Anar al contingut

Orquesta

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Orquesta
Orquesta Filharmònica de Dublín tocant Simfonia n.º 4 de Piotr Ilich Chaikovski en Carolina del Nort, Estats Units.

Una orquesta ()[1] és un gran conjunt musical, originat durant el periodo barroc, que combina instruments de diferents famílies. Esta definició es remonta al voltant del V, quan les representacions s'efectuaven en teatres a l'aire lliure. Front de l'àrea principal d'actuació hi havia un espai per als cantants, ballarins i instruments. Este espai era anomenat orquesta. Hui en dia, el terme es referix a un conjunt d'instruments musicals i dels músics que els toquen o eixecuten, siga com siga el gènero musical que interpreten (clàssica, tropical, moderna, etc.). El terme pot aplicar-se a qualsevol tipo d'agrupació instrumental, siga com siga el seu orige, des de l'orquesta gagaku del Japó a les orquestes gamelan d'Indonèsia i Bali. En la música culta occidental, fa generalment referència a l'orquesta simfònica, un conjunt integrat per numerosos instruments de corda més una selecció d'instruments de vent-fusta, metal i percussió. En l'Edat Mija el terme va passar a fer referència al propi escenari. A partir de finals del XVII, es va usar per a denominar el conjunt d'intérprets, de la mateixa manera que en l'actualitat. No obstant, el terme encara denota també el conjunt d'assents colocats a nivell del sol enfront de l'escenari en els teatres i sals de concert. Una orquesta occidental de tamany complet pot denominar-se a voltes orquesta simfònica o orquesta filharmònica (de grec phil-, "amar", i "harmonia"). el número real de músics amprats en una actuació pot variar de setanta a més de cent músics, depenent de l'obra que s'interprete i del tamany delocal. Una orquesta (a voltes orquesta de concert) és un conjunt més chicotet de no més d'uns cinquanta músics.[2] Orquestes especialisades en la música barroca de, per eixemple, Johann Sebastian Bach i Georg Friedrich Händel, o Repertori clàssic, com el d'Haydn i Mozart, solen ser més chicotetes que les orquestes que interpreten un repertori de Música romàntica, com les Simfonies de Ludwig van Beethoven i Johannes Brahms. L'orquesta típica va créixer en tamany a lo llarc dels sigles XVIII i XIX, alcançant el seu punt àlgit en les grans orquestes (de fins a 120 músics) que s'utilisaven en les obres de Richard Wagner i, més vesprada, de Gustav Mahler.

Història

Abans de la época barroca, es dotava d'una major importància a la música vocal, deixant en segon terme a l'instrumental, considerada un gènero menor. En algunes ocasions les llínees vocals de la polifonia migeval i renaixentista solien estar acompanyades per grans agrupacions instrumentals de dimensions molt reduïdes, res comparable a una orquesta antiga. L'arribada de la òpera a inicis del XVII va ajudar a concretar l'instrumentació i a crear una dependència cada volta major d'un gran número d'instruments de corda, per a aportar cos i equilibri al vent i la percussió. Encara que l'orquesta naix com a tal en el Barroc (XVII i principis del XVIII), és en el Classicisme (segona mitat del XVIII) quan s'establix l'instrumentació i la forma en la que la coneixem actualment, si be caldrà esperar fins a finals del XIX per a l'arribada del perfeccionament tècnic dels instruments.

Época barroca

En l'época barroca, el tamany i la composició d'una orquesta no estaven estandardisats. Existien grans diferències de tamany, instrumentació i estils d'interpretació -i, per tant, de paisages sonors i paleta orquestals- entre les distintes regions europees. La orquesta barroca comprenia des d'orquestes més chicotetes (o conjunts) en un intérpret per part, fins a orquestes de major escala en molts intérprets per part. Eixemples de la varietat més chicoteta varen ser les orquestes de Bach, per eixemple en Koethen, a on va tindre accés a un conjunt de fins a 18 músics. Eixemples d'orquestes barroques a gran escala serien l'orquesta de Corelli en Roma, que contava en entre 35 i 80 músics per a les actuacions quotidianes, ampliant-se a 150 músics per a les ocasions especials.[3]

