Richard Strauss

Richard Strauss

Richard Georg Strauss (Munich, 11 de juny de 1864-Garmisch-Partenkirchen, Baviera, 8 de setembre de 1949) va ser un destacat compositor i director d'orquesta alemà la llarga trayectòria del qual comprén des del romanticisme tardà fins a la primera mitat d'el XX. És conegut particularment pels seus òperes, poemes simfònics i Lieder. Strauss, junt en Gustav Mahler, representa l'extraordinari florecimiento tardà del romanticisme germànic despuix de Richard Wagner, en el qual un desenroll elaborat i complex de l'orquestació s'unix a un estil harmònic alvançat. L'obra de Strauss va influir profundament en el desenroll de la música d'el XX.

Biografia

Primers anys

• Strauss va nàixer l'11 de juny de 1864 en Munich, en una família de l'alta societat de Baviera dedicada a l'indústria cervecera. El seu pare, Franz Strauss, era intérpret soliste de trompa en l'Òpera de la Cort de Munich. Part de la seua família eren músics, per lo que va rebre una excelent educació musical en la seua joventut. Va escomençar a estudiar piano als quatre anys en la seua mare, i violí als sèt en el seu tio. A penes en sis anys d'edat va realisar la seua primera composició i des d'eixe moment no va deixar d'escriure fins a la seua mort. Durant la seua adolescència Strauss va assistir a ensajos en l'Orquesta de la Cort de Munich, rebent classes particulars de teoria musical i orquestació del director Wilhelm Friedrich Meyer. Als 17 anys, va estrenar el seu Simfonia en re menor (1881), una obra de la que renegaria més vesprada per considerar-la inmadura. En 1882 va ingressar en l'Universitat de Munich, a on va estudiar cursos d'Estètica, Filosofia i Història de l'Art. Un any despuix va marchar a Berlín, a on va obtindre un lloc com a director assistent d'Hans von Bülow, que va quedar molt fortament impressionat per la Serenata per a instruments de vent, composta per Strauss als 16 anys. Strauss va deprendre l'art de la direcció d'orquesta observant a Bülow en els ensajos. Est estava molt encariñado en el jove, i va decidir que fora el seu successor com a director de l'orquesta de Meiningen despuix de la seua dimissió en 1885. En 1886 va fer un viage per Itàlia, país pel que sempre va sentir una gran fascinació. L'èxit del seu poema simfònic Don Juan en 1888 va consagrar a Strauss com un dels compositors més importants del moment, en gran prestigi a nivell internacional, i que hauria d'acompanyar-ho fins a la seua mort. En 1894 es va casar en la soprano Pauline d'Ahna. Pauline segons pareix va tindre un caràcter irascible i excèntric, pero el seu matrimoni va ser essencialment feliç i tranquil, i la seua dòna una gran font d'inspiració per a ell. A lo llarc de la seua vida, des de les seues primeres cançons fins a les Quatre últimes cançons de 1948, moltes d'elles compostes per a la seua dòna, Strauss mostra gran preferència per la veu de soprano, i totes les seues òperes contenen un important paper de soprano. El matrimoni Strauss va tindre un fill, Franz, en 1897, qui es va casar en Alice von Grab. El matrimoni va donar dos nets al compositor, Richard i Christian. Strauss va estar entrañablemente unit a la seua família durant tota la seua vida. En 1889 va ser nomenat assistent del Festival de Bayreuth, aixina com director del Teatre de l'Òpera de Weimar, dirigint en freqüència obres de Wagner, Gluck i Mozart. En 1894 es va establir en l'òpera de Munich, i en 1897 va ser contractat pel kaiser Guillermo II d'Alemània com a director de l'Orquesta Real de Prusia, en Berlín.

• Strauss va conéixer en esta época al compositor austríac Gustav Mahler, en el que va mantindre amistat fins a la mort d'est en 1911, en una relació a voltes problemàtica i no exenta de rivalitats, a pesar de l'influència mútua entre abdós compositors.

