Moneda (divisa)

Archiu:Billets de 5000.jpg

Divises

La moneda o unitat monetària és una unitat de canvi que facilita la transferència de bens i servicis. Es mostra en forma de peces metàliques, cridades monedas –normalment redones–, o en forma de peces de paper, cridats billets o paper moneda. També es presenta com «diners de plàstic» (targetes de crèdit), com a talons, chècs o pagarés, etc. El terme moneda que fa referència a la divisa pròpia del país o del mercat monetari al que pertany el país, se li referix pròpiament com moneda. És dir, el metal o paper moneda utilisat per a obtindre bens, productes o servicis dins de l'àmbit que el seu banc central ho ha expedit.

Se li denomina divisa, en canvi, quan es referix a una moneda, o unitat de conte, estrangera o baix sobirania externa respecte a l'àmbit en sobirania pròpia per a on circula la moneda i que s'utilisa fonamentalment per a l'intercanvi de bens i servicis entre països.

Segons s'expressa el Banc d'Espanya, i atres entitats, no deu confondre's en això dos conceptes:

• un canvi de moneda és la compravenda de la moneda diferent a la pròpia per a usar en l'àmbit geogràfic a on es regula i ampra de forma similar a la pròpia. Per eixemple, en el país de destí, en cas d'un viage.
• un canvi de divisa, per un atre costat, no supon un moviment físic dels diners. Per eixemple, una transferència rebuda en dólars s'ingressa en el conte personal en la moneda corresponent, segons el país corresponents (euros, pesos, sols, etc).

Habitualment, cada país té establida, a lo manco, una moneda oficial sobre el seu territori presentada baix diferents mijos de pagament també de curs llegal. En canvi, varis països poden:

• utilisar la mateixa moneda (cas del euro en els Estats de l'Unió Econòmica i Monetària, o com Liechtenstein en unió monetària en Suïssa — en el franc suís) ;
• adoptar una divisa estrangera com a unitat monetària llegal : cas de Panamà, El Salvador, Puerto Rico, Illes Vérgens Britàniques, Illes Vérgens dels Estats Units, Islas Turcas y Caicos, Equador i Zimbabue, (en el dólar nortamericà), o de la Ciutat del Vaticà, de Sant Marino, de Mónaco i d'Andorra, i, de facto, del Kosovo i de Montenegro (en l'euro).

Per motius pràctics, les divises poden tindre subdivisions, llegals o tradicionals: 1/1000 (els millimes de dinar tunecino), 1/100 (els cèntims d'euro), 1/20, 1/10, 1/8, 1/4 (el quarto de dólar nortamericà), etc.

Etimologia

El seu nom prové del llatí moneta, ya que la casa a on es va falcar en Roma estava anexa al temple de la deesa Juno l'Avisadora o Juno Moneta, que tenia esta activitat baixe la seua protecció. Este lloc a on es fa l'acunyament de monedes es coneix en el nom de ceca o casa de moneda. Una moneda física té cara, creu i vora.

Sistema monetari

Els sistemes monetaris són realitats complexes en que cal distinguir els nivells següents:

1. unes mercaderies concretes realment existents en el mercat (siguen mercaderies produïdes, siguen mercaderies productores), que es vol intercanviar. Com a mercaderia es definixen els bens que són útils per a satisfer les necessitats consumidores (bens utilitaris). L'utilitarisme mercantil, desenrollat pels humans, es caracterisa bàsicament pel fet que els bens produïts no són consumits pels productors, sino que són intercanviats en un mercat, i per mig d'unes convencions reguladores que constituïxen un sistema monetari.
2. unes unitats monetàries, convencions numèriques-abstractes universals, que servixen per a determinar en exactitut el valor d'intercanvi de cada una i totes les mercaderies concretes anteriors.
3. uns valors mercantils (preus i salaris), valors mixts resultants de la comparació entre mercaderies concretes i unitats monetàries; a on a cada mercaderia concreta se li assigna un valor mercantil, un número determinat d'unitats monetàries que conté. L'assignació a la mercaderia produïda dona un preu de venda. L'assignació a la mercaderia productora dona un salari. Preus i salaris són realitats mixtes, concretes-abstractes, ya que resulten de la comparació entre mercaderies concretes i unitats monetàries abstractes.
4. uns instruments monetaris, documents que avisen i informen del reconeiximent d'un deute, per una cantitat determinada d'unitats monetàries, d'una persona cap a una atra (molt determinades també les dos). És un document que registra una lliure transacció mercantil, el seu interés radica en el fet que permet la desaparició del trueque (l'intercanvi directe d'una mercaderia concreta A per una mercaderia concreta B), i possibilita d'efectuar intercanvis diferits, tant en el temps com en l'espai.

L'unitat monetària és una unitat de mida, i com a tal, és radicalment abstracta. L'instrument monetari és un document que registra, al mateix temps, un acte de mida (una mida consistent en la fixació d'un valor mercantil) i un acte mercantil (una transacció).

Tant l'una com l'atre no tenen, en definitiva, cap sentit, si no existix una mercaderia concreta a medir i a intercanviar contractualment. Les mercaderies concretes realment existents són, puix, el fonament últim de l'existència d'unitats monetàries, de valors mercantils (preus i salaris) i d'instruments monetaris: és dir, de l'existència de sistemes monetaris.

