Piotr Ilich Chaikovski

Erro al crear miniatura:

Piotr Ilich Chaikovski

   

Plantilla:Cirílico (Vótkinsk, Plantilla:Julgregfecha-San Petersburgo, Plantilla:Julgregfecha) va ser un compositor rus del periodo del Romanticisme. És autor d'algunes de les obres de música clàssica més famoses del repertori actual, com els ballet El llac dels cisnes, La bella durmiente i El cascanueces, la Obertura 1812, l'obertura-fantasia Romeo i Julieta, el Primer concert per a piano, el Concert per a violí, els seus simfonias Quarta, Quinta i Sexta i les òperas Eugenio Oneguin i La dama de piques.

Naixcut en una família de classe mija, Chaikovski va ser el segon fill de lliá Petróvich Chaikovski, qui era director d'una fàbrica siderúrgica. Si ben els seus pares eren aficionats a la música, la formació que va rebre Chaikovski estava dirigida a preparar-ho com a funcionari, a pesar de l'interés musical que va mostrar. En contra dels desijos de la seua família, va decidir seguir una carrera musical i, en 1862, va accedir al Conservatori de Sant Petersburc, graduant-se en 1865. La formació que va rebre, reglada i orientada a la música occidental, ho va apartar del moviment contemporàneu nacionalista personificado en el «Grup dels Cinc» conformat per un grup de jóvens compositors russos, en els quals Chaikovski va mantindre una relació professional i d'amistat a lo llarc de la seua carrera.

Mentres desenrollava el seu estil, Chaikovski va escriure música en varis gèneros i formes, incloent la simfonia, òpera, ballet, música instrumental, de cambra i la cançó. A pesar de contar en varis èxits, mai va tindre molta confiança o seguritat en sí mateix i la seua vida va estar esguitada per crisis personals i periodos de depressió. Com a factors que potser varen contribuir a açò, poden mencionar-se la por a que es revelara la seua homosexualitat, el seu desastrós matrimoni que va contraure en Antonina Miliukova en 1877, que va durar menys d'un més, i la seua associació de catorze anys en la rica viuda Nadezhda von Meck. En mig d'esta agitada vida personal, la reputació de Chaikovski va aumentar; va rebre honors per part del sar, va obtindre una pensió vitalícia i va ser alabat en les sales de concerts de tot lo món. La seua repentina mort als cincuenta y tres anys en l'any 1893 sol atribuir-se generalment al còlera, pero alguns ho atribuïxen a un suïcidi.

A pesar de ser popular en tot lo món, Chaikovski va rebre a voltes dures crítiques per part de crítics i compositors. No obstant, la seua reputació com a compositor és hui en dia segura, i ha desaparegut per complet el despit en el que els crítics occidentals a principis i mediats de el XX catalogaven la seua música com a vulgar i falta de pensament.

Actualment, Chaikovski és considerat com el compositor més destacat de Rússia i una de les figures més importants de la cultura d'eixe país a lo llarc de la seua història.

Biografia

Antepassats

El besyayo de Piotr Ilich Chaikovski per la llínea paterna, Fédir Opanásovych Chaika (1695—1767), va anar un cosaco de Zaporiyia, oriunt de Kremenchuk, va servir en el Regiment de Mýrhorod de l'Hueste de Zaporiyia. Chaika (ucr. Чайка, significa gavina) és un llinage tradicional d'Ucrània.

El yayo de Piotr Ilich, Petró Fédorovych Chaika (1745-1818), va nàixer en Mykoláivka, prop de Poltava, Ucrània, va anar el segon fill de Fédir Chaika i la seua dòna Anna (1717-?). Mentres estudiava en l'Acadèmia Kiev-Mohyla rusificó el seu nom, passant a cridar-se Piotr Fiódorovich Chaikovski. Més vesprada va rebre ensenyances de medicina en San Petersburgo. En 1785, la sarina Catalina II de Rússia li va concedir un títul nobiliario pels seus servicis com a mege militar.

El pare de Piotr Ilich, Iliá Petróvich Chaikovski (1795-1880), era fill de Piotr Fiódorovich Chaikovski. Va nàixer en Slobodskóie, Governació de Vyatka, i va anar un ingenier de mines de l'Estat, d'ascendència ucraniana.

La mare de Piotr Ilich, Aleksandra Andréievna Chaikóvskaya, de fadrina d'Assier, provenia de raïls parcialment franceses i va ser la segona de les tres esposes de Iliá Petróvich. El dramaturc, libretista i traductor Modest Ilich Chaikovski va ser un dels germans menors de Piotr. Anatoli Ilich Chaikovski, germà bessó de Modest, va anar un juriste i governant.

Infància

Piotr Ilich Chaikovski va nàixer en 1840 en Vótkinsk, un chicotet poble en l'actual Udmurtia, que anteriorment va ser part de la Governació de Vyatka del Imperi rus. En 1843, els pares de Piotr Ilich Chaikovski varen contractar els servicis d'una institutriz francesa cridada Fanny Dürbach. La seua passió i afecte pel càrrec contrarrestaven l'actitut de la mare, Aleksandra Andréievna, descrita per un biógraf com una mare freda, infeliç i distant, no donada a mostrar afecte físic. No obstant, atres autors afirmen que Aleksandra adorava al seu fill.

Piotr Chaikovski va escomençar a rebre lliçons de piano als cinc anys. Va ser un alumne precoç, en tres anys va ser capaç de llegir música tan ben com la seua professora. No obstant, la passió dels seus pares sobre el seu talent musical pronte es va gelar. En 1850, la família va decidir enviar-ho a l'Escola Imperial de Jurisprudència de San Petersburgo. Esta institució atenia principalment a la chicoteta noblea i prepararia a Chaikovski com a funcionari. Ya que l'edat mínima per a accedir era de dotze anys, Chaikovski va tindre que passar dos anys en un internat de l'escola preparatòria de l'Escola Imperial de Jurisprudència, a uns 1300 km de la seua família. Una volta que estos dos anys varen passar, Chaikovski va ser traslladat a l'Escola Imperial de Jurisprudència per a escomençar un curs d'estudis que duraria sèt anys.

Compositor emergent

El 25 de juny de 1854, Chaikovski es va vore profundament afectat per la mort de la seua mare Aleksandra a causa del còlera. Li va afectar tant que es va sentir incapaç de donar-li la notícia a Fanny Dürbach fins a transcorreguts dos anys. No obstant, uns mesos despuix de la mort de la seua mare, va realisar el primer intent sério de composició, un vals en la seua memòria. Varis autors afirmen que la pèrdua de la seua mare va contribuir al desenroll sexual de Chaikovski, aixina com la seua experiència en les supostament esteses pràctiques homosexuals entre estudiants de l'Escola Imperial de Jurisprudència. Siga com anara la veritat d'açò, algunes amistats en els seus companyers, com Alekséi Apujtin i Vladímir Gerard, varen anar suficientment intenses per a durar el restant de la seua vida.

