Leonard Bernstein

Erro al crear miniatura:

Leonard Bernstein

Louis Bernstein (Lawrence, Massachusetts; 25 d'agost de 1918-Nova York, 14 d'octubre de 1990), que va canviar el seu nom llegalment pel de Leonard Bernstein als díhuit anys, va ser un compositor, pianiste i director d'orquesta nortamericana. Va ser el primer director d'orquesta naixcut en els Estats Units que va obtindre fama mundial, célebre per haver dirigit la Orquesta Filharmònica de Nova York, per les seues Concerts per a jóvens en la televisió entre 1957 i 1972 i per les seues múltiples composicions, entre elles On the Town (1944), On the Waterfront (1954), Candide (1956) i West Side Story (1957). També va ser una figura essencial en el resorgir modern de la música de Gustav Mahler, el compositor que li interessava més apassionadament.

Biografia

Infància

Bernstein va nàixer en 1918 en Lawrence, Massachusetts, en una família judeua procedent del óblast de Rivne, Ucrània. La seua yaya va insistir que el seu primer nom fora Louis, pero els seus pares sempre ho varen cridar Leonard, que els agradava més. Oficialment es va canviar el nom als díhuit anys. El seu pare, Sam Bernstein, era un home de negocis, i en principi es va opondre a l'interés del seu fill per la música. No obstant, ho va dur en freqüència a concerts. Sent molt jove, va escoltar una interpretació de piano i va quedar immediatament captivat, aixina que va escomençar a estudiar l'instrument. Va estudiar en l'escola Garrison i la Boston Latin School. El seu pare va rebujar pagar-li les lliçons de piano, per #lo que Bernstein es va dedicar a ensenyar a estudiants jóvens, amprant els guanys en les seues pròpies classes de piano.

Universitat

Despuix de graduar-se en la Boston Latin School en 1935, Bernstein va acodir a la Universitat Harvard, a on va estudiar música en Walter Piston i es va associar breument en el club Harvard Glee. En acabar els seus estudis en Harvard (1939), va ingressar en el Curtis Institute de Filadèlfia, a on va rebre l'única nota de "A" (sobreixent) que Fritz Reiner va concedir mai en les seues classes de direcció; i en l'estiu, acodia al Berkshire Music Center (1940 i 1941). En esta época Bernstein també va estudiar piano en Isabelle Vengerova i Heinrich Gebhard.

Vida familiar

Els primers anys de Leonard Bernstein en Nova York varen estar plens de treball dur i molt entrenament. Despuix d'una llarga lluita interna i un turbulento festeig en el que es va comprometre i va trencar el compromís vàries voltes, es va casar en la chilena-costarricense Felicia Montealegre el 9 de setembre de 1951.

Junts varen tindre tres fills: Jamie, Alexander i Nina. En el pas dels anys, Bernstein va reconéixer el seu bisexualitat. En 1976, va abandonar a Felicia per a viure en la seua parella, Tom Cothran. Pero va tornar en la seua dòna a l'any següent. Als pocs mesos de reconciliar-se, no obstant, li varen diagnosticar a Felicia un càncer de pulmó. Va morir un any despuix, en 1978. Alguns creuen vore un canvi en la direcció orquestal de Bernstein despuix de la mort de Felicia, més ombrós i pesat, en gests exageradamente prolongats, encara que uns atres citen açò com a eixemple de la manera en que molts artistes exageren el seu estil original de dirigir l'orquesta conforme es van fent majors. Molts crítics consideren que la direcció de Bernstein en l'última part de la seua carrera va ser la millor de totes.

Carrera

Va ser molt conegut com director d'orquesta, compositor (sense parentesc algun en el compositor de bandes sonores Elmer Bernstein), pianista i educador. Va ser provablement el director d'orquesta més famós en els Estats Units durant molts anys, per la seua llarga permanència com a director titular de la Orquesta Filharmònica de Nova York, des de 1944. Va dirigir moltes atres orquestes de les més destacades del món. Va compondre tres simfonias, dos òperas, una missa, cinc musicals (entre els que destaca per la seua popularitat West Side Story), i moltes atres peces. Va seguir diversos estils: atonalidad, dodecafonismo, jazz, entre uns atres.

