Gran Depressió

Gran Depressió

La Gran Depressió, també coneguda com la Crisis de 1929, va ser una gran crisis financera mundial originada en els Estats Units que es va prolongar durant la década de 1930, en els anys previs a la Segona Guerra Mundial. La seua duració depén dels països que s'analisen, pero en la majoria va començar al voltant de 1929 i es va estendre fins a finals dels anys trenta. Va ser la depressió més llarga en el temps, de major profunditat i la que va afectar a un major número de països en el XX. En el XXI ha segut utilisada com a paradigma de fins a quin punt es pot produir una greu deterioració de l'economia a escala mundial.

La cridada Gran Depressió es va originar en Estats Units, a partir de la caiguda de la bossa de valors de Nova York el dimarts 29 d'octubre de 1929 (conegut com el crac del 29 o Dimarts Negre, encara que cinc dies abans, el 24 d'octubre, ya s'havia produït el Dijous Negre), i ràpidament es va estendre a casi tots els països del món.

La depressió va tindre efectes devastadors en casi tots els països, rics i pobres, a on l'inseguritat i la misèria es varen transmetre com una epidèmia, de modo que varen caure la renda nacional, els ingressos fiscals, els beneficis empresarials i els preus. El comerç internacional va descendir entre un 50 % i un 66 %. El desocupació en els Estats Units va aumentar al 25 %, i en alguns països va alcançar el 33 %. Com en Alemània que va tindre un 30 %. Ciutats de tot lo món es varen vore greument afectades, especialment les que depenien de la seua indústria pesada, i de la indústria de la construcció, que es va detindre pràcticament en moltes àrees. L'agricultura i les zones rurals varen sofrir la caiguda dels preus de les collites, que va alcançar aproximadament un 60 %. Davant la caiguda de la demanda, les zones depenents de les indústries del sector primari, en poques fonts alternatives d'ocupació, varen ser les més perjudicades.

Els països varen començar a recuperar-se progressivament a mitan de la década de 1930, pero els seus efectes negatius en moltes zones varen durar fins al començ de la Segona Guerra Mundial. L'elecció de Franklin D. Roosevelt com a president i l'establiment de les seues noves polítiques econòmiques que ell va cridar, el New Deal (el Nou Tracte o el Nou Acort) en 1932, va marcar l'inici del final de la Gran Depressió en els Estats Units. No obstant, en Alemània, la desaparició de la finançació exterior a principis de la década de 1930 i l'aument de les dificultats econòmiques, varen propiciar l'ascens del nazisme i l'arribada d'Adolf Hitler en poder que, posteriorment, donaria inici a la Segona Guerra Mundial.

Antecedents

Conseqüències econòmiques de la Primera Guerra Mundial

AP

La Primera Guerra Mundial va tindre conseqüències econòmiques profundes i duradores en posar fi a l'orde econòmic internacional existent des de la segona mitat de el XIX. Va supondre un descens demogràfic directe i indirecte d'al voltant del 10 % de la població europea i d'un 3.5 % del capital existent. Des del punt de vista financer, el conflicte bèlic va comportar una despesa pública descomunal en Europa finançat per deute públic tant interna com a externa que va supondre la multiplicació per sis del deute ya existent; també va generar la creació de diners, lo que va supondre una forta pressió inflacionista.

En el transcurs de la guerra, diverses nacions no participants en el conflicte com Estats Units i Japó es varen apoderar d'alguns mercats internacionals, tradicionalment dominats pels europeus, que en eixe moment centraven els seus esforços industrials en la producció militar. En el sector agrícola, la demanda exterior de productes alimenticis dels països participants va créixer durant la guerra, lo que va estimular la producció agrícola dels països neutrals, que en acabar la guerra i tornar a la situació anterior varen vore cóm contaven en una oferta excessiva de productes agrícoles, lo que va forçar una reducció dels preus en este sector, que va sofrir grans pèrdues.

La guerra també va establir un nou mapa polític d'Europa en noves fronteres que trastocó l'estructura econòmica i comercial del continent, en trencar mercats i perdre eficiència econòmica, en lo que varen ser necessàries noves inversions.

Les reparacions econòmiques impostes pels vencedors de la guerra als derrotats varen ser astronòmiques. La cantitat fixada per a Alemània pel Comité de Reparacions, en 1921, va anar de 132 000 millons de marcs ore, lo que significava, en el seu moment inicial, el pagament anual del 6 % del producte intern brut (PIB) d'eixe país. Els acreedors varen cobrar solament una menuda part dels deutes, a costa de que l'economia internacional perguera oportunitats d'enfortiment i creiximent.

Vore també: Ocupació del Ruhr, Pla Dawes, Pla Young, i Hiperinflación en la República de Weimar

Creiximent d'Estats Units

AP

Despuix del final de la Primera Guerra Mundial, Estats Units va experimentar un fort creiximent econòmic, i va desplaçar al Regne Unit del liderage econòmic mundial. Durant els anys previs a la Gran Depressió es va incrementar en aquell país la producció i la demanda dels seus productes, en una profunda transformació productiva dominada per l'innovació tecnològica. De l'optimisme i de la bonança econòmica també va participar la Bossa, que va viure un prolongat increment de les cotisacions, lo que va permetre la formació d'una bombeta especulativa, finançada pel crèdit. Des d'abans de l'estiu de 1929, varis indicadors macroeconòmics havien escomençat a sofrir un suau descens, sense que els economistes de l'época ho detectaren i es prengueren les mides preventives adequades.

Causes

En 1926, l'economia mundial es trobava prou equilibrada: la producció havia tornat al nivell d'anterior a la Primera Guerra Mundial, la cotisació de les matèries primeres semblava estabilisada i els països que travessaven un periodo d'alta conjuntura eren numerosos. No obstant, no era una tornada a la belle époque.

Una série d'equilibris tradicionals quedaven alterats: la producció i el benestar progressaven de manera espectacular en unes parts (Estats Units i Japó), mentres que en atres (Regne Unit en particular), la prosperitat vixcuda abans de la guerra havia desaparegut i la població vivia abrumar per la desocupació i les crisis endèmiques.^{cita requerida}

Al mateix temps, els nortamericans complicaven de singular manera la posició dels europeus. La deute internacional no podia pagar-se sino en or o mercaderias, i els nortamericans frenaven les seues importacions d'Europa en els nous drets d'aduana, cada volta més elevats, a l'hora que utilisaven la seua superioritat per a impondre les seues exportacions a Europa.

