Patró ore

Patró ore

Plantilla:No neutralitat El patró ore és un sistema monetari que fixa el valor de l'unitat monetària en térmens d'una determinada cantitat d'or. L'emissor de la divisa garantisa que puga donar al posseïdor dels seus billets la cantitat d'or consignada en ells. Una alternativa és el patró bimetálico, en el que la moneda està respalada per una part d'or i una atra d'argent.

Històricament, la vigència del patró ore va escomençar durant el XIX com a base del sistema financer internacional. Va terminar a raïl de la Primera Guerra Mundial, ya que els governs beligerants varen necessitar imprimir molt diners fiduciario per a finançar l'esforç bèlic sense tindre la capacitat de respalar eixos diners en metal preciós.

Durant els acorts de Bretton Woods, es va decidir adoptar el dólar nortamericà com a divisa internacional baix la condició de que la Reserva Federal (el banc central d'eixe país) sostinguera el patró ore pero a partir de 1971 el mateix es quebra definitivament; per lo que el dólar es va convertir de facto en una moneda fíat respalada per una imposició governamental nortamericana i sense valor intrínsec, pero en un valor llegal propi.

Funcionament teòric del model

El patró ore és un sistema monetari característic de el XIX en el qual el valor de la moneda d'un país era totalment convertible en grams d'or, ya que els Bancs Centrals tenien l'obligació de la seua conversió quan un ciutadà ho demandara. És dir, es podia reclamar el canvi dels billets a or. Ademés, existia la lliure circulació de capital, o lo que és lo mateix, els individus tenien la possibilitat d'exportar i importar capitals en or, pero representats en paper moneda, difícilment en metàlic. El patró ore va estar en vigència tècnicament fins a la Primera Guerra Mundial, ya que les pressions de la guerra sobre l'economia va fer que tots els països europeus imprimiren més billets que els que les seues reserves d'or podien respalar. Gran Bretanya, el país insígnia d'este patró i qui li va donar liquidea com a mig segur de transacció ho va abolir en 1931.

David Hume, qui modelizó el sistema del Patró Ore

El sistema del patró ore va ser per primera volta modelizado per David Hume en 1752, treball que és catalogat com el primer model d'equilibri general en economia. En llínees generals indica que quan un país, per eixemple Gran Bretanya, incorre en dèficit comercial en un atre, suponga's França, l'or de l'economia britànica serà traslladat cap a la francesa. Això produïx que l'oferta monetària, or, en Gran Bretanya disminuïxca, per lo que els seus preus també disminuiran. Pel contrari, en l'economia francesa hi haurà major oferta monetària, resultant en un aument dels seus preus. Estos canvis signifiquen que els productes britànics s'abaratixen en els mercats internacionals mentres que els francesos s'encarixen. Com a resultat, Gran Bretanya aumentarà les seues exportacions i França disminuirà les pròpies, fent que els fluix d'or es revertixquen i que, teòricament, s'aplegue a un punt d'equilibri en les ofertes monetàries d'abdós economies.

No obstant, pronte el model de Hume es va quedar curt en l'explicació del funcionament real del sistema, principalment per quatre raons: la primera és la poca participació del sistema bancari en l'explicació teòrica; la segona, per l'omissió de les taxes d'interés; la tercera, per l'omissió dels fluix internacionals de capital; i la quarta, perque en la realitat els fluix d'or entre països eren molt reduïts puix una volta que els bancs centrals havien posat l'or importat en les seues reserves, estos en rar ocasions estaven disposts a transferir-ho a atres bancs.

Va ser la Comissió Cunliffe, encarregada pel govern britànic d'abordar els problemes monetaris despuix de la Primera Guerra Mundial, la que va sofisticar el model de Hume. El model aplega a l'equilibri de la mateixa forma que el de Hume, pero entre els agents individuals lo que es transferix és paper moneda i l'or únicament es transferix entre els bancs centrals dels països. Estes institucions prenen un rol fonamental, ya que, com ya es va dir, l'or no solia fluir abundantment d'una economia a una atra. Quan els bancs centrals observaven un creixent dèficit comercial, en lloc de girar or al banc central de l'economia en superàvit –és dir, aquella en la que se sostenia el dèficit–, reaccionaven disminuint l'oferta monetària per a baixar els preus i fer les exportacions més competitives. D'esta manera, els bancs centrals s'alvançaven a la demanda de l'or adeutat a l'atra economia i mantenien l'equilibri. D'esta manera s'explica teòricament cóm es retorna a l'equilibri sense majors transferències d'or.

