George Gershwin

Archiu:George Gershwin 1937.jpg

George Gershwin

Jacob Gershowitz (Brooklyn, 26 de setembre de 1898-Beverly Hills, 11 de juliol de 1937), conegut com George Gershwin, fon un músic, compositor i pianiste nortamericà. La seua música es caracterisa per combinar la música clàssica i el jazz.

Entre les seues obres més conegudes figuren les composicions orquestals Rhapsody in Blue (1924) i Un americà en París (1928), les cançons Swanee (1919) i Fascinating Rhythm (1924), els estàndarts de jazz Embraceable You (1928) i I Got Rhythm (1930), i l'òpera Porgy and Bess (1935), que incloïa la cançó Summertime.

Gershwin va estudiar piano en Charles Hambitzer i composició en Rubin Goldmark, Henry Cowell i Joseph Brody. Va començar la seua carrera com song plugger pero pronte va escomençar a compondre obres teatrals per a Broadway en el seu germà Ira Gershwin i en Buddy DeSylva. Es va traslladar a París, en l'intenció d'estudiar en Nadia Boulanger, pero ella li va rebujar, temerosa de que uns estudis clàssics rigorosos arruïnaren el seu estil influenciat pel jazz; Maurice Ravel va expressar objeccions similars quan Gershwin va preguntar si volia estudiar en ell. Posteriorment va compondre Un americà en París, va retornar a Nova York i va escriure Porgy and Bess en Ira i DuBose Heyward. Inicialment un fracàs comercial, va aplegar a ser considerada una de les òperes americanes més importants de el XX i un clàssic cultural nortamericà.

Gershwin es va traslladar a Hollywood i va compondre numeroses partitures per a películes. Va morir en 1937 d'un tumor cerebral.

Primers anys

Fill d'una família d'immigrants ucranians d'orige judeu, el seu talent per a la música es va manifestar a primerenca edat, quan, per mig d'un voluntariós aprenentage autodidacta, va deprendre a tocar el piano. Davant el seu entusiasme, el seu pare va decidir fer-li estudiar en un professor, Charles Hambitzer, qui li va descobrir el món sonor de compositors com Franz Liszt, Frédéric Chopin o Claude Debussy. El seu gran somi era el de triumfar com a compositor en les sales de concert, encara que latent llavors, no prendria forma fins a anys més vesprada.

Èxits del moment

Aixina, va abandonar en 1914 els seus estudis per a treballar en una editorial de música en els que, assentat al piano, presentava al públic les melodies de moda. Pronte es va animar ell mateixa a compondre les seues primeres cançons, algunes de les quals varen conseguir certa popularitat i, sobretot, li varen valdre l'oportunitat d'escriure el seu primer musical per a Broadway, La, la, Lucille. El seu immediat èxit va significar el verdader començ de la seua carrera com a compositor, sempre junt al seu germà Ira Gershwin com a letrista. A est varen seguir atres títuls com Lady, Be Good!, Oh Kay!, Funny Face, Girl Crazy i Of Thee I Sing, que varen contribuir a cimentar la seua fama i a convertir-ho en un personage encara més popular que els seus admirats Kern i Berlín.

A partir de la década dels vint, va iniciar també la composició d'atres treballs destinats a les sales de concert. Data senyalada en este sentit va ser la del 12 de febrer de 1924, quan va estrenar en el Aeolian Hall de Nova York el seu célebre Rhapsody in Blue. L'obra va despertar certa polèmica, cosa prou comuna en les estrenes de les obres de molts compositors de el XX, pero en poc temps va conseguir fer-se en un lloc en el repertori dels millors solistes i les més destacades orquestes. L'èxit no va fer oblidar a Gershwin els seus numerosos estanys tècnics, per lo que va proseguir els seus estudis musicals en l'intenció d'enriquir el seu estil i abordar metes més ambicioses. En 1925 va compondre el seu Concert per a piano en fa.

Musical, Europa i música clàssica: 1924-1928

Des de principis de la década de 1920, Gershwin havia treballat freqüentment en l'letrista Buddy DeSylva. Junts varen crear l'òpera experimental de jazz en un acte Blue Monday, ambientada en Harlem. Li la considera la precursora de l'innovadora Porgy and Bess presentada en 1935. En 1924, George i Ira Gershwin varen colaborar en una comèdia musical Lady, Be Good!, que incloïa futurs estàndars com Fascinating Rhythm i Oh, Lady Be Good!. Li varen seguir ¡Oh, Kay! (1926),Funny Face (1927) i Strike Up the Band (1927 i 1930). Gershwin va permetre que la cançó, en un títul modificat, s'utilisara com a cançó de lluita de fútbol americà, "Strike Up The Band for UCLA".

En 1924, Gershwin va compondre la seua primera obra important, Rhapsody in Blue, per a orquesta i piano. Va ser orquestada per Ferde Grofé i estrenada per la Concert Band de Paul Whiteman en Nova York. Posteriorment es va convertir en la seua obra més popular i va establir l'estil característic de Gershwin i la seua genialitat per a combinar estils musicals molt diferents, com el jazz i la música clàssica, de forma revolucionària.

