Franz Liszt

   

Franz Liszt (Raiding, Imperi austríac, 22 d'octubre de 1811-Bayreuth, Imperi alemà, 31 de juliol de 1886) va ser un compositor austrohúngaro romàntic, un virtuós pianiste, director d'orquesta, professor de piano, arreglista i seglar franciscano. El seu nom en hongarés era Liszt Ferencz, segons l'us modern Liszt Ferenc, i des de 1859 fins a 1865 va ser conegut oficialment com Franz Ritter von Liszt.

Liszt es va fer famós en tota Europa durant el XIX per la seua gran habilitat com a intérpret. Els seus contemporàneus afirmaven que era el pianiste tècnicament més alvançat de la seua época i potser el més gran de tots els temps. També va ser un important i influent compositor, un professor de piano notable, un director d'orquesta que va contribuir significativament al desenroll modern de l'art i un benefactor d'atres compositors i artistes, intérprets o ejecutantes, en particular de Richard Wagner, Hector Berlioz, Camille Saint-Saëns, Edvard Grieg i Aleksandr Borodín.

Com a compositor, va ser un dels més destacats representants de la Nova Escola Alemana («Neudeutsche Schule»). Va compondre una extensa i variada cantitat d'obres per a piano (rapsòdia, estudis, transcripcions, etc.), en estil concertante per a piano i orquesta i també una extensa producció orquestal. Va influir en els seus contemporàneus i successors, i va anticipar algunes idees i tendències de el XX. Algunes de les seues contribucions més notables varen ser l'invenció del poema simfònic, desenrollant el concepte de transformació temàtica com a part dels seus experiments en la forma musical i fer desviacions radicals en l'harmonia.

Biografia

Orígens

El primer antepassat conegut de Franz Liszt és el seu besyayo, Sebastian List [sic], que va ser un dels mils de siervo germanoparlantes emigrants que varen entrar en Hongria des de Baixa Àustria en la primera mitat de el XVIII. Va fallir en 1793 en Rajka (Comtat de Moson), a l'edat de 90 anys. El yayo de Liszt va ser capataç en vàries finques de la Casa de Esterházy, sabia tocar el piano, el violí i l'orgue. El clan Liszt es va dispersar per tota Àustria i Hongria i els seus membres varen ser perdent contacte uns en uns atres.

Adam Liszt va adaptar el llinage familiar List al magiar per a facilitar la seua pronunciació als hongaresos. El pare d'Adam, Georg, va adoptar el canvi d'ortografia a finals de la seua vida, en acabant de que el seu net ho fera famós.

Primers anys

Franz Liszt va nàixer el 22 d'octubre de 1811 i va anar l'únic fill d'Adam Liszt i Maria Anna Liszt (Langer, en la seua fadrineria). El seu lloc de naiximent, el poble de Raiding (Comtat de Sopron), pertanyia en el seu moment al Regne d'Hongria. L'idioma local de Raiding, que ara es troba en l'estat austriaco de Burgenland, era l'alemà. Aixina, tant en la seua família com en l'escola a la que anava Liszt únicament es parlava dit idioma. Solament una minoria parlava hongarés i en assunts oficials s'utilisava el llatí. Més tart, Liszt va deprendre una miqueta d'hongarés en la década de 1870, quan la població va ser obligada a deprendre-ho, pero el seu nivell era molt pobre. No obstant, parlava en fluïdea alemà, francés i italià i una miqueta d'anglés.

El pare de Liszt, com a amant de la música i membre de la Society of Dilettanti, tocava el piano, el violí, el violonchelo i la guitarra. Va treballar al servici de Nicolás II de Esterházy i va conéixer personalment a Joseph Haydn, Johann Nepomuk Hummel i Ludwig van Beethoven, i inclús actuava de tant en tant en els dos primers en la capella real. A l'edat de sis anys, Franz Liszt va escomençar a escoltar en atenció al seu pare tocar el piano, a l'hora que mostrava interés per la música sacra i la música romaní. Adam coneixia la capacitat musical del seu fill i als sèt anys li va impartir la seua primera classe de piano. Franz va escomençar a compondre de manera elemental quan tenia huit anys, en 1819, i a fer improvisacions. Eixe mateix any va realisar la seua primera actuació com a pianista. En octubre i novembre de 1820, a l'edat de nou anys, va aparéixer en concerts en Sopron i Bratislava. El seu pare va conseguir que Franz fora presentat davant la Cort de la Casa de Esterházy com chiquet prodigi.

En el Städtischen Preßburger Zeitung del 28 de novembre de 1820 es dia:

Verflossenen Sonntag, am 26. donares Monats, in der Mittagsstunde hatte der neunjährige Franz Liszt die Möglichkeit, sich vor einer zahlreichen Versammlung dones hiesigen hohen Adels und mehrerer selbsternannter Künstler, in der Wohnung dones hochgeborenen Grafen Michael Esterházy auf dem Klavier vorzustellen. Die außerordentliche Fertigkeit donares jungen Künstlers, sowie auch dessen schneller Überblick im Lesen der schwersten Stücke, indem er alles, was man ihm vorlegte, vom Blatt spielte, erregte allgemeine Bewunderung.

El passat dumenge, el 26 d'este més, al migdia, va tindre Franz Liszt, de nou anys d'edat, la possibilitat de presentar-se com a pianista davant una concorreguda reunió de l'alta aristocràcia local i de molts autoproclamados artistes en la casa de l'ilustre comte Michael Esterházy. L'extraordinària destrea d'este jove artiste, aixina com la seua rapidea i facilitat per a llegir les peces més complicades d'una ullada mentres li les anaven colocant, va causar una verdadera admiració.

Adam va conseguir fondos de la noblea per a l'educació del seu fill en Viena a mans de Karl Czerny, discípul de Beethoven i Hummel. Franz també va estudiar composició en Antonio Salieri en l'época en la que va anar director musical en la cort vienesa. Adam havia intentat prèviament que Hummel anara professor de Franz, pero els honoraris d'est eren massa alts per a la família Liszt. Pel contrari, Czerny va acceptar donar a Liszt classes diàries de forma gratuïta.

El seu debut en públic va tindre lloc en Viena l'1 de decembre de 1822, en un concert en el Landständischer Saal que va ser un gran èxit. Va ser rebut en els círculs aristocràtics d'Àustria i Hongria i també es va reunir en Beethoven i Schubert. En la primavera de 1823, Adam va demanar al príncip Esterházy que prolongara el permís d'absència d'un any que tenia durant dos anys més. Davant la negativa del príncip, va deixar d'estar baix el seu servici. A finals d'abril, la família va retornar a Hongria per última volta perque Adam volia presumir pel seu lluent fill davant els seus compatriotes en varis concerts que varen tindre lloc en Pest. A finals de maig, la família va retornar de nou a Viena.

Cap a finals de 1823 o principis de 1824, es va publicar la primera composició de Liszt, una Variació sobre un vals de Diabelli (ara S.147), que era la variació número 24 de la part II de la Vaterländischer Künstlerverein (Associació patriòtica dels artistes). Esta antologia, realisada per encàrrec d'Anton Diabelli, estava formada per cinquanta variacions sobre la seua vals, compostes per cinquanta compositors diferents (en la segona part). La Part I està formada per trentatrés variacions de Beethoven sobre el mateix tema, que són conegudes com Variacions Diabelli, Op. 120.

