Jean Sibelius

Archiu:Jean Sibelius in 1890 (cropped).jpg

Jean Sibelius

   

Jean Sibelius (Plantilla:Àudio-AFI), registrat en nàixer com Johan Julius Christian Sibelius (Hämeenlinna, 8 de decembre de 1865-Järvenpää, 20 de setembre de 1957), va anar un compositor i violiniste finlandés de finals del Romanticisme i començos del Modernisme. És àmpliament reconegut com el millor compositor del seu país i, a través de la seua música, a sovint se li atribuïx haver ajudat a Finlàndia a desenrollar una identitat nacional durant la seua lluita per l'independència de Rússia.

El núcleu de la seua obra és el seu conjunt de sèt simfonias que, com el restant de les seues obres més importants, seguixen interpretant-se i gravant-se en el seu país natal i a nivell internacional. Les seues composicions més conegudes són Finlàndia, la Suite Karelia, Valse trista, el concert per a violí, la simfonia coral Kullervo i El cisne de Tuonela (de la Suite Lemminkäinen). També destaquen peces inspirades per la epopeya nacional finlandesa, el Kalevala, més d'un centenar de cançons per a veu i piano, música incidental para numeroses obres de teatre, l'òpera Jungfrun i tornet (La verge de la torre), música, música de piano, música ritual masónica, i 21 peces de música coral. A lo llarc de la seua carrera, es va inspirar a sovint en la naturalea i la mitologia nòrdica.

Sibelius va compondre prolíficamente fins a mediats de la década de 1920, pero despuix de terminar la seua Sèptima simfonia (1924), la música incidental per a La tempestat (1926), i el poema simfònic Tapiola (1926), no va conseguir concloure obres de gran envergadura en els seus últims trenta anys, un decliu sorprenent i desconcertante comunament conegut com «El Silenci de Järvenpää», l'ubicació de la seua casa. A pesar de que presuntament va deixar de compondre, va seguir intentant-ho, incloent resultats infructuosos en una Octava simfonia. En els seus últims anys, va escriure música masónica i va revisar algunes obres anteriors, mentres mantenia un interés actiu pero no sempre favorable cap als nous desenrolls en el món de la música.

El billet de 100 marcs finlandesos duya el seu efigie fins a 2002, data en que es va produir l'entrada en circulació del euro. Des de 2011, Finlàndia celebra un Dia de la Bandera, el 8 de decembre, que coincidix en el natalici del compositor, també conegut com el «Dia de la Música finlandesa». En 2015, en el 150.º aniversari del naiximent del compositor, es varen portar a terme una série de concerts especials i events, especialment en la ciutat d'Helsinki.

Biografia

Infància

Johan Julius Christian Sibelius va nàixer el 8 de decembre de 1865 en Hämeenlinna, una menuda localitat situada a cent quilómetros al nort d'Helsinki, la capital de Finlàndia. Va ser el segon dels tres fills del doctor en medicina Christian Gustaf Sibelius i de Maria Charlotta Sibelius, de fadrina Borg, abdós suecoparlantes. El nom de la família deriva de la facenda Sibbe, en Uusimaa Oriental, que era propietat del seu besyayo patern. El pare de Sibelius va morir de febra tifoidea en juliol de 1868, despuix d'un duríssim hivern que va provocar una hambruna general i la proliferació de malalties contagioses, deixant en si deutes substancials. Com a resultat, la seua mare —que estava de nou embarassada— va tindre que vendre les seues propietats i va ser acollida per la seua mare Katarina Borg, que també vivia en Hämeenlinna. Sibelius, per tant, es crie en un entorn marcadament femení. L'única influència masculina llavors va ser el seu tio, Pehr Ferdinand Sibelius, que estava interessat en la música, especialment el violí. Va ser ell qui va regalar al chicon un violí quan tenia dèu anys i més alvance ho va animar a mantindre el seu interés en la composició. Per a Sibelius, el tio Pehr no solament va ocupar el lloc d'un pare, sino també el de conseller musical.

Des de primerenca edat, Sibelius va mostrar un fort interés per la naturalea. Solia caminar en freqüència pel camp quan la família es traslladava a la localitat costera de Loviisa durant els mesos estivals. En les seues pròpies paraules: «Per a mi, Loviisa representa el sol i la felicitat, Hämeenlinna va ser a on vaig assistir a l'escola. Loviisa era la llibertat». A l'edat de sèt anys, va escomençar a rebre lliçons de piano de la seua tia Julia, que era molt estricta i ho colpejava en els nuguets cada volta que s'equivocava. Pero pronte va progressar ràpidament, permetent-se el lux de criticar a atres alumnes de la seua tia i improvisant en fluïdea. Més alvance va reprendre el violí, el seu instrument preferit, i formava trios en la seua germana major Lindo, al piano, i en el seu germà Christian, que tocava el violonchelo i aplegaria a ser un eminent psiquiatra encara recordat per les seues contribucions a la siquiatria moderna en Finlàndia. Ademés, Sibelius a sovint tocava en els quartets en les famílies veïnes, deprenent el repertori de música. Han sobrevixcut fragments de les seues primeres composicions de l'época: un trio, un quartet de piano i una Suite en re menor per a violí i piano. D'al voltant de 1881, existix una composició curta en pizzicato titulada Vattendroppar («Gotes d'aigua») per a violí i violonchelo, encara que és possible que es tractara d'un eixercici musical. La primera referència que pot trobar-se sobre la composició és en una carta d'agost de 1883, en la qual revela que havia compost un trio i estava treballant en un atre: «Són prou pobres, pero està ben tindre alguna cosa que fer en els dies de pluja». En 1881, va començar a prendre lliçons de violí del director d'orquesta local, Gustavo Levander, desenrollant de colp i repent un fort interés per l'instrument. Va posar tot el seu encabotament en convertir-se en un gran virtuós del violí, i en poc temps va conseguir ser un consumat intérpret, tocant el Concert en el meu menor de Ferdinand David en 1886 i, a l'any següent, els dos últims moviments del concert per a violí de Mendelssohn en Helsinki. A pesar del seu èxit com a instrumentiste, finalment va elegir ser compositor.

A pesar de que la seua llengua materna era el suec, en 1874 Sibelius va assistir a l'escola preparatòria Lucina Hagman, les classes de la qual eren en finés. En 1876, va poder continuar la seua educació en finés en el Liceu Normal Hämeenlinna a on va demostrar ser un alumne prou distret a pesar de que va tindre bons resultats en matemàtiques i botànica. Va tindre que repetir un any, pero aixina i tot va conseguir aprovar l'examen d'educació secundària en 1885 que li va permetre estudiar en l'universitat. De chiquet, responia al nom de Janne, una forma coloquial de Johan. No obstant, va decidir seguir l'eixemple del seu tio Johan Sibelius, que era mariner i va fallir en La Habana en la década de 1860, que en els seus viages d'ultramar amprava la forma francesa Jean, costum arraïlada entre les classes educades finlandeses. En els seus anys d'estudiant en Helsinki, va decidir aprofitar les targetes de visita del seu difunt tio per a presentar-se en societat, a modo de nom artístic, sent conegut a partir d'aquell llavors com Jean Sibelius.

Estudis i inicis de la seua carrera

Despuix de graduar-se en l'escola secundària en 1885, Sibelius va començar a estudiar dret en l'Universitat Imperial Alejandro en Finlàndia, pero va mostrar molt més interés en la música, i pronte es va traslladar a l'Institut de Música d'Helsinki (ara Acadèmia Sibelius), a on va estudiar de 1885 a 1889. Un dels seus mestres va ser el seu fundador, Martin Wegelius, que va fer molt per a recolzar el desenroll de l'educació en Finlàndia i va donar al autodidacta Sibelius les seues primeres classes formals de composició. Una atra influència important va ser el seu mestre Ferruccio Busoni, un pianiste en qui va mantindre una amistat de per vida. En el seu círcul propenc d'amics es contaven el pianiste i escritor Adolf Paul i el futur director d'orquesta Armes Järnefelt, qui li va presentar a la seua influent família i a la seua germana Aino, la seua futura esposa. La seua obra més destacable durant este periodo és la Sonata per a violí en fa, i és possible que s'inspirara en la sonata per a violí de la mateixa tonalitat del compositor noruec Grieg.

