Juïns de Núremberg

Juïns de Núremberg

Els juïns de Núremberg o processos de Núremberg (en alemán: Nürnberger Prozesse) varen ser un conjunt de processos judicials mampresos per iniciativa de les nacions aliades vencedores al final de la Segona Guerra Mundial, durant la Conferència de Potsdam, en els que es varen determinar i varen sancionar les responsabilitats de dirigents, funcionaris i colaboradors del règim nacionalsocialiste d'Adolf Hitler en els diferents abusos i crims contra la humanitat comesos en nom del Tercer Reich a partir de l'1 de setembre de 1939 fins a la caiguda del règim el 8 de maig de 1945. Els juïns es varen desenrollar 10 anys en acabant de que s'hagueren promulgat les lleis nazis del mateix nom per Hitler.

Desenrollats en la ciutat alemana de Núremberg —el seu palau de justícia conectat a una presó seguia en peu pese a la guerra — entre el 20 de novembre de 1945 a l'1 d'octubre de 1946, va ser el procés que va obtindre major repercussió en l'opinió pública mundial, dirigit a partir del 20 de novembre de 1945 pel Tribunal Militar Internacional (TMI) establit per la Carta de Londres, en contra de 24 dels principals dirigents supervivents del governe nazi capturats i de vàries de les seues principals organisacions. Atres dotze processos posteriors varen ser conduïts pel Tribunal Militar dels Estats Units, entre els quals es troben els cridats Juí dels doctors i Juí dels juges.

El primer i més destacat juí de Núremberg va escoltar a 240 testics en un procés en el que es varen llegir aproximadament 300.000 declaracions. Entre els 24 acusats, el tribunal va dictar dotze condenes a mort, sèt de presó i tres #absolució. A lo manco quatre processats es varen suïcidar abans o despuix d'haver segut condenats en els juïns.

La tipificación dels crims i abusos realisada pels tribunals i els fonaments de la seua constitució varen representar un alvanç jurídic que seria aprofitat posteriorment per les Nacions Unides per al desenroll d'una jurisprudència específica internacional en matèria de guerra d'agressió, crims de guerra i crims de lesa humanitat, aixina com per a la constitució, a partir de 1998, del Tribunal Penal Internacional permanent. D'esta forma, el procés Núremberg va marcar l'inici d'una “Justícia internacional”, encara que no obstant és en ocasions considerat com una “Justícia del vencedor” i no està exent de “zones d'ombres”.

La Declaració Universal de Drets Humans (DUDH) va ser redactada just despuix de finalisar els juïns de Núremberg i mentres encara estava en funcions el Tribunal Penal Militar Internacional per al Lluntà Oriente. Encara que l'acort sobre el respecte al principi de presunció d'inocència va ser alcançat ràpidament, els redactors estaven preocupats pel fet de que una prohibició de la retroactividad poguera utilisar-se per a argumentar que en Núremberg els juïns havien segut illegals, ya que havien jujat “crims contra la pau” i “crims contra la humanitat”, que no existien prèviament en les lleis nacionals. Per això, el segon paràgraf de l'artícul 11 de la DUDH constituïx una prohibició a les lleis retroactives.

Una exposició permanent en el Memorial dels Juïns de Núremberg informa sobre l'història prèvia, el desenroll i els efectes dels processos.

Antecedents

Entre 1939 i 1945 l'Alemània nazi va invadir molts països europeus, inclosos Polònia, Dinamarca, Noruega, Països Baixos, Bèlgica, Luxemburc, França, Yugoslàvia, Grècia i l'Unió Soviètica. l'agressió alemana va estar acompanyada d'una immensa brutalitat en els territoris ocupats; solament en l'Unió Soviètica va haver 27 millons de morts en la guerra, la majoria civils, lo que suponia una sèptima part de la població anterior a la guerra. L'ajust de contes llegal es va basar en la naturalea extraordinària de la criminalitat nazi, particularment perque es percebia com a singular l'assessinat sistemàtic de millons de judeus.

En els començos de 1942, representants de nou governs en l'exili de països ocupats per Alemània en Europa varen emetre una declaració per a demanar un tribunal internacional que jujara els crims alemans comesos en els països ocupats. Estats Units i el Regne Unit varen rebujar respalar esta proposta mencionant el fracàs dels processaments per crims de guerra despuix de la Primera Guerra Mundial. La Comissió de Crims de Guerra de les Nacions Unides, en sèu en Londres i que no contava en participació soviètica, es va reunir per primera volta en octubre de 1943 i es va quedar estancada sobre l'alcanç del seu mandat. El juriste belga Marcel de Baer i l'acadèmic de Dret Bohuslav Ičer advocaven per una definició més àmplia dels crims de guerra que podria incloure "el crim de guerra". L'1 de novembre de 1943 l'Unió Soviètica, el Regne Unit i els Estats Units varen emetre la Declaració de Moscou advertint als líders nazis sobre l'intenció dels firmants de "perseguir-los fins als confines de la terra [...] per a que es puga fer justícia". La declaració afirmava que els nazis d'alt ranc que hagueren comés crims en varis països serien jujats conjuntament, mentres que uns atres serien jujats a on havien comés els seus crims.

El juriste soviètic Aron Trainin va desenrollar el concepte de crims contra la pau (lliurant una guerra d'agressió) que després seria central per als procediments en Núremberg. Les idees de Trainin varen ser reimpresas en Occident i adoptades àmpliament.

D'entre tots els Aliats, l'Unió Soviètica va ser la que més va pressionar per jujar als líders alemans derrotats per agressió ademés de per crims de guerra. L'Unió Soviètica buscava portar a terme un juí en un resultat predeterminat similar als juïns de Moscou de la década de 1930 per a demostrar la culpabilitat dels líders nazis i que este cas servira per a obtindre reparacions de guerra per a reconstruir l'economia soviètica, que havia segut devastada per la guerra. Els Estats Units varen insistir en celebrar un juí que poguera ser vist com a llegítim com un mig de reformar Alemània i demostrar la superioritat del sistema occidental. El Departament de Guerra dels Estats Units va estar elaborant plans per a formar un tribunal internacional entre finals de 1944 i principis de 1945. El govern britànic seguia preferint les eixecucions sumarias dels líders nazis i mencionava els fallancs juïns posteriors a la Primera Guerra Mundial i mostrant reparacions sobre castigar crims de forma retroactiva. La forma en que es faria justícia va quedar sense resoldre en la Conferència de Yalta de febrer de 1945. El 2 de maig, en la Conferència de Sant Francisco, el president dels Estats Units Harry S. Truman va anunciar la formació d'un tribunal internacional militar. El 8 de maig Alemània es va rendir incondicionalment, aplegant-se al final de la Segona Guerra Mundial en Europa.

La Carta de Londres

Artícul principal → Carta de Londres.

En la Conferència de Londres, celebrada del 26 de juny al 2 d'agost de 1945, representants de França, l'Unió Soviètica, el Regne Unit i els Estats Units varen negociar la forma que adoptaria el juí. Fins al final de les negociacions no estava clara la celebració del mateix.

Els delictes que serien perseguits serien crims contra la pau, crims contra la humanitat i crims de guerra. En la conferència es va debatre si les guerres d'agressió estaven prohibides en el dret internacional consuetudinari vigent. En qualsevol cas ans que s'adoptara la carta no existia cap llei que establira la responsabilitat penal per agressió. A pesar dels recels d'atres aliats, el negociador nortamericà i juge de la Talle Suprema, Robert H. Jackson, va amenaçar en la retirada d'Estats Units si no es processava l'agressió, perque havia segut la raó fonamental per a l'entrada d'Estats Units en la Segona Guerra Mundial. Jackson va acceptar definir els crims contra la pau i els atres tres aliats es varen opondre perque socavaria la llibertat d'acció del Consell de Seguritat de les Nacions Unides.