Chiquet prodigi

El 20 de setembre de 1823, la família Liszt va abandonar Viena per a dirigir-se a París. Pel camí, Liszt va donar concerts en Munich, Augsburc, Stuttgart i Estrasburc per al seu sustente i el de la seua família. En Miesich es considerava que posseïa un talent similar al de Wolfgang Amadeus Mozart quan era chiquet. Finalment, l'11 de decembre de 1823, la família va aplegar a París. Al sendemà, Adam Liszt junt en el seu fill va ser al conservatori de la ciutat, esperant que el chiquet fora acceptat com a estudiant. Luigi Cherubini, director del centre, els va dir que, d'acort en una nova norma que ell mateixa havia instaurat, solament es permetia estudiar en el Conservatori de París a ciutadans francesos. Per tant, Adam Liszt es va convertir en el mestre de piano del seu fill. Franz practicava en escales i estudis en un metrònom i també interpretava una série de fugues de Johann Sebastian Bach tots els dies, transponiéndolas a diferents tonalitats.

Liszt va deprendre francés de forma ràpida i es va convertir en el seu idioma principal. Va adquirir un piano fabricat per Sébastien Érard, dotat en el sistema de «doble escape», un mecanisme llavors pioner. Va interpretar en círculs privats i va donar concerts el 7 de març i 12 d'abril de 1824, en el Theâtre italienne, de tal manera que la seua popularitat va aumentar ràpidament. Era molt conegut en París com petit Liszt («menut Liszt»). En 1824, 1825 i 1827, va visitar Anglaterra junt en el seu pare, a on era conegut com a «mestre Liszt».

Des de 1824, Liszt va estudiar composició en Anton Reicha i Ferdinando Paër. De les cartes d'Adam Liszt se sap que el seu fill hi havia compost varis concerts, sonates, obres de música i moltes obres més. Mentres que casi totes elles s'han perdut, es varen publicar algunes obres per a piano de 1824. Estes peces varen ser escrites en l'estil comú de l'escola vienesa de l'época. Havia pres les obres del seu antic mestre Czerny com a model, que més tart els virtuosos rivals de Liszt, Sigismund Thalberg i Theodor Döhler, també varen emular. La resposta a estes primeres obres va ser desalentadora. En la primavera de 1824, en l'ajuda de Paër, Liszt va escomençar a compondre una òpera, Don Sanche, ou Li château de l'amour (Don Sancho, o el castell de l'amor). Dirigida per Rodolphe Kreutzer i en Adolphe Nourrit interpretant el paper de Don Sanche, l'òpera es va estrenar el 17 d'octubre de 1825 en l'Académie Royale de Musique, pero sense èxit. Liszt despuix es va sentir atret en una direcció diferent. Va escomençar a perdre l'interés per la música i passava molt temps en les idees religioses. No obstant, va ser obligat pel seu pare a seguir donant concerts. En 1826, en Marsella, va escomençar a compondre estudis originals. Va planejar compondre quarantahuit peces, pero solament dotze varen ser realisades i publicades com la seua opus 6.

En l'estiu de 1827, Liszt va emmalaltir. Adam Liszt va ser en el seu fill a Boulogne-sur-Mer, una ciutat balneari junt al Canal de la Mancha. Mentres Liszt es recuperava, el seu pare va caure malalt de tifus i va fallir el 28 d'agost d'eixe mateix any. Va ser enterrat en Boulogne i Franz mai va visitar la seua tomba.

En la mort del seu pare, la carrera concertística de Liszt com a chiquet prodigi va terminar. Anys més tart, el propi compositor tindria sempre una actitut escèptica sobre la seua carrera com a chiquet prodigi. Si ben hi havia ganado molt diners i un nom destacat, no havia tingut oportunitat de desenrollar la seua educació en general. Va suplir esta carència per mig de la llectura intensa. A partir de la década de 1830, va escomençar a llegir vorazmente i per al moment de la seua mort, en 1886, havia adquirit varis mils de llibres. Va escriure a Lina Ramann, en març de 1880, sobre la seua obra compositiva com a chiquet prodigi, afirmant que res havia conseguit perque no hi havia res en ella. Segons creïa, tant per a jóvens com para vells compositors sempre era millor que els manuscrits es pergueren.

Adolescència en París

Despuix de la mort del seu pare, Liszt va retornar a París i, durant els següents cinc anys, va viure en la seua mare en un chicotet apartament. Va renunciar a viajar i, per a guanyar diners, va escomençar a impartir classes de piano i composició, a sovint des de primeres hores del matí fins a la nit. Els seus alumnes estaven dispersos per tota la ciutat i, a sovint, tenia que recórrer llargues distàncies per a visitar-los. Debido a ello, en ocasions el compositor se sentia insegur i també va adquirir l'hàbit de fumar i beure, hàbits que ho acompanyarien durant tota la seua vida.

A l'any següent, es va enamorar d'una de les seues alumnes, Caroline de Saint-Cricq, la filla del que a l'adop era ministre de comerç de Carlos X. No obstant, el seu pare va insistir que la romançada no fructificara. Liszt va tornar a caure malalt (inclús es va aplegar a publicar una nota necrológica en un periòdic de París) i va sofrir un llarc periodo de dubtes religiosos i pessimisme. Va tornar a declarar el seu desig d'unir-se a l'Iglésia catòlica, pero va ser dissuadit, esta volta per la seua mare. Tenia moltes discussions en Félicité Robert de Lamennais, que actuava com el seu pare espiritual, i també en Chrétien Urhan, un violiniste d'orige alemà, que ho va introduir en el sansimonisme. Urhan també va escriure música que era anti-clàssica i molt subjectiva, en títuls com Elle et moi, La Salvation angélique i Els Regrets, i varen poder estimular els gusts del jove Liszt pel Romanticisme musical. Igualment important per a ell va ser la séria defensa que va fer Urhan de Franz Schubert, que va poder haver estimulat la seua pròpia devoció a lo llarc de la seua vida per la música del compositor vienés.

Durant eixe periodo, el compositor va llegir molt per a paliar les carències en la seua educació en general i pronte va entaular contacte en molts dels autors i artistes destacats de l'época, incloent a Victor Hugo, Alphonse de Lamartine i Heinrich Heine. No va compondre pràcticament res en eixos anys. No obstant, la Revolució de juliol de 1830 li va inspirar per a esbossar una simfonia revolucionària basada en els successos d'eixos «tres dies gloriosos» i va prendre un gran interés en els acontenyiments que ho varen rodejar. Va conéixer a Hector Berlioz el 4 de decembre de 1830, el dia despuix de l'estrena de la Simfonia fantàstica. La música de Berlioz va causar una forta impressió en ell, especialment despuix, quan va escriure composicions per a orquesta. També va heretar de Berlioz la qualitat «diabòlica» de moltes de les seues obres.

Influència de Paganini

Despuix d'assistir a un concert de Niccolò Paganini el 20 d'abril de 1832 a benefici de les víctimes de l'epidèmia de còlera en París, Liszt va prendre la determinació de convertir-se en un gran virtuós del piano, com lo era Paganini del violí. La ciutat s'havia convertit en el nexe de les activitats pianísticas, en dotzenes de pianistes dedicats a la perfecció de la tècnica al teclat. Alguns, com Sigismund Thalberg i Alexander Dreyschock, centrats en els aspectes específics de la tècnica (per eixemple, el «efecte tres mans» i octaves, respectivament). Encara que esta escola d'interpretació pianística va ser cridada «trapezi volant», esta generació de pianistes també va resoldre alguns dels problemes més difícils de la tècnica de l'instrument, aumentant el nivell general d'interpretació a cotes inimaginables anteriorment. La força i capacitat de Liszt de destacar en este grup es trobava en el domini de tots els aspectes de la tècnica pianística cultivats per separat i en assiduïtat pels seus rivals.

