Batalla de Stalingrado
Plantilla:Campanya Front Oriental Plantilla:Campanya Batalla de Stalingrado La batalla de Stalingrado va ser un gran enfrontament bèlic entre l'Eixèrcit Rojo de l'Unió Soviètica i la Wehrmacht (Forces Armades) de l'Alemània nazi i els seus aliats de l'Eix, pel control de la ciutat soviètica de Stalingrado, actual Volgogrado, entre el 23 d'agost de 1942 i el 2 de febrer de 1943.[1][2][3][4] La batalla es va desenrollar en el transcurs de l'invasió alemana de l'Unió Soviètica, en el marc de la Segona Guerra Mundial.[2][3] En baixes estimades en més de dos millons de persones entre soldats d'abdós bandos i civils soviètics, la batalla de Stalingrado és considerada la més sanguinosa en l'història de la humanitat. La greu derrota de l'Alemània nazi i els seus aliats en esta ciutat, va significar un punt clau i de severa inflexió en els resultats finals de la guerra,[5] representant el principi del fi del nazisme en Europa,[5] puix la Wehrmacht mai recuperaria la seua capacitat ofensiva ni obtindria més victòries estratègiques en el Front Oriental.[6] Aixina mateix, a partir d'esta derrota, l'Alemània nazi estaria en un continu retir de totes les seues administracions militars fins al fi de la Segona Guerra Mundial en 1945.
L'ofensiva alemana per a capturar Stalingrado va començar el 17 de juliol de 1942, en el marc de l'Operació Blava o Fall Blau, un intent per part d'Alemània de prendre els pous petrolífers del Caucas. A inicis d'agost, el 6.º Eixèrcit, recolzat pel 4.º Eixèrcit Panzer, va creuar la curva del riu Don, i va alcançar Stalingrado. El 23 d'agost, un massiu bombardeig va reduir bona part de la urbs, mentres que les tropes terrestres del 6.º Eixèrcit va iniciar la pren de la ciutat, propiciant-se combats galliponters carrer per carrer i casa per casa, en lo que ells varen denominar Rattenkrieg («guerra de rates», en alemà). A pesar de controlar la major part de la ciutat, la Wehrmacht mai va ser capaç de derrotar als últims defensors soviètics que s'aferraven tenazmente a la vora oest del riu Volga.
El general Gueorgui Zhúkov, que va portar a terme una estratègia de contenció i desgast dels alemans en el seu intent de prendre la ciutat, va reunir hòmens i armes en la retaguàrdia per a mamprendre la contraofensiva denominada Operació Urà, que es va iniciar el 19 de novembre de 1942, i va començar des dels flancs, va enrollar als eixèrcits aliats de l'Eix en el Dò, i va embossar al 6.º Eixèrcit alemà del general Paulus i part del 4.º Eixèrcit Panzer dins de Stalingrado.[7] Incapaços d'escapar del sege, 330 000 soldats alemans varen quedar tancats i aïllats; encara que més de 42000 d'ells varen ser evacuats per ferides, el restant va quedar a merced de la fam i el fret. Finalment, els constants fracassos del general Von Manstein per intentar trencar el sege, les promeses incomplides de les autoritats nazis de suministrar víveres i municions als sitiats per via aérea i els constants atacs soviètics farien que el general Paulus, desobedint les órdens d'Hitler, rendira la seua 6.º Eixèrcit en febrer de 1943.[8]
La derrota alemana en Stalingrado va confirmar lo que molts experts militars sospitaven: la capacitat llogística de les forces alemanes era insuficient per a abastir i mantindre una ofensiva en un front que s'estenia des del mar Negra fins al oceà Àrtic.[6] Açò es confirmaria poc despuix en la nova derrota que Alemània sofriria en la batalla de Kursk. El fracàs militar va convéncer a molts oficials alemans de que Hitler estava duent a Alemània al desastre, accelerant-se els plans per al seu derrocament i donant com resultat el fallanc atentat contra Hitler de 1944.[9]
Per a premiar el heroísmo dels seus habitants, la ciutat de Stalingrado rebria en 1945 el títul de Ciutat Heròica.[10]
Antecedents
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Operació Barbarroja.
Influït pel geopolític Karl Haushofer, Adolf Hitler intentava convertir les terres de l'Unió Soviètica en colónies alemanes a les que denominaria «Germania».[11] Entre 1939 i 1941, l'Alemània nazi va estar ocupada lluitant en els seus històrics enemics d'Occident: França i el Regne Unit (vore Batalla de França i Batalla d'Anglaterra); no obstant, Hitler mai va perdre de vista el seu verdader objectiu: invadir l'est d'Europa i aniquilar als eslaus.
El 22 de juny de 1941, Alemània va invadir l'Unió Soviètica, inclús quan Anglaterra no havia segut derrotada. Hitler, convençut de la debilitat de l'Estat soviètic, a qui considerava com un jagant en els peus de fanc, creïa que els seus pobles es tornarien contra Iósif Stalin, permetent-li concloure l'invasió abans de l'hivern. Els seus generals varen rebre órdens de cenyir-se al pla, desdenyant les seues opinions.[12] D'esta forma, un dia abans de l'invasió, uns tres millons de soldats alemans esperaven l'inici de la major operació militar fins a la data, distribuïts des de Finlàndia fins al mar Negra.[13] També uns 950 000 soldats d'atres nacions aliades d'Alemània.
En decembre de 1941, la guerra en l'Unió Soviètica no s'havia desenrollat tal com l'Alt Mando Alemà havia planejat. Leningrado i Sebastopol continuaven resistint el sege en el nort i el sur respectivament,[14] i l'ofensiva contra Moscou havia fracassat. Llavors, inesperadament, els alemans es varen trobar en una gran contraofensiva soviètica des de la capital russa i varen tindre que afrontar el fet de que, a pesar d'haver aniquilat i capturat a centenars de mils de soldats del Eixèrcit Rojo en els últims mesos, l'Alt Mando soviètic, pactant la no agressió en Tòquio, havia conseguit desplegar reserves suficients, ademés de les divisions siberianas dirigides pel general Gueorgui Zhúkov, fins a llavors ubicades en la frontera en Manchukuo, per a mamprendre una gran contraofensiva. Tardíament, i tal com s'ha cregut durant décades, els invasores comprendrien que aparentment les reserves enemigues eren «inagotables».
Havent fracassat en capturar Moscou, Hitler —en els seus generals en contra— va decidir dirigir-se cap als pous petrolífers del Caucas, puix el petròleu era l'element fonamental, del que a penes disponia, per a sostindre la guerra i, ademés, debilitar verdaderament al seu enemic. l'Operació Blava, com es va denominar la campanya alemana en el sur de l'Unió Soviètica, tenia com a objectiu la captura de punts forts en el Volga primer i, posteriorment, l'alvanç sobre el Caucas.
«Operació Blava»: el camí a Stalingrado
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Segona batalla de Járkov.
Alvanç cap al Dò
[editar | editar còdic]El 5 d'abril de 1942, Hitler va emetre la Directiva fonamental 41 en la que va definir el desenroll planificat de la nova gran ofensiva en detalls tàctics i va descriure, en realitat d'una manera prou nebulosa, els objectius geoestratégicos de l'Operació Blava (Fall Blau en alemà), a partir dels quals esperava un èxit decisiu.[15] L'ofensiva alemana va involucrar a dos grups d'eixèrcits, més d'un milló de soldats en al voltant de 2500 tancs,[16] recolzada per quatre eixèrcits rumans, italians i hongaresos (uns 600000 hòmens més).[17] S'hauria de desnugar en el sur de Rússia en l'objectiu de conquistar les conques del Dò i el Volga, destruir les indústries importants de Stalingrado (nuc de comunicació ferroviari i fluvial i centre de producció mecànica molt important) i després apuntar als pous petrolers del Caucas, assegurant a Alemània suficients recursos energètics per a continuar la guerra.[18] Esta ambiciosa directiva es va basar principalment en la suposició errònea d'Hitler d'un supost agotament irreversible material i moral del Eixèrcit Rojo despuix de les enormes pèrdues sofrides en la campanya de 1941-42.[19]
L'operació, inicialment programada per a principis de maig, va sofrir retarts considerables per la dura resistència soviètica durant el sege de Sebastopol.[20] Per un atre costat, la necessitat de portar a terme algunes operacions preliminars de rectificació del front i opondre's a alguns intents prematurs i ineficaços ofensives soviètiques de primavera en Járkov (segona batalla de Járkov[21]). De fet, estos èxits alemans, que varen costar als soviètics menys d'un quarto de milló de pèrdues, varen favorir en gran medida l'èxit inicial de l'Operació Blava (Fall Blau).[22]
«Per a Hitler, Stalingrado era el símbol soviètic, per la seua indústria i per lo que ideològicament representava; per això va posar molt émfasis en prendre-la, pero els soviètics eren conscients de les conseqüències de la derrota també, i no es varen acoquinar davant el poder nazi; el duel estava servit».[23]
Era 10 de maig. El general Friedrich Paulus, comandant del 6.º Eixèrcit Alemà, va presentar al Mariscal de Camp Fedor von Bock un esbós de la «Operació Federico». Paulus havia pres el mando del 6.º Eixèrcit recentment despuix del decés del seu anterior comandant, Walter von Reichenau, a conseqüència d'un atac cardíac sofrit despuix de fer eixercici en la campiña russa a temperatures baix zero.
L'Operació Federico significava la consolidació del front davant de Járkov, recent capturada per Alemània. No obstant, el mariscal Semión Timoshenko es va alvançar a Paulus, mamprenent el 12 de maig una contraofensiva des de Vorónezh, l'objectiu de la qual era precisament la lliberació de Járkov, rodejant al 6.º Eixèrcit en un moviment de pinça. Quan 640 000 soviètics en 1200 tancs es varen llançar contra les forces de Paulus, este es va trobar a la vora del colapse. Solament l'oportuna arribada del 1.º Eixèrcit Panzer d'Ewald von Kleist va permetre revertir la situació de l'ofensiva i, en lloc de ser capturats, els hòmens de Paulus varen ajudar als de Von Kleist a capturar els Eixèrcits soviètics 6.º i 57.º en Barvenkovo. El 28 de maig uns 240 000 soldats soviètics varen ser embossats i capturats, i expropiats 1250 carros i més de 2000 canons. Va ser la pijor derrota soviètica de la guerra, i va terminar en la contraofensiva de Timoshenko.
L'1 de juny, Adolf Hitler i el mariscal Fedor von Bock varen presentar als generals del Grup d'Eixèrcits Sur els plans definitius de l'Operació Blava en els quarters generals d'esta unitat, ubicats en Poltava. Al 6.º Eixèrcit de Paulus se li va encarregar la tasca de netejar Vorónezh, i dirigir-se després a Stalingrado acompanyat del 4.º Eixèrcit Panzer d'Hermann Hoth. Una volta allí, s'encarregarien de destruir els complexos industrials i de protegir les refineria petroleres del Caucas des del Nort.
Es va prohibir tota transcripció de les órdens de l'Operació Blava; tot devia comunicar-se de manera verbal. El 10 de juny la 1.º Panzerarmee i el 6.ºEixèrcit alemà, composts per 33 divisions, cinc d'elles Panzerdivisionen i dos motorisades, varen iniciar els primers alvanços en els sectors de Volchansk i Kupiansk; les forces acorazar es varen desplegar entre el flanc dret del Grup d'Eixèrcits Sur i el sector Smolensk-Slaviansk. No obstant, el 19 de juny, un avió alemà que duya anotacions personals del general Georg Stumme sobre l'operació va ser derribat darrere de les llínees enemigues, i els papers varen ser capturats pels soviètics. No obstant, en acabant de que el general Filipp Gólikov els entregara directament a Stalin, est els va rebujar com a falsos, convençut de que Moscou seguia sent el principal objectiu alemà.
Per al dia 26 de juny, la 1.º Panzearmee i el 6.º Eixèrcit alemà, despuix de 16 dies de combats, varen rebujar l'ala esquerra del Front Sudoccidental soviètic, espentant als russos fins a les vores del Oskol, a on es varen posicionar.
En Sebastopol, el 11.º Eixèrcit alemà va entrar en les ruïnes de la fortalea, despuix de mesos de resistència soviètica, puix havien estat retardant l'ofensiva alemana (Fall Blau) cap al Caucas. El general de l'11.º Eixèrcit, Erich von Manstein, va ser ascendit a mariscal de camp per la seua lluenta campanya de Crimea, que va culminar en la pren del fort de Sebastopol.
Operació Blava
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Fall Blau.
El 28 de juny es va iniciar l'ofensiva general alemana cap als objectius principals en direcció al Vorónezh, i el 30 de juny en la regió del Donetsk,[24] en el sur de Rússia, el Grup d'Eixèrcits Sur va començar be la seua ofensiva: les forces soviètiques varen oferir poca resistència en les vastes estepas buides i varen començar a retirar-se cap a l'est. Varis intents de restablir una llínea defensiva varen fallar quan les unitats alemanes els varen flanquejar. Es varen formar i varen destruir dos grans focs: el primer, al noreste de Járkov, el 2 de juliol, i un segon, al voltant de Mílerovo, l'Óblast de Rostov, una semana despuix. L'alvanç inicial del 6.º Eixèrcit i els seus aliats de l'Eix va ser un èxit. Per al dia 5 de juliol, unitats del Grup d'Eixèrcits B alcancen el riu Don a abdós costats de la ciutat de Vorónezh, a on es donen intensos combats. Von Bock esperava que els alemans pogueren prendre-la pronte, pero Timoshenko havia reforçat la seua guarnició. Hitler va donar l'orde de detindre l'atac en Vorónezh, i proseguir l'ofensiva Fall Blau en el sur. Al sendemà, la 24.º Panzerdivision i la Divisió motorisada "Grossdeutschland" han travat intensos combats en els soviètics que defenen Vorónezh i no poden retirar-se com ha ordenat Hitler. Com els russos comencen a retrocedir, el Führer ordena conquistar la ciutat, la qual cosa dividix les forces alemanes de l'Operació Fall Blau. El 7 de juliol, unitats del 4.º Eixèrcit Panzer del general Hoth capturen Vorónezh, en el Dò, segons lo planejat en l'Operació Blava, en el sur de Rússia. Demà claudicará el Front soviètic entre el Dò i el Doniets, pero gran número de russos seguiran combatent als invasores germans. Els eixèrcits de Von Weichs fan uns 28000 presoners, i s'expropien d'uns 1000 tancs i 500 canons. El 6.º Eixèrcit, fa 45000 presoners i pren 200 carros i 700 canons. El 4.º Eixèrcit Blindat va estar completament involucrat en la batalla de Vorónezh durant dos dies, i els alemans varen tardar un temps ans que pogueren abandonar la llínea fins a l'arribada del 2.º Eixèrcit hongarés. En el Grup d'Eixèrcits Sur entrabar en el Sur de Rússia, el 9 de juliol, Hitler va ordenar que el 4.º Eixèrcit Panzer es dirigira cap al Dò i el Volga. No obstant, va ser somés a un contraatac potent per part del Eixèrcit Rojo, fins al 13 de juliol, en la zona del Dò i el Donietsk. Hitler va reconéixer que eixos dos dies de retarts en Vorónezh, combinat en unes atres demores evitables en el viage cap al sur i els sorpressius intents soviètics ineficaços d'estabilisar el front, varen permetre al mariscal Semión Timoshenko reforçar el Dò i el seu gran meandre, evitant la pren de Stalingrado per part del 4.º Eixèrcit Panzer.
Des de que Hitler va ordenar dividir el Grup d'Eixèrcits Sur en dos forces, no va tindre en conte les reserves alemanes de combustible, que eren alarmantemente escasses, i va assumir que l'enemic havia agotat en gran mida les seues reserves en el primer hivern de la guerra. A pesar de la falta de reserves, al Grup d'Eixèrcits A, comandado pel mariscal Wilhelm List, se li va ordenar continuar l'ofensiva en el Caucas, mentres que el Grup d'Eixèrcits B, inclosos el 6.º Eixèrcit de Friedrich Paulus i el 4.º Eixèrcit Panzer d'Hermann Goth, comandados pel mariscal Maximilian von Weichs, es varen dirigir feya el Dò i el Volga.