Els crims de guerra ya existien en el dret internacional com a violacions criminals de les lleis i costums de la guerra, pero no s'aplicaven al tracte que un govern donava als seus propis ciutadans. Els experts jurídics varen buscar una manera de jujar els crims contra ciutadans alemans, com els judeus alemans. Despuix d'una proposta soviètica per a presentar càrrecs per "crims contra civils" estos varen passar a cridar-se "crims contra la humanitat" per sugerència de Jackson, despuix d'usos anteriors del terme en la Comissió de Responsabilitats posterior a la Primera Guerra Mundial i en esforços fallancs per a processar als perpetradores del genocidi armeni. La proposta britànica de definir els crims contra la humanitat va ser acceptada en gran mida, sent la redacció final "assessinat, extermini, esclavitut, deportació i atres actes inhumans comesos contra qualsevol població civil". La versió final de la carta va llimitar la jurisdicció del tribunal sobre crims contra la humanitat a aquells comesos com a part d'una guerra d'agressió. Tant Estats Units, preocupat perque el seu sistema de segregació racial (Lleis Jim Crow) no era calificat de crim contra la humanitat, com l'Unió Soviètica volien evitar otorgar a un tribunal internacional jurisdicció sobre el tracte que un govern dona als seus propis ciutadans.

La carta va canviar la visió tradicional del dret internacional en responsabilisar als individus, en lloc dels Estats, per les violacions. Jackson va rebujar la proposta dels atres tres aliats de llimitar la definició dels crims als actes comesos per l'Eix derrotat. En canvi, la carta va llimitar la jurisdicció del tribunal a les accions d'Alemània. L'artícul 7 va impedir als demandats reclamar immunitat sobirana, i l'alegació d'actuar baix órdens superiors va quedar en mans dels juges. El juí es va portar a terme baix un dret comú modificat. Els negociadors varen decidir que la sèu permanent del tribunal estaria en Berlín, mentres que el juí se celebraria en el Palau de Justícia de Núremberg. Núremberg estava situada en la zona d'ocupació nortamericana i era un lloc simbòlic per haver segut sèu dels congressos del Partit Nazi. El Palau de Justícia estava relativament intacte pero necessitava ser renovat per al juí pels danys de les bombes. Tenia una presó adjunta a on podien retindre's els acusats. El 8 d'agost de 1945 es va firmar la carta en Londres.

Juges i fiscals

Al començament de 1946 en Núremberg hi havia mil empleats de les delegacions dels quatre països, dels quals aproximadament dos terços eren nortamericans. Ademés dels professionals del dret, hi havia molts investigadors en ciències socials, sicòlecs, traductors i intérprets i dissenyadors gràfics. Estos últims varen realisar els numerosos gràfics utilisats durant el juí. Cada Estat va nomenar un equip de fiscals i dos juges, un dels quals era diputat sense dret a vot.

Jackson va ser nomenat fiscal cap d'Estats Units. L'historiador Kim Christian Priemel ho descriu com "un polític versàtil i un orador notable, si no un gran pensador jurídic". La fiscalia nortamericana creïa que el nazisme era producte d'una desviació alemana d'Occident (la tesis del Sonderweg) i va tractar de corregir esta desviació en un juí que servira tant per a fins retributius com a educatius. Com la delegació nortamericana era la més numerosa va assumir la major part de l'esforç processal. Per recomanació de Jackson, Estats Units va nomenar als juges Francis Biddle i John J. Parker. El fiscal cap britànic va ser Hartley Shawcross, fiscal general d'Anglaterra i Gales, assistit pel seu predecessor David Maxwell Fyfe. Encara que el juge britànic principal, Sir Geoffrey Lawrence (Senyor Juge d'Apelació per a Irlanda i Gales), era el president nominal del tribunal, en la pràctica Biddle eixercia més autoritat.

El fiscal francés, François de Menthon, acabava de supervisar els juïns dels líders de la França de Vichy. Va dimitir en giner de 1946 i va ser reemplaçat per Auguste Champetier de Ribes. Els juges francesos varen ser Henri Donnedieu de Vabres, professor de dret penal, i el diputat Robert Falco, juge del Tribunal de Cassació francés que havia representat a França en la Conferència de Londres. El govern francés va intentar nomenar personal que no estiguera contaminat per la colaboració en el règim de Vichy; alguns nomenaments, inclós Champetier de Ribes, varen anar d'els qui havien estat en la resistència francesa. Esperant una farsa judicial, l'Unió Soviètica inicialment va nomenar com a fiscal principal a Iona Nikítchenko, qui havia presidit els juïns de Moscou, pero finalment va ser nomenat juge i reemplaçat per Roman Rudenko, un fiscal de farses judicials elegit per les seues habilitats com a orador. Als juges i fiscals soviètics no se'ls permetia prendre decisions importants sense consultar a una comissió en Moscou encapçalada pel polític soviètic Andrei Vyshinsky; els retarts resultants varen obstaculisar l'esforç soviètic per fixar la seua agenda. L'influència de la delegació soviètica també es va vore llimitada pel domini llimitat de l'anglés, la falta d'intérprets i el desconeiximent de la diplomàcia i les institucions internacionals.

Es varen rebujar les solicituts de Jaim Weizmann, president de l'Organisació Sionista Mundial, aixina com del Govern Provisional d'Unitat Nacional de Polònia, de participar activament en el juí, justificades per la seua representació de víctimes dels crims nazis. L'Unió Soviètica va invitar a fiscals dels seus aliats, inclosos Polònia, Checoslovàquia i Yugoslàvia. Dinamarca i Noruega també varen enviar una delegació. Encara que la delegació polaca no estava facultada per a intervindre en el procés, va presentar proves i una acusació, conseguint cridar l'atenció sobre els crims comesos contra judeus i no judeus polacs.

Acusació

En un començ es varen plantejar tres càrrecs, que poden resumir-se del següent modo:

• Crim contra la pau (lliurant una guerra d'agressió): la direcció, preparació, desencadenamiento i desenroll d'una guerra d'agressió o d'una guerra en violació dels acorts internacionals.
• Crim de guerra: violació de les lleis i usos de guerra. En estes violacions s'inclouen «l'assessinat, els malos tratos o la deportació per a treballs forçats, o qualsevol atre fi, de poblacions civils dels territoris ocupats, l'assessinat o malos tratos a presoners de guerra o nàufrecs, l'eixecució de rehens, el saqueig de bens públics o privats, la destrucció innecessària de ciutats, o la devastación no justificada per exigències militars».
• Crim contra la humanitat: l'assessinat, l'extermini, la reducció a l'esclavitut, la deportació i tots els demés actes inhumans comesos contra poblacions civils, abans o durant la guerra, o les persecucions per motius polítics, racials o religiosos.

Posteriorment es va incloure el delicte de conspiració contra la pau.

El treball de redacció de l'acusació va ser dividit entre les delegacions nacionals. Els britànics varen treballar sobre guerra d'agressió; a les demés delegacions se'ls va assignar la tasca de cobrir els crims contra la humanitat i els crims de guerra comesos en el Front Occidental (França) i el Front Oriental (Unió Soviètica). La delegació d'Estats Units va descriure una conspiració general nazi i la criminalitat de les organisacions nazis. Les delegacions britànica i nortamericana varen decidir treballar juntes en la redacció dels càrrecs de conspiració per a lliurar una guerra d'agressió. El 17 de setembre, les distintes delegacions es varen reunir per a discutir l'acusació.

El càrrec de conspiració, que no estava en la Carta de Londres, va reunir una àmplia gama de càrrecs i acusats i es va utilisar per a acusar als principals líders nazis, aixina com a burócratas que mai havien matat a ningú o tal volta ni tan sols havien ordenat directament l'assessinat. També va ser un fi als llímits de la carta sobre l'acusació de crims comesos abans del començ de la Segona Guerra Mundial. Els càrrecs de conspiració varen ser fonamentals en els casos contra propagandistes i industrials: als primers se'ls va acusar de proporcionar la justificació ideològica per a la guerra i atres crims, mentres que als segons se'ls va acusar de permetre l'esforç bèlic d'Alemània. El càrrec de conspiració va ser una creació de l'advocat del Departament de Guerra Murray C. Bernays i potser es va inspirar en el seu treball anterior en el processament de frau de valors. L'introducció d'este càrrec va ser encapçalada pels Estats Units i va ser menys popular entre atres delegacions, sobretot la francesa.