Liszt va passar anys estudiant les possibilitats del piano de la mateixa manera que Beethoven lo havia fet en la seua joventut, pero en un piano molt més modern i que evolucionava any rere any, sobretot gràcies a l'investigació que el fabricant Érard dedicava a l'instrument en la colaboració de pianistes i músics de relleu, com el propi Franz.

En 1833, va realisar transcripcions de vàries obres de Berlioz, incloent la Simfonia fantàstica. El seu principal motiu per a fer-ho va ser, especialment en la Simfonia, ajudar a l'empobrit Berlioz, la simfonia del qual permaneixia desconeguda i sense publicar. Liszt va assumir les despeses de la publicació de la transcripció i la va interpretar vàries voltes per a ajudar a popularisar la partitura original. També va entaular amistat en un tercer compositor que ho va influir, Frédéric Chopin; baix la seua influència, el costat poètic i romàntic de Liszt va escomençar a desenrollar-se. En eixa época, va compondre vàries obres o peces basades en atres de Paganini, com els Grans Études de Paganini S. 140 (1838-1839) o Gran Fantaisie de bravoure sur La Clochette S.420 (1832-1834).

En París, va conéixer a un atre gran mestre del piano, Sigismund Thalberg. Liszt va convéncer a una de les seues admiradores, la princesa Belgiojoso, per a que apadrinara un duel pianístico entre els dos principals intérprets del moment. El 31 de març de 1837, davant un públic d'entesos, va tindre lloc el duel i la princesa Belgiojoso va sentenciar que «Thalberg és el primer pianiste del món, Liszt és únic». Encara que els crítics de l'época varen dir que la trobada s'havia saldat en «dos guanyadors i cap perdedor», Alan Walker afirma que en realitat el vencedor del duel va ser Liszt.

Relació en la comtesa Marie d'Agoult

Liszt va mantindre una relació estable en la comtesa Marie d'Agoult entre 1833 i 1844, en la que va tindre dos filles (Blandina Rachel i Cósima Francesca Gaetana, que aplegaria a ser l'esposa d'Hans von Bülow primer i despuix de Richard Wagner) i un fill (Daniel). Ademés, a finals d'abril de 1834 va conéixer a Félicité Robert de Lamennais. Baix l'influència d'abdós, la producció creativa de Liszt va explotar. Eixe mateix any va debutar com a compositor madur i original en les seues composicions per a piano Harmonies poétiques et religieuses i el conjunt de tres Apparitions. Estes varen ser totes les obres poètiques que contrastaven fortament en les fantasies que havia escrit anteriorment.

En 1835, la comtesa va abandonar al seu marit i la seua família per a unir-se a Liszt en Ginebra; la seua filla Blandina va nàixer allí el 18 de decembre. Liszt va impartir classes en el recent fundat Conservatori de Ginebra, va escriure un manual de tècnica de piano (que més tart es va perdre) i va contribuir escrivint ensajos per a la Revue et gazette musicale de París. En estos ensajos, va defendre la millora de la condició de l'artiste des de funcionari a membre respectat de la comunitat.

Durant els següents quatre anys, el compositor i la comtesa varen viure junts, principalment en Suïssa i Itàlia, a on va nàixer la seua filla Cósima en la ciutat de Com, i varen realisar visites ocasionals a París. El 9 de maig de 1839, va nàixer l'únic fill del matrimoni, Daniel, pero eixe autumne les relacions entre abdós es varen tornar tenses. Liszt va sentir que els plans per al monument en honor a Beethoven en Bonn estaven en perill per la falta de fondos i va prometre el seu respal. Fer-ho significava el seu regrés a la vida de gires com a virtuós. La comtesa va tornar a París en els seus fills, mentres que el pianiste va donar sis concerts en Viena i despuix va realisar una gira per Hongria.

Gires com a virtuós

Entre 1840 i 1847, Liszt va decidir fer gires de concerts per Europa. Ademés, en 1840 va inventar el recital de piano tal i com es coneix hui en dia, i va escomençar també a desenrollar vagament la seua faceta com director d'orquesta. Els seus viages li varen dur a conéixer pràcticament tota Europa, aplegant a ciutats tan distants com Sevilla, Valéncia i Moscou. Va passar les vacacions en la comtesa i els seus fills en l'illa de Nonnenwerth en el Rin en els estius de 1841 i 1843. En la primavera de 1844, la parella es va separar definitivament. Eixe va ser el periodo com a pianiste de concerts més lluent de Liszt: va rebre honors i va ser adulado per tots els llocs pels que va passar. Consta que en 1844 va donar dos recitals en Madrit, en el palau de Villahermosa, actual sèu del Museu Thyssen-Bornemisza (ho recorda una placa en la seua frontera de la Carrera de Sant Jerónimo). Ya que el pianiste apareixia tres o quatre voltes a la semana en concerts, es podria supondre que es va presentar en públic més d'un miller de voltes durant este periodo de huit anys. Ademés, la seua gran fama com a pianista, que mantindria molt despuix de que es retirara oficialment dels escenaris, es va basar principalment en els seus guanys durant esta época.

Despuix de 1842, la «Lisztomanía» va recórrer tota Europa. L'acolliment que Liszt obtenia com a resultat era propenca a l'histerisme colectiu. Les dònes es barallaven pels seus mocadors de seda i guants de vellut, que feyen trizas, com a recorts. Ajudava a fomentar este ambient la personalitat magnètica de l'artiste i la seua presència en l'escenari. Molts dels testics varen declarar més tarde que la forma d'interpretar del pianiste va elevar l'estat d'ànim dels assistents a un nivell d'èxtasis místic.

També va contribuir a l'aument de la seua reputació el fet de que el pianiste donara gran part dels seus ingressos a la caritat i causes humanitàries. De fet, Liszt hi havia ganado tant diners durant els seus més de quaranta anys que pràcticament tots els seus honoraris d'interpretacions a partir de 1857 varen estar destinats a fins caritatius. Si ben la seua colaboració per a la construcció del monument a Beethoven i l'Escola Nacional de Música hongaresa són ben coneguts, també va realisar generoses donacions al fondo de construcció de la catedral de Colónia, l'establiment d'un gymnasium en Dortmund i la construcció de l'iglésia Leopold en Pest. També va fer donacions privades als hospitals, escoles i organisacions benèfiques, com la del Fondo de Pensions de Músics de Leipzig. Quan es va enterar del gran incendi d'Hamburc, que va durar tres dies en maig de 1842 i va destruir gran part de la ciutat, va donar concerts en ajuda dels mils de persones sense llar de la ciutat.