Pla Dawes i Pla Young

Per una atra part, els Estats Units disponien de les majors reserves d'or del món i, per a mantindre el patró ore, va haver de concedir quantiosos préstams a Europa. Tal va ser l'orige dels plans Dawes i Young.

En 1917, l'economia nortamericana vivia en plena era de prosperitat, i la guerra europea la va acréixer: durant tres anys successius, els Estats Units varen ser els proveïdors d'un mercat casi illimitat, mentres les potències europees s'aniquilaven entre sí. La capacitat industrial dels Estats Units també havia aumentat considerablement, i la seua agricultura progressava a idèntic ritme.

Des de 1925, l'activitat de la Bossa de Nova York havia evolucionat tan vertiginosamente com la producció industrial del país. La cotisació de les accions pujava regularment d'any en any, i varen ser numerosos els nortamericans que varen trobar en la especulació de la bossa la font d'una ràpida fortuna: la febra d'operar a la bossa tentava a tots els estrats de la població de modo irresistible, tant rentistas i jubilats com a aprenentes, que ignoraven tot lo relatiu a l'indústria, a l'economia i a la mateixa bossa. Tot lo món considerava que l'economia del país s'encaminava cap a nivells insospitats, i tots estaven persuadits en que les "millors accions" podien conseguir-se en molt pocs diners, pensant que devia aprofitar-se d'aquella bona sòrt ans que poguera terminar-se.

La contínua demanda va fer pujar les accions a altures increibles, i pronte la cotisació en la bossa va ser pura especulació, que res tenia de comuna en l'autèntica solvència de la societat.

Mentres solament es va tractar, per al ciutadà mig, d'invertir les seues economies, l'especulació va seguir dins de certs llímits més o menys raonables, pero va transcórrer el temps i els nortamericans varen escomençar a operar en la bossa en diners prestats.

Una acció de cent dólars nominals podia obtindre's solament per dèu, mentres el restant, cridat "excedent" -o siga, noranta dólars-, es pagava a crèdit. Si l'acció seguia pujant, tot anava perfectament: un alça del 10 per cent, açò és, que passara de 100 a 110 dólars proporcionant al accioniste un benefici net del 100 per cent sobre els 10 dólars que en realitat havia desembossat. En canvi, si l'acció baixava en un 5 o en un 10 per cent, el corredor bossístic exigia nou pagament al contat, i si el client no podia fer front al mateix, es vea obligat a vendre en pèrdues, en la finalitat de cobrir-se ell i cobrir a atres possibles acreedorés.

Entre els menuts especuladors -decenes de millers de ciutadans-, eren molt pocs els que posseïen reservas de liquidea apreciable.

Desenroll de la crisis

El crac bossístic

AP

La crisis es va originar en els Estats Units, a partir de la caiguda de la bossa de Wall Street de 1929 (conegut com a Dimarts Negre, encara que cinc dies abans, el 24 d'octubre, ya s'havia produït el Dijous Negre), i ràpidament es va estendre a casi tots els països del món.

La conjuntura de l'alça, denominada allí Big Bull Market, descansava aixina sobre una base sumament fràgil. Tot el sistema es va derrocar en octubre de 1929, i en pocs dies —en qüestió d'hores, inclús— les cotisacions varen perdre tot quant havien guanyat durant mesos o, millor dit, durant anys. Els menuts especuladors varen quedar arruïnats i varen tindre que vendre en enormes pèrdues, i al cundir el pànic els grans capitalistes es varen trobar també en dificultats.

El 23 d'octubre de 1929 les cotisacions varen registrar una pèrdua mija de 18 a 20 punts, i varen passar de mà en mà uns sis millons de títuls; al sendemà, nova caiguda de les cotisacions, entre 20 i 30 punts, i inclús de 30 a 40 per a les grans empreses.

En tan crític moment, els primers bancs del país i els corredors de bossa més destacats varen intentar salvar els negocis i varen reunir 240 millons de dólars per a sostindre les cotisacions per mig de compres massives, i en aquella sola jornada varen canviar de mà tretze millons d'accions.

Tan desesperada tentativa va produir solament resultats de caràcter momentàneu; el dilluns 28 d'octubre, es va produir un nou descens de 30 a 50 punts, i al sendemà -que va passar a l'història en el nom de "Dimarts Negre"- va ser la jornada més ombrosa de Wall Street. El pànic va ser absolut: en poques hores, setze millons i mig d'accions es varen vendre en pèrdues a un promig del 40 %.

Més vesprada, en novembre, quan s'havien calmat una miqueta els ànims, les cotisacions havien descendit a la mitat des del començ de la crisis de la bossa, i no menys de 50 000 millons de dólars s'havien desvanit, en lo que varen quedar en evidència l'inseguritat i fragilitat dels sistemes financers.

La fallida de la Bossa de Nova York va ser el moment més dramàtic d'una crisis sense precedents; de tots modos, l'afonada de Wall Street no va ser el pròlec ni la causa de la crisis econòmica mundial: va ser solament el seu més espectacular síntoma.

Els primers indicis de recessió es deixaven sentir ya en els països productors de matèries primeres, mentres Wall Street vivia encara en plena eufòria, primer síntoma de la falta de vigilància i prevenció de les situacions canviants, per excés de confiança. La depressió tenia causes múltiples: despuix d'un periodo de forta expansió, va sobrevindre una crisis de conjuntura i adaptació, que podria dir-se "normal", pero que va esclatar en violència inaudita. De totes formes aquella crisis "normal" fins a cert punt, era aixina mateix estructural, resultat de la guerra i les seues funestas conseqüències, tals com la pressió fiscal, els deutes de guerra i les reparacions alemanes.^{cita requerida}

La racionalisació i les noves tècniques industrials i agrícoles contribuïen igualment a la crisis. L'aument de producció per hora treballada, sense aumentar la mà d'obra, és beneficiós per a l'indústria, pero no en totes les circumstàncies. Un ritme d'expansió massa ràpit carreja dificultats de transició i adaptació. La racionalisació del treball suprimix ocupacions, i els treballs disponibles per a atres sectors de la producció, en haver desocupació, no poden adaptar-se sempre en suficient rapidea; per tant, este problema de readaptació provoca, en la majoria dels països, un clot important a penes transcorre el periodo d'alta conjuntura. Aparte d'això, les dificultats internes i l'inestabilitat de la política mundial impedien llavors l'elaboració de qualsevol planificació a llarc determini.