La música no era una prioritat alta en l'Escola, pero Chaikovski assistia regularment al teatre i a l'òpera en atres estudiants. Es va aficionar a les obres de Rossini, Bellini, Verdi i Mozart. El fabricant de pianos Franz Becker realisava visites de tant en tant a l'escola com a professor de música simbòlic. Esta va ser l'única instrucció formal sobre música que va rebre allí. Des de 1855, el seu pare, Iliá Chaikovski, li va finançar lliçons privades en Rudolph Kündinger, reconegut professor de piano de Núremberg. Iliá ademés li va preguntar a Kündinger sobre la possibilitat d'una carrera musical per al seu fill. Kündinger va contestar que res sugeria que fora un compositor potencial o inclús un bon intérpret. A Chaikovski se li va dir que acabara el seu curs i que després intentara accedir a un lloc en el Ministeri de Justícia.

Chaikovski es va graduar el 25 de maig de 1859 en el ranc de conseller titular, el ranc més baix en la carrera de funcionari. El 15 de juny va ser admés en el Ministeri de Justícia. Sis mesos més tart va alcançar el lloc d'assistent subalterno i dos mesos despuix d'açò, assistent superior. En eixe càrrec es va quedar Chaikovski per al restant de la seua carrera de funcionari, que duraria tres anys.

En 1861, va assistir a les classes de teoria musical organisades per la Societat Musical Russa (SMR) impartides per Nikolái Zaremba. Un any més tart va seguir a Zaremba per a entrar en el nou Conservatori de Sant Petersburc. Chaikovski no deixaria el seu lloc en el Ministeri fins a «que no estiguera prou segur de que estava destinat a ser músic en lloc de funcionari». Des de 1862 fins a 1865, va estudiar harmonia, contrapunt i fuga en Zaremba, i Antón Rubinstein, director i fundador del Conservatori, li va impartir instrumentació i composició. En 1863, va abandonar la seua carrera de funcionari i es va dedicar a estudiar música a temps complet, graduant-se en decembre de 1865. Rubinstein estava impressionat pel talent musical de Chaikovski, pero açò no va evitar tant els conflictes en ell com en Zaremba sobre la Primera Simfonia del jove compositor, escrita despuix de la seua graduació, quan la va enviar per a que li donaren una llectura concienzuda. La simfonia va rebre la seua primera interpretació completa en Moscou en febrer de 1868, a on va ser ben rebuda.

La seua relació en Els Cinc

Vore també: Piotr Ilich Chaikovski i Els Cinc

L'orientació de Rubinstein cap a la música occidental li va dur l'oposició del grup nacionaliste musical conegut com Grup dels Cinc. En ser l'alumne més conegut de Rubinstein, Chaikovski va ser tractat com un blanc fàcil, especialment com a carn de canó per a les crítiques de César Cui. Esta actitut va canviar llaugerament quan Rubinstein va abandonar el panorama musical de Sant Petersburc en 1867. En 1869, Chaikovski va iniciar una relació laboral en el compositor Mili Balákirev, líder dels Cinc; el resultat va ser el reconeiximent de la primera obra mestra de Chaikovski, la fantasia-obertura Romeo i Julieta, una obra que Els Cinc varen adoptar incondicionalment. Va permanéixer cordial en ells, pero mai intimó en la majoria del grup dels Cinc, ya que la seua música li semblava ambivalent; les seues metes i estil estètic no anaven en ell. Es va assegurar de mantindre una independència musical d'ells aixina com de la facció conservadora del Conservatori de Sant Petersburc, una actitut que va facilitar la seua acceptació com a professor del Conservatori de Moscou, ya que li va ser oferit per Nikolái Rubinstein.

Compositor madur

Chaikovski va compaginar els seus quefers professionals en la realisació de crítiques musicals mentres seguia component. Algunes de les seues obres més conegudes d'este periodo són Primer concert per a piano, les Variacions sobre un tema rococó per a violonchelo i orquesta, la Simfonia «Menuda Rússia» i el ballet El llac dels cisnes. El Primer concert per a piano va rebre un rebuig inicial per part de Nikolái Rubinstein, persona a la qual el concert anava dedicat, tal i com va contar Chaikovski tres anys despuix. L'obra va ser llavors oferida al pianiste Hans von Bülow, la manera del qual d'interpretar havia impressionat a Chaikovski durant una aparició en Moscou en març de 1874. Bülow va estrenar l'obra en Boston en octubre de 1875; Rubinstein finalment va acabar recolzant l'obra.

Orientació sexual

L'escritor Aleksandr Poznanski va mostrar a través de la seua investigació que Chaikovski va tindre sentiments homosexuals i que algunes de les relacions més propenques que va mantindre varen ser en persones del mateix sexe. El criat de Chaikovski, Alekséi Sofrónov, i el nebot del compositor, Vladímir "Bob" Davýdov, han segut citats com a interessos romàntics.

Més dubtes planteja la conformitat que tenia Chaikovski de la seua pròpia naturalea sexual. Despuix de llegir tota la correspondència de Chaikovski, incloent la no publicada, Poznanski conclou que el compositor «finalment va escomençar a vore les seues peculiaritats sexuals com alguna cosa inevitable i inclús com una part natural de la seua personalitat... sense haver sofrit cap dany sicològic greu». També han segut publicades seccions importants de l'autobiografia del seu germà Modest, en les quals es referix a esta orientació sexual del seu germà, que comprenia per ser similar a la seua. Algunes cartes que varen ser suprimides pels censores soviètics, en les quals Chaikovski parla obertament sobre la seua homosexualitat, han segut publicades en rus, aixina com traduïdes a l'anglés per Poznanski. No obstant, el biógraf Anthony Holden afirma que la busca del musicólogo i erudit britànic Henry Zajaczkowski «per mig de llínees psicoanalíticas» tendix en canvi a «una inhibició severa inconscient per part del compositor sobre els seus sentiments sexuals»:

Una conseqüència d'açò podria ser una indulgència sexual excessiva com una espècie de solució falsa: l'individu d'eixe modo s'enganya a sí mateixa dient-se que accepta els seus impulsos sexuals. Complementant açò i, ademés, com a sistema de defensa sicològica, seria precisament l'idealisació per Chaikovski d'alguns jóvens del seu círcul [l'aixina denominat «Quarta Suite»], en la qual Poznanski centra la seua atenció. Si la resposta del compositor a possibles objectius sexuals era o usar-los i rebujar-los o idealizarlos, allò mostra que era incapaç d'iniciar una relació íntegra i segura en un atre home. Açò era, sense lloc a dubte, la tragèdia [de Chaikovski].