El problema de traduir l'acusació i les proves als tres idiomes oficials del tribunal (anglés, francés i rus), aixina com a l'alemà, va ser greu per la magnitut de la tasca i la dificultat de contractar intérprets, especialment en l'Unió Soviètica. Andréi Vyshinski va exigir àmplies correccions als càrrecs de crims contra la pau, especialment en relació en el paper del pacte germà-soviètic vigent en els inicis de la Segona Guerra Mundial. Jackson també va separar el càrrec de conspiració general dels atres tres càrrecs (crims contra la pau, crims contra la humanitat i crims de guerra), en l'objectiu de que la fiscalia nortamericana cobrira la conspiració nazi general mentres que les atres delegacions desenrollaven els detalls dels crims nazis. La divisió del treball i la pressa en la que es va preparar l'acusació varen donar lloc a #duplicació, llenguage imprecís i falta d'atribució de càrrecs específics a acusats individuals.

Els acusats

Alguns dels nazis més destacats (Adolf Hitler, Heinrich Himmler i Joseph Goebbels) s'havien suïcidat i, per tant, no podien ser jujats. Els fiscals volien jujar a líders representatius de la política, l'economia i l'eixèrcit alemans. La majoria dels acusats s'havien entregat a Estats Units o al Regne Unit.

Entre els acusats, que en gran mida no es varen arrepenedir, estaven antics ministres i membres del gabinet d'Hitler com Franz von Papen (que va contribuir a dur a Hitler en poder), Joachim von Ribbentrop (exministre d'Exteriors), Konstantin von Neurath (exministre d'Exteriors), Wilhelm Frick (exministre d'Interior) i Alfred Rosenberg (ministre per als territoris ocupats d'Europa de l'Est). També varen ser processats líders de l'economia alemana com Gustav Krupp (del conglomerat Krupp AG), l'expresident del Reichsbank, Hjalmar Schacht, i els planificadores econòmics Albert Speer i Walther Funk, junt en el subordinat de Speer i cap del programa de treballs forçats, Fritz Sauckel. Mentres que els britànics es varen mostrar poc proclius a l'hora de processar als líders econòmics, els francesos tenien un gran interés en resaltar l'imperialisme econòmic alemà. Els líders militars varen ser Hermann Göring—el nazi supervivent més infame—, Wilhelm Keitel, Alfred Jodl, Erich Raeder i Karl Dönitz. En el juí també estaven els propagandistes Julius Streicher i Hans Fritzsche; Rudolf Hess, delegat d'Hitler que havia volat al Regne Unit en 1941; Hans Frank, exgobernador general de Polònia; el líder de les Joventuts Hitlerianas Baldur von Schirach; Arthur Seyss-Inquart, comissionat de l'III Reich per als Països Baixos; i Ernst Kaltenbrunner, líder de l'Oficina Central de Seguritat del Reich de Himmler. Els observadors del juí varen considerar als acusats mediocres i despreciables.

La llista d'acusats es va finalisar el 29 d'agost. En octubre, Jackson va exigir l'adició de nous noms, pero açò va ser rebujat. Dels 24 hòmens acusats, Martin Bormann va ser jujat in absentia ya que els Aliats desconeixien la seua mort; Krupp estava massa malalt per a ser jujat; i Robert Llei es va suïcidar abans del començ del juí. Als ex-nazis se'ls va permetre actuar com a advocats i a mitan de novembre tots els acusats tenien advocats. Els advocats dels acusats varen apelar conjuntament davant el tribunal, alegant que no tenia competència contra els acusats; pero esta moció va ser rebujada. Els advocats defensors es consideraven que actuaven en nom dels seus clients, pero també de la nació alemana. Inicialment, els nortamericans havien planejat jujar a catorze organisacions i als seus líders, pero el procés es va reduir a sis: el Gabinet del Reich, el Cos de Direcció del Partit Nazi, la Gestapo, les SA, les SS, el SD i l'Oberkommando der Wehrmacht. L'objectiu era declarar criminals a estes organisacions, per a que els seus membres pogueren ser jujats ràpidament per pertinença a una organisació criminal. Els alts funcionaris nortamericans creïen que condenar a les organisacions era una bona manera de demostrar que no només els principals líders alemans eren responsables dels crims pero sense aplegar condenar a tot el poble alemà.

Evidències

Durant l'estiu, totes les delegacions nacionals varen lluitar per reunir proves per al pròxim juí. Els fiscals nortamericans i britànics es varen centrar en proves documentals i declaracions jurades en lloc de testimonis de supervivents. Esta estratègia va aumentar la credibilitat dels casos, ya que el testimoni dels supervivents es va considerar menys confiable i més vulnerable a acusacions de parcialitat, pero va reduir l'interés públic en el procés. L'acusació nortamericana es va basar en informes de l'Oficina de Servicis Estratègics, una agència d'inteligència nortamericana, i en informació proporcionada pel Institut YIVO per a l'Investigació Judeua i el Comité Judeu Nortamericà, mentres que la fiscalia francesa va presentar numerosos documents que havia obtingut del Centre de Documentació Judeua Contemporànea. La fiscalia va citar a 37 testics front als 83 de la defensa, sense contar els 19 acusats que varen testificar en el seu propi nom. La fiscalia va examinar 110 000 documents alemans capturats i va presentar 4600 com a prova, junt en 30 quilómetros de película i 25 000 fotografies.

La carta permetia la admisibilidad de qualsevol prova que es considerara en valor provatori, incloses les diligències preliminars. Per les regles provatòries laxas, les fotografies, els gràfics, els mapes i les películes varen eixercitar un paper important a l'hora de fer creibles crims increibles. En acabant de que la fiscalia nortamericana presentara molts documents al començ del juí, els juges varen insistir que totes les proves es llegiren en l'expedient, lo que va ralentisar el juí. L'estructura dels càrrecs també va provocar retarts, ya que la mateixa evidència terminava sent llegida vàries voltes quan era rellevant tant per a la conspiració com per als demés càrrecs.

Curs del juí

El Tribunal Militar Internacional va iniciar el juí el 20 de novembre de 1945, en acabant de que es rebujaren les solicituts de prorrogació de la fiscalia soviètica, que volia més temps per a preparar el seu cas. Tots els acusats es varen declarar inocents. Jackson va deixar clar que el propòsit del juí anava més allà de condenar als acusats. Els fiscals volien reunir proves irrefutables dels crims nazis, establir la responsabilitat individual i el crim d'agressió en el dret internacional, donar una lliçó d'història als alemans derrotats, deslegitimar a l'èlit tradicional alemana, i permetre que els aliats es distanciaren del apaciguamiento. Jackson va sostindre que si ben Estats Units "no va buscar condenar a tot el poble alemà pel crim", tampoc el juí "va servir per a absoldre a tot el poble alemà llevat a 21 hòmens en el banquet". No obstant, els advocats defensors (encara que no la majoria dels acusats) a sovint varen argumentar que la fiscalia estava tractant de promoure la culpa colectiva alemana i varen contrarrestar enèrgicament a este home de palla. Segons Priemel, l'acusació de conspiració "invitava a interpretacions apologètiques: #narrativa d'una dictadura absoluta i totalitària, dirigida pels lunáticos marginals de la societat, de la qual els alemans havien segut les primeres víctimes en lloc d'agents, colaboradors i companyers de viage". Pel contrari, les proves presentades sobre l'Holocaust varen convéncer a alguns observadors de que els alemans devien haver segut conscients d'este crim mentres es portava a terme.

#Fiscalia nortamericana i britànica

El 21 de novembre, Jackson va pronunciar el discurs d'obertura de l'acusació. Ell va descriure el fet de que els nazis derrotats anaren jujats com "un dels homenages més significatius que el Poder haja rendit jamai a la Raó". Centrant-se en la guerra d'agressió, que va descriure com la raïl dels atres crims, Jackson va promoure que l'Estat nazi tenia una visió per a portar a terme intencionalment una conspiració criminal. El discurs va ser rebut favorablement per la fiscalia, el tribunal, el públic, els historiadors i inclús els acusats.

