Alemània Nazi

La Alemània nazi o Alemània nacionalsocialista, coneguda també com el Tercer Reich, és el terme historiográfico comú en espanyol per a referir-se al Estat alemà entre 1933 i 1945, durant el govern del Partit Nacionalsocialiste Obrer Alemà (NSDAP) i el seu màxim dirigent, Adolf Hitler, al front del país. L'eixercici del poder pel Partit Nacionalsocialiste va ser caracterisat per les seues polítiques totalitàries i dictatorials i les seues ideologies racistes i ultranacionalistes, i és conegut més que res pel seu paper en la Segona Guerra Mundial i events relacionats, entre ells la perpetración del Holocaust. Oficialment, el nom de l'Estat va continuar sent Deutsches Reich (Reich alemà), com lo havia segut a partir de 1871, modificant el seu nom en 1943 a Großdeutsches Reich (Gran Reich alemà o Gran Imperi Alemà) per considerar l'ideologia nacionalsocialista a tots els pobles germànics europeus i els seus territoris —molts en efecte ocupats per l'Alemània nazi en eixa época—partix de l'Estat alemà (la Gran Alemània o Großdeutschland). Tant el periodo de l'Alemània nazi com l'us del terme Reich varen tocar el seu fi despuix de la derrota alemana en la Segona Guerra Mundial. El 30 de giner de 1933, Hitler va ser nomenat canceller d'Alemània, cap de Govern, pel president de la República de Weimar, Paul von Hindenburg, cap d'Estat. El Partit Nacionalsocialiste va començar llavors a eliminar tota oposició política i a consolidar el seu poder. Hindenburg va morir el 2 d'agost de 1934 i Hitler es va convertir en dictador d'Alemània en fusionar les oficines i els poders de la Cancelleria i la Presidència. Un referèndum nacional celebrat el 19 d'agost de 1934 va confirmar a Hitler com a únic führer («caudillo») d'Alemània. Tot el poder estava centralisat en la persona d'Hitler i la seua paraula es va convertir en la llei suprema. El govern no era un organisme coordinat i cooperatiu, sino una colecció de faccions que lluitaven pel poder i el favor d'Hitler. En mig de la Gran Depressió, els nazis varen restaurar l'estabilitat econòmica i varen acabar en la desocupació massiva utilisant una forta despesa militar i una economia mixta. Utilisant la despesa deficitària, el règim va mamprendre un programa de rearmament secret massiu i la construcció d'amplis proyectes d'obres públiques, inclosa la construcció d'autopistes. La tornada a l'estabilitat econòmica va impulsar la popularitat del règim. el racisme, l'eugenèsia nazi i, especialment, l'antisemitisme, varen ser traces ideològiques centrals del règim. Els nazis consideraven als pobles germànics com la raça superior, la branca més pura de la raça ària. La discriminació i la persecució de judeus i gitanos varen començar en sério despuix de la pren del poder. Els primers camps de concentració es varen establir en març de 1933. Els judeus i atres persones considerades indesijables varen ser encarcerades, i Lliberalliberals, socialistes i comunistes varen ser assessinats, encarcerats o exiliats. Les iglésies cristianes i els ciutadans que es oponien al govern d'Hitler varen ser oprimits i molts líders encarcerats. L'educació es va centrar en el racisme científic, la política de població i l'aptitut per al servici militar. Es varen reduir les oportunitats professionals i educatives de les dònes. La recreació i el turisme es varen organisar a través del programa Força a través de l'alegria, i els Jocs Olímpics d'Estiu de 1936 varen mostrar a Alemània en l'escenari internacional. el ministre de Propaganda, Joseph Goebbels, va fer un us eficaç del cine, les manifestacions massives i l'oratòria hipnòtica d'Hitler per a influir en l'opinió pública. El govern controlava l'expressió artística, promovia formes d'art específiques i prohibia o desalentaba atres. Des de la segona mitat de la década de 1930, l'Alemània nazi va fer demandes territorials cada volta més agressives, amenaçant en la guerra si no es complien. el Sarre va votar per plebiscit per a reunir-se en Alemània en 1935, i en 1936 Hitler va enviar tropes a Renania, que havia segut desmilitarizar despuix de la Primera Guerra Mundial. Alemània es va apoderar d'Àustria en el Anschluss de 1938, i va exigir i va rebre la regió dels Sudetes de Checoslovàquia en eixe mateix any. En març de 1939, l'estat eslovaco va ser proclamat i es va convertir en un estat client d'Alemània, i el protectorat alemà de Bohemio i Moravia es va establir en el restant de les terres cheques ocupades. Poc despuix, Alemània va pressionar a Lituània per a que cedira Memel al Tercer Reich. Alemània va firmar un pacte de no agressió en l'Unió Soviètica i va invadir Polònia l'1 de setembre de 1939, iniciant la Segona Guerra Mundial en Europa. A principis de 1941, Alemània i els seus aliats europeus en les potències de l'Eix controlaven gran part d'Europa. Els Reichskommissariats varen prendre el control de les àrees conquistades i es va establir una administració alemana en el restant de Polònia. Alemània va explotar les matèries primeres i la mà d'obra tant dels seus territoris ocupats com dels seus aliats. el genocidi i els assessinats en massa es varen convertir en senyes d'identitat del règim. A partir de 1939, centenars de mils de ciutadans alemans en discapacitats mentals o físiques varen ser assessinats en hospitals i asils. Els esquadrons de la mort paramilitars d'Einsatzgruppen varen acompanyar a les forces armades alemanes dins dels territoris ocupats i varen portar a terme matances en massa de millons de judeus i unes atres víctimes. Despuix de 1941, millons de persones més varen ser encarcerades, exterminades per mig de treballs forçats o assessinades en camps de concentració i camps d'extermini nazis. El genocidi de sis millons de judeus es coneix com l'Holocaust. Si be l'invasió alemana de l'Unió Soviètica en 1941 va ser inicialment exitosa, el resorgiment soviètic i l'entrada dels Estats Units en la guerra varen significar que la Wehrmacht (forces armades alemanes) perguera la superioritat en el Front Oriental en 1943, i a fins de 1944 ya havia segut espentat a la frontera anterior a 1939. Els bombardejos aéreus a gran escala d'Alemània es varen intensificar en 1944 i les potències de l'Eix varen ser rebujades en Europa de l'Est i del Sur. Despuix de l'invasió aliada de França, Alemània va ser conquistada per l'Unió Soviètica des de l'est i els atres aliats des de l'oest, i va capitular en maig de 1945. La negativa d'Hitler a admetre la derrota va provocar la destrucció massiva de l'infraestructura alemana i moltes morts adicionals relacionades en la guerra en els últims mesos. Els aliats victoriosos varen iniciar una política de desnazificació i varen dur a molts líders nazis supervivents a juí per crims de guerra en els juïns de Núremberg.

Etimologia

Els térmens comuns en espanyol per a l'Alemània de l'era nazi són «l'Alemània nazi» i «el Tercer Reich», este últim sent una traducció de l'alemà Drittes Reich, en principi apropiat per la propaganda nazi del títul dellibre d'Arthur Moeller van donen Bruck, Dones Dritte Reich, publicat en 1923. Els nacionalsocialistes ho varen convertir en el terme comú per a l'entitat territorial alemana, que incloïa tant l'Estat alemà com els territoris ocupats, ademés dels seus significats històrics, polítics i socials. Moeller van donen Bruck va intentar també conciliar els conceptes de nacionalisme i justícia social, lo que podria vore's com un exordio del nacionalsocialisme. Els nazis, no obstant, es varen ser alluntant de les idees originals de Moeller en la posada en pràctica d'abdós térmens.

La paraula Reich en sí significa un domini o extensió governada a nivell supranacional, per lo que moltes voltes es traduïx en Imperi, encara que la denominació «Imperi alemà» sol ser reservada als periodos que contaven en la figura del Kàiser, o emperador (dita distinció es fa en alemà per mig del terme Kaiserreich). Originalment, l'ocupació dels ordinals va tindre el fi de preparar el terreny per a un tercer i definitiu Reich alemà, que contaria en la restauració de la dinastia imperial més que en la figura del Führer (d'ahí que els nazis despuix d'adoptar-ho en entusiasme es varen afanyar a alluntar-se del seu significat original). Sobre el terme Primer Reich, encara que en principi identificat en el Sacre Imperi Romà, durant cert temps es va deixar en l'ambigüitat per motius polítics relatius a qüestions hereditàries en Àustria.

Un atre terme usat en freqüència pels nazis, el Reich dels Mil Anys (Tausendjähriges Reich), té el seu orige precisament en l'identificació del Sacre Imperi Romà (800-1806) com la primera part d'un Reich que mai va deixar d'existir, del que Carlomagno seria el primer caudillo, i obviant el fet de que dita entitat —per llavors un cúmul de territoris units per motius religiosos més que ètnics— va ser establida de fet per l'autoritat papal (despuix d'haver defés al papa León III front a la rebelió dels habitants de Roma).

El terme Tercer Reich ha quedat per tant com una expressió pròpia, en la que la paraula Reich no es traduïx (a diferència de les primeres dos "etapes imperials"), identificant-ho en l'Alemània nazi.

Antecedents

Artícul principal → Ascens d'Adolf Hitler al poder.

Alemània va ser coneguda com la República de Weimar durant els anys 1919 a 1933. Era una república en un sistema semipresidencialista. La República de Weimar va enfrontar numerosos problemes, inclosa l'hiperinflación, l'extremisme polític (inclosa la violència dels paramilitars d'esquerra i dreta), les relacions contencioses en els vencedors aliats de la Primera Guerra Mundial i una série d'intents fallancs de govern de coalició per partits polítics dividits. Despuix del fi de la Primera Guerra Mundial varen començar greus revessos a l'economia alemana, en part pels pagaments de reparació exigits pel Tractat de Versalles de 1919. El govern va imprimir diners per a fer els pagaments i reembossar el deute de guerra del país, pero la hiperinflación resultant va dur a preus inflados per als bens de consum, caos econòmic i disturbis per aliments. Quan el govern no va complir en els seus pagaments de reparacions de danys en giner de 1923, les tropes franceses varen ocupar àrees industrials alemanes a lo llarc del Ruhr i varen seguir disturbis civils generalisats.

el Partit Nacionalsocialiste Obrer Alemà (Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei), comunament conegut com el Partit Nazi, va ser fundat en 1920. Va ser el successor rebatejat del Partit dels Treballadors Alemans (DAP) format un any abans, i un de varis partits polítics de dreta actius llavors en Alemània. la plataforma del Partit Nazi va incloure la destrucció de la República de Weimar, el rebuig dels térmens del Tractat de Versalles, l'antisemitisme radical i l'antibolchevisme. Varen prometre un govern central fort, aument del Lebensraum ("espai vital") per als pobles germànics, formació d'una comunitat nacional basada en la raça i neteja racial per mig de la supressió activa dels judeus, que serien despullats de la seua ciutadania i drets civils. Els nazis varen propondre una renovació nacional i cultural basada en el moviment Völkisch. El partit, especialment la seua organisació paramilitar Sturmabteilung (SA; Storm Detachment), o Brownshirts, va utilisar la violència física per a promoure la seua posició política, interrompent les reunions d'organisacions rivals i atacant als seus membres i al poble judeu en els carrers. Estos grups armats d'extrema dreta eren comunes en Baviera i varen ser tolerats pel govern estatal d'extrema dreta de Gustav Ritter von Kahr.

Quan el mercat de valors dels Estats Units va colapsar el 24 d'octubre de 1929, l'efecte en Alemània va ser terrible. Millons es varen quedar sense treball i varis bancs importants varen colapsar. Hitler i els nazis es varen preparar per a aprofitar l'emergència per a obtindre respal per al seu partit. Varen prometre enfortir l'economia i generar ocupació. Molts votants varen decidir que el Partit Nazi era capaç de restaurar l'orde, sofocar els disturbis civils i millorar la reputació internacional d'Alemània. Despuix de les eleccions federals de 1932, el partit era el més gran del Reichstag, en 230 escans en el 37,4 per cent del vot popular.

Història

Artícul principal → Història d'Alemània.

Hitler en la Cancelleria del Reich, el 30 de giner de 1933.

Arribada del nacionalsocialisme al poder

Encara que els nacionalsocialistes varen obtindre la major part del vot popular en les dos eleccions generals del Reichstag de 1932, no varen obtindre majoria. Per lo tant, Hitler va dirigir un govern de coalició de curta duració format en el Partit Nacional del Poble Alemà. baix la pressió de polítics, industrials i la comunitat empresarial, el president Paul von Hindenburg va nomenar a Hitler canceller d'Alemània el 30 de giner de 1933. Este event es coneix com Machtergreifung ("pren del poder").

En la nit del 27 de febrer de 1933 va tindre lloc l'incendi del Reichstag. Marinus van der Lubbe, un comuniste neerlandés, va ser declarat culpable d'iniciar el fòc. Hitler va proclamar que l'incendi provocat va marcar l'inici d'un alçament comuniste. el Decret de l'Incendi del Reichstag, impost el 28 de febrer de 1933, va anular la majoria de les llibertats civils, inclosos els drets de reunió i la llibertat de prensa. El decret també va permetre a la policia detindre a persones indefinidament sense càrrecs. La llegislació va ser acompanyada d'una campanya de propaganda que va generar respal públic a la mida. La repressió violenta dels comunistes per part de les SA es va portar a terme en tot el país i es va detindre a 4000 membres del Partit Comuniste d'Alemània.

Hitler i Paul von Hindenburg en el Dia de Potsdam, 21 de març de 1933.

En març de 1933, la Llei d'habilitació, una esmena a la Constitució de Weimar, va ser aprovada en el Reichstag per 444 vots contra 94. Esta esmena va permetre a Hitler i el seu gabinet aprovar lleis, inclús lleis que violaven la constitució, sense el consentiment del president o del Reichstag. Com el proyecte de llei requeria una majoria de dos terços per a aprovar-se, els nazis varen utilisar tàctiques d'intimidació, aixina com les disposicions del Decret d'Incendi del Reichstag per a impedir l'assistència de varis diputats socialdemócrates, i els comunistes que ya havien segut prohibits. El 10 de maig, el govern es va apoderar dels actius dels socialdemócrates i varen ser prohibits el 22 de juny. El 21 de juny, les SA varen aplanar les oficines del Partit Nacional del Poble Alemà, els seus antics socis de coalició, que després es varen dissoldre el 29 de juny. Els partits polítics principals restants varen seguir el seu eixemple. El 14 de juliol de 1933, Alemània es va convertir en un estat de partit únic en l'aprovació d'una llei que decretava que el Partit Nazi era l'únic partit llegal en Alemània. També es va illegalisar la fundació de nous partits i es varen prohibir tots els partits polítics restants que encara no s'havien dissolt. Posteriorment, la Llei d'Habilitació serviria com a base llegal per a la dictadura que varen establir els nazis. Les eleccions posteriors en novembre de 1933, 1936 i 1938 varen ser controlades pels nazis, en sol membres del Partit i un chicotet número d'independents elegits.

Nazificació d'Alemània

Artícul principal → Gleichschaltung.

Si ben els estats alemans tradicionals no varen ser abolits formalment (excloent Lübeck en 1937), els seus drets constitucionals i sobirania es varen erosionar i finalment varen terminar. Prusia ya estava baix administració federal quan Hitler va aplegar al poder, proporcionant un model per al procés.