L'orquesta clàssica[4]

En l'época clàssica, l'orquesta es va fer més estandardisada, en una secció de corda de tamany chicotet a mijà i una secció de vent principal formada per parells d'oboes, flautes, fagots i trompes, a voltes complementada per percussió i parells de clarinets i trompetes. En 1750 ya estava establida una cultura orquestal diferenciada d'atres cultures musicals (ministriles, capelles catedralicias...). Esta cultura orquestal, més homogénea en els seus instruments i en les partitures, va favorir que els músics viajaren per a tocar en diferents orquestes, a voltes inclús es desplaçaven a atres països. L'orquesta clàssica es caracterisa per tres aspectes estables: la instrumentació (violins, violes, violonchelos i contrabajos, flautes, oboes, trompes i fagots —els clarinets varen ser afegits a final de periodo—, teclat, en trompetes i timbals opcionals); la seua organisació interna (estandardisació de 4 seccions en la partitura: dos seccions de violí, una de viola i una atra secció de baixos que inclou violonchelos, contrabajos, fagots i teclat. Els vents varen ser afegits en parelles doblant estes parts); i certs equilibris i proporcions (els violins eren entre el 50% i 70% de la corda, pero els vents variaven entre el 20 i el 50%). No obstant, hi ha excepcions segons la seua funció (en l'òpera, els oratorios...) i certes variants regionals i nacionals . Els violins i les violes varen sofrir diversos canvis a lo llarc del XVII i XVIII: les cordes greus de budell es varen substituir per les recobertes en aram d'argent o coure i els arcs curvats del Barroc es varen allargar. La afinación estàndar es va establir en el XVII. No obstant, durant la primera mitat del XIX a penes varen sofrir més canvis , ya que es varen continuar usant instruments fets en patrons del XVII, en cordes de budell, encara que alguns instruments anaren reconstruïts per lutiers per a modernisar-els. El major canvi es va produir en els arcs, a on el arc Tourte, en la seua curva cóncava, punta ponderada i tensor de tornell, va reemplaçar l'antic arc barroc. Ademés, hi havia quatre tipos diferents de baix en la corda: la viola dona gamba baixa, el baix de violón (violone o Basseige), el violonchelo i el contrabajo (a voltes també cridat violone). Al voltant de 1740, els dos primers varen ser desapareixent. Els instruments de vent fusta varen ser somesos a un frenesí d'experimentació i millora. És rellevant l'introducció del clarinet en l'orquesta, lo que va succeir entre els anys 1740 i 1815 gràcies a les millores tècniques que es varen ser implementant en l'instrument. D'esta manera també va poder ampliar el seu registre. Els instruments resultants podrien tocar més ràpit, més fort i més confiablemente afinado que els instruments de vent del XVIII. Els canvis entre els instruments de metal varen ser encara majors. Els trombones, que en el XVIII s'havien utilisat principalment en iglésies, es varen agregar a la majoria de les orquestes. Les tubes varen ser poc a poc substituint a una successió d'atres instruments en filtre com l'el serpentón. Entre 1740 i 1815 podem vore una tendència cap a la diferenciació dels diferents grups instrumentals. Primerament els vents doblaven a la part de les cordes i mantenien les harmonia. No obstant, durant la segona mitat del XVIII varen ser adquirint una major diferenciació per mig de diferents combinacions per a agregar efectes i atres colors orquestals. Per una atra part, en la part dels baixos, els violonchelos i els fagots varen ser diferenciant-se també progressivament. El paper del baix en l'orquesta era eixercitat per diferents instruments: chelos, contrabajos, teclat —el clavicémbalo era l'instrument de teclat més utilisat— i fagots. En un principi, el baix tocava la mateixa llínea en el teclat afegint harmonia improvisades. No obstant, la presència de diferents instruments en el baix va crear la possibilitat de redistribuir la llínea del baix. La llínea del baix a l'us va desaparéixer en el desenroll de l'orquesta clàssica. En la seua desaparició i en el naiximent de nous instruments de vent de fusta i metals, el model a quatre parts principals de l'orquesta clàssica va ser reemplaçat per una nova organisació en tres seccions principals, en les seues subseccions: cordes, instruments de vent fusta i metals. Esta organisació es va començar a usar des de la primera mitat del XIX, afegint-se una creixent secció de percussió. La figura del director va ser una atra creació de la primera mitat del XIX. La direcció musical recaïa normalment en el primer violí de les orquestes. La figura que marcava el tempo en la música eclesiàstica es va incloure en l'òpera, i poc a poc, va començar a cobrar més importància, convertint-se en el precursor del director modern. El director va deixar de ser un músic de l'orquesta que tocava un instrument i va començar a encarregar-se no solament de marcar el tempo, sino també d'assegurar-se que l'orquesta tocava afinada i en les dinàmiques i expressivitat adequades.