En un informe d'Halder, de data 13 de juliol, al Führer: «Els eixèrcits alemans de Von Bock, empenyorats en l'Ofensiva Fall Blau en el sur de Rússia, no poden aniquilar a les tropes soviètiques del mariscal Timoshenko, que es repleguen en perfecte orde cap a l'est per a evitar les maniobres de tenaza germanes». Hitler va assumir que és una desbandada i canvia els plans de l'operació: va ordenar al 4.ª Panzerarmee i al 40.º Panzerkorps que abandonen l'objectiu del meandre del Dò, deixant dirigir-se allí al 6.º Eixèrcit en solitari.[25]
En Moscou, l'Estat major de l'Eixèrcit Rojo, que comanda el mariscal Shaposhnikov, es reunix en Stalin en el Kremlin, també està Mólotov, el mariscal Voroshílov, i varis oficials aliats. S'acorda proseguir el replec soviètic fins a darrere del Volga i el Caucas i despuix organisar una llínea defensiva, obligant als germans a passar un atre mal hivern. S'evacuaran totes les fàbriques a l'atre costat dels Urales.[25]
El 15 de juliol, Hitler i von Bock, comandant del Grup d'Eixèrcits Sur, varen discutir sobre els pròxims passos en l'operació. El acalorado debat sobre la partició de les forces del Grup d'Eixèrcits Sur en dos Grups d'Eixèrcit, A i B, i els continus contraatacs soviètics, que varen nugar al 4.º Eixèrcit Panzer fins al 13 de juliol, varen fer que Hitler perguera els estribos i despedira a von Bock.
En el front del Dò, el 4.º Eixèrcit Panzer de Hoth es va dirigir al sur, segons lo planejat per l'alt mando alemà (OKW), per a unir-se al Grup d'Eixèrcits A, pels llents progressos en la campanya del Caucas, i per a ajudar en la captura del restant de les forces de Timoshenko, que s'esperava tindria lloc prop de Rostov del Dò, sense conseguir-ho plenament. En l'alvanç es va produir un emboç massiu quan el 4.º Panzer i el 1.º Panzer varen requerir les poques carreteres en l'àrea. Abdós eixèrcits varen ser detinguts mentres intentaven netejar el desorde resultant de mils de vehículs. La demora va ser llarga i es creu que li va costar l'alvanç a lo manco una semana. Pero Rostov va ser atacada i reconquistada pel 17.º Eixèrcit i el 1.º Eixèrcit Panzer el 23 de juliol.
«¡Ni un pas arrere!»
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Orde 227.
Stalin havia previst la ràpida caiguda de Rostov. Per esta raó, el 19 de juliol havia ordenat que Stalingrado quedara en estat de lloc total i començaren els preparatius per a resistir davant els alemans que s'acostaven. No es va permetre als civilés abandonar la ciutat, volent encorajar a la milícia soviètica en la permanència dels seus familiars entre els habitants.[26] No obstant, treballadors especialisats considerats claus per a les indústries armamentista anaren enviats als Urales, per a seguir treballant allí.
El 17 de juliol, va tindre inici l'ofensiva alemana cap al Dò, a càrrec del 6.º Eixèrcit. Sobre la defensa, Vasili Chuikov aplegaria al front de Stalingrado; allí quedaria a càrrec del 64.º Eixèrcit soviètic, les principals unitats del qual encara no havien aplegat. Chuikov va trobar a les seues tropes en la moral molt baixa, i va ser molt poc lo que va poder fer per a evitar ser obligat a creuar el Dò.[27] L'arribada de l'aviació russa, que va mantindre ocupats als Messerschmitt 109 alemans fins a inicis d'agost, va aliviar a les castigades forces terrestres.
A mitan de juliol de 1942, els alemans havien espentat a les tropes soviètiques de regrés cap al marge del riu Don, a pesar de l'escassea de combustible. En este punt, els rius Don i Volga estan a sol 65 km de distància. En l'alvanç els alemans varen deixar els seus principals depòsits de suministraments a l'oest del Dò, la qual cosa tindria repercussions més alvance, ya que els russos es posicionarien fortament en la curva del riu Don. Els alemans varen començar a requerir als eixèrcits dels seus aliats italians, hongaresos i rumans per a protegir el seu flanc esquerre (nort). Ocasionalment, les accions italianes es mencionaven en comunicats oficials alemans. Les forces italianes generalment eren tingudes en poca consideració pels alemans, i varen ser acusades de tindre baixa moral: en realitat, les divisions italianes varen lluitar relativament be, segons un oficial d'enllaç alemà.[28] La 3.ª Divisió d'Infanteria de Montanya Ravenna i la 5.ª Divisió d'Infanteria Cosseria varen demostrar tindre bona moral, i es varen vore obligades a retirar-se solament despuix d'un atac blindat massiu en el que els reforços alemans no havien aplegat a temps, segons un historiador alemà.[29] De fet, els italians es varen distinguir en numeroses batalles, com la Batalla de Nikolayevka.
El 22 de juliol, tropes de vanguarda de la 1.ª Panzerarmee de Von Kleist creuen el riu Don, dins de l'Operació Fall Blau, i alvancen cap al surest. La 4.ª Panzerarmee del general Hoth rebrà demà l'orde de recolzar a Kleist en el creuament del Dò.[25] Al sendemà, en Berlín, Hitler va firmar l'Orde Eixecutiva o Directiva N.45, denominada Operació Braunschweig, segons la qual les forces alemanes deuran acometre una doble operació simultànea en Stalingrado i el Caucas., l'inclusió de l'ocupació de la ciutat de Stalingrado, va començar a atribuir valor propagandístic, basant-se en que duya el nom del líder de l'Unió Soviètica. Hitler va proclamar que despuix de la captura de Stalingrado matarien als seus ciutadans varons i deportarien a totes les dònes i chiquets perque la seua població era «completament comunista» i «especialment perillosa». Se suponia que la caiguda de la ciutat també asseguraria fermament els flancs nort i oest dels eixèrcits alemans a mida que alvançaven en Bakú, en l'objectiu d'assegurar estos recursos petrolers estratègics per a Alemània. L'expansió dels objectius va ser un factor significatiu en el fracàs d'Alemània en Stalingrado, causat per l'excés de confiança alemà i una subestimación de les reserves soviètiques.
El 24 de juliol, el 6.ª Eixèrcit alemà al mando del general Paulus creua el riu Don a l'oest de Stalingrado. Al sendemà, els alemans varen enfrontar una forta resistència en un cap de pont soviètica a l'oest de Kalach. «Vàrem tindre que pagar un alt cost en hòmens i material... en el camp de batalla de Kalach varen quedar numerosos tancs alemans cremats o disparats».[30] Eixe dia, el gros de la 1.ª Panzerarmee de Kleist creua el riu Don pel sur, pero algunes unitats ressagades no ho farien sino fins a un dia més vesprada.
Davant l'alvanç del 6.ª Eixèrcit germà cap a la ciutat, que amenaçava en partir en dos l'Unió Soviètica, Stalin va promulgar a les seues tropes del Front de Stalingrado: l'Orde 227, el 28 de juliol, per la qual que conminaba als seus comandants en el front a no permetre baix cap concepte la retirada dels seus hòmens i ordenava la formació d'una llínea en la retaguàrdia de l'infanteria en autorisació per a fusilar sumariamente a tot soldat soviètic que retrocedira.[31] Aixina mateix, s'obligava a les dònes a combatre també a gran escala. En el document figurava la frase «¡Ni un pas arrere!», que es constituiria des de llavors en el lema de la resistència antifascista soviètica. l'Orde 227 decretava duríssimes penes per a aquells que retrocediren. Els desertors i presunts simuladors varen ser capturats o eixecutats despuix de la lluita.[32][33] Durant la batalla, el 62.º eixèrcit va tindre la major cantitat d'arrests i eixecucions: 203 en total, dels quals 49 varen ser eixecutats, mentres que 139 varen ser enviats a companyies penals i batallons.[34][35][36][37] Al sendemà, unitats acorzadas del 4.ª Panzerarmee del general Hoth creuen el Dò. Tropes de la 1.ª Panzerarmee del general Kleist prenen Proletarskaia. Els alemans que alvançaven cap a Stalingrado varen sofrir grans baixes.
Per la seua banda, confiat en la solsida del Eixèrcit Rojo en el sur de Rússia, Hitler va ignorar una volta més l'estat real de les seues tropes en el Caucas i dels plans enemics de posicionar-se fortament en les montanyes, i va ordenar l'immediata captura dels pous petrolífers pel reforçat Grup d'Eixèrcits A, que s'empenyorava en alvançar lo més ràpit possible, fins a situar-se a 100 km del mar Caspio; mai aplegarien. El 9 d'agost cau el primer jaciment petrolífer de Maikop, pero ho troben completament destruït. Les unitats germanes carixen de suministraments i es troben agotades; estant molt llunt del seu alcanç els principals jaciments petrolífers de Bakú. Hitler, exasperado, comença a prestar la seua atenció al front de Stalingrado.
El fracàs en la pren del Caucas va dur a Hitler a repensar dràsticament els seus objectius. Sense l'ansiat petròleu, es va convéncer de que, si conquistava la ciutat, ademés de tapar la seua derrota estratègica en una victòria simbòlica, tindria de nou possibilitats de virar cap al Caucas. No seria fins al 3 de setembre que les forces germanes del Grup d'Eixèrcits A, en la 13.º i la 23.º Panzerdivisonen en vanguarda, comencen a recomençar la seua marcha cap a a el sur de Rússia, intentant aplegar als camps petrolífers del Caucas en Bakú. No obstant, les unitats germanes carixen de suministraments i es troben agotades; les companyies rarament tenen més de xixanta hòmens, i les Panzerdivisionen huitanta tancs i no poden alvançar més. El 7 de setembre, el Führer envíó al general Jodl, cap de el OKW, a Stalino, a on té el seu quarter el mariscal List, en l'intenció que el Grup d'Eixèrcits A seguixca alvançant en tots els fronts, fins als ports de la mar Negra, Tuapse, Sochi, Sujum, Batum, i finalment, Bakú, pero es troba en un panorama diferent al que li havien informat. Al sendemà, en el seu quarter general de Vínnitsa, Ucrània, Hitler va destituir a Von List, cap del Grup d'Eixèrcits A. Despuix d'una dura discussió en el mariscal i Jodl sobre l'estat de les tropes que no permet una ofensiva, assumix personalment el mando de les seues tropes en el Caucas. Sobre Jodl, va pensar reemplaçar-ho per Paulus, l'actual comandant del 6.º Eixèrcit.
Alvanç cap al Volga
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Anex: Orde de Batalla de les Forces soviètiques i de l'Eix en la Batalla de Stalingrado.
A inicis d'agost, Hitler, enfurit pels llents progressos del general Paulus en el Dò, va ordenar al 4.º Eixèrcit Panzer d'Hoth, que es dirigira de nou a Stalingrado en apoyo de el 6.º Eixèrcit i esclafara definitivament les defenses soviètiques en la curva del riu Don. El general Hoth va obedir preocupat, per les poques reserves de combustible restants despuix del descens cap al Caucas. El 8 d'agost, les 16.ª i 24.ª Panzerdivisionen del 6.º Eixèrcit de Paulus, que alvança en l'objectiu d'aplegar a Stalingrado, terminen de cercar a les tropes del 62.º Eixèrcit soviètic del general Kolpakchi a l'oest de Kalach, a 60 km de la Stalingrado. Queden embossades sèt divisions, dos brigades motorisades i dos acorazar en uns mil carros de combat i 750 peces d'artilleria. Per al 10 d'agost, unitats del 6.ª Eixèrcit alemà de Paulus apleguen a Stalingrado. Al sendemà, el 6.º Eixèrcit alemà del general Paulus va derrotar a les tropes del 62.º Eixèrcit soviètic del general Kolpakchi, que oponien una fera resistència en la curva del riu Don. Els germans fan uns 35000 presoners russos i expropien 270 carros i uns 560 canons. Els restants del 62.º Eixèrcit creuen el meandre del Dò cap als arravals de la ciutat. El general Vladimir Kolpakchi va ser destituït del càrrec i reemplaçat pel general Anton Lopatin. D'esta forma queda obert per a les forces de l'Eix el camí a Stalingrado; pero abans els germans tindran que acabar en els reductes soviètics en la zona: tardaran uns onze dies. El 13 d'agost, Stalin va nomenar a Andréi Yeriómenko comandant del Front de Stalingrado, fart de les contínues derrotes del mariscal Timoshenko.[25]
El 19 d'agost, el general Paulus ordena al 6.ª Eixèrcit alemà atacar la ciutat de Stalingrado. Ho farà en anells i utilisant unitats acorazar en les ales; conta en 9 divisions d'infanteria, 5 Panzerdivision i 4 divisions motorisades. El front rus que defén l'urbs industrial té una llongitut de 80 km a on estan els 62.º i 64.º Eixèrcits russos, en 11 divisions d'infanteria i algunes brigades motorisades; els soviètics conquisten algunes posicions en el riu Neva.[25]
El 22 d'agost, els últims reductes de resistència soviètics són derrotats en Kalach, el 4.º Panzerkorps penetra en les llínees russes en Vertiachi, al noreste de Stalingrado. El 14.º Panzerkorps del general Wietersheim obri una brecha en el front rus en la que podran alcançar la vora del Volga; per la brecha penetra el 51.º Cos d'Eixèrcit de Seydlitz.
El 23 d'agost, Stalingrado va rebre el seu primer bombardeig provinent dels Heinkel 111 i Junkers 88, uns 600 avions del general Wolfram von Richthofen, cap d'Estat Major de la Legió Còndor durant el bombardeig de Guernica. Bombardegen durant hui i demà la ciutat de Stalingrado, per a cobrir l'imminent assalt de la capital per tropes de la Wehrmacht. Tiren prop de 2000 tn de bombes, que maten prop de 40000 civils i soldats de l'Eixèrcit Rojo, danyant o destruint uns 4000 edificis. La Luftwaffe perdria, en total, noranta aeroplanos. Eixe mateix dia, la vanguarda del 6.º Eixèrcit alemà va alcançar el Volga. Els soldats estaven emocionats per haver alvançat en tants sacrificis des del meandre del Dò (gràcies en part al resultat del Combat de Isbucensky i al respal de la Lutfwaffe), confiant en una caiguda ràpida de Stalingrado. La 16. Panzer-Division germana, al mando del general Vaig haver, va continuar creuant la curva del riu Don sobre un pontón montat en Vertiachi, al noreste de Stalingrado. Per la vesprada, la companyia de transmissions aplega a la vista de la ciutat, a uns 40 km, mentres està sent bombardejada per Stukas. Proseguix pels suburbis de Spartakovka, Hinok i Latashinika, entra en els arravals de la ciutat i s'atrinchera en la ribera del Volga.[25]
Pel sur, l'alvanç d'Hoth era més llent, ya que Yeriómenko havia colocat la major part de les seues forces contra el 4.º Eixèrcit Panzer; ademés, Hitler li havia llevat al general Hoth un cos blindat per a integrar-ho al 6.º Eixèrcit de Paulus.
