França de Vichy
La França de Vichy o règim de Vichy (en francés: Régime de Vichy), el nom formal del qual és el Estat Francés, va anar el règim polític i governe títaro instaurat pel mariscal Philippe Pétain en part del territori francés i en la totalitat del Imperi colonial francés, despuix de la firma del armistici en l'Alemània nazi en el marc de la Segona Guerra Mundial. Va governar durant l'ocupació del país per les forces del Tercer Reich i va ser derrotat en agost de 1944, data de la lliberació de França.
El nom oficial en que es va autodenominar el règim va ser Estat Francés (en francés: «État français»), perque formalment va constituir una interrupció de la Tercera República —en tant la denominació «república» desapareix de les actes oficials del règim—, per les noves lleis constitucionals que varen liquidar la democràcia parlamentària, varen suprimir les llibertats fonamentals i varen prohibir els partits polítics. Este règim autoritari, en pretensions totalitàries (o fascistizante),[1][2] que s'enquadrava en els règims d'ideologia fasciste de l'época, va anar un Estat colaboracioniste de l'Alemània nazi: va assumir el manteniment de les forces d'ocupació, va obligar als jóvens francesos a treballar en Alemània per a recolzar l'economia de guerra nazi, va lluitar contra la Resistència i va participar activament en l'extermini massiu dels judeus residents en el país.
En el moment de la lliberació del país, en l'estiu de 1944, el règim de Vichy va ser declarat «illegítim, nul i sense efecte» (illégitime, nul et senar avenu) pel general Charres de Gaulle, considerant que la República mai havia deixat d'existir.[3]
Història
[editar | editar còdic]Despuix de l'invasió de França per part de la Wehrmacht i la consegüent solsida del Eixèrcit francés en juny de 1940, el mariscal Philippe Pétain assumix el poder i solicita un armistici a Alemània, l'Armistici del 22 de juny de 1940. Despuix de la caiguda de París el 14 de juny de 1940, el govern francés i les seues institucions es reunixen en Bordeus i allí el Senat Francés i la Cámara accepten la renúncia del president del Consell de Ministres, Paul Reynaud, el 16 de juny, i es confia la formació d'un gabinet al líder dretà Pierre Laval, qui a la seua volta impon als parlamentaris francesos la designació del vell mariscal Philippe Pétain com a President del Consell de Ministres el 17 de juny en el otorgamiento de "plens poders governamentals" per a celebrar un armistici en els alemans baix la velada amenaça de que, de no fer-ho, França s'arriscava a unes condicions de pau molt més dures en el triunfante III Reich.
Un grup de 80 senadors francesos s'opon al proyecte de Laval per a firmar un armistici en els nazis, pero són una minoria que pert credibilitat davant l'evident derrota dels aliats en la Batalla de França. L'evacuació britànica fa més difícil sostindre l'idea d'una resistència a ultranza i l'eixèrcit francés no es troba en condicions de detindre a la Wehrmacht. La possibilitat llançada per Reynaud de retirar el govern a Argèlia i combatre des d'allí als nazis és completament rebujada. El 17 de juny, la Cámara i el Senat accepten cessar les seues funcions i transferir tota l'autoritat a Pétain i a Laval, mentres en la vesprada d'eixe mateix dia el general de brigada Charres de Gaulle, viceministro de Defensa, fuig al Regne Unit per a manifestar el seu rebuig a la pau per separat en Alemània. El nou Govern establix des de l'inici una política colaboracionista en el règim nazi, celebrant primer l'armistici del 22 de juny de 1940, pel qual França capitula davant el III Reich, deixant solament al Regne Unit i els seus colónies com a únics països enemics de l'Alemània nazi.
Com a conseqüència de l'armistici, l'eixèrcit alemà ocupa el nort de França inclusivament París i tota la costa atlàntica de França, comprenent casi el 60% del territori metropolità de França, a on el poder efectiu residix en la jefatura de la Wehrmacht encara que de jure el Tercer Reich reconeix formalment l'autoritat de Pétain sobretot el territori francés.
