Música del Romanticisme

En la música, el Romanticisme va ser un periodo que va transcórrer, aproximadament, entre els anys 1810 i la primera década de el XX, i sol englobar tota la música escrita d'acort a les normes i formes de dit periodo.

El Romanticisme musical és un periodo de la música acadèmica que va ser precedit pel Classicisme i seguit pel Impressionisme. Està relacionat, per supost, en el Romanticisme en atres disciplines: la corrent de canvis en Lliteratura, Belles arts i Filosofia, encara que sol haver llaugeres diferències temporals ya que, el Romanticisme en aquelles Arts i en la Filosofia, se sol reconéixer entre els anys 1780 i 1840.

El Romanticisme com a moviment global en les Arts i la Filosofia té com a precepte que la veritat no podia ser deduïda a partir d'axiomas i que, en el món, hi havia realitats inevitables que solament es podien captar per mig de l'emoció, el sentiment i l'intuïció. La música del Romanticisme intentava expressar estes emocions cap a una persona o objecte al com vullgues o aprecia.

Òpera romàntica (1800-1929)

La òpera va tendir a mesclar entre les formes establides en el barroc o el classicisme. Este procés va alcançar el seu apogeu en les òperes de Wagner, en les quals la música s'organisa en un fluix musical continu, sense la clara divisió d'àrias, cors, recitativos, etc., pròpia de les òpera anteriors.

També varen ocórrer atres canvis. Els castrati varen desaparéixer i per tant els tenorés varen adquirir rols més heròics i els cors es varen tornar més importants. Quan va acabar este periodo, el verismo es va popularisar en Itàlia retratant, en l'òpera, escenes realistes més que històriques o mitològiques. En França, la tendència també es va acollir i varen quedar eixemples populars com Carmen de Bizet.

Molts compositors del Romanticisme, a partir de la segona mitat de el XIX, varen escriure música nacionaliste, que tenia alguna conexió particular en el seu país. Açò es va manifestar de vàries maneres. Els temes de les òperes de Mijaíl Glinka, per eixemple, són específicament russos, mentres que Bedřich Smetana i Antonín Dvořák varen utilisar ritmes i temes de les danses i cançons populars cheques. A finals de el XIX, Jean Sibelius va escriure Kullervo, música basada en l'èpica finlandesa (el Kalevala) i la seua peça Finlàndia es va convertir en un símbol del nacionalisme finés.

L'element vocal en la música romàntica

L'época del Romanticisme no va ser un sigle de grans composicions vocals. Varen subsistir encara una série de compositors a capela, exquisits i refinats, com Mendelssohn i Brahms, que varen conseguir efectes d'harmonia i cromatisme inconcebibles en el XVI, que va ser l'edat florida de l'estil a capela. Especialment, en Alemània, el mig per a conseguir este refinament varen ser les composicions corals per a hòmens, les quals, no obstant, no varen deure el seu impuls a raons purament artístiques, puix es varen convertir en expressió del nacionalisme o de les activitats partidistes, mentres que el restant de les manifestacions de base vocal varen caure en desús. Els grans adalides del periodo romàntic no varen pensar, ni per un moment, en compondre obres per a l'iglésia i contribuir aixina a que s'escoltaren els versículs de la Bíblia que glorificaran a Deu.

Es varen escriure oratorios religiosos i profans, com Elías de Félix Mendelssohn i El paraís i la peri de Robert Schumann. Brahms va escriure Un rèquiem alemà, obra religiosa en text totalment en alemà. També es varen escriure misses i atres obres religioses. El Au María de Schubert és un lied per a vora i piano.

Instrumentació

Com en atres periodos, l'instrumentació es va adaptar als requeriments musicals del periodo. Compositors com Hector Berlioz, varen orquestar les seues obres d'una forma mai abans escoltada, donant-li una nova prominència als instruments de vent. El tamany de l'orquesta estàndar va aumentar i es varen incloure instruments tals com el piccolo i corno anglés, que abans s'utilisaven molt ocasionalment. Mahler va escriure el seu octava simfonia, coneguda com la "Simfonia dels mil" per la massa orquestal i coral que es requerix per a interpretar-la.