En un principi, el mercat (intercanvi de mercaderies) es desenrollava sense necessitat d'un sistema monetari. S'ocorria el trueque: una mercaderia concreta era intercanviada per una atra. L'únic factor a tindre en conte eren les necessitats particulars dels dos agents del canvi: si estes necessitats quedaven satisfetes, el trueque era arreglat. El trueque s'ocorre dins d'un orde qualitatiu (percepció de la satisfacció), ya que carix un patró quantitatiu de valor que permetera de calcular l'equivalència entre els valors de dos mercaderies qualssevol.

Pero quan l'utilitarisme mercant d'una societat creix, s'amplifica, es complexifica, llavors es fa palesa la necessitat d'un sistema de mida del valor quantitatiu de canvi de les mercaderies, que permeta realisar intercanvis cuantitativament equivalents. Aixina naix l'unitat monetària.

Per a medir el valor de canvi de les mercaderies concretes utilisem unitats monetàries: convencions socials totalment abstractes i universals. Són abstractes perque són pures convencions formals, buides de contingut concret; són universals perque constituïxen un comú denominador contable-abstracte de totes les concretes i heterogénees mercaderies existents en el mercat conjunt considerat: és dir, les derramen en un únic sistema de intercomparaació, intermedida i internumeraació.

Aixina cada concreta mercaderia conté, per convenció, un cert número d'unitats monetàries abstractes: gràcies a esta homogeneïsació monetària de les mercaderies concretes, heterogénees, es pot fàcilment calcular equivalència numèricament exactes entre diferents mercaderies.

Aixina i tot, cal fer menció a que l'introducció d'una unitat monetària en un mercat no fa desaparéixer el treque, l'intercanvi concret de dos mercaderies concretes: únicament ho facilita i ho perfecciona numèricament.

Història

El cambista i la seua dòna, de Quentin Massys

Artícul principal → Història dels diners.

Els diners com a moneda ha tingut el seu protagonisme en el desenroll de les civilisacions basades en el comerç des de fa varis milenis.

La tradició dels cambistas va unida a l'aparició del diners i de la banca unides al comerç, com a verdader propiciador de la professió. Seran aspectes que van units durant molts sigles. En especial, potser, serà en l'Europa medieval a on aflorant moltes ciutats falcant la seua pròpia moneda, s'escomence a detectar una professionalisació de l'ofici.

El trueque antemonetario

Dels estudis realisats sobre l'intercanvi utilitari entre els pobles primitius existents en l'actualitat, es deduïx que entre estos pobles (i potser també, per paralelisme etnogràfic, entre els pobles prehistòrics), el trueque no té un caràcter únicament utilitari, sino que complix sobretot una funció social. En les poblacions humanes d'organisació social més senzilla (les de caçadors-recolectors), el sosteniment individual i familiar està sempre assegurat i per lo tant, l'intercanvi no és vitalmente necessari. Sí que és, en canvi, socialment necessari perque servix per a establir llaços d'amistat o aliances en atres grups; o be per a afiançar les relacions socials existents en l'interior del propi grup.

Per la gran importància d'este component social del trueque primitiu, est està moltes voltes revestit de formalitat, de rituals complexos lligats a la màgia, és dir, a la concepció sagrada de la vida del home. Tot acte d'intercanvi és considerat sagrat, com tota relació social.

La realitat monetària entre els pobles primitius

Entre els pobles primitius existents en l'actualitat, el coneiximent i l'utilisació d'algun tipo de sistema monetari destaca en tres parts del món: l'Àfrica occidental i el Congo; la Melanèsia i Micronesia; l'est de Norteamérica.

Cal fer resaltar el fet que tots els pobles d'estes zones desenrollen un utilitarisme ya alvançat, de tipo neolític, siga agrícola o pastoral, pero és encara poc especialisat: cada chicoteta unitat social-productora pugues encara, en gran manera, autoabastecerse i per això, el trueque utilitari conserva encara un caràcter fortament social.

A pesar de que estos pobles no ampren cap sistema d'escritura, disponen d'uns sistemes monetaris constituïts pel que hem denominat unitats monetàries i valors mercantils. Entre estes poblacions primitives actuals (principalment en les zones mencionades), certs objectes estan revestits d'una gran importància social: són símbols de riquea, i conferixen a qui els posseïx prestigi social.