La fallida nortamericana no va ser en els seus començos sino una fallida d'índole bolsística, el brusc esclat i solsida d'un mit creat pels especuladors; no obstant, les seues conseqüències varen ser fondes i duradores. Les persones arruïnades a causa de l'afonada de la bossa de valors varen llimitar les seues despeses, els afortunats que encara disponien d'algun capital varen quedar atemorisats i es negaven a invertir-ho de nou, i les fonts de crèdit es varen agotar. Les conseqüències de tot això varen ser fatals en general per a Europa i en particular per a la economia alemana, que depenia casi por entero dels préstams dels Estats Units a curt determini.

La fallida del sistema bancari

L'inexistència en els Estats Units d'un sector bancari fort d'àmbit nacional i la fallida inicial d'alguns bancs va fer que la crisis bancària s'estenguera per tot el país, lo que va multiplicar els efectes de la crisis. La Reserva Federal era l'única que podia haver evitat una caiguda en cadena dels bancs per mig de concessió de liquidea de forma massiva als bancs, pero els gestors de la Reserva Federal, molt al contrari, varen reduir l'oferta monetària i varen pujar els tipos d'interés, i varen provocar una onada massiva de #fallida bancàries. Esta reducció de l'oferta monetària també va provocar l'inici d'un processe deflacionario i la reducció dràstica del consum i el començ d'una intensa depressió.

Efectes de la crisis

La depressió subsegüent va ser la pijor de la història nortamericana. Durant a lo manco tres anys i mig tots els indicadors socials i econòmics varen reflectir una progressiva deterioració de la situació. En 1932 el producte intern brut (PIB) havia disminuït un 27 %, i la producció industrial, un 50 %. L'inversió ni tan sols alcançava per al manteniment de les instalacions existents. Baixe estes pressions, el sistema bancari va acabar per derrocar-se. En 1933, el desocupació va aplegar al 25 %. Solament en 1940 es va recobrar el nivell de producció previ a 1929, i açò es va deure a l'esclat de l'II Guerra Mundial. Durant els primers anys de la depressió, entre 1929 i 1932, el índex general de preus en els Estats Units va disminuir el 35.6 %. Molts economistes pensen que este procés de deflación va ser responsable de la profunditat i duració de la depressió, i també sembla provable que esta prolongada deflación solament va ser possible per la política del Sistema de Reserva Federal de disminuir la oferta monetària.

Reducció del PIB en Estats Units durant la depressió

Any	Reducció del PIB (%)
1930	9.9
1931	7.7
1932	14.9
Institut Universitari d'Anàlisis Econòmic i Social. Universitat d'Alcalà

Els sectors més greument afectats per la depressió varen ser l'agricultura, la producció de bens de consum i la indústria pesada. Açò va provocar que ciutats com Detroit i Chicago, que depenien de l'indústria pesada, sofriren la crisis en més intensitat. A la seua volta, va haver ciutats depenents d'una sola indústria que varen terminar totalment arruïnades. En 1932, el nivell d'activitat al que estava funcionant l'indústria era tan baix que inclús una eventual demanda del mercat podia ser satisfeta sense necessitat d'inversió i sense recórrer a més mà d'obra. De modo semblant, el sector de la vivenda estava també saturat de cases buides els propietaris de les quals no havien pogut fer front a les hipoteques. No obstant, lo que més es va resentir va ser la confiança dels empresaris, els qui tenien grans dubtes sobre l'utilitat de noves inversions. L'afonament de la bossa va ser ademés una causa directa de la reducció dels beneficis empresarials i va destruir el incentiu individual al aforro, i es va reduir aixina el volum dels recursos destinats a l'inversió. El nivell extraordinàriament baix dels ingressos agrícoles va ser decisiu i retardó considerablement la recuperació. L'agricultura va ser el sector més deprimit de l'economia, i els productors havien disminuït els seus ingressos en un 70 %. Gran part de les collitas no es venien, i varen començar a disminuir la producció massa vesprada. A la seua volta, com la gran majoria dels menuts agricultorés estaven endeutats, es veen forçats a vendre els seus productes o a perdre les seues propietats.

El funcionament del sistema bancari nortamericà va ser el factor individual que major influència va tindre sobre la profunditat alcançada per la depressió. Els bancs es recolzaven en unes poques indústries locals i eren molt susceptibles a les retirades de fondos. En produir-se una correguda bancària massiva, els aforros es varen tornar menors que els ingressos i els bancs no podien prestar diners. A la seua volta, les garanties, com les cases, contra les quals s'havien venut els préstams eren invendibles. A pesar de la debilitat del sistema bancari, la seua afonada va poder haver-se evitat, pero el govern no va fer res per a rescatar als bancs. És més, lo que es pensava en eixe llavors era que la depressió suponia una porga que desembarazaría a l'economia dels seus aspectes menys eficients, i que les bancarrotas i els acomiadaments eren part necessària d'este procés de tornada al equilibri.

La difusió de la crisis

La depressió nortamericana de l'activitat econòmica va ser acompanyada per una reducció adicional del préstam cap a l'estranger i una forta contracció de la demanda d'importacions. Açò va produir una gran reducció del fluix de dólars cap a Europa i el restant del món. Donada l'importància d'Estats Units en l'economia mundial, l'impacte de la seua crisis sobre el restant del món va ser fort; per això es diu que Estats Units va exportar la seua crisis. Pràcticament tots els països varen patir declius tant en la producció industrial com en el PIB, i la URSS va ser la principal excepció en estar aïllada del capitalisme modern. El següent quadro mostra la caiguda de la renda i la producció industrial entre el començ de la crisis en 1929 i 1932, any que va marcar el moment de major profunditat en el descens dels indicadors econòmics.

