Anar al contingut

The Economist

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
The Economist

The Economist és una publicació semanal en llengua anglesa, en sèu en Londres, que aborda l'actualitat de les relacions internacionals i la economia mundial. Va publicar el seu primer número el 2 de setembre de 1843 baix la direcció de James Wilson. Encara que per raons històriques es definix a sí mateixa com un periòdic, el seu format actual s'assembla al d'una revista. La publicació pertany a The Economist Group, societat editorial propietat de la família Agnelli (40 %), la família Rothschild (21 %) i atres accionistes minoritaris.[1][2][3] La plantilla està formada per més de 75 periodistes procedents dels cinc continents. Un consell editorial s'encarrega d'elegir i cessar al redactor cap.


The Economist seguix una llínea editorial lliberal que recolza el lliberalisme culturalliberalisme social o cultural, la llibertat econòmica, elliure comerç, la globalisació, l'immigració, i que ha segut definida per ells mateixos com «un producte delliberalisme d'Adam Smith i David Hume».[4] Busca influir sobre els responsables polítics i econòmics, per lo que es dirigix a un públic de classe alta familiarizado en ellenguage econòmic. La publicació ha segut reconeguda en el àmbit periodístic pel rigor i l'excelència dels seus artículs,[5][6] que no solen anar firmats, puix el consell editorial es fa responsable colectivament de l'informació allí presentada.[7]

Història

[editar | editar còdic]

The Economist va ser fundat per James Wilson (banquer i empresari escocés), en l'objectiu d'exigir la derogació de l'aranzel a l'importació de grans (Corn Laws) i defendre el lliure comerç. El 5 d'agost de 1843, Wilson va publicar un prospecte en el que es registrava el nom de la capçalera, el format de semanari publicat cada dumenge, i una llínea editorial lliberal que cobriria l'actualitat informativa, no solament en l'àmbit econòmic sino també en assunts d'interés general. Com a lema proponia defendre l'existència d'este mig «per a prendre part en la lluita entre l'inteligència, la qual pressiona cap a davant, i l'indigna i tímida ignorança que obstruïx el progrés».[8]


El naturaliste Herbert Spencer va ser el subdirector des de 1848 fins a 1853. Per la seua banda, entre 1861 i 1877, el redactor cap va ser Walter Bagehot, gendre de Wilson. En estos anys, The Economist es va especialisar en actualitat política i econòmica, aumentant la seua influència en els círculs de poder de Londres. No obstant, la seua tirada estava llimitada a 10 000 eixemplars en la capital britànica, alguna cosa que es va mantindre fins a començos del XX.[9]

The Economist no va adquirir un paper rellevant en l'estranger fins a la Segona Guerra Mundial. Geoffrey Crowther, redactor cap entre 1938 i 1956, va apostar llavors per l'actualitat internacional i va establir una secció exclusiva sobre Estats Units. Des d'eixos anys, la publicació ha reforçat la difusió i la cobertura informativa en els cinc continents; en efecte, la circulació d'eixemplars va créixer dels 100 000 semanals en 1970 a més de 500 000 en 1992, i va superar el milló en la década del 2000.[9]

cal destacar també que el grup editor Pearson PLC va ser accioniste majoritari de The Economist Group des de 1957 fins a la seua eixida en 2016.[1]

Llínea editorial

[editar | editar còdic]

Quan The Economist va ser fundat en el XIX, la paraula «economista» era un equivalent per a definir el lliberalisme econòmic. Hui en dia, es considera una publicació de filosofia lliberal que recolza el lliure comerç, la globalisació, la lliure circulació de persones, el lliberalisme cultural, i la llibertat individual. Ademés, propon que el govern dega mantindre's lo més alluntat possible dels individus i de l'empresa privada. D'acort en Bill Emmott, editor entre 1993 i 2006, «The Economist sempre ha segut lliberal i no conservador»,[10] i no està adscrit a cap corrent política, lo que li permet una llínea editorial flexible; vore que en algunes ocasions ha defés polítiques keynesianas, sempre i quan les mateixes siguen «raonables» per al context en que s'apliquen, i inclús ha advocat per un impost sobre el carbono per a combatre el calfament global.[11]