Estos objectes concrets semblen tindre dos funcions molt molt diferenciades:

• Funció social: els objectes són amprats en base una funció fonamentalment social, creadora i mantenedora de relacions socials. Es desenrolla a través de l'intercanvi real, concret d'estos objectes concrets -que en certes ocasions són molt molt especificades i de gran importància social.
• Funció utilitària: els objectes són amprats en base una funció estrictament utilitària, la de servir de patrons de mida de valor en l'intercanvi dels bens utilitaris corrents. En este segon cas, dits objectes no són mai realment intercanviats, sino que són únicament una referència abstracta per a calcular equivalència entre atres mercaderies, valorades en ells: açò és el que hem denominat una unitat monetària. Els valors en unitats monetàries assignats a les mercaderies (produïdes o productores) són els valors mercantils de les dites mercaderies. Per eixemple, en les illes del Almirantazgo (Malàsia), els natius poden evaluar tots els seus bens en closques i dents de gos. En els intercanvis corrents pero, les closques i les dents de gos no s'utilisen casi mai, mentres que el seu us és obligatori en els intercanvis rituals. Entre els lele de Kasai (Congo), la tela de ràfia constituïx el patrimoni nupcial de quin tot home que es vullga casar té que estar proveït. Pero, al mateix temps, els bens que són objecte d'intercanvi no ritual poden evaluar-se en unitats de tela de ràfia: en estos intercanvis, puix, la tela de ràfia no intervé com a mercaderia concreta, sino únicament com a patró de valor.

Podem indicar que en estes pobles es dona l'existència d'unitats monetàries abstractes, i no d'objectes monetaris concrets. No obstant, pel fet que estos objectes són a sovint intercanviats cerimonialment en ocasió de certs acontenyiments socials, molts etnólogos els han equiparat a una forma disminuïda, o primitiva, de la moneda metàlica, concreta, que estava en vigor entre tots els pobles civilisats actuals fins fa un temps (fins que va ser substituïda definitivament pels cridats billets de banc). Per a poder generalisar l'interpretació utilitària, l'us de l'objecte com a patró de valor, a tots els pobles neolítics que coneixen algun tipo de realitat monetària caldria realisar estudis exhaustius que hui en dia no existixen -o, en tot cas, no estan al nostre alcanç. La majoria de les voltes, la documentació etnològica que posseïm és insuficient per a poder confirmar o informar en base empírica un estudi global de l'utilitarisme primitiu.

Els sistemes monetaris de les civilisacions naixents

L'arqueologia nos ha descobert, en els últims decenis, com varen nàixer les primeres civilisacions en l'Àsia Sur-occidental, la vall del Indo, Egipte, més vesprada al Egeo, la vall del Danubio...

Estes civilisacions estaven fonamentades en un utilitarisme neolític alvançat, de cultiu extensiu de cereals i en una divisió del treball molt establida. En elles apareix l'escritura; pero l'escritura no és sino la conseqüència de l'utilisació d'instruments monetaris.

Estes societats contaven, des dels inicis del seu neolitizaació, provablement, en unitats monetàries molt definides. Per eixemple, en Mesopotamia l'unitat monetària era l'ordi, i més vesprada també l'argent. Açò no significa que en els intercanvis concrets es trueque mercaderia contra ordi (o argent), sino únicament que l'ordi i l'argent eren els patrons de valor en relació en els quals podia expressar-se el valor de cada una i totes les mercaderies.

En l'inici de l'Edat del Bronze, durant el quart mileni abans de Crist, les civilisacions del Propenc Oriente coneixen un desenroll econòmic notable: es dona un dràstic aument de la població en Pèrsia i Mesopotamia, i apareix l'especialisació artesana i els inicis del comerç a gran escala. El comerç es realisa a distàncies molt llargues. Esta espècie d'explosió econòmica va emparellada en el sorgiment d'uns artefactes molt curiosos, que recentment han segut estudiats i interpretats. Es tracta de les bullae, que són com unes bosses d'argila, més o menys esfèriques, plenes de diferents figures de fanc, i sagellades en l'exterior. Estes bullae són hereues d'un complex sistema de contabilitat en base de fiches -segons sembla, representatives de diferents mercaderies i diferents valors numèrics- que data dels inicis del Neolític, cap a el IX mileni a. C. Estes fiches són del mateix tipo de les que es troben, més vesprada, en l'interior de les bullae.

Pero l'aparició de les bullae representa un canvi qualitatiu important. Podem interpretar el fet que les fiches estigueren juntes i tancades en un sobre d'argila, com a indicació que tals fiches eren representatives d'una determinada transacció efectuada entre dos persones. El fet que moltes de les bullae descobriments fins al moment duguen dos sagells diferents, sosté esta interpretació. Aixina que, les bullae no serien una atra cosa que un instrument-documente monetari preescritual: un document que fa de mediador i registra una transacció mercantil elemental efectuada. Provablement, ademés, estes bullae podien ser intracompensadas, perque sabem que els temples mesopotámicos desenrollaven, ya en esta época, funcions bancàries i administratives complexes. Les bullae, puix, complien al mateix temps les funcions del que hui diríem albarán conformat, factura acceptada i chèc tirat pel client. Més alvance, les bullae es varen transformar en les tablillas cuneïformes: les fiches tancades en l'interior del sobre varen passar a representar-se gràficament en l'exterior, ocorrent est l'orige més provable de l'escritura cuneïforme.

La moneda metàlica concreta

Entorn a mediats de el III mileni a. C., en Mesopotamia, els instruments monetaris varen canviar radicalment de naturalea.

Els instruments monetaris primitius anteriors eren de naturalea radicalment abstracta-auxiliar, estaven desabastits de valor intrínsec. El seu funcionament no implicava l'us de cap objecte concret, sino únicament la referència a una unitat monetària abstracta. Encara que l'unitat monetària abstracta estiguera simbolisada per una mercaderia concreta determinada (unes closques, un sac d'ordi, un bou...), esta mercaderia no intervenia mai realment en les transaccions, ya que el que interessava era fer referència abstracta al seu valor, i no intercanviar atres bens per ella.