Sibelius va continuar els seus estudis en Berlín (de 1889 a 1890) en Albert Becker i en Viena (de 1890 a 1891) en Robert Fuchs i l'hongarés Károly Goldmark. En Berlín, va tindre l'oportunitat d'ampliar la seua experiència musical assistint a una gran varietat de concerts i òperes, incloent l'estrena del poema simfònic Don Juan de Richard Strauss. També va escoltar al compositor finlandés Robert Kajanus dirigint a la Filharmònica de Berlín en un programa que incloïa el seu poema simfònic Aino, una peça patriòtica que be podria haver desencadenat més vesprada l'interés de Sibelius per l'us del poema épico Kalevala com a base per a les seues composicions. En la seua estància en Viena, es va interessar especialment en la música d'Anton Bruckner, a qui, durant una época, va considerar com «el millor compositor viu», encara que va seguir mostrant interés en les obres ya consolidades de Beethoven i Wagner. Va gojar del seu any en Viena, corrent-se chales i jugant a les apostes a sovint en els seus nous amics. Va ser també en Viena a on va retornar a la composició orquestal, treballant en la Obertura en el meu major i la Scène de Ballet. Mentres s'embarcava en Kullervo, un treball orquestal inspirat en el Kalevala, va caure malalt, pero va recuperar la salut despuix de l'extracció d'un càlcul biliar. Poc despuix de la seua tornada a Helsinki, Sibelius va gojar dirigint la seua obertura i la Scène de Ballet en un concert popular. Cada volta més interessat per tot lo finlandés, també va continuar treballant en Kullervo, per a lo que va aplegar a visitar, a finals de 1891 en Porvoo, a la famosa recitadora de poemes rúnics tradicionals Larin Paraske, el ritme de les cançons del qual va procurar reflectir en la seua música. L'obra, que es va estrenar en Helsinki el 28 d'abril de 1892, va anar un èxit enorme.

Va ser llavors quan Sibelius finalment va abandonar les seues aspiracions com a violinista:

La meua tragèdia és que volia ser un célebre violiniste a qualsevol preu. Des dels 15 anys tocava el violí pràcticament des del matí a la nit. Odiava la ploma i tinta —per desgràcia he preferit un elegant arc de violí—. El meu amor pel violí va durar prou temps i va ser molt dolorós descobrir que havia començat massa tarde els meus estudis per a l'exigent carrera de virtuós.

Ademés dels llarcs periodos que va passar estudiant en Viena i Berlín (1889-91), en 1900 va viajar a Itàlia, a on va passar un any en la seua família. Va compondre, va dirigir i va socialisar de forma activa en els països escandinaus, Regne Unit, França, Alemània, i més alvance als Estats Units.

Matrimoni i ascens a la fama

Mentres Sibelius estava estudiant música en Helsinki, en l'autumne de 1888, Armes Järnefelt, un amic de l'Institut de Música, ho va invitar a la casa de la seua família. Allí va conéixer a Aino, una jove de 17 anys de la que es va enamorar de colp i repent, filla del general Alexander Järnefelt, governador de Vaasa, i Elisabeth Clodt von Jürgensburg, una aristócrata d'ascendència bàltica. La boda es va celebrar el 10 de juny de 1892 en Maxmo. Varen passar la seua lluna de mel en Carelia, breçol del Kalevala i lloc que també va servir a Sibelius com a inspiració per al poema simfònic En saga, Les llegendes de Lemminkäinen i la Suite Karelia. La construcció d'Ainola, la seua casa situada en el llac Tuusula, Järvenpää, va concloure en 1903. Durant els seus anys en Ainola, varen tindre sis filles: Eva, Ruth, Kirsti (que va morir molt jove de febra tifoidea), Katarina, Margareta i Heidi. Eva es va casar en l'industrial, Arvi Henrik Paloheimo, que més vesprada es convertiria en el president d'Indústries Paloheimo. Ruth Snellman va ser una destacada actriu, Katarina Ilves es va casar en un banquer, i Heidi Blomstedt va ser una ceramista que es va casar en l'arquitecte Aulis Blomstedt. Margareta es va casar en el director d'orquesta Jussi Jalas, germà de Aulis Blomstedt.

En 1892, Sibelius va debutar en el camp de la música orquestal en Kullervo. Va ser descrita pel compositor Plantilla:Ill com «una erupció volcànica», mentres que Juho Ranta, que cantava en el cor, va afirmar, «es tractava de música finlandesa». A finals d'any, va fallir Katarina Borg, la yaya del compositor. Sibelius va ser al seu funeral, visitant la seua casa de Hämeenlinna per última volta ans que es venguera. El 16 de febrer de 1893, la primera versió (llarga) de En saga va ser presentada en Helsinki, encara que no va ser molt ben rebuda, els crítics varen sugerir que les seccions superfluas deurien eliminar-se (com en la versió de 1902). Encara menys èxit varen tindre tres actuacions més de Kullervo en març, que un crític va trobar incomprensible i carent de vitalitat. Despuix del naiximent de la primera filla de Sibelius, Eva, en abril, va tindre lloc l'estrena de la seua obra coral, El viage en barco de Väinämöinen; va ser un gran èxit i va rebre el respal de la prensa.

El 13 de novembre de 1893, la versió completa de Karelia va ser estrenada en una gala de l'associació d'estudiants en el Seurahuone en Viipuri, en la colaboració de l'artista Akseli Gallen-Kallela i l'escultor Emil Wikström que havien segut contractats per al disseny de l'escenografia. Mentres que la primera actuació va ser difícil d'apreciar per causa del soroll de fondo de l'audiència parlant, una segona funció el 18 de novembre va tindre més èxit. Ademés, el 19 i el 23 de Sibelius va presentar una versió estesa de la suite en Helsinki, dirigint l'orquesta de la Societat Filharmònica. La música de Sibelius cada volta estava més present en les sales de concert d'Helsinki. En la temporada 1894-95, obres com En saga, Karelia i Vårsång (composta en 1894) varen ser incloses en a lo manco setze concerts en la capital, per no parlar d'aquells en Turku. Quan es va interpretar una versió revisada el 17 d'abril de 1895, el compositor Oskar Merikanto va rebre Vårsång («Cançó de primavera») com «la més bella flor entre les peces orquestals de Sibelius».

Durant un periodo considerable, Sibelius va treballar en una òpera, Veneen luominen («La construcció del barco»), de nou basat en el Kalevala. Fins a cert punt es va vore influït per Wagner, pero finalment va rectificar i va buscar inspiració en els poemes simfònics de Liszt. Adaptada a partir de material de l'òpera que mai va aplegar a completar, la seua Suite Lemminkäinen consta de quatre llegendes en forma de poemes simfònics. Es va estrenar en Helsinki, el 13 d'abril de 1896 en tot l'aforament al complet. En contrast en l'entusiasme de Merikanto en la calitat finlandesa de l'obra, el crític de Karl Flodin va trobar el sol de corno anglés de El Cisne de Tuonela «molt llarc i avorrit», a pesar de que va considerar que la primera llegenda, Lemminkäinen i les donzelles de l'illa, representava la millor composició de Sibelius fins a la data.

Des de 1892 per les necessitats econòmiques de la seua família, Sibelius va tindre que impartir algunes assignatures en l'Institut de Música i en l'Escola de direcció de Kajanus, pero açò li deixava poc temps per a compondre. La situació va millorar considerablement quan, en 1898, el govern finlandés va decidir concedir-li un sucós subsidi anual de 3000 marcs. Inicialment era per dèu anys pero després es va transformar en vitalici. Va ser capaç de completar la música per a l'obra teatral d'Adolf Paul Rei Christian II. La seua estrena va tindre lloc el 24 de febrer de 1898 i les seues melodies pegadizas varen agradar al públic. Les partitures de les quatre cançons populars de l'obra es varen publicar en Alemània i es varen vendre exitosamente en Finlàndia. Quan la suite orquestal es va interpretar en Helsinki en novembre de 1898, Sibelius va comentar: «La música sonava excelent i els tempi sembla que estaven correctes. Crec que esta és la primera volta que he pogut conseguir que tot ixquera be». L'obra també es va interpretar en Estocolm i Leipzig.