Influència de Beethoven

El cridat "complement estàndar" de vents i metals doblats en l'orquesta, introduït a finals del XVIII i consolidat durant la primera mitat del XIX, s'atribuïx generalment a les forces que Beethoven demanava despuix d'Haydn i Mozart. L'instrumentació de Beethoven incloïa casi sempre flautes, oboes, clarinets, fagots, trompes i trompetas emparellats. Les excepcions són la Simfonia n.º 4, el Concert per a violí i el Concert per a piano n.º 4, cada u dels quals especifica una sola flauta. Beethoven va calcular cuidadosadament l'expansió d'esta paleta tímbrica particular en les simfonies. "en les Simfonies 3, 5, 6 i 9 per a conseguir un efecte innovador. La tercera trompa de la Simfonia n.º 3 "Eroica" aplega per a aportar no només certa flexibilitat harmònica, sino també l'efecte de metal "coral" en el moviment Trio. Flautín, contrafagot i trombones se sumen al triumfal final del seu Simfonia n.º 5. Un flautín i un parell de trombones ajuden a crear l'efecte de tormenta i sol en la Simfonia n.º 6 "Pastoral". La Simfonia n.º 9 demana un segon parell de trompes, per raons similars a la "Eroica" (quatre trompes s'ha convertit des de llavors en estàndart); l'us de Beethoven de flautín, contrafagot, trombones i percussió no afinados -ademés de cor i solistes vocals- en el seu final, són la seua primera sugerència de que els llímits tímbricos de la simfonia podrien ampliar-se. Durant vàries décades despuix de la seua mort, la instrumentació simfònica va ser fidel al model ben establit de Beethoven, en poques excepcions.

Tecnologia instrumental

Stokowski i l'Orquesta de Filadèlfia en l'estrena americana del 2 de març de 1916 de la 8ª Simfonia de Mahler.

L'invenció del pistó i la vàlvula rotativa per Heinrich Stölzel i Friedrich Blühmel, abdós de Silesia, en 1815, va ser la primera d'una série d'innovacions que varen repercutir en l'orquesta, inclós el desenroll del mecanisme de claus modern per a la flauta per Theobald Boehm i les innovacions d'Adolphe Saix en els instruments de vent fusta, especialment l'invenció del saxofón. Estos alvanços durien a Hector Berlioz a escriure un llibre de referència sobre instrumentació, que va anar el primer tractat sistemàtic sobre l'us del sò instrumental com a element expressiu de la música.[5]

Influència de Wagner

La següent gran expansió de la pràctica simfònica va vindre de la mà de l'orquesta Bayreuth de Richard Wagner, fundada per a acompanyar els seus drames musicals. Les obres escèniques de Wagner tenien un alcanç i una complexitat sense precedents: de fet, la seua partitura per a Dones Rheingold' requerix sis arpes. Aixina, Wagner va prevore un paper cada volta més exigent per al director de l'orquesta teatral, com va explicar en la seua influent obra "Sobre la direcció d'orquesta".[6] Açò va supondre una revolució en la composició orquestal i va marcar l'estil de l'interpretació orquestal dels següents huitanta anys. Les teories de Wagner reexaminaron l'importància del tempo, la dinàmica, l'arc dels instruments de corda i el paper dels principals en l'orquesta.