El XX

En 1903 Strauss va ser nomenat doctor honoris causa per l'Universitat d'Heidelberg, ampliant cada volta més el seu reconeiximent a nivell mundial. Encara que Strauss continuarà component poemes simfònics, una volta entrat el XX la seua principal dedicació va ser l'òpera. L'estrena de Salomé en 1905 va constituir un primer escàndal i va situar a Strauss en el centre de la vanguarda musical del moment, lo que es va accentuar encara més en la seua següent òpera, Electra (1909), en la que va iniciar la seua colaboració en el dramaturc Hugo von Hofmannsthal com libretista. Rebut en França com un dels compositors més renovadors del moment i admirat per Claude Debussy, Strauss també es va relacionar en els futurs integrants de la Segona Escola de Viena, especialment en Arnold Schönberg, a qui va ajudar i va recolzar professionalment en els seus primers anys, i qui sentiria gratitut i admiració per ell durant tota la seua vida. No obstant, Strauss es va distanciar de la nova vanguarda musical rebujant el atonalisme. La seua següent òpera, El cavaller de la rosa (1911), mostra un regrés cap a un estil més clàssic, que s'accentuarà despuix de la Primera Guerra Mundial. El apartamiento de Strauss de les vanguardes més radicals del moment no va perjudicar la seua reputació internacional, gràcies a la qual va viajar en freqüència per a interpretar les seues pròpies obres, considerat freqüentment com un «clàssic vivent». En 1919 va ser nomenat director de l'Òpera Estatal de Viena, un dels primers teatres d'òpera del món, càrrec en el que contava com a predecessor a Mahler. En 1920 va actuar per primera volta en Sudamérica; dos anys despuix va mamprendre una gira per Estats Units, i posteriorment va realisar gires en l'Orquesta Filharmònica de Viena per Brasil i Argentina. En 1924 va dimitir com a director de l'òpera vienesa, per diferències en Franz Schalk.

Strauss en l'Alemània nazi

En març de 1933 va aplegar en poder Adolf Hitler, quan Strauss tenia 68 anys. La relació de Strauss en el govern nazi ha segut objecte d'innumerables comentaris, discussions i estudis. Strauss va ser nomenat en 1933 president de la Cambra de Música de l'III Reich, responsable entre atres actes de la prohibició de la música de compositors judeus. Strauss va intentar evitar sense èxit des del seu lloc la prohibició de la música de Mahler o de Debussy. Strauss havia escomençat a treballar en l'escritor judeu Stefan Zweig en ellibret de la seua òpera La dòna silenciosa, raó per la qual va escomençar a ser objecte de pressions per part del partit nazi i per Goebbels en particular. En 1935, va escriure una carta a Zweig en la que li diu:

¿Creu vosté que yo em conduïxc en tots els meus actes pensant que soc «alemà»? ¿Creu vosté que Mozart era conscient de ser «ari» quan componia? Solament conec dos tipos de persones: les que tenen talent i les que no ho tenen.

Kennedy, 2006

Esta carta va ser interceptada per la Gestapo i remesa a Hitler, provocant la dimissió de Strauss com a president de la Cambra de Música de l'III Reich. A partir de llavors, Strauss va mantindre una tensa relació en el partit, i va ser somés a una vigilància més estreta encara. No obstant, el seu Himne Olímpic va ser interpretat en els Jocs Olímpics de Berlín 1936, baix la direcció del propi compositor. Per una atra part, en 1938, quan Alemània s'estava preparant per a la guerra, va compondre l'òpera en un acte Friedenstag (El Dia de la Pau), que conté una crítica velada cap al III Reich, a pesar de que Hitler va assistir a l'estrena i Strauss continuava apareixent en actes oficials junt a membres del partit. Durant l'III Reich, la conducta contradictòria de Strauss, que es considerava apolítico, sembla que va estar en gran part motivada pel fet de que la seua nora Alice era d'orige judeu, per lo que el compositor va intentar utilisar la seua influència per a protegir-la a ella i als seus nets Plantilla:Harv. En 1942 la yaya d'Alice va ser internada en el camp de concentració de Theresienstadt, i Strauss va viajar un dia fins al camp, dient en la porta: «El meu nom és Richard Strauss», en l'intenció de dur-se a la presonera, conseguint solament que els guàrdies de la porta ho tiraren.

En 1942 la família es va traslladar a Viena, buscant la protecció d'un dirigent nazi local. No obstant, en 1944 la nora i un dels nets del compositor varen ser detinguts per la Gestapo durant dos nits, sent lliberats finalment despuix de l'intervenció del compositor.