Ademés de necessitar una orquesta més gran, les obres del Romanticisme es varen tornar més llargues. Una simfonia típica d'Haydn o Mozart, compositors del classicisme, pot durar aproximadament vint o vinticinc minuts. Ya la tercera simfonia de Beethoven, que se sol considerar com del Romanticisme inicial, dura al voltant de quarantacinc minuts. I esta tendència va créixer notablement en les simfonies d'Anton Bruckner i va alcançar les seues cotes màximes en el cas de Mahler, en simfonies que tenen una hora de duració (com és el cas de la primera i la quarta) fins a simfonies que duren més d'una hora i mija (com la tercera o octava).

Per un atre costat, en el Romanticisme va créixer l'importància de l'instrumentiste virtuós. El violiniste Niccolò Paganini va ser, no solament una de les estreles musicals de principis de el XIX sino també el primer gran virtuós reconegut a nivell mundial. Liszt, ademés de ser un notable compositor, va anar també un virtuós del piano, molt popular. Durant les interpretacions dels virtuosos, solien destacar més ells que la música que estaven interpretant.

Estos són alguns dels instruments que apareixen en el Romanticisme:

Vent

Contrafagot: Espècie de fagot de grans dimensions, els sons de les quals es produïxen a l'octava greu del fagot ordinari.

Saxofón: Instrument de vent compost d'un tubo cònic de metal encorvado en forma d'O, en vàries claus i una #filtre de fusta i canya. Els hi ha de varis tamanys.

Corno anglés: Instrument de vent, més gran i de sò més greu que l'oboe.

Tuba: Instrument de vent de grans proporcions i de sonoritat voluminosa i greu.

Corda

Piano: Encara que ya existia en el Classicisme, el piano és el gran instrument del romanticisme. Permet la major expressivitat als compositors, que són, moltes voltes, virtuosos d'este instrument.

Cronologia

Les raïls clàssiques del Romanticisme (1780-1815)

En la lliteratura, se sol dir que el Romanticisme es va donar inici en els anys 1770-1780, en el moviment alemà cridat Sturm und Drang. Va ser principalment influenciat per Shakespeare, les sagues folklòriques, reals o fictícies, i per la poesia de Homero. Escritors com Goethe o Schiller, varen canviar radicalment les seues pràctiques, mentres en Escòcia Robert Burns transcribía la poesia de les cançons populars. Este moviment lliterari es va reflectir de vàries maneres en la música del periodo clàssic, incloent l'obra de Mozart en l'òpera alemana, l'elecció de les cançons i melodies que s'utilisarien en treballs comercials i en l'increment gradual de la violència en l'expressió artística. No obstant, l'habilitat o interés de la majoria dels compositors per a adherir-se a el "Romanticisme i la revolució" estava llimitada per la seua dependència a les corts reals. Eixemple d'això és l'història de l'estrena de Li nozze vaig donar Figaro de Mozart, que va ser censurada per ser revolucionària.

Inclús en térmens purament musicals, el Romanticisme va prendre la seua substància fonamental de l'estructura de la pràctica clàssica. En este periodo es varen incrementar els estàndarts de composició i interpretació i es varen crear formes i conjunts estàndar de músics. Sense faltar a la raó, I. T. A. Hoffmann va cridar "tres compositors romàntics" a Haydn, Mozart i Beethoven. Una de les corrents internes més importants del classicisme és el rol del cromatisme i l'ambigüitat harmònica. Tots els compositors clàssics més importants varen utilisar l'ambigüitat harmònica i la tècnica de moure's ràpidament entre distintes tonalitats sense establir una verdadera tonalitat. Un dels eixemples més coneguts d'eixe caos harmònic es troba al principi de La Creació de Haydn. No obstant, en totes estes excursions la tensió es basava en seccions articulades, un moviment cap a la dominant o la relativa major i una transparència de la textura.