El gabinet d'Hitler va utilisar els térmens del Decret de l'Incendi del Reichstag i més vesprada la Llei d'Habilitació per a iniciar el procés de Gleichschaltung ("coordinació"), que va posar tots els aspectes de la vida baix el control del partit. Els estats individuals no controlats per governs nazis electes o coalicions dirigides pels nazis es varen vore obligats a acceptar el nomenament de comissaris del Reich per a alinear als estats en les polítiques del govern central. Estos comissaris tenien el poder de nomenar i remoure governs locals, parlaments estatals, funcionaris i juges. D'esta manera, Alemània es va convertir en un estat unitari de facto, en tots els governs estatals controlats pel govern central baix els nazis. Els parlaments estatals i el Reichsrat (cambra alta federal) varen ser abolits en giner de 1934, i tots els poders estatals es varen transferir al govern central.

Totes les organisacions civils, inclosos els grups agrícoles, les organisacions de voluntaris i els clubs deportius, varen tindre el seu liderage reemplaçat per simpatisants nazis o membres del partit; estes organisacions cíviques es varen fusionar en el Partit Nacionalsocialiste Obrer Alemà o es varen enfrontar a la dissolució. El govern nazi va declarar un "Dia del Treball Nacional" per al Primer de Maig de 1933 i va invitar a molts delegats sindicals a Berlín per a les celebracions. Al sendemà, els soldats d'assalt de SA varen demolir les oficines sindicals en tot el país; tots els sindicats es varen vore obligats a dissoldre's i els seus dirigents varen ser detinguts. la Llei de Restauració de la Funció Pública, aprovada en abril, va destituir dels seus llocs a tots els mestres, professors, juges, magistrats i funcionaris del govern que anaren judeus o el compromís dels quals en el partit estiguera baix sospita. Açò significava que les úniques institucions apolíticas que no estaven baix el control dels nazis eren les iglésies.

El règim nazi va abolir els símbols de la República de Weimar, inclosa la bandera tricolor negra, roja i dorada, i va adoptar un simbolisme reelaborado. El tricolor imperial negre, blanc i roig anterior es va restaurar com una de les dos banderes oficials d'Alemània; el segon va ser la bandera en la esvástica del Partit Nazi, que es va convertir en l'única bandera nacional en 1935. L'himne del Partit "Horst-Wesselied" ("Cançó d'Horst Wessel") es va convertir en un segon himne nacional.

Alemània encara es trobava en una situació econòmica terrible, ya que sis millons de persones estaven desocupades i el dèficit de la balança comercial era marejant. Utilisant la despesa deficitària, es varen mamprendre proyectes d'obres públiques a partir de 1934, creant 1,7 millons de nous llocs de treball sol a finals d'eixe any. Els salaris mijos varen escomençar a pujar.

Consolidació del poder

La direcció de les SA va seguir pressionant per a conseguir un major poder polític i militar. En resposta, Hitler va utilisar la Schutzstaffel (SS) i la Gestapo per a porgar tot eliderage de les SA. Hitler va apuntar al SA Stabschef (cap d'Estat Major) Ernst Röhm i atres líders de les SA que, junt en varis adversaris polítics d'Hitler (com Gregor Strasser i el excanciller Kurt von Schleicher), varen ser arrestats i fusilats. Fins a 200 persones varen morir entre el 30 de juny i el 2 de juliol de 1934 en un event que es va conéixer com la Nit dels gavinets llarcs.

El 2 d'agost de 1934, Hindenburg va morir. El dia anterior, el gabinet havia promulgat la "Llei relativa a l'oficina estatal més alta del Reich", que establia que despuix de la mort d'Hindenburg, el càrrec de president seria abolit i els seus poders es fusionarien en els d'el canceller. Hitler es va convertir aixina en cap d'Estat i cap de Govern i va ser nomenat formalment Führer und Reichskanzler ("Líder i Canceller"), encara que finalment el Reichskanzler va ser eliminat. Alemània era ara un estat totalitari en Hitler al cap. Com a cap d'Estat, Hitler es va convertir en comandant suprem de les forces armades. La nova llei va proporcionar un jurament de llealtat modificat per als militars de modo que afirmaren la llealtat a Hitler personalment en lloc del càrrec de comandant suprem o de l'estat. El 19 d'agost, la fusió de la presidència en la cancelleria va ser aprovada pel 90 per cent de l'electorat en un plebiscit.

Joseph Goebbels, ministre d'Ilustració i Propaganda Pública del Reich.

La majoria dels alemans es varen sentir aliviats de que els conflictes i les lluites galliponteres de l'era de Weimar hagueren terminat. Varen ser inundats de propaganda orquestada pel ministre d'Ilustració Pública i Propaganda Joseph Goebbels, qui va prometre pau i abundància per a tots en un país unit, lliure de marxistes i sense les llimitacions del Tractat de Versalles. El Partit Nazi va obtindre i va llegitimar el poder a través de les seues activitats revolucionàries inicials, després a través de la manipulació dels mecanismes llegals, l'us de poders policials i prenent el control de les institucions estatals i federals. El primer gran camp de concentració nazi, inicialment per a presos polítics, es va obrir en Dachau en 1933. Per a abans del final de la guerra s'havien creat centenars de camps de diferents tamanys i funcions.

A partir d'abril de 1933, es varen instituir decenes de mides que definien l'estatus dels judeus i els seus drets. Estes mides varen culminar en l'establiment de les Lleis de Núremberg de 1935, que els varen privar dels seus drets bàsics. Els nazis llevarien als judeus la seua riquea, el seu dret a casar-se en no judeus i el seu dret a ocupar molts camps laborals (com el dret, la medicina o l'educació). Finalment, els nazis varen declarar que els judeus no mereixien permanéixer entre els ciutadans i la societat alemans.

Acumulació militar

En els primers anys del règim, Alemània no tenia aliats i el seu eixèrcit es va vore dràsticament debilitat pel Tractat de Versalles. França, Polònia, Itàlia i l'Unió Soviètica tenien raons per a opondre's a l'ascens al poder d'Hitler. Polònia va sugerir a França que les dos nacions participaren en una guerra preventiva contra Alemània en març de 1933. l'Itàlia fascista es va opondre als reclams alemans en els Balcans i en Àustria, que Benito Mussolini considerava que estava en l'esfera d'influència d'Itàlia.

Ya en febrer de 1933, Hitler va anunciar que devia començar el rearmament, encara que al principi de manera clandestina, ya que fer-ho violava el Tractat de Versalles. El 17 de maig de 1933, Hitler va pronunciar un discurs davant el Reichstag en el que va destacar el seu desig de pau mundial i va acceptar una oferta del president nortamericà Franklin D. Roosevelt per al desarmament militar, sempre que les atres nacions d'Europa feren lo mateix. Quan les atres potències europees no varen acceptar esta oferta, Hitler va traure a Alemània de la Conferència Mundial de Desarmament i la Societat de Nacions en octubre, alegant que les seues clàusules de desarmament eren injustes si s'aplicaven solament a Alemània. En un referèndum celebrat en novembre, el 95 per cent dels votants va recolzar la retirada d'Alemània.

En 1934, Hitler els va dir als seus líders militars que una guerra en l'est deuria començar en 1942. el Sarre, que hi havia estat baix la supervisió de la Societat de Nacions durant 15 anys al final de la Primera Guerra Mundial, va votar en giner de 1935 per a convertir-se en part d'Alemània. En març de 1935, Hitler va anunciar la creació d'una força aérea i que la Reichswehr s'incrementaria a 550 000 hòmens. Gran Bretanya va acordar que Alemània construïra una flota naval en la firma del Acort Naval Anglo-Germà el 18 de juny de 1935.

Quan l'invasió italiana d'Etiopia va provocar solament protestes moderades per part dels governs britànic i francés, el 7 de març de 1936 Hitler va utilisar el Tractat franc-soviètic d'assistència mútua com a pretext per a ordenar a l'eixèrcit que marchara 3000 soldats cap a la zona desmilitarizar de Renania en violació del Tractat de Versalles. Com el territori era part d'Alemània, els governs britànic i francés no varen sentir que intentar fer complir el tractat valguera el risc de guerra. En les eleccions unipartidista celebrades el 29 de març, els nazis varen rebre un respal del 98,9 per cent. En 1936, Hitler va firmar un Pacte Antikomintern en Japó i un acort de no agressió en Mussolini, qui pronte es referia a un "Eix Roma-Berlín".

Hitler va enviar suministraments militars i assistència a les forces nacionalistes del general Francisco Franco durant la guerra civil espanyola, que va començar en juliol de 1936. la Legió Còndor alemana incloïa una gama d'avions i les seues tripulacions, aixina com un contingent de carros de combat. L'avió de la Legió va destruir la ciutat de Guernica en 1937. Els nacionalistes varen obtindre la victòria en 1939 i es varen convertir en un aliat informal de l'Alemània nazi.

Àustria i Checoslovàquia

En febrer de 1938, Hitler va emfatisar al canceller austríac Kurt Schuschnigg la necessitat de que Alemània assegurara les seues fronteres. Schuschnigg va programar un plebiscit sobre l'independència d'Àustria per al 13 de març, pero Hitler va enviar un ultimàtum a Schuschnigg l'11 de març exigint que entregara tot el poder al Partit Nazi d'Àustria o s'enfrontaria a una invasió. Les tropes alemanes varen entrar en Àustria al sendemà, per a ser rebudes en entusiasme per la població.

la República de Checoslovàquia era la llar d'una minoria substancial d'alemans, que vivien principalment en els Sudetes. baix la pressió de grups separatistes dins del Partit Alemà dels Sudetes, el govern checoslovac va oferir concessions econòmiques a la regió. Hitler va decidir no solament incorporar els Sudetes al Reich, sino destruir completament el país de Checoslovàquia. Els nazis varen mamprendre una campanya de propaganda per a tractar de generar respal per a una invasió. Els principals caps militars alemans es varen opondre al pla, ya que Alemània encara no estava llista per a la guerra.

La crisis va dur als preparatius de guerra de Gran Bretanya, Checoslovàquia i França (aliat de Checoslovàquia). Intentant evitar la guerra, el primer ministre britànic Neville Chamberlain va organisar una série de reunions, el resultat de les quals va ser l'Acorde de Munich, firmat el 29 de setembre de 1938. El govern checoslovac es va vore obligat a acceptar l'anexió dels Sudetes a Alemània. Chamberlain va ser rebut en vítores quan va aterrisar en Londres, dient que l'acort va dur "pau per al nostre temps". Ademés de l'anexió alemana, Polònia es va apoderar d'una estreta franja de terra prop de Cieszyn el 2 d'octubre, mentres que, com a conseqüència de l'Acort de Munich, Hongria va exigir i va rebre 12 000 quilómetros quadrats (4 600 milles quadrades) a lo llarc de la seua frontera nort en el Primer arbitrage de Viena. El 2 de novembre.12000 kilómetros cuadrados (4633.2 mi²) Despuix de les negociacions en el president Emil Hácha, Hitler es va apoderar del restant de la mitat checa del país el 15 de març de 1939 i va crear el Protectorat de Bohemio i Moravia, un dia despuix de la proclamació de la República Eslovaca en la mitat eslovaca. També el 15 de març, Hongria va ocupar i va anexar la recentment proclamada i no reconeguda Cárpatos-Ucrània i una franja adicional de terra disputada en Eslovàquia.

Els nazis es varen apoderar de les reserves de divises d'Àustria i la República Checa, de la mateixa manera que les existències de matèries primeres com a metals i bens terminats com a armes i avions, que es varen enviar a Alemània. El conglomerat industrial Reichswerke Hermann Göring va prendre el control de les instalacions de producció d'acer i carbó en abdós països.

Polònia

En giner de 1934, Alemània va firmar un pacte de no agressió en Polònia. En març de 1939, Hitler va exigir la devolució de la Ciutat Lliure de Dánzig i el Corredor Polac, una franja de terra que separava Prusia Oriental del restant d'Alemània. Els britànics varen anunciar que acodirien en ajuda de Polònia si era atacada. Hitler, creent que els britànics no actuarien realment, va ordenar que es preparara un pla d'invasió per a setembre de 1939. El 23 de maig, Hitler va descriure als seus generals el seu pla general de no solament apoderar-se del Corredor polac, sino també d'expandir enormement el territori alemà cap a l'est a costa de Polònia. Esperava que esta volta s'enfrontaren a la força.

Els alemans varen reafirmar la seua aliança en Itàlia i varen firmar pactes de no agressió en Dinamarca, Estònia i Letònia, mentres que els vínculs comercials es varen formalisar en Romania, Noruega i Suècia. El canceller Joachim von Ribbentrop va concertar en negociacions en l'Unió Soviètica un pacte de no agressió, el Pacte Ribbentrop-Molotov, firmat en agost de 1939. El tractat també contenia protocols secrets que dividien a Polònia i els estats bàltics en esferes d'influència alemanes i soviètiques.

Segona Guerra Mundial

Política exterior

La política exterior d'Alemània en temps de guerra va implicar la creació de governs aliats controlats directa o indirectament des de Berlín. Tenien l'intenció d'obtindre soldats d'aliats com Itàlia i Hongria i treballadors i suministraments d'aliments d'aliats com la França de Vichy. Hongria va ser la quarta nació en unir-se a l'Eix, firmant el Pacte Tripartit el 27 de setembre de 1940. Bulgària va firmar el pacte el 17 de novembre. Els esforços alemans per a assegurar el petròleu varen incloure la negociació d'un suministrament del seu nou aliat, Romania, que va firmar el Pacte el 23 de novembre, junt en la República Eslovaca. A finals de 1942, hi havia 24 divisions de Romania en el Front Oriental, 10 d'Itàlia i 10 d'Hongria. Alemània va assumir el control total en França en 1942, Itàlia en 1943 i Hongria en 1944. Encara que Japó era un aliat poderós, la relació era distant, en poca coordinació o cooperació. Per eixemple, Alemània es va negar a compartir la seua fòrmula per al petròleu sintètic a partir del carbó fins a finals de la guerra.

Començos de la guerra

Alemània va invadir Polònia i va capturar la Ciutat Lliure de Dánzig l'1 de setembre de 1939, començant la Segona Guerra Mundial en Europa. En honor a les seues obligacions contractuals, Gran Bretanya i França varen declarar la guerra a Alemània dos dies despuix. Polònia va caure ràpidament, ya que l'Unió Soviètica va atacar des de l'est el 17 de setembre. Reinhard Heydrich, cap de Sicherheitspolizei (SiPo; Policia de Seguritat) i Sicherheitsdienst (SD; Servici de Seguritat), va ordenar el 21 de setembre que els judeus polacs anaren detinguts i concentrats en ciutats en bones conexions ferroviàries. Inicialment, l'intenció era deportar-els més a l'est, o possiblement a Madagascar. Utilisant llistes preparades de bestreta, uns 65 000 intelectuals, nobles, clercs i professors polacs varen ser assessinats a finals de 1939 en un intent de destruir l'identitat de Polònia com a nació. Les forces soviètiques varen alvançar cap a Finlàndia en la Guerra d'Hivern i les forces alemanes varen entrar en acció en el mar. Pero poca una atra activitat es va produir fins a maig, per lo que el periodo es va conéixer com la "guerra de broma".