El musicólogo i historiador Roland John Wiley sugerix una tercera alternativa, basada en les cartes de Chaikovski. Sugerix que a pesar de que Chaikovski no sofria «cap sentiment insoportable de culpabilitat» sobre la seua homosexualitat, va permanéixer temerós de les conseqüències negatives de que això ixquera a la llum, especialment en les branques de la seua família. La seua decisió de casar-se i intentar dur una doble vida va ser propiciada per varis factors: la possibilitat de que es revelara la seua situació, la voluntat d'agradar al seu pare, el seu propi desig d'una casa permanent i el seu amor pels chiquets i la família. A pesar de que Chaikovski poguera haver tingut una vida activa sobre romançades, les proves sobre amprar «argot sexual i tindre trobades apassionades» són llimitades. Va buscar la companyia d'homosexuals en el seu círcul durant llarcs periodos, «associant-se obertament i establint conexions professionals en ells». Wiley afig, «les crítiques de inexpertos en la matèria sobre lo contrari, que no justifiquen la seua assunció, salve pel periodo de [curta vida matrimonial], afirmen que la sexualitat de Chaikovski inclús va afectar la seua inspiració profundament, o va fer de la seua música una confessió idiosincrático o incapaç de comunicar contingut filosòfic». Lo cert és que l'últim moviment de la Sexta Simfonia de Chaikovski, més coneguda com la Patètica, reflectix la progressiva desesperació de l'autor davant l'hostilitat del seu entorn social i anuncia acàs el seu suïcidi, camuflat baix el mant d'una malaltia autoinducida, nou dies despuix de la seua estrena.

Confusió en la vida i la música

Vore també: Désirée Artôt i Antonina Miliukova

En 1868, Chaikovski va conéixer a la #soprano belga Désirée Artôt, que llavors es trobava en una gira per Rússia. Es encapricharon l'u de l'atre i es varen comprometre al matrimoni. Chaikovski li va dedicar la seua Romançada en fa menor per a piano, Op. 5. No obstant, el 15 de setembre de 1869, sense dir-li res a Chaikovski, Artôt es va casar en un membre del seu grup, el baríton espanyol Mariano Padilla i Ramos. L'opinió generalisada és que Chaikovski va superar l'assunt prou pronte. No obstant, s'ha postulat que va codificar el seu nom en el Concert per a piano n.º 1 en si bemol menor i el poema simfònic Fatum. Es varen tornar a vore, més tart, en vàries ocasions i en octubre de 1888 Chaikovski va escriure Sis cançons franceses, Op. 65, per a ella, com a resposta a la seua simple petició d'una única cançó. Chaikovski més tart va aplegar a dir que va ser l'única dòna que jamai va amar.

En abril de 1877, l'alumne favorit de Chaikovski, Vladímir Shilovski, es va casar de sobte en l'aristócrata Anna Vasílieva, filla del comte Alekséi Vasíliev. La boda de Shilovski va poder incitar-ho en canvi a plantejar-se prendre també tal pas. Va declarar la seua intenció de casar-se en una carta al seu germà. A açò li va seguir el desgraciat matrimoni de Chaikovski en una de les seues antigues estudiants de composició, Antonina Miliukova. El poc temps que va durar en la seua dòna ho va dur a una crisis emocional, seguida d'una estància en Clarens (Suïssa) per a descansar i recuperar-se. Varen permanéixer casats llegalment, pero mai varen tornar a viure junts ni varen tindre cap fill, encara que ella més tart tindria tres fills en un atre home.

La debacle marital de Chaikovski va poder haver-ho obligat a enfrontar-se a la veritat en lo concerniente a la seua sexualitat. Aparentment, mai més va considerar el matrimoni com a camuflage o via d'escape, ni es va considerar capaç d'amar a una dòna de la mateixa forma que a un home. Li va escriure una carta al seu germà Anatoli des de Florencia (Itàlia) el 19 de febrer de 1878:

Gràcies a la rutina de la meua vida ara, a l'algunes voltes tediosa, pero sempre inviolable tranquilitat, i per damunt de tot, a l'hora que cura totes les ferides, m'he recuperat totalment de la meua locada. No hi ha cap dubte de que durant alguns mesos he estat una miqueta loco, i només ara, en estar completament recuperat, he deprés a relacionar objectivament en tot lo que vaig fer durant el meu breu periodo de locada. L'home que en maig se li va ocórrer casar-se en Antonina Ivánovna, qui durant juny va escriure una òpera sancera com si res haguera passat, qui en setembre va fugir de la seua dòna, qui en novembre es va embarcar destí a Roma i atres coses per l'estil; eixe home no era yo, sino un atre Piotr Ilich.

Uns dies més tart, en atres cartes dirigides a Anatoli, va afegir que no hi havia «res més en va que intentar ser algú distint al que soc per naturalea».

Se sol afirmar que la tensió del matrimoni i l'estat emocional de Chaikovski just abans, en realitat, varen poder haver millorat la creativitat del compositor. Fins a cert punt, va poder donar-se este cas. Mentres la Quarta Simfonia es va iniciar alguns mesos ans que Chaikovski es casara en Antonina, tant la simfonia com l'òpera Eugenio Oneguin, que podria dir-se que són dos de les seues millors composicions, se sostenen com una prova d'esta milloria en la seua creativitat. Va acabar abdós obres en els sis mesos que varen passar des del seu compromís fins al fi de la cura de repòs despuix de la seua crisis matrimonial. Quan va estar en Clarens ademés va compondre el seu Concert per a violí, rebent per a això ajuda tècnica d'un dels seus antics estudiants, el violiniste Iósif Kotek. Kotek posteriorment li ajudaria a establir contacte en Nadezhda von Meck, la viuda d'un magnat dels ferrocarrils, que es va convertir en el seu mecenes i confident.

Com el Primer concert per a piano, el Concert per a violí va ser rebujat inicialment per la persona a la qual el concert anava dedicat, en este cas el notable virtuós i pedagogo Leopold Auer. Va rebre l'estrena en mans d'un atre soliste (Adolph Brodsky), i a pesar de que finalment contaria en el favor del públic, l'audiència va chiular durant la seua estrena en Viena, i va ser denigrado pel crític musical Eduard Hanslick:

El compositor rus Chaikovski segurament posseïxca un talent no ordinari, pero més be, un exagerat, obsessionat en actuar com un home de lletres, pero carint de criteri i gust... lo mateix pot dir-se del seu nou, llarc i ambiciós Concert per a violí. Durant un temps alvança discretament, en sobrietat, en musicalidad i sense ser irreflexivo, pero pronte la vulgaritat pren la mà superior i seguix aixina fins al final del primer moviment. El violí a partir de llavors no es toca: és sacsat, esgarrat, maltrecho... El adagi intentava en un principi reconciliar-nos i convéncer-nos quan, massa pronte, s'interromp per a dirigir-se a un final que nos transporta a la brutal i espantosa jovialidad d'una celebració d'iglésia russa. Veem una gran cantitat de cares burdas i bròfegues, escoltar insults grossers i olorar l'alé a alcohol. Durant una discussió sobre ilustracions obscenes, Friedrich Vischer una volta va sostindre que hi havia pintures la pudor de les quals un podia inclús vore. El Concert per a violí de Chaikovski nos enfronta per primera volta en l'espantosa idea de que pugues haver composicions musicals que el seu tufo hediondo un pot escoltar.

