Anar al contingut

Crisis del petròleu de 1973

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Crisis del petròleu de 1973

La crisis del petròleu de 1973 va escomençar el 16 d'octubre d'eixe mateix any, a raïl de la decisió de l'Organisació de Països Exportadors de Petròleu de no exportar més petròleu als països que havien recolzat a Israel durant la guerra de Yom Kipur, que enfrontava a Israel i Egipte. Encara que en un principi l'embargament afectava a Canadà, Japó, Països Baixos, Regne Unit i Estats Units, posteriorment es va estendre a Portugal, Rhodèsia —actual Zimbabue— i Suràfrica.

Gràfic de l'evolució dels preus del petròleu a llarc determini. La llínea taronja mostra el nivell de preus constants, ajustat segons l'inflació. La llínea blava mostra els preus corrents.

L'aument del preu, unit a la gran dependència que tenia el món industrialisat del petròleu, va provocar un fort efecte inflacionista i una reducció de l'activitat econòmica dels països afectats. Estos països varen respondre en una série de mides permanents per a frenar la seua dependència exterior.[1]

Causes de la crisis

Pare i fill subjectant cartell de cuidat lladres durant la crisis del petròleu en 1973

Abans de l'embargament, l'Occident industrialisat, sobretot Estats Units, solia dispondre de petròleu abundant i barat. Les ciutats nortamericanes posteriors a la Segona Guerra Mundial, molt esteses, en enormes núcleus urbans de cases unifamiliars disperses, depenien de l'automòvil com a principal mig de transport, de modo que utilisaven combustible de forma massiva. Entre 1945 i finals dels 60, Occident i Japó consumien més petròleu que mai. Solament en Estats Units, el consum s'havia duplicat entre 1945 i 1974. En un 6 % de la població mundial, Estats Units consumia el 33 % de l'energia de tot lo món. Al mateix temps, l'economia nortamericana mantenia una quarta part de la producció industrial mundial, lo que vol dir que els treballadors nortamericans eren quatre voltes més productius que la mija global, pero a canvi el país consumia cinc voltes més energia. El petròleu, sobretot el procedent d'Orient Mig, es pagava en dólars nortamericans, en els preus també fixats en dólars. Durant el mandat del president Richard Nixon, el model econòmic nortamericà estava ya agotat, el creiximent era nul, i no obstant l'inflació ya escomençava a ser preocupant. Durant l'estiu de 1971, Nixon estava baix una forta pressió pública per a que actuara de forma tallant davant este estancament econòmic. Per a provocar una caiguda del preu de l'or en els mercats internacionals, Nixon va abandonar el patró ore el 15 d'agost de 1971, finalisant aixina el sistema de Bretton Woods, que havia funcionat des del fi de la Segona Guerra Mundial. El dólar va ser devaluado en un 8 % en relació en l'or en decembre de 1971, i es va tornar a devaluar en 1973.

Fundació de l'OPEP

l'OPEP era un grup de dotze països, incloent sèt nacions àraps, pero també uns atres grans exportadors de petròleu del món en desenroll. Es va formar el 18 de setembre de 1960 per a reclamar contra la pressió de les grans companyies petroleres, que pretenien reduir els preus retallant els pagaments als productors. Inicialment funcionava com una unitat de comerç informal encarregada de la venda del petròleu dels països desenrollats. Llimitava les seues activitats a intentar incrementar els beneficis de la venda de cru a les companyies d'Occident i millorar el control sobre els nivells de producció. No obstant, a principis de 1971 va escomençar a mostrar la seua fortalea.

Embargament àrap de cru

Gasolinera tancada en Estats Units per l'embargue petroler.

Entre el final de la Segona Guerra Mundial i ben entrats els anys 70, Japó, Estats Units i Europa consumien petròleu massivament. Per la forta dependència que existia del petròleu procedent d'Orient Mig, els països occidentals es varen vore sumits en una greu crisis econòmica mentres el preu del petròleu aumentava. El 16 d'octubre de 1973, com a part de l'estratègia política derivada de la guerra de Yom Kipur, l'OPEP va detindre la producció de cru i va establir un embargament per als enviaments petrolífers cap a Occident, especialment cap a Estats Units i els Països Baixos. També es va acordar un boicot a Israel. ya que en condicions normals les fluctuacions en la demanda del petròleu són chicotetes (quan puja el preu solament es compra una miqueta menys), els preus tenien que pujar dràsticament per a conseguir que es reduïra notablement la demanda, i aixina poder establir un nou nivell de consum impost per l'oferta. Gràcies a l'embargament es va conseguir este objectiu. El control del govern nortamericà, pensat per a mantindre el preu a uns nivells acceptables, va acabar aumentant l'impacte econòmic pels corts de suministrament. Com a conseqüència, es va iniciar una prolongada recessió i va aumentar notablement l'inflació. Esta situació duraria fins a principis dels anys 80. Els efectes de l'embargament són clars: es va duplicar el preu real del cru a l'entrada de la refineria i es varen produir corts de suministrament. Tot açò va accelerar una etapa econòmica negativa en el món occidental que ya havia escomençat, i va dur a una recessió global durant l'any següent. A llarc determini, l'embargament va produir un canvi en algunes polítiques estructurals d'Occident, alvançant cap a una major consciència energètica i una política monetària més restrictiva per a combatre millor l'inflació.