Gran part del cas nortamericà es va centrar en el desenroll de la conspiració nazi abans de l'esclat de la guerra. L'acusació nortamericana va descarrilar durant els intents de proporcionar proves sobre el primer acte d'agressió, l'anexió alemana d'Àustria. El 29 de novembre la fiscalia no estava preparada per a tractar el tema de l'invasió de Checoslovàquia i, en el seu lloc, es va enfocar en els camps de concentració i presoners dels nazis. La película, compilada a partir d'imàgens de la lliberació dels camps de concentració nazis, va sorprendre tant als acusats com als juges, que varen decidir pospondre el juí. La selecció indiscriminada i la presentació desorganisada de proves documentals sense vincular-les a acusats específics varen obstaculisar el treball dels fiscals nortamericans sobre la conspiració per a cometre crims contra la humanitat. Els nortamericans varen convocar al comandant dels Einsatzgruppen Otto Ohlendorf, qui va testificar sobre l'assessinat de 80 000 persones per part d'aquells baix el seu mando, i el general de les SS Erich von dem Bach-Zelewski, qui va admetre que la lluita dels alemans contra els partisanos també era un tap per a l'assessinat en massa de judeus.

La fiscalia britànica va cobrir el càrrec de crims contra la pau, que era en gran mida redundante en el cas de conspiració nortamericana. El 4 de decembre, Shawcross va pronunciar el discurs d'obertura, gran part del com havia segut escrit pel professor de Cambridge Hersch Lauterpacht. A diferència de Jackson, Shawcross va intentar minimisar la novetat dels càrrecs d'agressió, mencionant com a precursores les convencions de L'Haya i Ginebra, el Pacte de la Societat de Nacions, els Tractats de Locarno i el Pacte Briand-Kellogg. Els britànics varen tardar quatre dies en presentar el seu cas. Maxwell Fyfe va detallar els tractats trencats per Alemània. A mitan de decembre, els nortamericans varen passar a presentar el cas contra les organisacions acusades, mentres que en giner tant els britànics com els nortamericans varen presentar proves contra els individus acusats. Ademés de les organisacions mencionades en l'acusació, els fiscals nortamericans i britànics també varen mencionar la complicitat del ministeri d'Exteriors alemà, l'eixèrcit alemà i el seu marina.

Fiscalia francesa

Del 17 de giner al 7 de febrer de 1946, França va presentar les seues acusacions i proves. A diferència dels atres equips de fiscals, la fiscalia francesa va profundisar en el desenroll d'Alemània en el XIX, argumentant que s'havia alluntat d'Occident pel pangermanismo i a l'imperialisme. Varen argumentar que l'ideologia nazi, que es derivava d'estes idees anteriors, era la mens rea (intenció criminal) dels crims enjuïciats. Els fiscals francesos, més que els seus homòlecs britànics o nortamericans, varen destacar la complicitat de molts alemans; a penes varen mencionar l'acusació de guerra d'agressió i en canvi es varen centrar en el treball forçós, el saqueig econòmic i les massacres. El fiscal Edgar Faure va agrupar vàries polítiques alemanes, com l'anexió alemana d'Alsàcia i Lorena baix l'etiqueta de "germanización", que, segons ell, era un crim contra la humanitat. A diferència de les estratègies de processament britànica i nortamericà, que es varen centrar en utilisar documents alemans per a presentar els seus casos, els fiscals francesos varen adoptar la perspectiva de les víctimes i varen presentar informes policials de posguerra. Es va cridar a onze testics, incloses víctimes de la persecució nazi; la lluitadora de la resistència i supervivent d'Auschwitz Marie Claude Vaillant-Couturier va testificar sobre els crims que havia presenciat. El tribunal va acceptar els càrrecs francesos de crims de guerra, llevat l'eixecució de rehens. Per l'estreta definició de crims contra la humanitat en la carta, l'única part dels càrrecs de germanización acceptada pels juges va ser la deportació de judeus de França i atres parts d'Europa Occidental.

Fiscalia soviètica

El 8 de febrer, la fiscalia soviètica va obrir el seu cas en un discurs de Rudenko que va comprendre els quatre càrrecs de l'acusació i va destacar una àmplia varietat de crims comesos pels ocupants alemans com a part de la seua invasió destructiva i no provocada. Rudenko va intentar emfatisar els punts en comú en els atres aliats i va rebujar qualsevol similitut entre el govern nazi i el soviètic. La semana següent, la fiscalia soviètica va presentar a Friedrich Paulus (un Generalfeldmarschall capturat despuix de la Batalla de Stalingrado) com a testic i li va preguntar sobre els preparatius de l'invasió de l'Unió Soviètica. Paulus va incriminar als seus antics socis, senyalant a Keitel, Jodl i Göring com els principals responsables de la guerra.

Més que atres delegacions, els fiscals soviètics varen mostrar els espantosos detalls de les atrocitats alemanes, especialment la mort per inanició de 3 millons de presoners de guerra soviètics i de varis centenars de mils de residents de Leningrado. Encara que els fiscals soviètics es varen ocupar més extensament de l'assessinat sistemàtic de judeus en Europa de l'Est, en ocasions varen confondre el destí dels judeus en el d'atres nacionalitats soviètiques. Encara que estos aspectes ya havien segut coberts per l'acusació nortamericana, els fiscals soviètics varen presentar noves proves a través d'informes de la Comissió Estatal Extraordinària i interrogatoris d'alts oficials enemics. Lev Smirnov va presentar evidències de la massacre de Lídice que va tindre lloc en Checoslovàquia, afegint que els invasores alemans varen destruir mils de llogarets i varen assessinar als seus habitants a través d'Europa de l'Est. La fiscalia soviètica va destacar l'aspecte raciste de polítiques com la deportació de millons de civils a Alemània per a realisar treballs forçats, l'assessinat de chiquets, el saqueig sistemàtic dels territoris ocupats i el robo o la destrucció del patrimoni cultural. La fiscalia soviètica també va intentar fabricar una responsabilitat alemana per la Massacre de Katin, que en realitat havia segut comesa pel NKVD. Encara que els fiscals occidentals mai varen rebujar públicament el càrrec de Katyn per temor a posar en dubte tot el procés, es varen mostrar escèptics. La defensa va presentar proves de la responsabilitat soviètica i la massacre de Katin no es va mencionar en el veredicte.

Inspirant-se en les películes proyectades per la fiscalia nortamericana, l'Unió Soviètica va encarregar tres películes per al juí: La destrucció fascista alemana dels tesors culturals dels pobles de l'URSS, Atrocitats comeses pels invasores fascistes alemans en l'URSS i La destrucció fascista alemana de les ciutats soviètiques, utilisant imàgens de #cineaste soviètics i prens de noticieros alemans. La segona película incloïa imàgens de la lliberació del camp de concentració de Majdanek i de la lliberació de Auschwitz i va ser considerada inclús més inquietant que la película nortamericana sobre el camp de concentració. Entre els testics soviètics es trobaven varis supervivents dels crims alemans, inclosos dos civils que varen viure el sege de Leningrado, un llaurador el llogaret del qual va ser destruïda en la guerra contra els partisanos, un mege de l'Eixèrcit Roig que va soportar varis camps de presoners de guerra i dos supervivents de l'Holocaust—Samuel Rajzman, supervivent del camp d'extermini de Treblinka, i el poeta Abraham Sutzkever, qui va descriure l'assessinat de decenes de mils de judeus de Vilna. El cas de la fiscalia soviètica va ser en general ben rebut i es varen presentar proves convincents sobre el sofriment del poble soviètic i les contribucions soviètiques a la victòria.

Defensa dels acusats

De març a juliol de 1946 la defensa va presentar les seues contraargumentaciones. Ans que terminara l'acusació, va quedar clar que el seu cas general estava provat, pero quedava per determinar la culpabilitat individual de cada acusat. Cap dels acusats va intentar afirmar que els crims dels nazis no hagueren ocorregut. Alguns acusats varen negar la seua participació en certs crims o varen afirmar de manera inverosímil ignorar-los, especialment la Solució Final. Alguns advocats defensors varen invertir els arguments de la fiscalia per a afirmar que la mentalitat autoritària i l'obediència a l'Estat dels alemans els exoneraven de qualsevol culpa personal. La majoria va rebujar que Alemània s'haguera desviat de la civilisació occidental.

Els acusats varen intentar culpar dels seus crims a Hitler, qui va ser mencionat 1200 voltes durant el juí, més que els cinc principals acusats junts. Atres hòmens absents i morts, inclós Himmler, Reinhard Heydrich, Adolf Eichmann i Bormann també varen ser culpats. Per a contrarrestar les afirmacions de que els acusats conservadors havien permés l'ascens al poder dels nazis, els advocats defensors varen culpar al Partit Socialdemócrata Alemà, als sindicats i a atres països que mantenien relacions diplomàtiques en Alemània. Pel contrari, la majoria dels acusats varen evitar incriminar-se entre sí. La majoria dels acusats varen argumentar la seua pròpia insignificança dins del sistema nazi, pero Göring va adoptar l'enfocament opost, esperant ser eixecutat pero reivindicat davant els ulls del poble alemà.