Els alemans a les portes de Stalingrado
[editar | editar còdic]El 24 d'agost, unitats de la 16. Panzer-Division, al mando de Vaig haver, alvancen pels arravals industrials de Spartakovka, al noroest de Stalingrado, entaulant una dura lluita en tropes del 62.º Eixèrcit soviètic que ampra alguns T-34 recent fabricats i són ajudats per ciutadans armats, que lluiten en les barricades. Els germans ataquen el ferrocarril, en la seua artilleria dominen el Volga i la Luftwaffe continua bombardejant la ciutat. La 35.ª Divisió soviètica aïlla als germans, que formen en erizo aguardant l'arribada de més unitats alemanes. Algunes divisions no podran aplegar, per una inesperada contraofensiva soviètica de grans proporcions, i en algunes semanes seran derrotades. El contraatac es va portar a terme en el sector de Kotluban al nort de la ciutat, en eixèrcits recent formats: el 4.º de Tancs, el 24.º i el 66.º eixèrcits i l'1.º de Guàrdies soviètics. Estos nous eixèrcits varen llançar contraatacs costosos sobre les forces alemanes, per lo que es varen tindre que desviar divisions completes del 6.º Eixèrcit pròximes a Stalingrado, cap al nort per a contindre l'arremesa soviètica. Atres dos eixèrcits soviètiques fresca, el 57.º i el 51.º, varen fer lo propi des del sur, a on es trobaven les forces de Hoth, relegant novament l'alvanç de Paulus i les seues forces a una pren ràpida de la ciutat.[38]
Paulus que comanda el 6.º Eixèrcit, en uns 270 000 soldats aproximadament, entre ells unitats rumanes, 740 tancs, unes 7000 peces d'artilleria i una cobertura aérea de 1200 avions,[39] tan solament aplegaria en una tercera part de l'infanteria als suburbis de Stalingrado, l'1 de setembre, i en escàs respal mecanisat, pels acontenyiments recents al nort de la ciutat. En aquell moment la ciutat era defesa tan sol per uns 56 000 soldats. En mig de les ruïnes de la ciutat ya destruïda, tropes del 62.º Eixèrcit soviètic va construir posicions defensives en punts de dispar ubicats en edificis i fàbriques. Per al dia 2 de setembre, el 6.º Eixèrcit alemà i el 4.ª Panzerarmee apleguen als tossals que dominen Stalingrado, tallant les comunicacions terrestres de la urbs; la guarnició ara solament pot aprovisionarse pel Volga. El comandant del 62.º Eixèrcit soviètic, Lopatin, dona per perduda la ciutat, i demana autorisació per a fugir pel riu. Stalin es nega. El cap del Front de Stalingrado, Eremenko reemplaça a Lopatin pel general Chuikov, nouvingut d'Orient. Al sendemà, el 4.º Panzerarmee de Hoth aplega al círcul defensiu soviètic de Stalingrado, i les seues vanguardes es troba en el 51.º Cos d'Eixèrcit alemà de Von Seydlitz, que aplega a l'aeròdrom de Gumrak, a 8 km a l'oest de Stalingrado. Els 2 eixèrcits russos de Chuikov i Eremenko varen fugir ahir dels carros germans a l'interior de la ciutat, i es reagrupen. Els soviètics contraatacan en el sector de Annenskoe i Gorodik. A partir d'ara es lliuraren combats duríssims, casa per casa. Els soviètics ampren les aigüeres i canals subterràneus que van a donar al Volga, a on rebran reforços.[39]
Els alemans que es varen traslladar a Stalingrado varen sofrir grans pèrdues. Francotirador i grups d'assalt varen detindre a l'enemic lo millor que varen poder. Els reforços soviètics varen creuar el Volga des de la costa este baix bombardejos constants i fòc d'artilleria. En el transcurs del temps, tot el 6.º Eixèrcit i part del 4.º Eixèrcit Panzer estaran enfrascados en una lluita gallipontera casa per casa, edifici per edifici i carrer per carrer en la ciutat. Estes tropes desconeixien que l'Eixèrcit Rojo preparava una ofensiva a gran escala contra el 6.º Eixèrcit alemà en els pròxims mesos.
Stalin, que instava a Zhúkov a eixir-los a la trobada i interceptar dites forces enemigues, replicava:
Les ofensives de Kotluban a finals d'agost i setembre conseguirien aliviar en part la situació respecte del nort de la ciutat. L'orde de Zhúkov era terminante: «¡No entreguen Stalingrado!». En estos combats cau abatut el 3 de setembre el tinent Rubén Ruiz Ibárruri, fill de célebre dirigent comuniste espanyola, la Pasionaria.
La ciutat-fortalea
[editar | editar còdic].png)
Stalingrado era per llavors una ciutat de 600 000 habitants. Havia segut construïda sobre la ribera dreta del riu Volga, en tres sectors principals: al nort, el barri obrer, en gran cantitat de fàbriques i tallers, entre les que es destacaven tres grans plantes (fàbrica de tractors, fàbrica d'artilleria Barricades (Barrikady) i l'acería Octubre Rojo), que es tornarien fortalees naturals; en el mig, el centre de la ciutat, en l'estratègica estació ferroviària; al sur s'ubicava el sector més vulnerable, en un gran elevador de grans. En l'àrea central s'ubica el tossal Mamáyev Kurgán, lloc estratègic, que permetia bombardejar tant el barri obrer com el centre de la ciutat. La tasca de defendre la ciutat havia segut assignada al Eixèrcit 62, al mando del general Vassili Chuikov (reemplazante d'Anton Lopatin), que contava en tretze divisions, huit brigades, dotze regiments i un cos de tancs, que varen ser ubicats estratègicament per a resistir i evitar que els alemans completaren l'ocupació de la ciutat, fins que les tropes soviètiques estigueren llistes per a mamprendre la contraofensiva.
La ciutat tenia una important indústria militar (Fàbriques octubre Rojo, de tractors i de canons Barrikady) i posseïa el nuc ferroviari més extens del país, ya que unia Moscou, el mar Negra i el Caucas, existint igualment un port fluvial en servici per a la navegació pel Volga. L'urbs s'estenia uns 24 km a lo llarc de la vora occidental del Volga, pero en menys de dèu quilómetros d'esgambi. No existia cap pont creuant el riu, amprant-se grans barcaces per a comunicar abdós vores. La vora oriental a penes estava poblada. És important considerar que la temperatura en el Caucas és molt extrema tant en estiu com en hivern, durant el qual la fredor és tal que el Volga es congela en una capa suficientment grossa de gèl com per a permetre el pas de vehículs pesats.
Arribada de Zhúkov i Chuikov
[editar | editar còdic]El mariscal Gueorgui Zhúkov, qui recentment havia segut nomenat vicecomandante en Cap, segon despuix de Stalin, va aplegar a Stalingrado el 29 d'agost. Zhúkov havia estimat que cap a novembre de 1942, la correlació de forces entre Alemània i els seus aliats i l'Unió Soviètica, hauria canviat per a resultar favorable a esta última. Les fàbriques havien segut traslladades a l'est i reiniciat la producció en massa de armament, les tropes alemanes s'havien desgastat i els seus flancs eren massa extensos resultant aixina vulnerables, mentres que el corredor entre els rius Don i Volga obrien una possibilitat per a una contraofensiva exitosa, iniciada com un moviment de pinces des del sur i des del nort. Pero per a que la contraofensiva soviètica poguera realisar-se, Stalingrado devia resistir fins a novembre.[40]
La Wehrmacht, en colaboració en les SS, utilisen des de hui, 10 de setembre, al exgeneral rus Vlásov, capturat eixe estiu a la vora del Vóljov, per a desmoralizar als soldats russos que defenen Stalingrado. Este firma hui una octavilla a on diu «La caçola de Stalin ha arruïnat el país en els koljoses. Devem combatre el seu règim en totes les nostres forces...» i insta als soldats russos a passar-se a les tropes de l'Eix. Com a conseqüència d'estes accions, més de 60 000 russos lluitaran en les files del 6.º Eixèrcit alemà durant l'assalt a Stalingrado.
Vasili Chuikov, un granític i inflexible general, eficient i decidit, fins a llavors a càrrec del 64.º Eixèrcit, desplegat al sur de la ciutat i que havia estat resistint els embats del 4.º Eixèrcit Panzer de Hoth i el Panzergruppe de Kleist, va assumir personalment el mando del 62.º Eixèrcit en la ciutat, el 12 de setembre. Quan Chuikov va aplegar a l'escenari de la batalla, Yeriómenko i Jrushchov li varen preguntar: «—¿Quin és l'objectiu de la seua missió, camarada? —Defendre la ciutat o morir en l'intent», va contestar fermament Chuikov.
El nou comandant es va trobar en menys de 20 000 hòmens i 60 tancs, aixina com unes deficients defenses. Chuikov va reforçar les defenses antiaèrees (servides per dònes militars) de la ciutat i, aixina mateix, fortificó aquells llocs a on fora possible contindre a l'enemic, en especial la tossal de Mamáyev Kurgán i el barranc del riu Tsaritsa. Ademés, va retirar la major part de la seua artilleria a la ribera oriental del Volga i va fomentar el desplegament de francotiradorés, entre ells el famós Vasili Záitsev i Tania Chernova.
Assalt alemà
[editar | editar còdic]
El mateix dia que Chuikov va prendre el mando del 62.º Eixèrcit, Paulus es trobava en Vínnitsa, en el Wehrwolf, en Hitler, que volia saber quàn cauria la ciutat. Paulus es trobava preocupat pels flancs del seu 6.º Eixèrcit, que estaven desprovistos d'unitats mecanisades de consistència i eren resguardats per eixèrcits sense armament pesat de vàries nacionalitats: rumans, italianos i hongaresos. Estes forces d'inferior calitat resultarien sobrepassades, incapaces d'assegurar els flancs. Chuikov per la seua banda, a càrrec de la defensa de la ciutat, conta en només tres divisions d'infanteria, restants de quatre divisions i dos brigades de carros, en un total de quaranta tancs, que estan enterrats per a usar-los com a peces d'artilleria. Hitler va minimisar la debilitat dels flancs, convençut de que el front soviètic estava a la vora del colapse, una falsa confiança que va ser contagiada a Paulus.
El 13 de setembre, el 6.º Eixèrcit alemà de Paulus inicia el primer atac massiu per a conquistar Stalingrado. Per a això, la 71.ª, 76.ª i 295.ª divisions d'infanteria alvancen pel centre, des de l'estació de Gumrak cap a l'hospital principal, per a després prendre el tossal de Mamáyev Kurgán; per un atre costat, la 94.ª divisió d'infanteria i una atra divisió motorisada ataquen la zona del suburbi miner recolzades per les 14.ª i 24.ª Panzerdivisionen. Pel costat soviètic, enfronten el gros de l'assalt alemà la 244.ª i 399.ª divisions de fusileros, la 20.ª divisió NKVD, el 23 cos de tancs, que es repleguen cap a la vora de la ciutat, mentres la 244.ª divisió es mou des del nort per a reforçar les tropes que defenen el tossal. Les tropes alemanes fracassen en el seu objectiu de conquistar la ciutat, pero ingressen als suburbis i espenten a l'Eixèrcit Rojo cap a la vora occidental del Volga.[41]
El 14 de setembre, les tropes alemanes (295.ª divisió) prenen l'estratègic tossal de Mamáyev Kurgán mentres que les divisions 71.ª i 76.ª alvancen pel centre, per a prendre l'estació ferroviària, acostant-se perillosament al embarcadero principal. Chuikov mana llavors a la 13.ª divisió per a enfortir la zona central i evitar que els alemans prenguen control de l'estació ferroviària i alcancen la vora del riu. Entre el 14 i el 16 de setembre l'estació va canviar quinze voltes de mà. Les tropes soviètiques reprenen el control del tossal. No obstant, els alemans òbrin una brecha en el sector central de les posicions russes, aplegant algunes avanzadillas a doscents metros del búnker de Chuikov, que desplaça la totalitat dels seus tancs per a detindre l'atac, i ampra la tàctica de deixar passar als carros enemics fins a les seues posicions de canons antitanque. Les tropes de l'Eix perden eixe dia 8000 hòmens; els soviètics perden 2000 soldats i evacuen pel Volga a 3500 ferits. Els alemans fan 5000 presoners. S'estima que més de la mitat de la primera onada va perir durant el creuament del riu, més de 3000 varen morir en solament les primeres 24 hores. Finalment, despuix de pèrdues extremadament importants en abdós costats, l'alvanç alemà va ser repelit. Els soldats de Rodimtsev varen assegurar el principal embarcadero del Volga per als atres regiments de la divisió. Els alemans incapaços de conquistar el tossal Mamáyev Kurgán, es convertirà en terra de ningú durant el restant de la batalla.[42]
En este moment, les estadístiques de baixes alemanes es varen disparar donada la inexperiencia en combat urbà del soldat alemà. Encara que Paulus sabia que les baixes soviètiques era per lo manco el doble que les alemanes, els seus recursos humans es dissipaven ràpidament, ya que solament contava en una divisió en la reserva. Eren habituals els destacaments de comandos alemans enviats al combat galliponter que perdien entre el 50 i el 70 % d'efectius.
Entre el primer i segon dia de combat els alemans varen tindre prop de 2500 baixes, els soviètics prop de 6000. Per als soviètics les pèrdues sobrepassaven les ya de per sí altes baixes diàries: casi 3000 soldats morien per dia (a raó d'un centenar cada hora). Encara que les tropes alemanes varen conseguir penetrar en la ciutat o lo que quedava d'ella, mai es varen fer completament en la totalitat (el moll i el tossal), ya que els primers no varen poder ser alcançats, i mentres permaneixqueren en mans soviètiques, els reforços i suministraments necessaris per a proseguir la batalla podrien afluir en regularitat. Batallons i brigades de comandos alemans que varen intentar aplegar als molls varen ser reduïdes al 50 % dels seus efectius.
Per a mediats de setembre, huit de les vint divisions del 6.º Eixèrcit alemà es trobaven lluitant dins de la ciutat; no obstant, els soviètics no deixaven d'alimentar el front en reforços de Siberia i Mongòlia. El general Paulus, malalt de disenteria, estava sobre tal pressió per a que informara de la data en que cauria Stalingrado que va acabar per desenrollar un tic en l'ull esquerre, que després es va estendre pel costat esquerre de la seua cara.
Hitler, que no havia desijat la guerra de guerrilles en Moscou i Leningrado, ara ordenava la conquista de la ciutat baixe eixa premissa: això implicava la guerra calle per carrer, casa per casa, un tipo de combat per al qual ni la Wehrmacht ni les Waffen-SS estaven preparades.[43]
Estancament, alvanços i reculada
[editar | editar còdic]En este camp de batalla, els alemans estaven baix constant tensió, ya que, el soldat soviètic s'havia convertit en un mestre del camuflage i les emboscades eren comunes. La nit no oferia descans, ya que els defensors de la ciutat preferien atacar de nit, neutralisant el perill dels bombarders alemans. No obstant, no era una llimitació per als bombarders soviètics, que passaven sobre la ciutat tirant chicotetes bombes de 400 quilograms. Finalment, el 6.º Eixèrcit va solicitar a la Luftwaffe que mantinguera la pressió sobre l'aviació soviètica durant la nit, perque «les tropes no tenen descans». Si els bombardejos nocturns, les mines antipersonales i les emboscades de l'infanteria enemiga no eren suficients per a mantindre alerta als alemans en Stalingrado, els francotiradorés sí varen conseguir captar l'atenció dels oficials germans. Els francotirador soviètics, utilisant les ruïnes com a refugis, també infligieron grans danys als alemans. L'francotirador Vasily Zaitsev durant la batalla va matar a 225 soldats i oficials de l'enemic (inclosos 11 francotirador), mentres que Tania Chernova va matar a 80 enemics.[44] El número d'oficials morts per francotirador, especialment els observadors, també es va disparar i molt pronte es va tindre que recórrer a realisar promocions prematures, en la finalitat de reemplaçar als caiguts.
Vasili Chuikov va ordenar que l'artilleria fora traslladada a la vora oriental del Volga i que atacara darrere de les llínees alemanes, en l'objectiu de destruir les llínees de comunicació i les formacions d'infanteria en la retaguàrdia. Per a saber cap a on disparar, un oficial d'observació devia aguaitar-se per la terrat d'un edifici en la ciutat, lo que en molts casos significava la mort a mans d'un francotirador alemà. Solament els Katiusha varen ser deixats en Stalingrado, amagats en el banc d'arena del Volga.
Les mides impostes per Chuikov a voltes eren extremes: per eixemple, enviava a mils de soldats sense experiència per a apoderar-se de les trincheres alemanes, assumint moltes baixes. Pronte la ciutat es va cobrir d'una atmòsfera repulsiva i pútrida. La raó era òbvia: els cadàvers d'abdós bandos es descomponien baix les enrunes. A la seua volta, en el bando alemà, i baix tal ambient, es va proseguir la política antisemita nazi. La Feldgendarmerie (Policia Militar alemana) havia estat capturant judeus i fent captius a civils que anaren aptes per al treball i es va eixecutar a uns 3000 civils judeus de totes les edats per part dels Sonderkommandos dels Einsatzgruppen. Atres 60000 varen ser enviats a Alemània per a treballs forçats. Els Sonderkommandos es varen retirar de Stalingrado el 15 de setembre, havent eixecutat prop de 4000 civils.
Pese a l'iniciativa, l'eixèrcit invasor va tindre grans dificultats en conquistar una ciutat que, en haver segut salvajemente bombardejada, disponia de condicions ideals per a una defensa calle per carrer. Els atacs combinats d'infanteria i blindats resultaven inútils en el caos de la lluita urbana. L'artilleria pesada es va tornar inútil en este ambient de lluita urbana, ya que, per la falta de precisió de la mateixa, no es podia atacar una casa ocupada per l'enemic, perque les cases veïnes estaven ocupades per tropes amigues. Una gran cantitat de bateries d'artilleria varen recolzar a abdós costats de la lluita (artilleria soviètica de gran calibre operada des de la costa oriental del Volga), morters de fins a 600 mm. Va haver el famós cas de la cridada Casa de Pávlov que el domini dels pisos s'alternava cruentamente entre els bandos.
