Anar al contingut

Judea

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Judea
Per a atres usos d'este terme vore Judea (desambiguació).
Mapa del surest del Alce, c. 830 a. C.:
  •  Regne d'Israel
  •  Regne de Judá
  •  Estats fenicios
  •  Regne d'Aram-Damasc
  •  Regne d'Ammon
  •  Regne de Moab
  •  Regne d'Edom
  •  Ciutats-estat filisteas

    • Judea (יהודה, pronunciació moderna: Yehuda, pronunciació tiberiana: Iəhûḏāh, en griego: Ἰουδαία Ioudaía, i en latín: Jūdaea) és l'antic nom hebreu, grec i llatí de la regió montanyosa ubicada en les terres altes meridionals de la regió històrica de Palestina.

    El topònim deriva de la tribu i després regne de Judá,[1] i data de per lo manco la segona Edat de Ferro (IX). El registre més antic del nom es troba en una tablla cuneïforme trobada en Nimrud,[2] (antiga Kalkhu, una de les capitals del Imperi Assiri) d'aproximadament l'any 733 a. C. Allí apareix transcripto com KUR. ia-ú-dona-a-a, és dir, [País] Yaudaya.

    Durant el imperi babilònic el nom es va mantindre com Yehud, una unitat administrativa menor, i Yehud Medinata baix el domini del imperi persa aqueménida; subordinada a la satrapía d'Eber Nari. Incorporada com Judea al imperi d'Alejandro, els seus noms grec i hebreu varen ser usats baix el domini lágida i seleúcida. Despuix de l'exitosa rebelió dels Macabeos, Judea va ser durant un curt temps un regne els llímits del qual s'estenien més allà de la regió original fins a comprendre gran part de lo que després els romans cridarien Palestina. Este regne es va convertir en client de Roma des de mediats del I i baix Herodes va alcançar la seua major extensió. En el I de nostra era, Judea va ser el nom d'una província romana d'extensió variable. Esta província va protagonisar una gran rebelió contra l'Imperi i va ser somesa novament en l'any 70 de nostra era, mantenint el seu nom, com evidencien les monedes falcades en motiu de la victòria romana.[3]

    Anvers d'un sesterci romà falcat per orde de l'emperador Vespasiano per a commemorar la reconquista de Judea. L'inscripció diu IVDAEA CAPTA (Judea captiva, o vençuda) en l'image d'una dòna baix una palmera vigilada per un legionari romà.

    En el II va esclatar una nova rebelió, liderada per Bar Kojba, que va terminar una volta més en derrota en l'any 135. Com a conseqüència, la regió va ser incorporada a la província de Síria en el nom de Palestina, un canvi que és vist per alguns historiadors com un intent de borrar els llaços del poble judeu en este territori,[4] si be esta conclusió és qüestionada per atres estudiosos.[5]

    La regió, no obstant, mai va deixar de ser cridada Judea; en especial per les mencions bíbliques del topònim, moltes voltes per a denominar tota la regió coneguda per la Cristiandad com Terra Santa.[6] Aixina, en l'any 200, l'escritor cristià Sextus Julius Africanus, citat per Eusebio (Història Eclesiàstica 1.7.14), menciona a Nazaret com un «poble de Judea».[7] Per un atre costat, autors judeus contemporàneus com Filó d'Aleixandria i Flavio Josefo varen usar també el terme Palestina.[5] En qualsevol cas, el terme Judea va ser d'us merament geogràfic des del II fins a el XX. En 1948, el territori conegut com Judea va ser inclós, en gran part, dins del regne de Jordània com a part de la cridada Marge Occidental (del Jordán),[8] ocupada per Israel des de 1967.[9][10] El terme Judea (en sentit geogràfic) es va tornar a utilisar pel govern israelita en el XX com a part administrativa del districte de l'àrea de Judea i Samaria, referint al territori generalment conegut com Cisjordània.[11]

    Toponímia

    [editar | editar còdic]
    Moneda d'administració persa en Judea de l'any c. 400 a. C., que mostra una deïtat assentada sobre una roda alada, a sovint interpretada com Yahweh en les lletres YH front al cap i la D arrere de la mateixa. És provable que no siga YH-D sino YH-W, una forma per a YHWH.

    Judea va aplegar a l'espanyol des dellatí, el qual a la seua volta ho va prendre del grec, en abdós casos com a adaptació del nom hebreu Yehud, generalment trascrito com Judá. Segons la Bíblia, el nom deriva en última instància del supòsit ancestro de la tribu de Judá, el patriarca Judá, fill de Jacob i de Lligga. Este nom es relaciona en la raïl hebrea i-d-h (ידה), «agrair» o «alabar»[12] a partir d'un relat etiològic contingut en el llibre del Génesis (29:35) a on es narra que Lligga exclama davant el naiximent del seu quart fill: «Esta volta alabaré a Yahveh» a lo que agrega el redactor: «... per açò va cridar el seu nom Judá»[13] que significaria «Yo agraïxc» o be; «Agraïment a Yahw». Actualment esta etimologia no és acceptada i es considera que Judá és un topònim de significat desconegut. Lipinski ho relaciona la raïl semítica w-h-d (והד) que denota un clavill i va donar orige al àrap wādī (وَادِي) Segons esta hipòtesis, Judá seria «la (terra) dels barrancs» o «dels wadis».[14]

    Durant l'época de domini persa en Yehud Medinata es varen estampar vàries monedes en el nom hebreu יהד (YHD),[15] açò podria interpretar-se de forma teològica com una contracció d'I-hw-H «YahveH» més la raïl «alabar», o la conjugació d'I (י «lloc») en whd (והד barrancs). En l'us s'ampra el terme d'orige hebreu Judá, en el seu gentilici judaíta, per a designar a la tribu i el regne al com va donar orige en capital en Hebrón i després en Jerusalem; el qual va desaparéixer despuix de la conquista babilònica en el VI L'us de la forma Judea, en el gentilici judeu, correspon al periodo posterior al exili i s'estén fins a l'época romana, II, i el present.[16]

    Horvat 'Ethri (hebreu) o Umm Suweid (àrap). Lloc arqueològic d'un assentament judeu ubicat en els tossals de Judea que data de la época del Segon Temple.

