Baríton
.jpg){kind=link}
Baríton (del grec βαρύς [barýs] = "pesat", i τόνος [tónos] = "to, modo, ritme") és la veu masculina mija que la seua tesitura es troba ubicada entre el baix i el d'un tenor. Els seus aguts es diferencien de la veu del tenor per ser més obscurs i virils; i els seus greus es diferencien de la veu del baix per ser més llaugers i lluents. La seua extensió equival en l'escala del la greu i el fa agut. Esta veu masculina és considerada expressiva per excelència i pot aliar la claritat i flexibilitat a la força i esplendor.[1]
En l'òpera i el teatre musical, el paper de vilà o d'home poderós sol ser interpretat per un baríton,[2]
En la formació habitual de cors de veus mixtes (SATB) els barítons se solen incloure en la corda dels baixos. Quan la veu es dividix en cors de veus greus (TBB o TTBB), s'utilisen els térmens baix 1 o baríton per a designar la subsección més aguda, i baix 2 o simplement baix per a la més greu.
Tesitura
[editar | editar còdic]
Segons el New Harvard Dictionary of Music, la tesitura del baríton va des d'un sol2 (sent un do4 el do central del piano) a un el meu4 .
Segons el llibre El mestre de vora, de Sergio Tulián, el baríton lluent va d'un la2 a un do5 i el baríton dramàtic va d'un fa2 a un fa4.
L'extensió d'un baríton dramàtic alcançaria des del el meu2 fins al la4, i el baríton líric podria aplegar a si4.
Tipos de baríton
[editar | editar còdic]Hi ha barítons dramàtics, lírics o nobles que solen correspondre a personages de major o menor edat, respectivament. Dins de la veu de baríton trobem variants:
- Baríton llauger: És una veu greu caracterisada per ser potent en els aguts, i, per comparació, molt dèbil en els propis greus.
- Baríton líric: És una veu caracterisada per ser extensa en la zona aguda i prou àgil en la zona greu. Eixemples d'est són Dietrich Fischer-Dieskau, Hermann Prey; i, en la música popular Frank Sinatra i Scott Hoying.
- Baríton Martin: Es caracterisa per ser veu de baríton per la seua extensió i de tenor pel seu color i el seu levedad. És dir, es tracta d'una veu de baríton que aplega fins a la zona del tenor, pero no dona el Do. La veu baríton Martin deu el seu nom al baríton francés Jean-Blaise Martin (1769-1837). Esta veu, encara que prové del repertori francés, ha acabat sent acollida pels atres. Eixemples de baríton Martin són Camille Maurane (com Pelléas, en Pelléas et Melisande (Claude Debussy), Michel Dens.
- Baríton buffo: Nom que rep el baríton llauger en papers còmics.
- Baríton verdiano: Veu potent i expressiva en gran capacitat per a mantindre's en la zona aguda (re-el meu-fa-sol). Idònea per a l'obra de Verdi i inclús de compositors com Donizetti i Rossini. Eixemples: Cornell MacNeil, Sherrill Milnes, Joseph Shore, Renato Bruson o Leo Nucci.
- Baríton dramàtic: Veu en apreciable força i bon rendiment en tot registre de baríton, especialment en la zona greu. Un eixemple és Robert Hale com Barak en La dòna sense ombra (de Richard Strauss), i Juha-Pekka Leppäluoto de Charon
- Baix-Baríton: O Helden Baritone, de la paraula alemana "Held" que significa Héroe, donats els personages épicos de l'obra de Richard Wagner. En realitat el baix-baríton és una subcategoría a banda del baríton, no té que vore en estil de vora sino en les condicions naturals aplicades a un repertori específic. Eixemples: Samuel Ramey, José van Dam, Hans Hotter, Thomas Quasthoff.
- Baritenor: És una veu greu caracterisada per ser capaç d'aplegar als aguts del tenor pero sense tindre la mateixa potència en els aguts que el tenor fent que caiga en desús. Eixemples: Michael Spyres , Michael Bublé Gregory Kunde, Chris Merritt.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Merriam-Webster's Collegiate Encyclopedia. "Baritone". Merriam-Webster (2000) p. 142. ISBN 0-87779-017-5
- ↑ Història de la música CON IMÁGENES I AUDICIONES volum 1 - Pag. 200
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Faure, Jean-Baptiste: La voix et li chant: traité pratique. Heugel, 1886. Traduït a l'anglés com The Voice and Singing, tr. Francis Keeping & Roberta Prada. Vox Mentor, 2005.
- Matheopoulos, H.: Bravo – The World's Great Male Singers Discuss Their Rols. Victor Gollancz, 1989.
- Bruder, Harold: Liner Notes, Maurice Renaud: The Complete Gramophone Recordings 1901–1908 Marston Records, 1997 (consultat l'11-06-2012).
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Barítono» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.