En giner de 1899, Sibelius es va embarcar en el seu Primera simfonia en un moment en el que els seus sentiments patriòtics varen ser potenciats pels intents del sar Nicolás II de restringir els poders del Gran Ducado de Finlàndia. La simfonia va ser ben rebuda quan es va estrenar en Helsinki, el 26 d'abril de 1899, pero en el programa també es va estrenar la Cançó dels Atenienses, encara més convincent i descaradament patriòtica, escrita per a cor masculí i veus blanques. La cançó va supondre que Sibelius fora considerat un héroe nacional de colp i repent. Un atre treball patriòtic li va seguir el 4 de novembre en forma de huit quadros que representen episodis de l'història de Finlàndia coneguts com la Celebració de la Música de la Prensa. Havia segut escrit en apoyo de el personal del periòdic Päivälehti que havia segut suspés per un temps despuix de publicar una editorial criticant el govern rus. L'últim quadro, Finlàndia desperta, va anar especialment popular; despuix d'algunes revisions menors, es va convertir en la coneguda Finlàndia.

En febrer de 1900, Sibelius i la seua esposa varen sofrir en tristor la mort de la seua filla menor. No obstant, en primavera, Sibelius va marchar de gira internacional en Kajanus i la seua orquesta, presentant les seues obres més recents (incloent la versió revisada de la seua Primera simfonia) en tretze ciutats, com Estocolm, Copenhague, Hamburc, Berlín i París. Les crítiques varen ser molt favorables, granjear al compositor reconeiximent internacional en entusiastes informes en el Berliner Börsen-Courier, el Berliner Fremdenblatt i la Berliner Lokal Anzeiger.

Durant un viage en la seua família a Rapallo, en 1901, Sibelius va començar a escriure la seua Segona simfonia, en part inspirat pel sino de Don Juan en Don Giovanni de Mozart. Va ser terminada a principis de 1902 i la seua estrena va tindre lloc en Helsinki el 8 de març. L'obra va ser rebuda en gran entusiasme pels finlandesos. Merikanto va creure que va superar «inclús les expectatives més atrevides», mentres que Evert Katila la va calificar com «una absoluta obra mestra». Flodin va escriure també sobre una composició simfònica «d'una talla de la que mai hem tingut ocasió d'escoltar abans».

Sibelius va passar l'estiu en Tvärminne, prop d'Hanko, a on va treballar en la cançó Var det en dröm («Va ser un somi») aixina com en una nova versió de En saga. Quan es va interpretar en Berlín en la Filharmònica de Berlín en novembre de 1902, va servir per a establir fermament la reputació del compositor en Alemània, a on ya havia escomençat a ser conegut a raïl de la publicació de la seua Primera simfonia.

En 1903, Sibelius va passar molt del seu temps en Helsinki, a on es va entregar excessivament al vi i el menjar, deixant a deure grans sumes en els restaurants. No obstant, va continuar component, un dels seus majors èxits va ser Valse trist, una de les sis peces de música incidental composta per a l'obra teatral Kuolema («La mort») del seu cunyat Arvid Järnefelt. Curt de diners, va vendre els drets de la peça a un preu baix, pero ràpidament va guanyar gran popularitat no solament en Finlàndia, sino també a nivell internacional. Durant les seues llargues estàncies en Helsinki, Aino, l'esposa de Sibelius li escrivia en freqüència suplicant-li en va que tornara a casa. Inclús en acabant de que naixquera la seua quarta filla, Katarina, va continuar treballant llunt de casa. A principis de 1904, va terminar el seu Concert per a violí, pero la seua estrena en públic el 8 de febrer no va tindre molt èxit. Açò va conduir a que revisara l'obra produint una versió abreviada que es va interpretar en Berlín a l'any següent.

Trasllat a Ainola

En novembre de 1903, Sibelius va començar a construir la seua nova llar, al que cridaria Ainola (la «casa de Aino») prop de llac Tuusula a uns quarantacinc quilómetros al nort d'Helsinki. Per a cobrir les despeses de construcció, va oferir concerts en Helsinki, Turku i Vaasa a principis de 1904, aixina com en Tallin, Estònia, i en Letònia durant l'estiu. La família va poder instalar-se finalment en la nova propietat el 24 de setembre de 1904, fent amistats entre la comunitat artística local, incloent els pintors Eero Järnefelt i Pekka Halonen i el noveliste Juhani Aho.

En giner de 1905, Sibelius va retornar a Berlín, a on va dirigir la seua Segona simfonia. Encara que el concert en sí va ser un èxit, l'obra va ser rebuda en divisió d'opinions i, mentres algunes crítiques varen ser molt positives, atres com les del Allgemeine Zeitung i el Berliner Tageblatt es varen mostrar menys entusiastes. De regrés a Finlàndia, va reescriure Pelléas i Mélisande en forma de suite orquestal, ya que cada volta era més popular. En novembre, va visitar Gran Bretanya per primera volta, i va conéixer a Henry Wood en Liverpool. El 2 de decembre, va dirigir la Primera simfonia i Finlàndia; en una carta dirigida a Aino comentava que el concert havia segut un gran èxit i que havia rebut numerosos aplaudiments.

Al començament de 1906, despuix d'una curta i tranquila estància en París, Sibelius va passar varis mesos component en Ainola, periodo del que es considera l'obra més important La filla de Pohjola, una atra peça basada en el Kalevala. Més alvance va compondre la música per a El festí de Baltasar, que també va adaptar com una suite orquestal. Va terminar l'any dirigint una série de concerts, entre ells, i el que va obtindre major èxit, la primera representació en públic de La filla de Pohjola en el Teatre Mariinski de Sant Petersburgo.

Altibaixos

Des de començos de 1907, Sibelius de nou es va donar en excés al vi i el menjar en Helsinki, gastant cantitats exorbitantes en champany i langosta. Els seus hàbits de vida varen causar estralls en la salut de Aino, que va tindre que retirar-se a un sanatori per l'agotament. Mentres ella estava fora de casa, Sibelius es va propondre deixar la beguda i centrar-se en la composició de la seua Tercera simfonia, obra que va completar i va ser interpretada en Helsinki el 25 de setembre. A pesar del seu enfocament més clàssic, va sorprendre a l'audiència. Flodin va comentar que era «internament nova i revolucionària».

Poc despuix Sibelius va conéixer a Gustav Mahler, que es trobava en Helsinki. Abdós varen aplegar a la conclusió de que en cada nova simfonia perdien al públic entusiasta dels seus anteriors treballs. Açò es va fer palés sobretot en Sant Petersburgo, a on es va interpretar la Tercera simfonia en novembre de 1907 rebent comentaris displicentes. La seua recepció en Moscou va ser alguna cosa més positiva.

En 1907, Sibelius es va sometre a una operació greu per un possible càncer de gola i a principis de 1908 va tindre que passar una nova temporada en l'hospital: el seu hàbit de fumar i beure s'havia convertit en una amenaça séria. Encara que va cancelar concerts programats en Roma, Varsòvia i Berlín, va mantindre el compromís d'una representació en Londres, pero la seua Tercera simfonia no va conseguir agradar als crítics. En maig de 1908, la salut de Sibelius es va deteriorar encara més. Va viajar en la seua esposa a Berlín per a que li extragueren un tumor de la seua gola. Despuix de l'operació, es va comprometre a deixar de fumar i de beure d'una volta per totes. L'impacte d'esta trobada en la mort es creu que va servir d'inspiració a les obres que va compondre en els anys següents, incloent Luonnotar i la Quarta simfonia.

Temps millors

En 1909, la satisfactòria operació de gola va desembocar en una felicitat renovada entre Sibelius i Aino. També en Gran Bretanya la seua milloria va ser molt ben rebuda, i va dirigir En saga, Finlàndia, Valse Trista i Cançó de primavera davant un públic entusiasta. En una trobada en Claude Debussy va rebre noves mostres de respal. Darrere un atre viage a París sense res reseñable, va anar a Berlín, a on es va sentir aliviat en enterar-se de que la seua operació de gola havia resultat del tot favorable.

Sibelius va començar a treballar en el seu Quarta simfonia a principis de 1910, pero les dificultats econòmiques que estava travessant li varen dur a compondre una série de menudes peces i cançons. En octubre, va dirigir concerts en Kristiania (actual Oslo), estrenant La dríade i In memoriam. El seu Valse trist i Segona simfonia varen ser particularment ben rebudes. A continuació va viajar a Berlín per a continuar treballant en la seua Quarta simfonia, terminant l'últim moviment abans de retornar a Järvenpää.