Des de l'inici de la guerra, un bloqueig britànic als enviaments a Alemània va afectar la seua economia. Alemània depenia especialment dels suministraments estrangers de petròleu, carbó i cereals. Gràcies als embargaments comercials i el bloqueig, les importacions en Alemània varen disminuir en un 80 per cent. Per a salvaguardar els enviaments de mineral de ferro suec a Alemània, Hitler va ordenar l'invasió de Dinamarca i Noruega, que va començar el 9 d'abril. Dinamarca va caure despuix de menys d'un dia, mentres que la major part de Noruega li va seguir a finals de més. A principis de juny, Alemània va ocupar tota Noruega.

conquista d'Europa

Contra el consell de molts dels seus oficials militars superiors, en maig de 1940 Hitler va ordenar un ataque contra França i la regió dels Països Baixos. Ràpidament varen conquistar Luxemburc i els Països Baixos i varen superar als aliats en Bèlgica, lo que va obligar a evacuar a moltes tropes britàniques i franceses en Dunkerque. França també va caure i es va rendir a Alemània el 22 de juny. La victòria en França va resultar en un aument en la popularitat d'Hitler i un aument en la febra de la guerra en Alemània.

En violació de les disposicions del Conveni de L'Haya, es va posar a treballar a empreses industrials dels Països Baixos, França i Bèlgica en la producció de material de guerra per a Alemània.

Els soldats alemans marchen prop de l'Arc del Triumfo en París, el 14 de juny de 1940.

Els nazis varen confiscar als francesos mils de locomotores i material rodante, atarassanes d'armes i matèries primeres com a coure, estany, petròleu i níquel. França, Bèlgica i Noruega varen pagar les despeses d'ocupació. Les barreres al comerç varen provocar acaparamiento, mercats negres i incertitut sobre el futur. Els suministraments d'aliments eren precaris; la producció va descendir en la major part d'Europa. La hambruna es va experimentar en molts països ocupats.

Les propostes de pau d'Hitler al nou primer ministre britànic Winston Churchill varen ser rebujades en juliol de 1940. El gran almirant Erich Raeder havia advertit a Hitler en juny que la superioritat aérea era una condició prèvia per a una invasió exitosa de Gran Bretanya, per lo que Hitler va ordenar una série d'atacs aéreus contra Bases aérees i estacions de radar de la Real Força Aérea (RFA), aixina com atacs aéreus nocturns en ciutats britàniques, incloses Londres, Plymouth i Coventry. La Luftwaffe alemana no va poder derrotar a la RFA en lo que es va conéixer com la Batalla d'Anglaterra i, a fins d'octubre, Hitler es va donar conte de que no es conseguiria la superioritat aérea. Va pospondre permanentment l'invasió, un pla que els comandants de l'eixèrcit alemà mai prendrien del tot en sério. Varis historiadors, inclós Andrew Gordon, creuen que la raó principal del fracàs del pla d'invasió va ser el superioritat de l'Armada Real, no les accions de la RAF.

En febrer de 1941, l'Afrika Korps alemà va aplegar a Líbia per a ajudar als italians en la Campanya del Nort d'Àfrica. El 6 d'abril, Alemània va llançar una invasió de Yugoslàvia i Grècia. Tota Yugoslàvia i parts de Grècia es varen dividir posteriorment entre Alemània, Hongria, Itàlia i Bulgària.

Invasió a l'Unió Soviètica

Artícul principal → Operació Barbarroja.

El 22 de juny de 1941, contravenint el Pacte Ribbentrop-Molotov, al voltant de 3,8 millons de soldats de l'Eix varen atacar l'Unió Soviètica. Ademés del propòsit declarat d'Hitler d'adquirir Lebensraum, esta ofensiva a gran escala, denominada Operació Barbarroja, tenia l'intenció de destruir l'Unió Soviètica i apoderar-se dels seus recursos naturals per a la posterior agressió contra les potències occidentals. La reacció entre els alemans va ser de sorpresa i temor, ya que molts estaven preocupats per quant més duraria la guerra o sospitaven que Alemània no podria guanyar una guerra lliurada en dos fronts.

Mort i destrucció durant la batalla de Stalingrado, octubre de 1942.

L'invasió va conquistar un àrea enorme, inclosos els estats bàltics, Bielorússia i Ucrània occidental. Despuix de l'exitosa Batalla de Smolensk en setembre de 1941, Hitler va ordenar al Grup d'Eixèrcits Centre que detinguera el seu alvanç cap a Moscou i desviara temporalment els seus grups Panzer per a ajudar en el sege de Leningrado i Kiev. Esta pausa va brindar al Eixèrcit Rojo l'oportunitat de movilisar noves reserves. l'ofensiva de Moscou, que es va recomençar en octubre de 1941, va terminar desastrosament en decembre. El 7 de decembre de 1941, Japó va atacar Pearl Harbor, Hawái. Quatre dies despuix, Alemània va declarar la guerra a Estats Units.

El menjar escassejava en les àrees conquistades de l'Unió Soviètica i Polònia, ya que els eixèrcits en retirada havien cremat les collites en algunes àrees, i gran part del restant va ser enviat de tornada al Reich. En Alemània, les racions es varen reduir en 1942. En el seu paper de Plenipotenciario del Pla de Quatre Anys, Hermann Göring va exigir un aument dels enviaments de cereals de França i peix de Noruega. La collita de 1942 va ser bona i els suministraments d'aliments varen seguir sent adequats en Europa occidental.

Alemània i Europa en el seu conjunt depenien casi totalment de les importacions estrangeres de petròleu. En un intent per resoldre l'escassea, en juny de 1942 Alemània va llançar Fall Blau ("Cas Blau"), una ofensiva contra els camps petrolífers del Caucas. L'Eixèrcit Rojo va llançar una contraofensiva el 19 de novembre i va rodejar a les forces de l'Eix, que varen quedar atrapades en Stalingrado el 23 de novembre. Göring va assegurar a Hitler que el 6.º Eixèrcit podria rebre suministraments per aire, pero açò va resultar ser inviable. La negativa d'Hitler a permetre una retirada va provocar la mort de 200 000 soldats alemans i rumans; dels 91 000 hòmens que es varen rendir en la ciutat el 31 de giner de 1943, només 6000 supervivents varen retornar a Alemània despuix de la guerra.

Punt d'inflexió i colapse

Artícul principal → Suïcidis colectius de 1945 en l'Alemània nazi.

El missil alemà V-2 considerat el primer missil balístic de combat de llarc alcanç del món i el primer artefacte humà conegut que va fer un vol suborbital.

Les pèrdues varen seguir aumentant despuix de Stalingrado, lo que va provocar una forta reducció de la popularitat del Partit Nazi i una deterioració de la moral. Les forces soviètiques varen continuar alvançant cap a l'oest despuix de la fallanca ofensiva alemana en la batalla de Kursk en l'estiu de 1943. A finals de 1943, els alemans havien perdut la major part dels seus guanys territorials orientals. En Egipte, el Afrika Korps del mariscal de camp Erwin Rommel va ser derrotat per les forces britàniques al mando del mariscal de camp Bernard Montgomery en octubre de 1942. Els aliats varen desembarcar en Sicília en juliol de 1943 i en Itàlia en setembre. Mentrestant, les flotes de bombarders nortamericans i britànics en base en Gran Bretanya varen iniciar operacions contra Alemània. Molts bombardejos es varen donar intencionalmente contra objectius civils en un esforç per destruir la moral alemana. També es va considerar particularment important el bombardeig de fàbriques d'avions i del Centre d'Investigació de l'Eixèrcit en Peenemünde, a on s'estaven desenrollant i produint eixides V-1 i V-2. La producció d'avions alemans no va poder seguir el ritme de les pèrdues, i sense cobertura aérea, la campanya de bombardejos aliats es va tornar encara més devastadora. En apuntar a les refineria i fàbriques de petròleu, varen paralisar l'esforç bèlic alemà a fins de 1944.

Els aliats varen establir un front en França en els desembarcs del Dia D en Normandia. El 20 de juliol de 1944, Hitler va sobreviure a un intent d'assessinat. Va ordenar brutals represàlies que varen resultar en 7000 detencions i l'eixecució de més de 4900 persones. La fallanca ofensiva de les Ardenas (16 de decembre de 1944 - 25 de giner de 1945) va ser l'última gran ofensiva alemana en el front occidental, i les forces soviètiques varen entrar en Alemània el 27 de giner. La negativa d'Hitler a admetre la derrota i la seua insistència en que la guerra es lliurara fins a l'últim home va conduir a morts i destrucció innecessàries en els últims mesos de la guerra. A través del seu ministre de Justícia, Otto Georg Thierack, Hitler va ordenar que tot aquell que no estiguera preparat per a lluitar fora somés a un consell de guerra, i mils de persones varen ser eixecutades. En moltes àrees, la gent es va rendir als Aliats que s'acostaven a pesar de les exhortaciones dels líders locals per a que seguiren lluitant. Hitler va ordenar la destrucció del transport, ponts, indústries i una atra infraestructura — un decret de terra arrasada — pero el ministre d'Armament, Albert Speer, va impedir que esta orde es complira plenament.

Archiu:SFP 186 - Flug ueber Berlin.ogv

Durant la Batalla de Berlín (16 d'abril de 1945 - 2 de maig de 1945), Hitler i el seu estat major varen viure en el Führerbunker subterràneu mentres s'acostava l'Eixèrcit Rojo. El 30 d'abril, quan les tropes soviètiques estaven a dos quadres de la Cancelleria del Reich, Hitler, junt en la seua nóvia i la seua llavors esposa Eva Braun es varen suïcidar. El 2 de maig, el general Helmuth Weidling va entregar incondicionalment Berlín al general soviètic Vasily Chuikov. Hitler va ser succeït pel Gran Almirant Karl Dönitz com a President del Reich i Goebbels com a Canceller del Reich. Goebbels i la seua esposa Magda es varen suïcidar al sendemà despuix d'assessinar a les seues sis fills. Entre el 4 i el 8 de maig de 1945, la majoria de les forces armades alemanes restants es varen rendir incondicionalment. l'Instrument de Rendició Alemà es va firmar el 8 de maig, marcant el fi del règim nazi i el final de la Segona Guerra Mundial en Europa.

El respal popular a Hitler va desaparéixer casi per complet quan la guerra va aplegar al seu fi. Les taxes de suïcidi en Alemània varen aumentar, particularment en àrees a on alvançava l'Eixèrcit Rojo. Entre els soldats i el personal del partit, el suïcidi a sovint es considerava una alternativa honorable i heròica a la rendició. Els relats de primera mà i la propaganda sobre el comportament incivilizado de les tropes soviètiques que alvançaven varen causar pànic entre la població civil del front oriental, especialment les dònes, que temien ser violades. Més de mil persones (d'una població d'al voltant de 16 000) es varen suïcidar en Demmin al voltant de l'1 de maig de 1945 quan el 65.º Eixèrcit del 2.º Front Bielorús va irrompre per primera volta en una destilería i després va arrasar la ciutat, cometent violacions massives, eixecutant arbitrariamente civils i capcionant fòc a edificis. Va haver un gran número de suïcidis en molts atres llocs, inclosos Neubrandenburg (600 morts), Stolp en Pommern (1000 morts), i Berlín, a on a lo manco 7057 persones es varen suïcidar en 1945.

Baixes alemanes

Refugiats alemans en Bedburg, prop de Kleve, 19 de febrer de 1945.

Les estimacions del total de morts en guerra dels alemans oscilen entre 5,5 i 6,9 millons de persones. Un estudi de l'historiador alemà Rüdiger Overmans calcula el número de militars alemans morts i desapareguts en 5,3 millons, inclosos 900 000 hòmens reclutats fòra de les fronteres d'Alemània de 1937. Richard Overy va estimar en 2014 que uns 353 000 civils varen morir en atacs aéreus aliats. Atres morts de civils inclouen 300 000 alemans (inclosos judeus) que varen ser víctimes de la persecució política, racial i religiosa nazi i 200 000 que varen ser assessinats en el programa d'eutanàsia nazi. Els tribunals polítics cridats Sondergerichte varen condenar a mort a uns 12 000 membres de la resistència alemana i els tribunals civils varen condenar a atres 40 000 alemans. També es varen produir violacions massives de dònes alemanes.

Geografia

Canvis territorials

Artícul principal → Història territorial d'Alemània.

Mapa (en anglés) del Gran Reich Alemà en divisions administratives establides pel Partit Nazi, 1944.

Com a resultat de la seua derrota en la Primera Guerra Mundial i el resultant Tractat de Versalles, Alemània va perdre Alsàcia-Lorena, Schleswig del Nort i Memel. El Sarre es va convertir en un protectorat de França en la condició de que els seus residents decidiren més vesprada per mig de referèndum a quin país unir-se, i Polònia es va convertir en una nació independent i se li va donar accés a la mar per mig de la creació del Corredor Polac, que separava a Prusia del restant d'Alemània, mentres que Dánzig es va convertir en una ciutat lliure.

Alemània va recuperar el control del Sarre a través d'un referèndum celebrat en 1935 i va anexar Àustria en el Anschluss de 1938. Per a este moment la població d'Alemània era de 79 364 408 persones. Esta sifra no inclou el territori de Danzig ni el de Memel, ni el Protectorat de Bohemio-Moravia. L'Acort de Munich de 1938 li va donar a Alemània el control dels Sudetes i es varen apoderar del restant de Checoslovàquia sis mesos despuix. Baix amenaça d'invasió per mar, Lituània va entregar el districte de Memel en març de 1939.

Entre 1939 i 1941, les forces alemanes varen invadir Polònia, Dinamarca, Noruega, França, Luxemburc, els Països Baixos, Bèlgica, Yugoslàvia, Grècia i l'Unió Soviètica. Alemània va anexar parts del nort de Yugoslàvia en abril de 1941, mentres que Mussolini va cedir Trieste, Tirol del Sur i Istria a Alemània en 1943.

Territoris ocupats

Eixecució pública de 54 polacs en Rożki, Voivodato de Mazovia (prop de Radom), Polònia ocupada pels alemans, 1942.

Alguns dels territoris conquistats es varen incorporar a Alemània com a part de l'objectiu a llarc determini d'Hitler de crear un Gran Reich Germànic. Vàries àrees, com Alsàcia-Lorena, es varen colocar baix l'autoritat d'un Gau (districte regional) adjacent. el Reichskommissariate (Comisariados del Reich), règims cuasi-colonials, es varen establir en alguns països ocupats. Les àrees someses a l'administració alemana inclouen el Protectorat de Bohemio i Moravia, Reichskommissariat Ostland (que comprén els estats bàltics i Bielorússia) i Reichskommissariat Ucrània. Les àrees conquistades de Bèlgica i França varen quedar baix el control de l'Administració Militar en Bèlgica i el nort de França. La belga Eupen-Malmedy, que havia segut part d'Alemània fins a 1919, va ser anexada. Part de Polònia es va incorporar al Reich i el Govern General es va establir en la Polònia central ocupada. Els governs de Dinamarca, Noruega (Reichskommissariat Norwegen) i els Països Baixos (Reichskommissariat Niederlande) varen ser posats baix administracions civils formades principalment per natius. Hitler pretenia incorporar finalment moltes d'estes àrees al Reich. Alemània va ocupar el protectorat italià d'Albània i la governació italiana de Montenegro en 1943 i va instalar un govern títaro en la Sèrbia ocupada en 1941.