.png)
El 17 de setembre, vàries divisions soviètiques eviten que la 24.ª divisió alemana trenque les defenses i penetre al centre de la ciutat. Al sendemà, la batalla en Stalingrado es ralentisa, per l'atac pel nort de vàries divisions soviètiques enviades per Zhúkov, en la zona de Gorodische, que varen obligar als alemans a desplaçar tropes i utilisar l'aviació per a frenar l'ofensiva. En el sur de Stalingrado, la zona més vulnerable de la defensa, les divisions alemanes 14.ª i 29.ª, obliguen a retrocedir cap al centre a les forces soviètiques, mentres els infants de marina del regiment 92, es guarecen en un gran elevador de grans, entorpint l'alvanç de les tropes germanes.[41]
La batalla en l'estació central de la ciutat, especialment en la conquista de la tossal de Mamáyev Kurgán i en les fàbriques en el centre de la ciutat, va durar més de dos mesos i es va convertir en una enconada lluita en que les banderes d'abdós bandos varen onejar alternadament, ya que, si els alemans controlaven este tossal, la seua artilleria dominaria el Volga.
El 19 de setembre, la 1.ª Guàrdia Soviètica i el 24.º Eixèrcit varen llançar una atra ofensiva contra el 8.º Cos d'Eixèrcit del general Walter Heitz en Kotluban. VIII Fliegerkorps va enviar ona despuix d'ona de bombarders en picat Stuka per a evitar un gran alvanç. L'ofensiva va ser repelida. Els Stukas varen afirmar que 41 dels 106 tancs soviètics destruïts eixe matí, mentres escoltaven els Bf 109 varen destruir 77 avions soviètics.[45] En mig de les enrunes de la ciutat destruïda, els eixèrcits 62 i 64 soviètics, que incloïen la 13.ª Divisió de Fusileros de la Guàrdia Soviètica, varen ancorar les seues llínees de defensa en punts forts en cases i fàbriques. Aixina mateix, l'Eixèrcit Rojo conseguix fer retrocedir alguna cosa als alemans en la zona del tossal de Mamáyev Kurgán, pero no lo suficient per a aliviar la pressió germana sobre el centre de la ciutat. Els alemans conseguixen penetrar les llínees de defensa en el centre i sur de la ciutat, aplegant fins al embarcadero (76.ª divisió), lloc crucial per als soviètics perque per allí es realisava el suministrament d'aliments i municions, aixina com l'ingrés de reforços per mig de ferrys.[41]
"Guerra de rates"
[editar | editar còdic]La doctrina militar alemana es basava en l'interacció de les branques militars en general i en l'interacció particularment estretix d'infanteria, sapadorés, artilleria i bombarders en picat. En resposta, els combatents soviètics varen tractar d'ubicar-se a escassos metros de les posiciones enemigues, en el cas de les quals l'artilleria i els avions alemans no podien operar sense el risc de destruir la seua pròpia infanteria. A sovint, els oponents estaven dividits per una paret, pis o escala. En este cas, l'infanteria alemana va tindre que lluitar en igualtat de condicions en l'infanteria soviètica: rifles, granades, bayonetes i gavinets. La lluita va ser per cada carrer, cada fàbrica, cada casa, sòtol o escala. Inclús edificis individuals es varen posar en les targetes i varen obtindre els noms: Casa de Pavlov, Molino, Grans almagasens, presó, Casa Zabolotny, Casa de productes làcteus, Casa d'especialistes, Casa en forma de L i uns atres. L'Eixèrcit Rojo constantment realisava contraatacs, tractant de recuperar les posicions prèviament perdudes. Vàries voltes varen passar de mà en mà Mamáyev Kurgán i l'estació de ferrocarril Stalingrado-I. Els grups d'assalt en abdós costats varen tractar d'usar qualsevol passage a l'enemic: aigüeres, sòtols, socavamientos. Els alemans varen denominar eixe tipo d'enfrontaments com «rattenkrieg», «guerra de rates».
Els soldats pronte varen desenrollar neurosis per estar somés constantment al grau de tensió de la cridada Rattenkrieg (‘guerra de rates’) no era excusa per a abandonar el camp de batalla, ya que tant alemans com a soviètics no reconeixien esta malaltia i la calificaven de covardia, que usualment implicava l'eixecució sumaria immediata.
El dia 21 de setembre, les vores del Riu Tsaritsa (afluent del Volga ubicat en el barri central, en desembocadura en la zona de l'estació ferroviària) era ocupada pels alemans i duen la seua artilleria a pocs metros del moll principal. El general Chuikov es va vore obligat a traslladar el seu quarter general, ubicat en el búnker del barranc Tsaritsa, al tossal Mamáyev Kurgán. La zona central de la ciutat està estancada, abdós eixèrcits estan agotats. Els soviètics encara poden dur reforços amprant els transbordadors de l'extrem septentrional de la ciutat i els subterràneus, a on tenen els seus quarters, hospitals i refugis, inalcançables per a l'artilleria germana. La ciutat és ya un montó d'enrunes. El general Zuikov només ha enviat 5 divisions a Stalingrado en l'última semana. En la retaguàrdia, entrena a 27 divisions d'infanteria i prepara 19 brigades de carros per a realisar una contraofensiva.[39]
Per al dia 23 de setembre, les divisions 95.ª i 284.ª (siberianos) de l'Eixèrcit Rojo, contraatacan per a evitar que la Wehrmacht prenga control de la marge occidental del Riu Volga, fent-la retrocedir novament fins a l'estació de trens, pero sense conseguir restablir contacte en les tropes soviètiques que defenen el sur de la ciutat.[41]
El 25 de setembre, la resistència en el sur de la ciutat hi havia virtualment colapsat, llimitant-se a dos divisions (35.ª i 244.ª), tancades en unes poques quadres i rodejades per tropes alemanes. Els soviètics encara controlaven la mitat del centre, el tossal i el barri industrial al nort, a on la planta siderúrgica Octubre Rojo, tenia el seu propi embarcadero.[41]
Controlat el sur i el centre, Paulus va posar la mira en l'àmplia zona fabril al nort de la ciutat i el tossal Mamáyev Kurgán, des de la que es podia bombardejar el barri industrial. Per a això va movilisar les divisions 34.ª i 94.ª (tancs Panzer) cap al nort, de modo de preparar onze divisions per a l'atac.[41]
El 27 de setembre, Paulus va decidir accelerar la pren de la ciutat i va preparar una ofensiva de gran envergadura. La principal força alemana va atacar al nort del Mamáyev Kurgán, prop dels assentaments obrers de les fàbriques octubre Rojo i Barrikady. Els alemans varen observar atònits cóm els civils que fugien dels assentaments per a buscar refugi en les llínees alemanes eren derribats pels seus propis soldats. En ocasions els alemans també disparaven a civils assistint a l'eixèrcit roig. Una divisió triada de soldats alemans va capturar la «Casa dels Especialistes», a on es varen fer forts i començaren a disparar contra les llanches que anaven i venien pel Volga duent soldats. Els canons de 88 mm, els Stukas i l'artilleria alemana competien en afonar les barcaces que duyen soldats de l'atre costat del Volga. Chuikov que va intentar millorar la posició soviètica en el tossal Mamáyev Kurgán, varen ser arrasades totes les seues llínees sobre el tossal i les primeres vivendes del barri industrial, per la luftwaffe, totalisant un alvanç de tres quilómetros. Al sendemà, l'aviació alemana va bombardejar les embarcacions que duyen recaptes i armament a la fàbrica Octubre Rojo, afonant cinc de les sis embarcacions. La batalla pel tossal Mamáyev Kurgán es torna encarniçada i cap dels dos bandos la controla.[41] Chuikov reforça les tropes en el barri industrial, fent de cada taller una barricada.
En Berlín, en un discurs en el Palau de deports de data, 30 de setembre, en motiu de l'inici de la 4.ª campanya del Recobre d'hivern, Hitler va alegar: «Stalingrado ha segut conquistada (…) ningú conseguirà expulsar-nos jamai d'esta posició». Tant per a Stalin com para Hitler, la batalla de Stalingrado es va convertir en una qüestió vital per a la moral de les seues tropes i pobles, ademés de l'importància estratègica de la ciutat.[46]
Ofensiva alemana: pren de les zones industrials
[editar | editar còdic]
Les batalles per la fàbrica de Krasny Oktiabr, la fàbrica de Tractors i la fàbrica d'artilleria de Barricades (Barrikady) es varen donar a conéixer en tot lo món. Mentres que els soldats soviètics varen continuar defenent les seues posicions disparant contra els alemans, els treballadors de les fàbriques estaven reparant tancs i armes soviètiques danyades en els voltants del camp de batalla, i algunes voltes en el propi camp de batalla. Els detalls específics de la lluita en les empreses era l'us llimitat d'armes de fòc pel risc de rebot: les baralles es feyen en objectes que perforaven, tallaven i esclafaven, aixina com la lluita cos a cos. Els alemans varen desplegar tot un sistema d'altaveus incitant a la deserció dels soviètics. Molts es varen passar i es varen convertir en hiwis, molts uns atres varen ser fusilats per acció o omissió front a la deserció. Per a les forces soviètiques de Stalingrado va ser, provablement, el moment més crític de la batalla. Els alemans varen assaltar al 62.º Eixèrcit en estat crític, sent salvat del desastre gràcies a l'intervenció de la 13.ª Divisió de Fusileros de la Guàrdia del general Rodímtsev (si ben açò va ser reconegut despuix) i a la reactivació de la 8.ª Força Aérea Soviètica, a on servia un fill de Stalin. Les operacions soviètiques en terra varen ser constantment obstaculisades per la Luftwaffe.
El 29 de setembre els alemans varen atacar l'eixint de Orlovka, una gran zona controlada per un grapat de soldats soviètics ubicada al nort i noroest del barri industrial, que podria permetre l'arribada de les tropes de Zhúkov des del nort. Per al dia 30 de setembre, la major part de l'eixint havia segut presa, tancant a uns 500 combatents soviètics. En la finalitat d'aliviar la pressió sobre el nort de la ciutat, els soviètics varen llançar una série d'atacs sobre el flanc sur.[41]
El 4 d'octubre Paulus llança la seua quarta i major ofensiva per a prendre la ciutat, posant com a objectiu central prendre les tres grans fàbriques: la siderúrgica octubre Rojo, la planta de tractors i la de canons Barricades (Barrikady). Hitler havia posat el 14 d'octubre com a determini màxim per a completar l'ocupació de la ciutat. Al sendemà, l'aviació alemana va realisar dos mil bombardejos sobre el barri industrial i les tropes varen prendre l'edifici de la fàbrica Silikat, a escassos 200 m de la fàbrica Barricades.[41] Per a eixe dia, els generals Zukov i Vassilievksi, del Stavka o estat major de l'Eixèrcit Rojo, acorden en els comandants dels 3 Fronts soviètics en la zona de Stalingrado les operacions per a cercar al 6.ª Eixèrcit alemà de Paulus dins de la ciutat.[39]
El 7 d'octubre, els soviètics varen intentar un contraatac en el barri industrial en escassos resultats, que no va impedir que dos divisions alemanes, recolzades per tancs, tornaren a alvançar les seues llínees prenent varis blocs de vivendes, aproximant-se a l'estadi del club de fútbol Traktor Stalingrad, a sol dos quadres de la fàbrica de tractors. Cent vint combatents tancades pels alemans en la bojaca de Orolkov, varen conseguir escapar i reintegrar-se a les tropes apostades en el barri industrial.[41]
En este moment les forces en les que contava Paulus sumaven 90000 soldats, 300 tancs, 1000 avions i 2000 peces d'artilleria i morters. Per la seua banda, Chuikov, dins de la ciutat, al mando del 62.º Eixèrcit tenia 55000 combatents, 950 peces d'artilleria, 80 tancs i 500 morters, podent recórrer al respal de 101 avions bombardero i 87 caces. El pla del general soviètic va ser concentrar la major cantitat de tropes en el barri industrial, en la finalitat de defendre prioritariamente la fàbrica de tractors.[41]
Nova ofensiva alemana
[editar | editar còdic]En el matí del 14 d'octubre, Paulus llança una nova ofensiva general, en 30000 soldats de reserva que acabaven d'aplegar al front i cinc divisions (94, 305, 14, 389 i 24). A les 4:20 p. m. les ametralladores alemanes ingressen a la fàbrica de tractors. Un contraatac soviètic des de l'estadi, fracassa. Cap a la nit la fàbrica de tractors està rodejada per tres dels seus costats, obligant a les divisions soviètiques a ingressar a la mateixa i resistir en el seu interior. Poques hores despuix completen la pren de la fàbrica i rodegen a tres divisions soviètiques (25.ª, 37.ª i 112.ª) que queden aïllades del restant de l'eixèrcit. Hitler ordena a Von Paulus que les seues tropes del 6.º Eixèrcit deuen «mantindre a tota costa les llínees ya alcançades, punt de partida d'una ofensiva prevista per a 1943» Segons el Führer, els soldats germans es troben «millor preparats i disposts" per a afrontar este hivern que ho varen estar en el passat, i considera que l'Eixèrcit Rojo està «debilitat despuix dels últims combats.» En definitiva, es deu resistir en Stalingrado fins a l'últim home.[47]
Per al dia 15 d'octubre, les tropes alemanes conseguixen aplegar a la marge del riu Volga, pel centre de la ciutat, partint al 62.º Eixèrcit per la mitat. Pressionats per tots costats, el quarter general del 62.º Eixèrcit soviètic va solicitar reforços davant el temor de ser espentats a l'atra vora del riu. Els reforços varen aplegar al sendemà per part de la 138.ª Divisió de Fusileros del coronel Iván Lyudnikov, varen creuar el riu pel costat nort de la ciutat, prop de la fàbrica de Barricades (Barrikady), i de colp i repent es varen posar en acció, en grans pèrdues; els alemans varen ser rebujats una volta més.
El 17 d'octubre, els alemans conseguixen ingressar a la fàbrica Barrikady pel cantó nort-occidental. A la vespradeta del dia 18 d'octubre, lluitant metro a metro, els alemans conseguixen aplegar als murs occidentals de la fàbrica. Les tropes soviètiques es repleguen dins de la fàbrica i en les seues afores, quedant el riu a les seues esquenes a sol 300 m. Els alemans esperaven prendre la fàbrica Barrikady cap al dia 19, pero el 21 d'octubre encara hi havia fortes resistències soviètiques dins i en les afores. Mentrestant, l'Eixèrcit Rojo tornava a atacar els flancs nort i sur per a aliviar la pressió sobre Stalingrado, en pocs resultats.[41]
En finalisar el més, les tropes de l'Eixèrcit Rojo de Chuikov, hostigadas pel 6.º Eixèrcit alemà de Von Paulus i part de la 4.º Panzerarmee, tan solament dominen les ruïnes de 2 fàbriques al nort de la ciutat i una franja de 2 km de ribera portuària del Volga, per la que rep reforços, suministraments i pertrechos. Durant este més, les tropes de l'Eix han perdut 400 tancs i uns 40000 soldats, gastant mils de tonellades de munició.[39]
La 13.º Divisió de Fusileros de la Guàrdia de Rodímtsev, que havia segut decisiva per a evitar el colapse de les tropes soviètiques dins de Stalingrado al mando del general Chuikov, havia segut tan durament castigada en el tossal i en el centre de la ciutat, que els supervivents varen ser traslladats a la vora del Volga, al voltant del principal moll de desembarc, un sector relativament tranquil.[48] Dels 10 000 soldats en que contava la divisió al principi de la batalla, solament 320 vorien el fi de la batalla el restant va resultar mort o ferit. Els pocs supervivents juraven que la seua determinació «fluïa de Rodimtsev». Ells també varen fer la promesaː «No hi ha terra per a nosatres més allà del Volga».[48]
En novembre, el riu Volga va començar a congelar-se, complicant els suministraments de municions i aliments de les tropes soviètiques. Paulus posa com a objectiu següent la fàbrica química que es trobava al sur de la siderúrgia Octubre Rojo, en la finalitat d'aïllar a les tropes soviètiques apostades en la franja costera del barri industrial, separant-les de les que es trobaven en el centre de la ciutat. El 9 de novembre la temperatura baixa a 18 graus baix zero[41] i cauen les primeres nevades, havia aplegat l'hivern i la ciutat va quedar sumida en un mant blanc en temperatures que rondaven els -18 °C. De nit, els grups enfrontats feyen senyals de treua temporals en banderes que aguaitaven en els orificis de les ruïnes, permetent-se retirar alguns caiguts en vida en terra de ningú; realisant ademés un intercanvi no oficial d'abasts entre menuts grups d'abdós bandos, realisat molt a amagades en treues concertades espontàneament. De ser descoberts, la pena era l'eixecució immediata per confraternizar en l'enemic. De dia, la lluita es recomençava sense quarter.
