Món islàmic

Erro al crear miniatura:

Món islàmic

Erro al crear miniatura:

Nacions que adopten o reconeixen la religió islàmica en les seues distintes variants com a oficial representats en el percentage de creents sobre la població. En vert els suní, en roig els chiïtes i en blau els ibadíes, este últim dominant únicament en Oman.

S'entén per món islàmic o món musulmà a tots aquells països que tenen el islam com religió majoritària. Són un grup de països molt diversos que van des de monarquies constitucionals com Marroc i monarquies absolutistas com Aràbia Saudita a repúbliques (democràtiques i dictatorials) com Turquia i Sudan i règims teocràtics com Iran. Entre ells, existixen països que tenen lleis de cort occidental centrades en l'islam i països l'única llei dels quals és la sharia. Un problema polític important en alguns d'estos països és l'auge del fonamentalisme islàmic que desafia l'orde llegalment establit i tracta d'implantar per la força un sistema polític basat en una concepció arcaica de la religió musulmana. El món islàmic inclou a la majoria dels països en els que es va assentar l'islam clàssic durant la Edat Mija i la Edat Moderna. En Àfrica els països: Argèlia, Burkina Faso, Chad, Comores, Djibouti, Egipte, Gàmbia, Guinea, Guinea-Bissau, Líbia, Mali, Mauritània, Marroc, Níger, Nigèria, Senegal, Sierra Leona, Somàlia, Sudan i Tunis. Aixina com atres països africans tenen una població musulmana significativa com: Camerún, Gabon, Moçambic, Togo, Uganda, Kènia i Tanzània. En Amèrica: Guyana, Surinam i Trinitat i Tobago tenen una població musulmana significativa pero no és majoritària. En Europa: Albània, Bòsnia i Hercegovina, i Kosovo, este últim parcialment reconegut a nivell internacional. Rússia considera l'islam com una part important del còdic cultural rus, ademés de ser la segona religió en major número de creents en el país.

En Àsia: Afganistan, Aràbia Saudita, Azerbaiyan, Baréin, Bangladés, Brunei, Emirats Àraps Units, Indonèsia, Iran, Iraq, Jordània, Kazakhstan, Kuwait, Kirguizistan, Líban, Malàsia, Maldives, Oman, Pakistan, Palestina, Tastar, Síria, Tadjikistan, Turkmenistan, Turquia, algunes zones d'Índia, Uzbekistan, les regions autònomes de Xinjiang i Ningxia en China, i Yemen. És similar l'expressió Donar al-Islam (Terra de l'Islam), encara que esta té un valor més reivindicatiu i religiós.

Les tensions del Golf Pèrsic

L'acort nuclear negociat entre Estats Units, França, el Regne Unit, Alemània, China, Rússia i Iran en 2015 va obrir una via a Iran per a que, a canvi de l'alçament de totes les sancions, renunciara a l'ambició de fer-se en armes nuclears. Israel i Aràbia Saudita es varen opondre ya que temien que el desgel de les relacions en el seu rival es realisara a costa dels seus interessos.

En l'any 2018 Estats Units es va retirar de l'acort internacional sobre el programa iraní lo que va provocar que s'aumentaren les tensions en el Golf pèrsic. El 5 de maig de 2019 Estats Units va anunciar el desplegament de portaavions i de bombarders en Mig Oriente lo que va dur que el 8 de maig del mateix any Iran anunciara que deixaria de llimitar les seues reserves d'aigua pesada i d'urani enriquit, mida a la que s'havien compromés i havien acatat segons la Agència Internacional de l'Energia Atòmica (AIEA) el 2015 en el marc de l'acort internacional per a llimitar el programa nuclear.