Política

Heinrich Himmler, Hitler i Viktor Lutze realisen la salutació nazi en el Congrés de Nuremberg, setembre de 1934.

Ideologia

Artícul principal → Nazisme.

Els nazis eren un partit polític fasciste d'extrema dreta que va sorgir durant les convulsions socials i financeres que es varen produir despuix del final de la Primera Guerra Mundial. El Partit va seguir sent chicotet i marginat, rebent el 2,6 % del vot federal en 1928, abans de l'inici de la Gran Depressió en 1929. En 1930, el Partit va obtindre el 18,3 % dels vots federals, lo que ho va convertir en el segon partit polític més gran del Reichstag. Mentres estava en presó despuix del fallanc Beer Hall Putsch de 1923, Hitler va escriure La meua lluita, que presentava el seu pla per a transformar la societat alemana en una basada en la raça. L'ideologia nazi va reunir elements d'antisemitisme, higiene racial i eugenèsia, i els va combinar en pangermanisme i expansionisme territorial en l'objectiu d'obtindre més Lebensraum per al poble germànic. El règim va intentar obtindre este nou territori atacant a Polònia i l'Unió Soviètica, en l'intenció de deportar o matar als judeus i eslaus que vivien allí, que eren vists com a inferiors a la raça superior ària i part d'una conspiració judeo-bolchevique. El règim nazi creïa que solament Alemània podia derrotar a les forces del bolchevisme i salvar a la humanitat de la dominació mundial dels judeus internacionals. Atres persones que els nazis varen considerar que la vida no era digna de viure eren els discapacitats mentals i físics, els gitanos, els homosexuals, els testics de Jehová i els inadaptados socials.

Influenciat pel moviment Völkisch, el règim estava en contra del modernisme cultural i va recolzar el desenroll d'un eixèrcit extens a costa de l'intelectualisme. La creativitat i l'art varen ser reprimits, llevat a on podien servir com a mijos de propaganda. El partit va utilisar símbols com la Bandera de Sanc i rituals com les manifestacions del Partit Nazi per a fomentar l'unitat i reforçar la popularitat del règim.

Govern

Artícul principal → Governe de l'Alemània nazi.

Hitler, Göring, Goebbels i Rudolf Hess durant una desfilada militar en 1933.

Hitler va governar Alemània de forma autocràtica en afirmar el Führerprinzip ("principi de líder"), que exigia l'obediència absoluta de tots els subordinats. Considerava l'estructura del govern com una piràmide, en ell mateixa, elíder infalible, en el cim. El ranc del partit no es determinava per mig d'eleccions i els llocs s'ocupaven per mig de nomenament per part dels de ranc superior. El partit va utilisar la propaganda per a desenrollar un cult a la personalitat entorn a Hitler. Historiadors com Kershaw emfatisen l'impacte sicològic de l'habilitat d'Hitler com a orador. Roger Gill afirma: "Els seus commovedors discursos varen capturar les ments i els cors d'un gran número de persones alemanes: pràcticament hipnotizó al seu públic".

Si ben els alts funcionaris informaven a Hitler i seguien les seues polítiques, tenien una autonomia considerable. Esperava que els funcionaris "treballaren per al Führer", que prengueren l'iniciativa de promoure polítiques i accions en consonancia con els objectius del partit i els desijos d'Hitler, sense la seua participació en la presa de decisions del dia a dia. El govern era una colecció desorganisada de faccions liderades per l'èlit del partit, que lluitaven per acumular poder i guanyar-se el favor del Führer. L'estil de liderage d'Hitler consistia en donar órdens contradictòries als seus subordinats i colocar-els en posicions en les que els seus deures i responsabilitats se superponien. D'esta manera va fomentar la desconfiança, la competència i les lluites internes entre els seus subordinats per a consolidar i maximizar el seu propi poder.

Hitler declarant la guerra als Estats Units en el Reichstag, 11 de decembre de 1941.

Els successius decrets del Reichsstatthalter entre 1933 i 1935 varen abolir els Länder (estats constituents) existents d'Alemània i els varen reemplaçar en noves divisions administratives, el Gaue, governat per líders nazis (Gauleiters). El canvi mai es va implementar per complet, ya que els Länder encara s'utilisaven com a divisions administratives per a alguns departaments governamentals, com el d'educació. Açò va conduir a un feltre burocràtic de jurisdiccions i responsabilitats superpostes típiques de l'estil administratiu del règim nazi.

Els funcionaris judeus varen perdre els seus treballs en 1933, llevat aquells que havien prestat servici militar en la Primera Guerra Mundial. Es va designar en el seu lloc a membres del Partit o simpatisants del partit. Com a part del procés de Gleichschaltung, la Llei de govern local del Reich de 1935 va abolir les eleccions locals i els alcaldes varen ser nomenats pel Ministeri de l'Interior.

Llei

Gràfic que mostra les divisions racials pseudocientíficas utilisades en les polítiques racials de l'Alemània nazi.

En agost de 1934, es va exigir als funcionaris públics i membres de l'eixèrcit que feren un jurament d'obediència incondicional a Hitler. Estes lleis es varen convertir en la base del Führerprinzip, el concepte de que la paraula d'Hitler anulava totes les lleis existents. Tots els actes que varen ser sancionats per Hitler, inclús l'assessinat, es varen convertir en llegals. Tota la llegislació proposta pels ministres del gabinet tenia que ser aprovada per l'oficina del Führer Adjunt Rudolf Hess, qui també podia vetar els nomenaments d'alts càrrecs en l'administració pública.

La major part del sistema judicial i els còdics llegals de la República de Weimar es varen mantindre vigents per a fer front als delictes comuns. Els tribunals varen dictar i varen eixecutar moltes més condenes a mort que ans que els nazis prengueren el poder. Les persones que varen ser condenades per tres o més delictes, inclús menors, podrien ser considerats delinqüents habituals i encarcerats indefinidament. Es va considerar que persones com les prostitutes i els carteristes eren intrínsecament criminals i una amenaça per a la comunitat. Mills varen ser arrestats i confinats indefinidament sense juí.

Una trobada dels quatre juristes que varen impondre l'ideologia nazi en el sistema llegal d'Alemània (d'esquerra a dreta: Roland Freisler, Franz Schlegelberger, Otto Georg Thierack i Curt Rothenberger).

En 1934 es va establir un nou tipo de tribunal, el Volksgerichtshof ("Tribunal del Poble") per a ocupar-se de casos polítics. Este tribunal va dictar més de 5000 condenes a mort fins a la seua dissolució en 1945. La pena de mort podria impondre's per delictes com ser comuniste, imprimir panflets sediciosos o inclús fer bromes sobre Hitler o atres funcionaris. La Gestapo estava a càrrec de l'investigació policial per a fer complir l'ideologia nazi, ya que localisava i confinava a delinqüents polítics, judeus i atres persones considerades indesijables. Els delinqüents polítics que varen ser lliberats de la presó a sovint eren arrestats de nou immediatament per la Gestapo i confinats en un camp de concentració.

Els nazis varen utilisar la propaganda per a promulgar el concepte de Rassenschande ("contaminació racial") per a justificar la necessitat de lleis racials. En setembre de 1935 es varen promulgar les Lleis de Núremberg. Estes lleis inicialment varen prohibir les relacions sexuals i els matrimonis entre aris i judeus i després es varen ampliar per a incloure als "gitanos, negres o els seus descendents bastardos". La llei també prohibia l'ocupació de dònes alemanes menors de 45 anys com a empleades domèstiques en llars judeues. La Llei de ciutadania del Reich establia que solament els de "sanc alemana o afins" podien ser ciutadans. Aixina, els judeus i uns atres no aris varen ser despullats de la seua ciutadania alemana. La llei també va permetre als nazis negar la ciutadania a qualsevol que no recolzara lo suficient al règim. Un decret complementari emés en novembre va definir com a judeu a qualsevol persona en tres yayos judeus, o dos yayos que seguiren la fe judeua.

Militars i paramilitars

Wehrmacht

Artícul principal → Mit de la Wehrmacht inocent.

Una columna de tancs i atres vehículs blindats del Panzerwaffe prop de Stalingrado, 1942.

Les forces armades unificades d'Alemània de 1935 a 1945 es varen cridar Wehrmacht (força de defensa). Açò incloïa al Heer (eixèrcit), Kriegsmarine (marina) i Luftwaffe (força aérea). A partir del 2 d'agost de 1934, es va exigir als membres de les forces armades que feren un jurament d'obediència incondicional a Hitler personalment. A diferència del jurament anterior, que requeria la fidelitat a la constitució del país i els seus establiments llegals, este nou jurament requeria que els membres de l'eixèrcit obediren a Hitler inclús si se'ls ordenava fer alguna cosa illegal. Hitler va decretar que l'eixèrcit tindria que tolerar i inclús oferir respallogístic als Einsatzgruppen —els esquadrons de la mort mòvils responsables de millons de morts en Europa de l'Est— quan fora tàcticament possible fer-ho. Les tropes de la Wehrmacht també varen participar directament en l'Holocaust disparant contra civils o cometent genocidi baix el disfràs d'operacions antipartisanas. La llínea del partit era que els judeus eren els instigadors de la lluita partidista i, per lo tant, devien ser eliminats. El 8 de juliol de 1941, Heydrich va anunciar que tots els judeus dels territoris orientals conquistats devien ser considerats partisanos i va donar l'orde de fusilar a tots els judeus varons entre les edats de 15 i 45 anys. En agost, açò es va ampliar per a incloure a tota la població judeua.

A pesar dels esforços per preparar militarment al país, l'economia no podia sostindre una llarga guerra de desgast. Es va desenrollar una estratègia basada en la tàctica de Blitzkrieg ("guerra llampada"), que implicava l'us d'atacs coordinats ràpits que evitaven els punts forts de l'enemic. Els atacs varen començar en bombardejos d'artilleria, seguits de bombardejos i ametrallamientos. A continuació, els tancs atacarien i finalment l'infanteria entraria per a assegurar l'àrea capturada. Les victòries varen continuar fins a mediats de 1940, pero el fracàs en derrotar a Gran Bretanya va ser el primer punt d'inflexió important en la guerra. La decisió d'atacar l'Unió Soviètica i la derrota decisiva en Stalingrado varen dur a la retirada dels eixèrcits alemans i l'eventual pèrdua de la guerra. El número total de soldats que varen servir en la Wehrmacht des de 1935 fins a 1945 va ser d'al voltant de 18,2 millons, dels quals 5,3 millons varen morir.

Les SA i SS

Artícul principal → Sturmabteilung.

el Sturmabteilung (SA; destacament de tormenta), o camises pardas, fundat en 1921, va anar el primer ala paramilitar del Partit Nazi; la seua tasca inicial era protegir als líders nazis en mítins i assamblees. També varen participar en batalles galliponteres contra les forces de partits polítics rivals i accions violentes contra judeus i atres persones. Baix eliderage d'Ernst Röhm, les SA varen créixer en 1934 a més de mig milló de membres (4,5 millons incloses les reserves) en un moment en que el Tractat de Versalles encara llimitava a 100 000 hòmens a l'eixèrcit regular.

• Röhm esperava assumir el mando de l'eixèrcit i absorbir-ho en les files de les SA. Hindenburg i el ministre de Defensa, Werner von Blomberg, varen amenaçar en impondre la llei marcial si no es reduïen les activitats de les SA. Per lo tant, menys d'un any i mig despuix de prendre el poder, Hitler va ordenar la mort dels líders de les SA, inclós Rohm. Despuix de la porga de 1934, les SA ya no eren una força important.

Inicialment una chicoteta unitat de guardaespals baix els auspicis de les SA, el Schutzstaffel (SS; Esquadró de Protecció) va créixer fins a convertir-se en un dels grups més grans i poderosos de l'Alemània nazi. Dirigides pel Reichsführer-SS Heinrich Himmler des de 1929, les SS tenien més d'un quarto de milló de membres en 1938. Himmler inicialment va imaginar a les SS com un grup de guàrdies d'èlit, l'última llínea de defensa d'Hitler. Les Waffen-SS, la branca militar de les SS, es varen convertir en un segon eixèrcit. Depenia de l'eixèrcit regular per a l'armament i l'equip pesats, i la majoria de les unitats estaven baix el control tàctic del Alt Mando de les Forces Armades (OKW). A fins de 1942, ya no es varen seguir els estrictes requisits racials i de selecció que havien estat inicialment en vigor. En el reclutament i la conscripción basats únicament en l'expansió, en 1943 les Waffen-SS ya no podien pretendre ser una força de combat d'èlit.

Les formacions de les SS varen cometre molts crims de guerra contra civils i militars aliats. A partir de 1935, les SS varen encapçalar la persecució dels judeus, que varen ser acorralats en guetos i camps de concentració. En l'esclat de la Segona Guerra Mundial, les unitats SS Einsatzgruppen varen seguir a l'eixèrcit fins a Polònia i l'Unió Soviètica, a on de 1941 a 1945 varen matar a més de dos millons de persones, inclosos 1,3 millons de judeus. Un terç dels membres dels Einsatzgruppen varen ser reclutats entre el personal de les Waffen-SS. Les SS-Totenkopfverbände (unitats del cap de la mort) dirigien els camps de concentració i els camps d'extermini, a on varen morir millons més. Fins a 60 000 hòmens de les Waffen-SS varen servir en els camps.

En 1931, Himmler va organisar un servici d'inteligència de les SS que es va conéixer com Sicherheitsdienst (SD; Servici de Seguritat) baix el seu adjunt, Heydrich. Esta organisació tenia la tasca de localisar i arrestar a comunistes i atres opositors polítics. Himmler va establir els inicis d'una economia parala baix els auspicis de l'Oficina Central d'Economia i Administració de les SS. Esta societat de cartera era propietària de societats immobiliàries, fàbriques i editorials.

Economia

Artícul principal → Economia de l'Alemània nazi.

Planta d'oli sintètic IG Farben en construcció en Buna Werke (1941). Esta planta formava part del complex del camp de concentració d'Auschwitz.

L'assunt econòmic més urgent que varen enfrontar inicialment els nazis va ser la taxa de desocupació nacional del 30 %. L'economiste Dr. Hjalmar Schacht, president del Reichsbank i ministre d'Economia, va crear un esquema per al financiamiento del dèficit en maig de 1933. Els proyectes de capital es pagaven en l'emissió de pagarés denominats abonaments Mefo. Quan es varen presentar els billets per al pagament, el Reichsbank va imprimir diners. Hitler i el seu equip econòmic esperaven que la pròxima expansió territorial proporcionaria els mijos per a pagar el creixent deute nacional. L'administració de Schacht va conseguir una ràpida disminució de la taxa de desocupació, la major de tots els països durant la Gran Depressió. La recuperació econòmica va ser desigual, en reducció d'hores de treball i disponibilitat errática d'artículs de primera necessitat, lo que va provocar el desencant en el règim des de 1934.