    Localisació i llímits històrics

    [editar | editar còdic]

    L'historiador judeorromano Flavio Josefo va descriure a la regió en el seu llibre La guerra dels judeus:


    En els llímits de Samaria i Judea es troba el poble d'Anuath, que també es diu Borceos. Est és ellímit nort de Judea. Les parts del sur de Judea, si es medixen a lo llarc, estan delimitades per un llogaret contigu als confines d'Aràbia; els judeus que habiten allí la criden Jordània. No obstant, la seua amplitut s'estén des del riu Jordán fins a Joppa. La ciutat de Jerusalem està situada en el mig; per lo que alguns, en prou sagacitat, han cridat a eixa ciutat el melic del país. De fet, tampoc Judea carix de les delícies que provenen de la mar, ya que els seus llocs marítims s'estenen fins a Ptolemaida: estava dividida en onze porcions, de les quals la ciutat real de Jerusalem era la suprema, i presidia tot el país veí, com el cap fa sobre el cos. Sobre les atres ciutats que eren inferiors a ella, varen presidir les seues vàries toparquías; Gofna era la segona d'eixes ciutats, i al costat d'eixa Acrabatta, despuix d'elles Thamna, i Lydda, i Emaús, i Pella, i Idumea, i Engaddi, i Herodium, i Jericó; i despuix d'ells venien Jamnia i Joppa, com a presidents dels veïns; i ademés d'estos estava la regió de Gamala, i Gaulanitis, i Batanea, i Traconitis, que també són parts del regne d'Agripa. Este [últim] país comença en el Mont Líban, i les fonts del Jordán, i aplega fins allac de Tiberíades; i en llongitut s'estén des d'un poble cridat Arfa, fins a Julias. Els seus habitants són una mescla de judeus i siris. I aixina, en tota brevetat possible, vaig descriure el país de Judea i els que es troben al seu entorn.
    Josefo, Les guerra dels judeus Llibre III, 3, 5.

    Geografia

    [editar | editar còdic]
    Flora de tipo mediterrànea (roures i terebintos) en el Valle d'Elah, al suroest de Judea.

    Judea és una regió montanyosa, parcialment desértica. Presenta un enorme ranc d'altures, des dels mil metros en el sur (mont Hebrón, 1020 m) a 400 m baix el nivell de la mar en la part oriental, ribereña del Mar Morta. Els geógrafos dividixen a Judea en vàries regions: les montanyes de Judea al sur, les altures de Jerusalem en el centre, els tossals de Betel, al nort, i el desert de Judea a l'est, el qual descendix en terrats cap a la Mar Morta. Els tossals es caracterisen per la seua estructura anticlinal i se sap que en l'antiguetat i fins als temps d'Imperi Otomà, els tossals estaven coberts de boscs. És també una regió molt diversa des del punt de vista climàtic, des d'un clima mediterràneu en l'oest fins a un desértico en l'est, en una zona esteparia entre abdós. Açò queda ilustrat pels registres de precipitacions anuals, des de 600 mm en les afores de Jerusalem occidental les quals disminuïxen fins a 400 mm en Jerusalem oriental i apleguen a menys de 100 mm en el desert de Judea. Les principals àrees urbanes de la regió inclouen les ciutats històriques de Jerusalem, Belén, Jericó i Hebrón. Un assentament modern molt important és Gush Etzion.[17]

    Història

    [editar | editar còdic]
    Antiga via romana en les proximitats de l'Autopista regional 375, en Israel.

    Prehistòria

    [editar | editar còdic]

    Habitada des de la prehistòria, hi ha testimonis d'assentaments ya des del Paleolític superior, entorn al XIV mileni abans de nostra era, és un dels centres principals de la cultura natufiense, a la que va seguir el Khiamiense. Durant les fases finals del calcolítico, es desenrolla la cultura ghasuliense, de la qual deriva la civlisació cananea que es manifesta ya en l'Edat del Bronze. Esta cultura desenrolla un estil propi d'agricultura combinada en pastoreig transhumant.[18]

    Edat del Bronze

    [editar | editar còdic]

    Al començament de l'Edat del Bronze existixen testimonis, en els archius de la ciutat d'Ebla, d'algunes ciutats ubicades en lo que seria el territori de Judea, com Jerusalem, mencions que es repetixen en els texts de maldicció egipcíacs. Al final del Bronze Antic hi ha una reculada de la vida urbana, pero la cultura cananea resorgix en el Bronze Mig, integrada a una ret d'intercanvi internacional centrada en Mesopotamia,[19] pero que aplega fins a Egipte com testimonia el conte de Sinhué. En el Bronze Recent, les Cartes d'Amarna revelen l'existència de chicotets estats en la regió,els quals depenen estretament d'Egipte, entre ells els regnes de Jerusalem i d'Hebrón. En esta época apareixen per primera volta els habiru, bandes de refugiats, temuts pels reis locals i en els que s'ha vist l'orige remot del terme hebreu. A finals del periodo i començos del Ferro, el poder egipcíac en la regió colapsa, lo que du al desenroll d'estats locals. Entre ells la tribu, després regne, de Judá.

    Regne de Judá

    [editar | editar còdic]

    L'història antiga del regne de Judá és incerta; la Bíblia indica que els hebreus procedents d'Egipte varen derrotar a les ciutats estat cananeas i es varen assentar com una confederació de dotze tribus, una de les quals era Judá. La confederació es va convertir en un regne el segon monarca del qual, David, procedia de Judá i va establir la seua capital en la ciutat neutral de Jerusalem. El successor de David va ser Salomón, qui va regir un extens regne que comprenia tota Palestina i fins a parts de Síria. El Regne Unit de Salomón es va dividir baix el seu hereu: al nort es va establir el Regne d'Israel i al sur el de Judá, governat per descendents de David. Esta síntesis no és considerada històrica per l'arqueologia i la major part dels historiadors.[20][21][22][23]

    El Regne Unit d'Israel mai va existir i Judá, un districte rural,[24] solament va emergir com a estat a partir del IX i baix el control del Regne d'Israel en capital en Samaria. No obstant, quan este estat va ser conquistat pel imperi neoasirio en 720 a. C. Judá va permanéixer independent, pero com a vassall d'Asiria. Açò va favorir un creiximent de la població, incrementada en emigrats del nort, i el desenroll econòmic del regne.[25] A partir de finals del VII, Judá va entrar en l'esfera d'influència de Babilonia i va quedar envolta en les lluites entre esta i els egipcíacs, com a resultat de les quals va caure en 587 a. C. La ciutat de Jerusalem va ser destruïda i part dels pobladors del regne, en especial'aristocràcia, és duta captiva a Babilonia.[26]

    Imperis successius

    [editar | editar còdic]

    Entre els sigles VI a. C. i II a. C., Judea, va ser part dels imperis del Propenc Orient, generalment com una unitat administrativa menor depenent d'atres províncies. En este periodo Judea es va constituir entorn a Jerusalem en forma d'Estat-Temple, regida per una aristocràcia sacerdotal i algunes famílies terratinents. En l'historiografia judeua, esta época és coneguda com del Segon Temple. En la tradició cristiana protestant li la denomina, parcialment, periodo intertestamentario, puix no apareix registrada en la Bíblia hebrea, llevat un breu periodo cobert pels llibres d'Esdras i Nehemías, i precedix als temps descriptos en el Nou Testament. Durant estos sigles va tindre lloc l'elaboració d'una série d'escrits que varen terminar per formar el cridat Antic Testament o Bíblia hebrea, compendio de llibres sagrats del judaisme i, més vesprada, del cristianisme. Abdós religions es varen originar en el territori de Judea.

