Tenor

Luciano Pavarotti, un referent d'este tipo de veu.

Un tenor és un cantant que la seua tesitura està situada entre la del contratenor i la del baríton. El seu extensió o amplitut vocal sol anar, en l'índex acústic internacional, des del do₃ fins al la₄, en vora coral, i fins al do₅, el do de pit, en solo. Alguns tenors poden alcançar extrems greus com a fa₂ o aguts com a sol₅.

La paraula tenor deriva del italià tenore i este a la seua volta del llatí tenor (accent), degut a que en la música eclesiàstica del Renaixença el tenor sustentava notes curtes i a cada sílaba del text li feya correspondre una sola nota, mentres que atres veus cantaven en un estil melismático.

Tesitura

Teclat de piano indicant la tesitura de tenor.

Segons el Harvard Dictionary of Music, el registre (ranc de totes les notes que pot cantar en veu potent) d'un tenor va des d'un do₃ fins a un do₅. Existixen algunes variacions de la tesitura segons el tipo de tenor:

• El tenor llauger pot cantar des d'un do₃ fins a un re₅;
• El tenor líric pot cantar des d'un do₃ fins a un do₅;
• El tenor dramàtic pot cantar des d'un do₃ fins a un si₄. En general, quan un compositor escriu una partix per a tenor, utilisa un àmbit més estret de notes: des d'un do₃ fins a un si₄. El seu extensió o amplitut vocal sol anar des del do₃ fins al la₄ en vora coral, i fins al do₅ (el do de pit) en solo. Alguns tenors poden alcançar extrems baixos com fa₂ o alts com a sol_5.

En les notes agudes, que compartix en el contratenor, la veu del tenor es distinguix pel seu timbre clar i lluent aixina com per la resonància pectoral de la seua veu. També, en les notes greus, que compartix en el baríton, la veu del tenor se sent llaugerament obscura ya que el baríton té un registre greu molt més ric.

Tipos de tenor

El tenor Enrico Caruso front al seu piano, en el seu apartament de Nova York. Referència: Fryer, Paul (2005).

Vejau també: Matisos vocals

La veu humana és difícil de classificar, per lo que les següents categories tenen fronteres difusas i variables, puix molts tipos vocals són evolucions d'atres precedents i tots, a la seua volta, queden subordinats a la fisiologia del cantant. Moltes voltes en els anys, per l'evolució física dels seus cossos, els tenors canvien de tipo vocal. La classificació de la veu de tenor és una herència de l'història de l'òpera. Durant el periodo clàssic, la veu dels tenors tendia a ser llaugera per a no trencar l'equilibri musical, que era una de les característiques més resaltantes del periodo. Durant el romanticisme, sobretot en Itàlia, es va aumentar la potència de les orquestes i, per tant, els requisits de les veus. Va ser llavors quan es va consolidar la figura del tenor spinto. En França, a on es va mantindre per algun temps la tendència a l'elegància i a l'equilibri, es va consolidar el tenor líric. Finalment, a partir de Richard Wagner (1813-1883) l'orquesta va créixer notablement i aixina la potència que es demandava als cantants, lo que va donar lloc al naiximent del tenor heròic.

Tenor llauger

el tenor llauger, també cridat tenore vaig donar grazia, posseïx una veu clara, aguda i àgil. És una veu freqüent entre els tenors. Dins d'este tipo de tenors vala pena destacar alguns tipos especials de veus, per les seues molt específiques característiques: Luigi Alva (1927-), Rockwell Blake (1951-),, Juan Diego Flórez (1973-), Lawrence Brownlee (1972-), Austin Brown (1986-), entre uns atres. En la música popular, este tipo de tenor es caracterisa per un timbre llauger i jovenil; i un us constant de la veu de cap i el falsete. Eixemples en este àmbit són, entre uns atres, Charlie Puth (1991-), Bruno Mars (1985-), Nick Jonas (1992-) i Park Ji-min (1995-).

Tenor líric llauger

el tenor líric llauger, també denominat tenor cantant, posseïx una veu en més cos que la dellauger i en certs matisos lírics. Varen escomençar a popularisar-se a finals d'el XVIII i varen dominar el periodo del bel vora durant el XIX fins al advenimiento de Wagner per un costat i el verisme italià per l'atre, que exigien un atre tipo de tenors. Potser els més importants dels que es té constància discogràfica siguen Tito Schipa (1888-1965), Luciano Pavarotti (1935-2007), Juan Arvizu (1900-1985),

Alfredo Kraus (1927-1999), Fritz Wunderlich (1930-1966), Francisco Araiza (1950-) i Javier Camarena (1976-).