• Strauss va terminar en 1945 la composició de Metamorfosis, una obra per a vintitrés solistes de corda. L'inspiració que ho va animar a compondre esta obra, aixina com el títul de la mateixa, ve d'un poema molt introspectiu de Goethe, el qual Strauss va considerar, en orige, idòneu per a una obra coral. La partitura termina en una cita de la Marcha Fúnebre de la Simfonia número 3 «Heròica» de Beethoven, acompanyada per les paraules «In memoriam». Metamorphosen és considerada una de les obres mestres del repertori de corda. Esta obra va ser concebuda i escrita durant els dies més obscurs de la Segona Guerra Mundial. S'especula que la peça expressa la planyença de Strauss per, entre atres coses, la destrucció de la cultura alemana, inclós el bombardeig de les majors sals d'òpera de la nació. Cap al final de la guerra, Strauss va escriure en el seu diari íntim:

El periodo més terrible de l'història humana s'ha terminat, el regnat de dotze anys de bestialidad, ignorança i destrucció de la cultura per part dels majors criminals, durant el qual els dos mil anys de l'evolució cultural d'Alemània varen aplegar al seu fi.

Kennedy, 2006, p. 361

En abril de 1945, Strauss va ser detingut per soldats nortamericans en la seua casa de Garmisch. Mentres descendia l'escala, va anunciar al tinent Milton Weiss de l'Eixèrcit d'Estats Units: «Soc Richard Strauss, el compositor de El cavaller de la rosa i Salomé». El tinent Weiss, que era també músic, va asentir en el cap en senyal de reconeiximent; en l'herba del jardí va ser colocada una marca per a protegir al compositor. Strauss va compondre el seu Concert per a oboe (1945) per al oboísta nortamericà John de Lancie, que estava entre els soldats que varen ocupar la zona.

Últims anys

Erro al crear miniatura:

La tomba en 2024.

Els terribles acontenyiments de la Segona Guerra Mundial varen afectar a Strauss, vell i cansat. Les seues últimes obres recuperen una intensitat emocional absent en moltes obres anteriors, incloent, entre unes atres, el Concert per a trompa número 2, Metamorfosis, el Concert per a oboe i els seus magistrals i inquietants Quatre últimes cançons, compostes poc abans de la seua mort. Richard Strauss va morir a l'edat de 85 anys el 8 de setembre de 1949 en Garmisch. La seua dòna, Pauline, va morir huit mesos despuix, als 88 anys. Els restants de Strauss varen ser cremados. L'urna està enterrada en el cementeri de Garmisch-Partenkirchen, en una tomba en la que la seua esposa Pauline, el seu fill Franz (1898-1980) i la seua esposa Alice (1904-1991), el seu net Richard (1927-2007) i l'esposa del qual Gabrielle , de fadrina Hotter (1939-2020), i el seu net Christian i la seua esposa Brigitte, de fadrina Eckhardt (1925-1988), varen ser enterrats. Durant la seua vida, Strauss va ser considerat un dels més grans compositors de l'época, i la seua obra va tindre una profunda influència en el desenroll de la música d'el XX. La crítica musical coincidix en considerar els últims treballs de Strauss, que prenen com a model a «el diví Mozart al final d'una vida plena d'agraïment», com els millors realisats per un compositor octogenari. Strauss va declarar en una humiltat rara en ell: «Potser no siga un compositor de primera categoria, pero sí un compositor de segona categoria de primer nivell». El pianiste canadenc Glenn Gould va descriure en 1962 a Strauss com «la figura musical més gran que ha vixcut en este sigle» Plantilla:Harv. La seua immensa i importantíssima aportació als gèneros de l'òpera, la música simfònica i la cançó continua hui més vigent que mai.