Estància en Weimar

En febrer de 1847, Liszt va actuar en Kiev. Allí va conéixer a la princesa Carolyne zu Sayn-Wittgenstein, que va permanéixer junt a ell durant la major part del restant de la seua vida. Ella ho va convéncer per a concentrar-se en la composició, lo que significava renunciar a la seua carrera com viajante virtuós. Despuix d'una gira pels Balcans, Turquia i Rússia eixe estiu, Liszt va donar el seu últim concert de pagament en Elizavetgrad en setembre. Va passar l'hivern en la princesa en la seua finca en Woronince. En retirar-se del circuit de concerts als trentacinc anys, quan encara estava en el cim de la seua carrera, Liszt va conseguir mantindre sense tacha la llegenda de la seua forma de tocar.

A l'any següent, Liszt va acceptar una invitació de llarga duració de la Gran Duquesa María Pávlovna de Rússia per a establir-se en Weimar, a on havia segut nomenat mestre de capella extraordinari en 1842, permaneixent allí fins a 1861. Durant este periodo, va eixercir com director d'orquesta en els concerts de la cort i en ocasions especials en el teatre. Va donar classes a varis pianistes, entre ells el gran virtuós Hans von Bülow, que es va casar en la seua filla Cósima en 1857 (anys despuix, esta es casaria en segones nupcias en Richard Wagner). També va escriure artículs en defensa de Berlioz i Wagner. Per últim, Liszt va tindre temps suficient per a compondre i durant els següents dotze anys va revisar o va produir les peces orquestals i corals sobre la que recau principalment la seua reputació com a compositor. Els seus esforços a favor de Wagner, que llavors estava exiliat en Suïssa, varen culminar en l'estrena de Lohengrin en 1850.

La princesa Carolyne va viure durant estos anys en Weimar en Liszt i va estar a punt de casar-se en el compositor en 1861. Abdós eren catòlics i varen voler contraure matrimoni i regularisar, aixina, la seua situació; no obstant, ella hi havia estat casada anteriorment i el seu marit encara estava viu, per lo que va tindre que convéncer a les autoritats eclesiàstiques de que el seu matrimoni en ell no havia segut vàlit. Despuix d'un intrincado procés, en setembre de 1860 els varen concedir el permís per a contraure matrimoni. La parella va planejar casar-se en Roma, per al quinquagèsim natalici del compositor, el 22 d'octubre de 1861. Liszt va aplegar a Roma el dia anterior, pero el matrimoni no es va poder celebrar ya que, segons pareix, el marit de la princesa i el sar de Rússia, Alejandro II, havien conseguit anular el permís del Vaticà que permetia el matrimoni.

En els anys en Weimar, Liszt es va centrar en desenrollar la seua faceta compositiva i d'esta época destaquen, entre unes atres, la seua Sonata en si menor per a piano, dotze dels seus Poemes simfònics, el seu Missa Solemnis, la Fantasia i fuga sobre el motiu BACH i la revisió i edició final de numeroses obres, com els Estudis d'eixecució transcendental o els seus concerts per a piano i orquesta n.º 1 i n.º 2.

Estància en Roma

La década de 1860 va ser un periodo de grans #catàstrofe en la vida privada del compositor. El 13 de decembre de 1859, va fallir el seu fill Daniel i l'11 de setembre de 1862, la seua filla Blandina també va morir. En cartes posteriors als seus amics, anunciava que es retiraria a una vida solitària. La va trobar en el monasteri de la verge del Rosario, a les afores de Roma, a on va establir la seua residència en un chicotet i espartano apartament el 20 de juny de 1863, unint-se a l'Orde Franciscana el 23 de juny de 1857.

El 25 d'abril de 1865 va rebre la tonsura de mans de la moradura Hohenlohe, per lo que en ocasions va ser cridat Abbé Liszt. Va rebre les quatre órdens menors el 31 de juliol del mateix any: ostiario, llector, exorcista i acólito. El 14 d'agost de 1879 es va fer honorari del canonge d'Albano. El títul de «abbé», l'equivalent en francés de «pare», recorda a un títul de cortesia de el XVIII, en el que es denominava en freqüència als hòmens que havien rebut les órdens menors; Liszt mai va ser ordenat sacerdot.

En algunes ocasions, Liszt va formar part de la vida musical de Roma. El 26 de març de 1863, en un concert en el Palazzo Altieri, va dirigir un programa de música sacra, a on es varen interpretar el «Seligkeiten» del seu Christus-Oratorio i el seu Cantico del Sol vaig donar Francesco d'Assisi, aixina com el Die Schöpfung de Joseph Haydn i obres de Johann Sebastian Bach, Ludwig van Beethoven, Jommelli, Felix Mendelssohn i Giovanni Pierluigi dona Palestrina. El 4 de giner de 1866, Liszt va dirigir el «Stabat mater» del seu Christus-Oratorio i el 26 de febrer el seu Simfonia Dante. Va haver vàries ocasions més d'índole similar, pero en comparació a la duració de la seua estància en Roma, varen ser excepcions.

Triple vida

En les décades de 1860 i 1870, Liszt va passar la major part del seu temps component obres corals i impartint classes gratuïtes a un grup molt selecte de músics, entre els que es trobaven Moriz Rosenthal, Sophie Menter, Eugen d'Albert o Emil von Sauer. A pesar de l'estés rumor, Isaac Albéniz mai va ser alumne de Liszt; ni tan sols varen aplegar a conéixer-se.

Liszt va ser invitat de nou a Weimar en 1869, per a donar classes magistrals de piano. Dos anys més tart, se li va demanar que fera lo mateix en Budapest en l'Acadèmia de Música. Des de llavors i fins al final de la seua vida, va fer viages regulars entre Roma, Weimar i Budapest, continuant lo que ell va cridar el seu «trifurquée vie» o triple vida. S'estima que Liszt va viajar a lo manco 6500 quilómetros per any durant este periodo de la seua vida —una cantitat excepcional, donada la seua alvançada edat i els rigors de la carretera i el ferrocarril en la década de 1870—.

Durant la seua intensa vida de viages, va realisar els seus últims concerts i es va dedicar a la composició de les seues últimes obres, que ya en esta época es caracterisaven per un estil atonal molt alluntat de les seues primeres composicions clàssiques. Destaquen com a obres representatives d'este periodo Nuages gris o la Bagatela sense tonalitat.

Últims anys

El 2 de juliol de 1881 Liszt va caure per les escales de l'hotel en el que s'hostajava en Weimar. Encara que els seus amics i colegues es varen donar conte de l'unflament que tenia en peus i cames quan havia aplegat a la ciutat el més anterior, el compositor havia gojat raonablement de bona salut fins a eixe moment, i el seu cos conservava la esbeltez i flexibilitat d'anys anteriors. L'accident, que ho va immovilisar durant huit semanes, va canviar el seu estat. Es varen manifestar una série de dolències: hidropesia, asma, insomni, una catarata en l'ull esquerre i una malaltia cardíaca crònica, que va contribuir finalment a la mort de Liszt. Poc a poc, el seu estat d'ànim va decaure i ho varen invadir sentiments de desolació, desesperació i mort, als que va donar expressió en les seues obres d'este periodo. Com li va dir a Lina Ramann, «duc una profunda tristor en el cor que de tant en tant deu esclatar en sò».

Va fallir en Bayreuth el 31 de juliol de 1886, a l'edat de setenta y cuatro anys. La causa oficial de la seua mort va ser la neumonia que podria haver contret durant el Festival de Bayreuth, organisat per la seua filla Cósima. S'ha especulat en la possibilitat de que una negligència mèdica poguera haver eixercitat un paper directe en la mort de Liszt.