    Babilonia i Pèrsia

    [editar | editar còdic]
    Artícul principal → Yehud.

    A partir de la pren de Jerusalem en 586 a. C., el regne es va convertir en una província de Babilonia, en Godolías, un natiu, com a governador o inclús rei. Segons Miller i Hayes, la província tenia com a llímits a Betel al nort, Jericó a l'est, Bet Zur en l'oest i Enguedí al sur, la seua capital era la ciutat de Mizpah, no Jerusalem, la qual estava habitada pero parcialment en ruïnes.[27] El nom de la província va ser Yehud, forma aramea del nom hebreu. Guedalías, que no pertanyia a la Casa de David, va ser assessinat per un membre d'esta, lo que va dur a un nou tumult suprimit pels babilonios en 581 a. C. Si be una part de la població va ser deportada despuix d'abdós rebelions, la província no va quedar despoblada per complet. El colapse de l'Imperi Babilònic en 539 a. C., va significar el traspàs de la província a l'Imperi Aqueménida, mantenint el nom de Yehud, si be en l'historiografia es preferix la transcripció aramea de Yehud Medinata, dependent de la Satrapía d'Abar Nahara, és dir, «més allà del Riu (Éufrates)». baix els nous sobirans, es va produir la tornada dels descendents dels deportats, encara que no tots, els qui varen entrar en conflicte en els pobladors que havien quedat en la província, cridats despectivamente am ha'aretz.

    Moneda falcada per Ezequías, governador de Yehud Medinata (ca. 375 - 333 a. C.). Note's la presència de mochuelo d'Atenea en el revers.

    Yehud Medinata,[28] va ser regida per governadors judeus, a voltes enviats pel rei de reis, a voltes seleccionats entre la població local. Es tractava d'un territori similar al de la província babilònica, en capital en la ciutat de Jerusalem, la qual va ser reconstruïda i poblada per emigrats de Babilonia. Durant este periodo es va reconstruir el Temple de Jerusalem, al com se li va otorgar l'estatus d'únic llegítim, es va implantar el monoteisme i es varen elaborar les lleis de purea. Segons la major part dels estudiosos, la Torá en la seua forma actual va ser redactada en esta época i en l'auspici de l'administració persa. A partir del IV, el Sum Sacerdot, pertanyent a l'antiga família de Sadoc, va adquirir major poder en la província, per damunt del governador.

    Lágidas

    [editar | editar còdic]
    Al començament del sigle II a. C., l'Imperi Seleúcida (groc) s'apodera dels territoris de Fenicia, Galea, Samaria, Idumea i Judea a costa d'Egipte (blau).

    Cap a 330 a. C., la província va passar a dependre de l'imperi creat per Alejandro Magne. Despuix de la mort del conquistador, Judea es va vore afectada per les disputes dels diádocos, concretament entre Ptolomeo d'Egipte i Seleuco de Síria, conflicte que el Llibre de Danielliure bíblic de Daniel (compost un sigle i mig despuix) resumix com la guerra entre el Rei del Nort i el Rei del Sur. Entre 319 i 302 a. C., «Jerusalem va canviar de mans sèt voltes».[29]

    En el III, no obstant, Judea va ser governada com una província d'Egipte i va gojar de gran prosperitat

    Seleúcidas

    [editar | editar còdic]

    Les campanyes d'Antíoco III, el Gran, contra Ptolomeo V varen culminar en la victòria del primer en Panion en l'any 200 a. C. En açò, Judea va passar definitivament al poder del Imperi Seleúcida. Este domini va dur a un conflicte intern dins de l'aristocràcia provincial, el qual va prendre la forma d'una lluita religiosa.[30]

    Regne de Judea

    [editar | editar còdic]

    La guerra civil en Judea es va convertir en un alçament contra el domini seleúcida, liderat per la família sacerdotal dels Macabeos, més tarde cridats Asmoneos. Este moviment, va conseguir una àmplia autonomia de la província, la qual va ser governada per un Sum Sacerdot, de la família asmonea, en el títul d'etnarca. A fins del II el etnarca Judá Aristóbulo es va proclamar rei. El Regne de Judea va comprendre un territori molt més extens que el de l'antiga província en la conquista d'Idumea al sur, Samaria i Galea al nort i Perea i Gaulanítide en Transjordania, de manera que es va convertir en una potència regional. Les lluites per la successió del tro entre els últims asmoneos varen obrir la porta a l'intervenció romana. En efecte, la República romana era aliada dels Macabeos des del II. Durant les fases finals de la Tercera Guerra Mitrídatica el procònsul Pompeyo es va quedar arrere per a assegurar la zona per a Roma. La reina de Judea, Salomé Alejandra, havia mort recentment i va esclatar una guerra civil entre els seus fills, Hircano II i Aristóbulo II, els qui varen reclamar l'ajuda de Roma i Partia, respectivament. En 63 a. C. Pompeyo va prendre Jerusalem, nominalmente com a aliat d'Hircano II qui va assumir el poder com a Sum Sacerdot i etnarca pero no com a rei. D'esta manera Judea va perdre la seua independència, convertint-se en un regne tributari de l'Imperi romà.

    Regne de Judea baix Herodes

    [editar | editar còdic]
    Moneda de coure falcada per orde d'Herodes, en l'inscripció: «ΒΑΣΙΛΕΩΣ ΗΡΩΔΟΥ» («Del Rei Herodes»)

    En 37 a. C., en el marc de la lluita contra els parts que controlaven Judea, Herodes, fill d'Antípatro, ministre d'Hircano, va desplaçar a l'últim governant asmoneo Antígono Matatías sent coronat rei de Judea pel Senat romà. En l'any 6 d. C. Herodes Arquelao qui va succeir al seu pare en el tro de Judea en l'any 4 a. C., va ser depost pels romans a demanat de l'aristocràcia local, i el Regne de Judea va ser convertit en província, baix procuradors, dependents de la província romana de Síria. En l'any 41 d. C. el Regne de Judea va ser restablit efímeramente per l'emperador Claudio en la persona d'Agripa I, últim rei dels judeus. A la mort d'este sobirà, any 44, la província es va restaurar baix el mando de procuradors, mantenint-se la subordinació a Síria.

    Província Romana

    [editar | editar còdic]
    Artícul principal → Judea (província romana).