George Gershwin, en mínims estudis formals, va voler profundisar en la composició, ya que els seus coneiximents eren més be intuïtius. Les respostes dels mestres que Gershwin va consultar parlen per sí mateixes, ya que cap d'ells va considerar que el seu coneiximent intuïtiu de la música fora un obstàcul per a ell. Encara que l'especialiste en música de el XX Alex Ross creu que és una llegenda, es conta que va intentar ser discípul d'Ígor Stravinski. Este li va preguntar: ^{cita requerida}

Entretant, va escriure en París la peça simfònica Un americà en París, esta obra va rebre crítiques dispars en la seua estrena en el Carnegie Hall el 13 de decembre de 1928, pero ràpidament va passar a formar part del estàndar en Europa i Estats Units. Al poc temps va decidir tornar a Amèrica.

Culminació de la seua carrera

La culminació de la seua carrera com a compositor va aplegar en 1935 en la òpera Porgy and Bess, convincent retrat de la vida d'una comunitat negra en el sur d'Estats Units, en la que l'autor, fidel al seu estil, va sintetisar les dos tradicions que coneixia: la nortamericana, representada pel jazz i l'espiritual, i la simfònica europea. Va destacar el famós ària Summertime, paradigma i estàndar de jazz. A pesar d'algunes dificultats inicials, Porgy and Bess es va impondre ràpidament en els escenaris de tot lo món, sent hui en dia l'òpera nortamericana per antonomàsia.

Gershwin, no obstant, no va poder gojar durant molt temps del seu èxit: un tumor cerebral (glioblastoma del lòbul temporal dret) va truncar prematurament la seua vida i va privar a la música nortamericana d'un dels seus compositors més representatius i universals.

Estil musical i influència

Gershwin va rebre l'influència dels compositors francesos de principis de el XX. A la seua volta, Maurice Ravel va quedar impressionat en les habilitats de Gershwin i va comentar: "Personalment, trobe el jazz de lo més interessant: els ritmes, la forma de tractar les melodies, les melodies en sí. He sentit parlar de les obres de George Gershwin i em semblen intrigants." La orquestació de les obres simfòniques de Gershwin a sovint semblen similars a les de Ravel; aixina mateix, els dos concerts per a piano de Ravel evidencien una influència de Gershwin.

George Gershwin va demanar estudiar en Ravel. Quan Ravel es va enterar de lo molt que guanyava Gershwin, Ravel li va contestar en paraules com: "Deuries donar-me classes a mi". (Algunes versions d'esta història presenten a Igor Stravinsky en lloc de Ravel com el compositor; no obstant, Stravinsky va confirmar que originalment va escoltar l'història de Ravel.).

El propi Concerto en fa de Gershwin va ser criticat per estar relacionat en l'obra de Claude Debussy, més que en l'esperat estil jazzístico. La comparació no li va dissuadir de seguir explorant estils francesos. El títul de Un americà en París reflectix el propi viage que havia mamprés conscientment com a compositor: "La part inicial es desenrollarà en el típic estil francés, a la manera de Debussy i Els Six, encara que les melodies són originals."

A Gershwin li intrigaban les obres d'Alban Berg, Dmitri Shostakovich, Igor Stravinsky, Darius Milhaud i Arnold Schoenberg. També va demanar classes de composició a Schoenberg. Schoenberg es va negar, dient: "Yo només et convertiria en un mal Schoenberg, i tu ya eres un bon Gershwin" (Esta cita és similar a la que s'atribuïx a Maurice Ravel durant la visita de Gershwin a França en 1928: "¿Per qué ser un Ravel de segona categoria, quan eres un Gershwin de primera?) Gershwin va quedar especialment impressionat per la música de Berg, qui li va regalar una partitura de la Lyric Suite. Va assistir a l'estrena nortamericana de Wozzeck, dirigit per Leopold Stokowski en 1931, i va quedar "emocionat i profundament impressionat".

L'influència del rus Joseph Schillinger com a professor de composició de Gershwin (1932-1936) va ser substancial en proporcionar-li un método de composició. Hi ha hagut cert desacort sobre la naturalea de l'influència de Schillinger en Gershwin. Despuix de l'èxit pòstum de Porgy and Bess, Schillinger va afirmar que havia tingut una gran i directa influència en la supervisió de la creació de l'òpera; Ira va negar per complet que el seu germà contara en tal ajuda per a esta obra. Un tercer relat de la relació musical de Gershwin en el seu mestre va ser escrit per l'amic íntim de Gershwin Vernon Duke, també alumne de Schillinger, en un artícul per a the Musical Quarterly en 1947.

Lo que diferenciava a Gershwin era la seua capacitat per a manipular formes musicals i convertir-les en la seua pròpia veu. Va dur el jazz que va descobrir en Tin Pa Alley a la corrent principal empalmando els seus ritmes i tonalitat en els de les cançons populars de la seua época. Encara que George Gershwin rara volta feya grans declaracions sobre la seua música, creïa que "la verdadera música deu reflectir el pensament i les aspiracions del poble i de l'época. El meu poble són els nortamericans. El meu temps és hui".