L'orquesta del XX

A principis del XX, les orquestes simfòniques eren més grans, estaven millor finançades i millor formades que abans; en conseqüència, els compositors podien compondre obres més grans i ambicioses. Les obres de Gustav Mahler varen ser especialment innovadores; en les seues últimes simfonies, com la descomunal Simfonia n.º  8, Mahler sobrepassa els llímits del tamany orquestal, amprant forces descomunals. A finals del Romanticisme, les orquestes podien soportar les formes més enormes d'expressió simfònica, en enormes seccions de corda, enormes seccions de metals i una àmplia gama d'instruments de percussió. En el començ de l'era de la gravació, els estàndarts d'interpretació es varen elevar a un nou nivell, ya que una simfonia gravada podia escoltar-se atentament i inclús els chicotets errors d'entonament o conjunt, que podrien no ser perceptibles en una interpretació en directe, podien ser sentits pels crítics. A mida que les tecnologies de gravació varen millorar a lo llarc dels sigles XX i XXI, els chicotets errors d'una gravació varen poder "corregir-se" per mig de l'edició d'àudio o el overdubbing. Alguns dels directors i compositors més veterans recorden una época en la que lo normal era "passar" la música lo millor possible. Açò, unit a la major audiència que permetien les gravacions, va fer que es tornara a prestar atenció a determinats directors estrela i a un alt nivell d'eixecució orquestal.[7]

Conformació de l'orquesta

Inicialment estava acordat que l'orquesta estaria formada per * [[Instrument de vent-fusta|Vent fusta]]: dos flautes, dos oboes i un fagot. Els oboes i flautes eren tocats pels mateixos músics, per lo que no hi havia coexistència sonora de les quatre veus.

Mozart i Haydn varen fer canvis en l'estructura de l'orquesta: l'introducció de dos clarinets per influència de Johann Stamitz despuix d'haver vist l'Orquesta de Mannheim, l'introducció d'un segon fagot o, en Don Giovanni de Mozart, un trombón, que era tocat pel segon trompa (és dir, no coexistien les dos trompes junt en el trombón). Cap a l'any 1800 l'orquesta va créixer i es va dispondre de la següent forma:

  • Vent fusta: dos flautes, dos oboes, dos clarinets i dos fagots.
  • Vent metal: dos trompetes i quatre trompes. Els trombones s'afegirien paulatinament en Beethoven, que va aplegar a usar tres en les Simfonies n.º 5, 6 i 9.
  • Percussió: dos o tres timbals.
  • Cordes: vint violins, huit violes, huit violonchelos, quatre contrabajos. Durant el XIX l'orquesta es va expandir enormement. Beethoven va ser qui va continuar este alvanç en el creiximent orquestal. En Cordes aumentant el número de tots els instruments, en Fustes introduint el flautín, el contrafagot, en ocasions un corno anglés i algunes variants de clarinet, en Metals va fixar definitivament l'us de trompetes, va començar a utilisar trombones i va recomanar l'us de la tuba i en Percussió va ampliar el número dels dos o tres timbals clasicistas a quatre o fins a cinc, i va introduir el bombo, els platillo i el triàngul (Haydn ya havia introduït estos dos últims, platillo, triàngul, i el contrafagot, en poques ocasions). A mitan del sigle, es va desenrollar el següent agrupamiento:
  • Vent fusta: un flautín, dos flautes, dos oboes, un corno anglés, dos clarinets, un clarinet baix, dos fagots i un contrafagot.
  • Vent metal: tres trompetes, quatre trompes, tres trombones i una tuba.
  • Percussió: quatre timbals i atres instruments de percussió, depenent de la composició.
  • Cordes: trenta violins, dotze violes, dèu violonchelos, huit contrabajos, un piano i un arpa.