Sibelius va dirigir els seus primers concerts en Suècia a principis de 1911, a on inclús la seua Tercera simfonia va ser ben acollida per la crítica. Va completar la Quarta simfonia en abril, pero com ell esperava, en el seu estil introspectivo no va ser molt ben rebuda quan es va estrenar en Helsinki, en crítiques divergents. Aparte d'un viage a París, a on va gojar d'una interpretació de Salomé de Richard Strauss, el restant de l'any va ser prou tranquil. En 1912, va terminar la seua breu obra orquestal Scènes historiques II, l'estrena de la qual va tindre lloc en març junt en la Quarta simfonia. El concert es va repetir dos voltes a un públic entusiasta entre el que es trobaven crítics com Robert Kajanus. La Quarta també va ser ben rebuda en Birmingham en setembre. En març de 1913, la va interpretar en Nova York, pero una gran part de l'audiència va abandonar la sala entre moviments, mentres que en octubre, despuix d'un concert dirigit per Carl Muck, el Boston American la va tildar de «un trist fracàs».

La primera composició rellevant de 1913 va ser el poema simfònic El bart que va dirigir en març davant un respectuós públic en Helsinki. Seguidament va compondre Luonnotar («Filla de la naturalea»), per a #soprano i orquesta. En un text del Kalevala, es va interpretar per primera volta en finés en setembre de 1913 per Aino Ackté en el festival de música de Gloucester, Anglaterra. A principis de 1914, Sibelius va passar un més en Berlín, a on es va sentir particularment atret per Arnold Schönberg. De regrés a Finlàndia, va començar a treballar en Les oceánides, encàrrec del millonari nortamericà Carl Stoeckel per al Festival de Música de Norfolk. L'obra estava composta originalment en re bemol major, pero despuix de revisar-la en profunditat, es va presentar la versió definitiva en re major en Norfolk que va ser ben rebuda, junt en Finlàndia i el Valse trist. Henry Krehbiel considera que Les oceánides és una de les peces més belles sobre la mar jamai compostes; el New York Claves va comentar que la música de Sibelius va ser la contribució més notable al festival. Sibelius va ser investit doctor honoris causa per l'Universitat de Yale i, casi simultàneament, per l'Universitat d'Helsinki, acte al com Aino va assistir en el seu nom.

Primera Guerra Mundial

Mentres viajava des dels Estats Units, a Sibelius li varen aplegar notícies sobre els successos de Sarajevo que varen conduir a l'esclat de la Primera Guerra Mundial. A pesar de que estava llunt de la lluita, va deixar de rebre els drets d'autor provinents de l'estranger. Per a arreglar-li-les, es va vore obligat a compondre gran cantitat de menuts treballs per a la seua publicació en Finlàndia. En març de 1915, va poder viajar a Gotemburgo, Suècia, a on Les oceánides va ser molt ben rebuda. Mentres treballava en el seu Quinta simfonia en abril, va vore setze cisnes volant, lo que li va inspirar per a compondre el final. «¡Va ser una de les experiències més glorioses de la meua vida!», va comentar. A pesar de que va alvançar poc en la simfonia durant l'estiu, va ser capaç de terminar-la per al seu 50 natalici el 8 de decembre.

En la nit del seu natalici, Sibelius va dirigir l'estrena de la Quinta simfonia, en la Bossa d'Helsinki. A pesar dels elogis de Kajanus, el compositor no estava satisfet en el seu treball i pronte va començar a revisar-ho. Per esta época, Sibelius se sumia en més i més deutes. El piano de coa que havia rebut com a regal va estar a punt de ser-li embargat pels agents judicials fins que la cantant Anada Ekman va saldar gran part del seu deute despuix d'una afortunada campanya de recaptació de fondos.

Un any més vesprada, el 8 de decembre de 1915, Sibelius va presentar la versió revisada de la seua Quinta simfonia en Turku, en la que va fusionar els dos primers moviments i va simplificar l'últim. Una semana més vesprada es va tocar la nova versió que va ser ben rebuda per Katila, pero Wasenius no va vore en bons ulls els canvis, lo que va dur al compositor a revisar-la de nou.

Al començament de 1917, Sibelius va començar a beure de nou, donant peu a discussions en Aino. No obstant, la seua relació va millorar en l'emoció resultant de l'inici de la Revolució russa. A finals d'any, Sibelius va compondre La marcha dels Jäger, peça que es va tornar particularment popular en acabant de que el parlament finlandés acceptara la declaració d'independència de Rússia remesa pel Senat en decembre de 1917. La marcha dels Jäger, es va interpretar per primera volta el 19 de giner de 1918, coincidint en el començ de la guerra civil finlandesa, complaent a l'èlit d'Helsinki per un curt temps fins que el 28 de giner, la Guàrdia Roja finlandesa, recolzant als russos, va prendre el poder en Helsinki. Quan els Guàrdies Rojos varen ser derrotats per Gustaf Mannerheim, Sibelius va dirigir la marcha en Helsinki, reforçant la seua image d'héroe nacional.

Millor fortuna

A principis de 1919, Sibelius va decidir canviar la seua image, afaitant-se el cràneu per complet per un pèl cada volta més canoso. En juny, junt en Aino, va visitar Copenhague en el seu primer viage fòra de Finlàndia, des de 1915, presentant en èxit la seua Segona simfonia. En novembre va dirigir la versió final de la seua Quinta simfonia, rebent reiterades ovacions del públic. A finals d'eixe mateix any, ya estava treballant en la Sexta.

En 1920, a pesar d'una creixent tremolació en les seues mans, Sibelius va compondre el Himne de la terra en texts del poeta Eino Leino per al Cor Vocal de Finlàndia i va orquestar el seu Valse lyrique. El vi li va ajudar a mitigar la tremolació i poder escriure en les partitures. En el seu natalici en decembre de 1920, Sibelius va rebre una donació de 63 000 marcs, una suma considerable que el tenor Plantilla:Ill havia reunit d'empreses finlandeses. A pesar de que va destinar una part dels diners per a reduir els seus deutes, també va passar una semana celebrant en excés en Helsinki.

Sibelius va gojar d'un satisfactori viage a Anglaterra a principis de 1921 dirigint varis concerts a lo llarc del país, tocant obres com la Quarta i Quinta simfonies, Les oceánides i les sempre populars Finlàndia i el Valse trist. Immediatament despuix, va dirigir la Segona simfonia i el Valse trist en Noruega. A pesar de que va escomençar a sentir síntomes d'agotament físic, les crítiques li eren encara molt positives. Despuix de retornar a Finlàndia en abril, va presentar La tornada de Lemminkäinen i la Quinta simfonia, en el festival Nordiska Musikdagar.

A principis de 1922, despuix de sofrir vàries jaquecas va decidir comprar-se unes ulleres; encara que es cuidava de no dur-les posades en les fotografies. En juliol la mort del seu germà Christian li va afectar en gran manera. En agost, es va unir als francmaçons finlandesos i va compondre música ritual per a ells. En febrer de 1923, es va estrenar el seu Sexta Simfonia, que va ser molt elogiada per Evert Katila a la que va calificar com «un pur idili». Abans de fin d'any també va dirigir concerts en Estocolm i Roma, el primer en excelent recepció, el segon en crítiques divergents. Seguidament, es va dirigir a Gotemburgo, a on va gojar d'un calorós públic, a pesar d'aplegar a la sala de concerts despuix d'un copiós menjar. A pesar de seguir en l'hàbit de beure, en la desaprovació de Aino, Sibelius va conseguir completar la seua Sèptima simfonia a principis de 1924. En març, es va estrenar en Estocolm baix el títul de Fantasia simfònica, a on va ser un èxit. Inclús va ser més apreciada en una série de concerts en Copenhague a finals de setembre. Sibelius va ser condecorat en la Creu del Cavaller Comendador de l'Orde de Dannebrog.

Va passar la major part del restant de l'any descansant a conseqüència de la recent torrentada de compromisos que va supondre un estrés adicional al seu cor i els seus nervis. Va compondre un parell de menudes peces i cada volta recorria més a l'alcohol. En maig de 1925, el seu editor danés Wilhelm Hansen i el Teatre Real de Dinamarca li varen invitar a compondre la música incidental per a una producció de La Tempestat de Shakespeare. Va completar l'obra en suficient antelació per a poder-la estrenar en març de 1926. Va ser ben acollida en Copenhague, encara que Sibelius no estava present el dia de la seua estrena.

Últimes contribucions significatives

En 1926 es va notar una forta i duradora disminució en la producció de Sibelius: despuix del seu Sèptima simfonia solament va compondre un parell d'obres significatives durant el restant de la seua vida. Sense dubte dos de les més importants varen ser la música incidental per a La Tempestat i el poema simfònic Tapiola. Durant la major part dels últims trenta anys de la seua vida, Sibelius inclús va evitar parlar públicament sobre la seua música.