Obra

Estil i influències

A pesar de que en tota la música de Strauss es troben característiques inconfundibles que marquen el seu estil propi, la seua llarga trayectòria travessa distints periodos. Les primeres obres de Strauss mostren influències de l'estil dels grans músics clàssic-romàntics, especialment Robert Schumann, Felix Mendelssohn i Johannes Brahms, mantenint en açò la fidelitat a les ensenyances del seu pare. En 1874, Strauss va escoltar per primera volta les òperes de Wagner, Lohengrin i Tannhäuser. L'influència de la música de Wagner en l'estil de Strauss anava a ser profunda, a pesar de les diferències en el seu pare, el gust musical del qual era prou conservador. De fet, en la família Strauss la música de Richard Wagner sempre va estar mal vista, i fins als 16 anys el jove Strauss no va poder conseguir la partitura de Tristán i Isolda. Posteriorment va llamentar profundament l'hostilitat conservadora cap a les obres més renovadores de Wagner Plantilla:Harv. No obstant, l'influència del seu pare va ser també duradora, per lo manco en la predilecció de Strauss pel sò de la trompa. El seu sorprenentment madur Concert per a trompa n.º 1 opus 11 (1882), compost als 18 anys, és una obra representativa d'este primer periodo, i constituïx un element bàsic del repertori actual per a este instrument.

Retrat de Richard Strauss pintat per Max Liebermann, 1918.

L'estil madur de Strauss s'inicia en alguns dels primers poemes simfònics de finals dels anys 80, especialment en Don Juan (1888), la primera obra en la que es troben les característiques fonamentals del seu llenguage musical: un us més lliure de l'harmonia i la modulació clàssiques, en gran facilitat per a produir efectes sorprenents i inesperats. La capacitat de sorpresa de la seua música es veu reforçada pel seu estil melòdic, basat en motius molt curts i fàcils de recordar, junt en la seua extraordinària habilitat per a l'orquestació, que fa que siga considerat, junt en Mahler, un dels precursors del sò característic de l'orquesta simfònica d'el XX. En l'aspecte formal, Strauss ampra freqüentment formes clàssiques com la sonata o el rondó, encara que de forma prou lliure, per lo que tendix a reforçar la coherència per mig de l'ajuda externa de poemes (com succeïx en les seues cançons), idees lliteràries o filosòfiques (poemes simfònics) o llibrets (òperes). L'us d'elements extramusicals aixina com la seua ocupació del colorit harmònic i orquestal fa que se li relacione freqüentment en l'impressionisme musical, per lo que no és estranya l'admiració que varen sentir cap a la seua música compositors com Debussy. Despuix de la série de poemes simfònics composts durant el XIX, Strauss se centra en el gènero operístic, a on despuix d'una etapa de forta influència wagneriana, s'acosta al expressionisme en Salomé (1905, llibret del músic) i Electra (1909, llibret ya d'Hugo von Hofmannsthal), aplegant en molts casos a la vora de l'atonalidad. Esta etapa és relativament breu, encara que es troben elements de la mateixa en òperes posteriors com La dòna sense ombra (1919) i en atres colaboracions decisives en text de l'escritor vienés Hugo von Hofmannsthal, de gran experiència teatral, fins a la mort d'este.

El cavaller de la rosa (1911), que constituïx un dels majors èxits de Strauss, marca el seu regrés a un estil més clàssic, bàsicament influït per Mozart, encara que mantenint les característiques pròpies del seu llenguage. A partir d'este moment són característiques del seu estil'ocupació de formes antigues, un us nostàlgic i evocador d'elements del passat musical (danses d'el XVIII, i sobretot, el vals d'el XIX, a modo d'homenage al seu homònim Johann Strauss), aixina com l'utilisació de chicotetes orquestes d'instruments solistes, aspectes que fan d'ell un dels primers representants del [[neoclassicisme musical del sigle XX|neoclassicisme musical d'el XX]], en el que després destacaran compositors com Stravinsky, Hindemith o Ravel. Un bon eixemple d'este estil neoclàssic és la seua òpera Ariadna en Naxos (1912, aixina mateix en llibret d'Hofmannsthal). Esta nova etapa clàssica s'opon aparentment a l'us d'àmplies orquestes i grans mijos expressius característics de la seua música anterior, per lo que moltes voltes s'ha interpretat negativament este canvi d'estil com un regrés cap a arrere, a pesar de que Strauss seguix obtenint grans èxits. Les seues últimes obres, caracterisades per una intensa emoció lírica, desmenten l'idea d'una decadència o agotament en la seua força creativa. La música de Strauss ha influït en diversos i importants compositors a lo llarc d'el XX, com els músics de la Segona Escola de Viena, Bela Bartók, Alfredo Casella, Erich Wolfgang Korngold o Carl Orff. En Espanya, un compositor molt influït per Strauss va ser Conrado del Camp Plantilla:Harv.