Karl Marx era llector de la capçalera, a la que definia com «l'orgue de l'aristocràcia financera».[12] Per un atre costat, Lenin la va definir en 1915 com una «publicació que parla als millonaris britànics».[13]

En certs casos, The Economist ha criticat a personages públics per corrupció i deshonestidad. Entre els càrrecs públics aixina denunciats es troben: l'expresident del Banc Mundial Paul Wolfowitz; el primer ministre italià Silvio Berlusconi, qui els va malnomenar «The Ecommunist»;[14] el president de Zimbabue Robert Mugabe;[15] el president veneçolà Nicolás Madur,[16] i el candidat republicà a la presidència dels Estats Units Donald Trump.[17] The Economist també va defendre el juí polític a Bill Clinton pel escàndalewinsky, aixina com la dimissió de Donald Rumsfeld despuix de desvelar-se les tortures en Abu Ghraib.[18]


Continguts

[editar | editar còdic]

The Economist dedica la majoria de les seues pàgines a cobrir l'actualitat política, econòmica i internacional. Les cinc seccions principals són: Countries and Regions (Països i regions), Business (Negocis), Finance and Economics (Finances i Economia), Science and Technology (Ciència i Tecnologia) i Other (Uns atres), en la que s'inclouen resenyes de llibres i necrològiques. Ademés, dins de cada secció hi ha columnes d'opinió que no solen anar firmades. La publicació prepara un reportage en profunditat sobre un tema d'actualitat que es publica cada dos semanes, un suplement d'alvanços tecnològics (Technology Quarterly) de periodicitat trimestral, i un anuari (The World in…) que s'edita al final de l'any. En l'apartat econòmic, The Economist està especialisat en taules estadístiques i índexs propis en reputació a nivell internacional. El més conegut és el índex Big Mac, publicat per primera volta en 1986, que compara el poder adquisitiu de distints països a través del preu d'un Big Mac, l'hamburguesa més emblemàtica de McDonald's.[19]

Existix una secció de cartes al director, tenint-se en conte les opinions de personalitats influents o afectades per un artícul de números anteriors. Per eixemple, un informe sobre la responsabilitat social corporativa publicat en 2005 va comportar la protesta de diverses organisacions, entre elles Oxfam, el Programa Mundial d'Aliments i el president de BT Group, que varen trobar en esta secció la seua dret a rèplica.[20] D'igual modo, Amnistía Internacional va contestar en 2007 a un reportage de la publicació en el que es criticava la seua llabor.[21] Les cartes al director sempre van firmades. L'edició en paper es ven en els quioscs britànics cada dijous, a partir de les sis de la vesprada, i aplega al restant del món el dia següent. The Economist s'imprimix en sèt països distints, entre ells Estats Units i China, lo que els ha permés aumentar la seua circulació fins als 1,5 millons d'eixemplars. Sobre la seua edició web, la visualisació gratuïta de l'edició impresa està llimitada a cinc artículs al més; els subscriptors poden accedir a ells sense llímits i ademés gogen d'atres servicis com newsletters, audiorevista per a cegos i hemeroteca.

Estil

[editar | editar còdic]

Per tradició, The Economist no firma els seus artículs perque el consell editorial es fa responsable colectivament de l'informació.[7] Si un reportage ha segut elaborat per més d'un autor, s'aclarix en quines ciutats s'han arreplegat senyes. La publicació presupon que el seu llector està familiarizado en els conceptes bàsics de l'economia i en els seus actors més coneguts a nivell internacional. Molts dels seus artículs estan escrits en un estil agut i sentit de l'humor, especialment notable en les portades (en fotomontajes i jocs de paraules) i en els peus de foto de les imàgens.