La Carta de Londres no reconeixia una defensa la teua quoque, en la qual els nazis podien demanar la exoneración en l'argument de que els aliats havien comés els mateixos crims dels que s'acusava. Encara que els advocats defensors varen equiparar repetidament les Lleis de Núremberg en la llegislació trobada en atres països, els camps de concentració nazis en els centres de detenció aliats i la deportació de judeus a l'expulsió d'alemans, els juges varen rebujar els seus arguments. Alfred Seidl va intentar repetidament revelar els protocols secrets del pacte germà-soviètic; encara que finalment va tindre èxit, era llegalment irrellevant i els juges varen rebujar el seu intent de traure a relluir el Tractat de Versalles. Sis acusats varen afrontar càrrecs per l'invasió alemana de Noruega i els seus advocats varen argumentar que esta invasió es va portar a terme per a evitar una invasió britànica del país; un encobriment va impedir que la defensa capitalisara este argument. L'almirant de flota Chester Nimitz va testificar que la Marina dels Estats Units també havia utilisat la guerra submarina sense restriccions contra Japó en el Pacífic; l'advocat de Dönitz va argumentar en èxit que açò significava que no podia tractar-se d'un delicte. Els juges varen prohibir que la majoria de les proves sobre les fechorías aliades anaren escoltades en el tribunal.

Molts advocats defensors es varen queixar de diversos aspectes del procediment judicial i varen intentar desacreditar tot el procés. Per a assossegar-los, als acusats se'ls va donar llibertat en els seus testics i es va escoltar una gran cantitat de testimonis irrellevants. Els testics dels acusats a voltes varen conseguir exculpar-los, pero atres testics, inclós Rudolf Höss (l'ex-comandant de Auschwitz) i Hans Bernd Gisevius (un membre de la resistència alemana al nazisme) varen reforçar el cas de la fiscalia. Durant el transcurs del juí, els juges occidentals varen permetre als acusats un marge adicional per a denunciar a l'Unió Soviètica, a la que volien mostrar com una conspiradora en l'esclat de la Segona Guerra Mundial. En el context de la Guerra Freda que s'estava gestant (per eixemple, en 1947 Winston Churchill va pronunciar el seu discurs sobre el Teló d'Acer) el juí es va tornar un mig per a condenar no només a Alemània sino també a l'Unió Soviètica.

Tancament

El 31 d'agost es varen presentar els arguments finals. En el transcurs del juí, els crims contra la humanitat i especialment contra els judeus (que varen ser mencionats com a víctimes de les atrocitats nazis molt més que qualsevol atre grup) varen aplegar a eclipsar l'acusació de guerra d'agressió. En contrast en les declaracions inicials de l'acusació, les huit declaracions finals varen destacar l'Holocaust; i els fiscals francesos i britànics varen fer d'est el càrrec principal, en contraposició al d'agressió. Tots els fiscals, llevat els nortamericans, varen mencionar el concepte de genocidi, que havia segut inventat recentment pel juriste judeu polac Raphael Lemkin. El fiscal britànic Shawcross va citar el testimoni d'un testic sobre una família judeua assessinada de Dubno, Ucrània. Durant les declaracions finals, la majoria dels acusats varen decepcionar als juges en les seues mentires i negacions. Speer va conseguir donar l'impressió de disculpar-se sense assumir una culpa personal ni nomenar a cap atra víctima que no fora el poble alemà. El 2 de setembre, el tribunal va fer una recessió; i els juges es varen recloure per a decidir el veredicte i les sentències, que s'estaven debatent des de juny. El veredicte va ser redactat pel juge adjunt britànic Norman Birkett. Els huit juges varen participar en les #delliberació, pero els diputats no varen poder emetre vot.

Veredicte

Vore també: Eixecucions de Núremberg

El Tribunal Militar Internacional va estar d'acort en la fiscalia en que l'agressió era el càrrec més greu contra l'acusat, afirmant en la seua sentència que degut a que "la guerra és essencialment alguna cosa mal", "iniciar una guerra d'agressió, per lo tant, no és només un crim internacional; és el crim internacional suprem, que només es diferencia d'atres crims de guerra en que conté en sí mateixa el mal acumulat del conjunt".El treball dels juges es va vore dificultat per l'amplitut dels delictes enumerats en la Carta de Londres. Els juges no varen intentar tipificar el crim d'agressió i no varen mencionar la retroactivitat dels càrrecs en el veredicte. A pesar dels dubtes persistents d'alguns dels juges, l'interpretació oficial del tribunal va sostindre que tots els càrrecs tenien una base sòlida en el dret internacional consuetudinari i que el juí va ser procesalment just. Els juges eren conscients de que tant els Aliats com l'Eix havien planejat o comés actes d'agressió i varen redactar el veredicte cuidadosadament per a evitar desacreditar als governs aliats o al tribunal.

Els juges varen dictaminar que hi havia hagut una conspiració premeditada per a cometre crims contra la pau, els objectius de la qual eren "l'alteració de l'orde europeu" i "la creació d'una Gran Alemània més allà de les fronteres de 1914". Contràriament a l'argument de Jackson de que la conspiració va començar en la fundació del Partit Nazi en 1920, el veredicte va datar la planificació de l'agressió en el Memorandum Hossbach de 1937. El càrrec de conspiració va provocar un important desacort en el tribunal; Donnedieu de Vabres va voler rebujar-ho. Per mig d'un compromís propost pels juges britànics, el càrrec de conspiració es va reduir a conspiració per a lliurar una guerra d'agressió. Només huit acusats varen ser condenats per eixe càrrec; tots els quals també varen ser declarats culpables de crims contra la pau. Els 22 acusats varen ser acusats de crims contra la pau i 12 varen ser condenats. Els càrrecs de crims de guerra i crims de lesa humanitat varen ser els que millors resultats varen obtindre, i només dos acusats acusats per eixos motius varen ser absolts. Els juges varen determinar que els crims contra la humanitat comesos contra judeus alemans abans de 1939 no estaven baix la jurisdicció del tribunal perque la fiscalia no havia demostrat una conexió en una guerra d'agressió.

Quatre organisacions es varen establir com a criminals: el Cos de Direcció del Partit Nazi, les SS, la Gestapo i el SD, encara que es varen excloure alguns rancs i subgrups inferiors. El veredicte només permetia la responsabilitat penal individual si es podia demostrar la participació voluntària i el coneiximent del propòsit criminal, lo que complicava els esforços de desnazificación. Les SA, el gabinet de l'III Reich i el Oberkommando der Wehrmacht no varen ser classificades com a criminals. Encara que la direcció de la Wehrmacht no era considerada una organisació en la Carta de Londres, la tergiversació del veredicte com una exoneración va ser un dels fonaments del mit de la Wehrmacht inocent. No obstant, el procés va donar lloc a la cobertura de la seua criminalitat sistemàtica en la prensa alemana.

Els juges varen debatre extensament les sentències. Dotze dels acusats varen ser condenats a mort (Göring, Ribbentrop, Keitel, Kaltenbrunner, Rosenberg, Frank, Frick, Streicher, Sauckel, Jodl, Seyss-Inquart i Bormann). El 15 d'octubre Göring es va suïcidar. El 16 d'octubre varen ser aforcats dèu per part de John C. Woods i Joseph Malta en el gimnasi de la presó de Núremberg. Sèt acusats (Hess, Funk, Raeder, Dönitz, Schirach, Speer i Neurath) varen ser enviats a la presó de Spandau per a complir les seues sentències. Els tres absolts (Papen, Schacht, i Fritzsche) es varen beneficiar d'un punt mort entre els juges; estes #absolució varen sorprendre als observadors. A pesar de ser acusat dels mateixos delictes, Sauckel va ser condenat a mort, mentres que Speer va ser condenat a presó perque els juges varen considerar que podia reformar-se. Nikichenko va emetre un disenso aprovat per Moscou que va rebujar totes les #absolució, va demanar la pena de mort per a Hess i va condenar a totes les organisacions.

