Simfonia n.º 9 (Beethoven)
La Simfonia n.º 9 en re menor, op. 125, coneguda com a Coral, és una simfonia coral composta per Ludwig van Beethoven entre 1822 i 1824. És la novena i última completa de les seues nou simfonies. Es va estrenar en Viena (Àustria) el 7 de maig de 1824. Molts crítics i musicólogos la consideren com una obra mestra de la música clàssica occidental i un dels guanys suprems de tota la història de la música.[1][2]
És una de les obres més conegudes de la música de pràctica comuna[1]
i una de les simfonies més interpretades del món.[3][4]
La Novena va ser el primer eixemple d'un compositor important que va incloure parts vocals en una simfonia. El moviment final, el quarto, de la simfonia ―coneguda comunament com la Oda a l'alegria― presenta quatre solistes vocals i un cor en la paralela tonalitat de re major modulada. El text va ser adaptat de An die Freude, un poema escrit per Friedrich Schiller en 1785 i revisat en 1803, en text adicional escrit per Beethoven.
En 1985, el Consell d'Europa, i més vesprada la Unió Europea, varen adoptar una versió adaptada per Herbert von Karajan com el Himne d'Europa.[5][6]
En 2001, el manuscrit original de Beethoven de la partitura de la simfonia, conservat en la Biblioteca Estatal de Berlín, es va inscriure en el Registre de la Memòria del Món de la Unesco, a on forma part de l'herència espiritual de la humanitat junt en atres sobreixents monuments, convertint-se en la primera partitura musical aixina designada.[7][8]
Història
[editar | editar còdic]Composició
[editar | editar còdic]En 1817, la Societat Filharmònica de Londres li va encarregar a Beethoven la composició de la simfonia.[9]
Eixe any també es varen realisar esbossos preliminars de l'obra, en els que es fixava la tonalitat en re menor i es prevea la participació vocal. El treball principal de composició es va portar a terme entre l'autumne de 1822 i la finalisació de l'autógraf en febrer de 1824.[10]
La simfonia va sorgir a partir d'atres peces de Beethoven que, encara que obres terminades per dret propi, són també en cert sentit precursores de la futura simfonia. La Fantasia coral, op. 80, de 1808, bàsicament un moviment de concert per a piano, incorpora un cor i solistes vocals prop del final per al #clímax. L'elenc vocal canta un tema interpretat primer instrumentalmente i este tema recorda al tema corresponent de la Novena simfonia.
Anant més arrere, una versió anterior del tema de la Fantasia Coral es troba en la cançó «Gegenliebe» («Amor correspost») per a piano i veu aguda, que data d'abans de 1795.[11] Segons Robert W. Gutman, el Ofertorio en re menor, «#Misericòrdia Domini», K. 222, de Wolfgang Amadeus Mozart, escrit en 1775, conté una melodia que prefigura la «Oda a l'alegria».[12]
Estrena
[editar | editar còdic]Encara que la majoria de les seues obres importants s'havien estrenat en Viena, Beethoven desijava que la seua última composició s'interpretara en Berlín lo abans possible despuix de terminar-la, ya que pensava que el gust musical vienés estava dominat per compositors italians com Gioachino Rossini.[13] Quan els seus amics i financers es varen enterar, li varen instar a estrenar la simfonia en Viena per mig d'una petició firmada per varis mecenes i intérprets vieneses destacats.[13]
El compositor es va sentir afalagat per l'adoració de Viena, aixina que la Novena simfonia es va estrenar el 7 de maig de 1824 en el Theater am Kärntnertor de Viena junt en la obertura La consagració de la casa i tres parts de la Missa solemnis (el «Kyrie», el «Credo» i el «Agnus Dei»). Esta va ser la primera aparició en escena del compositor en dotze anys; la sala estava abarrotada d'un públic ansiós i curiós i de numerosos músics i personalitats de Viena, entre ells Franz Schubert, Carl Czerny i el canceller austríac Klemens von Metternich.[14][15]
L'estrena de la simfonia va contar en la major orquesta jamai reunida per Beethoven[14] i va requerir els esforços combinats de l'orquesta del Kärntnertor, la Societat Musical de Viena (Gesellschaft der Musikfreunde) i un selecte grup d'aficionats capaços. Encara que no existix una llista completa dels intérprets de l'estrena, se sap que varen participar molts dels intérprets més selectes de Viena.[16][15]
Les parts de #soprano i contralto varen ser cantades per dos jóvens cantants famoses: Henriette Sontag i Caroline Unger. La #soprano alemana Henriette Sontag tenia 18 anys quan Beethoven la va reclutar personalment per a actuar en l'estrena de la Novena.[17][18] També reclutada personalment per Beethoven, la contralto Caroline Unger, de 20 anys i oriunda de Viena, havia rebut elogis de la crítica en 1821 actuant en Tancredi de Rossini. Despuix d'actuar en l'estrena de Beethoven en 1824, Unger va alcançar la fama en Itàlia i París. Se sap que els compositors italians Donizetti i Bellini varen escriure papers específicament per a la seua veu.[19] Anton Haizinger i Joseph Seipelt varen cantar les parts de tenor i baix/baríton, respectivament.