No obstant, de colp i repent Hitler procedix a establir un règim administratiu purament alemà sobre les regions d'Alsàcia i Lorena, anexant-les en la pràctica al Reich, establint la germanizaació d'abdós territoris i expulsant als habitants que desigen conservar la nacionalitat francesa. En el restant del país s'establix l'autoritat teòrica del govern de Pétain, encara que en la pràctica les tropes alemanes es mantenen en les posicions ocupades el 22 de juny de 1940 i la Wehrmacht es constituïx com a autoritat màxima en dita Zona Ocupada. Ademés, la regió Nord-Pas-de-Calais passarà a estar dirigida pel govern militar alemà de Brusseles.
Vichy és una de les 4 subprefecturas del departament d'Allier, situada en el centre de França, al nort de la regió d'Alvèrnia en el cor de l'antiga "província de Bourbonnais", lloc d'orige dels Borbones, i a 55 km de Clarmont-Ferrand, capital de la regió. Es tractava ya llavors d'una chicoteta ciutat turística, les fonts termals de la qual eren molt visitades, i en una gran cantitat de hotels i cases d'estiueig, aixina com en llínees telefòniques i telegràfiques que la conectaven fàcilment en el restant de França. Per estes característiques, en l'estiu de 1940 Laval va elegir Vichy com a sèu temporal per al nou govern, mentres que Bordeus era un port en la costa del Oceà Atlàntic que quedaria subjecte a l'administració directa de la Wehrmacht, mentres que Lió (l'atra gran ciutat de la zona lliure) era una sèu tradicional dels socialistes francesos i en potència hostil al nou govern; els grans hotels de Vichy varen ser requisats per a albergar entitats administratives del nou règim.
Per a mantindre l'apariència d'un govern "autònom", Laval va decidir instalar la sèu administrativa del govern colaboracioniste en alguna gran urbs de la França no ocupada, pero això no va ser possible per qüestions de seguritat i per pressió alemana, de modo que en el pas dels mesos es va determinar tácitament que Vichy constituïa la sèu del govern en la pràctica, encara que mai va ser declarada oficialment com "capital".
Immediatament el règim va impondre una série de polítiques d'inspiració fascista, perseguint a la maçoneria i repudiant públicament l'aliança en el Regne Unit i la democràcia parlamentària de l'III República Francesa.
El 10 de juliol de 1940 es va establir una nova estructura del règim, suspenent numerosos artículs de la Constitució de 1875 i canviant el nom oficial del país a "Estat Francés" (État Français) per a evitar la denominació de "República". Pétain va ser proclamat "cap de l'Estat Francés" i Laval va ocupar el càrrec de President del Consell de Ministres.
Ideologia
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Vore també
[editar | editar còdic]- Anex:Cronologia de França
- Holocaust
- Ocupació alemana de França
- Bol del Velòdrom de Hivern
- França Lliure
- Prohibició de la rugby league en França
Notes
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Diacronie. Studi vaig donar Storia Contemporanea.25(1)
- ↑ Espai, Temps i Forma.(2)
- 227-239.
- ↑ «Débat de histoire : fallait-il juger Pétain ?» (en francés). Bibliothèque Sciences Po Lió. Consultat el 9 de decembre de 2019.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Toynbee, Arnold (1985). L'Europa de Hitler, Madrit: Sarpe. ISBN 8459904121.
- Shirer, William (1976). The rise and fall of the Third Reich : a history of nazi Germany, Londres: Pa Books. ISBN 0330700014.
- Simon Kitson's Vichy web-page
- Liberty, Equality, Fraternity, But Not for All: France and the "Alien" Jews, 1933–1942
- Archivat el 5 de abril de 2023 archivat en Wayback Machine.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Francia de Vichy» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.