    En l'any 6 d. C., Judea va quedar baix el domini romà directe com la partix sur de la província de Judea , encara que els judeus que vivien allí encara mantenien alguna forma d'independència i podien jujar als infractors en les seues pròpies lleis, inclosos els delictes capitals, fins a aproximadament l'any 28 d. C. .[31] La província de Judea, durant el periodo helenístico tardà i l'Imperi romà primerenc , també estava dividida en cinc regions: Jerusalem, Gadara, Amathus, Jericó i Séforis, [32]  i durant el periodo romà tenia onze districtes administratius ( toparquías): Jerusalem, Gofna, Akrabatta,Tamna, Lod, Emaús, Pella, Idumea, Enguedí, Herodion i Jericó . [33]

    Judea

    [editar | editar còdic]
    Artícul principal → Guerres judeo-romanes.

    En l'any 66 d. C., gran part de la població judeua es va alçar contra el domini romà en un tumult que va culminar en la primera guerra judeorromana. Els rebels varen ser derrotats, Jerusalem va ser sitiada i en l'any 70 d. C., arrasada, sent destruït el Segon Temple. Segons l'historiador Flavio Josefo gran part de la població va ser assessinada o esclavizada,[34]no obstant numerosos judeus varen continuar habitant la província, que va conservar el seu antic nom, sent governada per un llegat, independent de la província de Síria. En l'any 132 va esclatar la tercera guerra judeorromana, coneguda com a tumult de Bar Kojba (132-136 d. C.). Despuix d'una série inicial de victòries, elíder rebel va poder formar un estat judeu independent que va durar varis anys i va incloure la major part del districte de Judea, incloses les montanyes i el desert de Judea, aixina com el nort del Néguev, pero provablement no atres regions del país. Quan els romans finalment varen posar fi a l'alçament, la majoria dels judeus de Judea varen ser assessinats o desplaçats, i un número considerable de captius, venuts com a esclaus, deixant el districte en la seua majoria despoblado. Els judeus varen ser expulsats de les afores de Jerusalem. [35][36] [37] Cap llogaret en el districte de Judea els restants del qual han segut excavats fins ara no ha segut destruïda durant el tumult. La població judeua de la nova província es va concentrar fòra dels llímits de Judea, principalment en Galea, la vall de Beth She'an, el Carmelo i la planura costera (especialment en Lida, Jope i Cesarea), pero algunes comunitats judeues més chicotetes varen seguir vivint en les regions nort i sur de l'antiga Judea, incloses els tossals del sur d'Hebrón i les vores de la Mar Morta. [38][39]Les terres cultivables de la regió varen ser confiscades pels romans, els qui les varen otorgar a veterans, lo que va iniciar un procés de romanisació. [40]

    Palestina

    [editar | editar còdic]
    Artícul principal → Palestina (província romana).

    L'emperador Adriano va canviar el nom de la província de Judea a Síria Palestina,[41] segons alguns historiadors per a erradicar el nacionalisme judeu,[42][43] No obstant, no tots els estudiosos coincidixen en esta interpretació, que carix de base documental, ya que Judea seria el topònim d'un territori concret, dins d'una regió ya coneguda com a Palestina i sense major conflicte en els judeus de l'época.[44][45]

    Aixina i tot, despuix de la conquista i destrucció de Jerusalem en l'any 70, els romans varen construir la colónia d'Aelia Capitolina, poblada per veterans de parla llatina i per grecs. Als judeus els va anar vedado assentar-se en la ciutat, i només varen obtindre el permís d'entrar en ella una volta a l'any per a commemorar la destrucció del Temple.[36] Quan l'Imperi va fer del cristianisme la seua religió oficial, moltes propietats varen ser cedides a l'Iglésia.[35][46]

    Califato

    [editar | editar còdic]

    El lloc de Jerusalem va ser un episodi del conflicte que va enfrontar en el 637 al Imperi bizantí en el Califato ortodox. Va començar quan l'eixèrcit musulmà al mando d'Abu Ubaidah va mamprendre el sege de la ciutat en novembre del 636. Despuix de sis mesos de sege, el patriarca Sofronio va capitular, a condició de que la ciutat s'entregara al califa en persona. En conseqüència, en abril del 637, el califa Omar va acodir a la ciutat a rebre la rendició de la plaça de mans del patriarca. La conquista musulmana de Jerusalem va afiançar el domini àrap de Palestina, que no es va vore amenaçat fins a varis sigles despuix, per la primera creuada (XI). La ciutat va devindre un lloc sagrat per a la nova religió, com ya ho era per al judaisme i el cristianisme. En el 613, el tumult judeu contra Heraclio havia aplanat la conquista de la ciutat pels sasánidas i havia permés als hebreus obtindre una certa autonomia d'estos, que va concloure quan els perses es varen retirar de la regió quinze anys despuix, a penes una década abans de l'invasió islàmica.

    Omeyas

    [editar | editar còdic]

    La ciutat va ser una de les primeres conquistes del Califato àrap en l'any 638. Està registrat en les Cròniques de Guillermo de Tir que Umar va vindre personalment a rebre la clau de la ciutat de mans del patriarca ortodox grec, Sofronio, i va invitar a oferir oracions musulmanes en la Iglésia del Sant Sepulcro. Umar va elegir orar[47] a certa distància de l'iglésia, per a no posar en perilla seua condició de temple cristià. Cincuenta y cinco anys despuix, es va construir la Mesquita d'Omar (distinta de l'última, Mesquita Ayubí d'Omar, ubicada al sur de l'iglésia) en elloc a on va orar. Despuix de la caiguda de Jerusalem, Umar va permetre als judeus practicar la seua religió lliurement i viure en Jerusalem. Xixanta anys més vesprada, el califa de la dinastia omeya Abd al-Malik va encarregar i va completar la construcció de la Cúpula de la Roca sobre la Pedra Fonamental en el Mont del Temple de Jerusalem[48] Encara que el Corán no menciona el nom «Jerusalem», el hadiz especifica que va ser des de Jerusalem des d'a on Mahoma va ascendir al cel en el Viage Nocturn, o Isra i Miraj. Al-Malik va construir la Cúpula octagonal i en fulls d'or sobre elloc des d'a on es creïa que Mahoma havia ascendit al cel. La mesquita del-Aqsa (cridada aixina per ser la «mesquita més lluntana») també es va construir prop, novament en honor a l'història del Viage Nocturn. baix els primers sigles del govern musulmà, especialment durant les dinasties omeya (650-750) i abasí (750-969), la ciutat va prosperar; els geógrafos del X Ibn Hawqal i Al-Istajri la descriuen com «la província més fèrtil de Palestina», mentres que la seua geógrafo natiu al-Muqaddasi (naixcut en 946) va dedicar moltes pàgines a elogiar-la en la seua obra més famosa, Les millors divisions del coneiximent dels climes. Jerusalem baix el domini musulmà no va alcançar l'estatus polític o cultural que gojaven les capitals Damasc, Bagdad, El Caire, etc. En el decliu del Imperi carolingio a principis del X, va començar un atre periodo de persecució per part dels musulmans. No obstant, els bizantino recuperats varen omplir este buit i quan l'Imperi es va expandir baix les Creuades Bizantines, als cristians se'ls va permetre de nou peregrinar a Jerusalem.