En Mesopotamia apareix i es generalisa un nou tipo d'instrument monetari: la moneda metàlica. La moneda metàlica (d'or, d'argent...) deixa de ser un instrument auxiliar-abstracte, ya que és un objecte molt concret, proveït de valor intrínsec (de valor per ell mateixa). La moneda metàlica (i en general, qualsevol instrument monetari constituït per un objecte concret) es denomina també moneda-mercaderia, perque la seua característica principal és que una mercaderia concreta és triada entre totes les atres, per a fer de mediadora en qualsevol intercanvi de qualsevol atra mercaderia; és dir, s'entrega una mercaderia contra una moneda-mercaderia.

En Babilonia, durant el regne d'Hammurabi (1760 a. C.), està plenament provat l'us de lingots d'or, argent o bronze. Pero no només la civilisació mesopotámica va realisar este canvi decisiu. Totes les civilisacions històriques varen ser entrant, més vesprada o més primerenc, en el sistema monetari metalista. En la vall del Indo es varen utilisar barres de còure oblongas; entre els hititas, lingots de ferro; en Micenas, plaques de bronze que imitaven pells de bésties, i a la China també plaques de bronze en forma de vestits .

Els primers instruments monetaris metàlics eren, inclús, en l'interior de cada civilisació i de cada ciutat-impere, de formes molt diverses i de calitats de metal molt variables. Per este motiu, a cada transacció calia pesar i provar el metal utilisat. Més alvance, per a superar este inconvenient es va generalisar l'us de peces de metal normalisades, garantisades per un pes i una calitat determinades. La garantia era donada pel sagell de la persona que falcava les peces -sagelle que es gravava en la peça: estes peces són les monedes pròpiament dites, i les primeres de que tenim notícia documentada remonten en el VII., en Àsia Menor.

Si en un principi qualsevol persona en suficient autoritat i riquea podia falcar la seua pròpia moneda, en el transcurs del temps esta funció va ser monopolisada pels poders oficials.

La moneda metàlica concreta ha perdut la característica fonamental dels instruments monetaris primitius: estos eren un document de la transacció efectuada; en canvi, la moneda metàlica és essencialment antidocumentária. La moneda metàlica té tres característiques que la fan totalment negada a qualsevol intent de documentació eficaç: és anònima (no personalisa els agents de la transacció), és uniforme (no analisa les característiques de la transacció) i és dinàmica, circula indefinidament (no permet cap tipo d'estadística).

En cada transacció mercantil l'única funció que complix la moneda metàlica és la de ser un mig de pagament, és dir, un instrument que permet de resoldre, concloure o tancar la transacció, o acte en qüestió: en ho entrega d'unes peces de moneda, es pot donar per pagada, qualsevol situació monetària. Des d'este punt de vista, l'us de moneda metàlica és inclús molt més fàcil, ràpit i cómodo que la redacció d'un instrument monetari documentario, que té que ser escrit, firmat i posteriorment compensat.

Ara be, els sistemes metalistas tenen un llímit molt precís per al seu desenroll, que és la cantitat de metal que es pot falcar i és existent en una comunitat geopolítica donada en un moment donat.

De la moneda metàlica al paper-moneda

Els instruments monetaris actuals continuen sent essencialment antidocumentarios. Ara be, des de l'aparició de la moneda metàlica fins als nostres dies, els instruments monetaris han anat tornant llentament a una de les seues característiques originàries: l'abstracció, que va ser conseguida definitivament a partir de 1914.

Els sistemes monetaris són construccions abstractes que tenen per funció de facilitar -a través de la quantificació que permeten- els intercanvis de mercaderies concretes i, més alvance, en els instruments monetaris també els documenten. Estes construccions abstractes, puix, corren paralelament a les concretes mercaderies, produïdes o productores, existents; evolucionen en elles i s'adapten a elles. Des del moment que substituïm la construcció abstracta per un objecte concret i, ademés, escàs -els metals preciosos-, esta flexibilitat del sistema monetari, esta capacitat d'adaptació a la realitat mercant es pert definitivament. resulten greus distorsió, tant de la nostra visió de la realitat, com del sà funcionament d'esta.

