Variació (música)
La variació és una tècnica formal a on el material és repetit en una forma alterada. Els canvis poden involucrar melodia, ritme, harmonia, contrapunt, timbre, orquestació o qualsevol d'eixes combinacions.[1]
És una composició caracterisada per contindre un tema que s'imita en atres subtemas o variacions, els quals guarden el mateix patró harmònic del tema original, i cada part s'associa una en l'atra. Diferixen entre elles els patrons melòdics i el tempo de cada variació.
Tècniques de variació
Les Dotze variacions sobre «Ah vous dirai-je, Mamen» de Mozart (1785. coneguda com "Estrellita, ¿on estàs?" ejemplifica vàries tècniques de variació comunes:
Variació melòdica
En la primera variació, Mozart decora i acomplexa la plana llínea melòdica:
Variació rítmica
La quinta variació trenca en el pols estable i crea síncopas:
Variació harmònica
La sèptima variació introduïx nous concordes, que reemplacen l'harmonia simple que el tema originalment sugerix en una prolongada série de quintes paraleles descendents:
Modo menor
En l'elaborada octava variació, Mozart canvia del modo major a modo menor paralel, mentres combina tres tècniques: contrapunt, notes estranyes al concorde en forma de retarts i imitació:
Una interpretació l'obra completa es pot escoltar ací: Escoltar.
Atres eixemples
Dites tècniques són usades freqüentment dins de peces que no són estrictament "Tema en Variacions". Per eixemple, quan la frase que obri el Nocturn en Fa menor de Chopin es repren/reprén més alvance, és repetit instantàneament com una elegant reelaboración melòdica:
La peça per a piano, "Reflets dans l’Eau" de Debussy de 1905, comença en la següent progressió de concordes:
Estos concordes d'òbrin en arpegios quan es reprenen més alvance:
Seguix este enllaç per a escoltar una interpretació completa “Reflets dans l’Eau”.
A voltes les variacions melòdiques ocorren simultàneament en l'original. En la Sonata per a piano "Waldstein" de Beethoven, el segon motiu principal del primer moviment, que està en forma sonata, s'escolta en la mà esquerra del pianiste, mentres la dreta toca una versió decorada. (Vore heterofonía.)
Mentres la majoria de variacions tendixen a complejizar el tema o idea, hi ha excepcions. En 1819, Anton Diabelli va comissionar als compositors vieneses a crear variacions sobre un vals que ell mateixa va compondre:
Beethoven va compondre 33 variacions sobre este tema. La tretzena destaca per la seua aparent excentricitat intencionada en reduir el material a la seua estructura més bàsica:
Wilfrid Mellers descriu esta variació com "cómicamente disruptiva... La seqüència tonal original és telescopada, tal seqüència és absorbida en els silencis."[2]
Variacions sobre el material originalment compost per uns atres
Molts compositors han pres peces compostes per uns atres com una base per a la seua pròpia elaboració. Lachrimae de John Dowland va ser freqüentment usada durant el XVII. Compost en 1700, el moviment final de la Sonata per a violí Op. 5 n.º 9 d'Arcangelo Corelli comença en esta prou escassa llínea melòdica:
El compositor amic i exalumno de Corelli, Francesco Geminiani va produir una “version accessible”[3] com la següent:
Segons Nicholas Cook, en la versió de Geminiani "totes les notes de la llínea de violí de Corelli ... són absorbides en una nova organisació melòdica. En el seu patró rítmic característic, l'obertura de Geminiani és una melodia de modo que la de Corelli no... mentres en la versió original, els primers quatre compassos consistixen d'una indiferenciada corrent de negres que armen una sola frase, la versió de Geminiani té tres repeticions seqüencials d'una distintiva frase d'un sol compàs i una contrastada frase de tancament, produint una forta accentuació en el primer temps."[4]
Els arreglista de jazz freqüentment desenrollen variacions sobre temes d'atres compositors. Per eixemple, l'apany de 1959 de "Summertime" de George Gershwin per Gil Evans de l'òpera Porgy and Bess és un eixemple de variació of variation a través d'un canvi de timbre. orquestal. En el punt de partida, Evans presenta una variació que repetix cinc voltes en sotils combinacions instrumentals diferents. Açò crea un fondo irresistible, un tapís sónico en constant canvi sobre la qual el trompetista, Mills Davis, improvisa lliurement el seu propi conjunt de variacions. Wilfrid Mellers (1964) va escriure que "Va cridar a un improvisador en tendrea i calidea com Davis, i a través de l'apany de Gil Evans, la tendra fragilitat inherent de la melodia de 'Summer-clave'... Entre això, la llínea solista i el color harmònic crea una música que és al mateix temps, inocent i tensa en aprehensió".[5]
Variacions destacades
- Artícul principal → .
Referències
- ↑ Vegen-se també "Glossa" i l'accepció n.º 5 de l'entrada «diferència» en el lloc del DRAE.
- ↑ Mellers, W. (1983, p. 386) Beethoven and the Voice of God. London, Faber.
- ↑ Cook, N. (1990, p.189) Music, Imagination and Culture. Oxford, Clarendon Press.
- ↑ Cook, N. (1990, p.190) Music, Imagination and Culture. Oxford, Clarendon Press.
- ↑ Mellers 1964, 356.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Variación (música)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.