País	PIB 1932 (1929 =100)	Producció industrial 1932 (1929=100%)
Àustria	80	62
França	86	74
Alemània	77	61
Japó	101	-
Regne Unit	95	89
Itàlia	98	86
Països Baixos	93	84
Espanya	97
Estats Units	73	62
Font:

A principis de 1931, si be persistia la deflación i la desocupació era alta, els països més afectats eren els exportadors de matèries primeres, i varis d'ells varen deure abandonar el patró ore. No obstant, en la fallida del Credit Anstalt, el principal banc d'Àustria, es va produir una fuga de capitals en Alemània, Gran Bretanya i en els Estats Units, qui va decidir terminar en el patró ore. Cap a finals de 1932, casi tots els països del món ho havien fet.

Alemània va conseguir una moratòria en el pagament de les reparacions del deute pero igual va decidir aumentar les taxes d'interés. Açò va provocar una #aprofundiment en la caiguda de l'activitat econòmica i un increment de la desocupació. La devaluación del marc va ser descartada per temor a l'inflació. L'alta desocupació va crear un clima de conflictivitat social i política que va aplanar el camí a l'arribada d'Hitler al poder. Gran Bretanya, per la seua banda, va abandonar el sistema monetari tradicional deixant surar la lliura, açò va produir la seua depreciació. Açò va ser la demostració del liderage britànic i va permetre que l'economia britànica es recuperara de forma raonable lliurada de les condicions impostes per una moneda sobrevaluada i altes taxes d'interés.

En poc temps es va produir la desorganisació i la destrucció parcial de la maquinària que movia l'economia internacional. Els països varen buscar una eixida individual a la crisis en desaparéixer la cooperació financera. Açò va produir una deterioració dels térmens d'intercanvi i va significar el descens dels preus de les matèries primeres respecte als productes manufacturados. En un context d'escassea de crèdit, el resultat per als països perifèrics va ser la pèrdua de reserves i la depreciació del tipo de canvi. Els països perifèrics varen adoptar dos tipos de polítiques: les passives i les actives. La passivitat va ser el manteniment de l'ortodòxia monetària i canviaria sobre els països centrals, i va ser realisat per països menuts en alta dependència del mercat com Haití, Hondures i Panamà. Les polítiques actives varen ser modificar el tipo de canvi, controlar les importacions, intervencionisme estatal i industrialisació per substitució d'importació. Estos varen ser el cas d'Argentina, Brasil i Uruguay.

L'afonament del comerç internacional

Uns dels factors de propagació de la crisis va ser l'afonament brutal del comerç internacional; que va aplegar a perdre dos terceres parts del valor alcançat en 1929. Este descalabro del comerç va traslladar els efectes de la crisis fins a aquells països que tenien les seues economies obertes a l'exterior.

L'afonament del comerç internacional es va prolongar durant molt temps. En 1938 el valor del comerç mundial se situava encara per baix de la mitat del nivell de l'any 1929. La raó del manteniment de la caiguda va ser l'adopció generalisada de polítiques comercials proteccionistes encapçalades per Estats Units i Gran Bretanya que varen desencadenar una guerra comercial que junt en la baixada de la demanda per la pròpia depressió va reduir el comerç mundial. Durant la década es varen prendre diverses mides:

• Control de canvis: diferents formes de restriccions oficials sobre les transaccions privades de divises estrangeres. Els governs varen exigir dels exportadors les divises rebudes per les seues vendes entregant-li-les als importadors com a pagament de les seues compres, en abdós operacions el preu era fixat pel govern. Açò va produir aïllament i va favorir el desenroll de les indústries internes en llimitar l'entrada de mercaderies.
• Acorts bilaterals: buscaven l'equilibri entre els contes mutus de dos països que volien mantindre alt el nivell de comerç sense movilisar or ni divises. Un eixemple són els acorts de compensació que consistia en una forma moderna de trueque en els quals no era necessari cap tipo de moviment monetari. Un atre tipo d'acort bilateral era el clearing, que consistia en obrir un conte en cada país a través dels quals s'efectuaven els pagaments per exportació i importació. Alemània va ser un dels que va utilisar estos dos tipos d'acorts. Finalment, els acorts de pagaments, que s'establien entre països en tipo de canvi fix i països en controls de canvi, buscaven resoldre els problemes de deutes congelats i interesses impagaments dels últims països. Varen ser utilisats preferentment per Gran Bretanya.
• #Aranzel al comerç: les tarifes varen ser el major obstàcul per a l'intercanvi internacional de bens. Inclús Gran Bretanya, país en forta tradició lliberal, va aprovar una llei de drets d'importació que imponia una taxa del 10 % sobre totes les importacions fòra de la Commonwealth.

El colapse en el que es trobava l'economia en 1932 va ser estenent l'idea de que era necessària la colaboració internacional per a combatre la crisis comercial i financera. Per esta raó, es va convocar a la Conferència econòmica mundial en 1933. Pero com Estats Units va eixir del patró ore convertint al dólar en una moneda fluctuante, la reunió es va clausurar sense cap èxit.

Tres anys més vesprada, en el dólar estabilisat, es varen produir nous intents de cooperació internacional com l'acort tripartit entre França, Gran Bretanya i els Estats Units, en l'objectiu de regular els tipos de canvi. Varis països varen fer acorts regionals com el de la Conca del Danubio en el qual Hongria, Romania, Bulgària i Yugoslàvia varen concedir preferències aranzelàries als seus productes. Pero el pacte més famós va ser el realisat pels països de la Commonwealth en la Conferència d'Ottawa celebrada en 1932, a on es va acordar un sistema de preferències mútues per a les importacions provinents dels membres de la comunitat.

Repercussions en Mèxic

Artícul principal → Gran Depressió en Mèxic.

L'impacte en la demanda agregada d'Estats Units pel crac de Wall Street va afectar en gran part al seu nivell de demanda internacional i açò, va repercutir en el sector exportador mexicà en una categoria directa ya que era un important soci comercial. Un dels productes més importants d'exportació per a Mèxic era el petròleu, si be, l'exportació d'este producte ya havia disminuït anteriorment d'acort en Brid i Bosch despuix de 1921 el nivell de la producció petrolera no es tornaria a alcançar i en 1933 solament s'alcançaria el 16 %, la reducció de la seua demanda va reforçar esta tendència depressiva.

La situació va dur a una deterioració de les reserves internacionals que a la seua volta varen afectar la base monetària, lo que es traduïx en una disminució de l'oferta monetària. Encadenat a esta situació, el tipo de canvi es deprecie en 21.9 % (Cárdenas, 1994) encara en els intents de les autoritats financeres com la suspensió de pagaments del deute extern no es va conseguir parar la depreciació de la moneda mexicana.

