Director d'orquesta

Director d'orquesta

Erro al crear miniatura:

Ligia Amadio dirigint l'Orquesta Filharmònica de Montevideo

Un director d'orquesta és el responsable de l'interpretació d'una obra musical i la seua eixecució per una orquesta, fent-se càrrec tant en els ensajos com en actuacions i gravacions d'estudi.

A partir de l'estudi de la partitura, deurà encarregar-se d'unificar l'interpretació d'una obra que interpretarà el grup de músics. Mentres dirigix a l'orquesta, deu estar atent a que la versió que va construir en el seu cap de determinada obra (producte de l'anàlisis) estiga sonant en el moment de l'eixecució. Al mateix temps, deu potenciar a cada músic per a conseguir el major rendiment de l'agrupació musical. Durant els ensajos, deu donar les indicacions que considere importants als músics que integren una agrupació orquestal. Les seues indicacions poden comprendre des d'un matís, una manera de vibrar els sons o sobre la manera d'unificar l'interpretació de determinada secció d'una obra. També està atent a la afinación, a l'empast, al ensamble i al balanç que l'orquesta desenrolla. Si be la figura del director és relativament nova en térmens històrics, d'alguna manera la seua funció va estar sempre present. Ya que existixen o han existit agrupacions que sense contar en un director musical pròpiament dit, conten en una figura que, bàsicament, decidix els punts essencials per a l'interpretació correcta de l'obra.

Història

La direcció orquestal té orige en la tasca de direcció coral que es realisava durant l'Edat Mija. En l'incorporació dels instruments i l'utilisació de diversos elements compositius més complexos, la posició del mestre de capella adquirix major protagonisme. Per a bregar en estes noves dificultats es va implementar l'us d'un bastó, en el que moltes voltes es marcava el tempo colpejant el sol. És coneguda l'història del compositor de la cort de França Jean-Baptiste lly, qui va esclafar el seu peu en el bastó mentres dirigia una agrupació. La ferida es va infectar degut a que en aquells temps no hi havia tanta higiene i per açò el director va terminar fallint. Estos varen ser els primers intents i les primeres experiències de direcció, que varen denotar la necessitat d'una figura que puga dirigir la música en un grup. En els sigles XVII i XVIII era molt comú que compositors anaren els encarregats de dirigir la música que escrivien. Quan açò no era possible, es recorria a un músic de l'orquesta, que casi sempre era el concertino o el realisador del baix continu. En el transcurs del temps, la direcció d'orquesta va ser desenrollant-se tècnicament i tornant-se més precisa, de manera que en el [[Música del sigle XIX|XIX]] trobem ya a músics que únicament es dediquen a dirigir orquestes i agrupacions musicals. És aixina que, en el XIX, es considera imprescindible la formació específica en la direcció orquestal de la persona que eixercira eixe rol. No obstant, grans compositors varen subsistir principalment de la seua llabor com a directors d'orquesta. Les seues figures eren respectades per les orquestes per l'autoritat que els donava ser els compositors de les obres que s'interpretaven. Alguns d'ells varen ser: Hector Berlioz, Felix Mendelssohn, Ludwig Spohr, Carl Maria von Weber, Richard Wagner, Gustav Mahler i Richard Strauss.

Funcions

Entre els deures del director d'orquesta estan: dur el tempo, indicar l'entrada de grups instrumentals individuals, marcar els canvis de dinàmiques i fixar qualsevol atra instrucció rellevant deixada en la partitura pel compositor. També són deures del director coordinar els ensajos, resoldre disputes i desacorts d'índole interpretativa entre els músics. Molts directors també són els encarregats de definir les programacions que les orquestes duen alvance en cada jornada.

cal notar que, si be les funcions de cada director són les mateixes, la forma en les que les eixecuten és lo que els distinguix. Normalment, cada partitura usa térmens que es presten a distints graus d'ambigüitat, i per a on estan subjectes a l'interpretació del director. Alguns eixemples són rubato, allegro o forte. S'ha dit per açò que cap versió d'una peça és exactament igual a una atra, ni tan sols quan són fetes per un mateix director en dos ocasions distintes. Per eixemple, Ígor Stravinski, qui va dirigir a lo manco sis gravacions de la seua obra La consagració de la primavera, va notar que cada una d'elles era marcadament diferent de les atres. A voltes, si el compositor o la compositora està present en els ensajos de la seua obra, pot canviar d'opinió sobre lo que va escriure en la partitura i informar-li-ho al director. En ocasions, alguns directors s'interessen per conéixer be no solament l'obra que dirigiran, sino també al mateix compositor: els seus gusts, coneiximents musicals i mestrage, puix consideren que és essencial per a una eixecució de calitat. Est és normalment el cas davant l'estrena mundial de l'obra.