Composicions

Música orquestal

La principal contribució de Strauss a la música simfònica és a través de les seues poemes simfònics, gènero en el que va aplegar a ser un mestre indiscutible. En eixe moment Strauss es declara partidari dels elements extramusicals, en escriure en 1889:

El nostre art és expressiu, i una obra musical que no tinga cap contingut poètic que comunicar-me és per a mi qualsevol cosa menys música. Naturalment, es tracta d'un contingut que no puga ser representat més que en sons, i que en paraules només puga ser sugerit.

La seua primera contribució al gènero, la fantasia simfònica Aus Italien op. 16 (Des d'Itàlia, 1886), representa una transició entre el seu estil jovenil i la seua obra madura, i es troba a mig camí entre una simfonia de música programàtica, a l'estil de la simfonia fantàstica de Berlioz, i el poema simfònic pròpiament dit. El primer poema simfònic compost per Strauss va ser Macbeth, basat en l'obra de Shakespeare, i que va tardar en trobar la seua forma definitiva, sent revisat vàries voltes en 1886 i 1888. Segons s'ha escrit, Don Juan (1889), terminat als 24 anys, és la primera obra mestra de Strauss. El seu contingut es basa lliurement en la versió del mit de Don Juan que va fer el poeta austríac Nikolaus Lenau.

Mort i transfiguración (1889), composta casi al mateix temps que Don Juan, es basa en una idea del propi Strauss: un malt recorda la seua vida en el seu llit de mort, i quan la mort li sobrevé, els seus desijos abans no complits són finalment alcançats.

Les divertides travesuras de Till Eulenspiegel (1895) constituïx potser el poema simfònic més representatiu de Strauss, i una obra excelent per a conéixer el seu estil, a mig camí entre l'humor i elirisme. Encara que segons el seu títul està compost en forma de rondó, els distints episodis de la vida de l'héroe picaresc popular Till Eulenspiegel apareixen minuciosament retratats, per a terminar en l'eixecució del protagoniste i en un últim centelleig humorístic. Strauss no oculta la seua gran simpatia per l'héroe picaresc, en una obra crítica i janglona.

Aixina va parlar Zaratustra (1896) és sense dubte l'obra més coneguda de Strauss, a lo manco per l'impactant començ que va ser utilisat en la película 2001: Una odissea de l'espai de Stanley Kubrick. Strauss narra musicalment de forma lliure i fantàstica alguns dels passages de l'obra de Friedrich Nietzsche, en una obra de gran impacte directe. Cal senyalar també l'enorme influència de la música de Strauss, especialment la dels seus poemes simfònics, en les futures bandes sonores cinematogràfiques. per a Don Quixot (1897), la seua versió de l'obra de Cervantes, per la que sentia gran admiració, tria novament una forma clàssica, en este cas les variacions, utilisant ademés dos instruments solistes: un violonchelo, que representa a Don Quixot, i una viola, que encarna a Sancho Panza. En Una vida d'héroe (1898), narra les peripècies d'un héroe abstracte (el Camp de Batalla de l'Héroe, la Companyera de l'Héroe, etcétera). Este héroe s'ha identificat a voltes en el propi Strauss, sense que ell semblara desmentir-ho. En esta obra, composta per a una amplísima orquesta, s'acosta a les seues òperes més vanguardistes per la seua audàcia harmònica.

Erro al crear miniatura:

Richard Strauss, per Emil Orlik, 1916.

Ya en el XX, Strauss compon dos obres més, que encara que tenen el títul de simfonia poden considerar-se igualment poemes simfònics pel seu contingut extramusical: la Simfonia Domèstica (1903), a on novament Strauss es retrata a sí mateixa, esta volta en el seu entorn familiar, en una minuciositat descriptiva que aplega a retratar els jocs infantils, o una disputa i una reconciliació conjugal; i la Simfonia alpina (1915), una peça de descripció de la naturalea, en este cas de les montanyes que formen els Alps, en certa forma a l'estil de la Simfonia Pastoral de Beethoven, encara que en una immensa orquesta i un jagantesc desplegament de mijos. Despuix de la Simfonia alpina, Strauss només compondrà música orquestal de forma ocasional, i a sovint per raons d'encàrrec. La suite per a l'obra de Molière El burgués gentilhombre (1918) és una obra arcaizante que rememora l'época de Luis XIV de França i un bon eixemple de lo que seria el [[neoclassicisme musical del sigle XX|neoclassicisme musical d'el XX]]. Atres obres posteriors són el Preludi festiu (1913), el ballet La llegenda de José (1914) o la Música per a un festival japonés (1940), composta per a commemorar el 2600 aniversari del Imperi del Japó.