En l'Edat Mija, l'escassea de metals preciosos duya els monarques o atres autoritats encunyadores de moneda, a practicar manipulacions monetàries. Cóm que l'emissió i el curs llegal de la moneda estan en manso de les autoritats del lloc, estes poden fer que el valor nominal i llegal de les peces de moneda no corresponga al seu valor real en metal (siga falcant una nova moneda en el mateix valor nominal, pero que continga menys cantitat de metal; o siga aumentant oficialment i artificialment el valor nominal de les peces en circulació). Per este procediment, l'autoritat encunyadora podia realisar els seus pagaments utilisant una cantitat menor de metal. Estes pràctiques varen ser corrents durant tota la Baixa edat mijana: els Tesors reals s'endeutaven casi permanentment, i trobaven en este artificio monetari una solució als seus problemes. Pero esta solució només era momentànea, ya que la conseqüència inevitable de les manipulacions monetàries era l'alça de preus i salaris, alça que agravava novament la situació monetària de l'Estat, que hi havia aixina de procedir a noves manipulacions, iniciant un cicle infernal. Pero els més perjudicats eren sempre les classes populars, que no tenien suficient poder de compra per a fer front a les alces de preus, i que tampoc tenien la capacitat de manipular la moneda que els era imposta. Les manipulacions monetàries de l'edat mijana òbrin la rendija que escomença a separar el valor real de la moneda metàlica concreta del valor monetari que se li atribuïx, artificialment, en funció de les necessitats. El descobriment d'Amèrica, en les seues importants mines de metals preciosos i tesors per a saquejar, dona un cert consol momentàneu a la penúria de metals. Pero l'enorme desenroll de les relacions comercials a finals de l'edat mijana fa aumentar les necessitats de moneda metàlica. S'inventa una nova pràctica per a suplir l'escaeced de metal: la lletra de canvi.

Inicialment, la lletra de canvi és únicament un mig per a saldar deutes a distància, per a evitar els perills del transport de metal: el comerciant de Barcelona pot pagar el seu proveïdor de Gènova per una lletra, una carta, que este podrà convertir en diners metàlics presentant-l'al seu banquer, ya que el banquer de Gènova i el del comerciant de Barcelona estan en contacte. Més alvance, a la lletra de canvi s'afig la noció de crèdit, és dir, de pagament diferit en el temps. El client que en el moment de la transacció no dispon de recursos suficients, pot entregar una lletra al seu proveïdor, que li garantisa el pagament del seu deute dins d'un determini de temps molt especificat. El proveïdor pot guardar la lletra fins a finalisació del determini previst, moment en que li serà entregada la cantitat indicada, en metàlic. O be, en lloc d'esperar la data de acabamiento del determini, el beneficiari d'una lletra pot utilisar esta lletra per a realisar els seus propis pagaments, siga cedint-la a un acreedor seu (pràctica que es coneix en el nom de endòs); o siga venent-l'al banquer, el qual li entregarà immediatament la cantitat indicada en moneda metàlica, descontant un tant per cent determinat en concepte de remuneració del servici prestat, i fent-se ell càrrec del cobro de la lletra al final del determini (esta pràctica es diu desconte).

En qualsevol cas, l'aparició de la lletra de canvi propicia la creació de nous instruments monetaris, la posada en marcha d'una nova circulació monetària, que s'afig a la circulació de moneda metàlica. Tant si la lletra de canvi circula, com si és descontada, hi ha creació de nous instruments monetaris, diferents de la moneda metàlica, pero que complixen la seua mateixa funció.

Quan la lletra circula, el que circula és simplement un paper que representa una promesa de pagament en metàlic a una certa data, pero este metàlic encara no existix; per lo tant, la lletra de canvi no substituïx la moneda metàlica, sino que s'afig; és un nou instrument monetari que, ademés, no té cap valor en ell mateixa, sino únicament el de la confiança que pot inspirar que el pagament serà realment efectuat un colp el determini estiga complet.

Si el banquer desconta la lletra, tenim que saber que no la paga en els seus propis diners, sino que ho fa en els depòsits dels seus clients, que en qualsevol moment poden ser reclamats; puix, també es tracta de circulació monetària nova, perque existixen al mateix temps, simultàneament, la moneda metàlica dels depòsits dels clients del banc, i la de la persona que ha descontat la lletra. El banquer sap (confia) que els depòsits no seran tots retirats al mateix temps i per lo tant, únicament li cal mantindre una relació prudent entre total de depòsits i total d'operacions, per a poder en tot moment fer front als seus compromisos. Quan la lletra li siga finalment fet efectiu, al final del determini es restablirà la normalitat de la situació.

La lletra de canvi i estos instruments monetaris adicionals presenten una llimitació: són instruments temporals que no duren indefinidament, sino que s'acaben, desapareixen, un colp colat el determini, un colp la lletra és fet efectiu pel seu tirachinas. Vesprada o enjorn la lletra es convertix en moneda metàlica.

L'invenció del billet de banc fa desaparéixer esta llimitació temporal. El billet de banc, com a tal en Europa, va ser inventat el 1656 per Johan Palmstruch, banquer d'Ámsterdam creador del Banc d'Estocolm. Consistix únicament en el fet que el banc, en lloc de pagar els seus clients en peces de moneda metàlica, ho fa en billets, trossos de paper que són una promesa del banc de convertir-los en metal en qualsevol moment que el seu posesor ho demane. Cóm que estos billets no comporten determini, poden circular indefinidament fins que algú es decidixca a canviar-los en metal.

Apareixen dos circulacions monetàries permanents i diferenciades: la circulació de moneda metàlica concreta; i la circulació de billets de banc, que ya no tenen valor intrínsec, pero que representen una promesa permanent de conversió en or i per lo tant, estan fonamentats en la confiança en el banc emissor, en la seua capacitat de fer front a les demandes de conversió. Esta circulació monetària, puix, ya no és concreta, pero guarda una relació en la circulació concreta (la de moneda metàlica): la possibilitat permanent de convertir-se en ella. Gràcies als billets de banc, els bancs tenen la possibilitat de posar remei a l'escassea de metals preciosos. Els bancs privats emeten billets en cantitats que superen en créixens el contingut en metàlic dels seus depòsits, suplint l'insuficient cantitat de moneda metàlica.