Cronologia

1973

  • 23 d'agost: Es reunixen en Riad i negocien en secret un acort pel que els àraps utilisaran el «arma del petròleu» com a part de l'imminent conflicte militar.
  • 15 de setembre: L'OPEP declara un front de negociació, consistent en els sis països del Golf Pèrsic, per a pressionar a l'alça dels preus i finalisar el seu respal a Israel, establit en els acorts de Teheran de 1971.
  • 6 d'octubre: Egipte i Síria ataquen a Israel el dia del Yom Kippur, començant aixina la quarta guerra àrap-israelita, més coneguda com guerra de Yom Kipur.
  • 8-10 d'octubre: Fracassen les negociacions de l'OPEP en les companyies petrolíferes per a revisar els acorts de 1971.
  • 16 d'octubre : Aràbia Saudita, Iran, Iraq, Emirats Àraps Units, Kuwait i Tastar pugen els preus unilateralment en un 17 % fins als 3.65 dólars per barril i anuncien corts de suministrament.
  • 23-28 d'octubre: L'embargament àrap de cru s'estén fins a Països Baixos.
  • 5 de novembre: Els exportadors àraps reduïxen la producció en un 25 %. Posteriorment es reduiria un 5 % més.
  • 23 de novembre: L'embargament àrap escomença a afectar també a Portugal, Rhodèsia i Suràfrica.
  • 27 de novembre: El president Richard Nixon firma una llei per a emergències relacionades en l'escassea de cru, imponent controls en el preu, la producció, la llogística i la venda.
  • 9 de decembre: Els ministres d'energia dels països àraps acorden una futura reducció de la producció en un atre 5 % per a «els països no amics», que entraria en vigor en giner de 1974.
  • 25 de decembre: Els ministres d'energia àraps cancelen la reducció anterior. El ministre saudí Ahmed Zaki Yamani promet un increment d'un 10 % en la producció de l'OPEP.

1974

  • 7-9 de giner: L'OPEP va decidir congelar els preus fins a l'1 d'abril del mateix any.
  • 11 de febrer: El secretari d'estat nortamericà Henry Kissinger va presentar un proyecte d'independència energètica per a EE. UU.
  • 12-14 de febrer: Els progressos en la distensió àrap-israelita varen provocar debats sobre l'estratègia energètica entre els líders d'Argèlia, Egipte, Síria i Aràbia Saudita.
  • 17 de març - Els ministres d'energia àraps, en l'excepció de Líbia, varen anunciar el fi de l'embargament contra Estats Units.

Impacte econòmic immediat de l'embargament

Client d'una gasolinera llegint en un periòdic vespertí el sistema de racionament junt a un lletrer que indica que no hi ha gasolina (1974).