En 1940, va començar a estudiar en l'institut d'estiu de la Orquesta Simfònica de Boston, en Tanglewood, en el director d'orquesta Serge Koussevitzki. Bernstein es va fer despuix assistent de direcció de Koussevitzki. Més tarde li va dedicar la seua Simfonia n.º 2 a Koussevitzki.

Va ser nomenat director substitut de l'Orquesta Filharmònica de Nova York quan, el 14 de novembre de 1943, va fer el seu debut en emmalaltir Bruno Walter. Va tindre un èxit immediat i es va fer famós lloc que el concert es va retransmetre a tot el país. El soliste eixe dia històric va ser Joseph Schuster, violoncheliste, que va interpretar Don Quixot, de Richard Strauss. Com Bernstein no havia dirigit mai esta obra, Bruno Walter va ensajar en ell abans del concert.

Despuix de la Segona Guerra Mundial, la carrera de Bernstein va escomençar a desenrollar-se internacionalment. En 1949 va dirigir l'estrena mundial de la Simfonia Turangalila, d'Olivier Messiaen. Despuix de la mort de Serge Koussevitzky en 1951, Bernstein va assumir durant molts anys la jefatura dels departaments orquestal i de direcció de Tanglewood. Va ser nomenat director titular de la Filharmònica de Nova York des de 1958 fins a 1969. Fins a 1990 va ser nomenat director laureado, i va dirigir l'orquesta fins a cinc dies abans de la seua mort. Es va convertir en una figura molt coneguda en els Estats Units per una série d'cincuenta y tres programes titulat Concerts per a jóvens, que es varen televisar a través de la CBS, en la que comentava les obres que despuix interpretava. Algunes de les seues lliçons musicals s'han divulgat en disc, junt a atres gravacions premiades en els Grammy. Fins a hui, estos Concerts per a jóvens es mantenen com el programa de música clàssica que més ha durat en una televisió comercial: es varen emetre des de 1958 fins a 1972. Més de trenta anys despuix, es varen repondre 25 d'estos programes en el canal de cable Trio i es varen comercialisar en DVD.

En 1947, va dirigir en Tel Aviv per primera volta, i va iniciar una llarga associació en Israel. En 1957, va dirigir el concert inaugural del Auditorium Mann en Tel Aviv; allí va fer moltes gravacions. En 1967 va dirigir un concert en el Mont Scopus per a commemorar la reunificación de Jerusalem.

Dins del gènero operístic, va dirigir l'estrena nortamericana de Peter Grimes (1946). En La Scala de Milà va dirigir a Maria Calles en Medea, de Cherubini, i La sonnambula, de Bellini. També va dirigir Tristán i Isolda en Munich. En 1966 va debutar en la Òpera estatal de Viena dirigint Falstaff, de Verdi, en producció de Luchino Visconti i Dietrich Fischer-Dieskau com Falstaff. En 1970 va tornar a eixa òpera per a la producció que va fer Otto Schenk de l'òpera de Beethoven Fidelio. En 1986 va dirigir la seua pròpia obra: A Quiet Plau. Es va despedir de l'òpera de manera accidental en 1989: despuix d'una representació de la Jovánschina, de Músorgski, de sobte va entrar en l'escenari i va abraçar al director d'orquesta Claudio Abbado en frente de una audiència sorpresa, pero divertida.

Des de 1970, Bernstein va dirigir en moltes ocasions a la Orquesta Filharmònica de Viena, i en esta orquesta va gravar moltes de les obres que ya havia registrat abans en la Filharmònica de Nova York, entre elles la gravació integral de les simfonies de Beethoven, de Mahler, de Brahms i de Schumann. Li varen triar en 1973 per a la Charles Eliot Norton Chair en la Universitat d'Harvard, en la finalitat de que impartira una série de sis classes sobre música. Prenent el títul d'una obra de Charles Ives, va cridar a esta série de conferències The Unanswered Question (La pregunta sense resposta), i en elles va analisar l'evolució de la música clàssica occidental fins a eixe moment. Estes classes poden vore's hui en llibre i en varis DVD.