Richard Wagner va afegir la tuba wagneriana (de sò similar al de la trompa pero en una octava més baixa). En el XX, els compositors (Especialment, Gustav Mahler) varen escriure per a orquestes d'immens tamany, incloent sis timbals, huit trompes, quatre trompetes, quatre trombones, dos tubes, dos arpes, presencia extra de fustes, celesta, més percussió i més cuerdo, per a equilibrar la totalitat del conjunt tímbrico.

  1. Instruments: violí, violonchelo, contrabajo, guitarra, charango, bombo legüero, flauta, clarinet, siku i quena.
  2. Sonen viola, arpa, oboe, trompeta, trombón, eufonio, tuba, trompa, saxofón, bandoneón, acordeón, piano, timbals, caixó peruà, platillo i percussió.

Tipos d'orquesta

Durant este sigle, la orquesta va experimentar un creixent impuls renovada. Hi ha diferents tipos d'orquestes.

  • Orquesta simfònica: L'orquesta de gran tamany – pot aplegar als cent components – es denomina orquesta simfònica o orquesta filharmònica (hui en dia els adjectius no distinguixen el contingut o funció de l'orquesta pero poden ser útils per a diferenciar a orquestes que residixen en una mateixa ciutat; per eixemple la Orquesta Simfònica de Londres i la Orquesta Filharmònica de Londres). Antigament, l'orquesta filharmònica era una associació d'amics que interpretaven música, i la simfònica era la que estava patrocinada per un particular que pagava per a la formació de l'orquesta.
  • Orquesta: El terme orquesta comprén tot tipo de conjunts instrumentals, en l'única condició de posseir tal tipo d'orquesta un tamany chicotet. De la mateixa manera que en la música, el complement de «cambra» es referix al saló en la que es desenrollaven.
  • Orquesta barroca: Precisament, l'orquesta naix en el Barroc, en gran part gràcies a la perfecció tècnica que alcancen els instruments de corda fregada (violí, viola, violonchelo i contrabajo). Estava constituïda bàsicament per esta secció i el baix continu, en el que destacava el clau.
  • Orquesta jove: És aquella en la que els integrants són estudiants de la carrera de música en el conservatori o en acadèmies privades. Sol haver una en cada capital de província important o en les regions. En moltes ocasions, estes orquestes servixen, per als seus membres, d'antesala a una orquesta simfònica professional.
  • Orquesta que utilisa una família d'instruments: orquesta de corda, orquesta de vents, orquesta de metals, orquesta de percussió.
  • Orquesta que utilisa vàries famílies d'instruments: orquesta de vent i percussió (o banda de música), orquesta de vent, percussió i alguns instruments de corda (o banda simfònica).
  • Orquesta típica: o simplement cridada típica, són un conjunt d'orquesta que té de 8 a 12 músics i són molt representatives en Amèrica Llatina.
  • Orquesta popularː inclou instruments com a sintetisadors, bateria, guitarra, baix, vent metal i percussió variada. Sol actuar en festes de poble o de barri, a l'aire lliure, i interpreta cançons populars que estiguen de moda en eixe moment o que siguen grans èxits passats.[8]
  • Orquesta d'Acordeones: En esta configuració inusual, l'orquesta simfònica conté acordeones cromaticos de lengüeta lliure que es modifiquen per a recrear la gama completa de sons i timbres orquestals durant l'interpretació de música clàssica occidental tradicional. Per lo general, inclouen entre 50 i 100 acordionistas. Es varen desenrollar per primera volta en Alemània i Estats Units durant el XX.[9][10][11][12][13]

També es denomina orquesta a atres conjunts instrumentals de música popular, de ball, de jazz, sempre que tinguen un número considerable de membres. En l'actualitat estos grups musicals van perdent auge gràcies als solistes.