Juïns posteriors

Inicialment estava previst celebrar un segon tribunal internacional per als industrials alemans, pero mai es va celebrar per diferències entre els aliats. Dotze juïns militars varen ser convocats únicament per Estats Units en la mateixa sala que havia albergat el Tribunal Militar Internacional. De conformitat en la Llei Nº 10 adoptada pel Consell de Control Aliat, les forces nortamericanes varen arrestar a casi 100.000 alemans com a criminals de guerra.L'Oficina de l'Assessor Jurídic Principal per a Crims de Guerra va identificar a 2500 importants criminals de guerra, dels quals 177 varen ser jujats. Molts dels pijors infractors no varen ser processats per raons llogístiques o financeres.

Un conjunt de juïns es va centrar en les accions dels professionals alemans: el juí dels doctors es va centrar en l'experimentació humana i els assessinats de l'Aktion T4, el juí dels juges sobre el paper del poder judicial en els crims nazis i el juí dels Ministeris sobre la culpabilitat dels burócratas dels ministeris del govern alemà, especialment el Ministeri d'Assunts Exteriors.

També varen ser jujats els industrials (en el juí de Flick, el juí de IG Farben i el juí de Krupp) per utilisar treballs forçats, saquejar propietats de les víctimes nazis i finançar les atrocitats de les SS. Els membres de les SS varen ser jujats en el juí de Pohl, que es va centrar en membres de l'Oficina Econòmica i Administrativa Principal de les SS que supervisava l'activitat econòmica de les SS, inclosos els camps de concentració nazis; el juí a la RuSHA sobre les polítiques racials nazis; i el juí dels Einsatzgruppen, en el que membres dels esquadrons mòvils de matança varen ser jujats per l'assessinat de més d'un milló de persones darrere del Front Oriental. El general de la Luftwaffe, Erhard Milch, va ser jujat per utilisar mà d'obra esclava i deportar a civils. En el juí dels rehens, varis generals varen ser jujats per eixecutar a mils de rehens i presoners de guerra, saquejar, utilisar treballs forçats i deportar civils en els Balcans. Atres generals varen ser jujats en el juí de l'Alt Mando per planejar guerres d'agressió, emetre órdens criminals, deportar civils, utilisar mà d'obra esclava i saquejar en l'Unió Soviètica.

Estos juïns varen emfatisar els crims comesos durant l'Holocaust. Els juïns varen escoltar a 1300 testics, es varen presentar més de 30 000 documents com a prova i es varen generar 132 855 pàgines de transcripcions, en sentències que varen acumular un total de 3828 pàgines. De 177 acusats, 142 varen ser declarats culpables i 25 condenats a mort; la gravetat de la sentència va estar relacionada en la proximitat de l'acusat a l'assessinat en massa. L'historiador jurídic Kevin Jon Heller sosté que el major guany d'estos juïns va ser "la seua inestimable contribució a la forma i substància del dret penal internacional" que el Tribunal Militar Internacional havia deixat subdesenrollat.

Reaccions contemporànees

En total, 249 periodistes varen ser acreditats per a cobrir el juí del Tribunal Militar Internacional i es varen emetre 61 854 entrades de visitant. En França, la sentència de Rudolf Hess i l'absolució d'algunes organisacions varen provocar l'indignació dels mijos de comunicació i, en particular, de les organisacions de deportats i combatents de la resistència, que varen considerar estes decisions massa indulgents. En el Regne Unit, encara que va haver diversos reportes, va ser difícil mantindre l'interés en un juí prolongat. Quan la fiscalia va quedar decepcionada per alguns dels veredictes, la defensa va poder obtindre satisfacció.

Molts alemans en el moment dels juïns estaven centrats en trobar menjar i refugi. A pesar d'açò, la majoria va llegir els reportages de la prensa sobre el juí. En una enquesta de 1946, el 78 per cent dels alemans va considerar que el juí era just, pero quatre anys més tarde eixa sifra havia caigut al 38 per cent, i el 30 per cent ho considerava injust. A mida que va passar el temps, més alemans varen considerar els juïns com una justícia dels vencedors illegítima i una imposició de culpa colectiva, la qual cosa varen rebujar, considerant-se en canvi víctimes de la guerra. Quan va començar la Guerra Freda, l'entorn polític ràpidament canviant va començar a afectar l'eficàcia dels juïns. El propòsit educatiu dels tribunals militars de Núremberg va ser un fracàs, en part per la resistència als juïns per crims de guerra en la societat alemana, pero també per la negativa de l'eixèrcit dels Estats Units a publicar l'expedient del juí en alemà per temor a que socavara la lluita contra el comunisme.

Les iglésies alemanes, tant catòliques com protestants, varen ser fermes defensores de l'amnistia. El perdó de criminals de guerra condenats també va contar en el respal de tots els partits en la República Federal Alemana, establida en 1949. Els nortamericans varen satisfer els desijos d'unir la República Federal Alemana al Bloc Occidental, despuix de la qual cosa es varen iniciar les lliberacions anticipades dels condenats pel Tribunal Militar de Núremberg en 1949.

En 1951, el membre de l'Alta Comissió Aliada John J. McCloy va anular la majoria de les sentències i els últims tres presoners, tots condenats en el juí Einsatzgruppen, varen ser lliberats en 1958. El públic alemà va considerar les primeres lliberacions com una confirmació de lo que consideraven l'illegitimitat dels juïns. El Tribunal Militar Internacional requeria que els soviètics estigueren d'acort en les lliberacions; Speer no va conseguir obtindre la lliberació anticipada i Hess va permanéixer en presó fins que es va suïcidar en 1987. A finals de la década de 1950, el consens de la República Federal Alemana sobre la lliberació va començar a erosionar-se, per una major obertura de la cultura política i a noves revelacions de la criminalitat nazi, inclosos els primers juïns dels perpetradores nazis en els tribunals d'esta república.

Controvèrsia

Els crítics dels juïns de Núremberg argumenten que els càrrecs contra els acusats solament varen ser definits com a “crims” despuix de ser comesos, i que per lo tant el juí va ser nul, considerat com una espècie de “justícia del vencedor”.

Ya ho voreu. Dins d'uns anys els advocats de tot lo món condenaran este juí. No es pot fer un juí sense llei.

Joachim von Ribbentrop, 20 de novembre de 1945

Segons l'historiador Michael D. Biddiss "el Juí de Núremberg continua fetillant-nos [...] és una qüestió, també, de les debilitats i els punts forts dels actes en sí mateixos. Els indubtables fallos continuen inquietant al pensador". Moltes de les crítiques als Juïns de Núremberg es basen en una escola de pensament llegal cridada positivisme llegal. El politòlec Quincy Wright va anotar, 18 mesos despuix de la conclusió dels juïns:

El Cap de Justícia del Tribunal Suprem dels Estats Units, Harlan Fiske Stone, va cridar als Juïns de Núremberg un frau. “[El fiscal en cap dels Estats Units] Jackson està conduint la seua festa d'alt grau de linchament en Nuremberg”, va escriure, i va agregar: “No m'importa lo que li faça als nazis, pero odi vore la farsa de que està dirigint un tribunal i procedint segons la llei comuna. Açò és alguna cosa massa moraliste, un frau per a satisfer idees antiquades".

Jackson, en una carta analisant les debilitats del juí en octubre de 1945, va contar al president d'Estats Units Harry S. Truman que els Aliats

“Han fet o estan fent algunes de les mateixes coses per les que estan processant als alemans. Els francesos estan violant de tal modo la Convenció de Ginebra en el tracte dels presoners de guerra que el nostre mando està prenent de nou els presoners que els va enviar. Estem processant saquejos, i els nostres Aliats els estan practicant.”

L'associat al Tribunal Superior de Justícia William O. Douglas va declarar que els Aliats eren culpables de “substitució de poder per principi” en Núremberg. “Vaig pensar en el seu moment i seguixc pensant que els Juïns de Núremberg no tenien principi”, va escriure. “La llei va ser creada ex post facto per a adaptar-se a les passió i a la clamor de l'época”.