    Abásidas

    [editar | editar còdic]

    Segons el rabino Elijah de Chelm, els judeus alemans varen viure en Jerusalem durant el XI. Es conta l'història de que un judeu palestí de parla alemana va salvar la vida d'un jove alemà de llinage Dolberger. Llavors, quan els cavallers de la Primera Creuada varen aplegar per a sitiar Jerusalem, un dels membres de la família de Dolberger que estava entre ells va rescatar a judeus en Palestina i els va dur de tornada a Worms per a tornar-els el favor.[49] Una atra evidència de les comunitats alemanes en la ciutat santa ve en forma de preguntes sobre la halajá enviades des d'Alemània a Jerusalem durant la segona mitat del XI.[50]

    A mida que les fronteres bizantines es varen expandir a l'Alce a principis del XI, la tolerància llimitada dels governants musulmans cap als cristians en el Mig Orient va començar a disminuir. El califa fatimí egipcíac Al-Hákim bi-Amr Allah va ordenar la destrucció de totes les iglésies en tot Al-Islam començant en les iglésies de Jerusalem. La Iglésia del Sant Sepulcro, venerada per la majoria dels cristians com elloc de la crucifixión i el enterre de Crist, va ser un dels llocs d'adoració destruïts, pero després es va donar permís per a la seua reconstrucció. En 1070-71, el emir turc Atsiz ibn Uvaq al-Khwarizmi va sitiar i va capturar la ciutat, colocant-la baix el control nominal del califato abasí. En 1077, a la seua tornada d'un desastrós intent de capturar El Caire, la capital del califato fatimí, va descobrir que en la seua absència els habitants de Jerusalem s'havien rebelat i forçat a la seua guarnició a refugiar-se en la ciutadella. Per lo tant, va tornar a sitiar la ciutat i, en recuperar-la, va matar a uns 3000 habitants rebels, inclosos els que s'havien refugiat en la mesquita del-Aqsa. En 1079, Atsiz va ser assessinat pel seu aliat nominal Tutush, qui posteriorment va establir una autoritat Abasí més ferma en la zona. Un nou periodo de turbulència va començar en 1091 en la mort del governador de Tutush en Jerusalem, Artuq i la successió dels seus dos fills, que eren amarcs rivals. La ciutat va canviar de mans entre ells vàries voltes, fins que en 1098 els fatimíes, aprofitant l'oportunitat presentada per la primera Creuada, varen recuperar el control.[51]

    Regne de Jerusalem

    [editar | editar còdic]

    La decadència de Judea només va aplegar al seu fi en el V, quan es va convertir en un centre monástico, i Jerusalem es va convertir en un important centre de pelegrinage cristià i eclesiàstic. [36] baix el govern bizantí, la població regional, composta per poblacions paganes que havien emigrat allí en acabant de que els judeus anaren expulsats despuix del tumult de Bar Kokhba, es va convertir gradualment al cristianisme. [35]

    Els bizantino varen redissenyar les fronteres de la terra de Palestina. Les diverses províncies romanes (Síria Palestina, Samaria, Galea i Perea) es varen reorganisar en tres diòcesis de Palestina, tornant al nom utilisat per primera volta per l'historiador grec Heródoto a mitan del V: Palestina Prima, Secunda i Tertia o Salutaris (Primera, Segona i Tercera Palestina), part de la diòcesis d'Orient. [52][53] Palestina Prima consistia en Judea, Samaria, Paralia i Perea en el governador residint en Cesarea . Palestina Secunda consistia en Galea, la vall inferior de Jezreel, les regions a l'est de Galea i la part occidental de l'antiga Decápolis en la sèu del govern en Escitópolis . Palestina Tertia incloïa el Négueb , el sur de Jordània (que en el seu dia va formar part d'Aràbia) i la major part del Sinaí, en Petra com a residència habitual del governador. Palestina Tertia també era coneguda com Palaestina Salutaris. [52][54] Segons l'historiador HH Ben-Sasson, [55] esta reorganisació va tindre lloc baix Diocleciano (284-305), encara que atres estudiosos sugerixen que este canvi es va produir més vesprada, en 390. Segons Ellenblum, els francs tendien a establir-se en la mitat sur de la regió entre Jerusalem i Nablus, ya que allí hi havia una població cristiana considerable. [56][57]

    Fatimíes

    [editar | editar còdic]

    La majoria de les persones que vivien en la partix nort de Judea a finals del sigle XVI eren musulmans; alguns d'ells residien en ciutats que hui tenen una important població cristiana. Segons el cens otomà de 1596-1597, Birzeit i Jifna, per eixemple, eren llogarets totalment musulmans, mentres que Taybeh tenia 63 famílies musulmanes i 23 famílies cristianes. Hi havia 71 famílies cristianes i 9 famílies musulmanes en Ramallah, encara que els cristians allí eren nouvinguts que s'havien mudat de la zona de Kerak solament uns anys abans. Segons Ehrlich, la població cristiana de la regió va disminuir com a resultat d'una combinació de factors que inclouen empobriment, opressió, marginació i persecució. L'activitat sufí va tindre lloc en Jerusalem i les seues afores, lo que molt provablement va espentar als parracs cristians de la regió a convertir-se al Islam. [57]

    Imperi Otomà

    [editar | editar còdic]

    Ya des de l'época de la batalla de Yarmuk, numeroses comunitats de la diàspora judeua vivien en Orient Mig. Despuix de l'aprovació de l'Edicte de Granada per part dels Reis Catòlics, va haver una emigració massiva cap a terres que els turcs otomans havien conquistat . El sultà Beyazid II va enviar a Kemal Reis a rescatar als sefardíes de l'Inquisició en 1492, i els va concedir el permís per a establir-se en el seu Imperi. Un dels més influents va ser el judeu portugués José Nasi, que va ocupar importants càrrecs diplomàtics. En la ciutat grega de Salónica es va instalar una de les majors comunitats judeues de tot el periodo.[58] També data d'eixa época l'establiment de la Judería de Rodas. Els sefardíes varen trobar en el Imperi Otomà «una segona pàtria en la que, somesos a vexacions i a una forta pressió fiscal, menyspreats pels turcs, varen poder, no obstant, seguir practicant la seua religió, donada la tolerància dels turcs en matèria de creències. Molts duyen una vida desfogada; se'ls autorisava a tindre esclaus cristians, lo que no era freqüent en aquelles terres». Les comunitats més importants varen ser les d'Estambul –en la que cap a 1600 vivien més de cent cinquanta mil sefardíes- i Salónica, cridada per un viager «mare d'Israel».[59]

    Mandat Britànic de Palestina

    [editar | editar còdic]

    El Mandat britànic de Palestina va ser una administració territorial que es va encomanar al Regne Unit per la Societat de Nacions en Orient Mig, despuix de la Primera Guerra Mundial i com a part de la divisió del Imperi otomà, en l'estatus de territori baix mandat. El territori sobre el que es va establir corresponia a la regió meridional del Llevant mediterràneu, una regió que l'Imperi otomà va perdre com a conseqüència de la seua derrota en la guerra. Encara que el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda administrava estos territoris de facto des de 1917, el Mandat va entrar en vigor en juny de 1922[60] i va expirar en maig de 1948. En un primer moment va incloure els actuals territoris de Jordània, Israel i l'actual Palestina, si be a partir de setembre de 1922 el Regne Unit va separar la part oriental del mateix, creant el Emirat de Transjordania.