Característiques

Un director d'orquesta deu tindre la major cantitat de coneiximents musicals possibles. Açò li permetrà tindre una visió més àmplia de la música que està dirigint. Ademés, deu tindre coneiximents sobre l'orquestació i, per tant, saber cóm es produïxen sò els instruments de l'orquesta (sense necessàriament poder eixecutar-els). Saber els registres òptims i no òptims de cada instrument, li permetrà un treball més sotil en la construcció de la versió musical de l'obra que està dirigint. Deu tindre profunts coneiximents d'harmonia.

Ferramentes

La majoria dels directors utilisen per a donar les seues indicacions, ademés de gests, una chicoteta vara anomenada batuta. La funció d'este element és ampliar el ranc de visió per a que tots els integrants d'una orquesta puguen vore-ho. Els que no utilisen batuta, dirigixen en gests dels braços i mans. El director utilisa tot el seu cos per a dirigir. La manera d'estar parat, de vore els músics i de respirar condicionen el sò resultant de l'orquesta. Alguns directors utilisen també una tarima sobre la que es paren per a que l'orquesta els puga vore en major facilitat. Esta tarima sol tindre el nom de "podi".

Directors reconeguts

A continuació, trobarem una breu resenya en les senyes més rellevants d'algun dels directors més reconeguts dels últims temps:

Leonard Bernstein

Artícul principal → Leonard Bernstein.

Va nàixer en Lawrence, Massachusetts, el 25 d'agost de 1918. Va ser un compositor, pianiste i director d'orquesta judeu nortamericana. Va ser el primer director d'orquesta naixcut en els Estats Units que va obtindre fama mundial, célebre per haver dirigit l'Orquesta Filharmònica de Nova York, per les seues Concerts per a jóvens en la televisió entre 1958 i 1972 i per les seues múltiples composicions, entre elles West Side Story (1957), Candide i On the town (1944). També va ser una figura essencial en el resorgir modern de la música de Gustav Mahler, el compositor que li interessava més apassionadament. Despuix de la Segona Guerra Mundial, la carrera de Bernstein va escomençar a desenrollar-se internacionalment. En 1949 va dirigir l'estrena mundial de la Simfonia Turangala, d'Olivier Messiaen. Despuix de la mort de Serge Koussevitzky en 1951, Bernstein va assumir durant molts anys la jefatura dels departaments orquestal i de direcció de Tanglewood. Va ser nomenat director titular de la Filharmònica de Nova York des de 1958 fins a 1969. Fins a 1990 va ser nomenat director laureado, i va dirigir l'orquesta fins a cinc dies abans de la seua mort. Es va convertir en una figura molt coneguda en els Estats Units per una série de cincuenta y tres programes titulat Concerts per a jóvens, que es varen televisar a través de la CBS, en la que comentava les obres que despuix interpretava. Algunes de les seues lliçons musicals s'han divulgat en disc, junt a atres gravacions premiades en els Grammy. Fins a hui, estos Concerts per a jóvens es mantenen com el programa de música clàssica que més ha durat en una televisió comercial: es varen emetre des de 1958 fins a 1972. Més de trenta anys despuix, es varen repondre 25 d'estos programes en el canal de cable Trio i es varen comercialisar en DVD. Des de 1970, Bernstein va dirigir en moltes ocasions a l'Orquesta Filharmònica de Viena, i en esta orquesta va gravar moltes de les obres que ya havia registrat abans en la Filharmònica de Nova York, entre elles la gravació integral de les simfonies de Beethoven, de Mahler, de Brahms i de Schumann.

Gustavo Dudamel

Artícul principal → Gustavo Dudamel.