El cap adjunt nortamericà del Consell, Abraham Pomerantz, va dimitir en protesta al baix calibre dels juges assignats per a jujar als criminals de guerra industrials com els d'IG Farben. Molts alemans que estaven d'acort en l'idea de castigar els crims de guerra varen admetre la seua inquietut sobre els juïns. Un juriste contemporàneu alemà va dir:

Que els acusats en Núremberg anaren fets responsables, condenats i castigats, semblarà a la majoria de nosatres, en principi, una espècie de justícia històrica. No obstant, ningú que es prenga la qüestió de la culpabilitat en sério, sobretot els juristes sérios i responsables, estarà satisfet en esta forma de vore les coses. No es fa Justícia quan les parts culpables són castigades de qualsevol vella manera, inclús si sembla apropiat al seu grau de culpabilitat. Solament es fa Justícia quan el culpable és castigat de manera cuidadosa i concienzuda considerant els errors penals d'acort en lo dispost en la llegislació vigent i baix la jurisdicció d'un juge llegalment designat.

La validea del tribunal ha segut qüestionada per una varietat de raons, a saber:

• Als acusats no els estava permés apelar o intervindre en la selecció de juges. A. L. Goodhart, professor en l'Universitat d'Oxford, es va opondre a l'opinió de que, com els juges eren nomenats pels vencedors, el Tribunal podia no ser imparcial i no ser reconegut com a tribunal en el verdader sentit. Va escriure:

• Un dels càrrecs contra Wilhelm Keitel, Alfred Jodl i Joachim von Ribbentrop incloïa conspiració per cometre agressió contra Polònia en 1939. Els Protocols Secrets del Pacte Nazi-Soviètic (conegut també com a Pacte Mólotov-Ribentropp) del 23 d'agost de 1939, proponia el repartiment de Polònia entre alemans i soviètics (el qual es va portar a terme en setembre de 1939); no obstant, els líders soviètics no varen ser jujats per formar part de la mateixa conspiració. En canvi, el Tribunal va proclamar que els Protocols Secrets del Pacte eren una falsificació. Ademés, les forces Aliades britàniques i l'Unió Soviètica no varen ser jujades per preparar i dirigir l'invasió anglo-soviètica d'Iran i la Guerra d'Hivern, respectivament.
• En 1915, Regne Unit, França i Rússia varen emetre conjuntament una declaració explícita, per primera volta, acusant a un atre govern, el de la Sublim Porta, de cometre un crim de lesa humanitat. No obstant, estos crims no varen obtindre un significat específic fins al seu major desenroll en la “Carta de Londres”. Com la definició de lo que constituïa un crim contra la humanitat era desconegut quan la majoria dels crims es varen cometre, es pot argumentar que és una llei retrospectiva, en violació dels principis de ex post facto i del principi general de la llei penal nullum crim, nulla poena sine praevia lege poenali.

• El Tribunal va estar d'acort en eximir al mando soviètic d'acodir als juïns com a criminals de guerra, a l'objecte d'ocultar els crims de guerra contra civils comesos pel seu eixèrcit, i que incloïen el repartiment de Polònia en 1939 i l'atac a Finlàndia tres mesos despuix. Esta “petició d'exclusió” va ser iniciada pels soviètics i posteriorment aprovada per l'administració del jurat.
• Els juïns es varen portar a terme baix les seues pròpies "regles d'evidència"; la defensa del el teu quoque va ser eliminada, i molts varen reclamar que l'esperit de l'assamblea era únicament de “justícia del vencedor”. La Carta del Tribunal Militar Internacional va permetre l'us de “evidències” normalment inadmissibles. L'artícul 19 especificava que:

“El Tribunal no estarà somés a les regles tècniques sobre proves… i admetrà qualsevol evidència que estime que té un valor provatori”.

L'artícul 21 de la Carta del Tribunal Internacional de Núremberg (IMT) estipulava:

“El Tribunal no exigirà proves o fets de domini públic, pero les inclourà en el sumari. Inclourà també en el sumari els documents oficials i els informes dels governs de les Nacions [Aliades] Unides, incloent actes i documents dels comités establits en varis dels països aliats per a l'investigació de crims de guerra, aixina com les gravacions i troballes de militars i atres Tribunals de qualssevol de les Nacions [Aliades] Unides”.

• El fiscal en cap soviètic va presentar documentació falsa en un intent d'acusar als imputats de l'assessinat de mils d'oficials polacs en el bosc de Katin, prop de Smolensk. No obstant, els atres fiscals Aliats es varen negar a recolzar l'acusació i els advocats alemans varen prometre montar una defensa embarazosa. Cap va ser acusat o trobat culpable de la massacre de Katin. En 1990, el govern soviètic va reconéixer que la massacre havia segut portada a terme, pero no per alemans, sino per la policia secreta soviètica.
• Freda Utley, en el seu llibre de 1949 titulat L'alt cost de la venjança (en anglés, The High Cost of Vengeance) acusava al tribunal de, entre atres coses, medir en doble rasadora, i va desvelar l'us de mà d'obra esclava i la privació intencionada d'víveres a civils per part dels Aliats. El personal militar nortamericà i les seues esposes estaven baix órdens estrictes de destruir o, si no, de fer incomestibles els seus excedents sobrers de menjar per a assegurar-se de que no pogueren ser aprofitades per civils alemans en els territoris ocupats.

• Utley també va destacar que el general Rudenko, el fiscal en cap soviètic, despuix dels juïns es va convertir en comandant del camp de concentració de Sachsenhausen. Despuix de la caiguda de República Democràtica Alemana, els cossos de Plantilla:Nts víctimes de l'era soviètica serien descoberts en el camp, en la seua majoria “chiquets, adolescents i persones majors”.
• Luise, la dòna d'Alfred Jodl, es va unir ella mateixa a l'equip de defensa del seu marit. Posteriorment entrevistada per Gitta Sereny, mentres investigava per a la seua biografia d'Albert Speer, Luise va alegar que en moltes ocasions la fiscalia dels Aliats havia llançat acusacions contra Jodl basades en documents que es negaven a compartir en la defensa. Jodl, no obstant, va demostrar que algunes de les acusacions fetes contra ell eren falses, com la de que va ajudar a Hitler a guanyar control sobre Alemània en 1933. En una ocasió va ser ajudat per un oficiniste de l'eixèrcit nortamericà, que va decidir donar a Luise un document mostrant que l'eixecució d'un grup de comandos britànics en Noruega havia segut llegítima. El militar va advertir a Luise que si no ho copiava immediatament no tornaria a vore-ho.
• El principal juge soviètic, Iona Nikítchenko, va presidir algunes de les més notòries farses judicials d'Iósif Stalin durant la Gran Porga de 1936 a 1938, a on entre atres coses va condenar a Kámenev i a Zinóviev. D'acort en els archius soviètics desclasificados, de 681 692 persones arrestades per "contrarrevolucionalismo i crims d'Estat" varen ser disparades en 1937 i 1938 en una mija de 900 eixecucions diàries.
• El mateix Tribunal va discutir fortament que la Carta de Londres fora una llei “ex post facto”, senyalant l'existència d'acorts internacionals firmats per Alemània que feyen illegals les guerres d'agressió i certes accions de guerra, citant el Pacte Briand-Kellogg, el Pacte de la Societat de Nacions (partix IX del Tractat de Versalles) i les Conferències de L'Haya.

En una editorial del periòdic semanal britànic The Economist, es va criticar la hipocresia de Gran Bretanya i França per recolzar l'expulsió de l'Unió Soviètica de la Societat de Nacions en 1939 pel seu atac no provocat a Finlàndia i sis anys despuix cooperar en la mateixa Unió Soviètica en respecte d'igualtat en Núremberg. També criticava als Aliats per la seua doble rasadora en els Juïns de Núremberg:

“…ni deuria el món occidental consolar-se en que els russos són els únics condenables en el propi Tribunal de justícia dels Aliats… entre els crims de lesa humanitat es troba l'infracció de bombardeig indiscriminat sobre la població civil. ¿Poden els nortamericans, que varen llançar la bomba atòmica, i els britànics, que varen destruir les ciutats de l'oest d'Alemània, declarar-se inocents d'este càrrec? Els crims contra la humanitat també inclouen l'expulsió massiva de poblacions. ¿Poden els líders anglosaxons, que en Potsdam varen provocar l'expulsió de millons d'alemans de les seues llars, sostindre que ells mateixos són completament inocents…? Les nacions assentades en el jurat es proclamen clarament exentes de la llei que han administrat”.