Este sistema monetari, basat en moneda metàlica i billet de banc convertible, caracterisa tot el XIX en el cridat patró ore: la moneda (tant la metàlica, com el billet de banc) és recolzada en una determinada cantitat d'or (en el cas del patró bimetálico, una part d'or i una atra d'argent).

Durant el XIX, els bancs centrals dels diferents Estats monopolisen l'emissió de billets de banc, que ocorren de curs llegal. Pero, cada volta que en un Estat se li presenten problemes de tipo polític o utilitari (crisis de producció; guerres; revolucions...) est, que té que atendre més despeses, emet més billets fins al moment que ve una crisis de confiança, a on tot lo món vol convertir els seus billets en metal i llavors, es decreta el curs forçós, és dir, l'inconvertibilitat dels billets. Quan les coses tornen a la normalitat, la convertibilitat pot restablir-se.

Serà en l'últim terç de el XIX, en l'aparició del patró ore i de l'Unió Monetària Llatina, quan s'establixca oficialment les primeres paritat regulades entre les divises de cada país. El primer, en molts casos de facto, no seria abandonat fins a 1914.

Durant la Primera Guerra Mundial, les enormes despeses originades per la guerra varen provocar el buidat casi total de les arques dels Estats beligerants (l'or de les quals va emigrar, en gran part, als Estats Units). Els billets s'emeten en grans cantitats, pero la convertibilitat té que ser suprimida. Despuix de la guerra, alguns països varen intentar de restaurar una certa parcial convertibilitat, pero la crisis del 29 va acabar definitivament la qüestió.

En el periodo de entreguerras ya no es va poder tornar a restaurar el sistema, entre moltes atres raons, perque moltes economies es mostraven fortament desetabilizadas i perque la producció d'or era escassa. En els anys 20, poc abans de la Gran Depressió de 1929, eren trentaquatre països els que havien adoptat en nou Patró Canvis Ore. En la crisis, durant la década dels 30, les condicions en Europa no millorarien fent que varis països abandonen el Patró Ore.

De manera que el sistema monetari sorgit de la Primera Guerra Mundial es basa en l'abandó de la moneda metàlica (en l'interior de cada Estat, ya que en les relacions internacionals el patró sobreviu per un cert temps, fins a 1971, quan Nixon desnuga el dólar de l'or) i en el predomini del billet de banc inconvertible: es passa del billet de banc convertible a or al paper-moneda que ya no té res a vore en l'or: no representa cap cantitat, ni pot ser convertit en ell.

El paper-moneda, el que circula en els nostres dies, es basa únicament en la convenció social que ha fet d'ell l'instrument necessari dels actes de mercat i de societat, i en la confiança que se li acorda com a instrument que complix la seua funció adequadament. Per lo tant, la seua naturalea és radicalment auxiliar-abstracta: el seu valor és el d'un instrument que nos ajuda en la contabilitat i intercanvi de les mercaderies concretes existents en el mercat.

El sistema monetari actual

Caldria esperar a finals de la Segona Guerra Mundial, a 1944, a que es firmen els Acorts de Bretton Woods dels quals sorgirà el Fondo Monetari Internacional i el Banc Mundial en la finalitat de conseguir l'estabilitat dels canvis de divises. Com a conseqüència de la guerra de Vietnam, es trencaran els acorts en 1971. Despuix de 1976, i de la desaparició del sistema de canvi fix, el FMI pren un paper preponderant davant països en desenroll i crisis financeres internacionals.

En esta llarga evolució de la moneda metàlica, s'ha anat obrint una rendija cada volta més profunda entre el valor concret-intrínsec dels metals preciosos, i el valor auxiliar-abstracte dels instruments monetaris. En el advenimiento del paper-moneda, estes dos realitats han quedat definitivament disociadas: ya no tenen res a vore l'una en l'atra. El sistema monetari, lliure del llastre pesant dels metals, pot evolucionar cap a formes cada volta més intangibles, més desmaterializadas, més abstractes, en acort en la seua naturalea primitiva.

Hui, el paper-moneda no és l'únic tipo d'instrument monetari utilisat. A ell s'ha afegit els cridats diners escritural, que és el poder de compra inscrit en un conte. El paper-moneda que es du al banc es convertix allà en unitats monetàries inscrites en un conte personal; estes unitats podran despuix circular per un simple joc d'escritures entre contes diferents, sense necessitat de fer circular paper-moneda: en açò consistix la compensació bancària. Dos persones que tinguen contes corrents en el mateix o en diferents bancs, poden efectuar els seus pagaments mutus simplement inscrivint les sifres corresponents en els respectius contes.