Per als anys 1810 s'havia combinat l'utilisació del cromatisme i la tonalitat menor, el desig de moure's a més tonalitats per a conseguir un ranc més ampli de música i la necessitat d'un major alcanç operístic. Mentres Beethoven va ser tingut després com la figura central de moviment, compositors com Muzio Clementi o Louis Spohr representaven millor el gust de l'época d'incorporar més notes cromàtiques en el seu material temàtic. La tensió entre el desig de més color i el desig clàssic de mantindre l'estructura, va comportar a una crisis musical. Una resposta va ser moure's cap a l'òpera, a on el text podia otorgar una estructura inclús quan no hi haguera models formals. I. T. A. Hoffman, conegut actualment més per les seues crítiques musicals, va presentar en la seua òpera Undine (1814) una innovació musical radical. (No confondre en la de Tchaikovski de 1869). Una atra resposta a esta crisis es va obtindre per mig de l'utilisació de formes més curtes, incloent algunes noves com el nocturn, a on l'intensitat harmònica en sí mateixa era suficient per a moure la música alvance.

Romanticisme primerenc (1815-1829)

En la segona década de el XIX, el canvi a noves fonts per a la música, junt a un us més accentuat del cromatisme en les melodies i la necessitat de més expressivitat harmònica, varen produir un canvi estilístic palpable. Les raons que varen motivar este canvi no varen anar merament musicals sino també econòmiques, polítiques i socials. L'escenari estava preparat per a una nova generació de compositors que podia parlar-li al nou ambient europeu post-napoleònic.

En el primer grup de compositors se sol agrupar a Beethoven, Louis Spohr, I. T. A. Hoffmann, Carl Maria von Weber i Franz Schubert. Estos compositors varen créixer en mig de la dramàtica expansió de la vida concertística de finals de el XVIII i principis de el XIX, i açò li va donar forma als seus estils i expectatives. Molts varen saludar a Beethoven com el model a seguir o, a lo manco, a aspirar. Les melodies cromàtiques de Muzio Clementi i les òperes de Rossini, Cherubini, Spontini i Mehul, també varen eixercir certa influència. Al mateix temps, la composició de cançons per a veu i piano sobre poemes populars, per a satisfer la demanda d'un creixent mercat de llars de classe mija, va ser una nova i important font d'entrades econòmiques per als compositors.

Els treballs més importants d'esta ona de compositors romàntics varen ser potser els cicles de cançons i les simfonies de Schubert, les òperes de Weber, especialment El caçador furtivo, Euryanthe i Oberón. Per a l'época, les obres de Schubert solament es varen interpretar davant audiències llimitades i solament varen poder eixercir un impacte notable gradualment. Pel contrari, les obres de John Field es varen conéixer ràpidament, en part degut a que era capaç de compondre menudes i "característiques" obres per a piano i danses.

Romanticisme mig (1830-1850)

La següent cohorte de compositors romàntics inclou a Franz Liszt, Robert Schumann, Félix Mendelssohn, Frédéric Chopin, Hector Berlioz i Johannes Brahms. Ells varen nàixer en el XIX i varen iniciar pronte la producció de composicions de gran valor. Mendelssohn va anar particularment precoç, escrivint els seus primers quartets, un octet per a cordes i música orquestal abans de complir els vint anys. Chopin es va abocar a la música per a piano, incloent etudes (estudis) i dos concerts per a piano. Schumann va compondre exclusivament per a piano fins a 1839 quan, per consell de la seua esposa va començar a compondre música solista, camerística i orquestal. Berlioz compondria la primera simfonia notable després de la mort de Beethoven, la mencionada Simfonia fantàstica. Liszt va compondre música orquestal, pero és conegut per innovar en la tècnica del piano, els seus estudis transcendentals estan entre les obres que requerixen major virtuosisme. Brahms seria considerat el successor de Beethoven; inclús la primera simfonia d'est seria considerada "la dècima simfonia" de Beethoven.