Despuix de l'eixida de Donald Trump de la Casa Blanca, el 29 de novembre de 2021 es varen recomençar oficialment les negociacions entre Iran i la Unió Europea. A la cita varen assistir representants de China, França, Alemània, Rússia, Regne Unit i Iran per a continuar "les discussions sobre la perspectiva d'una possible tornada dels Estats Units al JCPOA i cóm garantisar l'implementació total i efectiva de l'acort per totes les parts". En març de 2022 el portaveu del Departament d'Estat, Ned Price, va afirmar que "estem prop d'un possible acort, pero encara no hem aplegat a això". No obstant l'11 de març de 2022 les negociacions per a reactivar l'acort que en 2015 va impedir que Iran poguera fer-se en un arma nuclear es varen suspendre temporalment per "factors externs" just quan el document estava pràcticament llest.

Les tensions en el Magreb

El Magreb sofrix, també, les conseqüències del integrisme islàmic. Egipte i Argèlia tenen partits islàmics que han optat pel terrorisme com a forma de fer aplegar les seues postures al poder. La Líbia de Muammar al-Gaddafi ha sofrit en numeroses ocasions ataques diplomàtics d'Estats Units, en ser acusada de ser un centre actiu del terrorisme internacional. Es tracta d'un estrany règim a mig camí entre el socialisme i el islamisme. Els països més estables de la zona són Tunis i Marroc, encara que tenen grans problemes econòmics. Marroc és la plataforma en la que es troben totes les persones dels països africans que intenten entrar illegalment en Europa. La seua aventura consistix en creuar la frontera de Ceuta i Mella o travessar el estret de Gibraltar en pateras. Últimament també s'aventuren a travessar el Atlàntic fins a les illes Canàries. Este intent freqüentment termina en la mort, o la repatriació en el millor dels casos. Un atre conflicte marroquí es troba en la frontera sur. Des de 1975, en que Espanya va abandonar el Sàhara, Marroc va ocupar la zona en contra del poble saharaui. En això, el Front Polisario passa de lluitar contra Espanya a fer-ho contra Marroc. El Front Polisario reclamava el dret d'autodeterminació per al Sàhara. Este dret va ser reconegut per la ONU, pero fins a la data no s'ha convocat el referèndum i el Front Polisario ha lluitat contra Marroc en guerra de guerrilles. En 2011 mils de manifestants en Yemen varen eixir als carrers de la capital, Saná, per a demanar l'eixida del president Ali Abdullah Saleh. En Egipte, varen sumar més de sis els morts per les protestes en contra del president Hosni Mubarak. Tot va començar en Tunis, a on despuix de semanes de movilisacions contra la corrupció, la fam i la desocupació, la pressió popular va conseguir l'eixida del president Zine al-Abdine Ben Ali.

L'integrisme islàmic en els països del nort d'Àfrica

El problema de l'integrisme islàmic sorgix despuix del colp d'Estat dels chiís en Iran en 1979. Ells organisen l'Estat prenent com a llei la sharia. Des d'eixe moment en tot lo món islàmic han sorgit moviments buscant en les seues respectives nacions l'instauració d'esta, que el seu extrem més radical en un estat de dret es dona en Afganistan en el govern dels talibán, aixina com en part de Síria i Iraq s'ha vist aplicada de forma extrema i autoritària pel ISIS. La situació política en els països islàmics oscila prou entre diferents nacions, havent països en estats fallancs o molt desestabilisats com Iraq, Líbia o Afganistan, monarquies a on el sobirà es considera descendent de Mahoma, com és el cas de Jordània, Marroc o Aràbia Saudita, repúbliques presidencials com Turquia, o repúbliques parlamentàries com Pakistan i Bangladés. Quan l'integrisme islàmic no és capaç d'accedir al poder per a organisar l'Estat segons els seus preceptes, opten per la solució terroriste, ya que la seua missió és «difondre el ben i prohibir el mal» a través de la yihad, la guerra santa i la pren del poder polític per a aplicar els principis islàmics a través de les institucions públiques de la comunitat. Els fonamentalistes islàmics tenen intenció de conquistar el poder polític per a organisar tota la societat segons la seua entendre i creències religioses, en una interpretació i aplicació estricta del Corán. Per a això, disponen d'un instrument, la yihad, que interpreten que els permet optar pel terrorisme per a conseguir els seus objectius. Com organisar la societat d'esta manera contravé els Drets Humans, la seua pretensió choca en gran resistència, sobretot en els països a on l'islam no és oficial o no és la religió predominant.