Auer tardíamente acceptaria el concert i finalment ho tocaria en gran èxit entre el públic. En el futur, va ensenyar l'obra als seus alumnes, incloent Jascha Heifetz i Nathan Milstein. Auer més tart diria sobre el comentari de Hanslick que «el fet de que l'últim moviment tinguera un llauger aroma a vodca [...] no anava d'acort en el seu bon juí ni en la seua reputació com a crític».

L'intensitat de l'emoció personal fluint ara a través de les obres de Chaikovski era totalment nova en la música russa. Açò va instar a alguns comentaristes russos a colocar el seu nom junt en el del noveliste Fiódor Dostoyevski. Com els personages de Dostoyevski, sentien que l'héroe musical de Chaikovski persistia en explorar el significat de la vida mentres s'està atrapat en un triàngul fatal d'amor, mort i destí. El crític Ossovski va escriure sobre Chaikovski i Dostoyevski: «En una passió amagada abdós es detenen davant els moments d'horror, davant el sentiment total de solsida i troben aguda dolçor en la freda trepidación del cor davant l'abisme, abdós obliguen al llector a experimentar estos sentiments també».

La fama de Chaikovski entre les audiències de concerts va escomençar a expandir-se fòra de Rússia i va continuar creixent. Hans von Bülow es va convertir en un fervent defensor de la música del compositor despuix d'escoltar algunes de les seues obres en un concert en Moscou durant la Quaresma de 1874. En un periòdic alemà a finals d'eixe any, va alabar el Primer quartet de corda, Romeo i Julieta i atres obres, i interpretaria algunes atres obres de Chaikovski tant com a pianiste i com a director. En França, Camille Benoit va escomençar a introduir la música de Chaikovski als llectors de la Revue et gazette musicale de Paris. La música també va rebre prou publicitat durant l'Exposició Universal de 1878 en París. Mentres, la reputació de Chaikovski creixia, l'aument corresponent d'interpretacions de les seues obres no va tindre lloc fins que va escomençar a dirigir-les ell mateixa, escomençant a mitan de la década de 1880. No obstant, en l'any 1880, totes les òperes que Chaikovski havia completat fins a la data ya havien contat en una posada en escena i totes les seues obres orquestals havien tingut interpretacions rebudes en comprensió.

Nadezhda von Meck

Vore també: Nadezhda von Meck

Nadezhda von Meck era la viuda d'un ric empresari de ferrocarrils rus i una mecenes influent en les arts. Despuix de sentir alguna obra de Chaikovski, va ser animada pel violiniste Kotek per a que li encarregara algunes peces de música. El seu respal va aplegar a significar un element important en la vida de Chaikovski; finalment von Meck li acabaria pagant un subsidi anual de 6000 rublos, lo que li va permetre deixar el lloc en el Conservatori de Moscou en octubre de 1878 i concentrar-se en la composició. En el mecenage de von Meck es va iniciar una relació que, per l'insistència d'ella, va anar principalment epistolar: ella va estipular des d'un principi que mai es conegueren cara a cara. Varen intercanviar unes 1000 cartes des de 1877 fins a 1890. En estes cartes Chaikovski va ser molt més obert sobre la seua vida i procés creatiu que en cap atra persona.

Ademés de ser una adepta entregada a les obres musicals de Chaikovski, von Meck es va convertir en una part vital per a la seua existència en el dia a dia. Tal i com li va explicar a ella,

"Hi ha alguna cosa tan especial sobre la nostra relació que a voltes em deixa atònit. T'he contat més d'una volta, crec que tu eres per a mi la mateixa mà del Destí, vigilant-me i protegint-me. El mateix fet de que no et conec personalment, junt en el fet de sentir-me tan prop de tu, fa que t'imagine com una presència amagada, pero benevolente, com una Providència divina".

En 1884, Chaikovski i von Meck varen quedar emparentats pel matrimoni d'un dels seus fills, Nikolái, i la neboda de Chaikovski, Anna Davýdova. No obstant, en 1890 von Meck de sobte va donar per terminada la relació. Patia problemes de salut que dificultaven la seua escritura; també hi havia pressions per part de la família ademés de dificultats financeres per la mala gestió de les seues propietats per part del seu fill Vladímir. La ruptura en Chaikovski va ser anunciada en una carta entregada per un criat de confiança, en lloc del servici postal habitual. Contenia la petició de que mai l'oblidara i venia en la bestreta del subsidi d'un any. Justificava açò en estar en bancarrota, la qual cosa, si no lliteralment cert, era evidentment una amenaça real llavors.

Chaikovski es va enterar casi un any més tart dels problemes financers de la seua benefactora. Açò no li va impedir continuar donant per assentat el subsidi (en freqüents expressions efusivas sobre la seua gratitut eterna), ni es va oferir a tornar la bestreta que va rebre en la carta de despedida. A pesar de la seua creixent popularitat per tota Europa, l'assignació de von Meck seguia sent una tercera part dels ingressos del compositor. Encara que ya no necessitara els seus diners tants com en el passat, la pèrdua de la seua amistat, respal i ànim va ser devastadora; va permanéixer confòs i resentit sobre la seua abrupta desaparició durant els restants tres anys de la seua vida.

Anys de viages

Chaikovski va tornar al Conservatori de Moscou en autumne de 1879, despuix d'haver abandonat Rússia durant un any en desintegrar-se el seu matrimoni. No obstant, ràpidament va dimitir, establint-se en Kámianka (governació de Kiev), encara que viajant sense cessar. Durant estos anys, contant en la seguritat dels ingressos regulars de von Meck, va errar per Europa i la Rússia rural, sense permanéixer molt temps en un lloc i vivint principalment solament, evitant el contacte social sempre que li fora possible. Açò va poder haver-se degut en part a problemes en Antonina, qui accediria o rebujaria alternativament l'opció de divorciar-se, aplegant fins a un punt en el que es va traslladar a un apartament just baix del del seu marit. Chaikovski enumera les acusacions de Antonina cap a ell en detalle a Modest: «Soc un impostor que es va casar en ella per a ocultar la meua verdadera naturalea... L'insultava cada dia, els seus padecimientos per la meua culpa eren grans... a ella li horrorisa la meua vergonyosa veu, etc., etc.». És possible que vixquera durant el restant de la seua vida en la por de que Antonina poguera revelar públicament el seu inclinament sexual. Estos factors poden explicar el per qué, llevat pel Trio per a piano que va escriure despuix de la mort de Nikolái Rubinstein, els seus millors treballs durant este periodo siguen en gèneros que no depenen molt de l'expressió personal.