Operativamente parlant, els bancs centrals utilisaven varis instruments de mercat per a extraure excedents monetaris de l'economia. Entre ells estava l'emissió d'abonaments de deute públic, en el que es captava dels públics diners en efectiu a canvi del pagament d'interessos en el futur. Un atre era la taxa de desconte, que consistia en la compra de deute privat en venciment a curt determini a canvi d'una comissió sobre l'interés. És dir, si un comerciant tenia un deute en un banc privat a taxa d'interés del 5 % en venciment de 90 dies, el Banc Central oferia comprar eixe deute al banc privat abans de la data de pagament, oferint-li el capital més una fracció dels interessos, bolcant paper moneda en l'economia. Quan el Banc Central d'un país tenia senyals de dèficit comercial, canviava la taxa de desconte de modo que els bancs privats no trobaren suficients incentius per a fer efectiu els seus papers de deute.

El sistema monetari Patró Ore va ser abandonat durant els anys posteriors a la Gran Depressió de 1929 per a evitar que preus i salaris descendiren en resposta a una reducció generalisada de la demanda global, de modo que els ajusts varen recaure sobre la cantitat d'ocupació total. En estes condicions es va considerar «menys dolorós» (en lo immediat) la depreciació del tipo de canvi (és dir l'abandó del patró ore pur) per a abaratir aixina les exportacions. Açò evitava la reducció dels salaris, especialment perque la pressió dels sindicats va impondre en cert modo este tipo de política. I tot això ademés sense tindre en conte que tots els països, vesprada o enjorn, adoptarien la mateixa política, recórrer a la devaluación, en lo que la destrucció d'ocupació durant anys va ser inevitable.

El patró ore era un sistema monetari internacional que no podia funcionar sense la cooperació dels països que ho adoptaven. Mentres va funcionar va impedir que les nacions portaren a terme polítiques aislacionista que disminuïxen el comerç internacional. Despuix del seu colapse varen sorgir ràpidament polítiques nacionalistes discriminatòries, en particular devaluación recurrents i un fort proteccionisme, que varen restringir el comerç multilateral i varen afondar la crisis dels anys trenta.^{cita requerida} Des del fi de la Segona Guerra Mundial es va intentar restaurar la coordinació entre les polítiques monetàries dels diversos països i la llibertat de comerç internacional per mig de la creació d'organismes com el GATT, el Fondo Monetari Internacional i el Banc Mundial, estos dos últims resultat dels acorts de Bretton Woods.

Ventages de l'or

Vore també: Diners

A lo llarc de la geografia i de l'història s'han usat molts bens com a diners: closques, vaques, sal, tabac, metals, etc. pero el més apreciat va ser l'or, usat des dels inicis de l'història. Les seues característiques com ben durador, divisible, homogéneu i difícil de falsificar ho varen convertir en el ben líquit per excelència en casi totes les cultures del planeta, per lo que va ser acceptat per les persones per a servir de moneda de canvi.

En la pràctica, la moneda fraccionaria més utilisada a lo llarc de l'història ha segut la d'argent, encara que el valor de referència era l'or. Per això, quan es parla de «patró ore» no vol dir que s'estiga parlant sempre de monedes circulants d'or o de pagarés respalats contra reserves d'or disponibles en l'acte; sino d'un sistema monetari respalat per un ben tangible en valor en sí mateixa.

Un dels problemes dels metals com a moneda és el seu pes, per lo que pronte es varen fer comuns els billets, que varen sorgir com a promeses firmades d'entregar al seu portador la cantitat en or que en ells s'indicava. Els bancs emetien estos billets cuidant-se de mantindre un equilibri entre els diners que havien emés i les reserves d'or que custodiaven en les seues caixes fortes, ya que, en cas contrari, perdrien la confiança dels seus clients.

Posteriorment, els governs han anat descobrint problemes deguts a l'us d'un patró ore per a poder controlar l'oferta monetària. Aixina els seus contraris aduïxen que el seu suministrament (relacionat en l'activitat minera) és insuficient al no estar relacionat en el suministrament global de bens (relacionat en l'activitat econòmica en general i no solament en la mineria), que les reserves d'or estan mal repartides en proporció al pes real de l'activitat econòmica de cada país en el món (l'eixemple més extrem és el de Japó, que durant molts anys i fins a 2010 ha segut la segona economia del món, en uns recursos auríferos molt escassos), que l'us del patró ore és inestable front a qualsevol decisió governamental que en un moment donat decidixca suspendre-ho (com varen fer les nacions beligerants durant la Primera Guerra Mundial) i que, com a resultat de tot això, és un sistema monetari ineficaç.