Al mateix temps es va establir lo que ara es coneix com "òpera romàntica", en una forta conexió entre París i el nort d'Itàlia. La combinació del virtuosisme orquestal francés, les llínees vocals i poder dramàtic italians, junt a llibrets que es basaven en la lliteratura popular, varen establir les normes que continuen dominant l'escena operística. Les obres de Vincenzo Bellini i Gaetano Donizetti varen ser inmensamente populars en esta época.

Un aspecte important d'esta part del Romanticisme va ser l'àmplia popularitat alcançada pels concerts per a piano (o "recitals", com els cridava Franz Liszt), que incloïen improvisacions de temes populars, peces curtes i atres més llargues, tals com les sonates de Beethoven o Mozart. Una dels exponents més notables de les obres de Beethoven va ser Clara Wieck, que després es casaria en Robert Schumann. Les noves facilitats per a viajar que s'oferien en l'época, gràcies al tren i després al vapor, varen permetre que sorgiren grups internacionals de fanàtics de pianistes virtuosos, com Liszt o Chopin. Estos concerts es varen transformar en events per sí mateixos. Niccolò Paganini, famós virtuós del violí, va ser pioner d'este fenomen.

És important notar que el Romanticisme no era l'únic, i ni tan sols el més important, gènero musical de l'época, ya que els programes dels concerts estaven en gran mida dominats per un gènero post-clàssic, ejemplificado pel Conservatori de París, aixina com la música cortesana. Açò va començar a canviar en l'auge de certes institucions, tals com les orquestes simfòniques en temporades regulars.

Va ser en este moment quan Richard Wagner va produir la seua primera òpera exitosa, i va iniciar la seua busca de noves formes per a expandir el concepte dels "drames musicals". Wagner agradava cridar-se a sí mateixa revolucionari i tenia constants problemes en els seus prestamistes i en les autoritats; al mateix temps es va rodejar d'un círcul de músics en idees paregudes, com Franz Liszt, en els qui es va dedicar a crear la "música del futur".

Sol indicar-se que el romanticisme lliterari va terminar en 1848, en les revolucions que varen ocórrer eixe any i que varen marcar una fita en l'història d'Europa, o a lo manco en la percepció de les fronteres de l'art i la música. En el advenimiento de l'ideologia "realista", i la mort de figures com Paganini, Mendelssohn i Schumann, i el retir de Liszt dels escenaris, va aparéixer una nova generació de músics. Alguns argumenten que esta generació deuria cridar-se victorians més que romàntics. De fet, els anys finals de el XIX solen descriure's com a Romanticisme tardà.

Romanticisme tardà (1850-1870)

En aplegar a la segona mitat de el XIX, molts dels canvis socials, polítics i econòmics que es varen iniciar en l'era post-napoleònica, es varen afirmar. El telégraf i les vies ferroviàries varen unir a Europa molt més. El nacionalisme, que va ser una de les fonts més importants del principi de sigle, es va formalisar en elements polítics i llingüístics. La lliteratura que tenia com a audiència la classe mija, es va convertir en l'objectiu principal de la publicació de llibres, incloent l'ascens de la novela com la principal forma lliterària.

Moltes de les figures de la primera mitat de el XIX s'havien retirat o havien mort. Molts uns atres varen seguir atres camins, aprofitant una major regularitat en la vida concertística, i recursos financers i tècnics disponibles. En els anteriors cinquanta anys, moltes innovacions en l'instrumentació, incloent el piano d'acció de doble escape (double escarpment), els instruments de vent en vàlvules, i la barbada (chin rest) dels violins i violes, varen passar de ser alguna cosa nou a estàndart. L'increment de l'educació musical va servir per a crear un públic més ampli per a la música per a piano i els concerts de música més sofisticats. En la fundació de conservatoris i universitats es va obrir la possibilitat als músics de fer carreres estables com a professors, en lloc de ser empresaris que depenien dels seus propis recursos. La suma d'estos canvis pot vore's en la titánica ona de simfonies, concerts i poemes simfònics que varen ser creats, i l'expansió de les temporades d'òperes de moltes ciutats i països, com París, Londres o Itàlia.