En 2007, la Biblioteca del Congrés va batejar el seu Premi Gershwin de Cançó Popular en el nom de George i Ira Gershwin. Reconeixent el profunt i positiu efecte de la música popular en la cultura, el premi s'otorga anualment a un compositor o intérpret les contribucions del qual a lo llarc de la seua vida ejemplifiquen el nivell d'excelència associat als Gershwin. L'1 de març de 2007, es va concedir el primer Premi Gershwin a Paul Simon.

Obres representatives per a la música clàssica

• Rhapsody in Blue (poema simfònic).
• An American in Paris (poema simfònic).
• Obertura cubana (poema simfònic).
• Concert en Fa (concert per a piano).
• Porgy and Bess (òpera).

Discografia

La producció discogràfica sobre l'obra de George Gershwin sembla molt desequilibrada. Aixina, mentres són incontables les versions de Rhapsody in Blue o An American in Paris, la major part de les seues comèdies musicals permaneix inèdita o es distribuïxen com a bandes sonores de les comèdies cinematogràfiques realisades a partir d'elles. En els anys 1990, no obstant, l'iniciativa de Tommy Krasker va propiciar el Leonore Gershwin-Library of Congress Recording and Publishing Project.

A través de la colaboració entre la Biblioteca del Congrés i la fundació dirigida per Leonore, viuda d'Ira Gershwin, es varen poder recopilar materials dispersos i localisar partitures parcials. Una volta restaurats, es va procedir a la gravació i edició d'algunes de les més famoses comèdies musicals degudes a la colaboració d'abdós germans. Per orde cronològic d'estrena oficial de les obres, esta iniciativa va incloure:

• Lady, Be Good (estrenada l'1 de decembre de 1924). Música de George Gershwin i lletres d'Ira Gershwin sobre llibret de Guy Bolton i Fred Thompson. Direcció d'Eric Stern. Elektra Nonesuch (1992) 7559-79308-2.

• Oh, Kay! (8 de novembre de 1926). Música de George Gershwin i lletres d'Ira Gershwin sobre llibret de Guy Bolton i P.G. Wodehouse.

• Strike Up the Band (5 de setembre de 1927 en la seua primera versió, 14 de giner de 1930 en segona versió). Música de George Gershwin i lletres d'Ira Gershwin sobre llibret de Geroge S. Kaufman. Direcció de John Mauceri. Elektra Nonesuch (1991) 7559-79273-2.

• Girl Crazy (14 d'octubre de 1930). Música de George Gershwin i lletres d'Ira Gershwin sobre llibret de Guy Bolton i John McGowan. Direcció de John Mauceri. Elektra Nonesuch (1990) 7559-79250-2.

• Obertura Cubana (1932) El compositor George Gershwin va incorporar el cor del Són cubà Echale Salsita d'Ignacio Piñeiro.

• Pardon My English (20 de giner de 1933). Música de George Gershwin i lletres d'Ira Gershwin sobre llibret de Herbert Fields i Morrie Ryskind. Direcció d'Eric Stern. Elektra Nonesuch (1994) 7559-79338-2.

Ademés, s'han aprofitat els cilindres gravats pel propi Gershwin per a l'edició de dos recopilacions d'obres pianísticas:

• Gershwin Plays Gershwin: The Piano Rolls volum 1. Elektra Nonesuch (1993). 7559-79287-2.

• Gershwin Plays Gershwin: The Piano Rolls volum 2. Elektra Nonesuch (1995). 7559-79370-2.

Tots ells en format CD.

Premis i distincions

Premis Óscar

Any	Categoria	Cançó	Película	Resultat
1938	Millor cançó original	«They Ca't Take That Away From Em»	Shall We Danse	Plantilla:Cela

Vore també

• Ira Gershwin
• Porgy and Bess
• Strike up the band

Bibliografia

• Ewen, David: George Gershwin, un viage a lo sublim. Madrit, Mondadori (Mondadori Biografia), 1988. ISBN 84-397-1229-4.
• Gauthier, André: Gershwin. Madrit, Espasa-Calp (Músics del nostre temps), 1977. ISBN 84-239-5326-2.
• Sánchez, Leo: Llunes de paper i pols d'estreles. Compositors i letrista en l'edat d'or del musical. Lleida, Mileni (Colecció Música), 2005. ISBN 84-9743-172-3.

Enllaços externs

• Plantilla:IMSLP
• Plantilla:Ibdb nomene
• Plantilla:IMDb nomene
• Sèu oficial de George i Ira Gershwin
• Fundació Internacional José Guillermo Carrillo
• Gershwin i la composició de música per a películes en els seus últims dies
• Llista de reproducció de vàries obres de George Gershwin de la Biblioteca Digital Hispànica
• Sobre George Gershwin, en el lloc Score Magacine; en espanyol.