En acabant de que els nazis varen prendre el poder varen ser privatizar la qual'empresa privada que operara una planta tenia dret a comprar-la”. Les empreses privatizar pels nazis incloïen els quatre principals bancs comercials d'Alemània, que havien segut propietat pública durant els anys anteriors: Commerz– und Privatbank, Deutsche Bank und Disconto-Gesellschaft, Golddiskontbank i Dresdner Bank. També es varen privatizar els Deutsche Reichsbahn (Ferrocarrils alemans), en eixe moment l'empresa pública més gran del món, vàries empreses de construcció naval i va millorar els servicis públic-privats a costa de les empreses de servicis públics de propietat municipal devia ser evitada a menos que fora absolutament necessari per al rearmament o l'esforç de guerra.

En octubre de 1933, degut a que Hugo Junkers, propietari i fundador de la Junkers Aircraft Works, era considerat pacifista i políticament poc fiable, va ser obligat a transferir els seus palesos privades a l'empresa i entregar el 51% de les seues accions al Ministeri de l'Aire del Reich sense compensació i va ser posat baix arrest domiciliari fins al seu decés, el 3 de febrer de 1935. En conjunt en atres fabricants d'avions i baix la direcció del Ministre d'Aviació Göring, la producció d'aeronaus de guerra es va incrementar. D'una força laboral de 3200 persones que produïen 100 unitats per any en 1932, l'indústria va créixer fins a amprar un quarto de milló de treballadors que varen fabricar més de 10 000 avions tècnicament alvançats anualment en menys de dèu anys despuix.

Es va crear una elaborada burocràcia per a regular les importacions de matèries primeres i productes terminats en l'intenció d'eliminar la competència estrangera en el mercat alemà i millorar la balança de pagaments de la nació. Els nazis varen encorajar el desenroll de substituts sintètics de materials com l'oli i els textils. Com el mercat experimentava un excés i els preus del petròleu eren baixos, en 1933 el govern nazi va firmar un acort de participació en els guanys en IG Farben, garantisant-els un rendiment del 5 per cent sobre el capital invertit en la seua planta d'oli sintètic en Leuna. Qualsevol benefici que supere eixa cantitat s'entregaria al Reich. En 1936, Farben va llamentar haver fet el tracte, ya que per a llavors s'estaven generant beneficis en excés. En un atre intent d'assegurar un suministrament adequat de petròleu durant la guerra, Alemània va intimidar a Romania per a que firmara un acort comercial en març de 1939.

Els principals proyectes d'obres públiques finançats en despeses deficitàries varen incloure la construcció d'una ret d'autopistes i la finançació de programes iniciats pel govern anterior per a millorar la vivenda i l'agricultura. Per a estimular l'indústria de la construcció, es va oferir crèdit a empreses privades i es varen otorgar subsidis per a la compra i reparació de vivendes. En la condició de que l'esposa deixara la força laboral, les parelles jóvens d'ascendència ària que tingueren l'intenció de casar-se podien accedir a un préstam de fins a 1000 Reichsmarks, i la cantitat que devien reembossar es reduïa en un 25 per cent per cada fill naixcut. L'advertència de que la dòna tenia que permanéixer desocupada fòra de la llar es va eliminar en 1937 per l'escassea de treballadors calificats.

Imaginant la propietat generalisada d'automòvils com a part de la nova Alemània, Hitler va dispondre que el dissenyador Ferdinand Porsche elaborara plans per al KdF-wagen (automòvil Força a través de l'alegria), destinat a ser un automòvil que tots pogueren pagar. Un prototip es va exhibir en el Saló Internacional de l'Automòvil de Berlín el 17 de febrer de 1939. En l'esclat de la Segona Guerra Mundial, la fàbrica es va reconvertir per a produir vehículs militars. Cap es va vendre fins despuix de la guerra, quan el vehícul va passar a cridar-se Volkswagen (automòvil del poble).

(d'esquerra a dreta) Hitler; Robert Llei, cap del Front Laboral Alemà; Ferdinand Porsche, fabricant d'armament; i Hermann Göring, director del Pla de quatre anys (1942).

Sis millons de persones estaven desocupades quan els nazis varen prendre el poder en 1933 i en 1937 hi havia menys d'un milló. Açò es va deure en part a l'eliminació de dònes de la força laboral. Els salaris reals varen caure un 25 per cent entre 1933 i 1938. Despuix de la dissolució dels sindicats en maig de 1933, es varen expropiar els seus fondos i es va detindre als seus dirigents, inclosos els que varen intentar cooperar en els nazis. Es va crear una nova organisació, el Front Alemà del Treball, que es va colocar baix el mando del funcionari del Partit Nazi, Robert Llei. La semana laboral promig era de 43 hores en 1933; en 1939 açò va aumentar a 47 hores.

A principis de 1934, l'atenció es va centrar en el rearmament. En 1935, les despeses militars varen representar el 73 per cent de les compres governamentals de bens i servicis. El 18 d'octubre de 1936, Hitler va nomenar a Göring Plenipotenciario del Pla Cuatrienal, destinat a accelerar el rearmament. Ademés de demanar la construcció ràpida d'acería, plantes de caucho sintètic i atres fàbriques, Göring va instituir controles de preus i salaris i va restringir l'emissió de dividents en accions. Es varen realisar grans despeses en rearmament a pesar dels creixents dèficits. Els plans donats a conéixer a finals de 1938 per a auments massius de l'armada i la força aérea eren impossibles de complir, ya que Alemània caria de les finances i els recursos materials per a construir les unitats planificades, aixina com del combustible necessari per a mantindre-les en funcionament. En l'introducció del servici militar obligatori en 1935, la Reichswehr, que s'havia llimitat a 100 000 segons els térmens del Tractat de Versalles, es va expandir a 750 000 en servici actiu al començ de la Segona Guerra Mundial, en un milló més en la reserva. En giner de 1939, la desocupació es va reduir a 301 800 i es va reduir a només 77 500 en setembre.

Economia de guerra i treball forçat

Artícul principal → Treballs forçats en l'Alemània nazi.

Dòna en insígnia de Ostarbeiter en la planta d'IG Farben en Auschwitz.

L'economia de guerra alemana era una economia mixta que combinava un mercat lliure en una planificació centralisada. L'historiador Richard Overy ho descriu com alguna cosa intermig entre l'economia dirigida de l'Unió Soviètica i el sistema capitaliste dels Estats Units.

En 1942, despuix de la mort del ministre d'Armament Fritz Todt, Hitler va nomenar a Albert Speer com la seua tongada. El racionament dels bens de consum durant la guerra va donar lloc a un aument dels aforros personals, fondos que a la seua volta es varen prestar al govern per a recolzar l'esforç bèlic. En 1944, la guerra consumia el 75 per cent del producte intern brut d'Alemània, en comparació al 60 per cent en l'Unió Soviètica i el 55 per cent en Gran Bretanya. Speer va millorar la producció centralisant la planificació i el control, reduint la producció de bens de consum i utilisant el treball forçós i l'esclavitut. L'economia de temps de guerra finalment es va basar en gran mida en l'ocupació a gran escala de mane d'obra esclava. Alemània va importar i esclavizó a unes 12 millons de persones de 20 països europeus per a treballar en fàbriques i granges. Aproximadament el 75 per cent eren d'Europa de l'Est. Moltes varen ser víctimes dels bombardejos aliats, ya que varen rebre poca protecció contraatacs aéreus. Les mals condicions de vida varen provocar altes taxes de maltia, lesions i mort, aixina com sabotages i activitats delictives. L'economia en temps de guerra també es va basar en el robo a gran escala, inicialment a través de l'estat que es va apoderar de la propietat dels ciutadans judeus i després del saqueig dels recursos dels territoris ocupats.

Els treballadors estrangers duts a Alemània es varen classificar en quatre classificacions: treballadors invitats, internats militars, treballadors civils i treballadors orientals. Cada grup estava subjecte a diferents regulacions. Els nazis varen prohibir les relacions sexuals entre alemans i treballadors estrangers.

En 1944, més de mig milló de dònes varen servir com a auxiliars en les forces armades alemanes. El número de dònes en ocupació remunerada solament va aumentar en 271 000 (1,8 per cent) entre 1939 i 1944. Com es va reduir la producció de bens de consum, les dònes varen abandonar eixes indústries per a treballar en l'economia de guerra. També varen acceptar treballs anteriorment ocupats per hòmens, especialment en granges i en tendes familiars.

Els bombardejos estratègics molt intensos dels aliats varen tindre com a objectiu les refineria que produïen petròleu sintètic i gasolina, aixina com el sistema de transport alemà, especialment ferrocarrils i canals. L'indústria d'armament va començar a colapsar en setembre de 1944. En novembre, el carbó combustible ya no aplegava als seus destins i la producció de nous armament ya no era possible. Overy sosté que el bombardeig va tensar l'economia de guerra alemana i la va obligar a desviar fins a una quarta part de la seua mà d'obra i indústria cap a recursos antiaèreus, lo que molt provablement va acurtar la guerra.

Explotació financera de territoris conquistats

Artícul principal → Art espoliat pels nazis.

Botí alemà almagasenat en Ellingen, Baviera (abril de 1945).

Durant el curs de la guerra, els nazis varen extraure un botí considerable de l'Europa ocupada. L'historiador i corresponsal de guerra William L. Shirer escriu: "La cantitat total del botí [nazi] mai se sabrà; ha resultat més allà de la capacitat de l'home per a calcular en precisió". Les reserves d'or i atres tinences estrangeres varen ser confiscades dels bancs nacionals de les nacions ocupades, mentres que generalment s'imponien grans "costs d'ocupació". Al final de la guerra, els nazis varen calcular els costs d'ocupació en 60 000 millons de Reichsmarks, i solament França va pagar 31 500 mil millons. el Banc de França es va vore obligat a proporcionar 4500 millons de Reichsmarks en "crèdits" a Alemània, mentres que els nazis varen evaluar atres 500 000 Reichsmarks contra la França de Vichy en forma de "tarifes" i atres càrrecs diversos. Els nazis varen explotar a atres nacions conquistades de manera similar. Despuix de la guerra, l'Estudi de Bombardeig Estratègic dels Estats Units va concloure que Alemània havia obtingut 104 000 millons de Reichsmarks en forma de costs d'ocupació i atres transferències de riquea des de l'Europa ocupada, incloent dos terços del producte intern brut de Bèlgica i els Països Baixos.

El saqueig nazi va incloure coleccions d'art públiques i privades, artefactes, metals preciosos, llibres i possessions personals. Hitler i Göring, en particular, estaven interessats en adquirir tesors artístics saquejats de l'Europa ocupada, el primer planejava utilisar l'art furtat per a omplir les galeries del Führermuseum (Museu del Führer), i el segon per a la seua colecció personal. Göring, despuix d'haver despullat a casi tota la Polònia ocupada de les seues obres d'art en els sis mesos posteriors a l'invasió d'Alemània, finalment va desenrollar una colecció valorada en més de 50 millons de Reichsmarks. En 1940, es va establir el Grup de treball Reichsleiter Rosenberg per a saquejar obres d'art i material cultural de coleccions, biblioteques i museus públics i privats de tota Europa. França va vore la major extensió del saquege nazi. Uns 26 000 vagons de ferrocarril en tesors artístics, mobles i atres artículs saquejats varen ser enviats a Alemània des de França. En giner de 1941, Rosenberg va estimar que els tesors saquejats de França estaven valorats en més de mil millons de Reichsmarks. Ademés, els soldats varen saquejar o varen comprar bens com a productes i roba, artículs que eren cada volta més difícils d'obtindre en Alemània, per a enviar-els a casa.

També es varen dur bens i matèries primeres. En França, durant el curs de la guerra es varen expropiar unes 9 millons tonellades (8 900 000 tonellades llargues; 9 900 000 tonellades curtes) de cereals, inclós el 75 per cent del seu avena. Ademés, es va extraure el 80 per cent del petròleu del país i el 74 per cent de la seua producció d'acer. La valoració d'este botí s'estima en 184 500 millons de francs. En Polònia, el saqueig de matèries primeres per part dels nazis va començar inclús ans que concloguera l'invasió alemana.

Despuix dels inicis de l'Operació Barbarroja, l'Unió Soviètica també va ser saquejada. Solament en 1943, 9 millons de tonellades de cereals, 2 millons de tonellades (2 000 000 de tonellades llargues; 2 200 000 de tonellades curtes) de forraje, 3 millons de tonellades (3 000 000 de tonellades llargues; 3 300 000 tonellades curtes) de creïlles i 662 000 tonellades (652 000 tonellades llargues; 730 000 tonellades curtes) de carns es varen enviar de tornada a Alemània. Durant el curs de l'ocupació alemana, es varen capturar uns 12 millons de porcs i 13 millons d'ovelles. El valor d'este saqueig s'estima en 4000 millons de marcs. Este número relativament baix en comparació a les nacions ocupades d'Europa occidental pot atribuir-se als devastadors combats en el front oriental.

Política racial i eugenèsia

Racisme i antisemitisme

Adolf Hitler passant revista a una unitat de les Joventuts Hitlerianas durant el Congrés del Partit Nazi en Núremberg de 1935. Els seus membres representaven l'ideal racial nazi.

Artícul principal → Eugenèsia nazi.

El racisme i l'antisemitisme eren principis bàsics del partit i del règim nacionalsocialistes. La política racial de l'Alemània nazi es va basar en la seua creència en l'existència d'una raça superior. Els nazis varen postular l'existència d'un conflicte racial entre la raça superior ària i les races inferiors, en particular els judeus, que eren vists com una raça mixta que s'havia infiltrat en la societat i eren responsables de l'explotació i repressió de la raça ària.

Persecució de judeus

Boicot nazi a les empreses judeues, abril de 1933. Els cartells diuen "¡Alemans! ¡Defenguen-se! ¡No compren als judeus!".

La discriminació contra els judeus va començar immediatament despuix de la pren del poder. Despuix d'una série d'atacs durant un més per part de membres de les SA contra empreses i sinagogues judeues, l'1 d'abril de 1933 Hitler va declarar un boicot nacional a les empreses judeues. la Llei de restabliment de la funció pública, aprovada el 7 d'abril, va obligar a tots els funcionaris públics no aris a retirar-se de la abogacía i de la funció pública. Una llegislació similar pronte va privar a atres professionals judeus del seu dret a eixercir, i l'11 d'abril es va promulgar un decret que declarava que qualsevol persona que tinguera inclús un pare o yayo judeu es considerava no ari. Com a part de la campanya per a eliminar l'influència judeua de la vida cultural, els membres de la Lliga Nacional Socialista d'Estudiants Alemans varen retirar de les biblioteques tots els llibres considerats no alemans, i el 10 de maig es va portar a terme una crema de llibres a nivell nacional.

El règim va utilisar la violència i la pressió econòmica per a encorajar als judeus a abandonar voluntàriament el país. A les empreses judeues se'ls va negar l'accés als mercats, se'ls va prohibir fer publicitat i se'ls va privar de l'accés als contractes governamentals. Els ciutadans varen ser acossats i somesos a atacs violents. Moltes ciutats varen colocar cartells que prohibien l'entrada a judeus.