Encara que la representació va ser dirigida oficialment per Michael Umlauf, mestre de capella del teatre, Beethoven va compartir escenari en ell. No obstant, dos anys abans, Umlauf hi havia vist cóm l'intent del compositor de dirigir un ensaig general per a una revisió de la seua òpera Fidelio acabava en desastre. Aixina que esta volta va donar instruccions als cantants i músics per a que ignoraren a un Beethoven casi completament sort. Al principi de cada part, el compositor, que estava assentat junt a l'escenari, donava els tempos. Passava les pàgines de la seua partitura i marcava el temps per a una orquesta a la que no podia sentir.[20]
Existixen vàries anècdotes sobre l'estrena de la Novena. Basant-se en el testimoni d'alguns dels participants, se sugerix que la simfonia no es va ensajar lo suficient (només va haver dos ensajos complets) i que la seua eixecució va ser alguna cosa irregular.[21] Per una atra part, l'estrena va ser un gran èxit. En qualsevol cas, Beethoven no va tindre la culpa, com recordava el violiniste Joseph Böhm:
Segons es diu, el scherzo va ser interromput completament en un moment donat pels aplaudiments. Be al final del scherzo, be al final de la simfonia (els testimonis diferixen), Beethoven duya varis compassos i seguia dirigint; la contralto Caroline Unger es va acostar i va girar suaument a Beethoven per a acceptar els vítores i aplaudiments del públic. Segons el crític del Theater-Zeitung, «el públic va rebre a l'héroe musical en el major respecte i simpatia, va escoltar les seues maravelloses i jagantesques creacions en la més absorta atenció i prorrumpió en jubilosos aplaudiments, a sovint durant les seccions, i repetidament al final de les mateixes».[23] El públic li va aclamar en peu cinc voltes; va haver mocadors en l'aire, capells i mans alçades, de modo que Beethoven, que sabien que no podia sentir els aplaudiments, a lo manco va poder vore les ovacions.[24]
Edicions
[editar | editar còdic]La primera edició alemana va ser impresa per B. Schott's Söhne (Magúncia) en 1826. L'edició de Breitkopf & Härtel de 1864 ha segut àmpliament utilisada per les orquestes.[25] En 1997, Bärenreiter va publicar una edició de Jonathan De la Mar.[26] Segons De la Mar, esta edició corrig prop de 3000 errors de l'edició de Breitkopf, alguns dels quals eren «notables».[27] David Levy, no obstant, va criticar esta edició, afirmant que podria crear tradicions «molt possiblement falses».[28] Breitkopf també va publicar una nova edició de Peter Hauschild en 2005.[29]
Instrumentació
[editar | editar còdic]La partitura està escrita per a una orquesta formada pels següents instruments. En l'estrena, Beethoven els va aumentar encara més assignant dos músics a cada part de vent.[30]
|
Estructura i anàlisis
[editar | editar còdic]La simfonia consta de quatre moviments, la seua interpretació dura aproximadament 70 minuts i la seua estructura és la següent:[31]
Tempo Mètrica Tonalitat Moviment I Allegro ma senar troppo, una miqueta maestoso Plantilla:Música = 88 Plantilla:Música re menor Moviment II Molto vivace Plantilla:MúsicaPlantilla:Música = 116 Plantilla:Música re menor Preste Plantilla:Música = 116 Plantilla:Música re major Molto vivace Plantilla:Música re menor Preste Plantilla:Música re major Moviment III Adagi molto i cantabile Plantilla:Música = 60 Plantilla:Música [[Si bemol major|siPlantilla:Música major]] Errant moderato Plantilla:Música = 63 Plantilla:Música re major Tempo I Plantilla:Música siPlantilla:Música major Errant moderato Plantilla:Música sol major Adagi Plantilla:Música [[El meu bemol major|la meuaPlantilla:Música major]] Lo stesso tempo Plantilla:Música siPlantilla:Música major Moviment IV Preste Plantilla:MúsicaPlantilla:Música = 96[32] Plantilla:Música re menor Allegro assai Plantilla:Música = 80 Plantilla:Música re major Preste («O Freunde») Plantilla:Música re menor Allegro assai («Freude, schöner Götterfunken») Plantilla:Música re major Alla marcia; Allegro assai vivace Plantilla:MúsicaPlantilla:Música = 84 («Froh, wie seine Sonnen») Plantilla:Música siPlantilla:Música major Errant maestoso Plantilla:Música = 72 ("Seid umschlungen, Millionen!") Plantilla:Música sol major Allegro enèrgic, sempre ben marcato Plantilla:Música Plantilla:Música = 84