Va nàixer en Veneçola, el 26 de giner de 1981. És un músic, compositor i director d'orquesta veneçolà. És el director de l'Orquesta Filharmònica dels Àngeles, i de l'Orquesta Simfònica Simón Bolívar. En 2012 va guanyar el Premi Grammy americà per la direcció de la Simfonia n.º 4, de Johannes Brahms, interpretada per la Filharmònica dels Àngeles, convertint-se en el segon veneçolà despuix d'Oscar de León en guanyar el cotisat gramòfon. En l'any 2020 gana el segon Grammy anglo de la seua carrera com a millor director d'orquesta per la peça Norman: Sustain. L'1 de giner de 2017 va estar al front de la Filharmònica de Viena en el tradicional Concert d'Any Nou, convertint-se en el director d'orquesta més jove en participar en este célebre event. En abril de 2018, dirigix l'Orquesta Filharmònica dels Àngeles al tenor Russell Thomas i a la mezzo - soprano Tamara Mumford en una versió de Dones Lied von der Erde de Gustav Mahler, treball realisat en conjunt en la companyia chilena Teatrocinema. En 2019 va ser reconegut per la Fundació Konex de l'Argentina en el Premi Konex Mercosur com una de les figures més sobreixents de la Música Clàssica en Amèrica Llatina, guardó que s'entrega cada 10 anys a dita activitat.

Daniel Barenboim

Artícul principal → Daniel Barenboim.

Va nàixer en Buenos Aires, el 15 de novembre de 1942. És un pianiste i director d'orquesta argentí nacionalisat espanyol, israelita i palestí. Va debutar en Buenos Aires als sèt anys i va anar posteriorment invitat pel Mozarteum de Salzburc a continuar els seus estudis en eixa ciutat, en el festival de la qual va participar tres anys despuix. Després va estudiar en Nadia Boulanger, Igor Markevitch i en l'Acadèmia de Santa Cecilia de Roma. En 1999 junt a l'escritor nortamericà d'orige palestí Edward Said, al que ho va unir una gran amistat, va fundar la West-Eastern Divan Orchestra, una iniciativa per a reunir cada estiu un grup de jóvens músics talentosos tant d'orige israelita com d'orige àrap o espanyol. Abdós varen rebre el premi Príncip d'Astúries de la Concòrdia per l'iniciativa. En 2004 Barenboim va rebre el Premie de la Fundació Wolf de les Arts de Jerusalem. En 2009 i va dirigir el Concert d'Any Nou de l'Orquesta Filharmònica de Viena. Va ser condecorat en la Legió d'honor del govern francés. A partir del 10 d'agost de 2011 és candidat al Premi Nobel de la Pau per les seues diverses activitats a favor de la pau i la convivència en Orient Pròxim. Des de la década de 1960 ha realisat presentacions en Buenos Aires en vàries ocasions. Es va presentar en el teatre Colón en 1980 en l'Orquesta de París, en 1989 va interpretar les variacions Goldberg de Bach, en 1995 en la Staatskapelle Berlín, en 2000 en la Simfònica de Chicago i en un recital de piano commemorant 50 anys del seu debut en Buenos Aires, en 2002 per a l'integral de sonates de Beethoven, en 2004 per als dos toms del Clau ben temperado de Bach, en 2005 en la West-Eastern Divan Orchestra, en 2006 en un concert multitudinari de fin d'any davant 50.000 persones junt a l'Orquesta Filharmònica de Buenos Aires, en 2008 en la Staatskapelle Berlín i en 2010 novament en la West-Eastern Divan interpretant les nou simfonies de Beethoven i en un concert a l'aire lliure per a 60.000 persones i en el cor i orquesta del Teatre Alla Scala de Milà en el Teatre Colón en motiu del bicentenario argentí.

Herbert von Karajan

Artícul principal → Herbert von Karajan.

Va nàixer en Salzburc, 5 d'abril de 1908, el, 16 de juliol de 1989. Va ser un dels més destacats directors d'orquesta de l'història. Va dirigir l'Orquesta Filharmònica de Berlín durant trentacinc anys. Segons una estimació Karajan va aplegar a ser l'artiste discogràfic de música clàssica en les majors vendes de tots els temps, aplegant als 200 millons de vendes. En 1946, Karajan va donar el seu primer concert en la posguerra, en Viena, en l'Orquesta Filharmònica de Viena, pero despuix les autoritats de l'ocupació soviètica li varen prohibir eixercir la direcció per la seua afiliació al partit nazi. En l'estiu d'aquell any va participar anónimamente en el Festival de Salzburc. A l'any següent es va alçar la prohibició i va poder seguir dirigint. En 1948, Karajan es va convertir en director artístic de la Gesellschaft der Musikfreunde, Viena. També va dirigir en el Teatre de la Scala de Milà.