The Economist ha persistit tradicional i històricament en referir-se a sí mateixa com un «periòdic»,[22][23] en lloc d'una «revista de notícies» pel seu canvi, sobretot cosmètic, des del format llançol a cuadernillo i el seu enfocament general en assunts d'actualitat en contraposició a temes especialisats.[24][25] Està classificat llegalment com a periòdic en Gran Bretanya —segons la Llei de registre i difamació de periòdics de 1881, Newspaper Libel and Registration Act— i en Estats Units.[26][27][28] La majoria de les bases de senyes i antologia cataloguen al semanari com un periòdic imprés en format revista o diari.[29] The Economist es diferencia i contrasta com a periòdic front a la seua revista germana sobre estil de vida, 1843, que fa lo mateix a la seua volta. L'editora Zanny Minton Bedoes va aclarir la distinció en 2016: «ho cridem periòdic perque es va fundar en 1843, fa 173 anys, [quan] totes les publicacions en cuadernillo es dien periòdics».[30]


Redactors cap

[editar | editar còdic]
Zanny Minton Beddoes és la redactora cap de The Economist des de 2015.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 «archive. org/web/20160307164240/http://uk. reuters. com/artícul/us-exor-pearson-idUKKCN0QG0RE20150811 Exor to get 40 percent of The Economist after Pearson stake ix» (en en). Reuters. Archivat des d'el reuters. com/artícul/us-exor-pearson-idUKKCN0QG0RE20150811 original, el 7 de març de 2016. Consultat el 21 de juny de 2016.
  2. ↑ West, Karl (15 de agost 2015). theguardian. com/media/2015/aug/15/economist-becomes-a-family-affair-agnellis The Economist becomes a family affair, The Guardian. "Pearson, the education and publishing giant that has held a senar-controlling 50% stake since 1928, is selling the holding for £469m. The deal will make Italy's Agnelli family, founders of the Fiat car empire, the largest shareholder ... ."
  3. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. The Guardian. Consultat el 21 de juny de 2016.
  4. ↑ «economist. com/news/leaders/21606832-why-we-hope-people-scotland-will-vote-stay-union-dont-leave-us-way ». Consultat el 21 de juny de 2016 (en en).
  5. ↑ «com/elpais/2015/08/13/opinion/1439486450_007194. html Nous amos per a dos jagants de la prensa». El País. Consultat el 21 de juny de 2016.
  6. ↑ «vanityfair. com/news/2009/04/when-will-magazines-stop-trying-to-copy-the-economist Why Clave and Newsweek Will Never Be The Economist» (en en). The Hive. Consultat el 21 de juny de 2016.
  7. ↑ 7,0 7,1 «economist. com/blogs/economist-explains/2013/09/economist-explains-itself-1 ». Consultat el 21 de juny de 2016 (en en).
  8. ↑ «europapress. es/castilla-y-leon/noticia-the-economist-premio-internacional-gabarron-economia-2012-20121105114852. html 'The Economist', Premi Internacional Gabarrón d'Economia 2012». Europa Press. Consultat el 21 de juny de 2016.
  9. ↑ 9,0 9,1 «independent. co. uk/news/media/so-whats-the-secret-of-the-economist-347699. html Baix what's the secret of 'The Economist'?» (en en). The Independent. Consultat el 21 de juny de 2016.
  10. ↑ «theguardian. com/uk/2000/dec/08/monarchy. comment Comment:Clave for a referendum on the monarchy» (en en). The Guardian. Consultat el 24 de juny de 2016.
  11. ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
  12. ↑ «marxists. org/archive/marx/works/1852/18th-brumaire/ch06. htm 18th Brumaire of Louis Bonaparte. VI» (en en). www. marxists. org. Consultat el 24 de juny de 2016.
  13. ↑ «Bourgeois Philanthropists and Revolutionary Social-Democracy».Lenin Collected Works.21Consultat el 7 de juliol de 2022.