El periodo romàntic tardà també va vore l'auge dels gèneros cridats "nacionalistes" que estaven associats en la música popular (folklòrica) i la poesia de determinats països. La noció de música alemana (Bruch) o italiana (Puccini), ya estava largamente establida en l'història de la música, pero a partir de finals de el XIX es varen crear els subgéneros rus (Glinka, Músorgski, Rimski-Kórsakov, Cui, Balákirev, Borodin, Chaikovski), chec (Smetana, Dvořák), noruec (Grieg), finlandés (Sibelius), espanyol (Albéniz, Granados), britànic (Elgar, Delius) i nortamericà (Parker, Mac Dowell). Molts compositors varen ser expressament nacionalistes en els seus objectius, buscant compondre òpera o música associada en la llengua i cultura de les seues terres d'orige.

Post-romanticisme (1870-1949)

Es pot considerar un moviment de finals de el XIX i principis de el XX que es diferencia del Romanticisme per l'exuberància orquestal i la desmesura en els desenrolls simfònics, també es caracterisa per un intens cromatisme que supera a Richard Wagner. En els compositors postrománticos s'observa la melancolia que els produïx la pèrdua de la cultura romàntica.

Els compositors més representatius d'este estil varen ser Anton Bruckner, Gustav Mahler i Richard Strauss.

El músic romàntic

Per l'actitut davant la societat i el món, Beethoven es va convertir en el model del moviment romàntic, que al mateix temps no deixava de ser un model perillós. Va ser, certament, la figura d'este la que va proporcionar a l'era romàntica el paradigma per al seu concepte de "Artiste". Açò no va fer desaparéixer l'idea que es tenia de "músic" que prestava a la societat un servici directe, és dir, la vora, organista d'iglésia, cantant de cor, director d'orquesta de teatre i un llarc etcétera.

Lo que sí està clar és que l'etapa romàntica va donar lloc a l'enfrontament entre el "artiste" i el "filisteo", com dia Robert Schumann musicalment en la seua obra Carnestoltes. En Beethoven es va iniciar un periodo en el que les simfonies, oratorios, música, coral i lírica, de tot tipo, i inclús les òperes, es componien sense que ningú les encarregara, per a un públic imaginari, per al futur i per a l'eternitat.

L'aïllament del músic romàntic no es va produir sense un efecte retroactiu en la seua personalitat i en el caràcter de la seua obra. En anterioritat a 1800 tota composició tenia que ser susceptible d'una valoració immediata; si la desviació de les velles costums, de la tradició, era excessiva, no quedava exenta de perills, com més d'un compositor va tindre ocasió de deprendre per pròpia experiència. Est va ser el cas de Monteverdi, Gluck, o Haydn entre uns atres.

Per un atre costat, competir en originalitat era més l'excepció que la regla. Aixina que, les generacions se succeïen. Els músics romàntics varen plantar cara a la tradició, i no solament varen deixar d'evitar l'originalitat, sino que la varen perseguir i quant més lliure d'idees preconcebudes estiguera una obra, tant major era l'estimació que despertava.

La música romàntica, la música de el XIX, apareix repleta d'una successió de personalitats de lo més variades, en una série de perfils molt més acusats i diferenciats que en els sigles precedents i resulta una tasca molt difícil traçar en nitidea la trayectòria de la seua evolució.