Durant la década de 1930, entre 355 000 i un milló varen ser repatriats o deportats a Mèxic; es calcula que entre el quaranta i el xixanta per cent d'ells eren ciutadans natius d'Estats Units- abrumadoramente chiquets. Alguns acadèmics sostenen que el número sense precedents de repatriacions entre 1929 i 1933 va ser part d'una "política explícita de l'administració Hoover". La repatriació voluntària va ser molt més comuna durant les repatriacions que la deportació formal. A lo manco 82 000 dels repatriats varen ser deportats formalment pel govern federal. El govern mexicà també va encorajar la repatriació en la promesa de terres debades, pero la majoria dels repatriats varen optar per mudar-se prop de familiars i amics.

Política monetària

Si be es manejava que Mèxic tenia base en el patró ore, en la pràctica es feya un major us de l'argent per lo que es tenia un esquema bimetálico. Davant una depreciació del pes d'argent el govern va accelerar l'acunyament d'or i va suspendre els pagaments del deute extern provocant que l'oferta monetària i les reserves internacionals disminuïren. Les autoritats varen intentar mantindre's en el patró ore internacional establint el seu us com a política i assignant-li recursos, no obstant, es considera que no era una pràctica viable puix no es podia establir un patró ore quan no es contava en el metal en l'oferta monetària.

També, en mig de la crisis en la que l'economia mexicana es vea sumergida, el govern va prendre medides com la reducció de salaris i inclús l'acomiadament de treballadors públics, aixina com l'aument d'alguns imposts extraordinaris.

L'alvançat i profunt estat de la crisis econòmica aünat als fallancs intents considerats com a fracassos de les autoritats corresponents va desembocar en la renúncia del secretari de Facenda, Luis Montes de Oca, lloc o lloc que Alberto J. Pani ocuparia (Pani ya havia segut secretari de Facenda en el mandat de Plutarco Elías Calles) i en la seua arribada canviarien les mides i polítiques que es prendrien per a eixir en la sumergida crisis en la que l'economia es trobava.

El govern mexicà ya disponia de certes ferramentes de recaptació fiscal abans del crac de Wall Street. És necessari mencionar que els ingressos fiscals (en la seua majoria) eren depenents del sector extern i els seus cicles econòmics. Aixina com els imposts en les branques o activitats industrials, per eixemple, impost a la cervesa, textils, gasolina, electricitat, entre unes atres. La creació de l'impost sobre la renda va ser una ferramenta que va significar un alvanç en matèria de recaptació fiscal.

El proteccionisme i la Gran Depressió

La Llei de #Aranzel de 1930, més coneguda com la Llei Hawley-Smoot, es considera una de les lleis aranzelàries més controvertides jamai aprovades pel Congrés dels Estats Units. La llei va elevar l'aranzel promig sobre les importacions gravades d'aproximadament un 40% a un 47%, encara que la deflación de preus durant la Gran Depressió va fer que la taxa efectiva aumentara fins a casi un 60% en 1932. L'aranzel Smoot–Hawley va ser implementat mentres l'economia mundial entrava en una greu recessió. La Gran Depressió de 1929–1933 va representar un colapse econòmic tant per a Estats Units—a on el PIB real va caure al voltant d'un 25% i el desocupació va superar el 20%—com para gran part del món. A mida que el comerç internacional es va contraure, varen aumentar les barreres comercials, la desocupació va créixer i la producció industrial va disminuir a nivell mundial. Per això, molts atribuïxen part de la crisis econòmica global a l'aranzel Smoot–Hawley. El grau en que esta llegislació va contribuir a la gravetat de la Gran Depressió seguix sent objecte de debat.

Economiste Douglas Irwin evalua l'impacte de la Llei Smoot-Hawley: en els dos anys següents a l'imposició de l'aranzel en juny de 1930, el volum d'importacions d'Estats Units va caure més del 40%. Irwin mostra que partix d'esta caiguda en el comerç es deu al propi aranzel, i no a atres factors com la disminució dels ingressos o les represàlies estrangeres. Evaluacions indiquen que l'aranzel Smoot-Hawley va reduir les importacions entre un 4% i un 8% (ceteris paribus). Ademés, una simulació contrafactual sugerix que casi una quarta part de la caiguda observada del 40% en les importacions pot atribuir-se a l'aument de l'aranzel efectiu (és dir, Smoot-Hawley més deflación).

Irwin argumenta que, encara que la Llei Aranzelària Smoot-Hawley no va ser la causa principal de la Gran Depressió, sí va contribuir a la seua gravetat en provocar represàlies internacionals i reduir el comerç mundial. Esta llei va elevar el nivell mig dels #aranzel sobre les importacions gravades entre un 15% i un 18%. Lo que va mitigar el seu impacte va ser el tamany reduït del sector comercial en eixe moment: solament un terç de les importacions totals de EE. UU. en 1930 estaven subjectes a drets, i eixes importacions gravades representaven solament l'1,4% del PIB. Segons Irwin, no hi ha evidència de que la llegislació haja alcançat els seus objectius de creació neta d'ocupació o recuperació econòmica. Inclús des d'una perspectiva keynesiana, la política va ser contraproduent, ya que la caiguda de les exportacions va superar a la reducció de les importacions. Encara que la disminució dels ingressos estrangers va ser un factor clau en el colapse de les exportacions nortamericanes, l'aranzel també va llimitar l'accés estranger a dólars nortamericans, apreciant la moneda i fent que els productes nortamericans anaren menys competitius en l'exterior. Irwin destaca que una de les conseqüències més amoladores de la llei va ser la deterioració de les relacions comercials d'Estats Units en els seus socis clau. Promulgada en un moment en que la Societat de Nacions intentava establir una “treua aranzelària” global, la llei Smoot-Hawley va ser àmpliament percebuda com una mida unilateral i hostil que va socavar la cooperació internacional. En la seua evaluació, l'impacte més significatiu a llarc determini va ser que el resentiment generat va impulsar a atres països a formar blocs comercials discriminatoris. Estos acorts preferencials varen desviar el comerç d'Estats Units i varen obstaculisar la recuperació econòmica mundial.