• Karajan va convertir a eixa orquesta en una de les millors del món. En 1949 es va presentar en el Teatre Colón de Buenos Aires en una série de concerts simfònics. En 1951 va dirigir un únic cicle complet de L'anell del nibelungo (alternant-se de l'11 d'agost al 15 d'agost en Hans Knappertsbusch), aixina com Els mestres cantores de Núremberg, i en 1952 Tristán i Isolda en el Festival de Bayreuth. En 1953, despuix de dirigir Tannhäuser, va dir que mai més ho faria perque no sabia si les seues emocions li permetrien terminar-la en vida. Aixina i tot, va assumir la direcció imponent la condició de que la seua plaça fòra vitalícia. Junts varen realisar aparicions per tot lo món, obtenint gran aclamació. En 1955, l'orquesta va fer la seua primera presentació en Nova York, des d'a on va començar una gira pels Estats Units, que va ser repetida a l'any següent, i també durant vàries temporades més. En total, entre 1955 i 1958, Karajan i la Filharmònica de Berlín varen tocar 105 concerts en els Estats Units. Entre atres notables viages internacionals s'inclouen visites a Japó, la gira de 1984 que els va dur també a Corea i els seus primers concerts en China en 1978. Entre 1957 i 1964, va ser director artístic de l'Òpera Estatal de Viena. Va estar estretament vinculat en l'Orquesta Filharmònica de Viena i el Festival de Salzburc, en a on va iniciar el cridat Festival de Semana Santa, event que permaneixeria lligat al director musical de la Filharmònica de Berlín encara en acabant de que Karajan deixara eixe càrrec. Va dirigir el Concert d'Any Nou de Viena en 1987 i va continuar interpretant, dirigint i gravant en forma prolífica fins a la seua mort en 1989.

Carlos Kleiber

Artícul principal → Carlos Kleiber.

Va nàixer en Berlín, el 3 de juliol de 1930. Va ser un director d'orquesta naixcut en Alemània i nacionalitat austríaca (originàriament i de nou a partir de 1980), acreditat com un dels millors d'el XX i per alguns com el millor de tots els temps. L'estil de direcció de Carlos Kleiber va ser molt personal. El seu anhel de perfecció li duya a ensajar en gran exigència fins a alcançar una comunió formal en l'orquesta. Açò es devia en part a que no era el titular d'una orquesta concreta a la que ya tinguera adaptada al seu estil, pero també a que volia sempre plasmar la seua versió ideal de les partitures elegides, com si es tractara d'una estrena. Durant els concerts, Kleiber volia mostrar la frescura de lo immediat i un alluntament del desenrolls rutinaris. La seua manera de dirigir era molt expressiva i de l'agrade del públic en amplis gests dels braços. No li agradaven les tendències postmodernas de la representació operística i va refugir a directors d'escena conflictius per considerar que la seua llabor atrea molt l'atenció sobre l'escenografia, apartant-la de lo musical. El seu repertori comprenia 22 compositors i les seues gravacions de les simfonies de Beethoven — especialment les Simfonies Quinta i Sèptima—, Brahms i Schubert a sovint són considerades "versions definitives". En el temps, Carlos Kleiber es va convertir en un dels més solicitats i al mateix temps evasivos dels directors d'orquesta de l'última mitat d'el XX. Al decés d'Herbert von Karajan li va ser oferida la successió al front de l'Orquesta Filharmònica de Berlín, pero va rebujar l'oferta. Mai va concedir un reportage i cancelava les seues actuacions a sovint. Es va convertir en una figura llegendària. Les seues esporàdiques aparicions en La Scala, el Covent Garden, el Metropolitan Opera, Viena, Munich —a on preferia treballar—, Berlín i Tòquio eren ocasions molt codiciades per la crítica i el públic. Casat en la ballarina Stanislava Brezovar (1937-2003), va tindre dos fills, Marko i lian. En morir la seua esposa, la vida de Kleiber es va apagar ràpidament, morint mesos despuix. Abdós estan enterrats en Litija, Eslovènia. El 13 de juliol de 2014 es va celebrar en el seu honor el Dia Internacional del Director d'Orquesta, coincidint en el 10.º aniversari del seu decés.