Liszt com a pianiste

Estil interpretatiu

Existixen poques fonts fiables que donen una idea de cóm sonava realment Liszt en la década de 1820. Carl Czerny va afirmar que Liszt va ser una persona particularment dotada que interpretava d'acort en el sentiment i les resenyes dels seus concerts, sent especialment alabat per la lluentor, força i precisió en la seua forma de tocar. A lo manco un autor menciona també la seua capacitat per a no variar en absolut el tempo. El seu repertori en eixe moment es componia fonamentalment de peces en l'estil de la lluenta escola de Viena, tals com a concerts de Johann Nepomuk Hummel i obres del seu antic mestre Czerny, i els seus concerts incloïen a sovint una oportunitat per a que el chiquet poguera mostrar la seua destrea en l'improvisació.

És provable que Liszt desenrollara gradualment el seu personal estil interpretatiu despuix de la mort del seu pare en 1827 i el buit que li produïa la seua vida com a virtuós de gira. Una de les descripcions més detallades de la seua forma de tocar en eixa época prové de l'hivern de 1831-1832, durant el qual es va guanyar la vida principalment com a professor en París. Entre els seus alumnes, es trobava Valérie Boissier, la mare dels quals, Caroline, va escriure un minuciós diari de les lliçons. Per ella sabem que:

M. Liszt's playing contains abandonment, a liberated feeling, but even when it becomes impetuous and energetic in his fortissimo, it is still without harshness and dryness. [...] [He] draws from the piano tones that llaure purer, mellower and stronger than anyone has been able to do; his touch has an indescribable charm. [...] He is the enemy of affected, stilted, contorted expressions. Most of all, he wants truth in musical sentiment, and baix he makes a psychological study of his emotions to convey them as they llaure. Thus, a strong expression is often followed by a sense of fatigue and dejection, a kind of coldness, because this is the way nature works.

L'interpretació de M[onsieur]. Liszt conté abandó, un sentiment lliberat, pero inclús quan es convertix en impetuoso i enèrgic en el seu fortissimo, seguix sent sense durea ni sequetat. [...] Obté del piano tons que són més purs, suaus i enèrgics que els que ningú ha segut capaç de conseguir; el seu toc té un encant indescriptible. [...] És l'enemic de les expressions fingides, forçades o retortillades. Sobretot, vol la veritat en el sentiment musical, i per això fa un estudi sicològic de les seues emocions per a transmetre-les com són. Aixina, a sovint una forta expressió és seguida per una sensació de fatiga i abatimiento, una espècie de fredor, perque esta és la forma en que funciona la naturalea.

Una volta Liszt va escomençar a centrar-se en la seua carrera com a pianista de nou i possiblement influït per les dot per a l'espectàcul de Paganini, les seues presentacions musicals, emocionalment intenses, rarament es llimitaven al mer sò. La seua expressió facial i gests en el piano reflectien lo que estava interpretant, per lo que va anar objecte de burles en ocasions per part de la prensa. També destacades varen ser les llibertats extravagants que podia prendre's en el text d'una partitura en eixa época. Berlioz diu cóm Liszt afegia cadèncias, trémolos i trinats quan interpretava el primer moviment de la sonata Clar de Lluna de Beethoven, i va crear una escena dramàtica, canviant el tempo entre Llarc i Preste. En la seua «Carta Baccalaureus» a George Sand al començament de 1837, Liszt va admetre que ho havia fet en el propòsit de guanyar aplaudiments i es va comprometre a seguir la lletra i l'esperit de la partitura a partir de llavors. No obstant, s'ha debatut en quina mida va complir la seua promesa. En juliol de 1840, el periòdic britànic The Times informava:

His performance commenced with Händel's Fugue in I minor, which was played by Liszt with an avoidance of everything approaching to meretricious ornament, and indeed scarcely any additions, except a multitude of ingeniously contrived and appropriate harmonies, càsting a glow of colour over the beauties of the composition, and infusing into it a spirit which from no other hand it ever received

La seua actuació va escomençar en la fuga en el meu menor de Händel, que va ser interpretada per Liszt en la elusión de tot lo propenc a l'adorn ampuloso i, de fet, casi qualsevol adició, a excepció d'una multitut de #harmonia ingeniosamente artificiosas i apropiades, llançant una llum de color sobre la bellea de la composició i infundiéndole un esperit que de cap atra part s'ha rebut.

Repertori

Durant els seus anys com a virtuós viager, Liszt va interpretar una gran cantitat de concerts en tota Europa, pero el seu repertori bàsic sempre es va centrar en les seues pròpies composicions, paráfrasis i transcripcions. En analisar els concerts alemans de Liszt entre 1840 i 1845, s'observa que les cinc peces més interpretades varen ser els Grand Galop Chromatique, Erlkönig de Franz Schubert (la transcripció de Liszt), Réminiscences de Don Juan, Réminiscences de Robert li Diable i Réminiscences de Lucia de Lammermoor. Entre les obres d'atres compositors, es troben composicions com Invitació a la dansa de Carl Maria von Weber, les #Masurca de Frédéric Chopin, estudis de compositors com Ignaz Moscheles, Chopin i Ferdinand Hiller, pero també grans obres de Beethoven, Weber i Hummel i, de tant en tant, inclús seleccions d'obres de Bach, Händel i Domenico Scarlatti.

La majoria dels concerts en eixa época els va compartir en atres artistes i, com a resultat, també solia estar acompanyat per cantants, participava en música o interpretava obres en una orquesta, ademés de la seua part com a solista. Les obres que va interpretar en major freqüència varen ser Konzertstück de Weber, el Concerte Emperador i la Fantasia coral de Beethoven i la revisió de la seua Hexameron per a piano i orquesta. El seu repertori de música incloïa el Septet de Hummel, el Trio Archiduc i la Sonata Kreutzer de Beethoven, i una gran selecció de cançons de compositors com Gioachino Rossini, Gaetano Donizetti, Beethoven i, en especial, Schubert. En alguns concerts, Liszt no va poder trobar músics en els que compartir el programa i, per tant, va ser un dels primers músics en donar recitals com a soliste de piano en el sentit modern de la paraula. El terme va ser falcat per l'editor Frederick Beale, qui ho va sugerir per al concert de Liszt en l'Hanover Square Rooms de Londres el 9 de juny de 1840, a pesar de que Liszt havia donat concerts en solitari ya en març de 1839.

Instruments

Se sap que Franz Liszt estava usant pianos Boisselot en el seu gira per Portugal i despuix en 1847 en una gira a Kiev i Odesa. Liszt va mantindre el seu Boisselot en la seua residència de Vila Altenburg en Weimar. Va expressar la seua devoció a este instrument en la seua carta a Xavier Boisselot en 1862: «Encara que les tecles estan casi gastades per les batalles lliurades en elles per la música del passat, present i futur, mai acceptaré canviar-ho i he decidit guardar-ho fins al final dels meus dies com un colaborador especial». Este instrument no està en condicions de ser tocat. En 2011, per orde de la Klassik Stiftung Weimar, un constructor modern, Paul McNulty, va fer una còpia d'este piano Boisselot, que ara s'exhibix junt a l'instrument de Liszt. Entre els pianos del compositor en Weimar també hi havia un Erard, l'Alexandre «Piano-orgue», un piano de Bechstein i un gran Broadwood de Beethoven.