Nou atac alemà
[editar | editar còdic]Al final del dia, l'11 de novembre, les tropes alemanes llancen el seu major atac, amprant cinc divisions en un front de 500 m per a capturar els restants de la ciutat. Conseguixen aplegar al Volga, prop de la fàbrica Octubre Rojo.[49] Despuix de l'alvanç, capturen part de la fàbrica de canons Barrikady, i conseguixen rodejar a la 138.ª Divisió de Fusileros, tallant el seu enllaç en el 62.º Eixèrcit. La 138.ª Divisió o divisió de Lyudnikov es va aferrar a un tram de territori de 500 m d'ample × 200 m de llarc a les vores del Volga, que se li va conéixer com la «illa de Liudnikov». L'artilleria divisional soviètica va tindre que ser evacuada cap a la vora este, despuix del sege de l'unitat. Pero la 138.ª se sostindrà per més de dos mesos, en una força cada volta més reduïda dels feroços assalts alemans, com es va deixar demostrat en els informes enviats al Quarter General del 62.ª Eixèrcit, en poques paraules varen significar molt: «La lluita és excepcionalment dura». «14 ataques enemics rebujats per fòc d'artilleria». «Contraatac en combat cos a cos». «L'enemic aplega al Volga per abdós costats, tiren directament sobre les nostres formacions». En una comunicació telefònica entre el comandant Serguéi Gorojov, a càrrec del grup d'uns mil combatent aïllats darrere de la fàbrica de tractors al nort, i el comandant Iván Liudnikov, a càrrec del grup aïllat darrere de la fàbrica Barrycadys, est li diu: «Aguanten». Chuikov va declarar més alvance que les tropes de l'Eix varen estar molt prop de completar la pren de la ciutat i que varen poder haver tirat als russos a l'atre costat del riu en l'atac d'un sol batalló més.[50] Per al 13 de novembre, les divisions alemanes 208 i 212, comencen a ocupar la fàbrica Octubre Rojo.
El 17 de novembre, en Berchtesgaden, Alemània, Hitler va parlar als seus comandants del front de Stalingrado, els va demanar que conquistaran la fàbrica de canons "Barricada" (Barrikady) i la planta d'acer "Octubre Rojo".[51] Al sendemà, tropes alemanes prenen al final del dia la fàbrica de tractors "Djerjinski", i gran part de la fàbrica de canons "Barricada" (Barrikady), ademés de varis centenars de metros de la vora del Volga. Chuikov informa a Yeriómenko que el 62.º Eixèrcit solament domina 1/10 de la ciutat, i que se li estan acabant les municions i els víveres.[52] No obstant, lo que els soviètics no varen conseguir notar dels alemans, era que les seues reserves escassejaven i moralment es trobaven afectats tant per la resistència soviètica, com pels seus líders i les promeses incomplides. En conseqüència, es trobaven en una posició altament perillosa davant els informes d'una contraofensiva soviètica d'hivern.
Com a resultat, despuix de tres mesos de sanguinosos combats galliponters i llents alvanços, els alemans havien conseguit capturar casi tota la ciutat en ruïnes, mentres que les forces soviètiques continuaven resistint en tres bojaques estretes. Els témpanos de gèl en el Volga impedixen ara als pots i remolcadors abastir d'aprovisionament als defensors soviètics. No obstant, la lluita continua, especialment en les ales de Mamáyev Kurgán, fàbrica Octubre Rojo i un estret sector en la fàbrica de canons "Barrikady", a on s'aferra la 138.ª de Fusileros.
En la defensa de Stalingrado, l'Eixèrcit Rojo hauria perdut des de juliol uns 643000 soldats, 1400 tancs, 12100 peces d'artilleria, i 2060 avions.[52] Del 20 de juliol al 20 de novembre, el 6.º Eixèrcit alemà va perdre 76184 hòmens, inclosos 16643 morts, 56880 ferits i 2661 desapareguts. D'igual forma, el 4.º Panzerarme va perdre 21489 hòmens, inclosos 4393 morts, 16633 ferits i 463 desapareguts.[53]
El 19 de novembre, l'Eixèrcit Rojo va llançar una contraofensiva baixe el nom clau d'Operació Urà. En una força de més d'un milló de combatents, la majoria siberianas, 13541 peces d'artilleria, 894 tancs i 1115 avions, i varen atacar des dels flancs nort i sur, rodejant completament a les tropes de Paulus i revertint els papers en Stalingrado. La ret d'espies soviètics Orquesta Roja, concentrada en Europa central i en l'OKH, havien informat de la debilitat dels flancs de l'eixèrcit enemic, format per soldats inexpertos rumans, i equipats en canons francesos sense recanvis i en sol dos obuses cada u.
Contraofensiva soviètica
[editar | editar còdic]La «Operació Urà»
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Operació Urà.
El 2 de novembre, la STAVKA, l'alt mando de l'Eixèrcit Rojo, prepara l'Operació Urà destinada a espentar als alemans en la regió del Dò cap a l'oest, cercant al 6.º Eixèrcit alemà en Stalingrado. Les brigades soviètiques 151 i 152 varen llançar un contraatac en èxit, per a aliviar la pressió alemana en la ciutat.[54]
Sobre Hitler, va continuar ignorant els informes de l'ofensiva soviètica en el Dò-Volga, a pesar de la reunió en Zeitzler, el 7 de novembre, en la conferència militar del dia en el Führer, li va mencionar que un informe d'espionage va revelar que L'Eixèrcit Rojo prepara una ofensiva en el Dò, defés per el 8.º Eixèrcit italià i el 3.º Eixèrcit rumà; molt dèbils. L'informació obtinguda de presoners soviètics no permetia pensar que seria de proporcions immenses, ya que els presoners tenien poc coneiximent de lo que es preparava en la retaguàrdia del front Stalingrado. Al sendemà, en la conferència per l'aniversari del seu intent d'assessinat de la cerveseria Löwenbraükeller de Munich, Hitler va manifestar als seus seguidors que el port fluvial del Volga de la ciutat de Stalingrado estava pràcticament en mans alemanes; va declarar: «Cap força humana podrà arrancar-nos d'allà». La conquista de l'arrasada ciutat s'ha convertit en un símbol polític, més que en un objectiu estratègic.
Era 19 de novembre de 1942, i en la retaguàrdia de Stalingrado i el Dò, es trobava preparat l'Eixèrcit Rojo de Zhukov, compost per 1 005 000 soldats, en uns 13541 canons, 894 tancs i 1115 avions, comandados per Vatutin i Rokossovski, pel surest i el nort del Dò, i Stalingrado, per Yeriómenko. A les 07:20 hores, l'Eixèrcit Rojo inicia la tan esperada contraofensiva, llancen un bombardeig artillero en unes 3500 peces sense descans sobre les llínees enemigues més dèbils entre Serafimóvich i Klestkaya, les quals constaven de tropes rumanes en escàs material antitanque. Despuix d'una hora de fòc d'artilleria, els batallons de fusileros varen alvançar sobre les files rumanes. El 5.ª Eixèrcit de Tancs del general Romanenko i el 51.ª Eixèrcit del general Chistyakov varen atacar des del nort i sur al 6.ª Eixèrcit de Paulus al 4.ª Eixèrcit Panzer de Hoth, recolzat este pel 3.ª i 4.ª Eixèrcits rumà.[55]
Els rumans conseguixen contindre breument les primeres onades d'infanteria, pero varen ser arrasats per carros de combat T-34 cap al migdia. Quan els fortines varen ser demolits, els rumans varen fugir en desbandada per la planicie blanca, sent perseguits per les onades soviètiques. Si ben va haver alguns intents de respondre a l'atac, els comandants del 6.º Eixèrcit infravaloraron l'atac fins que va anar massa vesprada. Els combats en la mateixa ciutat de Stalingrado no es varen detindre durant varis dies una volta començat l'atac soviètic. Els Stukas varen acodir a donar respal a les unitats de l'Eix, pero l'alvanç soviètic era per llavors imparable.
Si ben l'atac del sur va ser, per molts factors, més dèbil, va funcionar, i les columnes de la trampa varen alvançar sense grans revessos, llevat contraatacs aïllats que a penes varen produir momentànees detencions. L'objectiu a on convergien les tenazas de l'ofensiva era el chicotet poble de Kalach i el seu pont, a on els alemans no posseïen una força per a afrontar l'amenaça i a on quedaven exposts els seus tallers i depòsits de suministraments. D'alcançar els seus objectius els soviètics significaria la tancada del 6.º Eixèrcit de Paulus i part de 4.º Eixèrcit panzer en Stalingrado i el seu sector de 250000 soldats i oficials, més atres 50000 d'atres unitats (Hiwi) i 30000 unitats rumanes, uns 330000 hòmens, en uns 150 tancs i prop de 5000 peces d'artilleria. Estos efectius eren recolzats en els seus flancs noroest i sur per uns 700 000 soldats de l'Eix repartits entre el 3.º i 4.º Eixèrcits rumans, el 2.º hongarés i el 8.º italià, este en 220 000 soldats; uns 800 km de les llínees poc guarnides en tropes mal armades. Entre tots sumaven uns 1 040 000 soldats; 10290 canons, 275 tancs i 1260 avions.
Der Kessel
[editar | editar còdic]
El 20 de novembre, el 26.º Cos d'Eixèrcit rus recomença l'ofensiva aplegant prop de les factories de Ostrov i Plesistovski. El 4.º Cos d'Eixèrcit rus alvança cap al Dò, trencant les llínees del 14.º Panzerkorps, aplegant a Golubinski; el 21.º Eixèrcit rus alvança cap a Verjne, Formijinki i Raspopinskaia, acabant en la resistència del sector; mentres una atra divisió hostiga al 3.º i 4.º Eixèrcits rumans, que ahir varen mamprendre la fugida. Des del sur de Krasnoarmeisk es movilisen els 51.º i 57.º Eixèrcits soviètics, davant els quals es manté ferm la 29.ª Divisió alemana, pero el primer conseguix creuar les seues llínees en direcció a Kalach.[56]
Durant la maniobra de sege que l'Eixèrcit Rojo intenta realisar a les tropes del 6.º Eixèrcit en Stalingrado, les forces soviètiques alvancen des del nort i sur cap a Kalach, a on deuran convergir per a embossar als germans. Paulus es veu obligat a traslladar el seu quarter general l'aeròdrom de Gumrak, a 8 km a l'est de Stalingrado. l'OKW havia propost retirar el gros del 6.º Eixèrcit des de Stalingrado pel suroest cap al Dò, i aixina evitar la tancada. Tal proyecte encara podia eixecutar-se ya que hi havia breches importants que encara no estaven tancades, pero Hitler es va negar a acceptar semblant solució, i va exigir a Paulus i els seus hòmens mantindre's en la ciutat conquistada per mig d'una contraorden directa, retirant les vanguardes enviades en direcció suroest per a tractar de superar el sege. El 21 de novembre, la retaguàrdia del 6.º Eixèrcit alemà de Von Paulus es troba en séries dificultats, el 4.º Eixèrcit rumà ha segut esclafat per les tropes russes del general Yeriómenko, fent 65000 presoners. El canvi del lloc de mando del general a Gumrak crea problemes de comunicacions entre les distintes unitats germanes. Per al 22 de novembre de 1942, mentres el 26.º Cos d'eixèrcit rus alvança cap a Dobrinka i Ostrov, el comandant Rodin s'apodera a les 06:00 hores del pont sobre el Dò enviant 2 companyies d'infanteria en 1 autoametralladora i 5 tancs. Els alemans els ataquen, pero en breu apleguen reforços russos.[54]
Hitler considerava que la situació no estava del tot perduda i confiava en poder repetir la situació produïda en febrer d'eixe mateix any en la Bossa de Demiansk, a on una gran massa de soldats alemans va poder resistir un prolongat sege soviètic per mig d'un pont aéreu. Tal idea va aplegar a oïts del cap màxim de la Luftwaffe, Hermann Göring, qui sense consultar als seus assessors tècnics va prometre a Hitler que els seus avions podrien realisar un vast abastiment des de l'aire. La promesa de Göring exasperó al general d'aviació Von Richtofen, puix el temps nuvolat en tormentes de neu impediria volar als avions de forma sostinguda i inclús faria impossible siquiera que desapegaren. En estes condicions Paulus radió un mensage directe a Hitler:
El 23 de novembre a les 16:00 hores, unitats soviètiques del 4.º Cos d'Eixèrcit acorazar i unitats del 4.º Cos d'Eixèrcit Mecanisat enllacen en les proximitats de la granja Sovietski. Les forces de l'Eixèrcit Rojo es troben aixina a l'oest de Stalingrado, completant el sege de les forces del 6.º Eixèrcit alemà del general Paulus i part de la 4.º Panzerarmee: 22 divisions en total, uns 330 000 hòmens, en una franja en una distància entre el front exterior i interior de 13´5 a 19 km i d'uns 40 km de llongitut. Al noroest, en Raspopinskaia, es rendix la 5.ª Divisió rumana.[57] D'esta forma les tenazas soviètiques es varen tancar en menys de quatre dies de lluita. El 24 de novembre, Stalingrado estava baix sege soviètic. La Divisió 94.º al mando del general Walther von Seydlitz-Kurzbach, al vore que Paulus caria d'iniciativa, va ordenar a les seues tropes evacuar el seu sector i forçar el bloqueig, esperant en això que les demés divisions li seguiren en la seua retirada no autorisada. A penes va deixar la seua posició, li va caure damunt el 62.º Eixèrcit soviètic i molts dels seus batallons varen ser aniquilats sense contemplació; no va haver presoners.
En la ciutat es troben els 4.ª, 8.ª, 11.ª, 51.ª Cossos d'Eixèrcit, el 14.ª cos blindat; les 44, 71, 76, 79, 94, 100, 113, 295, 297, 305, 371, 376, 384, i 389 divisions d'infanteria; les 14 i 24 divisions motorisades; el 8.ª Cos de DCA; els 243 i 245 regiments de lanzacohetes; 12 batallons d'ingeniers; més 149 formacions independents, d'artilleria pesada, unitats sanitàries, postals, etc. i molt personal de terra de la Luftwaffe. Totes estan cercades en un àrea de 10 000 km quadrats, sumides en una enorme confusió jeràrquica i llogística. Hitler ordena al 6.ª Eixèrcit i demés unitats que permaneixquen en Stalingrado. El Generaloberst Paulus informa que deté les seues maniobres per a abandonar el sege cap al suroest de la ciutat: "... pel moment és possible resistir, si be a costa de numeroses baixes i grans pèrdues de material." A este informe afig el seu superior, Weichs: "...no em sembla possible un aprovisionament suficient per aire:" A les 23:45 Paulus envia un atre mensage: "Es termina la munició i el combustible..." i torna a demanar permís per a reagrupar-se i escapar del sege pel suroest.[54]
Paulus diu a Hitler que podrà mantindre al 6.ª Eixèrcit i atres unitats auxiliars si rep 750 tonellades al dia de municions, carburant, forraje i víveres; 40 tn de total serien de pa. Von Richtofen, comandant de la 4.ª Luftflotte, diu que els seus avions poden transportar 350 tonellades al dia. El Feldmarschall Hermann Göring, en conversació telefònica des de París, es compromet a dur 500 tn. diàries a les tancades.[58] Davant els informes advertint-li lo impossible de la missió —que va rebre i va ignorar—, va prometre abastir al Kessel en 500 tonelladas diàries de pertrechos, pero els avions a penes varen conseguir dur 130 tonellades en tres dies d'operacions a horisó ras i en mig de tempestats de neu. Açò causava que els vols mai foren realment permanents (com devia correspondre a un eficaç pont aéreu) sino que per causa del mal clima durant varis dies els avions no podien desapegar de les seues bases, o simplement desapegaven, pero no podien aterrisar en Stalingrado. Per a aumentar els mals, els soviètics varen atacar de manera audaç la principal base aérea de suministraments, l'aeròdrom de Pitomnik, aplegant a colapsar les bases de reaprovisionamiento i accentuant l'escassea d'avions de càrrega per a les operacions del pont aéreu. Sumat a les inclemències climatològiques perjudicials per als alemans, els soviètics llançaven vengales des de posicions recent preses per a fer creure als avions d'abastiment que en eixe emplaçament encara quedaven soldats alemans que solicitaven suministraments. Hitler, obsessionat, va dir a Von Richtofen: «Si Paulus ix de Stalingrado, jamai tornarem a prendre la plaça». Aixina i tot l'orde del Führer els sembla una condena a mort. Al mariscal Manstein se li ordena personar-se al sur de la ciutat per a assumir el mando d'un nou Grup d'Eixèrcits en els que s'eixecutarà una ofensiva cap a Stalingrado.