Hi ha quantioses proves de que Sibelius va estar treballant en una Octava simfonia. Li va prometre l'estrena d'esta simfonia a Serguéi Kusevitzki en 1931 i 1932, i una interpretació en Londres en 1933 en Basil Cameron a la batuta que va anar inclús anunciada al públic. L'única prova concreta de l'existència de la simfonia en paper és un esbós de 1933 d'una còpia en net del primer moviment i fragments curts en brut que varen ser publicats i estrenats en 2011. Sibelius sempre havia segut prou autocrítico; va aplegar a dir-los als seus amics propencs, «Si no puc escriure una simfonia millor que la meua Sèptima, esta serà l'última». Ya que no ha sobrevixcut cap manuscrit, algunes fonts consideren que és provable que Sibelius destruïra la majoria de les partitures autógrafes, provablement en 1945, durant un any en el que, certament, un gran número de documents varen acabar pastura de les flames. La seua esposa Aino va recordar:

En la década de 1940 va haver un gran auto de fe en Ainola. El meu marit va reunir varis manuscrits en un cesto de roba i els va cremar en el fumeral del menjador. Parts de la Suite Karelia varen ser destruïdes —despuix vaig trobar restants de pàgines que havien segut arrancades— i moltes atres coses. No vaig tindre forces per a seguir presenciant-ho i vaig eixir de l'habitació. Per lo tant desconec qué va ser lo que va tirar al fòc. Pero despuix d'açò el meu espós es va tornar més tranquil i poc a poc el seu estat d'ànim va millorar.

L'1 de giner de 1939, Sibelius va participar en una retransmissió radiofònica internacional en la que va dirigir la seua Errant Festiu. L'actuació s'ha conservat en els discs de transcripció i posteriorment va ser publicada en CD. Constituïx l'únic eixemple existent de Sibelius dirigint la seua pròpia música.

Últims anys de vida i mort

Des de 1903, i durant molts anys despuix, Sibelius va viure en el camp. A partir de 1939 va tindre de nou una casa en Helsinki, pero es va mudar a Ainola en 1941, visitant solament de tant en tant la ciutat. Despuix de la guerra va retornar a Helsinki solament en un parell d'ocasions. El cridat «Silenci de Järvenpää» es va convertir en un mit, ya que ademés de les numeroses visites oficials i dels seus colegues, els seus nets i bisnietos també varen passar les seues vacacions en Ainola.

Sibelius va evitar fer declaracions públiques sobre atres compositors, pero Erik W. Tawaststjerna i Santeri Levas, secretari personal de Sibelius, han documentat les seues conversacions privades en les que admirava a Richard Strauss i considerava a Béla Bartók i Dmitri Shostakóvich els compositors més lluents de les noves generacions. En la década de 1950 va promoure al jove compositor finlandés Einojuhani Rautavaara.

El seu 90.º aniversari, en 1955, va anar àmpliament celebrat i tant l'Orquesta de Filadèlfia baix Eugene Ormandy com l'Orquesta Filharmònica Real a les órdens de Thomas Beecham varen oferir actuacions especials de la seua música.

Erik Tawaststjerna també relata una anècdota en relació en la mort de Sibelius:

Estava retornant de la seua habitual passejada matutino. Eufòric, li va dir a la seua esposa Aino que hi havia vist una bandada de grullas aproximant-se. «Ahí vénen, els pardals de la meua joventut», va exclamar. De sobte, un dels pardals es va separar de la formació i va donar un gir sobrevolant Ainola. Després es va reincorporar a la bandada per a continuar en el seu viage.

Dos dies més vesprada, el 20 de setembre de 1957, Sibelius va morir d'una hemorràgia cerebral a l'edat de 91 anys en Ainola. En el moment de la seua mort, la seua Quinta simfonia, dirigida per Malcolm Sargent, estava sent retransmesa des d'Helsinki. Va ser enterrat en el jardí de Ainola. Un atre conegut compositor finlandés, Heino Kaski, va fallir el mateix dia. Aino va viure allí els següents dotze anys fins a la seua mort, el 8 de juny de 1969, i va ser enterrada junt al seu espós.

Música

Vore també: Anex:Composicions de Jean Sibelius

Sibelius és àmpliament conegut per les seues simfonies i els seus poemes simfònics, especialment Finlàndia i la Suite Karelia. La seua reputació va aumentar en Finlàndia en la década de 1890 en la simfonia coral Kullervo, que, com a moltes peces posteriors es va inspirar en el poema épico Kalevala. La seua Primera simfonia va ser estrenada davant un públic entusiasta en 1899 en un moment en que el nacionalisme finlandés estava evolucionant. Ademés de les atres sis simfonies, va guanyar popularitat en la seua pàtria i en l'estranger en la seua nova música incidental i poemes simfònics, especialment En saga, El cisne de Tuonela i Valse trist. Sibelius també va compondre una série d'obres per a violí i orquesta, incloent un Concert per a violí i orquesta, l'òpera Jungfrun i tornet, moltes peces orquestals curtes, música, obres per a piano i violí, obres corals i numeroses cançons.

A mitan de la década de 1920, despuix de la seua Sexta i Sèptima simfonies, va compondre el poema simfònic Tapiola i música incidental per a La Tempestat. A partir de llavors, encara que va viure fins a 1957, alcançant els noventa y uno anys, no va publicar més obres destacables. Durant varis anys, va treballar en una Octava Simfonia que posteriorment cremaria.

Sobre el seu estil musical, s'observen indicis de Chaikovski de forma particularment evident en les seues primeres obres, com la Primera simfonia i el seu Concert per a violí, encara que en un periodo, sobretot durant la composició de la seua òpera, es va sentir abrumar per Wagner. També és possible vore influències més permanents com les de Ferruccio Busoni i Anton Bruckner, pero els seus poemes simfònics s'inspiren principalment en Liszt. Les similituts en Bruckner poden observar-se en les parts dels metals de la seua obra orquestal i el temps generalment llent de la seua música.

Sibelius progressivament es va despullar de les qüestions formals de la forma sonata en les seues obres i, en lloc de contrastar múltiples temes, es va centrar en l'idea de cèlules i fragments que evolucionen contínuament culminant a lo gran. Les seues últimes obres són notables pel seu sentit del desenroll ininterromput, progressant per mig de #permutació i #derivació temàtiques. La exhaustividad i la sensació orgànica d'esta #síntesis ha dut a alguns a sugerir que Sibelius començava els seus treballs en una idea acabada i treballava cap a arrere, encara que alguns anàlisis posen de manifest lo contrari, ya que cèlules de tres i quatre notes i fragments melòdics posteriorment són desenrollats i expandits donant lloc a «temes» de gran duració.

Esta estructura autocontenida contrasta en l'estil simfònic de Gustav Mahler, principal «rival» de Sibelius en la composició simfònica. Mentres que la variació temàtica jugava un paper important en les obres d'abdós compositors, l'estil de Mahler amprava temes dispars, contrastantes i en canvis abruptes, mentres que Sibelius buscava transformar els elements temàtics llentament. En novembre de 1907, Mahler va portar a terme una gira de concerts en Finlàndia com a director, i abdós compositors varen gojar d'una llarga passejada junts, duent a Sibelius a la següent conclusió:

Em va dir que admirava [en una simfonia] la gravetat d'estil i la llògica profunda que crea una conexió interna entre tots els motius ... Mahler era de l'opinió contrària. «No, una simfonia deu ser com el món. Deu abraçar-ho tot».

Simfonies

Sibelius va començar a treballar en el seu Primera simfonia en el meu menor, Op. 39, en 1898, i la va completar a principis de 1899, en 33 anys. Es va estrenar el 26 d'abril de 1899 per l'Orquesta Filharmònica d'Helsinki baix les órdens del compositor, en una versió original ben rebuda que no ha sobrevixcut. Despuix de l'estrena, Sibelius va realisar alguns ajusts, donant lloc a la versió que s'interpreta hui dia. La revisió es va completar en la primavera i estiu de 1900, i es va estrenar en Berlín per la Filharmònica d'Helsinki, dirigida per Robert Kajanus el 18 de juliol de 1900. La simfonia comença de forma molt original en un sol alguna cosa desesperat de clarinet acompanyat per un tènue redoble de timbal.