En els seus últims anys, Strauss torna al gènero concertante, que no havia cultivat des de la seua joventut, en una série d'obres compostes a modo d'entreteniment en les seues vacacions, que no obstant recuperen part de l'emoció de moltes obres anteriors i al mateix temps tornen la mirada cap a arrere en nostàlgia, sobretot al classicisme de Mozart, com en el Concert per a trompa número 2 (1942), el Concert per a oboe (1945) o el Concertino per a clarinet i fagot (1947).

• Strauss termina la composició de Metamorfosis en 1945. Es tracta una obra per a 23 solistes de corda, i encara que compartix característiques en les últimes obres mencionades, és ademés una planyença pel desenllaç de la Segona Guerra Mundial i la destrucció de la cultura alemana. La partitura termina en una cita de la Marcha Fúnebre de la Simfonia número 3 «Heròica» de Beethoven, acompanyada per les paraules «In memoriam». Està considerada com una de les últimes obres importants de la música del romanticisme.

Òperes

Erro al crear miniatura:

Richard Strauss en 1918.

A finals d'el XIX, Strauss va dedicar la seua atenció com a compositor a l'òpera. Els seus primers dos intents en el gènero, Guntram (1894) i Feuersnot (1901), varen ser rotunts fracassos. Pero en 1905, Strauss va produir Salomé (basada en el drama d'Oscar Wilde) i la reacció va ser tan apassionada i extrema com havia segut en Don Juan. Quan es va estrenar en Estats Units en l'Òpera del Metropolitan, va haver una crítica tan feroç per part del públic que varen tindre que cancelar-se les presentacions posteriors. Indubtablement, moltes de les crítiques tenien el seu orige en el tema triat, pero també hi havia persones a les que no els agradava l'excés de dissonància que carregava l'obra, fins al moment poc escoltades en el teatre de Nova York. No obstant, l'òpera va ser exitosa en atres parts, aplegant inclús a donar-li els suficients ingressos a Strauss per a finançar-se la seua casa de Garmisch-Partenkirchen. La següent òpera de Strauss va ser Elektra (1909), a on ellímit de dissonància va aplegar una miqueta més allà. Va ser també la primera òpera que va resultar de la colaboració del compositor en elibretista i gran autor teatral Hugo von Hofmannsthal. A partir d'eixe moment, abdós treballarien junts en vàries ocasions. Això sí, en els seus següents treballs, Strauss va moderar el seu llenguage harmònic, en el resultat d'obres en excelent acceptació per part del públic, com la «mozartiana» Der Rosenkavalier (1910). Strauss va continuar regularment la composició d'òperes fins a 1930; produint aixina: Ariadne auf Naxos (1912), Die Frau ohne Schatten (1918, que adapta un text més llarc i excelent d'Hofmannsthal), Intermezzo (1923), Die *ägyptische Helena (1927) i Arabella (1932), totes, menys la penúltima, en la colaboració d'Hofmannsthal (l'última es va estrenar quan este ya havia fallit). Després, fins a 1940, va fer Die schweigsame Frau (1934), en llibret de Stefan Zweig; Friedenstag (1936) i Dafne (1937), en texts de Joseph Gregor i Zweig; i Die Liebe der Danae (1940), en Joseph Gregor. La seua última obra, l'òpera sobre les òperes, és Capriccio (1941), en Clemens Krauss.

Cançons

L'elevat número de lieder evidència també que es tracta d'un compositor que se sent especialment a gust en tot lo que siga música descriptiva i dramàtica (la seua enorme aportació a l'òpera ha mereixcut un apartat propi). El cicle més célebre és el que va vindre a ser el seu testament musical, Quatre últimes cançons (Vier letzte Lieder), que, en texts de poemes d'Hermann Hesse i Joseph von Eichendorff, varen vore la llum un any abans de la mort del compositor. Aparte d'estos poetes, va utilisar en les seues cançons texts d'atres importants escritors, com John Henry Mackay.

Com a director

Erro al crear miniatura:

Richard Strauss en els seus anys de madurea.