Va rebre el premi del Kennedy Center en 1980.

En la cadena PBS, en els anys 1980, va anar el director d'orquesta i comentarista d'una série especial sobre la música de Beethoven, que presentava a la orquesta Filharmònica de Viena interpretant les nou simfonies de Beethoven, vàries de les seues obertures i la Missa Solemnis. L'actor Maximilian Schell també apareixia en el programa, llegint algunes cartes de Beethoven.

El dia de Nadal de 1989, Bernstein va dirigir la Novena Simfonia de Beethoven en el Konzerthaus de Berlín Este com a part d'una celebració per la caiguda del Mur de Berlín. El concert va ser retransmés en directe per a més de vint països, en una audiència estimada de cent millons de persones. Per a l'ocasió, Bernstein parafraseó el text de la Oda a l'alegria, de Friedrich Schiller, dient «llibertat» («Freiheit») en lloc de «alegria» («Freude»). «Estic segur de que Beethoven nos haguera donat el seu consentiment», va afirmar Bernstein.

Política

En giner de 1970, Bernstein va donar una recepció en la seua casa per a recaptar fondos per al socialiste partit Pantera Negra, invitant aixina mateix als seus líders. Dos dies despuix, el New York Claves va criticar l'event, alegant que «romantizar» a uns «ideòlecs Mao-Marxistes i fascistes» era una afronta als negres nortamericans i burla a Martin Luther King. Este tipo d'activitat no era inusual per a Bernstein ni la seua esposa, els qui des de feya anys eren investigats pel FBI per sospites d'enllaços comunistes. Per a evitar ofensa als Pantera, Bernstein s'havia assegurat que cap dels sirvientes domèstics de la seua casa foren negres, sino que tots eren suramericans, més un anglés (el seu chofer).

La seua actitut en el podi

Bernstein era molt gestual i extrovertido, fins al punt d'haver vist criticats els seus gests exagerats. No obstant, fon un director ben considerat i volgut pels músics, en particular els membres de l'Orquesta Filharmònica de Viena i la Orquesta Filharmònica d'Israel, de la que fon un freqüent director invitat. Se li va considerar particularment adequat per a dirigir les obres de Gustav Mahler, Aaron Copland, Johannes Brahms, Dmitri Shostakóvich, George Gershwin (especialment Rhapsody in Blue i Un americà en París), i en representacions de les seues pròpies obres. Tenia la capacitat d'ensajar tota una simfonia de Mahler interpretant cada frase per a l'orquesta per a expressar el significat precís, i d'emetre una manifestació vocal de l'efecte requerit, en un sotil oït perfecte per al que res passava inadvertit.

En abril de 1990 va produir un concert en una antiquíssima iglésia de la frontera bavar-checa (Waldsassen Kirche) que va ser gravat i difòs en format DVD. El propi Bernstein fa una apologia en els seus comentaris introductoris al material, #lo que ell va cridar "una nova era sense fronteres entre les nacions d'Europa" en motiu de la caiguda del Mur de Berlín. L'emotiu concert va contar en la participació de destacades personalitats, entre elles la eminentísima #soprano nortamericana Arleen Augér (fallida poc temps despuix), la mezzo-#soprano Frederica von Stade, el tenor Frank Lopardo i el baix Cornelius Hauptmann, acompanyats pel Cor i Orquesta Simfònica de la Ràdio de Baviera. El programa del concert va estar conformat pel Au verum corpus, el motet Exsultate, jubilate, magistralente interpretat per Arleen Augér, i la Gran missa en do menor, totes estes obres de Mozart.