Lo cert és que l'argument de que les reserves auríferas en el món són desiguals no és sostenible, ya que en el cas de Japó, l'entrada d'or seria extraordinària pel volum dels seus exportacions que li permeten acumular riquea, tot això sense necessitat de tindre una sola mina d'or en el seu territori. Les crítiques més fortes contra el patró ore procedixen del keynesianismo que ho acusava d'haver segut el principal responsable de la gran depressió econòmica que va seguir al crac de 1929.^{cita requerida}

Modernamente este punt de vista s'ha desmentit i, d'acort a la teoria macroeconòmica moderna, la verdadera responsabilitat cal buscar-la més be en els repetits fracassos dels governs per a poder restaurar un patró ore tan estable com el que existia abans de la Primera Guerra Mundial, aixina com en els problemes estructurals del sistema bancari.

En la visió majoritària dels economistes, l'objecció més forta contra el patró ore es deriva de les consideracions prèviament citades entorn a la seua ineficàcia i a raons d'índole social més que purament econòmiques. Consideren tals economistes que l'us d'un patró ore dona lloc a etapes llargues^{cita requerida} de forta creiximent econòmic separades per depressió severes i intenses que donen lloc a l'empobriment generalisat durant periodos curts de temps, cicles que varen ocórrer repetides voltes a lo llarc de el XX. Per tant, un model de creiximent econòmic similar seria socialment inacceptable en l'actualitat.^{cita requerida}

Pero un fet cert és que l'abandó total del patró ore ha supost un creiximent enormement desbaratat de l'oferta monetària mundial, molt superior al creiximent total dels bens i servicis que la societat és capaç de produir (causa de l'inflació permanent en la que viuen les societats occidentals segons la teoria quantitativa dels diners); i que les depressió econòmiques causants de desocupació i pobrea perduren despuix de llarcs periodos de devaluación,^{cita requerida} per part dels governs, de les divises someses a un patró ore no estricte (contràriament a com va succeir en la segona mitat de el XIX); fins que per fi, la convertibilidad en or és abandonada per eixos mateixos governs i bancs centrals, aduint, falta de flexibilitat en la política monetària.

Per tal raó, el patró ore seguix tenint els seus defensors, principalment en el camp de l'Escola Austríaca d'Economia, que advoquen per la supressió dels bancs centrals i del monopoli dels governs com a organismes encarregats de falcar la moneda de curs llegal i completament aliena al patró ore. Llògicament, l'interpretació de les raons de la Gran Depressió per part d'esta escola és radicalment distinta: i aduïxen que els causants varen ser, en realitat, l'alluntament de la reserva federal sobre un patró ore estricte i el fet de que el sistema bancari va mantindre (i manté en l'actualitat) un coeficient de caixa fraccionario per a depòsits a la vista que produïx grans expansions i contracció de la massa monetària.

Segons esta escola de pensament, qualsevol posada en circulació de nous mijos fiduciarios —inflació— i la manipulació dels tipos d'interés, per part de governs i bancs centrals, produïxen periodos d'auge en l'activitat econòmica, que acaben conduint a una assignació errònea dels recursos i una volta cessa l'emissió dels nous diners en la pujada dels tipos d'interés, es produïx inevitablement l'esclat econòmic, l'explosió de les bombetes creades artificialment en diners que no procedix del aforro real sino de préstams sense respal d'aforro previ.

Tals inversions errònees no tindran eixida i es tindrà que produir forçosament una nova reasignación de recursos que s'adapte a les necessitats més urgents dels consumidors. Les noves injeccions de liquidea (en diners nous, creat del no res, que ningú ha aforrat) per a solucionar les fallida de les empreses, i la falta de recursos de les administracions públiques, no conseguixen més que allargar el periodo de depressió, en el millor dels casos, i, en el pijor, colapsar el sistema monetari.

En el marxisme el patró ore sempre ha segut vist en simpatia, puix és la màxima expressió de l'equivalent general i est otorga una forta estabilitat en els preus (i per això de salaris). En l'Unió Soviètica, Trotski va ser un dels seus defensors, puix argumentava que l'estabilitat de preus, milloraria l'eficiència de la planificació econòmica. Ya en 1924 el patró ore, s'havia adoptat com a mida per a frenar la hiperinflación de la guerra civil, resultant este molt exitós encara que no duraria molt, puix el primer pla quinquenal va tindre que finançar-se parcialment en emissió monetària. A partir d'ahí es va establir un patró ore solament de jure, el qual a voltes en vàries ocasions va terminar en una crisis, com en la reforma monetària de Nikita Jrushchov (resultant en escassea i hambruna en alguns llocs). Al final en la Perestroika es demostraria definitivament el caràcter fràgil i de jure del sistema, quan l'emissió monetària va alcançar nivells astronòmics.