En la matinada del 25 de novembre, en el nort del Front rus, el mariscal Zhukov va llançar una gran ofensiva en el sector de Rzhev i Sychevka, a uns 150 km a l'oest de Moscou, destinada a cercar al 9.º Eixèrcit alemà al mando de Model, com a maniobra de distracció sobre el front de Stalingrado. Es va llançar a l'atac els 3.º, 20.º, 22.º, 29.º, ORD i 41.º Eixèrcits soviètics. Pel mal temps, el fòc preparatori de l'artilleria russa no té efecte. Els alemans estaven ben atrincherats en tota la llínea del front i tenien reserves en la retaguàrdia.[59] El Grup d'Eixèrcits del Centre alemà era el més armat de tot el front de l'Est. Disponia d'un total de 72 divisions, de les 266 que tenia Eix en Rússia, les quals va comprendre de 1680000 soldats i uns 3500 tancs, 2/3 del total del Front de l'Est. Davant el començ de l'Operació Urà, La STAVKA havia sugerit una segona fase d'operació al nort de Rússia, davant el perill de que els alemans transferiren eixes grans forces al front de Stalingrado. Per a això, Zhukov tenia a les seues órdens a dos grups d'Eixèrcits, el Front Occidental i el Front de Kalinin, al mando de Kónev i Purkáyev respectivament, en 1890000 soldats, 24682 canons, 3375 carros i uns 1170 avions. Es va destinar per a l'ofensiva de l'Operació Mart.
A principis de decembre, varen sorgir les primeres baixes per inanició. A pesar de tot, els alemans varen tractar de conservar la disciplina i l'organisació va funcionar regularment.
En l'Europa ocupada pel Eix, Benito Mussolini aconsella a Hitler la cessació de les hostilitats contra l'Unió Soviètica, li demana que «tancament...el capítul de la guerra contra Rússia, d'un modo o un atre, a la vista de que no té ya objecte proseguir-ho». Hitler ignorarà els demanats del Duce.[60]
En Stalingrado, el «Caldero» (Der Kessel), a on, sense aigua ni aliments suficients, atacats per les epidèmias i en mig del pútrido olor a descomposició, els alemans es aprestaron a sofrir un llarc sege en mig de les majors penúries. D'esta manera, uns 330 000 soldats de l'Eix varen quedar atrapats en una bossa en l'orde, per part d'Hitler, de no retrocedir ni rendir-se. Pese a que Göring, mariscal de l'aire i cap suprem de la Luftwaffe, va prometre abastir a les tropes des de l'aire, l'arribada de recursos a les tropes alemanes va ser casi impossible i a penes es varen realisar alguns vols.
Els alemans varen poder utilisar l'aeròdrom de Pitomnik, pero este es trobava subjecte a continus atacs soviètics, els Junkers Ju 52 varen aplegar en abastiment i immediatament partien de regrés evacuant ferits. Aixina i tot, els pocs avions no donaven abast i els afortunats que podien pujar escapaven de l'infern, els ferits penjaven de les portes i alguns desesperats s'aventuraven a volar agarrant-se en les ales, a on cap va conseguir sobreviure. Despuix de la caiguda de Pitomnik, el 16 de giner solament va quedar d'improvisat l'aeròdrom de Gumrak, més chicotet i en pijors condicions que el de Pitomnik, pero Gumrak també cauria en mans soviètiques el 23 de giner. A partir d'eixe dia les famolenques tropes alemanes solament varen poder rebre recaptes per mig de caixes llançades en paracaigudes per la Luftwaffe, la qual cosa no assegurava que la càrrega aplegara a destí: soldats soviètics a voltes es quedaven en els recaptes, estes caïen al riu Volga, o simplement les tropes germanes estaven molt agotades i famolenques per a buscar dits suministraments entre les ruïnes de la ciutat.
Ademés, uns 10 000 civils soviètics també varen quedar atrapats en la bossa, dels quals mai es va tornar a tindre notícia.
L'ofensiva del Grup d'Eixèrcits del Dò
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Operació Wintergewitter.
En decembre, els soldats alemans tancades varen tindre una lleu esperança: Erich von Manstein venia en el seu auxili. Manstein, que acabava d'assumir el mando del Grup d'Eixèrcits Don, la finalitat dels quals serà enllaçar en el 6.º Eixèrcit alemà de Von Paulus sitiat en Stalingrado. Esta nova agrupació la formen pel moment tres Panzerdivisionen del 4.º Panzerarmee del General Hoth, un total de 60000 hòmens i 300 tancs. Per a realisar la pròxima Operació Tempestat d'Hivern, en la finalitat de lliberar a les forces cercades de Paulus en Stalingrado, el mariscal Erich von Manstein conseguix que 9 divisions més de l'Eix abandonen les seues posicions del Caucas, Vorónezh, Oriol i França i acodixquen al suroest de Stalingrado per a integrar-se en el Grup d'Eixèrcits del Dò, en ells, els restants del 3.º i 4.º eixèrcit rumà. Conformant un total de 120000 soldats, 650 tancs i 500 avions, unes 13 divisions.[61]
L'Operació Tormenta d'hivern, que incloïa dos àmplies operacions en un punt de partida diferent. Una vindria de Chirsk i l'atra de Kotelnikovo, a 160 km de Stalingrado. Inclús per als generals més incrédulos del règim nazi, el fet de que Hitler abandonara al 6.º Eixèrcit era alguna cosa impensable, per la qual cosa sentien esperances d'un possible rescat. D'esta manera la Wehrmacht es va assegurar de fer tot lo possible per rescatar a este eixèrcit d'èlit cercat llunt d'Alemània. L'objectiu és trencar el sege de Stalingrado i socórrer al 6.º Eixèrcit de Von Paulus, que dista 120 km de Kotielnikovski, punt de partida de l'atac.
L'ofensiva va escomençar el 12 de decembre, les divisions panzer 6.ª i 23.ª del general Hoth, recolzades per infanteria i aviació, seguixen la via ferroviària a Stalingrado; defés enconadamente per les 126.º i 302.º Divisions d'infanteria russa. En la nit del 13 de decembre, la 23.º Divisió Panzer alvança fins al nort de Nebikovo. havent creuat Aksai, i la 23.ª Panzerdivisionen alcança el riu i assegura un cap de pont en la carretera i el ferrocarril de Krugliakov. Stalin envia al 2.º Eixèrcit de Guàrdies. Les temperatures oscilen entre - 30 i -35 °C, pero 15 de decembre són rebujats fins al riu Aksai, pel Cos d'Eixèrcit Mecanisat rus.[62] Sobre la 6.ª Divisió Panzer va aplegar al poble de Verjnekumski. Les batalles per Verjnekumski varen continuar en èxit variable del 14 al 19 de decembre. Solament el 19 de decembre, l'enfortiment del grup alemà per part de la 17.ª Divisió Panzer i l'amenaça de sege varen obligar a les tropes soviètiques a retirar-se, feya una nova llínea defensiva en el riu Myshkova. El retart de cinc dies dels alemans en Verjnekumski va ser un èxit indiscutible per a les tropes soviètiques, ya que va guanyar temps per a dur el 2.º Eixèrcit de la Guàrdia. Pero el 16 de decembre, va començar l'ofensiva del Front de Vorónezh. En la zona del riu Don, 3 Eixèrcits soviètics enrollen al 8.º Eixèrcit italià, molt mal armat, alvançant cap a Rostov en la possibilitat d'aïllar al Grup d'Eixèrcits del Dò del mariscal Manstein, que estan intentant obrir-se camí cap a Stalingrado, i al Grup d'Eixèrcits A de Kleist, que opera en el Caucas. L'1.º Eixèrcit soviètic fa fugir en massa als 220000 italians; Hitler crida a Mussolini demanant-li que ordene als seus soldats que detinguen la seua fugida i resistixquen. La mitat dels italians seran morts o presoners.[54] Carros de combat soviètics hui assalten l'aeròdrom alemà de Tazinskaia, del que partixen la majoria d'aparats que abastixen als sitiats en Stalingrado. Uns 124 aparats de la Luftwaffe conseguixen remontar el vol ans que els russos ho ocupen.[54]
Per al 17 de decembre, el mariscal Manstein, comandant del Grup d'Eixèrcits del Dò, envia a la regió del baix Chir a la 6.º Panzerdivisionen, de la 4.ª Panzearrmee del general Hoth, per a intentar detindre l'ofensiva russa cap a Rostov. L'Operació Wintergewitter continua, pero l'ofensiva russa amenaça els 200000 hòmens del Grup d'Eixèrcits del Dò, junt en el Grup d'Eixèrcit A de el Caucas i el 6.ª Eixèrcit sitiat en Stalingrado: prop de 1500000 soldats de l'Eix corren perill de ser aniquilats. Al sendemà, les forces alemanes de Hoth sofrixen elevades perdudes d'hòmens i material obligant al seu comandant a detindre el seu alvanç esperant l'arribada la Divisió Motorisada SS Viking. Les seues provabilitats d'aplegar a Stalingrado casi desapareixen. Manstein crida a Paulus demanant-li que intente una eixida de la ciutat i contacte en les tropes de Hoth, que ha pogut acostar-se fins a uns 50 km. Molts comandants del 6.º Eixèrcit alemà estan a favor d'escapar del sege. Encara poden recaptar 50000 soldats en condicions de combatre i combustible per a uns 100 carros i uns 500 vehículs. Paulus es nega, puix el Führer li va ordenar resistir.[54]
Aplega al mando soviètic del Front del Dò el general d'artilleria Nikolái Vóronov, en la missió expressa d'aniquilar al 6.ª Eixèrcit alemà tancada en Stalingrado.[54]
El 20 de decembre, les forces de vanguarda del 4.ª Panzerarmee del general Hoth creuen el Myshkova per Vasilievka, aplegant a 50 km del seu objectiu, Stalingrado, pero les grans pèrdues (fins a un 60 % d'infanteria motorisada i 230 tancs) varen socavar significativament el potencial ofensiu del grup Hoth. La situació exigia començar immediatament una ruptura de l'eixèrcit de Paulus des del sege cap al 4.º Eixèrcit Panzer, ya que Goth no tenia l'oportunitat de travessar el "corredor" pel seu conte. L'alvanç va ser començar en la senyal de còdic Thunderbolt. Pero Manstein no es va atrevir a utilisar el Pla Donnerschlag degut a que no estava segur de que el cap del 6.º Eixèrcit Friedrich Paulus ho portara a terme. Primer, d'acort en l'orde d'Hitler, Paulus va tindre que mantindre "Fortalea de Stalingrado", i trencar el sege significava abandonar la ciutat. En segon lloc, el mando de el VI Eixèrcit va requerir 6 dies per a preparar un alvanç, ya que el combustible disponible seria suficient per a superar solament 30 km.
El 21 de decembre, el 4.º Eixèrcit Panzer de Hoth intenta trencar les llínees del 2.º Eixèrcit de Guàrdies del general Malinovski i el 7.º Eixèrcit acorazar soviètic en la ribera nort del riu Myshkova per a aplegar a Stalingrado, i rescatar aixina al 6.º Eixèrcit alemà, tancada i immovilisat en la capital res menys que per 7 Eixèrcits russos. Algunes avanzadillas apleguen a uns 48 km de la ciutat. Despuix de les tropes de combat marcha una columna en 3000 tn d'aliments i munició per a les tancades.
El 23 de decembre, les 3 Panzerdivisionen de Hoth, que tracten de trencar el sege rus a les tropes de Paulus en Stalingrado, intenten creuar les llínees russes al nort del riu Myshkova, a 50 km de la ciutat. Pero agotades, sense suministraments, carint de pertrechos, i davant l'impossibilitat de que Paulus puga aproximar-se per a enllaçar en elles, les unitats germanes comencen a retrocedir a Kotielnikovski. El 6.º Eixèrcit quedarà abandonat a la seua sòrt.
Els destacaments de vanguarda de l'Eixèrcit Rojo varen aplegar al creuament a través del Seversky Donets prop de la ciutat de Kámensk-Shájtinski. La tasca principal del grup de Hollidt i del 3.º Eixèrcit rumà era protegir els aeròdroms de Morózovsk i Tatsinskaya, que eren molt necessaris per als suministraments del 6.º eixèrcit cercat, aixina com la retenció d'importants creus a través del Donets en Forkhstadt (Bélaya Kalitvá) i Kámensk-Shájtinsk. La detenció va significar que els soviètics li atacaren en tot i ho feren retrocedir 200 km més. L'atac, que va ser portat a terme per la sexta divisió blindada soviètica, de manera implacable al començ, es va vore amenaçat per un atre contraatac soviètic en la retaguàrdia, per la qual cosa es va decidir retrocedir de manera definitiva. A tot açò, l'aeròdrom de Tatsinskaya, el principal dels Ju-52 per a reaprovisionamiento, va caure en poder soviètic.
En els dies següents, la situació en el front de Chirsk es va deteriorar tant que el 23 de decembre Manstein va ordenar a la 6.ª Divisió Panzer retirar-se de les seues posicions i dirigir-se cap a Morózovsk. En amanecer del 24 de decembre, les 3.º Panzerdivisionen del 4.º Eixèrcit Panzer del general Hoth, són atacades pel 2.º Eixèrcit de Guàrdies del general Malinovski, que alvança cap a Kotielnikovski des del Nort, i el 51.º Eixèrcit soviètic, que alvança des del nordest, trencant les defenses del 4.º Eixèrcit rumà, iniciant una maniobra de sege. En la retirada de la columna alemana, el 2.º Eixèrcit de Guàrdies de Malinovski va passar a l'ofensiva contra el flanc estés del 57.º Cos Panzer alemà. A les 16:30, les tropes soviètiques varen tornar a capturar Verjnekumski. En les forces del 2.º Eixèrcit de la Guàrdia en tres cossos mecanisats, va llançar una atra ofensiva sobre Kotelnikovo. Davant esta situació, el general Hoth va donar l'orde de retirada general eixe mateix dia, eliminant aixina tota opció séria de salvar a les tropes sitiades en Stalingrado.
La rendició final
[editar | editar còdic]
Es donen violents combats en el perímetro de Stalingrado entre russos i alemans; les tropes del 6.º Eixèrcit es troben diezmadas, agotades, patint de la fredor i malalties. La falta d'aliments ha dut als sitiats a menjar-se uns 12 000 cavalls. Sèt eixèrcits soviètics, al mando de Zhukov, cerquen Stalingrado i pressionen cap a l'interior per a aniquilar als defensors; pel seu precari abastiment aéreu, a partir de matí la seua ració diària de pa descendirà de 200 a 100 g. Paulus, asqueado davant lo absurt de les órdens d'Hitler, es va donar conte de que, per al Führer, el 6.º Eixèrcit, o lo que quedava d'ell, era poc menys que una peça sacrificable en el joc de la guerra. La vida dels soldats no tenia la menor importància per a Hitler. Perque mentres els jerarcas nazis com Erich Koch, el Gauleiter, o governador dels territoris ocupats d'Ucrània, noliejava un avió de la Luftwaffe a Rostov per a dur-li 200 lliures de caviar, els seus hòmens morien d'inanició, tifus o disenteria en les afores de Stalingrado. Els jerarcas alemans demanaran la seua cessació; pero el Reich està infestado d'estos polítics corruptes. El Führer els defén per la seua sanguinària i eficient capacitat d'explotar els recursos i la mà d'obra necessària per a la guerra. Els civils dels territoris ocupats els odien. Per al dia 25 de decembre, en el Kessel, moren 1280 soldats de fret i fam. Per a l'any nou, els soviètics varen montar una série de cuines i varen realisar festes en la vora sur del Volga en el doble objectiu de celebrar l'any i desmoralizar a les alemanes tancades.