Obres musicals

Vore també: Anex:Composicions de Franz Liszt (S.1-S.350) i Anex:Composicions de Franz Liszt (S.351-S.999)

Liszt és més conegut per la seua faceta com a pianista pero fon un compositor prolífic que va compondre extensament per a molts instruments. Per la seua experiència com a virtuós tècnic vanguardiste del piano, les obres de Liszt para dit instrument estan a sovint marcades per la seua dificultat. És molt conegut com a compositor de música programàtica, i per basar les seues composicions en elements extramusicales, tals com la poesia o la pintura. A Liszt se li atribuïx la creació del poema simfònic, que és una obra programàtica per a orquesta que consta generalment en un únic moviment.

L'estil de composició de Liszt va profundisar en els temes de l'unitat, tant dins com per mig de moviments. Per esta raó, en les seues obres més famoses i virtuoses, és un compositor romàntic arquetípico. Va ser pioner en la tècnica de la transformació temàtica, un método de desenroll que està associat tant a la variació de la tècnica existent com al nou us del leitmotiv de Richard Wagner.

Música per a piano

La més àmplia i més coneguda porció de la música de Liszt és la seua obra per a piano. La seua obra mestra profundament revisada Années de Pèlerinage (Anys de pelegrinage) inclou peces provocatives i commovedores. Este conjunt de tres suites va des del virtuosisme de la Orage («Tormenta») a les sotils i imaginatives visualisacions de les obres d'art de Miguel Ángel i Rafael en el segon conjunt. Années conté algunes peces que són transcripcions perdudes de les primeres composicions del propi Liszt; el primer «any» recrea les seues peces primerenques incloses en el cicle Album d'un voyageur (Àlbum d'un viager), mentres que el segon llibre inclou revisions de les seues transcripcions de la cançó Tre sonetti de Petrarca (Tres sonets de Petrarca). El relatiu anonimat de la gran majoria de les seues obres es pot explicar per l'immensa cantitat de peces que va compondre i el nivell de dificultat tècnica que estava present en gran part de la seua composició.

Les seues obres per a piano es dividixen normalment en dos tipos. Per un costat, estan les «obres originals» i per l'atre les «transcripcions», «paráfrasis» o «fantasies» d'obres d'atres compositors. Eixemples del primer grup són obres com la peça Harmonies poétiques et religieuses de maig de 1833 i la Sonata per a piano en si menor (1853). Les transcripcions de les cançons de Schubert, les seues fantasies sobre melodies operístiques i els seus apanys per a piano de simfonies de Berlioz i Beethoven són eixemples del segon tipo. Com a cas especial, també va realisar apanys per a piano sobre obres instrumentals i vocals pròpies. Eixemples d'este tipo són els apanys sobre el segon moviment de «Margarita» de la seua Simfonia Fausto i el primer Mephisto Waltz, com també Liebesträume n.º 3 i els dos volums del seu Buch der Lieder.

Transcripcions

Compondre música a partir de música, tal i com ho feya Liszt, no era res nou. No obstant, va amprar un método creatiu particular. En lloc de simplement adaptar les melodies i #harmonia originals, les corregia. En el cas de les seues fantasies i transcripcions a l'estil italià, va haver un problema que va ser definit per Wagner com «Klappern im Geschirr der Perioden». Compositors com Bellini i Donizetti sabien que certes formes, habitualment periodos en mètriques de 8 (compassos en els que la corchea és una subdivisió), devien estar plenes de música. De tant en tant, mentres la primera mitat del periodo estava composta en inspiració, la segona mitat era afegida en rutina mecànica. Liszt va corregir açò modificant la melodia, la base i —en ocasions— les #harmonia.

Molts dels resultats obtinguts per Liszt varen ser notables, com la peça de concert Fantaisie sur dones motifs favoris de l'opéra La Sonnambula, la Rigoletto-Paraphrase i el Faust-Walzer. Hans von Bülow va admetre que la transcripció de Liszt del seu Dante Sonett «Tant gentile» era molt més refinada que l'original que ell mateixa havia compost. Les transcripcions de les cançons de Schubert que va realisar Liszt, les seues fantasies sobre melodies d'òpera i els seus apanys de piano de les simfonies de Berlioz i Beethoven són atres eixemples ben coneguts de transcripcions per a piano. Liszt va ser el segon pianiste (despuix de Kalkbrenner) en transcribir les simfonies de Beethoven per a piano.

Cançons originals

Franz Liszt va compondre al voltant de sis dotzenes de cançons originals en acompanyament de piano. En la majoria de casos les lletres estaven en alemà o francés, pero també existixen cançons en italià i hongarés i una cançó en anglés. La primera cançó que va compondre va ser «Angiolin dal biondo crin» (S.269) en 1839 i per a 1844 havia compost prop de dos dotzenes de cançons més. Algunes d'elles varen ser publicades com a peces úniques. Ademés, va haver una série anomenada «Buch der Lieder» que va compondre entre 1843 i 1844. Havia proyectat la série en tres volums, formats per sis cançons cada u, pero solament varen aparéixer dos d'ells.

Les seues primeres cançons es canten en rares ocasions. Les transcripcions dels dos volums de «Buch der Lieder» es poden trobar entre les obres més destacades per a piano de Liszt. No obstant, els seus contemporàneus varen ser molt crítics en l'estil de les cançons. En Liszts Schaffen, de Peter Raabe, es poden trobar crítiques posteriors destacades.

Hui en dia, les cançons de Liszt han caigut pràcticament en l'oblit. Com a excepció, la cançó «Ich möchte hingehen» s'ha citat en major freqüència, ya que un únic compàs s'assembla prou al motiu inicial de l'òpera Tristán i Isolda de Wagner. Mentres que comunament s'afirma que Liszt va escriure dèu anys abans els seus motius de que Wagner escomençara a treballar en la seua obra mestra, s'ha vist que açò no és cert: la versió original de «Ich möchte hingehen» va ser composta en 1844 o 1845. Hi ha quatre manuscrits, i d'ells solament una única còpia realisada per August Conradi sobre un manuscrit del propi Liszt conté dit compàs en el concorde de Tristán. Ya que en la segona mitat de 1858 Liszt estava preparant les seues cançons per a la seua publicació i just en eixe moment va rebre el primer acte de Tristán de Wagner, lo més provable és que eixa versió fora una cita de l'obra de Wagner. Açò no vol dir que el motiu fora inventat originalment per Wagner. Un eixemple anterior es pot trobar en el compàs 100 de la Belada n.º 2 en si menor per a piano de Liszt, composta en 1853.

Música programàtica

Liszt, en algunes de les seues obres, va recolzar l'idea de la música programàtica, que és la música l'intenció de la qual és evocar idees extramusicales, com poden ser una obra teatral, un poema, una pintura o obres de la naturalea. Com a contrast, la música absoluta (una idea radicalment nova en el món musical de el XIX) se sostenia per sí mateixa i estava destinada a ser apreciada sense cap referència particular al món exterior.

El punt de vista del propi compositor respecte a la música programàtica en l'época en la que era jove es pot trobar en el prefacio de Album d'un voyageur (1837). Segons ell, un paisage pot evocar un cert tipo d'estat d'ànim. A partir d'una peça musical es podria evocar també un estat d'ànim, una misteriosa semblança en lo que es podria imaginar en el paisage. En este sentit, la música no pintaria un paisage, sino que correspondria en el paisage en una tercera categoria, l'estat d'ànim.