Bernstein va dirigir el seu últim concert en Tanglewood el 19 d'agost de 1990 en la Orquesta Simfònica de Boston, en la que va interpretar Four Siga Interludes, de Britten, i la Sèptima Simfonia de Beethoven. Fumador durant molts anys, va combatre un emfisema des de la seua joventut; va sofrir un atac de tós en mitat del tercer moviment de la Sèptima de Beethoven, per #lo que casi va tindre que suspendre el concert. Pero va conseguir acabar-ho i va rebre una atronadora ovació del públic. Leonard Bernstein va morir el 14 d'octubre de 1990, cinc dies despuix d'anunciar la seua retirada, com a conseqüència d'un infart de miocardi. El dia del seu funeral, en la comitiva a lo llarc dels carrers de Manhattan, els obrers de la construcció es varen llevar els caixcos i varen saludar a l'hora que cridaven «Goodbye, Lenny». Bernstein està enterrat en el cementeri de Green-Wood de Brooklyn, Nova York.

En la cultura popular

• Leonard Bernstein només va compondre una banda sonora original per a cine: On the Waterfront (Elia Kazan, 1954).
• Sobre Elvis Presley va dir: "És la més gran força cultural del sigle XX. Ell va introduir el ritme en tot i ho va canviar tot - música, llenguage, roba... Va ser una nova i total revolució social-. Els xixanta varen vindre d'ahí".

• Bernstein considerava a The Beatles com els «Schubert» de la nostra época i va afirmar en la seua última entrevista que eren els millors compositors des de Gershwin. Quan impartia classes de teoria musical, solia posar eixemples de les seues cançons.

• El seu nom és mencionat en la cançó It's the End of the World as We Know It (And I Feel Fine), de R.I.M. (1987).
• En 2023 Bradley Cooper dirigix i actua la película Mestre, una biografia de Bernstein a on Steven Spielberg és un dels productors.

Principals obres en dates d'estrena

Obres per al teatre

• Fancy Free (ballet), 1944
• On the Town (Musical: Un dia en Nova York), 1944, que va ser popularisada despuix com a película.
• Facsimile (ballet), 1946
• Peter Pa (cançons, música incidental), 1950
• Trouble in Tahiti (òpera en un acte), 1952
• Wonderful Town (musical), 1953
• On the Waterfront (banda sonora), 1954
• The Lark (música incidental), 1955
• Candide (opereta còmica), 29 d'octubre de 1956 (nou llibret en 1973, revisada en 1989). El seu obertura se sol interpretar com a peça de concert aïllada.
• West Side Story (musical), 1957
• The Firstborn (música incidental), 1958
• Mass (peça de teatre per a cantants, músics i ballarins), 1971. Gran oratorio escènic compost per a l'inauguració del Centre John F. Kennedy per a les Arts Escèniques de Washington
• Dybbuk (ballet), 1974
• 1600 Pennsylvania Avenue (musical), 1976
• A Quiet Plau (òpera en dos actes), 1983, que inclou la partitura de la prèvia Trouble in Tahiti.
• The Race to Urga (musical), 1987

Obres orquestals

• Simfonia n.º 1, Jeremiah, 1942
• Fancy Free i Three Danse Variations from "Fancy Free,", estrena 1946
• Three Danse Episodes from "On the Town," ("Un dia en Nova York", Stanley Donen i Gene Kelly), estrena 1949
• Simfonia n.º 2, L'edat de l'ansietat (basat en un poema de W. H. Auden) per a piano i orquesta, 1949 (revisat en 1965)
• Serenade, basada en el Convit de Platón per a violí sol, cuerdo, arpa i percussió, 1954
• Prelude, Fugue and Riffs per a clarinet sol i conjunt de jazz, 1949
• Suite simfònica de "On the Waterfront", 1955

• Danses simfòniques de "West Side Story", 1961 (Robert Wise i Jerome Robbins)
• Simfonia n.º 3, Kaddish, per a orquesta, cor mixt, cor de chiquets, veu parlada i #soprano, 1963 (revisat en 1977)
• Dybbuk, Suites No. 1 i 2 per a orquesta, estrena 1975
• Songfest, cicle de cançons en orquesta, 1977
• Three Meditations from "Mass" per a violonchelo i orquesta, 1977
• Slava!: Una obertura política per a orquesta, 1977
• Divertimento for Orchestra, 1980
• Halil, nocturn per a flauta, flautín, percussió, arpa i cuerdo, 1981
• Concerto for Orchestra, 1989 (originalment, "Jubilee Games de 1986", revisat en 1989)