• Strauss va realisar una àrdua tasca com a director d'orquesta en centenars de concerts en tots els llocs del món i va gravar un gran número de registres discogràfics, tant de les seues pròpies composicions com de músics del repertori austro-germànic. En la década de 1920 va visitar per primera volta el Teatre Colón d'Argentina junt a l'Orquesta Filharmònica de Viena i va dirigir 16 concerts. En la segona gira realisada en 1923, ademés de Buenos Aires i L'Argent, va visitar les ciutats de Riu de Janeiro, Sant Pablo en Brasil i Montevideo en Uruguay. Eixe mateix any, va estrenar també la Sèptima Simfonia d'Anton Bruckner en el Teatre Colón, a on també va dirigir Elektra i Salomé combinades en Raquela (de Felipe Boero) i Ilse (de Gilardo Gilardi). En les cartes escrites pel mateix Strauss al seu amic i colega Erich Kleiber, qui s'estava establint en Argentina, diu a propòsit del Teatre Colón:

"El públic de Buenos Aires va ser molt cortés i nos va brindar un acolliment molt cordial i respectuosa. (...) En la vanguardista Buenos Aires, en el magnífic Teatre Colón, l'èxit de les noves obres va ser immens; el públic es familiarizó de colp i repent, en sorprenent presteza... en similar rapidea mai va reaccionar el públic de Viena!"

Richard Strauss, 1947

Els seus registres de 1929 de Till Eulenspiegel i Don Juan en l'orquesta de l'Òpera Estatal de Berlín es consideren les seues millors gravacions; inclús els discs originals en 78 RPM tenen un excelent sò per a l'época, i les interpretacions són d'alt nivell i fascinants, destacant un acusat error en el sol de trompa al començ de Till Eulenspiegel. Una de les gravacions més interessants de Strauss és potser la de la seua Simfonia Alpina de 1941, llançada posteriorment per EMI, potser perque Strauss utilisa tots els instruments de percussió requerits en esta simfonia espectacular. L'intensitat de l'eixecució competix en la gravació digital que molts anys despuix va fer Herbert von Karajan en l'Orquesta Filharmònica de Berlín. El crític musical Harold C. Schonberg afirma, en Els grans directors (1967), que encara que Strauss va ser un director molt minuciós, no va posar massa entusiasme en les seues gravacions d'obres d'atres compositors. Schonberg es basa principalment en les gravacions de Strauss de la Simfonia número 40 en sol menor de Mozart i de la Simfonia número 7 de Beethoven, resaltant que Strauss interpreta una versió en corts de la Novena Simfonia de Beethoven, reduïda fins als 45 minuts. Pel contrari, el periodiste Peter Gutmann considera que les interpretacions de Strauss de Mozart i de Beethoven poden considerar-se actualment prou bones, inclús encara que es tracte de versions poc convencionals. També existixen registres discogràfics d'interpretacions de Strauss d'obertures de Gluck, Carl Maria von Weber, Peter Cornelius i Wagner. Les seues preferències pel repertori austro-germànic entre 1920 i 1940 són característiques del nacionalisme germànic posterior a la Primera Guerra Mundial. Existixen aixina mateix moltes atres gravacions dels anys 1930 i 1940, inclús de programes de radi i concerts en directe.

• Strauss va ser el primer compositor de l'història la música de la qual va ser comercialisada en format CD:^{cita requerida}: va ser la gravació de Deutsche Grammophon de 1981 de la seua Simfonia Alpina dirigida per Herbert von Karajan. Entre els famosos directors que varen formar part del círcul de coneguts i amics de Strauss es destaquen els noms de Clemens Krauss i Karl Böhm, els qui varen participar en varis de les estrenes de les seues obres. Els últims dies de la seua vida va treballar en sir Georg Solti en una revisió, i pòstuma eixecució per part d'este últim, de l'integral de les seues òperes. Rudolf Kempe (que va gravar tota la seua producció orquestal) i Herbert von Karajan completen la llista dels directors que més comunament s'associen en Richard Strauss.