Llegat

El Tribunal Militar Internacional i el seu estatut "varen marcar el verdader començ del dret penal internacional". El juí ha tingut una recepció mixta que va des de la glorificació fins a la condena. La reacció inicialment va anar predominantment negativa, pero en el temps s'ha tornat més positiva.

Les crítiques més persistents s'han referit al processament selectiu exclusivament de l'Eix derrotat i l'hipocresia de les quatre potències aliades. Accions com el pacte germà-soviètic, l'expulsió de millons d'alemans d'Europa de l'Est i Centroeuropa, la deportació de civils per a treballs forçats, i la repressió violenta dels #alçament anticoloniales s'hauria considerat illegal segons les definicions de crims internacionals de la Carta de Londres usada en Núremberg. Una atra controvèrsia va sorgir en jujar als acusats per actes que no eren criminals en eixe moment, com els cridats crims contra la pau. Igualment nous, pero menys controvertits, varen anar els crims contra la humanitat, el càrrec de conspiració i les sancions penals impostes a persones per violacions del dret internacional. Ademés d'estes crítiques, els juïns han segut criticats per la distorsió que es produïx en encaixar acontenyiments històrics en categories jurídiques.

El Tribunal Penal Militar Internacional per al Lluntà Oriente (Juí de Tòquio) va prendre prestades moltes de les seues idees del Tribunal Militar Internacional de Núremberg, inclosos els quatre càrrecs, i l'administració Truman pretenia apuntalar el seu llegat llegal. L'11 de decembre de 1946, l'Assamblea General de les Nacions Unides va aprovar per unanimitat una resolució que afirmava "els principis del dret internacional reconeguts per l'Estatut del Tribunal de Nuremberg i la sentència del Tribunal". En 1950, la Comissió de Dret Internacional va redactar els principis de Núremberg per a codificar el dret penal internacional, encara que la Guerra Freda va impedir l'adopció d'estos principis fins a la década de 1990. La Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi de 1948 restringia molt més el concepte de genocidi que Lemkin i la seua eficàcia es va vore encara més llimitada per la política de la Guerra Freda.

En la década de 1990, un resorgiment del dret penal internacional va incloure l'establiment de tribunals penals internacionals ad hoc para Yugoslàvia i Ruanda, que varen anar àmpliament vists com a part del llegat dels juïns de Núremberg i Tòquio. En 2002 es va establir una Cort Penal Internacional permanent, que havia segut proposta en 1953. Els juïns varen supondre el començ de l'interpretació simultànea, lo que va estimular alvanços tècnics en els métodos de traducció. El Palau de Justícia alberga un museu sobre el juí i la sala del tribunal es va convertir en una atracció turística, atraent a 13 138 visitants en 2005. El Tribunal Militar Internacional de Núremberg és un dels juïns millor estudiats de l'història i també ha segut objecte d'una gran cantitat de llibres i publicacions acadèmiques, junt en películes com Judgment at Nuremberg (1961) i La memòria de la justícia (1976).

Per a l'escritor italià Primer Levi, judeu supervivent d'Auschwitz, els Juïns de Núremberg varen constituir una «simbòlica, incompleta, parcial i sagrada representació». A pesar d'això, ell mateixa afirma que es va sentir «íntimament satisfet» en el procés.

Vore també

• Judgment at Nuremberg, película de 1961 premiada en dos Óscar
• Defensa Núremberg
• Principis de Núremberg
• Juïns de Dachau
• Tribunal Penal Militar Internacional per al Lluntà Oriente
• Burton C. Andrus
• Causa General
• Justícia del vencedor
• Vae victis
• Llei ex post facto

Referències

Avalon Project

Estes citacions es referixen a documents de «El Tribunal Militar Internacional per a Alemània». The Avalon Project Documents jurídics, històrics i diplomàtics. Yale Law School Lillian Goldman Law Library.

Bibliografia

• (2016) UOC (ed.). Els juïns de Nuremberg. ISBN 8490649499.
• (2016) 50 Minuts (ed.). Els Juïns de Núremberg: La noció de crim contra la humanitat. ISBN 2806278619.
• VV.AA. (1978). Crònica militar i política de la segona guerra mundial, Madrit, Espanya: SARPE. ISBN 978-84-7291-122-2.
• “At the Origins of Crimes Against Humanity: Clues to a Proper Understanding of the Nullum Crim Principle in the Nuremberg Judgment” . Journal of International Criminal Justice 9 (4): 881–903. doi:10.1093/jicj/mqr010.
• Crimes against Humanity: Historical Evolution and Contemporary Application (en en), Cambridge University Press. ISBN 978-1-139-49893-7.
• (2018) Männer von Ehre?: die Wehrmachtgeneralität im Nürnberger Prozess 1945/46 : zur Entstehung einer Legende (en de), Ferdinand Schöningh. ISBN 978-3-506-79259-4.

• The Memory of Judgment: Making Law and History in the Trials of the Holocaust (en en), Yale University Press. ISBN 978-0-300-10984-9.
• Postwar Soldiers: Historical Controversies and West German Democratization, 1945–1955 (en en), Berghahn Books. ISBN 978-1-78920-558-9.
• In the Shadow of the Holocaust: Poland, the United Nations War Crimes Commission, and the Search for Justice (en en), Cambridge University Press. ISBN 978-1-009-11660-2.
• “« Notre combat pour la paix» : la France et li procès de Nuremberg (1945–1946)” ["Our fight for peace": France and the Nuremberg trial (1945–1946)] (fr) . Revue d'Allemagne et dones pays de langue allemande 51 (2): 507–525. doi:10.4000/allemagne.2053. ISSN 0035-0974.
• Heller, Kevin Jon (2011). The Nuremberg Military Tribunals and the Origins of International Criminal Law, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-923233-8.
• Soviet Judgment at Nuremberg: A New History of the International Military Tribunal after World War II (en en), Oxford University Press. ISBN 978-0-19-937795-4.
• “Li procès de Nuremberg: retour sur soixante-dix ans de recherche” [The Nuremberg trial: a look back at seventy years of research] (fr) . Critique Internationale 73 (4). doi:10.3917/crii.073.0159.
• Li moment Nuremberg: Li procès international, els lawyers et la question raciale (en fr), Presses de Sciences Po. ISBN 978-2-7246-2422-9.
• «The British and the Nuremberg Trial», British Influences on International Law, 1915–2015 (en en), Brill Nijhoff, pp. 367–386. ISBN 978-90-04-28417-3.
• The Betrayal: The Nuremberg Trials and German Divergence (en en), Oxford University Press. ISBN 978-0-19-256374-3.
• «German Participation in the Nuremberg Trials and Its Implications for Today», The Nuremberg War Crimes Trial and its Policy Consequences Today, Nomos, pp. 41–54. doi:10.5771/9783845280400-41. ISBN 978-3-8487-3688-1.
• The Crime of Aggression in International Criminal Law: Historical Development, Comparative Analysis and Present State (en en), T.M.C. Asser Press. ISBN 978-90-6704-927-6.
• “Imperfect Justice at Nuremberg and Tòquio” . European Journal of International Law 21 (4): 1085–1102. doi:10.1093/ejil/chq070.
• 'Crimes Against Peace' and International Law (en en), Cambridge University Press. ISBN 978-1-107-02884-5.

• «Holocaust on Trial: Mass Observation and British Mija Responses to the Nuremberg Tribunal, 1945–1946», Britain and the Holocaust: Remembering and Representing War and Genocide (en en), Palgrave Macmillan UK, pp. 31–50. ISBN 978-1-137-35077-0.
• “The Legacy of Nuremberg” . Journal of International Criminal Justice 4 (4): 830–844. doi:10.1093/jicj/mql051.
• Die Nürnberger Prozesse (en de), C.H.Beck. ISBN 978-3-406-53604-5.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Juïns de Núremberg.
• Discurs de Jacques Bernard Herzog, suplent del fiscal francés, sobre els seus recorts dels processos.
• Proyecte Avalon de l'Universitat de Yale, en documents sobre el Juí (anglés)
• Museu de la ciutat de Núremberg sobre els processos (en alemà i anglés)

Plantilla:Coord/display/title</noinclude>