Tècnica general

Esquemes

Una de les funcions més importants en els inicis d'un director és la marcació dels esquemes. En estos moviments, qui dirigix dona dos de les informacions més importants de la música: el pols i el compàs. En general, es realisen en la mà dreta. La tècnica universal de la direcció orquestal comença en l'ensenyança i aprofundiment d'este element. És de suma importància que els esquemes siguen molt clars per a que l'agrupació que estiga tocant puga comprendre'ls fàcilment. A continuació, es presenten els 3 esquemes bàsics que marca un director durant una obra musical.

Esquema de quatre polsos

Erro al crear miniatura:

Esquema de quatre polsos

En este gràfic es mostra el recorregut que realisa la mà dreta. El pols un està cap a avall, el pols dos cap a dins, el tres cap a fòra i el quarto cap a dalt. Com es pot observar, tots els polsos estan casi en un mateix lloc, lo que va canviant és el recorregut de levare o anacrusa que realisa la mà (o la batuta).

Esquema de tres polsos

Erro al crear miniatura:

Esquema de tres polsos

En este gràfic es mostra el recorregut que realisa la mà dreta. El pols un està cap a avall, el pols dos cap a fòra i el tres dalt. Com es pot observar, tots els polsos estan casi en un mateix lloc, lo que va canviant és el recorregut de levare o anacrusa que realisa la mà (o la batuta).

Erro al crear miniatura:

Esquema de dos polsos

Esquema de dos polsos

En este gràfic es mostra el recorregut que realisa la mà dreta. El pols un està cap a avall, el pols dos cap a dalt. Com es pot observar, tots els polsos estan casi en un mateix lloc, lo que va canviant és el recorregut de levare o anacrusa que realisa la mà.

La mà esquerra

La mà esquerra té moltes funcions possibles. En la formació inicial del director, s'utilisa per a marcar les dinàmiques, les entrades dels músics i per a reforçar determinats moviments de la mà dreta. A mida que alvança la formació d'un director i en la mida en que creix el nivell de l'agrupació, la mà esquerra pren un rol netament expressiu. La seua funció és donar forma a les frases i aspectes estructurals (processos de tensió i distención) dins d'una obra.

Relacions (o proporcions): tècnica de Sergiu Celibidache

Una de les tècniques de direcció més sòlides que hui existixen és la que va desenrollar Sergiu Celibidache. Un dels seus majors aportes va ser el concepte de relacions (o proporcions). En les relacions, Celibidache estudia els moviments i els temps interns que hi ha en la marca que realisa un director. Explica que segons el temps que hi ha en el moviment ascendent i descendent dins de la marca del director, es poden marcar tempos binarios o ternarios. També es pot diferenciar la música en caràcter legato i staccato.

Diferència llavors 6 tipos de relacions:

- Relació 1/1: Es tarda la mitat del temps en pujar i la mitat del temps en baixar al pols. S'utilisa per a dirigir ritmes binarios en legato.

- Relació 1/2: Es tarda dos parts del pols en pujar i una en baixar. S'utilisa per a dirigir ritmes ternarios en legato.

- Relació 1/3: Es tarda 3 parts del pols en pujar i una en baixar. S'utilisa per a dirigir ritmes binarios en staccato.

- Relació 1/4: Es tarda 4 parts del pols en pujar i una en baixar.

- Relació 1/5: Es tarda la quinta part del pols en pujar i una part en baixar. Este concepte va ser innovador i va permetre un gran desenroll en la tècnica general de la direcció orquestal. Sergiu Celibidache també va desenrollar la filosofia de la direcció orquestal. La seua escola de direcció va marcar un abans i un despuix en l'història de la direcció orquestal.

Dia internacional

Des de 2013 se celebra cada 13 de juliol el dia internacional del Director d'Orquesta, aniversari del decés del reconegut director Carlos Kleiber.

Vore també

• El director d'orquesta, película polaca de 1980, dirigida per Andrzej Wajda.

• La directora d'orquesta, película holandesa de 2018, dirigida per Maria Peters.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Director d'orquesta.