Llegat

Varis musicólogos posmodernos coincidien fins a la década de 1980 en calificar a Strauss com un compositor conservador, de mires al passat. No obstant, la revisió de noves investigacions i anàlisis sobre el compositor i la seua obra han dut reclamar la seua posició com a compositor moderniste, encara fent us de la tonalitat i una exuberante orquestació. Strauss destaca per la seua nova i sotil forma d'orquestar combinada en un estil harmònic alvançat. Quan el director Mark Elder va interpretar a Strauss per primera volta en una producció universitària de Ariadne auf Naxos va dir: «Estava anonadado, no tenia ni idea de que la música poguera fer lo que ell va fer en harmonia i melodia».

La música de Strauss va tindre una influència considerable en els compositors del començ d'el XX. Despuix d'haver escoltat Also sprach Zarathustra en 1902, Béla Bartók va dir que l'obra «contenia les llavors per a una nova vida». El pes de Strauss està clarament present en els treballs d'este periodo de Bartók, incloent el seu primer quartet de corda, Kossuth, i El castell de Barbazul. Karol Szymanowski també va rebre fortament l'influix de Strauss, la qual cosa es reflectix en obres seues tals com la seua obertura de concert i les seues primera i segona simfonies, i la seua òpera Hagith, que va prendre Salome com a model. Strauss també va tindre influència en compositors anglesos, des d'Edward Elgar en la seua obertura de concert In the South (Alassio) i atres treballs, fins a Benjamin Britten en la seua forma d'escritura operística. Molts compositors contemporàneus admeten deure molt a Strauss, com per eixemple John Adams i John Corigliano.

• Strauss sempre ha segut, i continua sent, un compositor popular entre el públic de les sals de concerts. De fet, es troba en el primer lloc entre els cinc compositors en major número d'obres gravades.

En el cine

L'estil musical de Strauss va eixercitar un important paper en el desenroll de la música cinematogràfica d'el XX. La seua particular «manera» a l'hora de descriure personages (com en Don Juan o Till Eulenspiefel) va impregnar ellenguage musical-cinematogràfic. L'historiador del cine Timothy Schuerer va escriure: «Els elements post romàntics (tardans) [de Strauss] que varen tindre major impacte en les bandes sonores varen ser el sò exuberante, ellenguage harmònic ampliat, el cromatisme i l'us de la música programàtica junt en Leitmotifs» (terme correcte: Leitmotive). Els compositors d'Hollywood varen considerar que ellenguage posromántico era compatible en els seus propòsits per a la composició de bandes sonores. Max Steiner i Erich Korngold sorgixen del mateix entorn musical que Strauss i s'inclinaven naturalment a escriure en el seu estil. Com va escriure l'historiador de cine Roy Prendergast, «quan es varen enfrontar als problemes dramàtics que les películes els exigien, Steiner, Korngold i Newman varen posar la seua atenció en Wagner, Puccini, Verdi i Strauss per a trobar el camí cap a l'escritura dramàtica de bandes sonores».

Més vesprada, el començ de Also sprach Zarathustra es va tornar una de les peces de música de cine més famoses quan, en 1968, Stanley Kubrick la va utilisar per a la banda sonora de 2001: Una odissea de l'espai. L'influència de Strauss en la música de cine té també repercussió en John Williams, compositor, entre atres películes, de les bandes sonores de Star Wars i Superman: The Movie.

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Música clàssica|20px|Vore el portal sobre Música clàssica]] Portal:Música clàssica. Contingut relacionat en Música clàssica.
• Allgemeiner Deutscher Musikverein

Bibliografia

• (1999) Richard Strauss, Weidenfeld & Nicolson. ISBN 9781555534189.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCarrascosa Alamazán1984">Carrascosa Alamazán (1984). «Richard Strauss», Els Grans Compositors, Pamplona: Salvat.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFKennedy2006">Kennedy (2006). Richard Strauss: Man, Music, Enigma, Cambridge University Press. ISBN 9780521027748.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMarque1989">Marque, Tomás (1989). «El Sigle XX», Història General de la Música, Madrit: Istme.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRoss2009">Ross (2009). El soroll etern, Seix Barral. ISBN 9788432209130.

• (1977) A Confidential Matter: Richard Strauss and Stefan Zweig, 1931–1935. Music & Letters, University of Califòrnia Press. ISBN 9780520030367.

Enllaços externs

• Richard Strauss en Epdlp
• Richard Strauss - Una tragicomèdia burguesa en dos actes. Relacions en el feminisme, el nazisme i les vanguardes musicals.