El 28 de decembre, per l'ofensiva russa contra Rostov i el Dò, que amenaçava en tallar les llínees del Grup d'Eixèrcits A, les tropes del general Ruoff, retrocedixen llentament del Caucas. cap a Tamán, en els dies següents formarien un cap de pont en Kubán. Hitler es mostrava contrari a esta decisió, pero Manstein i atres oficials varen conseguir convéncer-ho. Pero en la zona de Rostov va continuar sent sitiada per les tropes russes, sent escenari de durs combats.
Durant la contraofensiva de l'Eixèrcit Rojo cap a Kotielnovski, el 31 de decembre, el 4.º Eixèrcit rumà és aniquilat i la 4.ª Panzerarmee es retira fins a alcançar entre 200 i 240 km de distància de Stalingrado. Les forces russes del Front de Stalingrado apleguen a la llínea Verjne -Rubezhni -Tormosin -Gluboki, tenint la possibilitat de llançar una gran ofensiva sobre el sector meridional del front alemà. Pero per a la STAVKA, lo primordial era acabar en la bossa de forces alemanes en Stalingrado.
Per al dia 9 de giner de 1943, es varen presentar dos oficials de l'Eixèrcit Rojo en la llínea occidental del front alemà en un ultimàtum de la Stavka per a Paulus. Si dit ultimàtum no s'acceptava, els soviètics llançarien una ofensiva final contra el Kessel al sendemà. L'ultimàtum va ser rebujat. Les penúries es varen multiplicar en el 6.º Eixèrcit Alemà: les epidèmies diezmaban els soldats, la disciplina havia desaparegut i la fam era tan atroç que els alemans varen sacrificar tots els seus cavalls, ademés de gossos i rates per a poder alimentar-se. cal destacar que encara en estes penoses condicions, la resistència del 6.º Eixèrcit continuava, ya que les llínees del front es retiraven combatent i infligiendo baixes als soviètics que eixecutaven el pla anelle per a acabar en els alemans.
A les 6:05 hores, del 10 de giner de 1943, l'alt mando del Front de Stalingrado va donar l'orde d'atacar les posicions alemanes en Stalingrado. L'Operació Anelle va començar en els dispars d'uns 7000 canons, morters i lanzacohetes Katyusha que durant 55 minuts baten les trincheres alemanes. Després es llancen a la carrega onades d'infants recolzats per carros. L'ofensiva se centra en prendre l'aeròdrom de Pitomnik, en a on aterrisen els Ju 52 que duen suministraments als sitiats i duent-se els seus ferits. Eixe dia, El Führer radia a Paulus «Prohibixc la capitulació. Les tropes deuran defendre les seues posicions fins a l'últim home i l'últim cartuig, per a que en el seu comportament heròic contribuir a l'estabilisació del front i la defensa d'Occident». Per al dia 16 de decembre cauria l'únic aeròdrom alemà Pitomnik en mans soviètiques, els alemans varen tindre que reconstruir el de Gumrak, greument danyat per ells mateixos, per a poder seguir rebent suministraments.
Els soviètics tornen a oferir a les tancades en Stalingrado la possibilitat de rendir-se, pero Paulus ordena a les seues tropes, que intenten trencar el sege per qualsevol punt possible per a evitar el seu total aniquilamiento. Unitats rumanes que havien format part gros del 6.º Eixèrcit, als que han privat de racions, s'estaven rendint en grups de forma contínua. Atres germans començaran a sobornar a pilots per a que els traguen per l'aeròdrom de Gumrak.
El 18 de giner de 1943, partix el que serà l'últim avió correu alemà de Stalingrado. El general Paulus envia una carta a la seua esposa en el seu anell de boda, el de graduació i les seues medalles. El general Vaig haver, el primer que va aplegar a la ciutat, és obligat a partir en el Còndor que desapega del camp aéreu de Gumrak. Est protestarà davant Hitler del fracàs del pont aéreu sugerint que els responsables, inclós Göring, siguen fusilats. Hitler va ignorar açò, com a molts atres consells.
A les 04:00 hores del 22 de giner, Gumrak, l'últim aeròdrom alemà a uns 8 km de Stalingrado, és abandonat per les forces alemanes davant l'espente de l'eixèrcit soviètic. Per al dia 24 de giner, en la ya arruïnada urbs les tropes alemanes formen en erizo en Gorodishche mentres es repleguen a l'est, als restants d'una fàbrica de tractors. Els combats són duríssims. En el sur, els alemans aguanten en els suburbis. Entre les ruïnes s'arrastren uns 20000 ferits alemans sense auxili. Hi ha mils de cadàvers entre ells morts per fret i fam, casi sempre desarmats. Durant els últims 3 dies, les forces soviètiques varen alvançar de 10 a 15 km, espentant als alemans i els seus aliats a ocupar un aérea de 90 km quadrats. Perduts els aeròdroms, la Luftwaffe, en un intent desesperat per dur suministraments a lo que quedava del 6.º Eixèrcit, llançava municions i recaptes en paracaigudes, pero estes freqüentment caïen en territori defés pels soviètics.
Per al dia 26 de giner de 1943, el 62.º Eixèrcit es troba en la 13.ª Divisió de fusileros de Rodímtsev, del 21.º Eixèrcit soviètic, en el tossal Mamáyev Kurgán dividint lo que queda del 6.º Eixèrcit de Von Paulus en dos bosses de resistència al nort i sur de la capital arrasada. Els T-34 russos travessen les ruïnes. En el Nort, lo que queda del 51.º Cos alemà resistix en la derrocada fàbrica de tractors. En el Sur, els restants d'atres 4 Cossos lluiten entorn a les ruïnes de la Plaça Roja, a on Paulus havia traslladat el seu quarter general, en el sòtol dels almagasens Univermag. Al sendemà, els 21.º, 57.º i 64.º Eixèrcits soviètics ataquen a les tropes de l'Eix embossades al sur de la ciutat, que protegixen a Paulus. La resistència germana és encarniçada.
El 29 de giner de 1943, en la bossa, el 6.º Eixèrcit alemà radia una salutació al Führer, felicitant-li en antelació per la seua 10.º aniversari d'ascens al poder, dient que "... La bandera de la creu gamada encara oneja en Stalingrado..." Hitler faria lo mateix en un discurs augurant la "victòria final". Pero secretament crida als seus aliats de l'Eix, Itàlia i Hongria, a que retiren les seues respectives tropes del front del Dò. No obstant, feya dies que els italians ya havien mamprés la fugida, i els inexpertos hongaresos havien perdut uns 80000 soldats i atres 63000 varen resultar ferits en els últims dèu dies.[63]
El 30 de giner de 1943, El Führer ascendix al ranc de Mariscal de Camp al general Paulus, Hitler confessa a Keitel: «—En l'història de la guerra no es registra cap cas en que un mariscal de camp haja acceptat caure presoner...». En realitat, este ascens va ser rebut en una atra orde de suïcidi. Paulus va declarar llavors: «—No tinc intencions de disparar-me per esta veta bohemio», en referència a Hitler, i va informar a atres generals (com Arthur Schmidt, Seydlitz, Jaenecke, i Strecker) que ell no se suïcidaria i es prohibia fer-ho als demés oficials per a seguir la sòrt dels seus soldats. Les tropes soviètiques entren esta nit al que fora el centre urbà de Stalingrado, La Plaça Roja, ara reduïda a un montó d'enrunes. Les posicions alemanes sucumbixen davant les successives onades de l'Eixèrcit Rojo. Al sendemà, el quarter general de Paulus avisa per radi a Manstein de que el 6.º Eixèrcit es rendirà, els russos es troben a uns metros del seu quarter, en el sòtol dels almagasens Univermag. Despuix de conéixer les intencions de Paulus de rendir-se als russos, varis grups de soldats germans elegixen entre hui i demà intentar escapar abans que anar als gulag, sent avistar per avions de reconeiximent alemans. De tots ells només el suboficial Niewig conseguirà aplegar a les llínees alemanes.
L'1 de febrer de 1943, els últims mensages radiados des d'ell quarter general de Paulus en Stalingrado diuen "...Els soldats vagabundean... pocs combaten encara... el mando ya no s'eixercix..." A les 05:45 aplega l'últim mensage: "...Els russos estan davant el búnker..." Despuix, soldats soviètics capturen al mariscal i el seu estat major, demanant-los la seua rendició incondicional. En Stalingrado els restants del 6.º Eixèrcit i part del 4.º Panzerarmee alemanes es rendixen a l'Eixèrcit Rojo. Entre les ruïnes yacer uns 80000 morts, un mariscal de camp, 23 generals, uns 2000 oficials, 91000 soldats i 40000 auxiliars d'orige rus s'entreguen als soviètics; menys de 6000 de tots ells retornaren vius despuix de la guerra. Es reuniran en el captiveri en els 16800 que ya varen ser capturats durant la batalla; uns 42000 varen tindre més sòrt i varen poder ser evacuats com a ferits en anterioritat. Encara resistix el grup d'alemans del general Streker, al nort de la ciutat demolida. Pero el 2 de febrer, el 51.º Cos d'Eixèrcit, al mando del general Streker o Schrenck, es rendix. En esta acció finalisa el combat per la ciutat arrasada, la major batalla de la Segona Guerra Mundial. Esta derrota marca el decliu de la Werhmacht en Rússia.
Paulus va ser el primer mariscal que capitula en l'història alemana, desobedint aixina a Hitler, atenazado per les tropes soviètiques, la falta d'aliments i la fredor polar de l'estepa russa, per al que les seues tropes no tenien material suficient, tot lo contrari, a lo que afirmava Hitler. Un gest sense precedents.[64]
Passat demà un informe de el OKW dirà que els alemans varen conseguir ocupar en la ciutat a 107 divisions i 13 regiments de carros soviètics, per la qual cosa el sacrifici germà no hauria segut en va. Des del 10 de giner de 1943 fins al 2 de febrer, l'Eixèrcit Rojo va eliminar 22 divisions de la Werhmacht, i atres 160 unitats enviades a socórrer al 6.º Eixèrcit. Uns 11 000 soldats alemans no varen acatar la rendició i varen seguir lluitant fins al final, a principis de març els soviètics varen acabar en els últims reductes de resistència en els sòtols i túnels.
Pèrdues
[editar | editar còdic]
l'III Reich va perdre en Stalingrado al seu millor eixèrcit, en el qual Hitler es jactaba que "podia assaltar els cels". Les pèrdues també inclouen part del 4.º Eixèrcit Panzer i el Grup d'Eixèrcits Don i incontables recursos materials que no es varen poder reemplaçar en la mateixa facilitat de la que disponia l'URSS. De fet, entre morts, ferits, desapareguts o caiguts presoners, la Wehrmacht havia perdut des de juliol de 1942 fins al final de la batalla a més de 400 000 combatents, molts d'ells experimentats, tropes d'èlit que solament podien ser reemplaçades majorment per reclutes.[65] Si s'inclouen les pèrdues del Grup d'Eixèrcits A, el Grup d'Eixèrcits Don i unitats alemanes del Grup d'Eixèrcits B durant el periodo del 28 de juny de 1942 al 2 de febrer de 1943, les baixes alemanes varen ser més de 600000.[66] Per una atra part, els eixèrcits aliats de l'Eix, varen sofrir similars pèrdues devastadores, sent el punt de quebre en les relacions dels satèlits en Alemània.
Els alemans també varen perdre 900 avions (inclosos 274 avions de càrrega i 165 bombarders), aixina com 500 tancs i 6000 peces d'artilleria.[67] Segons un informe soviètic de l'época, les forces soviètiques varen confiscar 5762 peces d'artilleria, 1312 morters, 744 avions, 1666 tancs i canons d'assalt, 261 atres vehículs blindats, 571 vehículs semi-orugas, 10722 camions, 10679 motocicletes 12701 ametralladores pesades, 80438 metralleta, 156987 rifles.[68] Es desconeixen les pèrdues de les parts hongaresa, italiana i rumana.
Els soviètics, a banda d'haver assegurat una ciutat pràcticament destruïda, havien sofrit més d'un milló de baixes.[69][70] D'estos, uns "13 000 havien mort eixecutats pels seus propis compatriotes", acusats de covardia, deserció, colaboracionisme, etc.[71] Encara que, informes soviètics de la NKVD varen confirmar solament 278 eixecucions.[72] L'excessiva sifra proporcionada pels historiadors occidentals, be podrien haver segut els més de 52000 hiwis (soldats soviètics vestits d'uniforme alemà), que varen morir o varen caure presoners en la batalla de Stalingrado, si ben varen ser presos presoners, es desconeix el parador final que varen tindre. cal destacar que no va ser fins a la caiguda de l'URSS que els historiadors russos varen poder discutir obertament les sifres de baixes de la batalla, per temor a reconéixer que el sacrifici de vides va ser excessiu.cita requerida, si ben estes mai seran exactes (per l'absència de registres fiables i la proliferació de fosses comunes no contabilisades), es creu que varen ser molt altes, potser més de les considerades, fent-se eco aquella frase dels generals soviètics «El temps és sanc». Segons el càlcul més alt, si s'inclou a totes les forces que varen barallar en el Volga i el Dò, varen morir, varen desaparéixer i varen ser ferits 774 168 soldats del Eix i 108890 varen ser capturats, prop de 1130000 soldats soviètics (incloent presoners morts en captiveri, morts en combats, ferits despuix de ser evacuats, desapareguts o capturats) i més de 300 000 civils varen desaparéixer o varen trobar el seu fi (incloent refugiats i gents que vivien en pobles i ciutats a on també es va combatre). cal resaltar que un quarto de milló de civils varen ser evacuats cap a l'est del país.
En un informe secret alemà de data 2 de febrer de 1942, «L'Eixèrcit Rojo hauria perdut uns 11 200 000 soldats des de l'inici de l'Operació Barbarroja».
Conseqüències
[editar | editar còdic]
Quan el 6.º Eixèrcit Alemà es va rendir en més de 91 000 soldats, estos varen ser condenats a anar sobre la neu en la denominada “marcha de la mort” perint 40 000 a causa de la caminada i les tanes. Al restant se'ls va recloure en els camps de concentració de Lunovo, Suzdal, Krasnogorsk, Yelabuga, Bekedal, Usman, Astrakán, Basianovski, Oranki i Karaganda, i inclús a 3500 d'ells en la mateixa Stalingrado per a que reconstruïren la ciutat. La majoria d'ells, en temperatures de -25 i -30 °C graus baix zero va emmalaltir de tifus, disenteria, aliacrà, grup, escorbuto, tuberculosis, hidropesia i malaria. Dels 91 000 presoners solament conseguirien sobreviure 5000.
Les conseqüències d'esta catàstrofe varen ser immenses i de gran alcanç. La tragèdia no va poder ocultar-se al poble alemà, decretant tres dies de duel nacional. Per primera volta, Alemània perdia l'iniciativa de la guerra i tenia que passar a la defensiva. De fet, la Wehrmacht caria ya dels elements llogístics necessaris per a alvançar més cap al este, sent les vores del Volga el punt més oriental alcançat per tropes alemanes en Europa. Despuix d'esta batalla, l'Unió Soviètica va sorgir engrandida i en l'iniciativa de la guerra en mans dels seus líders. Ademés, el comandant de la Luftwaffe, Hermann Göring, va caure en desgràcia davant Hitler, perdent crèdit entre l'èlit del règim nazi, aixina com prestigi entre els militars, al no poder complir l'orde d'abastir per aire a les forces alemanes cercades, com havia promés.
Sobre el Führer, la rendició de Paulus en Stalingrado i la gran brecha oberta en el Front de l'Est causaran en Adolf Hitler una aguda crisis depressiva. Prendrà somnífers totes les nits, i tindrà malensomis sobre el sege, fins a casi el final de la guerra.[63]
El mariscal Paulus va sobreviure a la guerra i va tornar a Alemània en 1952, vivint en la zona d'ocupació soviètica i després en la RDA.
L'històric general soviètic; Zhúkov va reclamar per a sí l'èxit de Stalingrado, pero se li varen concedir tots els crèdits a Vasili Chuikov, que va ser ascendit a capità general i lloc a càrrec d'un eixèrcit que marcharia després a Berlín. No obstant, la batalla de Stalingrado va supondre per als nazis una autèntica catàstrofe militar i una de les seues principals derrotes en la Segona Guerra Mundial, marcant ademés el punt d'inflexió en la guerra, despuix del qual ya no pararien de retrocedir davant els soviètics fins a rendir-se davant Zhúkov, en el mateix Berlín, dos anys i mig despuix.