  14. ↑ «indymedia. org. uk/en/2005/09/324682. html Report of Rome anti-war demo on Saturday 24th with photos» (en en). www. indymedia. org. uk. Consultat el 24 de juny de 2016.
  15. ↑ «infobae. com/2015/12/13/1776301-the-economist-critico-la-forma-que-cristina-kirchner-le-entrego-el-gobierno-mauricio-macri The Economist va criticar la forma en que Cristina Kirchner li va entregar el govern a Maurici Macri». Consultat el 24 de juny de 2016.
  16. ↑ «abc. es/internacional/abci-venezuela-parece-zimbabue-hace-15-anos-segun-economist-201604012306_noticia. html Veneçola sembla Zimbabue fa 15 anys, segons «The Economist»». Consultat el 24 de juny de 2016.
  17. ↑ «politico. eu/artícul/the-economist-rates-donald-trump-presidency-among-its-top-10-global-risks-us-presidential-election-2016-united-states-next-president/ The Economist rates Trump presidency among its top 10 global risks» (en en). Politico. Consultat el 24 de juny de 2016.
  18. ↑ «economist. com/node/2647493 ». Consultat el 24 de juny de 2016.
  19. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Archivat des d'el lanacion. com. ar/1860214-la-devaluacion-dejo-al-big-mac-mas-barato-que-en-sri-lanka original, el 7 de juliol de 2016. Consultat el 24 de juny de 2016.
  20. ↑ «archive. org/web/20100709161955/http://www. business-humanrights. org/Links/Repository/542754 [DOC Compilation: Full text of responses to Economist survey on Corporate Social Responsibility (Jan-Feb 2005)]» (en en). Business & Human Rights Resource Centre. Archivat des d'el business-humanrights. org/Links/Repository/542754 original, el 9 de juliol de 2010. Consultat el 24 de juny de 2016.
  21. ↑ «economist. com/opinion/displaystory. cfm? story_id=8954694 ». Consultat el 24 de juny de 2016.
  22. ↑ Somaiya, Ravi. nytimes. com/2015/08/05/business/media/a-sale-of-the-economist-is-unlikely-to-change-its-voice. html Up for Ix, The Economist Is Unlikely to Alter Its Voice (En venda, és poc provable que The Economist altere la seua veu) (in (en-US)), The New York Claves.
  23. ↑ google. com/books? id=jUFOAAAAYAAJ&q=the+economist+newspaper&pg=PA266 The Economist: A Weekly Financial, Commercial, and Real-estigues Newspaper (en en), Economist Publishing Company.
  24. ↑ «com/2013/09/the-economist-is-a-newspaper-even-though-it-doesnt-look-like-one/ The Economist Is a Newspaper, Even Though It Doesn't Look Like One» (en en-us).
  25. ↑ «pressgazette. co. uk/seriously-popular-economist-now-claims-reach-53m-readers-week-print-and-online Seriously popular: The Economist now claims to reach 5.3m readers a week in print and online (Sériament popular: The Economist afirma ara que aplega a 5,3 millons de llectors a la semana en versió impresa i en llínea)» (en anglés). pressgazette. co. uk. Consultat el 22 de juny de 2015.
  26. ↑ «economistgroup. com/results_and_governance/ownership. html Ownership Economist Group». Consultat el 2020-04-11.
  27. ↑ «bloomberg. com/profile/company/0345320D:US Economist Newspaper Group Inc» (en anglés). Consultat el 10 de març de 2020.
  28. ↑ «gov. uk/employment-tribunal-decisions/ms-a-pannelay-v-the-economist-newspaper-ltd-3200782-2018 Ms A Pannelay v The Economist Newspaper Ltd: 3200782/2018» (en en). Consultat el 2020-04-11.
  29. ↑ The Economist (in (en)).
  30. ↑ TV, Kidspiration. «youtube. com/watch? v=SCN_TLOw6hU Meeting a Powerful Journalist Zanny Minton Beddoes» (en anglés).

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=The_Economist&oldid=1209439»