Incendi del Reichstag

Incendi del Reichstag

El incendi del Reichstag (en alemà:  (🔊 Der Reichstagsbrand)) va ser un atentat incendiari perpetrat contra l'edifici del Reichstag en Berlín el 27 de febrer de 1933, en el context de la crisis terminal de la República de Weimar. L'atribució de responsabilitats materials i polítiques del succés continua sent objecte de controvèrsia historiográfica. En processos de revisió judicial realisats décades més vesprada varen ser anulades les condenes dictades contra qui en 1933 va ser considerat responsable directe del fet: dites condenes varen recaure sobre Marinus van der Lubbe, ciutadà neerlandés de 24 anys d'edat, identificat com a militant comuniste, qui va ser sentenciat a mort pel Govern alemà encapçalat pel canceller Adolf Hitler. Van der Lubbe, albañil desocupat que havia ingressat recentment en territori alemà, va ser detingut en l'interior de l'edifici sinistrat i, despuix de ser somés a interrogatoris coercitius, va confessar l'autoria material de l'incendi, lo que va derivar en la seua eixecució dèu mesos despuix.

L'incendi va ser instrumentalizado pel règim nacionalsocialiste com a element provatori per a imputar al KPD l'existència d'una suposta conspiració insurreccional contra l'Estat, i constituïx un acontenyiment clau en l'instauració del règim de l'Alemània nazi (Tercer Reich). El foc inicial del fòc es va localisar en la sala de sessions del Reichstag, a on es trobava la cámara legislativa. A les 21:25 hores una estació de bombers de Berlín va rebre l'alerta corresponent. A l'arribada dels servicis d'emergència i de la policia, el recint parlamentari es trobava àmpliament afectat per les flames. Despuix d'una inspecció exhaustiva de l'edifici, les forces de seguritat varen procedir a la detenció de Van der Lubbe, aixina com a l'arrest posterior de quatre dirigents comunistes.

Adolf Hitler, qui havia assumit el càrrec de canceller d'Alemània el 30 de giner de 1933, va instar al president del Reich, Paul von Hindenburg, a promulgar un decret d'emergència destinat a la suspensió de les llibertats civils en l'objectiu declarat de «contrarrestar la confrontació desapiadada del Partit Comuniste d'Alemània». La promulgació de dit decret va habilitar una onada de detencions massives de militants comunistes en tot el territori nacional, inclosos diputats del parlament que gojaven d'immunitat parlamentària. En els escans comunistes vacants i els seus principals adversaris polítics neutralisats, el NSDAP va consolidar la seua majoria llegislativa, lo que va permetre a Hitler afiançar el seu control sobre l'aparat estatal. En este context, el règim nazi va promoure activament la tesis d'una implicació de l'Internacional Comunista en els fets. En febrer de 1933 varen ser detinguts tres militants comunistes búlgars —Georgi Dimitrov, Vasil Tanev i Blagoi Popov—, els qui varen protagonisar el denominat Juí de Leipzig. Encara que la policia prusiana els va acusar de ser alts dirigents de la Comintern, caria d'informació precisa sobre els seus càrrecs reals; Dimitrov, en particular, era responsable de les operacions de l'Internacional Comunista en Europa Occidental i posteriorment ocuparia els càrrecs de secretari general de dita organisació i president de la Bulgària socialista.

L'historiografia manté posicions divergents respecte a l'autoria de l'incendi. Alguns historiadors sostenen que Van der Lubbe va actuar de manera individual, motivat per la protesta contra la situació socioeconòmica de la classe obrera alemana, tal com ell mateixa va declarar. La versió oficial del règim va atribuir la responsabilitat a una conspiració comunista, tant nacional com a internacional. En contraposició, atres autors consideren verosímil l'hipòtesis de que l'incendi constituïra una operació de falsa bandera planificada pel propi aparat nacionalsocialiste en la finalitat de justificar l'instauració d'un règim d'excepció i accelerar la concentració del poder.