    Cisjordània

    [editar | editar còdic]

    Cisjordània (dellatí cis-, ‘d'este costat’, i Jordán, açò és, ‘d'este costat del [riu] Jordán’) és, junt en la Franja de Gaza, una de les dos regions que conformen el Estat de Palestina. Es tracta d'una regió de 5860 km² de superfície[61] i de 20 a 40 quilómetros d'ample delimitada a l'est pel riu Jordán i la mar Morta, i a l'oest, nort i sur per la cridada Llínea Verda, segons la demarcació que es va establir en l'armistici àrap-israelita de 1949. Cisjordània és considerada «territori ocupat» pel dret internacional i les Nacions Unides,[57] el Tribunal Internacional de Justícia,[62] la major part de la comunitat internacional, l'Autoritat Nacional Palestina, que governa Cisjordània, i Hamás, que governa la Franja de Gaza. En canvi, Israel ho considera un «territori disputat» i no un règim de «ocupació», mentres el dret internacional, que no accepta la conquista militar com a base de dret, ho rebuja. Llevat Jerusalem Este, Israel no s'ha anexionado formalment cap part de Cisjordània i, ya que Jordània va renunciar formalment a la seua sobirania (despuix de la seua anexió illegal en 1948), tan sol és reclamada oficialment pel Estat de Palestina, reconegut oficialment per 145 països i per l'ONU.[63]

    Israel

    [editar | editar còdic]

    El àrea de Judea i Samaria (transliterado: Ezór Yehudá VeShomrón) és el nom oficial dau per l'Oficina Central d'Estadístiques d'Israel a la part de Cisjordània ocupada per Israel des de 1967 i no anexionada. No inclou per lo tant Jerusalem Este, inclosa a efectes administratius en el districte de Jerusalem. Comprén els assentaments israelites situades en esta regió,[64] i la població israelita resident en el àrea C, definida en els Acorts d'Oslo de 1995 i baix control militar i administratiu d'Israel.[65]

    Cronologia

    [editar | editar còdic]
    Relleu del Arc de Tito, en Roma. Presenta als romans portant els espolis del Temple de Jerusalem, entre els quals es destaca la Menorá.