El triumfo d'esta batalla va transcendir els llímits de l'Unió Soviètica i va inspirar a tots els aliats. El 62.º Eixèrcit, comandado per Vasili Chuikov, va ser incentivant la resistència en tots els llocs. El rei Jorge VI d'Anglaterra li va regalar a la ciutat una espasa forjada especialment en el seu honor, i fins al poeta chileno Pablo Neruda va escriure el poema «Cante d'amor a Stalingrado», recitat per primera volta el 30 de setembre de 1942, i el poema «Nou vora d'amor a Stalingrado» en 1943, celebrant la victòria, la qual cosa va transformar esta lluita en un símbol i en un punt d'inflexió per a tota la guerra. Hui en dia els historiadors occidentals consideren la Batalla de Stalingrado com el segon Verdún d'Alemània.
Honors i commemoració
[editar | editar còdic]
La Medalla per la Defensa de Stalingrado va ser otorgada a tots els membres de les forces armades soviètiques i també als civils que varen estar directament involucrats en la defensa de Stalingrado del 12 de juliol al 19 de novembre de 1942. A partir de l'1 de giner de 1995, esta medalla havia segut otorgada 759561 voltes. En l'edifici del personal de l'unitat n.º 22220 en Volgogrado, l'enorme mural està determinat per la representació de la medalla. Mostra a un grup de soldats en fusils apuntant cap a avant i bayonetes plantades baix una bandera onejant. A l'esquerra es pot vore el contorn dels tancs i un esquadró d'avions, sobre ell l'estrela soviètica de cinc puntes.
Monedes commemoratives russes
[editar | editar còdic]En motiu del 50 aniversari del final de la batalla, es va emetre una moneda commemorativa en honor a la ciutat de Stalingrado en 1993 en un valor nominal de 3 rublos de coure / níquel.
En motiu de les celebracions en el 55.º aniversari del fi de la guerra, una moneda en honor a l'heròica ciutat de Stalingrado també es va llançar en 2000 com a part de la série Heldenstädte. La moneda en l'inscripció «СТАЛИНГРАД» (Stalingrado) mostra soldats atacants i un pesat tanc rodante front a les ruïnes de les cases.
Commemoració en Alemània
[editar | editar còdic]En el cementeri principal de Limburg an der Lahn, el monument central alemà va ser inaugurat el 18 d'octubre de 1964 per a commemorar a tots els soldats que varen morir en Stalingrado i varen morir en captiveri. En 1988, la ciutat de Limburg es va fer càrrec de la «Fundació de Combatents de Stalingrado», assegurant aixina el manteniment i conte del Monument de Stalingrado a través de l'existència dels «Associació Alemana d'Ex Combatents de Stalingrado». El govern federal va decidir dissoldre-ho en 2004.
Para moltes persones, una image permaneix associada en la Batalla de Stalingrado: la de la Verge de Stalingrado. L'image pintada en 1942 pel pastor protestant, mege i artiste, Kurt Reuber, en un refugi en Stalingrado en carbó en la part posterior d'un mapa soviètic, du l'inscripció «1942 Nadal en la caldera - Fortalea de Stalingrado - Llum, vida, amor». Si be, el propi Reuber no va sobreviure al captiveri, l'image va aplegar a mans de la família en un dels últims avions, que el president federal, Karl Carstens, va sugerir a l'Iglésia Commemorativa Kaiser Wilhelm en 1983 en Berlín per a commemorar als caiguts i recordar la pau. En l'iglésia (en la paret darrere de les files de cadires del costat dret), penja una image de María que encoraja el recort i l'oració. La Madonna és el motiu en l'escut d'armes del Regiment Mèdic 2 del Servici Mèdic de la Bundeswehr.
Commemoració en Àustria
[editar | editar còdic]Cada febrer en Àustria, les misses commemoratives de Stalingrado tenen lloc en moltes iglésies, que generalment són organisades per l'Associació de Camarades d'Àustria o atres associacions tradicionals. Ademés, numerosos objectes de la batalla s'exhibixen en el Museu d'Història Militar de Viena, que inclouen relíquies de guerra com a caixcos d'acer, botes i equips que es varen recuperar en el camp de batalla de Stalingrado.
Commemoració en França
[editar | editar còdic]Hi ha una estació de metro de Stalingrado en París. Es troba en la Plau de la Bataille-de-Stalingrad.
Commemoració en Itàlia
[editar | editar còdic]En Itàlia, existixen varis carrers en el nom de Via Stalingrado en vàries ciutats.
Canvi de nom temporal de la ciutat de Volgogrado a Stalingrado
[editar | editar còdic]75 anys despuix del final de la Batalla de Stalingrado, l'Ajuntament de Volgogrado va decidir a fins de giner de 2013, que la ciutat deuria tornar al seu antic nom de Stalingrado sis dies a l'any. Els veterans de guerra havien solicitat açò. La decisió va provocar acaloradas discussions en Rússia. L'oficial de drets humans, Vladimir Lukin, va condenar el canvi de nom temporal i ho va calificar de «insult als caiguts de Stalingrado». Mereixen una apreciació, «pero no d'esta forma». Els comunistes en Rússia estan demanant una tornada permanent a l'antic nom de la ciutat.[73]
Vore també
[editar | editar còdic]- Lloc de Leningrado
- Batalla de Moscou
- Operació Bagration
- Operació Barbarroja
- Stalingrado (película de 1993)
- Enemy at the Gates (película de 2001)
Notes
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Encyclopædia Britannica (ed.). Capítul: Battle of Stalingrad.
- ↑ 2,0 2,1 McDougal Littell, (2006)
- ↑ 3,0 3,1 Roberts (2006: 143)
- ↑ Biesinger (2006: 699): "On August 23, 1942, the Germans began their attack."
- ↑ 5,0 5,1 Taylor (1998) Vol. IV, p. 142
- ↑ 6,0 6,1 Bellamy, (2007)
- ↑ Beevor (1998: 239)
- ↑ Shirer (1990)
- ↑ «20 de juliol: un símbol de la lluita contra les dictadures». Deutsche Welle 20.07.2004. Consultat el 9 de decembre de 2007.
- ↑ absolutrusia.com. «Volgogrado, ciutat heròica». Archivat des d'el original, el 9 de març de 2011. Consultat el 25 de març de 2013.
- ↑ Allen (2003). L'enigma Hess, Barcelona: Editorial Planeta, p. 53.
- ↑ Beevor, 1999:33
- ↑ Beevor, 1999:12
- ↑ Vore Lloc de Leningrado i Lloc de Sebastopol
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
- ↑ RIVERA MEDINA, J. A. (2021). “La batalla de Stalingrado”, El Catoblepas, 194 hivern 2021, pp. 13..
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
- ↑ 25,0 25,1 25,2 25,3 25,4 25,5 «De re Militari: Cronologia Segona Guerra Mundial 1942». remilitari.com.
- ↑ Beevor, 1999:106
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
- ↑
- ↑
- ↑
- ↑ Beevor, 1999:85
- ↑
- ↑
- ↑
- ↑
- ↑
- ↑
- ↑ «Deadliest Battle | Program Transcript | Secrets of the Dead | PBS». web.archive.org. Archivat des d'el original, el 2 de febrer de 2016. Consultat el 2 de maig de 2020.
- ↑ 39,0 39,1 39,2 39,3 39,4 «De re Militari: Cronologia Segona Guerra Mundial 1942». remilitari.com.
- ↑ «In commemoration of the 80th anniversary of the Battle of Stalingrad». United World.
- ↑ 41,00 41,01 41,02 41,03 41,04 41,05 41,06 41,07 41,08 41,09 41,10 41,11 41,12 «The Battle of Stalingrad Every Week with Maps». World War Two.
- ↑ «La segona guerra mundial | WorldCat.org». search.worldcat.org.
- ↑ «Stalingrado: La batalla que va decidir la Segona Guerra Mundial.». Artícul. Consultat el 22 de març de 2019.
- ↑ «L'amant francotirador de Vassili Zaitsev que va aniquilar a un centenar d'alemans en Stalingrado». ABC. Consultat el 2023-07-03.
- ↑
- ↑ «Anuncie de la conquista de Stalingrado».
- ↑ «Mantindre Stalingrado».
- ↑ 48,0 48,1 «Stalingrado | WorldCat.org». search.worldcat.org.
- ↑ «Ofensiva alemana en Stalingrado».
- ↑ «La Gran Batalla del riu Volga 1962».
- ↑ «Primers objectius de Stalingrado».
- ↑ 52,0 52,1 «Diari de la Segona Guerra Mundial: novembre a decembre de 1942.».
- ↑ «1942». web.archive.org. Archivat des d'el original, el 23 d'abril de 2013. Consultat el 13 de febrer de 2023.
- ↑ 54,0 54,1 54,2 54,3 54,4 54,5 54,6 «De re Militari: Cronologia Segona Guerra Mundial 1942». remilitari.com.
- ↑ «Operació Urà.».
- ↑ «Continua l'ofensiva russa en Stalingrado.».
- ↑ «Cerque de Stalingrado.».
- ↑ «Pont aéreu a Stalingrado».
- ↑ «Operació Mart».
- ↑ «Mussolini i la campanya de Rússia».
- ↑ «De re Militari: Cronologia Segona Guerra Mundial 1942». remilitari.com.
- ↑ «Contraofensiva soviètica».
- ↑ 63,0 63,1 «De re Militari: Cronologia Segona Guerra Mundial 1943». remilitari.com.
- ↑ «De re Militari: Cronologia Segona Guerra Mundial 1943». remilitari.com.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
- ↑ Walsh, Stephen (16 de juliol de 2012). Stalingrad 1942–1943: The Infernal Cauldron (en en), Amber Books Ltd. ISBN 978-1-908273-98-7.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
- ↑ «ВОЕННАЯ ЛИТЕРАТУРА --[ Военная история -- Исаев А. В. Сталинград. За Волгой для нас земли нет]». web.archive.org. Archivat des d'el original, el 15 de juliol de 2019.
- ↑ Beevor, 2012, p. 562.
- ↑ Beevor, 2000, p. 423.
- ↑ Beevor, 2012, p. 507.
- ↑ «Stalingrado, la ciutat que va derrotar al Tercer Reich». buços.com.mx.
- ↑ «Wolgograd soll kurzzeitig wieder Stalingrad heißen» (en de). FOCUS Online. Consultat el 18 de juny de 2020.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Baird, Jay W (1968). The Myth of Stalingrad, Journal of Contemporary History, Sage Publications, Ltd.
- Beevor, Antony (1998). Stalingrad, Viking, Londres. ISBN 9780141001319.
- Bellamy, Chris (2007). Absolute War: Soviet Russia in the Second World War, Nova York: Alfred A. Knopf & Random House. ISBN 9780375410864.
- Bernig, Jorg (1997). Eingekesselt: Die Schlacht um Stalingrad im deutschsprachigen Roman nach 1945: (German Life and Civilization Journal No 23), : Peter Lang publishers.
- Cartier, Raymond (1976). La Segona Guerra Mundial, Barcelona; Planeta.
- Bergström, Christer. Dikov, Andrey and Antipov Vladimir (2006). Black Cross Ret Star: Air War Over the Eastern Front: Everything For Stalingrad, Volume 3, Eagle Editions. ISBN 978-0-9761034-4-8.
- Clark, Alan (1965). Barbarossa: the Russian-German conflict Plantilla:OCLC
- Craig, William (1973). Enemy at the Gates: The Battle for Stalingrad Nova York: Penguin Books (de bojaca, ISBN 0-14-200000-0)
- Einsiedel, Heinrich Graf von; Wieder, Joachim. Stalingrad: Memories and Reassessments. Nova York: Sterling Publishing, 1998 (de bojaca, ISBN 1-85409-460-2); Londres: Cassell, 2003 (de bojaca, ISBN 0-304-36338-3).
- Erickson, John. The Road to Stalingrad: Stalin's War with Germany, Vol. 1. Boulder, CO: Westview Press, 1984 (tapa dura, ISBN 0-86531-744-5); Nova York: HarperCollins Publishers, 1985 (tapa dura, ISBN 0-586-06408-7); New Haven, CT; Londres: Yale University Press, 1999 (de bojaca, ISBN 0-300-07812-9); Londres: Cassell, 2003 (de bojaca, ISBN 0-304-36541-6).
- Glantz, David M. & House, Jonathan (1995), When Titans Clashed: How the Ret Army Stopped Hitler, Lawrence, Kansas: University Press of Kansas, ISBN 0-7006-0899-0
- Glantz, David M. & House, Jonathan (2009), 'To the Gates of Stalingrad - Soviet-German combat operations April to August 1942', Kansas, Kansas University Press, ISBN 978-0-7006-1630-5
- Glantz, David M. & House, Jonathan (2009), 'Armageddon in Stalingrad - September to November 1942', Kansas, Kansas University Press, ISBN 978-0-7006-1664-0
- Glantz, David (2011), 'After Stalingrad: The Ret Army's Winter Offensive 1942-1943', Helion and Company, ISBN 978-1-907677-05-2
- Golovanov, A.Ye.(2004) Dalnyaya bombardirovochnaya. Delta NB, Moscou.
- Goodwin, Doris Kearns (1994). No Ordinary Clave: Franklin and Eleanor Roosevelt: The Home Front in World War II. Nova York: Simon & Schuster (de bojaca, ISBN 0-671-64240-5)
- Hayward, Joel S. A. (1998). Stopped at Stalingrad: The Luftwaffe and Hitler's Defeat in the East 1942-1943. Lawrence, Kansas, University Press of Kansas. ISBN 978-0-7006-0876-8.
- Kehrig, Manfred (1974). Stalingrad. Stuttgart, Deutsche Verlags Anstalt. ISBN 3 421 01653 4.
- Kershaw, Ian (2000). Hitler: 1936-1945: Nemesis, Londres: Penguin Books. ISBN 978-0-14-027239-0.
- MacDonald, John. (1986) Great Battles of World War II. Londres: Michael Joseph books.
- (2006) Modern world history : patterns of interaction, Evanston, Illinois: McDougal Littell. ISBN 0618557156.
- Manstein, Erich von; Powell, Anthony G. (Ed. & Trans.); Liddell Hart, B. H. (Preface); Blumenson, Martin (Introduction) (2004). Lost Victories: The War Memoirs of Hitler's Most Brilliant General. St. Paul, Minnesota: Zenith Press. ISBN 0-7603-2054-3.
- Pennington, Reina “Women and the Battle of Stalingrad” págs. 169-211 de Russia War, Peace and Diplomacy Essays in Honour of John Erickson editat per Ljubica i Mark Erickson, Londres: Weidenfeld & Nicolson, 2004, ISBN 0-297-84913-1.
- Rayfield, Donald. Stalin and His Hangmen: The Tyrant and Those Who Killed for Him. Nova York: Random House, 2004 (tapa dura, ISBN 0-375-50632-2); 2005 (de bojaca, ISBN 0-375-75771-6).
- RIVERA MEDINA, Juan Antonio (2021). “La batalla de Stalingrado”, El Catoblepas, 194 hivern 2021, pp. 13.
- Shirer, William L. (1960 reimpreso en 1990). The Rise and Fall of the Third Reich: A History of Nazi Germany Nova York: Simon & Schuster.
- Taylor, A.J.P. and Mayer, S.L., eds. (1974) A History Of World War Two. Londres: Octopus Books. ISBN 0-7064-0399-1.
- Taylor (1998). The Second World War and its Aftermath, Foli Society (Vol 4 de 4).**
- Weinberg Gerhard A World At Arms A Global History of World War II, Cambridge: Cambridge University Press, 2005, ISBN 978-0-5210-61826-7.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Batalla de Stalingrado.
Batalla de Stalingrado en Viquidites.
- Trivial de preguntes i respostes sobre la Batalla de Stalingrado
- L'ofensiva del Dò i la batalla de Stalingrado (ofensiva de l'Eix)
- La batalla de Stalingrado (ofensiva soviètica)
- Video original italià sobre el front de Stalingrado
- 200 Dies de Destrucció
- Este artícul conté una traducció derivada de «Batalla de Stalingrado» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
- Pàgines en enllaços a archius trencats
- Artículs en passages que requerixen referències
- Batalla de Stalingrado
- Batalles del Regne d'Itàlia en la Segona Guerra Mundial
- Batalles de l'Unió Soviètica en la Segona Guerra Mundial
- Batalles d'Hongria en la Segona Guerra Mundial
- Batalles de Romania en la Segona Guerra Mundial
- Batalles de l'Alemània nazi
- Unió Soviètica en 1942
- Unió Soviètica en 1943
- Volgogrado
- Seges del sigle XX
- Iósif Stalin
- Patrimoni de l'Humanitat