Vore també

Referències

  1. ↑ «ORQUESTA» (en és). Etimologies de Chile - Diccionari que explica l'orige de les paraules. Consultat el 2 de març de 2019.
  2. ↑ «ludwig-van. com/toronto/2014/08/04/classical-101-the-difference-between-chamber-philharmonic-and-symphony-orchestra/ La diferència entre orquesta, filharmònica i simfònica».
  3. ↑ Pannain, Guido. «Arcangelo Corelli».
  4. ↑ Spitzer, John; Zaslaw, {{{nom2}}} (2005). «9. The Classical Orchestra», The Birth of the Orchestra. History of an institution, 1650-1815, Oxford University Press.
  5. ↑ Berlioz, H. (1843). Traite d'instrumentation et d'orchestration, Lemoine.
  6. ↑ Wagner, R. (1887). Ueber dones Dirigiren, W. Reeves. «un tractat sobre l'estil en l'eixecució de la música clàssica»
  7. ↑ Brunner, Llance W. (1986). L'orquesta: Orígens i transformacions, Scribner's Sons, pp. 479-532.
  8. ↑ «Orquestes simfòniques i populars. Qué són i en qué es diferencien.». mastermusicmanagement. com. Consultat el 2022-05-27.
  9. ↑ google. com/books? id=bPhXe_qNy5QC&dq=Accordeon+Orchestra+joe+Biviano&pg=PA78 Squeese This! A Cultural History of the Accordion in America. Jacobson, Marion. University of Illinois Press. 2012. p. 78-80 ebook ISBN 9780252093852Accordion Orchestra Joe Biviano on Google Books en Google Books(anglés)
  10. ↑ jstor. org/stable/40071656? searchText=%28John+Serry%29+AND+%28accordion%29&searchUri=%2Faction%2FdoBasicSearch%3FQuery%3DJohn%2BSerry%26so%3Drel%26prq%3Daccordion%26swp%3Don&ab_segments=0%2Fbasic_search_gsv2%2Fcontrol&refreqid=fastly-default%3A4fe43da08b29080cacb7f86a23e772ea&seq=29 American Music - "Searching for the Rockordion: The Changing Image of the Accordion in America". Jacobson, Marion S. University of Illinois Press Vol. 25, No. 2 (Sommer 2007) pp.216-247, Vore pp. 220-225 en https://www. jstor. org/stable/40071656(anglés)
  11. ↑ google. com/books/edition/The_Accordion_in_the_Americas/uJOaVxympCEC? hl=en&gbpv=1&dq=Joe+Biviano&pg=PA169&printsec=frontcover "The Accordion in the Americas - Klezmer, Polka, Tango, Zydeco, and More!" Simonett, Helena. University of illinois Press 2012 p. 169 isbn 97802520943232 Joe Biviano en Google Books(anglés)
  12. ↑ google. com/books/edition/Music_around_the_World/JOTNEAAAQBAJ? hl=en&gbpv=1&dq=Accordion+Golden+Age+1950s&pg=PA3&printsec=frontcover "Music Around the World - A Global Encyclopedia" Martin, Andrew R. Mihalka, Matthew. Eds. ABC-CLIO 2020 p.3 ebook isbn9781610694995 Accordion Golden Age 1950s en Google Books(anglés)
  13. ↑ google. com/books? id=hR8EAAAAMBAJ&dq=Pietro+Deiro+Presents+the+Accordion+Orchestra&pg=PA33 The Billboard- Reviews and Ratings of New albums: "Pietro Deiro Presents The Accordion Orchestra" (Coral, CRL-57323), 27 June 1960 p. 33 Pietro Deiro Presents the Accordion Orchestra en Google Books(anglés)

Bibliografia

  • Marcello Sorce Keller. «L’orchestra menja metafora: riflessioni (anche un po’ divaganti) a partire dona Gino Bartali» en Musica/Realtà, 92:67-88, Luglio 2010.
  • Spitzer, John i Zaslaw, Neal. The Birth of the Orchestra. History of an Institution, 1650-1815. Oxford, Oxford University Press.

Enllaços externs

Commons

Commons

Commons

Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Erro al crear miniatura: Orquesta en el Viccionari.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Orquesta&oldid=1493350»