Els efectes de l'embargament varen ser immediats. L'OPEP va obligar a les companyies petroleres a aumentar els preus de forma dràstica. El preu del petròleu es cuadruplicó des de 1974 fins a aplegar casi als dotze dólars per barril (setenta y cinco dólars/m³), equivalents a 62.25 dólars de 2019 (407.85 dólars/m³). Els països d'Orient Mig, que havien estat dominats per les potències industrials durant molt temps, acabaven de prendre el control d'un producte bàsic. El fluix de capital es va invertir i els països exportadors de petròleu varen escomençar a acumular una enorme riquea. Alguns dels ingressos varen ser distribuïts entre atres països subdesenrollats, les economies dels quals havien quedat atrapades entre l'aument del preu del petròleu i una disminució del preu de les seues pròpies exportacions de productes bàsics i matèries primeres, a causa de la reducció de la demanda occidental. Ademés, gran part d'estos fluix de capital es varen gastar en compres massives d'armes que exacerbaban tensions polítiques, en particular en Orient Mig. Els Estats membres de l'OPEP, en vies de desenroll, varen escomençar a nacionalisar les seues empreses petrolíferes. En particular, els saudí havien adquirit el control de Saudi Aramco, plenament nacionalisada en 1980 baix el govern d'Ahmed Zaki Yamani. Degut a que atres membres d'OPEP varen seguir el seu eixemple, els ingressos del cartell es varen disparar. Aràbia Saudita, inundada de beneficis, va realisar una série d'ambiciosos plans quinquenal de desenroll, dels quals el més ambiciós, que va escomençar en 1980, prevea una inversió pública de 250 000 millons de dólars. Atres membres del càrtel també varen comprometre importants programes de desenroll econòmic. Al mateix temps, el caos s'havia apropiat d'Occident. En Estats Units, el preu de venda al públic d'un galó de gasolina va passar d'un promig de 38.5 centaus en maig de 1973 a 55.1 centaus en juny de 1974. Mentrestant, la Bossa de Nova York perdia 97 000 millons de dólars del seu valor en sis semanes. En l'inici de l'embargament, les importacions petrolíferes d'EE. UU. procedents dels països àraps es varen reduir des dels 1.2 millons de barrils (190 000 m³) diaris fins als 19 000 barrils (3000 m³). El consum diari va disminuir en un 6.1 % entre setembre i febrer, i un 7 % durant l'estiu de 1974, quan Estats Units va sofrir el primer periodo d'escassea de combustible des de la Segona Guerra Mundial. Per la interdependencia mundial a nivell social i econòmic, els països industrialisats no comunistes importadors de petròleu varen assistir a una repentina inflació i una recessió econòmica. En els països industrialisats, especialment en Estats Units, la crisis va provocar que les condicions de vida es tornaren molt adverses per als desocupats, els grups socials marginats, alguns treballadors de major edat, i cada volta més, per als treballadors més jóvens. Les escoles i oficines en EE. UU. varen tindre que tancar a sovint per a aforrar el combustible de la calefacció, i les fàbriques varen tindre que reduir la producció i despedir treballadors. En França, la crisis del petròleu va posar fi al periodo conegut com Trente Glorieuses, els últims 30 anys d'alt creiximent econòmic, i varen escomençar els anys de desocupació permanent. L'embargament no va ser uniforme en tota Europa. Dels nou membres de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), Holanda es va enfrontar a un embargament total pel seu respal a Israel, el Regne Unit i França mantenien pràcticament el mateix abastiment (per haver-se negat a permetre a Estats Units utilisar els seus aeròdroms i haver establit un embargament d'armes i suministraments tant per als àraps com per als israelites), mentres que els atres sis s'enfrontaven a retallades parcials. El Regne Unit ha segut tradicionalment un aliat d'Israel. De fet, el govern d'Harold Wilson havia recolzat als israelites durant la Guerra dels Sis Dies, pero el seu successor, Edward Heath, havia modificat esta política en 1970, demanant a Israel que tornara a les seues fronteres prèvies a la guerra de 1967. Els membres de la CEE no havien conseguit establir una política comuna durant el primer més de la guerra de Yom Kipur. No obstant, varen emetre una declaració el 6 de novembre, una volta que l'embargament i l'aument del preu ya havien començat; esta declaració, interpretada com proárabe, recolzava la llínea franc-britànica, i aixina l'OPEP va alçar l'embargament a tots els membres de la CEE. La pujada dels preus va tindre un impacte molt major que l'embargament en Europa, especialment en el Regne Unit (a on esta circumstància es va sumar a la folga dels miners del carbó a causa d'una crisis energètica durant l'hivern de 1973-74, un factor important en el canvi de govern). A pesar de ser també un objectiu de l'embargament, Japó va superar especialment be les seqüeles de la crisis energètica mundial dels anys 70 en comparació a atres països desenrollats i importadors de petròleu. Els fabricants d'automòvils redactors varen liderar la revolució en este sector. Els grans automòvils dels anys 50 i 60 es varen substituir per vehículs molt més compactes i eficients des d'un punt de vista energètic. Per una atra part, en Japó hi havia ciutats en una densitat molt alta de població i per tant en uns transports públics molt desenrollats. Uns mesos més tarde amainó la crisis. L'embargament es va alçar en març de 1974 despuix de les negociacions de la Cim Petrolífer de Washington, pero els efectes de la crisis energètica es varen notar durant tota la década dels 70. El preu de l'energia va continuar aumentant l'any següent, en consonancia con el carpiment del dólar en els mercats mundials.

Control de preus i racionament

Les gasolineres d'Oregó varen desplegar lletrers explicant el sistema de banderes en l'hivern de 1973-1974.