La Segona simfonia, la seua simfonia més popular i gravada en més freqüència, es va interpretar per primera volta per la Societat de la Filharmònica d'Helsinki el 8 de març de 1902, en el compositor a la batuta. Els concordes inicials en la seua progressió ascendent són el motiu que es desenrollarà durant tota l'obra. El tema heròic de l'últim moviment en el seu motiu de tres notes és interpretat per les trompetes en lloc dels instruments de vent-fusta. Durant el periodo d'opressió russa, va consolidar la reputació de Sibelius com a héroe nacional. Despuix de la seua estrena, Sibelius va fer alguns canvis, el frut dels quals va ser una versió revisada que va ser estrenada per Armes Järnefelt el 10 de novembre de 1903 en Estocolm.

La Tercera simfonia és una peça afable, triumfal, i de sò engañosamente simple. L'estrena de la simfonia va ser donat per la Societat Filharmònica d'Helsinki, dirigida pel compositor, el 25 de setembre de 1907. Hi ha temes de la música popular finlandesa en els primers concordes de la peça. Composta en acabant del seu trasllat a Ainola, contrasta fortament en les dos primeres simfonies, en la claritat del seu modo d'expressió que es desenrolla en els tons de marcha de l'últim moviment. El seu Quarta simfonia va ser estrenada en Helsinki, el 3 d'abril de 1911 per la Societat Filharmònica, baix la batuta de Sibelius. Va ser escrita mentres Sibelius va ser somés a una série d'operacions per a extirpar-li un tumor de la gola. El seu to ombrós pugues tal volta explicar-se com una reacció a partir de la seua renúncia (temporal) a la beguda. Els compassos inicials, en violonchelos, contrabajos i fagots, transmeten un nou enfocament al ritme. Després es desenrolla en melancòlics esbossos basats en l'adaptació del compositor de El Cuervo de Poe. El final menguante és potser una premonició del silenci que Sibelius experimentaria vint anys més vesprada. En contrast en els típics finals sonors, l'obra termina simplement en un «plomizo colp sec».

La Quinta simfonia es va estrenar en Helsinki en gran èxit dirigida pel propi Sibelius el 8 de decembre de 1915, durant el seu 50 natalici. La versió que s'interpreta més comunament en l'actualitat és la revisió final, que consta de tres moviments, presentada en 1919. La Quinta és l'única simfonia de Sibelius en tonalitat major a lo llarc de tots els seus moviments. Des de la seua suau introducció interpretada per les trompes, l'obra es desenrolla en repeticions rotatives dels seus distints temes en importants transformacions, fins a aplegar al vora de cisne en les trompetes en el moviment final. Mentres que la Quinta havia començat a desviar-se de la forma sonata, la Sexta, dirigida pel compositor en la seua estrena en febrer de 1923, s'allunta encara més de les cànons. Tawaststjerna comenta que «l'estructura de l'últim moviment no seguix cap patró familiar». Composta en el modo dòric, pren alguns dels temes que Sibelius va desenrollar mentres estava treballant en la Quinta, aixina com material destinat per a un concert per a violí i orquesta. Seguint ara un enfocament purificat, Sibelius va tractar d'oferir «aigua fresca de manantial» en lloc de còctels rars fent us de la suavitat de les flautes i les cordes en lloc dels «pesats» metals de la Quinta.

La Sèptima simfonia en do major va ser l'última simfonia publicada. Terminada en 1924, es caracterisa per tindre un únic moviment. S'ha descrit com «completament original en la forma, sotil en el seu maneig dels tempi, única en el seu tractament de la tonalitat i totalment orgànica en el seu creiximent». També ha segut considerada com «el guany compositivo més notable de Sibelius». Inicialment titulada Fantasia simfònica, va ser estrenada en Estocolm en març de 1924, dirigida per Sibelius. Es basa en un adagi que havia esbossat fa casi dèu anys abans. Encara que predominen les cordes, presenta un distintiu tema en el trombón.

Poemes simfònics

Despuix de les sèt simfonies i el concert per a violí i orquesta, els tretze poemes simfònics de Sibelius conformen les seues obres per a orquesta més importants i, junt en els poemes simfònics de Richard Strauss, representen algunes de les contribucions més importants al gènero des de Franz Liszt. Considerats en conjunt, els poemes simfònics comprenen la totalitat de la carrera artística de Sibelius (el primer va ser compost en 1892 i l'últim en 1925), mostren la fascinació del compositor per la naturalea i la mitologia finlandesa (en particular, el Kalevala), i proporcionen un retrat complet de la seua maduració estilística a lo llarc del temps.

En saga («Un conte de fades») va ser presentat per primera volta en febrer de 1893, baix la direcció de Sibelius. El poema simfònic d'un sol moviment possiblement va ser inspirat pel manual poètic de mitologia islandesa Edda prosaica, encara que Sibelius simplement ho va descriure com «una expressió del seu estat anímic». Comença en un somiador tema en les cordes, que és desenrollat pels instruments de vent de fusta, seguint en les trompes i les violes, demostrant la capacitat de Sibelius d'usar el color orquestal. És la primera peça orquestal d'importància del compositor i va ser revisada en l'any 1902 quan Ferruccio Busoni va invitar a Sibelius a dirigir la seua peça en Berlín. Despuix d'una exitosa recepció li va escriure a Aino: «he segut reconegut com un “artiste” consumat».

La nimfa del bosc, poema simfònic d'un sol moviment per a orquesta, va ser escrit en 1894. Es va estrenar en abril de 1895, en Helsinki, baix la batuta de Sibelius, i està inspirat en l'obra homònima del poeta suec Viktor Rydberg. En l'aspecte organisatiu, es compon de quatre seccions informals, corresponents a cada una de les quatre estrofes del poema i cada una evoca l'estat d'ànim de dit episodi en particular: vigor heròic, una activitat frenètica, l'amor sensual; i per últim, inconsolable tristor. A pesar de la bellea de la música, molts crítics culpen a Sibelius de «confiar» excessivament en l'estructura narrativa de la font d'orige.

La Suite Lemminkäinen va ser composta en la década de 1890. Originalment concebuda com una òpera mitològica, Veneen luominen («La construcció del barco»), en una escala similar a la de Richard Wagner, Sibelius més vesprada va canviar les seues metes musicals i el treball es va convertir en una peça orquestal en quatre moviments. La suite es basa en el protagoniste Lemminkäinen de la epopeya nacional finlandesa, el Kalevala. També pot considerar-se com una colecció de poemes simfònics. La segona/tercera secció, El cisne de Tuonela, se sol interpretar de forma independent.

Finlàndia, provablement l'obra més coneguda de Sibelius, és una peça sumament patriòtica que va ser interpretada per primera volta en novembre de 1899 com un dels tableaux per a les Celebracions de la Prensa finlandesa. Va rebre la seua estrena pública despuix d'una revisió en juliol de 1900. El títul actual va sorgir més vesprada, primer en la versió per a piano, i després en 1901 quan Kajanus va dirigir la versió per a orquesta baix el nom de Finlàndia. Encara que Sibelius va insistir que era principalment una peça orquestal, es va convertir en una peça coral favorita en tot lo món, especialment l'episodi en forma d'himne. Finalment, el compositor va accedir a que tinguera este títul i en 1937 i 1940 va estar d'acort en la lletra de l'himne, en primer lloc per als francmasones i més vesprada per a us general.

Les oceánides és un poema simfònic d'un sol moviment per a orquesta escrit entre 1913 i 1914. La peça, que fa alusió a les nimfes de la mitologia grega que habitaven en el Mediterràneu, es va estrenar el 4 de juny de 1914, en el Festival de Música de Norfolk en Connecticut baix la direcció del propi Sibelius. La peça, en re major, va ser elogiada en la seua estrena com «la millor evocació de la mar jamai produïda en l'història de la música». Consta de dos temes que Sibelius poc a poc desenrolla en tres etapes informals: en primer lloc, un plàcit oceà; en segon lloc, una tormenta; i tercer, el poderós choc d'una ona que constituïx el #clímax. La tempestat amaina, i sona un concorde final, que simbolisa el poder i l'extensió illimitada de l'mar.

Tapiola, l'última gran obra orquestal de Sibelius, va anar un encàrrec de Walter Damrosch per a la Societat de la Filharmònica de Nova York a on es va estrenar el 26 de decembre de 1926. S'inspira en Tapio, un esperit del bosc del Kalevala. En paraules del crític nortamericà Alex Ross, «va resultar ser la declaració musical més greu i concentrada de Sibelius». Encara més emfàticament, el compositor i biógraf Cecil Gray afirma: «Inclús si Sibelius no haguera compost res més, esta obra li dona dret a un lloc entre els més grans mestres de tots els temps».