Esta nova forma de circulació monetària és l'última invenció dels banquers per a fer front, en este cas, a l'escassea de paper-moneda, controlat per l'Estat. En el procediment de les escritures en conte corrent s'evita de fer córrer molt paper-moneda; pero, ademés, es pot crear nova circulació monetària que es genera, com abans, a través del crèdit; con sólo que ara, el crèdit ya no es fa emetent billets de banc més o menys garantisats pels depòsits en metàlic, perque esta emissió està monopolisada per l'Estat, sino que es fa obrint contes corrents de crèdit, sense realisar cap depòsit previ en paper-moneda. La garantia d'este crèdit està constituïda per tots els depòsits realment efectuats en el banc. Cóm abans, l'únic que fa falta per a garantisar la solidea d'este sistema és mantindre una proporció adequada entre estes dos circulacions monetàries: la circulació a partir dels depòsits efectuats (que es llimita a substituir la circulació de paper-moneda) i la circulació originada per crèdit (que s'afig a la primera).

La moneda escritural ha ocorregut la moneda per excelència dels països desenrollats, a on el comerç i l'indústria concorren a multiplicar els intercanvis. En alguns països industrials aplega a representar el 80% de la massa monetària total. Actualment, s'està convertint ràpidament en moneda electrònica: unes simples impulsions elèctriques i unes memòries magnètiques són suficients per a realisar les pasacions d'escritures. El sistema monetari ha tornat a les seues característiques primitives d'abstracció i instrumentalitat: els instruments monetaris vigents no tenen cap valor intrínsec, sino que es llimiten a fer d'intermediaris en l'intercanvi de les mercaderies concretes, i a expressar el valor d'estes en térmens d'unitats abstractes. Aixina i tot, conserva encara tots els vicis inherents a la moneda metàlica concreta: anonimat, uniformitat i dinamitado dels instruments monetaris.

Divises contemporànees

Artícul principal → Anex:Monedes circulants.

Les divises fluctuen entre sí dins del mercat internacional i D'esta manera, es poden establir distints tipos de canvi entre divises que varien constantment en funció de diverses variables econòmiques com el creiximent econòmic, l'inflació, el consum intern d'una nació, etc.

La relació o preu de la moneda d'un país sobre unes atres, també cridada cotisació, depén dels fluix comercials i financers entre els residents de la zona d'eixa moneda sobre els de les atres. Les importacions de bens i servicis i l'inversió en l'estranger determinen la demanda en divises estrangeres, mentres que les exportacions de bens, servicis i l'inversió estrangera determinen l'oferta de la divisa estrangera en el lloc a on s'ubique.

Zona monetària i control monetari

Una zona monetària és un territori a on una moneda específica és el mig d'intercanvi comercial dominant o oficial. Per a facilitar l'intercanvi entre dos zones monetàries diferents, s'establixen les taxes de canvi, és dir, els preus als quals les monedes (i els bens i servicis de les zones monetàries individuals) poden intercanviar-se. Les monedes es poden classificar com a monedes en lliure flotació o monedes fixes, d'acort en el seu règim de canvi.

En la majoria dels casos, cada estat té el control monopolístico de la seua pròpia moneda. Una excepció són els membres d'una unió monetària supranacional, com per eixemple l'Unió Monetària Europea, els membres de la qual han cedit el control de la seua política monetària en el Banc Central Europeu.

Varis països poden compartir el mateix nom per a la mateixa unitat monetària (per eixemple, els dólarés canadencs, nortamericans, australians o neozelandesos). També varis països poden utilisar la mateixa moneda (cóm per eixemple passa en l'euro), o be un país pot declarar la moneda d'un atre país com de valor llegal al seu territori (per eixemple, Panamà i El Salvador han declarat llegal l'us del dólar dels Estats Units dins dels seus territoris).

Cada unitat monetària té una moneda fraccionaria, a sovint valorada en 1/100 de la moneda principal: 100 cèntims = 1 euro, 100 cèntims = 1 dólar, 100 penics = 1 lliura. Els valors d'1/10 o 1/1.000 també són comuns, pero hi ha unitats monetàries que no tenen moneda fraccionaria. Mauritània i Madagascar són els únics països que encara no usen el sistema decimal; aixina, l'ouguiya mauritano es dividix en 5 khoums, mentres que l'ariary malgache es dividix en 5 iraimbilanja. En estos països, paraules com a dólar o lliura "eren simplement noms per a un determinat pes d'or". De totes maneres, per l'inflació, estes unitats fraccionarias en la pràctica han caigut en desús.

Política monetària

La política monetària és la part de la política econòmica que establix les normes que regulen la cantitat de diners o liquidea de l'economia en la finalitat de conseguir algun objectiu determinat (control de l'inflació, millores en la balança de pagaments, etc.). Es referix també a l'utilisació de controls monetaris per part del govern per a regular l'economia. En este sentit, inclou medides com per eixemple la restricció o increment de l'oferta monetària, l'actuació sobre el tipo d'interés, etc. La política monetària supon l'intervenció del govern per a regular qualsevol desviació del sistema monetari. Cada u d'estos objectius supon l'utilisació de métodos diferents, i el conjunt de métodos es coneix com els instruments de la política econòmica.