(«Freude, schöner Götterfunken»-«Seid umschlungen, Millionen!»)Plantilla:Música re major Allegro ma senar tant Plantilla:Música = 120 («Freude, Tochter aus Elysium!») Plantilla:Música re major Prestissimo Plantilla:Música = 132 («Seid umschlungen, Millionen!») Plantilla:Música re major
Beethoven va canviar el patró habitual de les simfonies clàssiques en colocar el moviment scherzo abans del moviment llent (en les simfonies, els moviments llents solen colocar-se abans dels scherzi).[33] Era la primera volta que ho feya en una simfonia, encara que ya ho havia fet en algunes obres anteriors, com el Quartet d'cuerdo n.º 5, op. 18, el trio per a piano «Archiduc», op. 97, la sonata per a piano «Hammerklavier» op. 106. També Joseph Haydn havia utilisat esta disposició en vàries obres pròpies, com el Quartet d'cuerdo n.º 30 en el meu major, de la mateixa manera que Mozart en tres dels seus Quartets dedicats a Haydn i en el Quintet de corda en sol menor.
I. Allegro ma senar troppo, una miqueta maestoso
[editar | editar còdic]El primer moviment és una sonata sense repetició de l'exposició. Comença en quintas obertes (la i la meua) tocades pianissimo per les cordes en trémolo, que es van construint fins al primer tema principal en re menor en el compàs dèsset.[34]
L'obertura, en la seua quinta perfecta emergint silenciosament, s'assembla al sò d'una orquesta afinando.[35]
Al començ de la recapitulació (que repetix els temes melòdics principals) en el compàs 301, el tema torna, esta volta tocat fortissimo i en re major, en lloc de re menor. El moviment termina en una coda massiva que ocupa casi una quarta part del moviment, com en les simfonies Tercera i Quinta del compositor.[36]
Una interpretació típica dura uns 15 minuts.
II. Molto vivace - Preste
[editar | editar còdic]El segon moviment és un scherzo en el seu trio protagonisat per les trompes. De la mateixa manera que el primer moviment, el scherzo està en re menor, en una introducció que guarda una llaugera semblança en el tema inicial del primer moviment, un patró que també es troba en la sonata per a piano Hammerklavier, escrita uns anys abans. En alguns moments de la peça, Beethoven especifica un compàs d'entrada cada tres compassos -potser pel tempo ràpit- en la direcció ritme vaig donar tre battute (ritme de tres temps) i un temps cada quatre compassos en la direcció ritme vaig donar quattro battute (ritme de quatre temps). Normalment, un scherzo està en compàs ternario. Va escriure esta peça en compàs ternario, pero la va puntuar d'una forma que, unida al tempo, fa que sone com si estiguera en compàs cuaternario.[37]
Encara que s'adherix al disseny ternario compost estàndar (estructura en tres parts) d'un moviment de dansa (scherzo-trio-scherzo o minueto-trio-minueto), la secció del scherzo té una elaborada estructura interna; és una forma sonata completa. Dins d'esta forma sonata, el primer grup de l'exposició (l'enunciat dels temes melòdics principals) comença en una fuga en re menor sobre el següent tema.[37]
Per al segon tema, modula a l'inusual tonalitat de do major. L'exposició es repetix abans d'una breu secció de desenroll, en la que Beethoven explora atres idees. La recapitulació (repetició dels temes melòdics escoltats en l'obertura del moviment) desenrolla encara més els temes de l'exposició, contenint també sols de timbales. Una nova secció de desenroll conduïx a la repetició de la recapitulació, i el scherzo conclou en una breu codetta.[37]
La secció contrastante del trio està en re major i en compàs binario. En el trio toquen per primera volta els trombones. Despuix del trio, la segona aparició del scherzo, a diferència de la primera, transcorre sense repetició alguna, despuix de la qual cosa hi ha una breu repetició del trio, i el moviment termina en una abrupta coda.[37]
La duració del moviment és d'uns 11 minuts, pero pot variar depenent de si es toquen dos repeticions (a sovint omeses).