Atres obres importants

Karelia, una de les primeres obres del compositor, escrita per a l'Associació d'Estudiants Vyborg, va ser estrenada el 13 de novembre de 1893 davant un sorollós públic. La suite va sorgir a raïl d'un concert que va tindre lloc el 23 de novembre, a partir de l'obertura i tres moviments que varen ser publicats com Op. 11, en el nom de Suite Karelia. Seguix sent una les peces més populars de Sibelius.

Valse trist, ara molt més coneguda com a peça separada de concert, és una de les sis breus obres orquestals que originalment formaven part de la música incidental de Sibelius composta per a Kuolema («La mort»), obra teatral del seu cunyat Arvid Järnefelt estrenada el 2 de decembre de 1903. El vals acompanya una seqüència en la que una dòna s'alça del seu llit de mort per a ballar en fantasmes. En 1904, Sibelius va revisar la peça per a una actuació en Helsinki el 25 d'abril, a on va ser presentada com Valse trist. Va ser un èxit immediat, va prendre vida pròpia, i seguix sent una de les peces més representatives de Sibelius.

El Concert per a violí en re menor va ser interpretat per primera volta el 8 de febrer de 1904 en Victor Nováček com a soliste. Degut a que Sibelius a dures penes va terminar a temps la peça per a l'estrena, Nováček no va tindre temps suficient per als ensajos, donant com resultat una actuació desastrosa. Despuix d'extenses revisions, l'Orquesta Estatal de Berlín dirigida per Richard Strauss va estrenar una nova versió el 19 d'octubre de 1905. En el concertino de l'orquesta, Karel Halíř, com a solista va resultar un trement èxit. La peça s'ha tornat cada volta més popular i actualment és un dels concerts per a violí composts en el Plantilla:SIGLE que més voltes ha segut gravat.

Kullervo, una de les primeres obres de Sibelius, es definix a voltes com una simfonia coral, pero és millor descrita com un conjunt de cinc moviments simfònics a l'estil d'un poema simfònic. Basada en el personage de Kullervo del Kalevala, va ser estrenada el 28 d'abril de 1892 en Emmy Achté i Abraham Ojanperä com a solistes i la direcció de Sibelius del cor i l'orquesta de la recentment fundada Societat de l'Orquesta d'Helsinki. Encara que la peça solament es va interpretar en cinc ocasions durant tota la vida del compositor, des de la década de 1990 s'ha tornat cada volta més popular tant per a concerts en viu com per a gravacions.

El Quartet de corda en Re menor «Veus intimae», op. 56 és el seu únic quartet de cordes publicat (1909) i la seua obra d'música més famosa. Es va estrenar el 25 d'abril de 1910. Va ser composta quan ya Sibelius s'havia convertit en un compositor de fama internacional. Al mateix temps, es trobava immers en una crisis personal com a conseqüència de l'operació que li varen realisar en 1908 per a extirpar un tumor maligne en la laringe i per la seua creixent adicció a l'alcohol, que va tindre que deixar per motius de salut. Està en una fase de la seua vida marcada per la depressió, ansietat i dubtes i tracta de buscar un nou llenguage musical personal, madur, íntim.

Francmaçoneria

Quan la francmaçoneria va ser revixcuda en Finlàndia, despuix d'haver segut prohibida durant la dominació russa, Sibelius va ser un dels membres fundadors de la Logia «Suomi Nº 1» en 1922, i més vesprada es va convertir en l'Organiste Titular de la Gran Logia de Finlàndia. Va compondre la música ritual utilisada en Finlàndia (Op. 113) en 1927 i va afegir dos noves peces compostes en 1946. La nova revisió de la música ritual de 1948 és una de les seues últimes obres.

Naturalea

Sibelius amava la naturalea i el paisage finlandés a sovint va servir com a material per a la seua música. Va dir una volta de la seua Sexta simfonia, «sempre em recorda a l'olor de la primera nevada». Els boscs de les afores de Ainola es diu que a sovint han inspirat la seua composició Tapiola. Sobre el tema dels llaços de Sibelius en la naturalea, el seu biógraf, Erik Tawaststjerna, va escriure:

Inclús per als estàndarts nòrdics, Sibelius responia en excepcional intensitat als estats de la naturalea i els canvis d'estacions: recorria els cels en els seus binoculares en busca d'oques que sobrevolaven llacs gelats, escoltava al sò de les grullas i prestava atenció als #gemec dels zarapitos en els terrenys pantanosos de Ainola. Gojava de les flors primaverales al mateix temps que dels colors i aromes otoñales.

Recepció

Sibelius va eixercir una considerable influència tant en compositors simfònics com en la vida musical en general, a lo manco en els països parla anglesa i nòrdics. El compositor finlandés Leevi Madetoja va ser alumne de Sibelius. En Gran Bretanya, Vaughan Williams i Arnold Bax varen dedicar les seues quintes simfonies a Sibelius. Ademés, s'escolten #reminiscència de Tapiola en la Sexta simfonia de Bax i en la Simfonia en sol menor d'Ernest Moeran. L'influència de Sibelius en les tècniques compositivas pot apreciar-se en la Primera simfonia de William Walton. Quan estes i atres numeroses obres simfònica britàniques varen ser escrites, durant i al voltant de la década de 1930, la música de Sibelius estava molt en voga i contava en directors de la talla de Thomas Beecham i John Barbirolli com paladines de la seua música, tant en les sales de concerts com en les gravacions. El també compositor i amic de Walton, Constant Lambert, inclús va afirmar que Sibelius va ser «el primer gran compositor des de Beethoven, la ment del qual pensa naturalment segons la forma simfònica». Anteriorment, Granville Bantock havia defés a Sibelius (l'aprecie era mutu: Sibelius va dedicar la seua Tercera simfonia al compositor anglés, i en 1946 es va convertir en el primer president de la Societat Bantock). Més recentment, Robert Simpson va advocar i va respalar al compositor finés. Malcolm Arnold va reconéixer la seua influència, i Arthur Butterworth també va vore la música de Sibelius com a font d'inspiració en el seu treball.

Eugene Ormandy i, en menor mida, el seu predecessor de l'Orquesta de Filadèlfia Leopold Stokowski, varen ser fonamentals a l'hora d'acostar la música de Sibelius al públic nortamericà en realisar una programació freqüent de les seues obres. Ormandy va desenrollar una relació amistosa en Sibelius a lo llarc de la seua vida. Al final de la seua vida, el crític nortamericà Olin Downes, també va ser un gran defensor i va escriure una biografia del compositor.

En 1938 Theodor Adorn va publicar una crítica, carregant notòriament contra el compositor: «Si Sibelius és bo, açò invalida les normes de calitat musical que han persistit des de Bach a Schoenberg: la riquea de l'interconexió, l'articulació, l'unitat en la diversitat, les facetes múltiples en un tot». Adorn va enviar al seu ensaig a Virgil Thomson, crític musical del New York Herald Tribune, que tampoc era partidari de Sibelius. Thomson, es va mostrar d'acort en el sentir general de l'artícul, pero li va contestar que «el to amprat és més procliu a crear antagonismo cap a Adorn que cap a Sibelius». Més vesprada, el compositor, teòric i director d'orquesta René Leibowitz va ser més allà en calificar a Sibelius com «el pijor compositor en el món» en un fullet de 1955.

Potser una de les raons per les que Sibelius ha atret tant la alabanza i l'ira dels crítics és que en cada una de les seues sèt simfonies es va acostar als problemes bàsics de la forma, la tonalitat, i la seua arquitectura de forma única i singular. Per un costat, la seua creativitat simfònica i tonal era nova, mentres que uns atres varen pensar que la música deguera prendre una ruta diferent. Sibelius es va mostrar desdeñoso a les crítiques: «no presten atenció a lo que diuen els crítics. Mai s'ha erigit una estàtua en honor a un crític».

En les últimes décades de el XX, Sibelius va començar a ser reconsiderat de manera més favorable: Milan Kundera va malnomenar l'enfocament del compositor com a «modernisme antimoderno», permaneixent alié als continus alvanços musicals de l'época. En 1990, la compositora Thea Musgrave va rebre l'encàrrec de l'Orquesta Filharmònica d'Helsinki d'escriure una peça en honor al 125 aniversari de Sibelius: Cançó del Mac va ser estrenada el 14 de febrer de 1991. En 1984, el compositor vanguardiste nortamericà Morton Feldman va donar una conferència en Darmstadt, Alemània, en a on va afirmar que «les persones que creeu que són radicals realment podrien ser conservadores; les persones que creeu que són conservadores pot ser que en realitat siguen radicals», despuix de la qual cosa va començar a tararear la Quinta simfonia de Sibelius.

