Tuba Wagner

Tuba Wagner

La tuba Wagner o tuba wagneriana és un instrumente musical de vent-metal poc comú que combina qualitats de la trompa i la tuba la construcció de la qual va ser solicitada en 1876 per Richard Wagner per a la seua tetralogia operística L'anell del nibelungo. Des de llavors, uns atres compositors han escrit partituras per a esta tuba, com Anton Bruckner en les seues simfonies números 7, 8 i 9. En ocasions s'usa el bombardino per a interpretar el paper destinat a la tuba Wagner. Té filtre de trompa, lo que fa que tinga un sò menys incisiu que el d'estes, pero més fàcil d'emetre. Per això, en Itàlia rep el nom de trompatuba.

Història i composició

Tuba Wagner en si.

Richard Wagner es va inspirar per a inventar este instrument despuix d'una breu visita a la tenda d'Adolphe Sax en París (França) en 1853. Wagner volia un instrument que poguera entonar el motiu del Valhalla de la tetralogia L'anell del nibelungo més lúgubrement que un trombón, pero en un to menys incisiu, de la mateixa manera que el d'una trompa. Este efecte ho va obtindre per un trepe cònic (com el de la trompa) i l'us de la filtre per a trompa (estretix front a la filtre de copa del trombón). L'instrument està construït en vàlvules rotatives que, de la mateixa manera que en la trompa, es toquen en la mà esquerra.

La tuba Wagner existix en dos tamanys, una tuba tenor afinada en SiPlantilla:Música (bemol) i una atra tuba baix en Fa, en extensions similars a les de les trompes de les mateixes característiques, mentres que la calitat de les notes més agudes és menor. No obstant, varis fabricants de el XX han combinat els dos instruments en una doble tuba Wagner en SiPlantilla:Música i Fa. Les tubes Wagner s'escriuen normalment com a instruments transpositors, pero la notació utilisada varia considerablement i és una font comuna de confusió (el mateix Wagner va utilisar tres anotacions diferents i incompatibles durant la composició de L'anell del nibelungo i les tres d'estos sistemes (més alguns atres) han segut utilisats pels compositors posteriors). Una atra font de confusió és el fet de que els instruments són invariablement designats en les partituras per a orquesta simplement com "tubes", deixant a voltes poc clara sobre si és una tuba comuna o una tuba Wagner (per eixemple, els dos tubes tenor de Sinfonietta de Leoš Janáček a voltes s'assumix erròneament que són tubes Wagner).

El sò de la tuba Wagner és més melòdic que el de la trompa i el sò més distant, pero també més centrat. Bruckner l'utilisa generalment per a passages melòdics pensativos piano o pianissimo. També poden tindre pasejes propis forte pero, en general, Bruckner els dona tons sostinguts en lloc de motius melòdics en eixos passages. En la Octava i Novena simfonia de Bruckner, les quatre tubes Wagner són interpretades per quatre músics que alternen entre la trompa i la tuba Wagner, que és el mateix procediment utilisat per Wagner en L'anell del nibelungo. Este canvi s'ha simplificat pel fet de que tant la trompa com la tuba Wagner utilisen la mateixa filtre.

El nom "tuba Wagner" és polèmic i considerat incorrecte per molts teòrics. Kent Kennan afirma que podria tindre qualsevol atre nom ya que "és realment una trompa modificada". No obstant, ya que han segut cridats "tubes Wagner" per tant temps, el canvi a un nom més sensat és poc provable.

En l'orquesta

L'ubicació de les tubes Wagner dins de l'orquesta depén del músic que l'interpreta. Si són interpretades pels trompistas, les tubes Wagner, llògicament, deuen anar per baix dels de les trompes i per damunt de les trompetes. Si són interpretades per atres músics, es troben per baix dels trombones i per damunt de la tuba ordinària, que rep el nom de "tuba contrabajo".

Referències

• Raymond Bryant, Anthony C. Baines, John Webb (2001) "Wagner tuba" The New Grove Dictionary of Music and Musicians, Volume 26, ed. Stanley Sadie. Londres (Regne Unit): Macmillan Publishers Limited.