En independència de l'autoria material, el consens historiográfico senyala que els principals beneficiaris polítics del succés varen ser els nazis, els qui varen conseguir eliminar als seus principals adversaris —comunistes i socialdemócrates— i alvançar decisivament en la consolidació del règim totalitari.

El comentari de Göring

En el llibre The Rise and Fall of the Third Reich (Auge i caiguda del Tercer Reich), de l'historiador nortamericà William L. Shirer, s'arreplega una declaració jurada del general alemà Franz Halder, a on este afirma que Hermann Göring en Núremberg es jactó sobre l'incendi:

En un almorzar en ocasió del natalici del Führer en 1943, les persones al voltant del Führer varen dirigir la conversació cap a l'incendi del Reichstag i el seu valor artístic. Vaig escoltar en els meus propis oïts com Göring va irrompre en la conversació i va cridar: l'únic que realment sap sobre l'edifici del Reichstag soc yo, perque yo li vaig capcionar fòc. I dient açò, va donar una palmada.

Durant el seu interrogatori en els juïns de Núremberg de 1945 i 1946, se li va llegir a Göring la declaració jurada d'Halder, pero va negar haver tingut implicació alguna en l'incendi, i va tildar la declaració d'Halder de "borinotades". Göring va dir:

No tenia raó o motiu algun per a incendiar el Reichstag. Des del punt de vista artístic no m'arrepenedixc en absolut de que la cambra es cremara; tenia l'esperança de construir una millor. Per lo que si ho llamente molt és perque em vaig vore obligat a buscar un nou lloc de trobada per al Reichstag, i al no ser capaç de trobar un, vaig tindre que renunciar al meu Òpera Kroll. L'òpera em semblava molt més important que el Reichstag.

Conseqüències

El Reichstag al matí següent.

Hitler va aprofitar la situació i va declarar l'estat d'emergència i va animar al vell president Paul von Hindenburg a firmar el Decret de l'Incendi del Reichstag, suspenent la majoria de les disposicions sobre drets fonamentals de la constitució de 1919 de la República de Weimar.

Els líders nazis tenien preparada la demostració de que l'incendi del Reichstag havia segut organisat per la Comintern, i en els primers dies de març de 1933, varen ser arrestats els ciutadans búlgars Georgi Dimitrov, Vasil Tanev i Blagoi Popov tres hòmens que varen jugar rols fonamentals durant el juí de Leipzig, conegut com «El juí de l'incendi del Reichstag». Dimitrov era, a l'adop, president del Comité Eixecutiu de l'Internacional Comunista. En un llarc juí ell mateixa va demostrar la seua inocència i el caràcter polític de l'incendi, utilisat per les autoritats nazis per a desprestigiar al moviment comuniste alemà i internacional.

Hitler havia jurat com Canceller i cap de la coalició de govern el 30 de giner de 1933. El seu primer acte va ser demanar-li al President Hindenburg que dissolguera el Reichstag, de manera que poguera aumentar el número d'escans nazis tant en el parlament com en el govern. La petició d'Hitler va ser acceptada i es varen fixar eleccions per al 5 de març de 1933. L'objectiu d'Hitler va ser abolir la democràcia d'una forma més o menys llegal en activar la Llei Habilitante. La Llei Habilitante va ser un poder especial permés per la Constitució de Weimar per a donar-li al Canceller el poder d'aprovar lleis per mig de decrets, sense l'intervenció del Reichstag. Se suponia que l'Acta Permissiva era usada solament en temps d'extrema emergència, i de fet, havia segut usada solament una volta abans, en 1923–1924, quan el govern va usar la Llei Habilitante per a rescatar a Alemània de la hiperinflación. Per a activar la Llei Habilitante es requeria una votació per una majoria de dos terços en el Reichstag. En giner de 1933, els nazis solament tenien el 32% dels escans i aixina i tot no estaven en posició d'activar la Llei Habilitante.

Vore també

• Joseph Goebbels
• Nit dels gavinets llarcs
• Història de Berlín
• Batalla de Berlín

Bibliografia

• DIMITROV, Georgi. L'incendi del Reichstag. Editorial Grijalbo, Colecció 70. Mèxic, D. F.