III. Adagi molto i cantabile
[editar | editar còdic]El tercer moviment és un moviment líric i llent en siPlantilla:Música major, a una sexta menor de la tonalitat principal de la simfonia, re menor.[38] Presenta una forma de doble variació, en la que cada parell de variacions elabora progressivament les idees rítmiques i melòdiques. La primera variació, com el tema, està en compàs de Plantilla:Música, la segona en Plantilla:Música. Les variacions estan separades per passages en Plantilla:Música, el primer en re major, el segon en sol major, el tercer en la meuaPlantilla:Música major i el quarto en siPlantilla:Música major. L'última variació s'interromp dos voltes per episodis en els que les fortes fanfarrias de tota l'orquesta són respostes per octavas dels primers violins. Un destacat solament de trompa s'assigna al quart intérpret.[39]
Una interpretació dura uns 16 minuts.
IV. Finale Preste
[editar | editar còdic]El final coral és la representació musical de Beethoven de la fraternitat universal, basada en el tema de la «Oda a l'alegria» i en forma de tema i variacions.
El moviment comença en una introducció en la que el material musical de cada u dels tres moviments precedents -encara que cap és una cita lliteral de música anterior-[40] es presenta successivament i després es despedix en recitativos instrumentals interpretats per les cordes greus. A continuació, el tema del «Himne a l'alegria» és introduït finalment pels violonchelos i els contrabajos. Despuix de tres variacions instrumentals sobre este tema, la veu humana és presentada per primera volta en la simfonia pel baríton soliste, que canta paraules escrites pel propi Beethoven: O Freunde, nicht donara Töne! Sondern laßt uns angenehmere anstimmen, und freudenvollere. (¡Oh amics, no estos sons! En lloc d'això, emetam uns atres més agradables i alegres).
En uns 24 minuts de duració, l'últim moviment és el més llarc dels quatre. De fet, és més llarc que algunes simfonies sanceres de la época clàssica. La seua forma ha segut discutida pels musicólogos, com explica Nicholas Cook:
| Beethoven had difficulty describing the finale himself; in letters to publishers, he said that it was like his Choral Fantasy, Op. 80, only on a much grander scale. We might call it a cantata constructed round a séries of variations on the "Joy" theme. But this is rather a loose formulation, at least by comparison with the way in which many twentieth-century critics have tried to codify the movement's form. Thus there have been interminable arguments as to whether it should be seen as a kind of sonata form (with the "Turkish" music of bar 331, which is in B♭ major, functioning as a kind of second group), or a kind of concerto form (with bars 1–207 and 208–330 together making up a double exposition), or even a conflation of four symphonic movements into one (with bars 331–594 representing a Scherzo, and bars 595–654 a slow movement). The reason these arguments llaure interminable is that each interpretation contributes something to the understanding of the movement, but does not represent the whole story.[41] | Beethoven va tindre dificultats per a descriure el final; en cartes a editors, va dir que era com la seua Fantasia Coral, op. 80, només que a una escala molt major. Podríem dir que és una cantata construïda entorn a una série de variacions sobre el tema de la «Alegria». Pero es tracta d'una formulació poc precisa, a lo manco en comparació a la manera en que molts crítics de el XX han intentat codificar la forma del moviment. Aixina, hi ha hagut interminables discussions sobre si deuria vore's com una espècie de forma sonata (en la música «turca» del compàs 331, que està en si major, funcionant com una espècie de segon grup), o una espècie de forma de concert (en els compassos 1-207 i 208-330 junts formant una doble exposició), o inclús una fusió de quatre moviments simfònics en un (en els compassos 331-594 representant un scherzo, i els compassos 595-654 un moviment llent). La raó per la que estos arguments són interminables és que cada interpretació aporta alguna cosa a la comprensió del moviment, pero no representa tota l'història. |
Text del moviment coral
[editar | editar còdic]El poema de Friedrich Schiller An die Freude (novembre de 1785), traduït com A l'alegria, i conegut com Oda a l'alegria que Schiller va publicar en 1786, va provocar en Beethoven l'intenció de musicalizarlo ya des de 1793 quan tenia 22 anys. Se sol distinguir entre Oda a l'alegria per a denominar al poema original de Schiller, i «Himne a l'alegria» com a denominació del quart moviment de la Novena simfonia de Beethoven, que inclou una selecció del text de Schiller, les paraules introductòries de Beethoven, i, per supost, la música.[42]
L'introducció a la part vocal de la simfonia va provocar varis problemes a Beethoven. Sobre açò l'amic i biógraf de Beethoven Anton Schindler va escriure:
No obstant, Beethoven finalment no va mantindre esta versió, sino que la va seguir reescrivint fins a aplegar a la forma final, en les paraules «O Freunde, nicht donara Töne».