En 1996, el guanyador del Premi Pulitzer i crític musical Tim Page va declarar:

Hi ha dos coses que de colp i repent deuen dir-se sobre Sibelius. Primer, és terriblement desigual (la major part de la seua música, gran part de les seues cançons i la major part de la seua música de piano podria haver segut feta en massa per la d'un compositor de segona del sigle XIX en una sola vesprada). Segon, lo millor d'ell és que a sovint és estrany.

Washington Post (1996).

Ya que el 8 de decembre de 2015 marcava el 150 aniversari del naiximent de Sibelius, el Centre de Música d'Helsinki va planificar un «Sibelius Finland Experience Show» ilustrat i narrat tots els dies durant l'estiu de 2015. També està previst que la producció s'estenga a lo llarc de 2016 i 2017. El 8 de decembre l'Helsinki Philharmonic Orchestra dirigida per John Storgårds va interpretar un concert commemoratiu en les obres En Saga, Luonnotar i la Sèptima simfonia.

Llegat

En 1972, les filles del compositor varen vendre Ainola a l'Estat de Finlàndia. El Ministeri d'Educació i la Societat Sibelius de Finlàndia la varen reobrir com a museu en 1974. El Museu Sibelius de Turku conserva prop de 1400 instruments musicals i manuscrits del compositor.

El billet de 100 marcs finlandesos duya el seu efigie fins a la seua retirada en 2002 a raïl de l'entrada de l'euro. Des de 2011, Finlàndia celebra un Dia de la Bandera el 8 de decembre, el natalici del compositor, també conegut com el «Dia de la música finlandesa». Durant l'any 2015, en el 150 aniversari del naiximent del compositor, varen tindre lloc una série de concerts especials i events, especialment en la ciutat d'Helsinki. La ceca finlandesa també va emetre per a l'ocasió monedes commemoratives d'euro d'argent i or aixina com una tirada d'un milló de monedes commemoratives de 2 euros. Ya en 1999 s'havien emés monedes d'argent en un valor facial de 100 marcs.

Tant el Concurs Internacional Jean Sibelius, que se celebra cada cinc anys i va ser instituït en 1965, com el Monument a Sibelius, presentat en 1967 en el Parc Sibelius d'Helsinki, existixen en el seu honor, aixina com l'asteroide (1405) Sibelius i el glaciar Sibelius, en l'illa Alejandro I de l'Antàrtida.

Sibelius va mantindre un diari entre 1909 i 1944 i la seua família va permetre la seua publicació íntegra en 2005. El diari va ser editat per Fabian Dahlström i publicat en suec eixe mateix any. Per a celebrar el 150 aniversari del compositor, es va traduir el diari complet a l'finés en 2015. Varis volums de la correspondència de Sibelius també han segut editats i publicades en suec, finlandés i anglés.

Vore també

• Cavalcata nocturna i amanecer.
• Jedermann (Sibelius).
• Kuolema (Sibelius).
• Sonata per a piano en fa major (Sibelius).

Bibliografia

• (1938).Zeitschrift für Sozialforschung.7

460–463. Later reprinted as "Glosse über Sibelius". Cited and translated in <cite style="font-style:normal" id="CITAREFJackson2001">Jackson (2001). «Preface», Sibelius Studies, Cambridge University Press, p. xviii. ISBN 978-0-521-62416-9.

• Barnett (2007). Sibelius, Yale University Press. ISBN 978-0-300-11159-0.
• «[1]». Consultat el 21 de giner de 2014.

• Bullock (2011). The Correspondence of Jean Sibelius and Rosa Newmarch, 1906–1939, Woodbridge: Boydell & Brewer. ISBN 978-1-84383-683-4.
• Eden (2010). Middle-earth Minstrel: Essays on Music in Tolkien, McFarland. ISBN 978-0-7864-5660-4.
• Ekman (1972). Jean Sibelius, his Life and Personality, Greenwood Press. ISBN 978-0-8371-6027-6.
• «William Walton, Symphony No. 1 in B-flat minor, 1968 version]». The Kennedy Center for Performing Arts. Consultat el 29 de juny de 2011.
• Goss (1995). Jean Sibelius and Olin Downes: music, friendship, criticism, Northeastern University Press. ISBN 978-1-55553-200-0.
• Goss (2009). Sibelius: A Composer's Life and the Awakening of Finland, University of Chicago Press. ISBN 978-0-226-30479-3.
• Grimley (2004). The Cambridge Companion to Sibelius, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-89460-9.
• Jackson (2001). Sibelius Studies, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-62416-9.
• James (1989). Sibelius, Omnibus Press. ISBN 978-0-7119-1683-8.
• (1938) Everybody's music, Columbia Broadcasting System: Thomas I. Crowell Company.
• (1995).Finnish Music Quarterly.(4)
• «Aallottaret (Breitkopf & Härtel Assets)». breitkopf.com. Consultat el 7 de juny de 2015.
• «The Continuing Adventures of Sibelius's Wood-Nymphs: The Story Baix Far». Archivat des d'el original, el 27 de novembre de 2015. Consultat el 26 de novembre de 2015.
• Lagrange (1994). Au coeur du classique: Els Grands compositeurs et leur musique (en fr), Little Big Man. ISBN 978-2-7365-0029-0.

• (1934) Music Ho!, Nova York: Charles Scribner.
• Layton (1965). Sibelius, Schirmer Books. ISBN 978-0-02-871322-9.
• Leibowitz (1955). Sibelius, li plus mauvais compositeur du monde, Liège, Belgium: Éditions Dynamo. OCLC 28594116.
• Lew (2010). Great Composers in Watercolor, Trafford Publishing. ISBN 978-1-4269-3437-7.
• Mäkelä (2011). Jean Sibelius, Boydell & Brewer Ltd. ISBN 978-1-84383-688-9.
• Pike (1978). Beethoven, Sibelius and «the Profound Logic»: Studies in Symphonic Analysis, Athlone Press. ISBN 978-0-485-11178-1.
• «Yhtenäistetty Jean Sibelius Teosten yhtenäistettyjen nimekkeiden ohjeluettelo» (en fi). Suomen musiikkikirjastoyhdistys [Finnish Music Library Association]. Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 28 de juliol de 2016.
• (1950) Sibelius (en dona), Nyt Nordisk Forlag Arnold Busck.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRoss2009">Ross (2009). El soroll etern. Escoltar al sigle XX a través de la seua música, Seix Barral/Círcul de Llectors. ISBN 978-84-672-3866-2.
• Schaarwächter (2015). Two Centuries of British Symphonism: From the beginnings to 1945. A preliminary survey., Georg Olms Verlag. ISBN 978-3-487-15227-1.
• «».
• «[2]». Consultat el 11 de giner de 2015 (en fi).
• «One last Sibelius symphony after all?». Philadelphia Inquirer. Consultat el 11 de giner de 2015.

• Tawaststjerna (1976a). Sibelius Volume I: 1865–1905, University of Califòrnia Press. ISBN 978-0-520-03014-5.
• Tawaststjerna (1976b). Sibelius Volume II: 1904-1914, University of Califòrnia Press. ISBN 978-0-520-05869-9.
• (1997) Tawaststjerna, Erik T. (ed.). Sibelius (en fi), Helsinki: Otava. ISBN 978-951-1-14231-7.
• «King Arthur». MusicWeb International. Consultat el 1 de juliol de 2011.
• (2005).Backbeat Books.

1279-1282.

Enllaços externs

• Commons
• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Jean Sibelius.
• Jean Sibelius en espanyol
• Grans Cicles presentat per Eva Sandoval de Ràdio Clàssica (cal buscar Sibelius). Del 2 de novembre de 2015 a l'1 de giner de 2016 es varen emetre un total de 44 programes celebrant el 150 aniversari del compositor (disponibles per al seu escolta i també per a descàrrega)
• Jean Sibelius – the website de The Finnish Club in Helsinki (en anglés, alemà, finés i suec)
• Sibelius Society of Finland [3] archivat en Wayback Machine. (en anglés, suec i finés) - Promotora del concurs de violí internacional Sibelius (cada cinc anys) i promotors d'una edició crítica del compositor
• Sitie web del Museu Jean Sibelius en Åbo (en anglés, suec i finés)
• Podcasts sobre Sibelius en l'archiu de Radi BBC 3 (en anglés)
• Plantilla:IMSLP