Egipte és una república en eleccions lliures i una constitució (1971). Els interessos europeus, i mundials, en Egipte són molt grans, no solament pel turisme sino, sobretot, pel pas el canal de Suez. L'integrisme islàmic va fer la seua aparició en les eleccions de 1992, pero gràcies a la pressió internacional els va fer fracassar. Es va desnugar una campanya terrorista contra els turistes occidentals, pero l'eixèrcit ha anat controlant la situació i hui en dia estan controlats. Per la seua opció terrorista no se'ls ha tornat a permetre presentar-se a les eleccions.

Líbia és una república, era una dictadura dominada per Muammar al-Gaddafi fins a la guerra de Líbia de 2011 que va acabar en la seua mort. La seua dictadura era una estranya mescla d'islamisme, nacionalisme i socialisme, típica de la guerra freda, en la que no es permetia la dissidència. Actualment, és considerat un Estat fallanc en permanent conflicte intern.

Tunis és una república. Durant els anys 70 i 80 va ser un estat islàmic socialiste d'estilibio. En 1989 se celebren eleccions lliures. Les autoritats han pres dures mides contra els integristes islàmics, i no els permeten presentar-se a les eleccions. Actualment és un dels països en més estabilitat en Àfrica del Nort.

Argèlia és una república socialista des de 1989. El país va estar dominat des de l'independència pel FLN (Front de Lliberació Nacional) que va lluitar contra els francesos. En les eleccions de 1990, els fonamentalistes del FIS (Front Islàmic de Salvació) varen derrotar al FLN per un marge marejant. En 1992, davant el temor de que els fonamentalistes islàmics es feren en el control del Parlament, un grup de militars i funcionaris civils varen declarar l'estat d'emergència, varen suspendre el Parlament i varen establir un nou Comité Superior d'Estat en Mohamed Budiaf com a president. Açò va precipitar un conflicte violent entre el govern, les forces de seguritat i els extremistes islàmics. Budiaf va ser assessinat en 1992 i reemplaçat per un Consell Suprem. Des de llavors el FIS aterrorizó a la població en centenars de morts durant anys.

Marroc és una monarquia en la que el rei Mohamed VI és el comendador dels creents, i per lo tant l'única autoritat civil i religiosa. Els fonamentalistes, els Germans Musulmans, marroquins no accepten esta autoritat, per lo que no se'ls permet presentar-se a les eleccions, i se'ls margina en els llocs de l'estat. No obstant, es considera que són majoria en el país, gràcies a la seua llabor assistencial. Els seus líders no recolzen l'opció terrorista.

Sudan, país a on convivien cristians i musulmans, és una república dominada fins a 2019 per la dictadura d'Omar Hasan Ahmad al-Bashir. Ací va haver un moviment integriste que va accedir al poder despuix d'unes eleccions en 1983 i instaurant la llei islàmica. Com a reacció es va formar el Moviment per a la Lliberació del Poble del Sudan (cristians i animista), que va derribar el govern en 1985. En 1989 Omar Hasán al Bashir va donar un colp d'Estat i des de llavors va haver una guerra civil entre l'estat sudanés i el Moviment per a la Lliberació del Poble del Sudan i un conflicte social entre cristians i animista en el sur i musulmans en el nort que va terminar en la secessió del sur cristià en 2011 en la proclamació de Sudan del Sur, conformant-se com una nació cristiana. Actualment es troba en una situació de guerra de guerrilles atacant els llogarets cristians de Sudan del Sur.

Chad és una república en la que els musulmans no superen el 45% de la població. Estos es concentren en el nort i des de l'independència (1960) han estat en guerra, fins a 1993.

Mali és una república que en 1992 es va aprovar una nova Constitució que permetia el pluralisme polític, i va ser elegit president Alpha Oumar Konaré. En 1993 es varen produir alçament estudiantils en Bamako; eixe mateix any va haver un intent de colp d'Estat fracassat, per part de seguidors de Traoré, dictador militar que havia governat el país després de derrocar al socialiste Modibo Keita. Els fonamentalistes són minoritaris.