En vora popular, eixemples d'esta subcategoría inclouen a Cristian Castro (1974-), The Weeknd (1990), i Luis Miguel (1970-), entre uns atres.

Tenor líric pur

el tenor líric o tenor líric pur és una veu de major potència i fermea en la proyecció de la veu. S'exigix un bon domini del registre mig i bellea en l'agut. És una veu molt apreciada i no molt freqüent, encara que solament destaquen les veus d'extraordinària bellea tímbrica com les de [[Nicolai

• Gedda]] (1925-2017),

Jaume Aragall (1939-), Plácido Dumenge (1941-), Ramón Vargas (1960-), Marcelo Álvarez (1962-) i Rolando Villazón (1972-).

El paper més emblemàtic del tenor líric és el del Rodolfo en l'òpera La Boheme de Puccini. Fòra de l'àmbit clàssic, a on es caracterisa per ser una veu més càlida i menys densa, cal destacar a Stevie Wonder (1950-) Justin Timberlake (1981-), Jin (1992-) i Paul McCartney (1942-).

Tenor líric spinto

Artícul principal → Tenor líric spinto.

La vora spinto va ser apareixent a finals d'el XIX per a atendre les òperes del naixent repertori verista i popularisat despuix per les gravacions del tenor italià Enrico Caruso. En la vora spinto s'abandonen les virtuts més tècniques del bel vora, per a conseguir una vora més potent, espontàneu i capaç d'imitar expressions d'emoció desencadenada pròpies del verisme. Encara que la paraula spinto ha aplegat a ser un terme per a un determinat tipo de paper, el verp spíngere no descriu un tipo de veu, sino el defecte tècnic de ‘espentar’ la veu. Aixina, el cantant aplega a l'agut en una exagerada pressió subglótica d'aire. Per això, el tenor líric spinto comunament no pot realisar coloraturas pero el seu volum es veu incrementat, podent sobrepondre's a les cada volta més nutrides orquestes. Veus eixemplars d'eixe tipo varen ser les d'[[Enrico

• Caruso]] (1873-1921),

Aureliano Pertile (1885-1952), Miguel Nolieja (1897-1938), i Franco Corelli (1921-2003), entre uns atres. El paper més emblemàtic del tenor spinto és el del Manrico en l'òpera Il trovatore (de Giuseppe Verdi). En vora popular, CeeLo Green és un eixemple de tenor spinto.

Tenor dramàtic

Artícul principal → Tenor dramàtic.

De major potència en l'octava central i en els greus, i capacitat suficient en els aguts. Encara que hui és una veu poc comuna, va ser molt utilisada en el repertori posromántico i verista, a on es necessitaven veus suficientment potents com per a ser sentides per damunt de la opulencia de l'orquesta. Especial menció per al Otello (de Giuseppe Verdi), rol de tenor dramàtic per antonomàsia. Existix constància discogràfica de grans tenors dramàtics com Francesco Merli (1887-1976), Kurt Baum (1900-1989-), Mario del Mónaco (1915-1982), Ángelo Loforese (1920-2020), Jon Vickers (1926-2015) , Giuseppe Giacomini (1940-2021-) i Bruce Dickinson (1958-present).

Heldentenor

Artícul principal → Heldentenor.

En el repertori alemà, el Heldentenor és el tipo vocal del tenor dramàtic abans mencionat. La concepció musical de Richard Wagner exigia un tipo vocal molt concret i exigent: veus de tall dramàtic, pero d'enorme resistència física per a sobrepondre's durant hores a l'orquesta wagneriana. El seu primer exponent va ser el muniqués Ludwig Schnorr von Carolsfeld (1836-1865), que va fallir a les semanes del primer Tristán.^{cita requerida}

Els més celebrats tenors wagnerianos dels que hi ha constància discogràfica varen ser Lauritz Melchior (1890-1973) i Max Lorenz (1901-1975), ademés de [[Set

• Svanholm]] (1904-1964),

Ludwig Suthaus (1906-1971), Günther Treptow (1907-1981), Ramón Vinay (1911-1996), Wolfgang Windgassen (1914-1974), James King (1925-2005), Jon Vickers (1926-2015), René Kollo (1937-) i Siegfried Jerusalem (1940-).