En un artícul de novembre de 2024, The Economist va observar que la llei, “que va aumentar els #aranzel mijos sobre les importacions en al voltant del 20% i va incitar a una guerra comercial de represàlies, va ser devastadoramente efectiva: el comerç mundial va caure en dos terços. Va ser tan catastròfica per al creiximent en Estats Units i en tot lo món que els llegisladors no han tornat a tocar el tema des de llavors. ‘Smoot-Hawley’ es va convertir en sinònim d'una política desastrosa”.

L'economiste Milton Friedman va argumentar que, encara que els #aranzel de 1930 varen causar danys, no varen ser la causa principal de la Gran Depressió. Va atribuir la major part de la culpa a la falta de mides suficients per part de la Reserva Federal.

Paul Krugman escriu que el proteccionisme no conduïx a les recessions. Segons ell, la disminució de les importacions (que pot obtindre's per mig de l'introducció de #aranzel) té un efecte expansiu, és dir, favorable al creiximent. Aixina que, en una guerra comercial, ya que les exportacions i les importacions disminuiran per igual, per a tot lo món, l'efecte negatiu d'una disminució de les exportacions es compensarà en l'efecte expansiu d'una disminució de les importacions. Per lo tant, una guerra comercial no causa una recessió. Ademés, senyala que la tarifa Smoot-Hawley no va causar la Gran Depressió. La disminució del comerç entre 1929 i 1933 «va ser casi enterament una conseqüència de la Depressió, no una causa. Les barreres comercials varen ser una resposta a la Depressió, en part com a conseqüència de la deflación».

La recuperació en els Estats Units

El primer New Deal

En assumir Franklin D. Roosevelt la presidència en 1933 es varen aprovar ràpidament vàries lleis en el Congrés com a fondos assistencials per a desocupados, preus de respal per als agricultors, servici de treball voluntari per a desocupats menors de 25 anys, proyectes d'obres públiques en gran escala, reorganisació de l'indústria privada, creació d'un organisme federal per a salvar la vall del Tennessee, finançació d'hipotecas, segurs per als depòsits bancaris i reglamentació de les transaccions de valors. Estes lleis varen crear nous organismes encarregats de portar a terme estes mides. El New Deal, havia segut elaborat durant la carrera presidencial per un grup d'intelectuals, que Roosevelt va reunir en torno seu, coneguts com el "Brain Trust".

El problema més important per a Roosevelt era la fallida casi total del sistema bancari, fins a tal punt que era impossible cobrar un chèc. La producció industrial, per la seua banda, havia tocat fondo en 1932. La crisis bancària era essencialment de confiança i va poder ser solucionada fàcilment. En un discurs radial Roosevelt va informar la població sobre la reobertura dels bancs incitant a depositar ya que no es corrien més riscs, per lo que varis individus varen tornar a depositar. La recuperació dels bancs no va ser més que el preludi d'una revisió a fondo del sistema financer, greument distorsionat des de 1929 per la contracció del crèdit, l'increment dels deutes i l'impagament de les hipoteques. Un atre problema era el desocupació. La primera mida adoptada en este terreny va ser la creació de campaments de treball a on els desocupats realisaven tasques de conservació de parcs naturals i atres espais verts. Si ben el Govern federal va encarar la realisació d'obres públiques, estes no varen aplegar a compensar l'enorme reducció experimentada per la despesa a nivell estatal i municipal. El New Deal mai va dispondre d'un programa concret per a baixar la desocupació per mig d'obres públiques ya que es carien de proyectes de bestreta i la planificació requeria temps. Els proyectes devien autofinanciarse lo que feya difícil la seua elaboració. Ademés, per a conseguir el màxim benefici social calia amprar a la major cantitat de mà d'obra possible, ya siga calificada com no calificada per lo que estes ocupacions eren tachades de constituir en la pràctica una autèntica almoina. No solament el New Deal no va poder disminuir considerablement la desocupació, sino que els treballs otorgats eren precaris en tractar-se d'obres públiques que per la seua pròpia naturalea no duraven molt temps.

El New Deal es va enfrontar constantment al dilema d'amprar els diners en aliviar el sofriment actual o en estimular l'economia per al futur. Gran part de les inversions del New Deal procedien dels imposts, ya que d'un atre modo, el govern federal tindria que haver acceptat un dèficit presupostari. Açò significava que una part dels diners destinats a pagar el sòu dels nous empleats es deduïa del salari del que gojava d'una ocupació. Açò comprova que Roosevelt desconeixia de fondo les mides recomanades per Keynes ya que este indicava que l'aument de despesa, i en conseqüència, del dèficit era alguna cosa positiu en époques de crisis.

Un atre problema gravíssim, era el baix i permanent nivell de les rendes agrícoles. Era necessari aumentar els preus i això es conseguia disminuint la producció agrària. Per a conseguir-ho, es concedien primes a aquells agricultors que desijaven produir menys. Açò implicava que a lo manco una part del cost recaiguera sobre el consumidor, que en alguns casos estava en la misèria si es tractava del proletariat de les grans urbs. No obstant, l'aument del nivell de vida dels agricultors significava més diners, més demanda i més ocupació.

El segon New Deal

El segon New Deal es va implementar en el segon mandat de Franklin D. Roosevelt i va consistir en la promulgació d'una llei sobre la vivenda, la posada en marcha de la seguritat social, la creació d'organismes de planificació regional, el respal als sindicats i un sistema fiscal més progressiu en imposts més elevats als ingressos i a la riquea. Igualment, les conseqüències de les noves imposicions als rics varen ser insignificants i no va haver tal redistribució de la riquea. En 1929 les constitucions de sindicats en forma irrestricta. Les empreses varen tindre que acceptar la llibertat de sindicación dels seus empleats. Es va conseguir la sindicalización dels treballadors de les indústries de producció en massa; tots els empleats, qualsevol que fora la seua calificació, devien integrar-se a un mateix sindicat industrial en tant el govern federal els ampraria com "correges de transmissió" de les normes estatals sobre assunts laborals.

En estes circumstàncies, el govern va cometre un greu error econòmic que retardaria en dos anys la recuperació. En 1936, el ritme d'expansió era accelerat i els preus varen pujar ràpidament. Tement un auge especulatiu, Roosevelt va posar fi al dèficit presupostari i a l'any següent l'economia es va sumir en una depressió que no sofria cap atre país i va aumentar la desocupació. Tan pronte com el govern va reduir les despeses, els empresaris varen perdre la confiança i varen deixar d'invertir. Roosevelt seguia sense entendre la política fiscal, pensava que era l'obra pública i no el dèficit presupostari lo que promovia l'ocupació. Les despeses federals varen aumentar en 1938 pero l'hostilitat cap al New Deal havia aumentat. A mida que la desocupació es prolongava, creixia l'impopularitat de Roosevelt.