Mauritània és una república que en 1980 va adoptar la sharia. Davant les creixents pressions internes en 1991 es va dotar al país d'una nova Constitució i es varen llegalisar els partits de l'oposició.

Conflictes en els països occidentals

Els conflictes entre societats islàmiques i aquelles tradicionalment occidentals tenen orígens remots i històricament han tingut com a trasfondo no solament les diferències religioses sino també en els planteos polítics de com organisar la societat, ademés dels conflictes per interessos territorials, econòmics, etc. Existixen tres eixos de conflicte entre Occident i el Món Islàmic que són la lluita pel control del mercat petrolífer mundial, el conflicte entre models d'organisació social i política i els conflictes de creències entre distints sistemes religiosos. Els conflictes religiosos estan presents des de l'orige mateix de les relacions entre el món occidental i l'islàmic, i els conflictes en motius religiosos més destacats han segut les Creuades entre cristians i musulmans pel control de Jerusalem, ciutat considerada sagrada per a abdós religions. Dins de les distincions que pot fer-se entre les societats occidentals i musulmans en les seues diverses formes, c hi ha hagut numerosos conflictes polítics i territorials entre abdós per motius de control, poder o expansió territorial aixina com distints conflictes que motivats tant per l'expansió territorial d'entitats polítiques com per la expansió de l'islam, com han segut les invasions islàmiques en Europa que han influenciat notablement la cultura dels països europeus, la conquista d'Egipte front al Imperi Bizantí, la conquista de potències occidentals de territori habitat per majoria musulmana, com és el cas del nort d'Àfrica i gran part de Mig Oriente durant finals del XIX i principis del XX perdut pel Imperi Otomà front a les potències occidentals, destacant els territoris perduts front al Regne Unit i França en la Primera Guerra Mundial posteriorment Itàlia en la Guerra ítalo-turca