En este IV moviment, Beethoven utilisa parts de la versió definitiva de 1808 i el text en negreta és afegit pel propi compositor per motius de ritme o necessitat musical en el poema.
|
Text original en llengua alemana
|
Traducció
|
Influència
[editar | editar còdic]El moviment cultural Sturm und Drang (tempestat i emoció), en les décades finals de sigle, supon la dissolució de les formes cortesanas, accentuant la llibertat i el sentiment i rebujant el racionalisme rigorós i anticipant-se al futur romanticisme.cita requerida
Beethoven encarna el trànsit de l'estil clàssic a l'estil romàntic, trencant l'esquema tancat de les formes musicals per a adaptar-les a esta incipient llibertat individual. Va ser un dels primers músics que varen viure de lo que venien component, alguna cosa que va començar a fer Mozart, i va crear un precedent en l'ofici de compositor, desapegant-se del mecenage al que estaven somesos atres músics, com Haydn.cita requerida
Des de 2002 fins a 2016, va ser la cortina musical oficial de la Copa Libertadores d'Amèrica, la principal competició de clubs de fútbol en Amèrica del Sur.[43]
Esta peça famosa també va ser inclosa en varis programes de television i videojocs.
Discografia selecta
[editar | editar còdic]| director | orquesta | any | duració total | discográfica | notes, estil |
|---|---|---|---|---|---|
| Wilhelm Furtwängler (1886‑1954) |
Bayreuther Festspiele Orchester | 1951 | 75:16 | EMI | Una de les gravacions més llentes jamai registrades. Hi ha àudio en YouTube[44] |
| Wilhelm Furtwängler (1886‑1954) |
Festival de Lucerna | 1954 | 74:44 | SRF | Una interpretació llegendària, també notablement llenta.[45] |
| Ferenc Fricsay (1914‑1963) |
Berliner Philharmoniker | 1958 | 68:24 | DG | |
| Otto Klemperer (1885‑1973) |
WDR Sinfonieorchester Köln | 1958 | 72:27 | ràdio WDR | Una de les múltiples gravacions de Klemperer, en moments de gran intensitat. |
| Otto Klemperer (1885‑1973) |
Philharmonia Orchestra | 1961 | 68:43 | Testament/BBC | Una interpretació en viu que destaca per la seua serietat i fluïdea. |
| Karl Böhm (1894‑1981) |
Bayreuth Festival | 1963 | 71:14 | Orfeo | Actuació històrica en Bayreuth en un enfocament concentrat i rigorós. |
| Herbert von Karajan (1908‑1989) |
Berliner Philharmoniker | 1976 | 67:07 | DG | Hi ha àudio en YouTube.[5] |
| Leonard Bernstein (1918‑1990) |
Wiener Philharmoniker | 1979 | 71:45 | DG | Hi ha video (en àudio) en YouTube.[46] |
| Karl Böhm (1894‑1981) |
Wiener Philharmoniker | 1980 | 72:44 | DG | Una gravació notablement llenta. |
| Wojciech Rajski (1948‑) |
Polish Chamber Philharmonic Orchestra | 2015 | 61:00 | Tacet[47] | Una versió moderna en instruments d'época, de ritme més àgil. Iglésia de Sant Joan en Gdańsk (Polònia). |
| Günter Wand (1912‑2002) |
NDR Symphonieorchester | 1986 | 66:20 | RCA | |
| Bernard Haitink (1929‑2021) |
London Symphony Orchestra | 2006 | 68:09 | LSO Live | Gravació moderna i molt ben valorada per la seua claritat i equilibri entre la força i la gràcia. |
Vejau també
[editar | editar còdic]- [[Archiu:{{#switch:Música clàssica|20px|Vore el portal sobre Música clàssica]] Portal:Música clàssica. Contingut relacionat en Música clàssica.