Si be es diu que el segon New Deal va ser un ‘gir a l'esquerra’, no era en absolut hostil als empresaris, lo que va fer va ser posar al burócrata a on havia fracassat l'home de negocis fins que l'empresa privada poguera florir de nou. Per haver sabut evitar una solució més radical va ser el salvador del capitalisme. L'efecte més perdurable del New Deal va ser aumentar el poder del govern federal i del president en particular: es va reduir el poder dels Estats i el president i el seu gabinet varen substituir al Congrés com a principal font llegislativa. La societat nortamericana va experimentar una profunda transformació per l'increment del poder federal i presidencial sobre l'economia. Per això l'autèntic llegat del New Deal va ser revolucionar les expectatives.

La Segona Guerra Mundial

En les albors de l'ingrés dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial, dotze anys despuix del fatídic 24 d'octubre de 1929, la despesa federal equivalia al 10 % del PIB dels Estats Units. D'una força laboral de 56 millons de treballadors, el govern federal amprava a prop d'1.3 millons, el 2.2 % en treballs civils i militars regulars i a atres 3.3 millons (5.9 %) en programes d'emergència de consol laboral. Atres 10 millons, que representaven el 20 % de la població activa, encara estaven desocupats. El deute nacional havia creixcut a casi 40 000 millons de dólars.^{cita requerida}

Les mides restrictives que l'administració Franklin D. Roosevelt va realisar sobre el comerç, la propietat i la lliure empresa varen provocar que el capital necessari per a reactivar l'economia fora gravat en imposts i forçat a passar a l'economia sumergida.^{cita requerida} Quan els Estats Units varen entrar en la Segona Guerra Mundial, en 1941, Roosevelt va intentar canviar l'agenda econòmica en el resultat de que gran part d'eixos capitals es varen canalisar a través de l'indústria bèlica en lloc de destinar-se a la producció de bens de consum. Des de 1940 la Segona Guerra Mundial ya produïa una gran demanda dels productes nortamericans. En un principi, Estats Units només anava a intervindre en la guerra com a proveïdor de productes de guerra als països aliats (especialment el Regne Unit i França). Açò va fer que la desocupació es reduïra perque es va revitalisar l'indústria. Ya que Estats Units no havia segut atacat no podia intervindre de manera activa en la guerra, pero en l'atac japonés a la base de Pearl Harbor entra de ple en tots els fronts.

En temps de guerra, al president Roosevelt se li concedixen poders extraordinaris. Açò li va donar poder per a organisar un nou aparat administratiu i movilisar a la comunitat científica per a la guerra. Va començar a construir-se lo que es convertiria en l'economia de la posguerra.

La recuperació europea

La recuperació en el Regne Unit

La política econòmica britànica en els anys 1930 va estar marcada per la transcendent decisió d'abandonar el patró ore en 1931. La flotació de la Lliura no va ser acompanyada d'una major intervenció estatal com en els atres països. La nova política britànica es va sustentar en el crèdit barat i en el proteccionisme. Les possibilitats d'accés a préstams a baix cost va ser un dels factors que va contribuir a impulsar el mercat de la construcció. Per un atre costat, l'establiment d'una política aranzelària va donar per finalisat un periodo de casi noranta anys de lliure comerç, en l'important conseqüència de colocar al mercat intern com a motor del creiximent. Esta traça es vinculava en la pèrdua de competitivitat dels productes anglesos i en les possibilitats d'expansió del consum de masses que es desenrollaria plenament en la posguerra.

Si be l'economia britànica va experimentar una recuperació més prolongada i sostinguda que la del restant dels països industrials, va haver dos aspectes negatius importants: l'alta desocupació i la concentració empresarial producte del proteccionisme i la preferència imperial.

La recuperació en França

L'economia francesa, de bon comportament en la posguerra, es va vore enfrontada la crisis, quan en 1931, Gran Bretanya i atres numerosos països varen decidir abandonar el patró ore. Fins a eixe moment, la devaluación del franc i el proteccionisme varen fer que França fora alcançada débilmente per la crisis. El problema es va presentar davant la disyuntiva de mantindre el patró ore, favorit per la seua gran cantitat de reserves d'este material, o devaluar. La decisió de mantindre el patró ore, pel temor a l'inflació, va impondre una llínea d'acció deflacionaria per a adequar els preus francesos als nivells mundials en un marc d'devaluación general. Aixina, es va promoure la deflación per mig de la reducció de despeses, una baixa en els salaris i el manteniment d'altes taxes d'interés. Açò va provocar tensió social, caiguda de les inversions i cap resultat positiu.

No obstant, en 1936, un nou govern de caràcter socialiste va produir un virage de significació. Es va abandonar el patró ore en la conseqüent devaluación del franc, es va realisar un moderat pla d'obres públiques, es varen regular els preus agrícoles i es varen aumentar els salaris. El trasllat immediat dels increments salarials als preus va rellançar l'inflació i va reaparéixer la tensió social. A principis de 1939 l'economia francesa va semblar desapegar per l'aument de les despeses militars, pero l'entrada en la guerra i l'ocupació per part d'Alemània a l'any següent varen canviar el rumbo de l'història de França.

La recuperació en Alemània i el naiximent del nazisme

Cap a 1933, l'economia alemana no havia superat encara l'impacte negatiu de la política econòmica implementada per un govern que havia apostat per la deflación per a eixir de la crisis. Com l'economia alemana depenia fonamentalment dels préstams nortamericans, la reducció dels mateixos a partir del 1929, va tindre efectes directes en l'economia. La decisió del govern de mantindre's en l'ortodòxia va generar més desocupació, la caiguda del producte intern brut i el colapse del sistema bancari. La mala situació social, més el temor de l'alvanç del comunisme són claus per a entendre l'arribada d'Hitler i el partit Nacional Socialiste en poder (que sis anys més vesprada donaria començ a la Segona Guerra Mundial). Els comunistes alemans varen ser acusats del incendi del Reichstag, i en un clima de terror i inseguritat, se li va otorgar el poder absolut d'una forma llegal i constitucional.