Per un atre costat, dins del món islàmic cal destacar com a foc de conflicte al Golf Pèrsic que és una de les regions més importants de la activitat petrolífera en el món, raó per la qual ha segut sempre conflicte entre diferents interessos econòmics i per lluita pel control del mercat i la producció de petròleu ha segut eix d'aixina com d'integrisme islàmic ha provocat que la regió siga una de les més tenses del planeta. El primer conflicte entre el món occidental i musulmans en motius energètics es va donar durant la Segona Guerra Mundial en 1941 en la Invasió anglo-soviètica d'Iran que va provocar el derrocament del Sha de Pèrsia, Resa Jan Pahlavi, el govern del qual simpatizaba obertament en la Alemània Nazi, assegurant aixina l'ocupació de les grans refineria en el Caucas, moltes d'elles propietat de la Anglo-Persian Oil Company, i destinant-se a abastir als soviètics en la guerra contra Alemània en Europa Oriental i als britànics contra el Imperi de Japó en el Surest Asiàtic. Els conflictes en motius energètics, aixina com els interessos de les potències occidentals, s'han incrementat notablement en la regió des de la Crisis del petròleu de 1973 motivada pel conflicte d'interessos entre productors i exportadors de petròleu, els països del golf, i els importadors i consumidors europeus i nortamericans. Entre 1980 i 1988 es desenrolla una guerra entre Iran i Iraq. En Iran s'ha produït una revolució de l'integrisme islàmic Chiisme/chií, que podria tindre possibilitats d'estendre's per tots els països islàmics. En 1990 Iraq invadix Kuwait, un important productor de petròleu, i en l'intervenció en 1991 dels Estats Units per a lliberar Kuwait entrant en guerra en Iraq, es va donar inici a la guerra del Golf. La guerra termina en la lliberació de Kuwait, no obstant, des de llavors va haver tensions entre el govern de Sadam Huseín i els Estats Units que va aplegar a les seues quotes més altes el 20 de març del 2003, en l'invasió del país per part d'EE. UU. i el Regne Unit, que va donar inici a la segona guerra del Golf, derrocant i eixecutant a Sadam Huseín donant inici a un procés d'ocupació que va terminar en agost de 2010 en la marcha de les tropes nortamericanes. Dins d'este context i englobant estos factors, un dels focs de conflicte des de mediats del XX i que continua fins al dia d'hui és el conflicte palestí-israelita que s'origina en la creació i existència del Estat d'Israel, considerat per a la gran majoria dels musulmans com a injusta i illegítima, ademés de considerar-ho hostil cap a les seues creències i la seua estabilitat. Molts musulmans fonamenten que el problema que hi ha entre els estats islàmics i Israel és el sionisme, fent una clara distinció entre judaisme i sionisme i defenent la postura de que no es tracta d'intolerància religiosa de part d'islàmics, sino que el conflicte àrap-israelita es tractaria d'un conflicte entre el grup ètnic àrap i els hebreus que ocupen la terra àrap, argumentant que no es tracta d'una guerra entre el Islam i el Judaisme. Israel com estat-nació manté conflictes constants en el Estat de Palestina en el qual manté una disputa territorial i una situació de conflicte permanent entre les Forces de Defensa d'Israel i grups extremistes de població palestina tals com Hezbolá, que pregonan per recuperar el territori otorgat a Israel per la força i denuncien que l'Estat d'Israel està cometent violacions cap als drets humans de la població palestina. No obstant, les relacions que té i que ha tingut Israel no han segut les mateixes en els distints estats del món islàmic; Israel manté relacions comercials i diplomàtiques en molts països musulmans, destacant a Marroc i a Turquia, que són els països musulmans que mantenen les relacions més amistoses en Israel. Atres Estats, com Egipte i Jordània han iniciat relacions diplomàtiques en Israel ademés de firmar varis tractats de pau. No obstant, Israel ha tingut conflictes diplomàtics i fins a armats en varis països ademés de Palestina, tals com Egipte o Líban, i que varen rebre el respal de molts països islàmics, aixina com varis països islàmics no reconeixen a Israel com un estat llegítim, com és el cas de Baréin o Bangladés. De la mateixa forma, ha tingut relacions canviants en alguns països com és el cas d'Iran; abans de la Revolució Iraní, Pèrsia i Israel mantenien excelents relacions bilaterals, pero actualment Iran, s'opon a la política d'Israel, aixina com Israel, junt en els Estats Units, afirmen que Iran és perillós per a l'estabilitat mundial i que té possessió d'armes nuclears. Ademés de Palestina, Israel manté disputes territorials en Síria, Jordània i el Líban. Dins d'este context, un atre conflicte entre el món islàmic i l'occidental té relació en les armes nuclears. Les proves nuclears realisades per Pakistan en 1998 varen dur en si sancions per part dels Estats Units. Despuix de la guerra del Golf les Nacions Unides varen impondre sancions a Iraq per a evitar que desenrollara armes de destrucció massiva. Estes sancions varen durar una década i les seues conseqüències per a la població es varen intentar paliar en el programa Petròleu per Aliments. Actualment Iran és el punt de mira de les Nacions Unides per les sospites de que estiga fabricant armes nuclears.

Vore també

• Anex:Islam per país
• Organisació per a la Cooperació Islàmica
• Islam clàssic
• Albània, habitada en la seua majoria per musulmans no practicants, és membre de la OCI des de l'any 1992.
• LARROQUE, Enrique, "El Poder de l'Islam", Madrit, Biblioteca Universitària, 1991.

Enllaços externs

• iqraa. com IQRAA | Recursos sobre el món araboislámico Sitie web en tot tipo d'informació i recursos sobre el món àrap i el món islàmic.
• archive. org/web/20110717194035/http://www. libreria-mundoarabe. com/alifnun. php Revista Alif Nûn Publicació virtual gratuïta de periodicitat mensual especialisada en el món àrap i islàmic
• blogspot. com/ Blog sobre l'Islam i el món àrap