    Referències

    [editar | editar còdic]
    1. ↑ «com/artículs/8955-judah-kingdom-of Judah, Kingdom of». Jewish Encyclopedia. Consultat el 1 de juny de 2020.
    2. ↑ Tablla de Nimrud K.3751 en Mykytiuk, Lawrence J. (2004) "Identifying Biblical Persons In Northwest Semitic Inscriptions Of 1200 - 539 B. C. I." Volum12 d'Acadèmia Biblica (Séries) (Brill Academic Publishers) BRILL,ISBN 9789004127241 p. 167
    3. ↑ Moresino-Zipper (2009). Gerd Theissen (ed.). org/details/jerusalemunddiel0070unse Die Judaea-Capta-Münze und dones Motiv der Palme. Römisches Siegessymbol oder Repräsentation Judäas? (en alemà), Göttingen: Vandenhoeck & Ruprecht, pp. 61, 64–67. ISBN 9783525533901.
    4. ↑ H. H. Ben-Sasson, A History of the Jewish People, Harvard University Press, 1976, ISBN 0-674-39731-2, page 334: "... en un esforç per tallar qualsevol memòria dellaç entre els judeus i la terra, Adriano va canviar el nom de la província a Síria-Palestina, un nom que es va fer comú en la lliteratura no judeua."
    5. ↑ 5,0 5,1 Jacobson, David (2001), "When Palestine Meant Israel", Biblical Archaeology Review, 27 (3):"Adriano renombró oficialment a Judea com Síria Palaestina en acabant de que els seus eixèrcits romans varen reprimir el tumult de Bar-Kokhba (el segon tumult judeu) en 135 CE; açò és vist generalment com un intent destinat a tallar la conexió dels judeus en la seua pàtria històrica. No obstant, escritors judeus com Filon, en particular, i Josefo, qui va florir mentres Judea encara existia formalment, varen usar el nom de Palestina per a la Terra d'Israel en les seues obres gregues, sugerixen que esta interpretació de l'història és errònea. L'elecció per Adriano de Síria Palestina pot interpretar-se de manera més exacta com una racionalisació del nom de la nova província, d'acort en la seua àrea que és molt més gran que la Judea geogràfica. De fet, Síria Palestina tenia antecedents íntimament relacionats en l'àrea més extensa Israel", pp. 44-45.
    6. ↑ jstor. org/stable/3135423 «Studies in Palestinian Geography. II. Judea».The Biblical World.4(2)
      87–93.ISSN 0190-3578.Consultat el 1 de juny de 2020.
    7. ↑ Eusebio de Cesarea ccel. org/ccel/schaff/npnf201. iii. vi. vii. html Church History, Book I, Chapter VII,§ 14 (versió en anglés)
    8. ↑ «un. org/DPA/DPR/unispal. nsf/0/7F0AF2BD897689B785256C330061D253 A/RES/181(II) of 29 November 1947». Unispal. un. org. Consultat el 20 de setembre de 2018.
    9. ↑ Tessler (1994). org/details/historyofisraeli00tess_0 A History of the Israeli-Palestinian Conflict (en anglés), Indiana University Press, p. org/details/historyofisraeli00tess_0/page/401 401. ISBN 0-253-20873-4.
    10. ↑ Neil Caplan. google. com/books? id=JyAgn_dD43cC&pg=PT18 The Israel-Palestine Conflict: Contested Histories, John Wiley & Sons, p. 8. ISBN 978-1405175395.
    11. ↑ «britannica. com/EBchecked/topic/307117/Judaea Judaea». Britannica. Consultat el 31 de decembre de 2012.
    12. ↑ Exell, Joseph Samuel (1892). Homiletical Commentary on the Book of Genesis, USA: Funk & Wagnalls, pp. 583.
    13. ↑ «biblegateway. com/passage/? search=G%C3%A9nesis+29%3A35&version=RVR1960 Génesis 29:35 Bíblia RV».
    14. ↑ Lipiński, Edward (2006) "On the Skirts of Canaan in the Iron Age: Historical and Topographical Researches" Volum153 d'Orientalia Lovaniensia analecta, ISBN 9789042917989 p. 367
    15. ↑ ins. org. il/files/files/Yehud_Coinage_Intro.pdf Monedes de Yehud
    16. ↑ Crotty, Robert Brian (2017). The Christian Survivor: How Roman Christianity Defeated Its Early Competitors. Springer. p. 25 nota al peu: 4. ISBN 9789811032141.
    17. ↑ «lifeintheholand. com/picturesque_palestine_vol1. htm Picturesque Palestine I: Jerusalem, Judah, Ephraim». Lifeintheholand. com. Consultat el 1 de juny de 2020.
    18. ↑ Zarins, Juris (1992). «Pastoral nomadism in Aràbia: ethnoarchaeology and the archaeological record—a case study», Pastoralism in the Levant.
    19. ↑ Golden 2009, pàg. 5–6
    20. ↑ Amiele, Kuhrt (1995). The Ancient Near East (en anglés), Routledge. ISBN 978-0415167628.
    21. ↑ Finkelstein, Israel, and Silberman, Neil Asher, The Bible Unearthed : Archaeology's New Vision of Ancient Israel and the Origin of Its Sacred Texts, Simon & Schuster, 2002. ISBN 0-684-86912-8
    22. ↑ «bibleinterp. com/artículs/2014/07/wri388001. shtml The Bible and Interpretation – David, King of Judah (Not Israel)». Bibleinterp. com.
    23. ↑ Thompson, Thomas L., 1999, The Bible in History: How Writers Create a Past, Jonathan Cape, London, ISBN 978-0-224-03977-2 p. 207
    24. ↑ Pioske, Daniel (2015-02-11). "4: David's Jerusalem: The Early 10th Century BCE Part I: An Agrarian Community". David's Jerusalem: Between Memory and History. Routledge Studies in Religion. 45. Routledge (published 2015). p. 180. ISBN 9781317548911.
    25. ↑ Ben-Sasson, Haim Hill, ed. (1976). A History of the Jewish People. Harvard University Press. p. 142. ISBN 978-0674397316.
    26. ↑ Malamat, Abraham (1968). "The Last Kings of Judah and the Fall of Jerusalem: An Historical – Chronological Study". Israel Exploration Journal. 18 (3): 137–156.
    27. ↑ James Maxwell Miller i John Haralson Hayes, A History of Ancient Israel and Judah (1986) ISBN 0-664-21262-X, p. xxi, 425.
    28. ↑ Spolsky, Bernard (2014). google. co. il/books? id=nl72AgAAQBAJ&pg=PA39 The Languages of the Jews: A Sociolinguistic History, Cambridge University Press, p. 39. ISBN 978-1-107-05544-5.
    29. ↑ Hooker, Richard. «archive. org/web/20060829230214/http://www. wsu. edu:8000/%7Edee/HEBREWS/HEBREWS. HTM Yavan in the House of Shem. Greeks and Jews 332–63 BC». Archivat des d'el wsu. edu:8000/~dee/HEBREWS/HEBREWS. HTM original, el 29 d'agost de 2006. Consultat el 8 de giner de 2006. World Civilizations Learning Modules. Washington State University, 1999.
    30. ↑ Ginzberg, Lewis. «jewishencyclopedia. com/view. jsp? artid=1588&letter=A&search=Antiochus%20III Antiochus III The Great». Consultat el 23 de giner de 2007. Jewish Encyclopedia.
    31. ↑ Babylonian Talmud, Avodah Zarah 8b; ibid, Sanhedrin 41a
    32. ↑ Josephus, Antiquities Book 14, chapter 5, verse 4
    33. ↑ Schürer, I.. hathitrust. org/cgi/pt? id=hvd. ah63dw;view=1up;seq=171 Geschichte dones jüdischen Volkes im Zeitalter Jesu Christi [A History of the Jewish People in the Clave of Jesus Christ] (vol. 1) (en en), New York: Charles Scribner's Sons, p. 157. Cf. Flavius Josephus, The Wars of the Jews perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus%3Atext%3A1999.01.0148%3Abook%3D3%3Asection%3D51 3:51.
    34. ↑ «livius. org/artículs/concept/roman-jewish-wars/roman-jewish-wars-4/? Titus' Siege of Jerusalem – Livius» (en en).
    35. ↑ 35,0 35,1 35,2 Bar, Doron. “jstor. org/stable/4125284 Rural Monasticism as a Key Element in the Christianization of Byzantine Palestine”. The Harvard Theological Review 98 (1): 49–65. doi:10.1017/S0017816005000854. ISSN 0017-8160. “The phenomenon was most prominent in Judea, and ca be explained by the demographic changes that this region underwent after the second Jewish revolt of 132–135 C. I. The expulsion of Jews from the area of Jerusalem following the suppression of the revolt, in combination with the penetration of paguen populations into the same region, created the conditions for the diffusion of Christians into that area during the fifth and sixth centuries. [...] This regional population, originally paguen and during the Byzantine period gradually adopting Christianity, was one of the main reasons that the monks chose to settle there. They erected their monasteries near local villages that during this period reached their climax in size and wealth, thus providing fertile ground for the planting of new idees.”
