Veu (música)

Vore també: Veu (fonologia)

La veu, un sò produït pel aparat fonador del ser humà o d'atres animals quan l'aire s'expulsa a través de la laringe (lo que fa que vibren les cordes vocals), és un instrument musical.

Definició

Els sers humans, des de fa ya molt temps, han utilisat la seua pròpia veu per a produir música en distints fins, com a rituals, cerimònies, commemoracions de deus pagans o atres events.

En cada cultura la veu es maneja de manera diferent d'acort en l'estil musical propi. Cada veu humana és distinta i, per tant, la classificació no sempre és fàcil. En occident les veus humanes es classifiquen en base en dos conceptes: la tesitura i el timbre.

La tesitura és la gama de notes en la que una veu canta més cómodament. El timbre, com es menciona en tractar les qualitats del sò, és la característica especial que distinguix una veu d'una atra. Generalment una veu de tesitura aguda té un timbre prim o clar, mentres que una de tesitura greu tindrà un timbre gros o obscur. Cada veu és diferent i pot haver excepcions sobre la correspondència tesitura-timbre. Encara que existixen descripcions més detallades, els tipos de veu humana són els següents:

En la veu masculina, les veus clares són les del tenor i del contratenor, i les obscures, les del baríton i del baix. No obstant, hi ha algunes excepcions, puix és possible trobar tenors en un timbre més obscur, com el tenor dramàtic o el líric-spinto, que forma part també de les veus obscures. En el cas de les veus femenines, les veus clares són les de soprano, a on també hi ha, com en el cas masculí, excepcions: soprano dramàtica i soprano lírica-spinto). Les veus obscures femenines són les de mezzosoprano i contralto, esta última molt poc freqüent.

És important mencionar que la veu és un instrument determinat des del naiximent: cada persona té ya un tipo específic de veu, i lo que es fa és treballar en ella. Els tipos de veu són determinants per als personages de l'òpera. No obstant, un cantant solament podrà cantar representant al personage que vaja d'acort en la seua textura i el seu tipo de veu.

En el cas dels cors, solament s'utilisen quatre veus: soprano, contralto, tenor i baix, mentres que les veus intermiges es representen en les atres dos.

Concepte

L'emissió conscient de la veu i l'emissió conscient de sons produïts utilisant l'aparat fonador es coneix com vora. El vora té un rol fonamental en l'art de la música, ya que és l'únic instrument musical capaç d'integrar paraules a la llínea melòdica.

El sò vocal es produïx en una acció física combinada. Les parts són el respal, la funció combinada de mucosidad, cuerdo i músculs vocals (messa vaig donar voce) i de la resonància i supressió dels harmònics del sò emés de la laringe al tracto vocal (boca, cap).

L'espectre d'harmònics representa la distribució de freqüències i amplitut de les distintes ones sonores que componen una veu i la seua timbre el qual és individual per a cada persona. En la pedagogia de vora, el procés de despertar certs harmònics per a fer la veu lluenta es denomina comunament resonància. No obstant, del sò inicial de la laringe, solament un 20 per cent s'emet efectivament com a sò vocal; el restant queda suprimit pel tracto vocal. Per lo tant, es parla més be d'una filtració parcial del sò inicial. Encara que la formació òssea de cada persona és predefinida, la forma correcta d'emetre el sò al tracto vocal es pot deprendre a través d'entrenament constant. Resulta que les veus percebudes com a prominents i lluentes són les que tenen una forta proporció del formante entre 2.800 Hz i 3.200 Hz.

Una veu es deixa distinguir pel àmbit, el timbre vocal i la forma de vibrato. La conformació individual de laringe i tracto vocal és la raó per la qual el cantant individual és més distinguible pel seu sò vocal, que un instrument musical d'un atre del mateix tipo. La tècnica vocal no enfoca primàriament el virtuosisme instrumental, sino la formació de l'emissió correcta del sò. Com l'aparat fonador i el diafragma no són accessibles a través de sensacions nervioses, el professor de vora té que usar métodos indirectes d'influir en la veu, com a imàgens, sensacions musculars en òrguens adjacents i l'entrenament del tracto vocal. El método més eficaç és l'interferència entre el sistema auditiu i la laringe; és dir, l'atenció al sò millora el sò.