Conforme la reputació de Chaikovski creixia ràpidament fòra de Rússia, es va considerar, tal i com Alexandre Benois ho va escriure en les seues memòries, «obligatori [en els círculs progressistes musicals en Rússia] tractar a Chaikovski com un renegat, un mestre depenent principalment d'Occident». En 1880, esta opinió va canviar, pràcticament de la nit al matí. Durant les cerimònies de commemoració per al monument dedicat a Pushkin en Moscou, Fiódor Dostoyevski va dir que el poeta havia rebut un avís profètic de que Rússia conformaria una «unió universal» en Occident. Una clamor sense precedents a raïl del mensage de Dostoyevski es va estendre per tota Rússia i el despit per la música de Chaikovski es va dissipar. Inclús va crear un cult seguint a varis jóvens intelectuals de Sant Petersburc, incloent Benois, Léon Bakst i Serguéi Diáguilev.

En 1880, la Catedral de Crist Salvador de Moscou, encàrrec del sar Alejandro I per a commemorar la derrota de Napoleón Bonaparte en 1812, estava a punt de finalisar-se; el 25 aniversari de la coronació d'Alejandro II tindria lloc en 1881 i l'Exhibició d'Arts i Indústria de Moscou de 1882 estava en els preparatius. Nikolái Rubinstein va sugerir una peça commemorativa grandiosa per a amprar-se en les festivitats relacionades. Chaikovski va escomençar el proyecte en octubre de 1880, acabant-ho en sis semanes. Li va escriure a von Meck que l'obra resultant, la Obertura 1812, seria «massa forta i sorollosa, pero la vaig escriure sense un càlit sentiment d'amor, per tant no tindrà cap mèrit artístic». També li va advertir al director Eduard Nápravník que «no em sorprendré ni ofendré si trobes que l'obra està escrita en un estil inapropiat per a concerts simfònics». No obstant, esta obra s'ha convertit per a molts, tal i com l'autoritat en Chaikovski, David Brown ho expressa, en «la peça de Chaikovski que millor coneixen».

El 23 de març de 1881, Nikolái Rubinstein va morir en París. Chaikovski estava de vacacions en Roma i va acodir immediatament per a assistir al funeral en París del seu respectat mentor, pero va aplegar massa vesprada (encara que formaria part del grup de gent que va vore el fèretre de Rubinstein en tornar a Rússia). En decembre, va escomençar a treballar en un Trio per a piano en la menor, «dedicat a la memòria d'un gran artiste». El trio va ser estrenat de forma privada en el Conservatori de Moscou, en el qual Rubinstein havia segut director, durant el primer aniversari de la seua mort per tres dels seus professors: el pianiste Serguéi Tanéyev, el violiniste Jan Hřímalý i el violoncheliste Wilhelm Fitzenhagen. La peça es va fer extremadament popular en vida del compositor i, com un irònic gir del destí, seria l'elegia del propi compositor quan es va interpretar en els concerts memorials que varen tindre lloc en Moscou i Sant Petersburc en novembre de 1893.

Tornada a Rússia

Durant 1884, Chaikovski va escomençar a desfer-se del seu insociabilidad i preocupacions. En març d'eixe any, el sar Alejandro III li va otorgar l'Orde de Sant Vladimiro (de quarta classe), duta per la noblea hereditària. La condecoració del sar va ser una mostra visible del respal oficial, que va ajudar a la rehabilitació social del compositor. Esta recuperació es va sustentar en la confiança guanyada despuix del trement èxit del seu Tercera Suite orquestal en la seua estrena de giner de 1885 en Sant Petersburc, baix la direcció d'Hans von Bülow. Chaikovski li va escriure a Nadezhda von Meck: «No hi havia vist mai tal triumfo. Vaig vore com tota l'audiència es commovia i em donava les gràcies. Estos moments suponen el millor reconeiximent de tota la vida d'un artiste. Fan que tota la vida amprada i tot el treball valguen la pena». La prensa a l'igual es va mostrar unànimement favorable.

En 1885, Chaikovski es va establir de nou en Rússia. El sar li va demanar personalment una nova producció de Eugenio Oneguin per a que es representara en Sant Petersburc. L'òpera s'hi havia vist prèviament solament en Moscou de la mà d'un conjunt d'estudiants del Conservatori. Encara que la recepció de la crítica de la producció de Eugenio Oneguin que va tindre lloc en Sant Petersburc va ser negativa, l'òpera omplia cada nit; 15 anys més tart, el germà del compositor Modest va identificar este moment com el moment en el que Chaikovski va escomençar a ser conegut i apreciat per les masses, alcançant el major grau de popularitat que jamai contara un compositor rus. Les notícies sobre l'èxit de l'òpera es varen estendre i l'obra es va interpretar en els teatres d'òpera de tota Rússia i l'estranger.

Una peculiaritat de la producció de Eugenio Oneguin que va tindre lloc en San Petersburgo va ser que Alejandro III va solicitar que l'òpera es representara no en el Teatre Mariinski, sino en el Teatre Bolshói Kámenny. Açò va supondre que la música de Chaikovski estava reemplaçant l'òpera italiana com l'art imperial oficial. Ademés, gràcies a Iván Vsévolozhski, director dels Teatres Imperials i mecenes del compositor, Chaikovski va ser recompensat en una pensió vitalícia de 3000 rublos a l'any per part del sar. En essència, este fet va fer que es convertira en el compositor principal de la cort en la pràctica, no sent un títul en realitat.