- Anex:Catàlec d'obres de Beethoven
- Transformació temàtica
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Cook, 1993, Product description (blurb). «Beethoven's Ninth Symphony is acknowledged as one of the supreme masterpieces of the Western tradition. More than any other musical work it has become an international symbol of unity and affirmation.»
- ↑ «[1]» (en anglés). «the central artwork of Western music, the symphony to end all symphonies»
- ↑ «[2]» (en anglés).
- ↑ «Beethoven's Ninth: 'Ode to Joy'» (en anglés). Great Falls Symphony, 2017/18 announcement. Archivat des d'el original, el 1 de decembre de 2017.
- ↑ 5,0 5,1 «Beethoven: Symphony No. 9 in D minor, Op. 125 “Choral” - BP, Herbert von Karajan. Rec. 1976», video (solament àudio) d'1:07:14 h, publicat en el canal Mikhail Sayamov, en el lloc web YouTube. Esta versió es coneix com «El himne d'Europa».
- ↑ «L'himne europeu | Unió Europea». european-union.europa.eu. Consultat el 2023-06-10.
- ↑ «Beethoven's Symphony Number 9 in D Minor, Opus 125» (en anglés). Library of Congress, Washington, D.C. 20540 USA. Consultat el 2023-06-10.
- ↑ «Memory of the World (2001) – Ludwig van Beethoven: Symphony No 9, D minor, Op. 125» (en anglés). Unesco.
- ↑ (1997) Beethoven, Schirmer Books, p. 251.
- ↑
- ↑ Hopkins, 1981, p. 249.
- ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGutman1999">Gutman, Robert W. (1999). Mozart: A Cultural Biography, p. 344.
- ↑ 13,0 13,1 Sachs, 2010.
- ↑ 14,0 14,1 Levy, 2003.
- ↑ 15,0 15,1 Consultat el 12 de març de 2021.
- ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFKelly2001">Kelly (2001). «3», First Nights: Five Musical Premiers, Yale University Press.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ (1852) Life of Henriette Sontag, Countess de Rossi (en anglés), Stringer & Townsend.
- ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFKennedy2007">Kennedy (2007). The Concise Oxford Dictionary of Music, Oxford University Press.
- ↑ Cook, 1993b.
- ↑ Sachs, 2010, p. 22.
- ↑ Cook, 1993, p. 22.
- ↑ Cook, 1993, p. 23.
- ↑ Sachs, 2010, pp. 23-24.
- ↑ «Jonathan De la Mar, New Urtext Edition: Beethoven Symphonies 1–9». British Academy Review. Archivat des d'el original, el 23 d'octubre de 2007. Consultat el 13 de novembre de 2007.
- ↑ «Ludwig van Beethoven The Nine Symphonies The New Bärenreiter Urtext Edition» (en anglés). Archivat des d'el original, el 17 d'octubre de 2007. Consultat el 13 de novembre de 2007.
- ↑ «Beethoven 9 The fonamental reappraisal of a classic» (en anglés). Archivat des d'el original, el 19 d'abril de 2012. Consultat el 13 de novembre de 2007.
- ↑ «Concerning the Review of the Urtext Edition of Beethoven's Ninth Symphony» (en anglés). Archivat des d'el original, el 28 de juny de 2007. Consultat el 13 de novembre de 2007.
- ↑ «Beethoven The Nine Symphonies» (en anglés). Archivat des d'el original, el 2008-06-27.
- ↑ (1973) Thayer's Life of Beethoven, Princeton University Press, p. 905.
- ↑ «Symphony No.9, Op.125 (Beethoven, Ludwig van)». IMSLP. Consultat el 2023-06-10.
- ↑ Noorduin, 2021.
- ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFStein1979">Stein (1979). Alfred Music (ed.). Anthology of Musical Forms - Structure & Style (Expanded Edition): The Study and Analysis of Musical Forms (en anglés).
- ↑ Cook, 1993b, p. 28.