En juliol de 1854 Liszt va escriure el seu ensaig sobre Berlioz i Haroldo en Itàlia, en el qual afirmava que no tota la música era música programàtica. Si, en la calor d'un debat, una persona aplegara tan llunt com per a afirmar lo contrari, seria millor deixar a banda les idees sobre la música programàtica. No obstant, seria possible prendre conceptes com l'harmonia, modulació, ritme, instrumentació i uns atres per a permetre a un motiu musical soportar un destí. En qualsevol cas, només es deuria afegir un programa a una peça musical si fora estrictament necessari per a un adequat enteniment de la peça.

Més tart, en una carta a Marie d'Agoult del 15 de novembre de 1864, Liszt va escriure:

Without any reserve I completely subscriu to the rule of which you baix kindly want to remind em, that those musical works which llaure in a general sense following a programme must take effect on imagination and emotion, independent of any programme. In other words: All beautiful music must be first rate and always satisfy the absolute rules of music which llaure not to be violated or prescribed.

Sense cap reserva, subscric totalment la norma que tan amablement em volen recordar, que les obres musicals que tenen un sentit general seguint un programa deuen tindre efecte en l'imaginació i l'emoció, independent de qualsevol programa. En atres paraules: tota la música bella deu ser de primera calitat i sempre complir les normes absolutes de la música que no deuen ser violades ni prescrites.

Poemes simfònics

Artícul principal → Poemes simfònics (Liszt).

Els Poemes simfònics són una série de tretze obres orquestaels que estan numerades com S.95-107 en el catàlec d'Humphrey Searle. Els primers dotze varen ser composts entre 1848 i 1858, encara que partix del material usat va ser ideat en anterioritat; i l'últim, Del breçol a la tomba, despuix de 1882. Estes obres varen ajudar a establir el gènero de la música programàtica orquestal. Varen servir d'inspiració per als poemes simfònics de Bedřich Smetana, Antonín Dvořák i Richard Strauss, entre uns atres.

L'intenció de Liszt per a estes obres en un únic moviment, segons el musicólogo Hugh MacDonald, va ser «mostrar la llògica tradicional del pensament simfònic». En atres paraules, el compositor volia que estes obres mostraren una complexitat en l'interacció dels seus temes similar a la que habitualment està reservada per al moviment d'obertura en la simfonia tradicional; esta secció principal era considerada normalment com la més important en el conjunt més ampli de la simfonia, en térmens de guanys acadèmics i d'arquitectura musical. Al mateix temps, volia incorporar la capacitat de la música programàtica per a inspirar als oyents a imaginar escenes, imàgens o estats d'ànim. Per a capturar estes qualitats dramàtiques i evocadores i al mateix temps alcançar les proporcions del moviment d'obertura, va combinar elements propis de l'obertura i de la simfonia en un disseny modificat de la sonata. La composició dels poemes simfònics va resultar desalentadora. Varen ser somesos a un procés d'experimentació contínua que va incloure moltes etapes de composició, ensaig i revisió per a aplegar a un equilibri en la forma musical.

Conscient de que el públic apreciava la música instrumental en context, Liszt va escriure prefacios per a nou dels seus poemes. No obstant, la visió que tenia del poema simfònic tendia a ser evocadora, usant música per a crear un estat d'ànim general o una atmòsfera en lloc d'ilustrar una narració o descriure alguna cosa lliteralment. En este sentit, l'especialiste en l'obra de Liszt Humphrey Searle sugerix que podia haver estat molt més propenc al seu contemporàneu Hector Berlioz que a molts dels que ho varen seguir en la composició de poemes simfònics.

Obres tardanes

Algunes obres dels anys finals de l'estància de Liszt en Weimar es desvien cada volta més del gust musical del seu temps. Un eixemple primerenc és el melodrama «Der Mönch traurige» («El monge trist») sobre un poema de Nikolaus Lenau, compost a principis d'octubre de 1860. Mentres que en les harmonies de el XIX s'ampraven generalment tríades (concorde de tres notes) majors o menors, Liszt va prendre la tríade aumentada com a concorde central per a agregar dissonàncies.

Es poden trobar més eixemples en el tercer volum de Années de Pèlerinage, «Els Jeux d'eaux à la Vila d'Este» («Les fonts de la Vila d'Este»), composta en setembre de 1877, presagia l'impressionisme de peces sobre temes similars de Debussy i Ravel. No obstant, atres peces com la «Marche funèbre, En mémoire de Maximilian I, Empereur du Mexique» («Marcha fúnebre, En memòria de Maximiliano I, Emperador de Mèxic») composta en 1867 no té correspondència en l'estil dels sigles XIX i XX.

En una etapa posterior Liszt va experimentar en recursos «prohibits» com les quintes paraleles en la «Csárdás macabra» i l'atonalidad en Bagatelle sans tonalité (Bagatela sense tonalitat). Obres com el segon Mephisto-Waltz són impactants, en repeticions casi interminables de motius breus. També són característics els «Via Crucis» de 1878, aixina com Unstern!, Nuages gris, i les dos obres titulades La lugubre gondola de la década de 1880.

Obres lliteràries

Ademés de les seues obres musicals, Liszt va escriure ensaigs sobre diversos temes. Lo més important per a la compressió del seu desenroll és la série d'artículs «De la situation dones artistes» («Sobre la situació dels artistes») que va ser publicada en la parisino Gazette musicale en 1835. En l'hivern de 1835-36, durant l'estància del compositor en Ginebra, va redactar aproximadament una mija dotzena d'ensajos seguits. Un d'ells estava preparat per a ser publicat baix el seudònim «Emm Prym» i tractava sobre les pròpies obres de Liszt. Va ser enviat a Maurice Schlesinger, editor de la Gazette musicale. Schlesinger, no obstant, seguint el consell de Berlioz, no ho va publicar. A principis de 1837, Liszt va publicar una crítica negativa d'algunes obres de piano de Sigismund Thalberg que va provocar un gran escàndal. Liszt també va publicar una série d'escrits titulats «Cartes Baccalaureus», terminats en 1841.

Durant els seus anys en Weimar, va compondre una série d'ensajos sobre òperes, que van des de Gluck fins a Wagner. Liszt també va escriure ensajos sobre Berlioz i la seua simfonia Haroldo en Itàlia, Robert i Clara Schumann, els nocturns de John Field, cançons de Robert Franz, una planificada fundació Goethe en Weimar i atres temes. Ademés d'ensajos, va escriure una biografia de Chopin entre 1850 i 1851, aixina com un llibre sobre els romaníes i la seua música en Hongria.

Encara que totes les seues obres lliteràries varen ser publicades en el seu verdader nom, no està clar quines parts de les mateixes varen ser escrites pel propi Liszt. Se sap per alguna de les seues cartes que durant la seua joventut havia estat colaborant en Marie d'Agoult. Durant els seus anys en Weimar, la princesa Wittgenstein va ser qui li va ajudar. En la majoria de casos els manuscrits han desaparegut aixina que és difícil determinar qué obres lliteràries de Liszt varen anar pròpiament obra seua. No obstant, fins al final de la seua vida el punt de vista de Liszt va ser que ell era el responsable del contingut de les seues obres lliteràries.

Liszt també va treballar fins a a lo manco 1885 en un tractat d'harmonia moderna. El pianiste Arthur Friedheim, que també va servir al compositor com a secretari personal, va recordar haver-ho vist entre els papers de Liszt en Weimar. El compositor va dir al seu secretari que encara no havia aplegat el moment de publicar el seu manuscrit, titulat Apunts per a l'harmonia del futur. Este tractat es va perdre.