En giner de 1887, es va produir el debut de Chaikovski com a director invitat, realisant una substitució d'última hora en el Teatre Bolshói de Moscou per a les primeres tres interpretacions de la seua òpera Cherevichki. Dirigir era una activitat que el compositor volia conquistar des de fa una década, ya que es va donar conte de que obtindre èxit fòra de Rússia depenia fins a cert punt de dirigir un mateixa les seues pròpies obres. En un any d'interpretacions de l'obra Cherevichki, Chaikovski contava en considerable demanda per tota Europa i Rússia, que li varen ajudar a superar el por escènica que tenia des de sempre i potenciar la seua confiança en sí mateixa. Li va escriure a von Meck, «¿¡Reconeixeries ara en este músic rus que viaja per tota Europa a aquell home que, solament uns anys arrere, va fugir de la vida en societat i va viure reclós en l'estranger o en el país!?» En 1888, va dirigir l'estrena de la seua Quinta Simfonia en Sant Petersburc, repetint l'obra una semana més tart en l'estrena del seu poema simfònic Hamlet. A pesar de que abdós obres varen ser rebudes en gran entusiasme per l'audiència, els crítics es varen mostrar hostils, en César Cui tildant la simfonia de «rutinària» i «rimbombante». No obstant, Chaikovski va continuar dirigint la simfonia en Rússia i Europa. Esta etapa com a director ho va dur a Norteamérica en 1891, a on va dirigir l'orquesta de la Societat de l'Orquesta Simfònica de Nova York en la seua Marcha Eslava en el concert inaugural de la sala de concerts Carnegie Hall de Nova York. En 1893, l'Universitat de Cambridge en Regne Unit li va otorgar a Chaikovski un grau honorari com a Doctor of Music.

Mort

Artícul principal → Mort de Piotr Ilich Chaikovski.

Chaikovski va morir en Sant Petersburc el 6 de novembre de 1893, nou dies despuix de l'estrena de la seua Sexta Simfonia, la Patètica. Va ser enterrat en el Cementeri Tíjvinskoye en el Monasteri d'Alejandro Nevski, prop de les tombes dels seus companyers compositors Aleksandr Borodín, Mijaíl Glinka, Nikolái Rimski-Kórsakov, Mili Balákirev i Modest Músorgski. Per l'innovació formal de la Patètica i el contingut emocionalment incontenible en els seus moviments centrals, l'obra va ser rebuda pel públic en silenciosa incomprensió durant la seua primera interpretació. La segona interpretació, dirigida per Nápravník, va tindre lloc vint dies despuix en un concert memorial i va ser acceptada de manera més favorable. La Patètica des de llavors s'ha convertit en una de les obres més conegudes de Chaikovski.

La mort de Chaikovski ha segut atribuïda tradicionalment al còlera, contret en major provabilitat en beure aigua contaminada alguns dies abans. No obstant, alguns han especulat sobre la base d'un supòsit suïcidi. D'acort en una variació d'esta teoria, se li va impondre una sentència de mort en un «tribunal d'honor» per un companyer de l'Escola Imperial de Jurisprudència de Sant Petersburc, com a reprovació per l'homosexualitat del compositor. Esta teoria no demostrada la va plantejar la musicóloga russa Aleksandra Orlova en 1979, quan va emigrar a Occident. Wiley afirma en el New Grove (2001), «La polèmica sobre la mort [de Chaikovski] pot ser que haja aplegat a un punt mort... Estos rumors, per culpa de la seua fama, varen tardar en extinguir-se... Sobre la malaltia, existixen problemes en les proves que no oferixen cap esperança de trobar un resultat satisfactori; la confusió dels testics; sense tindre en conte els efectes a llarc determini del tabac i l'alcohol. No sabem cóm va morir Chaikovski. Pot ser que jamai ho descobrim...»

Música

Vore també: Anex:Composicions de Piotr Ilich Chaikovski

Chaikovski va escriure vàries obres que són populars entre el públic aficionat a la música clàssica, entre les que es troben Romeo i Julieta, la Obertura 1812, les seues tres ballets (El cascanueces, El llac dels cisnes i La bella durmiente) i la Marcha Eslava. Estes, junt en dos dels seus quatre concerts, tres de les seues sis simfonias numerades i, de les seues dèu òperas, La dama de piques i Eugenio Oneguin, són provablement les seues obres més familiars. Casi tan populars són la Simfonia Manfredo, Francesca dona Rimini, el Caprig italià i la Serenata per a cordes. Els seus tres quartets de cordes i trios per a piano contenen bells passages, aixina com els seus cent sis cançons seguixen sent interpretades en recitals. Chaikovski també va escriure unes cent obres per a piano, a lo llarc de la seua vida. Brown afirma que «encara que algunes d'elles poden ser exigents tècnicament, la majoria són composicions encantadores, no pretenciosas, dirigides a pianistes aficionats». Afig, no obstant, que «hi ha més atractiu i ingeni en estes peces de les que caldria esperar».

Àmbit creatiu

L'educació formal que va rebre Chaikovski en el conservatori li va permetre escriure obres en tendències i tècniques orientades al estil occidental. La seua música és una mostra d'un ampli àmbit i amplitut de tècniques, des d'una forma «clàssica» equilibrada simulant l'elegància rococó de el XVIII, fins a un estil més característic dels nacionalistes russos, o (segons Brown) un idioma musical expresse per a canalisar les seues pròpies emocions trastornades. A pesar de la seua reputació com a «màquina de fer plorar», la autoexpresión no era un principi central per a Chaikovski. En una carta a von Meck del 5 de decembre de 1878, li va explicar que hi ha dos tipos d'inspiració per a un compositor simfònic, una subjectiva i una atra objectiva, i que la música programàtica pugues i deu existir, de la mateixa manera que és impossible exigir que la lliteratura li les arregle sense l'element épico i es llimite únicament al lirisme. Igualment, les grans obres orquestals que Chaikovski va compondre poden dividir-se en sengles categories: les simfonies en una i atres obres, com els poemes simfònics, en una atra. D'acort en el musicólogo Francis Maes, la música programàtica com Francesca dona Rimini o la Simfonia Manfredo eren en el seu major partix el credo artístic del compositor com una expressió del seu «ego líric». Maes també identifica un grup de composicions que estan fòra de la dicotomia de la música programàtica contra el «ego líric», a on Chaikovski tendix a l'estètica pre-romàntica. Entre les obres d'este grup es troben les quatre suites orquestals, el Caprig italià, el Concert per a violí i la Serenata per a cordes.

Recepció i reputació

Encara que la música de Chaikovski ha segut sempre popular entre el públic, freqüentment va ser jujada durament per músics i compositors. No obstant, la seua reputació com a compositor d'importància està hui en dia acceptada. La seua música ha guanyat seguidors en les sales de concerts de tot lo món, en segon lloc just per darrere de Beethoven, gràcies en gran part a lo que Harold C. Schonberg califica de «una dolça, inagotable i supersensual font de melodia... en un toc de neurosis, tan emotiu com un crit des d'una finestra en una nit obscura». Segons Wiley, esta combinació de melodia sobrecarregada i emoció recarregada polarisa als oyents, en una popular pregària de la música de Chaikovski compensada en el despit crític cap a ella entesa com a vulgar i carent de pensament elevat o filosofia. Recentment, la música de Chaikovski ha rebut una revaluación professional, en la que els músics reaccionen favorablement a la música plena de melodies i la seua artesania.