    36. ↑ 36,0 36,1 36,2 cambridge. org/core/books/cambridge-history-of-judaism/political-social-and-economic-life-in-the-land-of-israel-66c-235/9B8F740CD3C91D2600B977B8A5EA2A09 «Political, social, and economic life in the Land of Israel, 66–c. 235».The Cambridge History of Judaism: Volume 4: The Clapix Roman-Rabbinic Period.Cambridge University Press.4
      36–37.doi:10.1017/chol9780521772488.003.
    37. ↑ Taylor, J. I.. google. com/books? id=XWIMFY4VnI4C&pg=PA243 The Essenes, the Scrolls, and the Dead Siga, Oxford University Press. ISBN 9780199554485. «These texts, combined with the relics of those who hid in caves along the western side of the Dead Siga, tells us a great deal. What is clear from the evidence of both skeletal remains and artefacts is that the Roman assault on the Jewish population of the Dead Siga was baix severe and comprehensive that no one came to retrieve precious llegal documents, or bury the dead. Up until this dona't the Bar Kokhba documents indicate that towns, villages and ports where Jews lived were busy with industry and activity. Afterwards there is an eerie silence, and the archaeological record testifies to little Jewish presence until the Byzantine era, in En Gedi. This picture coheres with what we have already determined in Part I of this study, that the crucial dona't for what ca only be described as genocide, and the devastation of Jews and Judaism within central Judea, was 135 CE and not, as usually assumed, 70 CE, despite the siege of Jerusalem and the Temple's destruction»
    38. ↑ Goodblatt, David (2006). "The political and social history of the Jewish community in the Land of Israel", in William David Davies, Louis Finkelstein, Steven T. Katz (eds.) org/details/cambridgehis_xxxx_1984_004_8494287/page/n437 The Cambridge History of Judaism: Volume 4, The Clapix Roman-Rabbinic Period, Cambridge University Press, pp. 404–430 (406).
    39. ↑ Mor, Menahem (2016). The Second Jewish Revolt, Brill, pp. 483–484. doi:10.1163/9789004314634. ISBN 978-90-04-31463-4. «Land confiscation in Judaea was part of the suppression of the revolt policy of the Romans and punishment for the rebels. But the very claim that the sikarikon laws were annulled for settlement purposes seems to indicate that Jews continued to residix in Judaea even after the Second Revolt. There is no doubt that this area suffered the severest damage from the suppression of the revolt. Settlements in Judaea, such as Herodion and Bethar, had already been destroyed during the course of the revolt, and Jews were expelled from the districts of Gophna, Herodion, and Aqraba. However, it should not be claimed that the region of Judaea was completely destroyed. Jews continued to live in areas such as Lod (Lydda), south of the Hebron Mountain, and the coastal regions. In other areas of the Land of Israel that did not have any direct connection with the Second Revolt, no settlement changes ca be identified as resulting from it.»
    40. ↑ “biu. ac. il/files/lisa/shared/Zissu-Klein-IEJ_61-2011.pdf A Roc-Cut Burial Cave from the Roman Period at Beit Nattif, Judaean Foothills” (2011). Israel Exploration Journal 61 (2): 196–216.
    41. ↑ de Vaux, Roland (1978). The Early History of Israel, p. 2.
    42. ↑ Ben-Sasson, H. H. (1976). A History of the Jewish People, pàgina 334. Harvard University Press. ISBN 0-674-39731-2
    43. ↑ Lewin, Ariel (2005). The archaeology of Ancient Judea and Palestine. Getty Publications, p. 33. ISBN 978-0-89236-800-6.
    44. ↑ Jacobson, David (2001), "When Palestine Meant Israel", Biblical Archaeology Review. Vol. 27, N°3.
    45. ↑ Feldman, Louis H. (1990). "Some Observations on the Name of Palestine". Hebrew Union College Annual. N° 61: pp. 1 – 23. Hebrew Union College – Jewish Institute of Religion. JSTOR 23508170
    46. ↑ Seligman, J. (2019). "Were There Villages in Jerusalem's Hinterland During the Byzantine Period?" In Peleg- Barkat O. et. al. (eds.), Between Siga and Desert: On Kings, Nomads, Cities and Monks. Essays in Honor of Joseph Patrich. Jerusalem: Tzemach. pp. 167–179.
    47. ↑ Per a una versió del discurs de 'Umar a la gent despuix de la rendició de Jerusalem, vore cyberistan. org/islamic/umar. html .
    48. ↑ Hoppe, Leslie J. (August 2000). org/details/holycityjerusale0000hopp The Holy City: Jerusalem in the Theology of the Old Testament, Michael Glazier Books, pp. org/details/holycityjerusale0000hopp/page/15 15. ISBN 0-8146-5081-3.
    49. ↑ "Seder ha-Dorot", pág. 252, 1878 ed.
    50. ↑ Epstein, en "Monatsschrift", xlvii. 344; jewishencyclopedia. com/view. jsp? artid=242&letter=J#928 Jerusalem: baix els àraps
    51. ↑ 'Izz al-Din Ibn al-Athir, (trans D. S. Richards), "The Annals of the Saljuq Turks," Routledge (2002) ISBN 0-7007-1576-2
    52. ↑ 52,0 52,1 Shahin (2005), p. 8
    53. ↑ Thomas A. Idniopulos. nytimes. com/books/first/i/idinopulos-miracles. html Weathered by Miracles: A History of Palestine From Bonaparte and Muhammad Ali to Ben-Gurion and the Mufti, The New York Claves.
    54. ↑ «britannica. com/eb/topic-439113/Palaestina-Salutaris Roman Aràbia». Encyclopædia Britannica.
    55. ↑ H. H. Ben-Sasson, A History of the Jewish People, Harvard University Press, 1976, ISBN 0-674-39731-2, p. 351
    56. ↑ Ronnie, Ellenblum. org/oclc/958547332 Frankish Rural Settlement in the Latin Kingdom of Jerusalem., Cambridge University Press, pp. 225–229. OCLC 958547332. ISBN 978-0-511-58534-0.
    57. ↑ 57,0 57,1 57,2 Ehrlich, Michael (2022). «Judea and Jerusalem», org/oclc/1310046222 The Islamization of the Holy Land, 634–1800, Leeds: Arc Humanities Press, pp. 111–112. OCLC 1310046222. ISBN 978-1-64189-222-3. Erro en la cita: Etiqueta <ref> no válida; el nombre «:3» está definido varias veces con contenidos diferentes
    58. ↑ Veinstein, Gilles : Salonique 1850-1918, la "ville dones Juifs" et li réveil dones Balkans; pp.42-45 (en francés).
    59. ↑ Pérez (2009). Els judeus en Espanya, pp. 238-239.
    60. ↑ mfa. gov. il/MFA/Peace%20Process/Guide%20to%20the%20Peace%20Process/The%20Mandate%20for%20Palestine The Mandate for Palestine - July 24, 1922
    61. ↑ CIA. «oratlas. com/libro-mundial/cisjordania/geografia Cisjordània - Geografia - Lliure Mundial de Fets». Consultat el 27 de febrer de 2017.
    62. ↑ «com/internacional/2024-07-19/el-tribunal-de-la-onu-considera-que-els-asentamientos-de-israel-en-palestina-violan-el-derecho-internacional. html ».
    63. ↑ «com/armenia-becomes-145th-state-recognise-palestinian-state Armènia becomes 145th state to recognise Palestinian state» (en en). The Arab Weekly. Consultat el 2024-06-24.
    64. ↑ «archive. org/web/20120314234656/http://cbs. gov. il/www/shnaton61/st_eng02.pdf Statistical abstract of Israel 2010. - 2. Population» (en anglés). Oficina Central d'Estadístiques d'Israel. Archivat des d'el cbs. gov. il/www/shnaton61/st_eng02.pdf original, el 14 de març de 2012. Consultat el 19 de setembre de 2012.
    65. ↑ Chana Ya'ar. «israelnationalnews. com/News/News. aspx/163386#. UxpzxV6WSTw On the Agenda: Annex Area C, Says Jewish Home's Bennett» (en anglés). Arutz Sheva. Consultat el 8 de març de 2014.
    Coordenades no vàlides

    </noinclude>


    Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Judea&oldid=1406935»