Haute-contre

Artícul principal → Haute-contre.

Un tipo de tenor molt específic de l'òpera francesa reformista. Requerix un domini absolut del registre mixt; açò és, la capacitat de cantar en ellímit entre el registre de pit i de cap o falsete.

• Portentos tècnics com

Nicolai Gedda (1925-2017) o Alain Vanzo (1928-2002) han pogut cantar estos rols, pero potser solament Léopold Simoneau (1916-2006) i Russell Oberlin (1928-2016) ―per tesitura, que no per repertori― hagen segut els únics haute-contre d'entitat en el XX.

Tenor rossiniano

Al tenor rossiniano se li exigix virtuosisme en l'agilitat, domini tècnic per a terribles bots d'octava i aguts altíssims que en freqüència deuen atacar-se en falsete. Es pot destacar com a especialistes moderns a [[Rockwell Blake]] (1951-), Chris Merrit (1952-) i Bruce Ford (1954-).

Tenor mozartiano

Per al tenor mozartiano l'element més important és l'aborde instrumental de la veu, lo que implica: una emissió vocal esvelta i impecable, perfecció en l'entonament, en el legato, en la dicció i en el fraseo, capacitat per a fer front a les exigències dinàmiques indicades en la partitura, bellea tímbrica, llínea de vora segura resultant d'un perfecte soport i el perfecte domini tècnic del fiato, inteligència musical, disciplina corporal, elegància, noblea, agilitat i habilitat per a eixecutar i contindre l'expressivitat dramàtica dins de l'estret marge impost per l'estricte estil mozartiano, sent l'estil mozartiano mateixa el principal requeriment a complir. La tradició alemana del tenor mozartiano data de finals dels anys 1920, quan dits tenors varen començar a fer us de la tècnica desenrollada per Caruso per a conseguir i incrementar la dinàmica i l'expressivitat requerides per Mozart. Les referències comencen en Marcel Wittrich (1901-1955) a fins dels anys 1920 i continuen en Walther Ludwig (1902-1981), Joseph Schmidt (1904-1942), Anton Dermota (1910-1989), Fritz Wunderlich (1930-1966) i

Francisco Araiza (1950-), sent este últim qui ha deixat ellegat mozartiano més abundant incloent 15 gravacions, 7 rols i més de 350 presentacions documentades en els principals teatres del món durant un periodo de 25 anys.

Tenorino

El tenorino és el tenor de veu chicoteta, jove i blanca, al que, en òpera, es confien rols usualment secundaris. Antigament se'ls cridava falsetistas, per amprar com a base tècnica un estil similar a la veu del falsete. Va haver una época en que els tenorini espanyols varen estar en voga en la Capella Pontifícia, a on se'ls denominava alti naturali, per a diferenciar-els dels contratenores, sopranistas i altistas castrati. Actualment, esta veu es caracterisa per ser de to agut i tindre un timbre jove. Un eixemple aproximat a este tipo de veu va ser Michael Jackson (1958-2009).

Vore també

• baríton
• baix (veu)
• contralto
• contratenor
• mezzosoprano
• sopranista
• soprano

Bibliografia

• Appelman, D. Ralph: The Science of Vocal Pedagogy: Theory and Application. Indiana University Press, 1986. ISBN 978-0-253-20378-6
• Boldrey, Richard: Guide to Operatic Rols and Arias. Caldwell, 1994. ISBN 978-1-877761-64-5
• Cotte, R. J. V. «Trial, French family of musicians» en The New Grove Dictionary of Opera. ed. Stanley Sadie. Londres: Macmillan, 1992.
• Fallows, David & Jander, Owen: «Tenor» en grovemusic. com Grove Music Online [1] archivat en Wayback Machine. ed. L. Macy (consultat el 25-11-2008).
• McKinney, James: The Diagnosis and Correction of Vocal Faults. Genovex Music Group, 1994. ISBN 978-1-56593-940-0
• Stark, James: Bel Vora: A History of Vocal Pedagogy. University of Toronto Press, 2003. ISBN 978-0-8020-8614-3
• Smith, Brenda: Choral Pedagogy. Plural, 2005. ISBN 978-1-59756-043-6

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Tenor.
• scribd. com/doc/30790344/El-siglo-de-els-tenores-La-voz-masculina-en-la-opera-Romantica El sigle dels tenors