Consideracions sobre el seu públic

Chaikovski creïa que la seua professionalitat en combinar el seu talent i alts nivells de calitat en les seues obres li distanciaven dels seus contemporàneus del «Grup dels Cinc». Compartia varis ideals seus, incloent un émfasis en el caràcter nacionaliste en la seua música. La seua intenció era, no obstant, unir eixos ideals en un estàndart lo suficientment alt per a satisfer els criteris d'Europa Oriental. El seu perfeccionisme, ademés, va impulsar el seu desig d'alcançar un públic major, no solament nacional, sino internacional, que va ser lo que finalment va conseguir.

Chaikovski va poder haver rebut influències per a les seues composicions del mecenage majoritari denominat «del sigle XVIII» prevalente en la Rússia d'aquella época, que encara estava profundament influït per la seua aristocràcia. En este estil de mecenage, el mecenes i l'artiste a sovint estarien en igualtat de condicions. Les dedicatòries dirigides als benefactors no eren un acte d'humil gratitut, sino expressions de la seua associació artística. La dedicatòria de la Quarta Simfonia a von Meck se sap que va significar un sagell sobre la seua amistat. La relació de Chaikovski en el duc Konstantín Konstantínovich va nàixer a partir del frut creatiu de les Sis cançons, Op. 63, per a les quals el gran duc va escriure la lletra. Chaikovski no va tindre conflictes d'estil en tocar per als gusts del públic, encara que mai es va demostrar que satisfera atres gusts a banda del seu propi. Els temes patriòtics i l'estilisme de les melodies del sigle XVIII en les seues obres concordaven en els valors de l'aristocràcia russa.

Estil compositivo

Segons Brown en el New Grove (1980), les melodies de Chaikovski van del «estil occidental a l'estilisme de cançons populars i en ocasions les mateixes cançons populars». La seua ocupació de repeticions en estes melodies generalment reflectixen l'estil seqüencial de les pràctiques occidentals, les quals Chaikovski estenia en una immensa llongitut, construint «una emocionant experiència d'intensitat casi insostenible». Va experimentar en ocasions en mètriques inusuals, encara que usualment, com en les seues melodies de dansa, amprava una firma, en essència un compàs regular que «a voltes es convertia en l'agent més expressiu en alguns moviments pel seu enèrgic us». Chaikovski ademés va practicar en un ampli ranc de #harmonia, des de les pràctiques de les harmonias i textures occidentals dels seus primers dos quartets de corda a l'ocupació de l'escala de tons sancers en el centre del final de la seua Segona Simfonia; esta última era una pràctica que solien usar el Grup dels Cinc.

Degut a que Chaikovski va escriure la majoria de la seua música per a orquesta, les seues textures musicals estaven condicionades cada volta més en els colors orquestals que amprava, especialment despuix de la Segona suite orquestal. Brown manté que mentres que el compositor estava habituat a les pràctiques orquestals d'Occident, ell «preferia diferenciar els colors orquestals fent-los més lluents i definits segons la tradició establida per Glinka». Tendia a amprar més els instruments aguts per la seua «veloç delicadea», encara que equilibra esta tendència en «una certera exploració dels sons obscurs i inclús lúgubres dels instruments de metal».

Impacte

Wiley cita a Chaikovski com «el primer compositor rus d'un nou tipo, totalment professional, que va assimilar en fermea el mestrage simfònic de la tradició d'Europa Occidental; en un estil profundament original, personal i nacional en el qual va unificar el saber fer de Beethoven i Schumann en les obres Glinka i va transformar els guanys de Liszt i Berlioz en la música programàtica en matèries d'elevació shakesperiana i d'importància sicològica».

Chaikovski creïa que la seua professionalitat en combinar el seu talent i alts nivells de calitat en les seues obres li distanciaven dels seus contemporàneus del Grup dels Cinc. Compartia varis ideals seus, incloent un émfasis en el caràcter nacionaliste en la seua música. La seua intenció era, no obstant, unir eixos ideals en un estàndart lo suficientment alt per a satisfer els criteris d'Europa Oriental. Holden sosté que Chaikovski va ser el primer compositor rus professional llegitimat, afirmant que només les tradicions de música popular i la música de l'Iglésia ortodoxa russa existien abans de nàixer ell. Holden continua, «Vint anys despuix de la mort de Chaikovski, en 1913, La consagració de la primavera d'Ígor Stravinski va esclatar en l'escena musical, marcant l'arribada de Rússia en la música del sigle XX. Entre estos dos móns, la música de Chaikovski es va convertir en l'únic pont».

El seu perfeccionisme, ademés, va impulsar el seu desig d'alcançar un públic major, no solament nacional, sino internacional, que va ser lo que finalment va conseguir. El musicólogo rus Solomón Vólkov sosté que Chaikovski va ser potser el primer compositor rus en pensar sobre el lloc del seu país en la cultura musical europea. Com el compositor escriu a von Meck des de París,

"Qué agradable és estar convençut de bestreta de l'èxit de la nostra lliteratura en França. Cada llibre étalage conté traduccions de Tolstói, Turguénev i Dostoyevski... Els periòdics estan imprimint constantment artículs molt entusiastes sobre un o un atre d'estos escritors. ¡Potser algun dia açò també ocórrega en la música russa!

Chaikovski es va convertir en el primer compositor rus en donar a conéixer personalment al públic estranger les seues obres aixina com les d'atres compositors russos. Ademés va mantindre llaços propencs de negocis i personals en molts dels principals músics d'Europa i dels Estats Units. Per als russos, segons Vólkov, açò era alguna cosa totalment nou i inusual.

Per últim, l'impacte de les pròpies obres de Chaikovski, especialment en el ballet, no poden subestimarse; el seu domini de les danseuse (melodies que s'ajusten als moviments físics a la perfecció), junt en la seua viva orquestació, temes efectius i continuïtat d'idees eren inauditas en el gènero, establint nous estàndarts per al paper de la música en el ballet clàssic. Noel Goodwin caracterisa El llac dels cisnes com «una obra mestra imperecedera (en el gènero del ballet)» i La bella durmiente com «l'eixemple suprem de ballet clàssic del sigle XIX», mentres que Wiley va calificar l'última obra com a «potent, variada i rítmicamente complexa».

Vore també

• Círcul Beliáyev
• Piotr Ilich Chaikovski i el Círcul Beliáyev

Bibliografia

• ed. Abraham, Gerald, Music of Tchaikovsky (Nova York: W.W. Norton & Company, 1946). ISBN n/d.
  • Abraham, Gerald, "Operes and Incidental Music"
  • Alshvang, A., tr. I. Freiman, "The Songs"
  • Cooper, Martin, "The Symphonies"
  • Dickinson, A.I.F., "The Piano Music"
  • Evans, Edwin, "The #Ballet"
  • Mason, Colin, "The Chamber Music"
  • Wood, Ralph W., "Miscellaneous Orchestral Works"
• Brown, David, Tchaikovsky: The Early Years, 1840–1874 (Nova York: W.W. Norton & Company, 1978). ISBN 0-393-07535-2.
• Brown, David, Tchaikovsky: The Crisis Years, 1874–1878, (Nova York: W.W. Norton & Company, 1983). ISBN 0-393-01707-9.
• Brown, David, Tchaikovsky: The Years of Wandering, 1878–1885, (Nova York: W.W. Norton & Company, 1986). ISBN 0-393-02311-7.