Quan l'estat té el control de la seua pròpia moneda, este control s'eixercix per mig d'un banc central o a través d'un ministeri de finances o de facenda. L'institució que té el control de la política monetària es coneix com la autoritat monetària. Les autoritats monetàries poden tindre diferents graus d'autonomia dels governs que les creen. En els Estats Units, el banc central -conegut com la Reserva Federal- opera en completa independència del govern, pero és responsable de les seues accions davant ell. En atres casos, com Cuba, és el govern el que establix la política monetària del país.

Abans de Keynes la política monetària era l'únic instrument de la política econòmica global admés i tenia com a objectiu l'estabilitat de preus. En el que s'ha denominat revolució keynesiana es va introduir la política fiscal i l'objectiu d'eliminar la desocupació. Atres objectius, com és ara la gestió del deute, l'equilibri de la balança de pagaments o el manteniment d'unes taxes de creiximent predeterminades, han anat apareixent despuix de la Segona Guerra Mundial i han plantejat la qüestió de la contabilización entre els objectius i de l'eficàcia dels instruments. La problemàtica referent als efectes estabilisadors de la política monetària va ser plantejada per Milton Friedman, i la discussió posterior es va centrar entorn als efectes de la política monetària. A partir de la darreria dels anys setanta, l'actuació de la política monetària s'ha vist considerablement complicada pel fort procés d'innovació financera que ha fet aparéixer una gran cantitat de nous actius líquits, de major rendabilitat que els depòsits bancaris, creats a sovint per institucions no bancàries, cap als quals s'ha desplaçat la preferència del públic. Açò ha determinat la necessitat d'anar adoptadora noves definicions de la variable diners, objecte de control per part de la política monetària, i a la consegüent imprecisió d'este control. Com a conseqüència, a mitan dels anys huitanta s'ha posat en qüestió la conveniència de continuar fent recolzar la política monetària en la cantitat de diners, esquema que havia segut àmpliament dominant des de la crisis econòmica internacional de 1973-74.

Moneda de reserva

Artícul principal → Moneda de reserva.

Una moneda de reserva és una moneda que molts governs i institucions tenen en cantitats significatives com a component de les seues reserves de divises estrangeres. Aixina i tot, tendix a ser la moneda en que es fan les transaccions comercials a escala global, de productes com per eixemple petròleu, or, etc.

Les tres grans monedes de reserva són el dólar nortamericà i l'euro, i junts representen aproximadament el 90 % de les reserves mundials. Atres monedes de reserva són la lliura esterlina, el yen, el dólar canadenc i el franc suís.

Vore també

• Història dels diners
• Símbol monetari
• Cambista
• Cotisació
• Canvie de divises
• Taxa de canvi
• Risc de canvi
• Moneda fraccionaria d'Estats Units

Bibliografia

• (1968).Revista d'economia política.(50)

85-113.ISSN 0034-8058.Consultat el 26 d'abril de 2019.

• (2008).Diàlecs. Revista Electrònica de Història.Universitat de Costa Rica.Sant Pedro de Monts de Oca (Costa Rica):9(2)

267-291.ISSN 1409-469X.Consultat el 23 d'abril de 2019.

• Plantilla:Versalitas (1999). Història Econòmica Mundial, Pamplona: EUNSA, pp. 412. ISBN 9788431316679.
• (1992).Quaderns d'estudis empresarials.(2)

57-86.ISSN 1131-6985.

• Bary Eichengreen: Vom Goldstandard zoom Euro. Die Geschichte dones internationalen Währungssystems (Originaltitel: Globalizing capital, übersetzt von Udo Rennert und Wolfgang Rhiel). Wagenbach, Berlin 2000, ISBN 3-8031-3603-2.
• Europäische Zentralbank: Review of the International Role of the Euro (pdf, 68 Seiten, 1,73 MB), Frankfurt 2005 (englisch).
• Hans Joachim Jarchow, Peter Rühmann: Internationale Währungspolitik. In: Monetäre Außenwirtschaft, Band 2., 5., neu bearbeitete und wesentlich erweiterte Auflage, UTB 1335, Vandenhoeck & Ruprecht, Göttingen 2002. ISBN 978-3-8252-1335-0.
• Wolfgang Schricker, Eberhard Rubin: Geld, Kredit & Währung, In: VfW-Skriptenreihe Band 22, 6. Auflage, Verlag für Wirtschaftsskripten VfW, München 1992. ISBN 3-921636-95-7.
• René Sedillot: Muscheln, Münzen und Papier. Die Geschichte dones Geldes (Originaltitel: Histoire morale et immorale de la monnaie übersetzt von Lindo Gränz), Campus, Frankfurt am Main, New York, NY 1992. ISBN 3-593-34707-5.
• Wolfram Weimer: Geschichte dones Geldes. Eine Chronik mit Texten und Bildern, Suhrkamp-Taschenbuch 2307, Frankfurt am Main / Leipzig 1994, ISBN 3-518-38807-X (Erstausgabe beim Insel, Frankfurt am Main / Leipzig 1992. ISBN 3-458-16265-8).

Enllaços externs

• Banc d'Espanya
• Bretton Woods i el triumfo de l'hegemonia d'Estats Units
• «Història de les divises i els participants del mercat».

• 20px|link=|alt= Wikinoticias tiene noticias relacionadas con Moneda (divisa).