En novembre de 1938, un jove judeu va solicitar una entrevista en l'embaixador alemà en París i es va reunir en un secretari de la llegació, a qui va disparar i va matar per a protestar pel tracte que va rebre la seua família en Alemània. Este incident va servir de pretext per a un pogrom que els nazis varen incitar contra els judeus el 9 de novembre de 1938. Els membres de les SA varen danyar o varen destruir sinagogues i propietats judeues en tota Alemània. A lo manco 91 judeus alemans varen ser assessinats durant este pogrom, més tarde cridat Kristallnacht, la Nit dels Cristals Trencats. Es varen impondre més restriccions als judeus en els mesos següents: se'ls va prohibir tindre negocis o treballar en tendes minoristes, conduir automòvils, anar al cine, visitar la biblioteca o posseir armes, i els alumnes judeus varen ser retirats de les escoles. La comunitat judeua va ser multada en mil millons de marcs per a pagar els danys causats per la Kristallnacht i se li va dir que es confiscarien els assentaments de segurs. En 1939, al voltant de 250 000 dels 437 000 judeus d'Alemània havien emigrat a Estats Units, Argentina, Gran Bretanya, Palestina i atres països. Molts varen optar per quedar-se en Europa continental. Als emigrants a Palestina se'ls va permetre transferir propietats allí baix els térmens del Acort Haavara, pero aquells que es mudaven a atres països varen tindre que deixar virtualment totes les seues propietats i el govern es va apoderar d'elles.

Persecució de gitanos

Artícul principal → Porraimos.

Com els judeus, el poble gitano va ser objecte de persecució des dels primers dies del règim. Als gitanos se'ls va prohibir casar-se en persones d'ascendència alemana. Varen ser enviats a camps de concentració a partir de 1935 i molts varen morir. Despuix de l'invasió de Polònia, 2500 gitanos i sinti varen ser deportats d'Alemània al Govern General, a on varen ser encarcerats en camps de treball. Els supervivents provablement varen ser exterminats en Bełżec, Sobibor o Treblinka. Atres 5000 sinti i austríacs leri varen ser deportats al gueto de Łódź a finals de 1941, a on s'estima que la mitat va morir. Els supervivents gitanos del gueto varen ser traslladats posteriorment al camp d'extermini de Chełmno a principis de 1942.

Els nazis tenien l'intenció de deportar a tots els gitanos d'Alemània i els varen confinar a Zigeunerlager (camps de gitanos) con este fin. Himmler va ordenar la seua deportació d'Alemània en decembre de 1942, en poques excepcions. Un total de 23 000 gitanos varen ser deportats al camp de concentració d'Auschwitz, dels quals 19 000 varen morir. Fòra d'Alemània, el poble gitano va ser utilisat regularment per a treballs forçats, encara que molts varen morir. En els estats bàltics i l'Unió Soviètica, 30 000 gitanos varen ser assessinats per les SS, l'eixèrcit alemà i Einsatzgruppen. En la Sèrbia ocupada, varen morir entre 1000 i 12 000 gitanos, mentres que casi tots els 25 000 gitanos que vivien en l'Estat Independent de Croàcia varen morir. Les estimacions al final de la guerra situen el número total de morts en al voltant de 220 000, lo que equival aproximadament al 25 per cent de la població gitana en Europa.

Atres grups perseguits

Artícul principal → Aktion T4.

Cartell de l'Oficina de Política Racial del Partit Nazi: "60 000 RM és lo que esta persona en una maltia hereditària li costa a la comunitat popular. Camarada, eixe també és els teus diners".

La Aktion T4 va ser un programa d'assessinat sistemàtic de discapacitats físics i mentals i de pacients en hospitals psiquiàtrics que va tindre lloc principalment de 1939 a 1941 i va continuar fins al final de la guerra. Inicialment, les víctimes varen ser fusilades pels Einsatzgruppen i uns atres; A principis de 1940 es varen utilisar cámara i camionetes de gas que usaven monòxit de carbono. En virtut de la Llei per a la prevenció de la descendència en malties hereditàries, promulgada el 14 de juliol de 1933, més de 400 000 persones varen ser someses a esterilisació obligatòria. Més de la mitat eren persones considerades en deficiències mentals, que incloïen no solament a les persones que varen obtindre calificacions baixes en les proves d'inteligència, sino també a les que es varen desviar dels patrons de comportament esperats sobre l'aforro, el comportament sexual i la neteja. La majoria de les víctimes provenien de grups desfavorits com les prostitutes, els pobres, les persones sense llar i els delinqüents. Atres grups perseguits i assessinats varen incloure testics de Jehová, homosexuals, inadaptados socials i membres de l'oposició política i religiosa.

Pla general de l'est

Artícul principal → Pla General de l'Est.

la guerra d'Alemània en l'Est es va basar en la visió de llarga data d'Hitler de que els judeus eren el gran enemic del poble alemà i que elebensraum era necessari per a l'expansió d'Alemània. Hitler va centrar la seua atenció en Europa de l'Est, en l'objectiu de conquistar Polònia i l'Unió Soviètica. Despuix de l'ocupació de Polònia en 1939, tots els judeus que vivien en el Govern General varen ser confinats en guetos, i els que estaven en bona forma física devien realisar treballs obligatoris. En 1941 Hitler va decidir destruir completament la nació polaca; en un determini de 15 a 20 anys, el Govern General seria porgat dels polacs ètnics i reasentado per colon alemans. Aproximadament 3,8 a 4 millons de polacs permaneixerien com a esclaus, part d'una mà d'obra esclava de 14 millons que els nazis pretenien crear utilisant ciutadans de les nacions conquistades.

El Pla General Ost ("Pla General per a l'Est") demanava deportar a la població de l'Europa Oriental ocupada i l'Unió Soviètica a Siberia, per a utilisar-la com a mà d'obra esclava o per a ser assessinada. Per a determinar quí devia ser assessinat, Himmler va crear el Volksliste, un sistema de classificació de persones considerades de sanc alemana. Va ordenar que els d'ascendència germànica que es negaren a ser classificats com d'ètnia alemana foren deportats a camps de concentració, se'ls llevaren als seus fills o anaren assignats a treballs forçats. El pla també incloïa el seqüestre de chiquets que es considerava tenien traces ari-nòrdiques, que es presumia que eren d'ascendència alemana. L'objectiu era implementar el Generalan Ost despuix de la conquista de l'Unió Soviètica, pero quan l'invasió va fracassar, Hitler va tindre que considerar atres opcions. Una sugerència va ser una deportació forçada massiva de judeus a Polònia, Palestina o Madagascar.

Ademés d'eliminar als judeus, els nazis varen planejar reduir la població dels territoris conquistats en 30 millons de persones a través de la fam en una acció anomenada Pla Fam. Els suministraments d'aliments es desviarien a l'eixèrcit alemà i als civils alemans. Les ciutats serien arrasades i en la terra es permetria el reforestació o ser reasentada per colon alemans. Junts, el Pla de la Fam i el Pla General Ost haurien provocat la hambruna de 80 millons de persones en l'Unió Soviètica. Estos plans parcialment complits varen resultar en la mort per democidio d'aproximadament 19,3 millons de civils i presoners de guerra (PDG) en tota l'URSS i en atres parts d'Europa. Durant el curs de la guerra, l'Unió Soviètica va perdre un total de 27 millons de persones; menys de nou millons d'ells varen ser morts en combat. U de cada quatre de la població soviètica va morir o va resultar ferit.

Holocaust i solució final

Artícul principal → Holocaust.

Un carro ple de cadàvers fora del crematori en el camp de concentració de Buchenwald lliberat per l'eixèrcit dels Estats Units, 1945.

Al voltant de l'época de la fallanca ofensiva contra Moscou en decembre de 1941, Hitler va resoldre que els judeus d'Europa serien exterminats de colp i repent. Si ben l'assessinat de civils judeus s'havia produït en els territoris ocupats de Polònia i l'Unió Soviètica, els plans per a l'erradicació total de la població judeua d'Europa (onze millons de persones) es varen formalisar en la Conferència de Wannsee el 20 de giner de 1942. Alguns serien obligats a treballar fins a la mort i el restant moriria en l'implementació de la Solució Final a la Qüestió Judeua. Inicialment, les víctimes varen ser assessinades per pilots de fusilament d'Einsatzgruppen, després per cámara estacionarias o camionetes de gas, pero estos métodos varen resultar poc pràctics per a una operació d'esta escala. En 1942 es varen establir camps d'extermini equipats en cámara en Auschwitz, Chełmno, Sobibor, Treblinka i atres llocs. El número total de judeus assessinats s'estima en 5,5 a 6 millons, inclosos més d'un milló de chiquets.

Els aliats varen rebre informació sobre els assessinats del governe polac en l'exili i eliderage polac en Varsòvia, basada principalment en inteligència de la clandestinitat polaca. Els ciutadans alemans varen tindre accés a informació sobre lo que estava succeint, ya que els soldats que retornaven dels territoris ocupats varen informar sobre lo que havien vist i fet. L'historiador Richard J. Evans afirma que la majoria dels ciutadans alemans varen desaprovar el genocidi.

Opressió dels polacs ètnics

Artícul principal → Ocupació de Polònia (1939-1945).

Els nazis consideraven als polacs com no aris infrahumanos, i durant l'ocupació alemana de Polònia varen morir 2,7 millons de polacs ètnics. Els civils polacs varen ser somesos a treballs forçats en l'indústria alemana, internament, expulsions al por mayor per a donar pas als colon alemans i eixecucions en massa. Les autoritats alemanes varen mamprendre un esforç sistemàtic per a destruir la cultura i l'identitat nacional polaques. Durant l'operació AB-Aktion, molts professors universitaris i membres de la intelectualidad polaca varen ser arrestats, transportats a camps de concentració o eixecutats. Durant la guerra, Polònia va perdre aproximadament del 39 al 45 per cent dels seus meges i dentistes, del 26 al 57 per cent dels seus advocats, del 15 al 30 per cent dels seus professors, del 30 al 40 per cent dels seus científics i professors universitaris, i del 18 al 28 per cent. del seu clero.

Maltracte de presoners de guerra soviètics

Artícul principal → Maltracte alemà als presoners de guerra soviètics.

Presoners de guerra soviètics en Mauthausen.

Els nazis varen capturar 5,75 millons de presoners de guerra soviètics, més de lo que es varen dur de totes les demés potències aliades juntes. D'estos, varen matar a uns 3,3 millons, i 2,8 millons d'ells varen morir entre juny de 1941 i giner de 1942. Molts presoners de guerra varen morir de fam o varen recórrer al canibalisme mentres estaven reclosos en corrals a l'aire lliure en Auschwitz i atres llocs.

Des de 1942 en avant, els presoners de guerra soviètics varen ser vists com una font de treball forçós i varen rebre un millor tracte per a que pogueren treballar. En decembre de 1944, 750 000 presoners de guerra soviètics estaven treballant, inclús en fàbriques d'armament alemanes (en violació de les convencions de L'Haya i Ginebra), mines i granges.

Societat

Educació

Chiquets de les Joventuts Hitlerianas reben a comitiva nazi en Brusseles per a celebrar el primer de maig.

La llegislació antisemita aprovada en 1933 va dur al removiment de tots els mestres, professors i funcionaris judeus del sistema educatiu. La majoria dels professors devien pertànyer al Nationalsozialistischer Lehrerbund (NSLB; Lliga Nacionalsocialista de Mestres) i els professors universitaris devien unir-se a la Lliga Nacionalsocialista de Professors Alemans. Els mestres tenien que fer un jurament de llealtat i obediència a Hitler, i aquells que no mostraven suficient conformitat en els ideals del partit a sovint eren denunciats per estudiants o companyers d'ensenyança i despedits. La falta de finançació per als salaris va dur a molts professors a deixar la professió. El tamany promig de les classes va aumentar de 37 en 1927 a 43 en 1938 per l'escassea de mestres resultant.

El ministre de l'Interior Wilhelm Frick, Bernhard Rust del Ministeri de Ciència, Educació i Cultura del Reich i atres agències varen emetre directives freqüents i a sovint contradictòries sobre el contingut de les lliçons i els llibres de text acceptables per al seu us en les escoles primàries i secundàries. Els llibres considerats inacceptables per al règim varen ser retirats de les biblioteques escolars. L'adoctrinament en l'ideologia nazi es va fer obligatori en giner de 1934. Els estudiants seleccionats com a futurs membres de l'èlit del partit varen ser adoctrinados des dels 12 anys en les escoles Adolf Hitler per a educació primària i els Instituts Polítics Nacionals d'Educació per a l'educació secundària. En els Castells de l'Orde es va portar a terme un adoctrinament detallat dels futurs posseïdors del ranc militar d'èlit.

La salutació nazi en l'escola (1934): els chiquets varen ser adoctrinados a una edat primerenca.

L'educació primària i secundària es va centrar en la biologia racial, la política de població, la cultura, la geografia i l'aptitut física. El pla d'estudis en la majoria de les matèries, incloses biologia, geografia i inclús aritmètica, es va modificar per a canviar l'enfocament a la raça. L'educació militar es va convertir en el component central de l'educació física, i l'educació en física es va orientar cap a matèries en aplicacions militars, com a balística i aerodinàmica. Els estudiants devien vore totes les películes preparades per la divisió escolar del Ministeri d'Ilustració Pública i Propaganda del Reich.

Hòmens amprats pel Servici de Treball del Reich.

En les universitats, els nomenaments per als llocs més alts varen ser objecte de lluites de poder entre el Ministeri d'Educació, els consells universitaris i la Lliga Nacionalsocialista d'Estudiants Alemans. A pesar de la pressió de la Lliga i de varis ministeris governamentals, la majoria dels professors universitaris no varen realisar canvis en les seues conferències o programes d'estudis durant el periodo nazi. Açò va ser especialment cert en les universitats ubicades en regions predominantment catòliques. La matrícula en les universitats alemanes va disminuir de 104 000 estudiants en 1931 a 41 000 en 1939, pero la matrícula en les facultats de medicina va aumentar considerablement degut a que els meges judeus es varen vore obligats a deixar la professió, per lo que els graduats de medicina tenien bones perspectives laborals. A partir de 1934, es va exigir als estudiants universitaris que assistiren a sessions d'entrenament militar freqüents i laborioses dirigides per les SA. Els estudiants de primer any també varen tindre que servir sis mesos en un camp de treball per al Servici de Treball del Reich; es va requerir un servici adicional de dèu semanes per als estudiants de segon any.

Paper de la dòna i la família

Mare alemana ajuda als seus fills.

Les dònes varen ser una pedra angular de la política social nazi. Els nazis es varen opondre al moviment feministe, alegant que va ser creació d'intelectuals judeus; en el seu lloc, varen defendre una societat patriarcal en la que la dòna alemana reconeixeria que la seua "món és el seu marit, la seua família, els seus fills i la seua llar". Els grups feministes varen ser tancats o incorporats a la Lliga de Dònes Nacionalsocialistes, que coordinava grups en tot el país per a promoure la maternitat i les activitats de la llar. Es varen oferir cursos sobre criança dels fills, costura i cuina. Feministes destacades, com Anita Augspurg, Lida Gustava Heymann i Helene Stöcker, es varen sentir obligades a viure en l'exili. La Lliga va publicar la NS-Frauen-Warte, l'única revista femenina aprovada pels nazis en l'Alemània nazi; a pesar d'alguns aspectes de propaganda, era predominantment una revista femenina comuna.

Postal alemana en retrat pintat d'una membre uniformada de la Lliga de Chiques Alemanes abanderada en la esvástica i arrere el castell de Núremberg.