La crisis es va agravar encara més a causa del control dels preus en Estats Units, que va llimitar el preu del «petròleu antic» (ya descobert), mentres permetia que el petròleu recent descobert poguera ser venut a un preu més elevat, lo que va supondre una retirada del petròleu antic del mercat i una escassea artificial. L'objectiu era promoure les prospeccions petrolíferes. Esta escassea va dur al racionament de la gasolina (que també es va produir en molts atres països). Els automovilistes es varen enfrontar a llargues coes en les gasolineres. En Estats Units, els conductors de vehículs que les seues matrícules acabaren en número impar (o matrícules personalisades) varen ser autorisats a adquirir carburant sol en els dies impars del més, i la mateixa norma es va aplicar als propietaris de vehículs en matrícules pares. Això sí, a excepció del dia 31 dels mesos de 31 dies, o el 29 de febrer en els anys bisiestos, si ben este últim dia mai es va aplicar la norma, ya que les restriccions havien segut eliminades en 1976. En alguns estats d'Estats Units es varen utilisar cartells i banderes de tres colors diferents per a indicar la disponibilitat de gasolina en les estacions de servici. Una bandera verda indicava venda illimitada de gasolina. Una bandera groga denotava restriccions i racionament. Una bandera roja indicava que no es disponia de gasolina, pero l'estació de servici estava oberta per a atres servicis. Els cupons de racionament de gasolina varen ser encarregats en 1974 i 1975 per a l'Administració Federal d'Energia, pero mai varen anar realment utilisats durant esta crisis o la de 1979. Moltes competicions automovilístiques es varen paralisar o es varen retardar pel racionament. el Rali de Còrsega de 1973 es va retardar un més, i el de Rali de Montecarlo i Suècia de 1974 no es varen realisar.[2]

Manteniment i reducció de la demanda

En 1973, Nixon va nomenar a William I. Simon com el primer director de l'Oficina Federal d'Energia. Per a intentar reduir el consum, en 1974 es va establir un llímit màxim de velocitat de 55 mph (uns 90 km/h) per mig de la Llei d'Emergència d'Aforro d'Energia en Autovies. Per un atre costat, en 1975 es va constituir la Reserva Estratègica de Petròleu d'EE. UU., i en 1977 es va crear el Departament d'Energia, ademés de la Llei Nacional d'Energia de 1978. Es va impondre l'horari d'estiu entre el 6 de giner de 1974 i el 23 de febrer de 1975. Esta mida va generar importants crítiques, ya que va obligar a molts chiquets a anar a l'escola abans de l'amanecer. La norma tradicional, que alvançava els rellonges una hora l'últim dumenge d'abril, va ser restaurada en 1976. La crisis també va conscienciar a les empreses i els particulars sobre l'aforro energètic. Molts periòdics duyen anuncis a pàgina completa. En acabant de que els estàndarts de la CAFE anaren aprovats pel Congrés en 1975, els «Tres Grans» fabricants d'automòvils d'EE. UU. varen posar en marcha la reducció dels tamanys dels automòvils per a que tingueren un consum màxim de 9 litros als 100 km. En 1980 ya no hi havia automòvils de lux en 3.3 m de distància entre eixos i pes brut promig de 2000 kg. Els fabricants d'automòvils varen escomençar a imitar als fabricants europeus eliminant gradualment la tradicional tracció atrassera, menys eficient que la tracció davantera. Alguna cosa que va destacar molt en esta época, varen anar els autos redactors. Fonda, Toyota, Nissan i Mazda, varen sorgir com mai abans. Açò es deu que l'auto chicotet i eficient, es va convertir en un opció molt racional. I aixina, autos com el Toyota Corolla, i/o el Fonda Civic per eixemple, varen guanyar molta popularitat. Encara que no estaven regulats per la nova llegislació, els grups d'automovilisme de carreres varen introduir voluntàriament polítiques d'aforro. En 1974 es varen cancelar les 24 Hores de Daytona i la NASCAR va reduir les distàncies de les carreres en un 10 %. La ronda de classificació de 500 milles d'Indianápolis es va reduir de quatre dies a dos, i es varen eliminar varis dies d'entrenaments.

Vore també

atres crisis econòmic-financeres

Referències

  1. ↑ Alan S. Blinder, Economic Policy and the Great Stagflation (New York: Academic Press, 1979); Otto Eckstein, The Great Recession (Amsterdam: North-Holland, 1979); Mark I. Rupert & David P. Rapkin, The Erosion of O. S. Leadership Capabilities; Paul M. Johnson & William R. Thompson (eds.), Rhythms in Politics and Economics (New York: Praeger, 1985).
  2. ↑ (2008) Scalextric, Campeons de Rali. Vol. I - 1973: El primer campeonat del món., Altaya, pp. 92-95. ISBN 978-84-487-2507-5..


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Crisis_del_petròleu_de_1973&oldid=1471749»