Liszt com a professor

Liszt va ser un dels professors més destacats de el XIX. Esta part de la seua carrera va escomençar despuix de la mort del seu pare en agost de 1827. En la finalitat d'obtindre els seus propis diners i mantindre a la seua mare, va impartir lliçons de composició i piano.

Enfocament docent

Liszt va oferir als seus alumnes poc assessorament tècnic, esperant que «llavaren els seus draps bruts en casa», com ell va expressar. En lloc d'això, es va centrar en l'interpretació en una combinació d'anècdota, metàfora i ingeni. Va aconsellar a un alumne que estava aporreando els concordes d'obertura de la Sonata Waldstein de Beethoven, «No brot bistec per a nosatres». A un atre que perdia el ritme en el Gnomenreigen de Liszt (generalment per a interpretar la peça més ràpit en presència del compositor) li va dir «Vaja, mesclant de nou l'ensalada». Liszt també volia evitar realisar còpies en carbó ell mateixa; creïa que aixina preservava l'individualitat artística.

Va haver algunes peces que Liszt va rebujar escoltar en les seues classes magistrals. Entre elles estaven la transcripció realisada per Carl Tausig de la Tocata i fuga en re menor, BWV 565 de Johann Sebastian Bach i el Scherzo n.º 2 en si bemol menor de Frédéric Chopin. Tampoc li agradava escoltar la Polonesa n.º 2 en el meu major, que era exagerada i a sovint mal interpretada.

Liszt no cobrava per les classes i es va torbar quan els periòdics alemans varen publicar detalls del testament de Theodor Kullak, que revelaven que havia generat més d'un milló de marcs en l'ensenyança. «Com a artiste, no arreplegues un milló de marcs sense fer algun sacrifici sobre l'altar de l'Art», va afirmar el compositor hongarés a la seua biógrafa Lina Ramann. No obstant, Carl Czerny va cobrar una cantitat molt alta per les seues classes i inclús va despedir a Stephen Heller quan no va poder fer front al pagament de les seues lliçons. Curiosament, Liszt va parlar en molt carinyo del seu antic mestre, a qui va dedicar els seus Estudis d'eixecució transcendental. Va escriure a Allgemeine Musikalische Zeitung, instant als fills de Kullak per a que crearen un fondo per als músics necessitats, com Liszt va fer en freqüència.

Alumnes

Artícul principal → .

Primers alumnes

Segons una carta a monsieur de Mancy del 23 de decembre de 1829, el pianiste hongarés estava tan ocupat en les lliçons que impartia cada dia, des de las ocho y media del matí fins a les dèu de la nit, que a penes podia respirar. La majoria dels estudiants de Liszt d'este periodo varen ser aficionats, pero també va haver alguns que varen mamprendre una carrera professional. Un eixemple del primer tipo és Valérie Boissier, posteriorment comtesa de Gasparin. Eixemples del segon tipo són Pierre Wolff i Hermann Cohen. Durant l'hivern de 1835-1836 varen ser companyers de Liszt en el Conservatori de Ginebra. Wolff es va traslladar a San Petersburgo i Cohen, que va rebre el renom de «Puzzi» per part de George Sand, es va convertir en un exitós pianiste.<ref>Es poden trobar més detalls en

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMacDonald1980">MacDonald, Hugh (1980). «Symphonic Poem», Stanley Sadie (ed.). The New Grove Dictionary of Music and Musicians, 1ª edició, Londres: Macmillan. ISBN 0-333-23111-2.
• (1980) «Transformation, thematic», Stanley Sadie (ed.). The New Grove Dictionary of Music and Musicians, 1ª edició, Londres: Macmillan. ISBN 0-333-23111-2.
• (2000) Liszt Viaggiatore Europeu, Moncalieri. ISBN 88-7760-058-6.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMueller1986">Mueller, Rena Charin (1986). Liszt's «Tasso» Sketchbook: Studies in Sources and Revisions, Universitat de Nova York.
• Nohl, Ludwig. Musikerbiographien, Vierter Band, Liszt, Erster Theil, Reclam, Leipzig, without dona't (1881-82).
• (1941) Autour de Mme d'Agoult et de Liszt, París.
• (1966) Franz Liszt, Briefe aus ungarischen Sammlungen, 1835-1886, Budapest.
• Franz Liszt und die Budapester Musikakademie, Hamburc (ed.), pp. 49 i sig..
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRaabe1931">Raabe, Peter (1931). Liszts Schaffen, Cotta, Stuttgart i Berlín.
• (1983) Arthur Seidl (ed.). Lisztiana, Erinnerungen an Franz Liszt in Tagebuchblättern, Briefen und Dokumenten aus donen Jahren 1873-1886/87, Magúncia.
• (1842) Franz Liszt, Berlín.
• (1995) The Romantic Generation, Harvard University Press.
• (1994) Liszt in Germany, 1840-1845, Franz Liszt Studies Séries No.2, Stuyvesant, Nova York: Pendragon Press.
• (1901) Meine Welt, Stuttgart.
• (1980) «Liszt, Franz», Stanley Sadie (ed.). The New Grove Dictionary of Music and Musicians, 1ª edició, Londres: Macmillan. ISBN 0-333-23111-2.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSearle1966">Searle, Humphrey (1966). The Music of Liszt, revisió de la 2ª edició, Nova York: Dover.
• (1970) «The Orchestral Works», Alan Walker (ed.). Franz Liszt: The Man and His Music, Nova York: Taplinger Publishing Company. ISBN 0-8008-2990-5.
• (1844) Franz Liszt, Stuttgart.
• (2005) «Liszt's symphonic poems and symphonies», Kenneth Hamilton (ed.). The Cambridge Companion to Liszt, Cambridge i Nova York: Cambridge University Press. ISBN 0-521-64462-3.
• (2002) «Symphonic poem [tone-poem]», Alison Latham (ed.). The Oxford Companion to Music, Oxford i Nova York: Oxford University Press. ISBN 0-19-866212-2.
• (1971) Franz Liszt's approach to piano playing, University of Maryland, College Park.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFStradal1929">Stradal, August (1929). Erinnerungen an Franz Liszt, Bern, Leipzig.
• (1980) «Symphony: II. 19th century», Stanley Sadie (ed.). The New Grove Dictionary of Music and Musicians, 1ª edició, Londres: Macmillan. ISBN 0-333-23111-2.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFWalker1987">Walker, Alan (1987). Franz Liszt, Nova York: Cornell University Press. ISBN 0-394-52540-X.
• (1989) Franz Liszt, Nova York: Cornell University Press. ISBN 0-394-52540-X.
• (1997) Franz Liszt, Nova York: Cornell University Press. ISBN 0-394-52540-X.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFWalker2001">Walker, Alan (2001). «Liszt, Franz», Stanley Sadie (ed.). The New Grove Dictionary of Music and Musicians, 2ª edició, Londres: Macmillan. ISBN 0-333-60800-3.
• (1989) Liszt, Schirmer Books. ISBN 0-02-872705-3.

Enllaços externs

• Música i partitures de domini públic en Musopen
• Correspondència entre Wagner i Liszt
• Societat Liszt d'Espanya - SLKE
• Franz Liszt en Piano Society (anglés)