Música coral per a iglésia o sinagoga

• Hashkiveinu per a tenor, cor mixt i orgue, 1945
• Missa Brevis per a cor mixt i contratenor, en percussió, 1988
• Els salms de Chichester per a contratenor, cor mixt, orgue, arpa i percussió, encàrrec del Festival de Chichester de 1965

Música

• Trio per a violí, violonchelo i piano, 1937-1938
• Sonata per a clarinet i piano, 1939
• Brass Music, 1959
• Danse Suite, 1988

Música vocal

• I Hate Music: Cicle de cinc cançons infantils per a #soprano i piano, 1943
• La Bonne Cuisine: Cinc receptes per a veu i piano, 1948
• Arias i barcaroles per a mezzosoprano, baríton i piano a quatre mans, 1988
• A Song Album, 1988

Atres gèneros

• Vàries peces per a piano
• Atres obres ocasionals, escrites com a regals i atres formes commemoratives
• "The Skin of Our Teeth": Un treball inconcluso del que va prendre material per als "Chichester Psalms"

Bibliografia

Llibres escrits per Bernstein:

• El mestre invita a un concert, Edicions Siruela, 2006. ISBN 84-7844-701-6
• Findings. Originalment publicat en Nova York: Simon and Schuster, 1982. Nova edició, Nova York: Anchor Books, 1993 en ISBN 0-385-42437-X.
• The Infinite Variety of Music. Originalment publicat per Simon and Schuster, 1966. Nova York: Anchor Books, 1993. ISBN 0-385-42438-8.
• The Joy of Music, originalment c 1959. Pompton Plains, Nova Jersey: Amadeus Press edition, c 2004, ISBN 1-57467-104-9.
• The Unanswered Question. Cambridge, Mass: Harvard University Press, 1976. ISBN 0-674-92000-7.

Llibres sobre Bernstein:

• Gradenwitz, P., Leonard Bernstein, Espasa-Calp, S.A., 1986. ISBN 84-239-2419-X.
• Núñez, F., Gershwin, Bernstein, Promoció i Edicions, 1996. ISBN 84-407-0074-1.
• Leonard Bernstein, West side story (Edilibro, S.L., 1999. ISBN 84-409-0927-6 (més 1 disc compacte)
• Leonard Bernstein, West side story, Club Internacional de Llibre. Divisió Coleccionables, S.L., 1998. ISBN 84-8265-976-6 (més 1 disc compacte)
• Gottlieb, Jack, editor. Leonard Bernstein's Young People's Concerts. Nova York: Anchor Books en 1962, nova impressió en edició revisada 1992. ISBN 0-385-42435-3.
• Burton, Humphrey. Leonard Bernstein. Doubleday. 1994. Hardcover: ISBN 0-385-42345-4, Softcover: ISBN 0-385-42352-7.

Premis i distincions

Premis Óscar

Any	Categoria	Película	Resultat
1955	Millor banda sonora d'una película dramàtica o comèdia	La llei del silenci	Plantilla:Cela

Cites

El problema que tenim tu i yo és que volem que totes les persones del món nos amen, personalment, i això és impossible: simplement no pots «conéixer» a tot lo món.

Leonard Bernstein, parlant en Ned Rorem

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Leonard Bernstein.

Archiu:Wikiquote-logo.svg Leonard Bernstein en Viquidites.

• Sitie web oficial
• Bernstein en la Biblioteca del Congrés dels Estats Units
• Bernstein en Sony Music

• Bernstein's Boston, un proyecte d'investigació de l'Universitat d'Harvard
• Radical Chic, llibre de Tom Wolfe que descriu una reunió en l'apartament de Bernstein en Nova York entre l'èlit social i els Panteres Negres
• Discografia
• Leonard Bernstein: A Total Embrace of Music, escrit per Peter Gutmann, periodiste musical.
• Sobre Leonard Bernstein [9] archivat en Wayback Machine., en el lloc Score Magacine; en espanyol.