El nazisme es caracterisava per un ultranacionalismo totalitarista i expansionista, anticomunismo, antiliberalismo, antisemitisme i per l'idea de supremacia racial del poble alemà. La política nazi en relació en lo econòmic va estar caracterisada per l'alt grau d'intervenció estatal. Els objectius finals d'esta política econòmica eren el control totalitari de la societat, els plans bèlics i l'idea de superioritat racial. El sistema econòmic va ser part del sistema polític de dominació.

La recuperació alemana començada en 1933, va estar caracterisada per la creació d'ocupació i en una série de disposicions fiscals en l'objectiu de favorir a les grans empreses. La despesa militar va pujar del 3 % del PIB en 1933 al 23 % en 1939. El sector estatal va ser el major inversor i el major consumidor en l'economia alemana disminuint el paper de l'economia de mercat per les regulacions impostes per l'Estat. A la seua volta, es va profundisar la concentració en les distintes àrees de l'economia, traça característica de l'estructura productiva alemana.

La recuperació mexicana

La recuperació de l'economia mexicana es va deure en part a certes polítiques econòmiques d'índole expansionista, lo que va implicar un canvi en l'aparat fiscal de Mèxic pero també, a una recuperació de la demanda internacional estimulant les exportacions mexicanes.

Sector extern

La recuperació econòmica en primera instància es va conseguir per la recuperació del sector extern. L'aument dels preus internacionals, en especial el de l'argent i el petròleu que eren els principals productes d'exportació de Mèxic. D'acort en Cárdenas (1994) el valor de les exportacions en 1934 va aumentar un 68.3 % en dólars i 73.3 % en pesos.

Per al cas particular de l'argent, en 1933 es va publicar el Tractat de Londres en la finalitat d'estabilisar el seu preu i la Llei d'Adquisicions d'Argent d'Estats Units que li permetia comprar tot l'argent mexicà, varen ser estimulants per a l'escenari internacional d'este metal.

Per la seua banda, l'aument en l'us de l'automòvil i l'us d'energies a nivell mundial va generar un increment en el preu del petròleu, aixina com el descobriment de nous jaciments en sol mexicà va permetre una gran dotació d'este producte en el mercat internacional i de la mateixa manera que l'argent es va estimular les exportacions d'este producte.

Canvi de la política econòmica

Com es va mencionar, un primer vehícul per a atendre la crisis va ser a través d'un esquema de polítiques ortodoxes i procíclicas baix la direcció de Monts de Oca. En Pani com a nou secretari de Facenda, es varen realisar canvis importants en matèria de política econòmica contraris a les accions dutes pel seu antecessor. A continuació, es mencionen algunes de les mides econòmiques preses.

Es va abandonar la defensa del tipo de canvi deixant que el valor del pes “surara”, a la seua volta, es va abandonar el patró ore, en els països que varen abandonar el patró ore s'observa una recuperació més ràpida a diferència d'aquells que es varen aferrar. Es va apostar per l'acunyament de monedes d'argent i per aumentar els mijos de pagament, un clar eixemple va ser el pagament en billets del Banc de Mèxic a empleats governamentals. El govern va establir la meta de la plena ocupació com a part important dins de les seues polítiques. També, si be, es plantejava un balanç en les finances públiques, les decisions varen permetre un dèficit públic (contrari al plantejament de les anteriors administracions). Moltes de les mides preses varen desembocar en un aument de l'oferta monetària.

En la década de 1920 el Banc de Mèxic funcionava com una banca comercial tradicional, en el otorgamiento del control monopoli en l'emissió de billets i alguns aspectes establits en la llei de 1931, varen ajudar a reforçar la posició del Banc de Mèxic com a autoritat monetària sent la principal institució encarregada del maneig de la política monetària.

Les encertades decisions portades a terme per les autoritats financeres varen conseguir reduir un alvanç de la crisis i varen permetre una recuperació de la danyada economia mexicana. El creiximent econòmic nacional a partir de 1933 va ser estable i sostingut (Cárdenas, citat per Marichal 2010), ademés d'assentar les bases per al desenroll econòmic i la modernisació en els governs futurs.

Sectors econòmics

A un nivell intern les distintes activitats productives varen resentir de distintes formes l'efecte de la crisis, aixina, com les mides econòmiques portades a terme. La reacció entre activitats econòmiques va ser desigual, destacant un estancament del sector agrícola i un repunt del sector industrial.

Sector de l'agricultura

Per una part, el sector de l'agricultura no va créixer, pel contrari, es va estancar, es pot entendre esta situació des de distintes arestes, els preus que es tenien en les zones urbanes desfavorien al sector rural junt en una reducció de les taxes de rendiment del camp varen provocar que l'inversió en el sector agrícola s'estancara.

Sector industrial

En comparació, en el sector industrial va tindre un creiximent significatiu i inclús este sector es va validar com a motor de l'economia per a este periodo. És rellevant mencionar l'importància del procés de substitució d'importacions, si ben este model ya funcionava a finals de la década de 1920, per a la següent década cobre major força aumentant la seua presència en l'oferta total, es pot derivar que durant este periodo el procés d'industrialisació va ser intensiva en us de capital.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Gran Depressió.

Sobre la situació europea:

• Aldcroft, Derek H. "Economic Growth in Britain in the Inter-War Years: A Reassessment." Economic History Review, 20#2, 1967, pp. 311–26. disponible online
• Tipton, F. and R. Aldrich, An Economic and Social History of Europe, 1890–1939 (1987)
• James, Harold. The German slump : politics and economics, 1924–1936 (1986) online

De forma global:

• John Maynard Keynes: Teoria general de l'ocupació, l'interés i els diners, online
• John A. Garraty: The Great Depression: An Inquiry into the causes, course, and Consequences of the Worldwide Depression of the Nineteen-Thirties, as Seen by Contemporaries and in Light of History (1986) online
• John Kenneth Galbraith, The Great Crash, 1929 (1954), online
• Video documental Els anys 30: una depressió americana En youtube
• Documental Els feliços anys 20 i el crack de 1929 En youtube
• ¿Qué és un crash bossístic? [3] archivat en Wayback Machine.
• ¿Qué va passar el 24 d'octubre de 1929?, Diari el país