• Brown, David, Tchaikovsky: The Final Years, 1885–1893, (Nova York: W.W. Norton & Company, 1991). ISBN 0-393-03099-7.
• Brown, David, Tchaikovsky: The Man and His Music (Nova York: Pegasus Books, 2007). ISBN 0-571-23194-2.
• Chaikovski, Modest, Zhizn P.I. Chaykovskovo [La vida de Chaikovski], 3 vols. (Moscou, 1900–1902).
• Chaikovski, Piotr, Perepiska s N.F. von Meck [Correspondència en Nadzehda von Meck], 3 vols. (Moscou i Leningrado, 1934–1936).
• Chaikovski, Piotr, Polnoye sobraniye sochinery: literaturnïye proizvedeniya i perepiska [Edició completa: obres lliteràries i correspondència], 17 vols. (Moscou, 1953–1981).
• Figes, Orlando, Natasha's Danse: A Cultural History of Russia (Nova York: Metropolitan Books, 2002). ISBN 0-8050-5783-8 (hc.).
• Hanson, Lawrence i Hanson, Elisabeth, Tchaikovsky: The Man Behind the Music (Nova York: Dodd, Pixeu & Company). Library of Congress Catalog Card No. 66–13606.
• Holden, Anthony, Tchaikovsky: A Biography (Nova York: Random House, 1995). ISBN 0-679-42006-1.
• Maes, Francis, tr. Arnold J. Pomerans i Erica Pomerans, A History of Russian Music: From Kamarinskaya to Babi Yar (Berkeley, Los Àngeles i Londres: University of Califòrnia Press, 2002). ISBN 0-520-21815-9.
• Mochulsky, Konstantin, tr. Minihan, Michael A., Dostoyevsky: His Life and Work (Princeton: Princeton University Press, 1967). Library of Congress Catalog Card No. 65–10833.
• Poznanski, Alexander, Tchaikovsky: The Quest for the Inner Man (Nova York: Schirmer Books, 1991). ISBN 0-02-871885-2.
• Poznanski, Alexander, Tchaikovsky through others' eyes. (Bloomington: Indiana University Press, 1999). ISBN 0-253-33545-0.
• Rimsky-Korsakov, Nikolai, Letoppis Moyey Muzykalnoy Zhizni (Sant Petersburc, 1909), publicat en anglés com My Musical Life (Nova York: Knopf, 1925, 3rd ed. 1942). ISBN n/d.
• ed. Stanley Sadie, The New Grove Encyclopedia of Music and Musicians (Londres: MacMillian, 1980), 20 vols. ISBN 0-333-23111-2.
  • Brown, David, "Tchaikovsky, Pyotr Ilyich"
  • Goodwin, Noel, "Danse: VI. 19th Century, (iv) The classical ballet in Russia to 1900"
• ed. Stanley Sadie, The New Grove Dictionary of Music and Musicians, Second Edition, 29 vols. (Londres: MacMillian, 2001). ISBN 1-56159-239-0.
  • Wiley, Roland John, "Tchaikovsky, Pyotr Ilyich"
• Schonberg, Harold C. Lives of the Great Composers (Nova York: W.W. Norton & Company, 3rd ed. 1997).
• Steinberg, Michael, The Concerto (Nova York i Oxford: Oxford University Press, 1998).
• Steinberg, Michael, The Symphony (Nova York i Oxford: Oxford University Press, 1995).
• Volkov, Solomon, tr. Bouis, Antonina W., St. Petersburg: A Cultural History (Nova York: The Free Press, una divisió de Simon & Schuster, Inc., 1995). ISBN 0-02-874052-1.
• Warrack, John, Tchaikovsky Symphonies and Concertos (Seattle: University of Washington Press, 1969). Library of Congress Catalog Card No. 78–105437.
• Warrack, John, Tchaikovsky (Nova York: Charles Scribner's Sons, 1973). SBN 684-13558-2.
• Wiley, Roland John, Tchaikovsky's #Ballet (Oxford i Nova York: Oxford University Press, 1985). ISBN 0-19-816249-9.

Bibliografia adicional

• Kamien, Roger. Music: An Appreciation. McGraw-Hill College; 3ª edició (1 d'agost de 1997). ISBN 0-07-036521-0.
• ed. John Knowles Paine, Theodore Thomas i Karl Klauser (1891). Famous Composers and Their Works, J.B. Millet Company.
• Meck, Galina Von, Tchaikovsky, Piotr Ilyich, Young, Percy M. Tchaikovsky Cooper Square Publishers; 1.ª edició en Cooper Square Press (octubre, 2000) ISBN 0-8154-1087-5.
• Meck, Nadezhda Von i Tchaikovsky, Peter Ilyich, To My Best Friend: Correspondence Between Tchaikovsky and Nadezhda Von Meck 1876–1878 (Nova York i Oxford: Oxford University Press, 1993) ISBN 0-19-816158-1.
• Poznanski, Alexander & Langston, Brett The Tchaikovsky Handbook: A guide to the man and his music. (Indiana University Press, 2002).

  Vol. 1. Thematic Catalogue of Works, Catalogue of Photographs, Autobiography. ISBN 0-253-33921-9.

  Vol. 2. Catalogue of Letters, Genealogy, Bibliography. ISBN 0-253-33947-2.

• Poznanski, Alexander, Tchaikovsky's Last Days, (Nova York i Oxford: Oxford University Press, 1996), ISBN 0-19-816596-X.

Enllaços externs

• Pyotr Ilyich Tchaikovsky en El Poder de la Paraula.

• Tchaikovsky Research (en anglés)
• Istituto Musicale Tchaikovsky (en italià)
• Chaikovski - biografia, obres i miscelànea (en anglés)
• PBS Grans Interpretacions biografia de Chaikovski (en anglés)
• Chaikovski: escoltar una llista de reproducció en Magazzini-Sonori (en italià)
• Biografia de Piotr Ilich Chaikovski en el John F. Kennedy Center for the Performing Arts (en anglés)
• Gravacions en cilindre de Chaikovski, del Cylinder Preservation and Digitization Project en la Biblioteca de l'Universitat de Califòrnia, Santa Bàrbara (en anglés)

Partitures en domini públic

• Plantilla:IMSLP