Es va encorajar a les dònes a deixar la força laboral —en 1937 se'ls vetava l'accés a la funció pública— i es va promoure la creació de famílies numeroses per dònes racialmente aptes per mig d'una campanya de propaganda. Les dònes varen rebre un premi de bronze, conegut com Ehrenkreuz der Deutschen Mutter (Creu d'honor de la mare alemana), per donar a llum a quatre fills, argent per sis i or per huit o més. Les famílies numeroses varen rebre subsidis per a ajudar en les despeses. Encara que les mides varen dur a auments en la taxa de natalitat, el número de famílies que tenien quatre o més fills va disminuir en un cinc per cent entre 1935 i 1940. Retirar a les dònes de la força laboral no va tindre l'efecte desijat de lliberar llocs de treball per als hòmens, ya que les dònes eren en la seua major part amprades com a empleades domèstiques, tejedoras o en les indústries d'aliments i begudes, treballs que no eren d'interés per als hòmens. La filosofia nazi va impedir que es contractara a un gran número de dònes per a treballar en fàbriques de municions en el periodo previ a la guerra, per lo que es varen dur treballadors estrangers. En acabant de que va començar la guerra, es varen utilisar àmpliament treballadors esclaus. En giner de 1943, Hitler va firmar un decret que requeria que totes les dònes menors de cinquanta anys es presentaren a les assignació de treball per a ajudar en l'esforç de guerra. A partir de llavors, les dònes varen ser canalisades cap a treballs agrícoles i industrials i, en setembre de 1944, 14,9 millons de dònes treballaven en la producció de municions.

Els líders nazis varen respalar l'idea de que el treball racional i teòric era alié a la naturalea de la dòna i, com a tal, varen desanimar a les dònes a buscar una educació superior. Una llei aprovada en abril de 1933 va llimitar el número de dònes admeses a l'universitat al dèu per cent del número d'assistents masculins. Açò va donar lloc a que la matriculació femenina en les escoles secundàries descendira de 437 000 en 1926 a 205 000 en 1937. El número de dònes matriculades en escoles postsecundarias va descendir de 128 000 en 1933 a 51 000 en 1938. No obstant, en el requisit de que els hòmens s'allistaren en les forces armades durant la guerra, les dònes varen constituir la mitat de la matrícula en el sistema postsecundario en 1944.

Dònes jóvens del Bund Deutscher Mädel (Lliga de Chiques Alemanes) practicant gimnàsia en 1941.

S'esperava que les dònes foren fortes, saludables i vitals. La robusta dòna llauradora que treballava la terra i tenia fills forts era considerada ideal, i les dònes eren elogiades per ser atlètiques i bronceades per treballar a l'aire lliure. Es varen crear organisacions per a l'adoctrinament dels valores nazis. Des del 25 de març de 1939, l'afiliació a les Joventuts Hitlerianas es va fer obligatòria per a tots els chiquets majors de dèu anys. La secció Jungmädelbund (Lliga de Chiques Jóvens) de les Joventuts Hitlerianas era per a chiquetes de 10 a 14 anys i el Bund Deutscher Mädel (LMA; Lliga de Chicones Alemanes) era per a dònes jóvens de 14 a 18 anys. Les activitats de la LMA se centraven en l'educació física, en activitats com córrer, botar de llarc, donar volantins, caminar en la corda fluixa, marchar i nadar.

El règim nazi va promoure un còdic de conducta lliberal sobre assunts sexuals i simpatizó en les dònes que tenien fills fora del matrimoni. La promiscuïtat va aumentar a mida que alvançava la guerra, i els soldats fadrins a sovint estaven íntimament relacionats en vàries dònes simultàneament. Les esposes dels soldats participaven en freqüència en relacions extramaritals. En ocasions, el sexe s'utilisava com una mercaderia per a obtindre un millor treball que un treballador estranger. Els fullets exhortaven a les dònes alemanes a evitar les relacions sexuals en treballadors estrangers com un perill per a la seua sanc.

En l'aprovació d'Hitler, Himmler pretenia que la nova societat del règim nazi desestigmatizara els naiximent illegítims, particularment de chiquets engendrats per membres de les SS, els qui varen ser examinats per purea racial. La seua esperança era que cada família de les SS tinguera entre quatre i sis fills. L'associació Lebensborn (Font de la vida), fundada per Himmler en 1935, va crear una série de llars de maternitat per a estajar a mares fadrines durant els seus embarassos. Abdós pares varen ser examinats per a determinar la seua idoneïtat racial abans de l'acceptació. Els chiquets resultants a sovint varen ser adoptats en famílies de les SS. Les cases també es varen posar a disposició de les esposes dels membres de les SS i del Partit Nazi, que ràpidament varen omplir més de la mitat dels llocs disponibles.

El règim nazi va fer complir estrictament les lleis vigents que prohibien l'abort llevat per raons mèdiques. El número d'aborts es va reduir de 35 000 per any a principis de la década de 1930 a menys de 2000 per any a finals de la década, encara que en 1935 es va aprovar una llei que permetia els aborts per motius eugenésicos.

Salut

Les estàtues que representen el cos ideal es varen erigir en els carrers de Berlín per als Jocs Olímpics d'Estiu de 1936.

L'Alemània nazi tenia un fort moviment contra el tabac, ya que l'investigació pionera de Franz H. Müller en 1939 va demostrar un víncul causal entre el tabaquisme i el càncer de pulmó. L'Oficina de Salut del Reich va prendre mides per a tractar de llimitar el tabaquisme, inclosa la producció de conferències i fullets. Fumar estava prohibit en molts llocs de treball, en trens i entre els membres de l'eixèrcit en servici. Els organismes governamentals també varen treballar per a controlar atres substàncies cancerígenas com l'amiant i els plaguicidas. Com a part d'una campanya de salut pública en general, es varen netejar els suministraments d'aigua, es va eliminar el plom i el mercuri dels productes de consum i es va instar a les dònes a sometre's a exàmens periòdics de detecció del càncer de mama.

Els plans de segur mege administrats pel govern estaven disponibles, pero als judeus se'ls va negar la cobertura a partir de 1933. Eixe mateix any, als meges judeus se'ls va prohibir tractar a pacients assegurats pel govern. En 1937, als meges judeus se'ls va prohibir tractar a pacients no judeus, i en 1938 se'ls va eliminar per complet el dret a practicar la medicina.

A partir de 1941 es varen portar a terme experiments mèdics, molts d'ells pseudocientíficos, en interns de camps de concentració. El mege més notori en realisar experiments mèdics va ser el Dr. Josef Mengele, mege del camp d'Auschwitz, SS-Hauptsturmführer. Moltes de les seues víctimes varen morir o varen ser assessinades intencionalmente. Les companyies farmacèutiques podien utilisar a reclusos dels camps de concentració per a realisar proves en drogues i atres experiments.

Ambientalisme

La societat nazi tenia elements que recolzaven els drets dels animals i moltes persones eren aficionades als zoològics i la vida selvada. El govern va prendre vàries mides per a garantisar la protecció dels animals i el mig ambient. En 1933, els nazis varen promulgar una estricta llei de protecció animal que va afectar lo que estava permés per a l'investigació mèdica. La llei només es va aplicar de manera flexible i, a pesar de la prohibició de la vivisecció, el Ministeri de l'Interior va concedir fàcilment permissos per a experiments en animals.

L'Oficina Forestal del Reich va fer complir les regulacions que requerien que els silvicultores plantaren una varietat d'arbres per a assegurar un hàbitat adequat per a la vida selvada, i una nova Llei de Protecció Animal del Reich es va convertir en llei en 1933. El règim va promulgar la Llei de Protecció de la Naturalea del Reich en 1935 per a protegir el paisage natural del desenroll econòmic excessiu. Va permetre l'expropiació de terres de propietat privada per a crear reserves naturals i va ajudar en la planificació a llarc determini. Es varen fer esforços superficials per a frenar la contaminació de l'aire, pero una volta que va començar la guerra es va fer poc compliment de la llegislació existent.

Opressió d'Iglésies

Artícul principal → Kirchenkampf.

Vore també: Nazisme i religió

Quan els nazis varen prendre el poder en 1933, aproximadament el 67 per cent de la població d'Alemània era protestant, el 33 per cent era catòlic, mentres que els judeus constituïen menys de l'1 per cent. Segons el cens de 1939, el 54 per cent es considerava protestant, el 40 per cent catòlic, el 3,5 per cent Gottgläubig (creent en Deu; un moviment religiós nazi) i l'1,5 per cent no religiós.

Cristians alemans celebrant el Dia de Lutero en Berlín en 1933, discurs del bisbe Hossenfelder.

baix el procés Gleichschaltung, Hitler va intentar crear una Iglésia protestant unificada del Reich a partir de les 28 iglésies estatals protestants existents en Alemània, en l'objectiu final d'erradicar les iglésies en Alemània. El pronazi Ludwig Müller va ser instalat com a bisbe del Reich i el grup de pressió pronazi, cristians alemans, va prendre el control de la nova iglésia. Es varen opondre al Antic Testament pel seu orige judeu i varen exigir que els judeus convertits anaren exclosos de la seua iglésia. El pastor Martin Niemöller va respondre en la formació de l'Iglésia Confesante, de la qual alguns clercs es varen opondre al règim nazi. Quan en 1935 el sínodo de l'Iglésia Confesora va protestar per la política nazi sobre religió, 700 dels seus pastors varen ser arrestats. Müller va dimitir i Hitler va nomenar a Hanns Kerrl com a Ministre d'Assunts de l'Iglésia per a continuar els esforços per controlar el protestantisme. En 1936, un enviat de l'Iglésia Confesante va protestar davant Hitler contra les persecucions religioses i els abusos contra els drets humans. Centenars de pastors més varen ser arrestats. L'iglésia va continuar resistint i a principis de 1937 Hitler va abandonar la seua esperança d'unir a les iglésies protestants. Niemöller va ser arrestat l'1 de juliol de 1937 i va passar la major part dels següents sèt anys en el camp de concentració de Sachsenhausen i Dachau. Les universitats teològiques varen ser tancades i també varen ser arrestats pastors i teòlecs d'atres denominacions protestants.

Quarter de presoners en el camp de concentració de Dachau, a on els nazis varen establir un quarter dedicat al clero per als clercs opositors al règim en 1940.

La persecució de l'Iglésia catòlica en Alemània va seguir a la pren del poder pels nazis. Hitler va actuar ràpidament per a eliminar el catolicisme polític, encarcerant a funcionaris del Partit Popular Bávaro i del Partit de Centre, alineats en els catòlics, que junt en tots els demés partits polítics no nazis varen deixar d'existir en juliol. El tractat Reichskonkordat (Reich Concordat) en la Santa Sèu es va firmar en 1933, en mig del continu acossament de l'iglésia en Alemània. El tractat requeria que el règim honrara l'independència de les institucions catòliques i prohibia al clero participar en política. Hitler ignorava rutinariamente el Concordato, tancant totes les institucions catòliques les funcions de les quals no eren estrictament religioses. El clero, les monges i els líders llaics varen ser l'objectiu, en mils d'arrests en els anys següents, a sovint per càrrecs falsos de contrabando de divises o immoralitat. Varis líders catòlics varen ser l'objectiu dels assessinats de la Nit dels Gavinets Llarcs de 1934. La majoria dels grups de jóvens catòlics es varen negar a dissoldre's i elíder de les Joventuts Hitlerianas Baldur von Schirach va encorajar als seus membres a atacar als chiquets catòlics en els carrers. Les campanyes de propaganda varen afirmar que l'iglésia era corrupta, es varen impondre restriccions a les reunions públiques i les publicacions catòliques varen enfrontar censura. Es va exigir a les escoles catòliques que reduïren l'instrucció religiosa i es varen retirar els crucifixos dels edificis estatals.

Erro al crear miniatura:

Hitler estretint la mà de dignatarios catòlics en Alemània en la década de 1930.

El Papa Pío XI va fer passar de contrabando a Alemània la encíclica "Mit brennender Sorge" ("En preocupació ardent") per al Dumenge de Passió de 1937 i va ser llegida des de tots els púlpits per a denunciar l'hostilitat sistemàtica del règim cap a l'iglésia. En resposta, Goebbels va renovar la repressió i la propaganda del règim contra els catòlics. La matriculació en les escoles confessionals es va reduir dràsticament i en 1939 totes eixes escoles es varen dissoldre o es varen convertir en instalacions públiques. Les protestes catòliques posteriors varen incloure la carta pastoral del 22 de març de 1942 dels bisbes alemans sobre "La lluita contra el cristianisme i l'Iglésia". Aproximadament el 30 per cent dels sacerdots catòlics varen ser disciplinados per la policia durant l'era nazi. Una vasta ret de seguritat espiava les activitats del clero i els sacerdots eren freqüentment denunciats, arrestats o enviats a camps de concentració, molts d'ells als quarters dedicats al clero en Dachau. En les zones de Polònia anexionades en 1939, els nazis varen instigar una brutal repressió i un desmantellament sistemàtic de l'Iglésia catòlica.

Alfred Rosenberg, cap de l'Oficina de Relacions Exteriors del Partit Nazi i líder cultural i educatiu designat per Hitler per a l'Alemània nazi, considerava que el catolicisme estava entre els principals enemics dels nazis. Va planejar el «extermini de les religions cristianes estrangeres importades a Alemània», i que la Bíblia i la creu cristiana anaren reemplaçades en totes les iglésies, catedrals i capelles en còpies de La meua Lluita i la esvástica. Atres sectes del cristianisme també varen ser blanc d'atacs, i el cap de la Cancelleria del Partit Nazi, Martin Bormann, va proclamar públicament en 1941: "El nacionalsocialisme i el cristianisme són irreconciliables". Shirer escriu que l'oposició al cristianisme dins deliderage del Partit era tan pronunciada que "el règim nazi tenia l'intenció d'eventualment destruir el cristianisme en Alemània, si podia, i substituir-ho en l'antic paganisme dels primers deus tribals germànics i el nou paganisme dels extremistes nazis".

Resistència al règim

General Erich Hoepner en el Volksgerichtshof en 1944.

Si ben no va existir cap moviment de resistència unificat que s'oponguera al règim nazi, es varen produir actes de desafiu com el sabotage i la desacceleració laboral, aixina com intents de derrocar al règim o assessinar a Hitler. Els proscrits partits comunistes i socialdemócrates varen establir rets de resistència a mitan de la década de 1930. Estes rets varen conseguir poc més que fomentar disturbis i iniciar folgues de curta duració. Carl Friedrich Goerdeler, que inicialment va recolzar a Hitler, va canviar d'opinió en 1936 i més vesprada va participar en el complot del 20 de juliol. La ret d'espies de l'Orquesta Roja va proporcionar informació als aliats sobre els crims de guerra nazis, va ajudar a orquestar les fugues d'Alemània i va distribuir fullets. El grup va ser detectat per la Gestapo i més de 50 membres varen ser jujats i eixecutats en 1942. Els grups de resistència comunistes i socialdemócrates varen recomençar la seua activitat a fins de 1942, pero no varen poder conseguir molt més que distribuir fullets. Els dos grups es varen vore sí mateixos com a potencials partits rivals en l'Alemània de la posguerra i, en la seua major part, no varen coordinar les seues activitats. El grup de resistència de la Rosa Blanca va estar actiu principalment en 1942-1943, i molts dels seus membres varen ser arrestats o eixecutats, i els arrests finals varen tindre lloc en 1944. Un atre grup de resistència civil, el Círcul de Kreisau, tenia algunes conexions en conspiradores militars, i molts dels seus membres varen ser arrestats despuix del fallanc complot del 20 de juliol.