- ↑ (2008) Beethoven's Symphonies: A Guided Tour (en anglés), Amadeus Press. OCLC 180757068. ISBN 978-1574671698.
- ↑ Cook, 1993b, p. 30.
- ↑ 37,0 37,1 37,2 37,3 19th-Century Music.15(3)
- 188-206.ISSN 0148-2076.doi:10.2307/746424.Consultat el 6 d'octubre de 2021.
- ↑ (1994) Beethoven Forum (en anglés), University of Nebraska Press, p. 69. ISBN 978-0-8032-4246-3.
- ↑ «The Natural Horn and the Beethoven 9 "Controversy"» (en anglés). Horn Matters | A French Horn and Brass Site and Resource | John Ericson and Bruce Hembd. Consultat el 2021-10-06.
- ↑ Cook, 1993b, p. 36.
- ↑ Cook, 1993b, p. 34.
- ↑ Jean i Bridgitte Massin, Ludwig van Beethoven, Ed. Turner, 1987, p. 763 i sig. (original en francés d'Ed. Fayard, 1967, p. 699).
- ↑ Pablo Kohan. «voler-nid06052024/ Els 200 anys de la “Novena simfonia”: l'obra definitiva de Beethoven de la que molts varen voler apropiar-se». La Nació (Buenos Aires). Consultat el 2024-05-11.
- ↑ «Beethoven: Symphony No 9 (1951) Furtwängler», video (solament àudio) d'1:15:16 h, publicat en el canal Archive Mestre, en el lloc web YouTube.
- ↑ «Beethoven Symphony No. 9, Op. 125 | Furtwängler | Lucerne Festival 1954 | Restored & Remastered», video (solament àudio) d'1:14:44 h, publicat en el canal Private Reserve, en el lloc web YouTube.
- ↑ «Beethoven Symphony No. 9, The Choral, conducted by Leonard Bernstein», video d'1:12:45 h, publicat en el canal Classical Music Nerd Ricky, en el lloc web YouTube.
- ↑ (label)», artícul en alemà sobre l'empresa discogràfica, publicat en la Wikipedia alemana.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCook1993">Cook (1993). Beethoven: Symphony No. 9, Cambridge University Press. ISBN 0-521-39039-7.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCook1993b">Cook (1993b). «2. Early impressions», Beethoven: Symphony No. 9, Cambridge University Press, pp. 26-47. doi:10.1017/cbo9780511611612.003. ISBN 978-0-521-39924-1.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGrove1896">Grove (1896). Beethoven and his Nine Symphonies, Novello.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFHopkins1981">Hopkins (1981). The Nine Symphonies of Beethoven, Scolar Press. ISBN 1-85928-246-6.
- Plantilla:IMSLP2
- «Symphony No. 9» (en anglés). Cantorion.
- (2003) Beethoven: the Ninth Symphony, revised edició, Yale University Press.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMakell2002">Makell, Talli (2002). «Ludwig van Beethoven», Alexander J. Morin (ed.). Classical Music: The Listener's Companion, Backbeat Books.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMatthews1980">Matthews (1980). Michael Tippett: An Introductory Study (en anglés), Faber.
- (2021).Early Music (revista).49
- 129-145.ISSN 0306-1078.doi:10.1093/em/caab005.
- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSachs2010">Sachs (2010). The Ninth: Beethoven and the World in 1824, Faber and Faber. (Review by Philip Hensher, The Daily Telegraph (London), 5 de juliol de 2010).
- Steinberg, Michael (1995). The Symphony: A Listener's Guide, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-512665-5.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- 15px|link=|alt= Wikisource contiene obras originales de o sobre An die Freude (Beethoven).
- «Simfonia n.º 9 (Beethoven)» en Musopen.
- «Simfonia n.º 9 (Beethoven)» manuscrits musicals i primeres edicions en Beethoven-Haus Bonn.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Sinfonía n.º 9 (Beethoven)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "lower-alpha", pero no es trobà una etiqueta <references group="lower-alpha"/>
- Pàgines en erros en seqüencies d'órdens
- Pàgines en enllaços a archius trencats
- Artículs en passages que requerixen referències
- Simfonies de Ludwig van Beethoven
- Composicions de 1824
- Composicions en re menor
- Simfonies corals
- Registre de la Memòria del Món
- Música de la Conmebol
- Adaptacions d'obres de Friedrich Schiller
- Pàgines en erros de referència