Romanticisme en el XX

Molts dels compositors que varen nàixer en el XIX i varen continuar component ya entrat el XX, varen utilisar formes que estaven en clara conexió en l'era musical prèvia, incloent a Serguéi Rajmáninov, Giacomo Puccini, Richard Strauss i Kurt Atterberg. Per un atre costat, molts dels compositors que després varen ser identificats com a modernistes, varen escriure en els seus inicis obres en un marcat estil romàntic, com per eixemple Igor Stravinsky (és notable el seu ballet El pardal de fòc), Arnold Schoenberg (Gurrelieder), i Béla Bartók (El castell de Barba Blava). Pero el vocabulari i l'estructura musical de finals de el XIX no es va quedar allí; Ralph Vaughan Williams, Erich Korngold, Berthold Goldschmidt i Serguéi Prokófiev varen continuar este gènero de composició més allà de 1950.

Encara que algunes noves tendències, com el neoclassicisme o la música atonal, varen qüestionar la preeminència del gènero romàntic, l'interés per utilisar un vocabulari cromàtic centrat en la tonalitat, va seguir present en les obres més importants. Samuel Barber, Benjamin Britten, Gustav Holst, Dmitri Shostakóvich, Malcolm Arnold i Arnold Bax, encara que es consideraven a sí mateixos compositors moderns i contemporàneus, varen mostrar freqüentment tendències romàntiques en les seues obres.

El Romanticisme va alcançar un nadir retòric i artístic al voltant de 1960: tot indicava que el futur estaria format per gèneros de composició avant garde o en algun tipo d'elements neo-clàssics. Mentres Hindemith retornava a estils més reconeixibles en les seues raïls romàntiques, molts compositors es varen moure en atres direccions. Semblava que solament en la URSS o China, a on hi havia una jerarquia acadèmica conservadora, el romanticisme tenia un lloc. No obstant, a finals de 1960 es va iniciar un revival de la música que tenia una superfície romàntica. Compositors com George Rochberg varen passar de la música serial a models basats en Gustav Mahler, un proyecte en el que va estar acompanyat d'uns atres com Nicholas Maw i David Del Tredici. Este moviment se sol denominar neorromanticismo, i inclou obres tals com la Primera simfonia de John Corigliano.

Una atra àrea a on el gènero romàntic ha sobrevixcut, i inclús ha florit, és en les bandes sonores. Molts dels primers emigrants que escapaven de la Alemània nazi varen ser compositors judeus que havien estudiat en Mahler o els seus discípuls en Viena. La partitura de la película Lo que el vent es va dur del compositor Max Steiner, és un eixemple de l'us dels leitmotivs wagnerianos i l'orquestació mahleriana. La música dels films de la Era dorada d'Hollywood va ser composta en gran mida per Korngold i Steiner, aixina com Franz Waxman i Alfred Newman. La següent generació de compositors per al cine, composta per Alexander North, John Williams, i Elmer Bernstein es va basar en esta tradició en la composició de la música orquestal per a cine més familiar de finals de el XX.

Formes musicals del Romanticisme

El periodo romàntic musical va durar de 1820 fins a 1914 per la qual cosa l'instrument més utilisat va ser el piano, a on compositors com Chopin, Liszt, Schumann, Schubert, es varen dedicar a compondre un extens repertori basat en sonates i concerts. En el camp de la música simfònica orquestal va ser el Poema Simfònic creat per Franz Liszt, era una peça d'un moviment, lliure de les lligaces de la forma i la Simfonia Programàtica creada per Hector Berlioz, alcançant la seua més forta expressió i sentit universal, alcançant paràmetros nous en l'art, per fòra de la música en sí mateixa. En la vora lírica, la forma Lied de Brahms, Mendelssohn, Liszt i Schubert, eren peces per a veu (per lo general masculines) en acompanyament de piano.

La forma en la simfonia romàntica

Des de l'inici mateix, els romàntics varen adoptar una actitut relaixada en lo que a la forma simfònica es referix.

Per a esta época ya s'havia estrenat i editat la Heròica, eixe model de gravetat suprema que sona com un himne de les més pura estructura. Eixa composició a on cap instrument s'impon dins del conjunt i a on tots contribuïxen a l'objectiu simfònic global.

Vore també

• Dònes en la música
• Història de la música
• Història de l'òpera
• Max Bruch
• Guerra dels romàntics
• Música modernista