Erro al crear miniatura:

Image de persones fent la salutació nazi, en una persona no identificada (possiblement August Landmesser) negant-se a fer-ho.

Si ben l'esforç civil va tindre un impacte en l'opinió pública, l'eixèrcit va ser l'única organisació en capacitat per a derrocar al govern. Un complot important d'hòmens en les altes esferes de l'eixèrcit es va originar en 1938. Creïen que Gran Bretanya aniria a la guerra per l'invasió planejada per Hitler de Checoslovàquia, i Alemània perdria. El pla era derrocar a Hitler o possiblement assessinar-ho. Els participants varen incloure al Generaloberst Ludwig Beck, al Generaloberst Walther von Brauchitsch, al Generaloberst Franz Halder, a l'Almirant Wilhelm Canaris i al Generalleutnant Erwin von Witzleben, els qui es varen unir a una conspiració encapçalada pel Oberstleutnant Hans Oster i el Major Helmuth Groscurth de l'Abwehr. El colp planejat va ser cancelat despuix de la firma del Acorde de Munich en setembre de 1938. Moltes de les mateixes persones varen estar involucrades en un colp planejat per a 1940, pero novament els participants varen canviar d'opinió i varen retrocedir, en part per la popularitat del règim despuix de les primeres victòries en la guerra. Els intents d'assessinar a Hitler es varen recomençar en sério en 1943, quan Henning von Tresckow es va unir al grup d'Oster i va intentar volar l'avió d'Hitler en 1943. Varen seguir varis intents més abans del fallanc complot del 20 de juliol de 1944, que va ser motivat a lo manco en part per la creixent perspectiva d'una derrota alemana en la guerra. El complot, part de l'Operació Valquiria, va involucrar a Claus von Stauffenberg colocant una bomba en la sala de conferències en la Guarida dellop en Rastenburg. Hitler, que va sobreviure per poc, va ordenar més tarde represàlies salvages que varen resultar en l'eixecució de més de 4900 persones.

Al voltant de 1940 es va formar un grup de resistència entorn al sacerdot Heinrich Maier. El grup va passar les ubicacions de les instalacions de producció d'eixides V-2, tancs Tiger i avions als Aliats des de finals de 1943 en avant. Els bombardero aliats varen utilisar esta informació per a portar a terme atacs aéreus. El grup de Maier va proporcionar informació sobre l'assessinat en massa de judeus des del principi; Estos informes inicialment no varen ser creguts pels Aliats. El grup de resistència va ser descobert i la majoria dels seus membres varen ser encarcerats, torturats o assessinats.

Cultura

El règim va promoure el concepte de Volksgemeinschaft, una comunitat ètnica nacional alemana. L'objectiu era construir una societat sense classes basada en la purea racial i la necessitat percebuda de preparar-se per a la guerra, la conquista i una lluita contra el marxisme. El Front Laboral Alemà va fundar l'organisació Kraft durch Freude (KdF; Força a través de l'alegria) en 1933. Ademés de prendre el control de decenes de mils de clubs recreatius de gestió privada, oferia vacacions i entreteniment molt reglamentats, com a travessies, destins vacacionals i concerts.

la Reichskulturkammer (Cambra de Cultura del Reich) es va organisar baix el control del Ministeri de Propaganda en setembre de 1933. Es varen crear subcámaras per a controlar aspectes de la vida cultural com el cine, la ràdio, els periòdics, les belles arts, la música, el teatre i la lliteratura. Els membres d'estes professions devien unir-se a les seues respectives organisacions. Als judeus i a les persones considerades políticament poc fiables se'ls va impedir treballar en les arts i molts varen emigrar. Els llibres i guions tenien que ser aprovats pel Ministeri de Propaganda abans de la seua publicació. Els estàndarts es varen deteriorar a mida que el règim va tractar d'utilisar els mijos culturals exclusivament com a mijos de propaganda.

La ràdio es va fer popular en Alemània durant la década de 1930; més del 70 per cent de les llars posseïen un receptor en 1939, més que qualsevol atre país. En juliol de 1933, el personal de les estacions de ràdio va ser depurat d'izquierdista i atres considerats indesijables. La propaganda i els discursos eren típics de la ràdio immediatament despuix de la pren del poder, pero a mida que passava el temps, Goebbels va insistir que s'escoltara més música per a que els oyents no recorregueren a les emissores estrangeres per a entretindre's.

Un event nazi de crema de llibres (10 de maig de 1933, Berlín), en que són cremats llibres d'autors judeus i d'esquerres.

Censura

Els periòdics, com atres mijos, estaven controlats per l'estat; la Cambra de Prensa del Reich va tancar o va comprar periòdics i editorials. En 1939, més de dos terços dels periòdics i revistes eren propietat directa del Ministeri de Propaganda. El diari del Partit Nazi, el Völkischer Beobachter ("Observador ètnic"), va ser editat per Rosenberg, qui també va escriure El mit del sigle XX, un llibre de teories racials que defenen la superioritat nòrdica. Goebbels controlava els servicis de cable i insistia que tots els periòdics d'Alemània solament publicaren contingut favorable al règim. Baix Goebbels, el Ministeri de Propaganda emetia dos dotzenes de directives cada semana sobre exactament quines notícies deurien publicar-se i quins ànguls utilisar; el periòdic típic va seguir de prop les directives, especialment pel que fa a qué ometre. El número de llectors de periòdics es va desplomar, en part per la disminució de la calitat del contingut i en part per l'aument de la popularitat de la ràdio. La propaganda es va tornar menys efectiva cap al final de la guerra, ya que la gent va poder obtindre informació fòra dels canals oficials.

Els autors de llibres varen abandonar el país en massa i alguns varen escriure material crític del règim durant l'exili. Goebbels va recomanar que els autors restants es concentraren en llibres en temes de mits germànics i el concepte de sanc i sol. A fins de 1933, el règim nazi havia prohibit més de millibres, la majoria d'autors judeus o en personages judeus. Es varen produir cremes de llibres nazis; Dèneu d'estos events es varen portar a terme la nit del 10 de maig de 1933. Es varen cremar públicament decenes de mils de llibres de decenes de figures, inclosos Albert Einstein, Sigmund Freud, Helen Keller, Alfred Kerr, Marcel Proust, Erich Maria Remarque, Upton Sinclair, Jakob Wassermann, H. G. Wells i Émile Zola. Les obres pacifistes i la lliteratura que defenia els valors democràtics lliberals varen ser objecte de destrucció, aixina com qualsevol escrit que recolzarà a la República de Weimar o aquells escrits per autors judeus.

Arquitectura i art

Els plans per a Berlín exigien la construcció de la Volkshalle (Saló del Poble) i un arc del triumfo en cada extrem d'un ampli bulevar.

Hitler es va interessar personalment per l'arquitectura i va treballar en estreta colaboració en els arquitectes estatals Paul Troost i Albert Speer per a crear edificis públics en un estil neoclàssic basats en arquitectura romana. Speer va construir estructures imponents, com els terrenys de concentració del partit nazi en Núremberg i un nou edifici de la Cancelleria del Reich en Berlín. Els plans d'Hitler per a reconstruir Berlín incloïen una cúpula jagantesca basada en el Panteón de Roma i un arc de triumfo de més del doble de l'altura del Arc de Triumfo en París. No es va construir cap estructura.

La creència d'Hitler de que l'art abstracte, dadaísta, expressioniste i modern eren decadents es va convertir en la base de la política. Molts directors de museus d'art varen perdre els seus llocs en 1933 i varen ser reemplaçats per membres del partit. Unes 6500 obres d'art modern varen ser retirades dels museus i reemplaçades per obres elegides per un jurat nazi. Les exposicions de les peces rebujades, baix títuls com "Decadència en l'art", es varen llançar en setze ciutats diferents en 1935. L'Exposició d'Art Degenerado, organisada per Goebbels, es va portar a terme en Munich de juliol a novembre de 1937. L'exposició va resultar tremendament popular, atraent més de dos millons de visitants.

El compositor Richard Strauss va ser nomenat president de la Reichsmusikkammer (Cambra de Música del Reich) en la seua fundació en novembre de 1933. Com va succeir en atres formes d'art, els nazis varen condenar a l'ostracisme als músics que eren considerats racialmente inacceptables i en la seua major part desaprovaven la música que era massa moderna o atonal. el jazz es va considerar especialment inapropiat i els músics de jazz estrangers varen abandonar el país o varen ser expulsats. Hitler va favorir la música de Richard Wagner, especialment peces basades en mits germànics i històries heròiques, i va assistir al Festival de Bayreuth cada any des de 1933 fins a 1942.

Leni Riefenstahl (darrere del camarógrafo) en els Jocs Olímpics d'Estiu de 1936.

Película

Les películes varen ser populars en Alemània en les décades de 1930 i 1940, en entrades de més de mil millons de persones en 1942, 1943 i 1944. En 1934, les regulacions alemanes que restringien les exportacions de divises varen fer impossible que els cineaste nortamericans dugueren els seus guanys a Estats Units, per lo que els principals estudis cinematogràfics varen tancar les seues sucursals alemanes. Les exportacions de películes alemanes es varen desplomar, ya que el seu contingut antisemita va fer que foren impossibles d'exhibir en atres països. Les dos companyies cinematogràfiques més grans, Universum Film AG i Tobis, varen ser comprades pel Ministeri de Propaganda, que en 1939 produïa la majoria de les películes alemanes. Les produccions no sempre varen anar obertament propagandístiques, pero generalment tenien un subtexto polític i seguien llínees partidistes sobre temes i contingut. Els guions varen ser censurats prèviament.

El triumfo de la voluntat (1935), que documenta el Rali de Núremberg de 1934, i Olympia (1938), que cobrix els Jocs Olímpics d'Estiu de 1936, varen ser pioners en les tècniques de moviment de cambra i edició que varen influir en les películes posteriors. Es varen amprar noves tècniques com teleobjetius i cambres montades en pistes. Abdós películes seguixen sent controvertides, ya que el seu mèrit estètic és inseparable de la seua propaganda dels ideals nazis.

Juïns i memòria històrica

Acusats en el banquet dels acusats en els juïns de Nuremberg (davant, de dalt a avall): Hermann Göring, Rudolf Heß, Joachim von Ribbentrop, Wilhelm Keitel. (darrere, de dalt a avall): Karl Dönitz, Erich Raeder, Baldur von Schirach, Fritz Sauckel.

Les potències aliades varen organisar juïns per crims de guerra, començant en els juïns de Núremberg, celebrats des de novembre de 1945 fins a octubre de 1946, de 23 alts funcionaris nazis. Varen ser acusats de quatre càrrecs: conspiració per a cometre crims, crims contra la pau, crims de guerra i crims contra la humanitat, en violació de les lleis internacionals que rigen la guerra. Tots menys tres dels acusats varen ser declarats culpables i dotze varen ser condenats a mort. Entre 1946 i 1949 es varen celebrar dotze juïns posteriors en Núremberg de 184 acusats. Entre 1946 i 1949, els Aliats varen investigar 3887 casos, dels quals 489 varen ser duts a juí. El resultat va ser la condena de 1426 persones; 297 d'ells varen ser condenats a mort i 279 a cadena perpètua, i el restant va rebre sentències menors. Aproximadament el 65 per cent de les condenes a mort es varen eixecutar. Polònia va ser més activa que atres nacions en l'investigació de crims de guerra, per eixemple processant a 673 del total de 789 empleats d'Auschwitz duts a juí.

El programa polític adoptat per Hitler i els nazis va provocar una guerra mundial, deixant arrere una Europa devastada i empobrida. La pròpia Alemània va sofrir una destrucció total, nomenada com Stunde Null (Hora zero). El número de civils morts durant la Segona Guerra Mundial no va tindre precedents en l'història de la guerra. Com a resultat, l'ideologia nazi i les accions preses pel règim són considerades casi universalment com greument immorals. Historiadors, filòsofs i polítics a sovint usen la paraula «maldat» per a descriure a Hitler i al règim nazi. L'interés per l'Alemània nazi continua en els mijos de comunicació i el món acadèmic. Mentres Evans senyala que l'era "eixercix un atractiu casi universal perque el seu racisme assessine s'erigix com una advertència per a tota la humanitat", els jóvens neonazis gogen del valor de choc que proporcionen els símbols o eslògans nazis. L'exhibició o l'us del simbolisme nazi, com a banderes, esvásticas o salutacions, és illegal en Alemània (Strafgesetzbuch, secció 86a) i en Àustria. L'Alemània nazi va ser succeïda per tres epos: Alemània Occidental (República Federal d'Alemània o "RFA"), Alemània Oriental (República Democràtica Alemana o RDA) i Àustria. El procés de desnazificació, que va ser iniciat pels Aliats com una forma de perseguir als membres del Partit Nazi, va tindre un èxit parcial, ya que la necessitat d'experts en camps com la medicina i l'ingenieria era massa gran. No obstant, l'expressió dels punts de vista nazis estava mal vista i els que expressaven eixos punts de vista eren freqüentment despedits dels seus treballs. Des del periodo immediat de la posguerra fins a la década de 1950, la gent va evitar parlar del règim nazi o de les seues pròpies experiències durant la guerra. Si ben pràcticament totes les famílies varen sofrir pèrdues durant la guerra i tenen una història que contar, els alemans varen guardar silenci sobre les seues experiències i varen sentir un sentiment de culpa comunitària, inclús si no varen estar directament involucrats en crims de guerra.

El juí d'Adolf Eichmann (1961), els juïns d'Auschwitz (1963-1968) i la transmissió de la miniserie de televisió Holocaust (1979) varen dur el procés de Vergangenheitsbewältigung (afrontar el passat) al front per a molts alemans. Una volta que l'estudi de l'Alemània nazi es va introduir en el pla d'estudis escolar a partir de la década de 1970, la gent va començar a investigar les experiències dels membres de la seua família. L'estudi de l'época i la voluntat d'examinar críticament els seus errors ha dut al desenroll d'una democràcia forta en Alemània, pero en persistents corrents subterrànees d'antisemitisme i pensament neonazi.

En 2017, una enquesta de la Fundació Körber va trobar que el 40 per cent dels jóvens de 14 anys en Alemània no sabia qué era Auschwitz. El periodiste Alan Posener va atribuir la "creixent amnèsia històrica" del país en part al fracàs de l'indústria cinematogràfica i televisiva alemana en reflectir en precisió l'història del país.

Vore també

• Partit Nacionalsocialiste Obrer Alemà
• La meua lluita
• Holocaust
• Joventuts Hitlerianas
• Educació baix el nacionalsocialisme
• Llenguage del nacionalsocialisme
• Dònes en l'Alemània nazi
• Lebensborn
• Volkssturm
• República de Weimar
• Història d'Alemània
• Condecoracions de l'Alemània nazi
• Sonderweg

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Alemània Nazi.
• United States Holocaust Memorial Museum. Recursos en espanyol.