Trombón

El trombón és un instrument de vent metal. El seu sò es produïx gràcies a la vibració dels llavis de l'intérpret en la part denominada filtre a partir de la columna de l'aire (fluix de l'aire).

Les diferents notes s'obtenen pel moviment d'un tubo mòvil, denominat vara, que en allargar la columna d'aire que deu recórrer l'aire en vibració, produïx d'esta manera sons que també es poden controlar en la pressió de l'aire bufat per l'intérpret en la vara. Es diferencien sèt posicions distintes a lo llarc de la vara. Quant més s'allarga la columna d'aire en cada posició, el sò produït és més greu que en l'anterior. No obstant, també existixen trombones en vàlvulas. De la mateixa manera que casi tots els instruments d'esta família de vent-metal, el trombón de vares és de latón (encara que actualment moltes fàbriques opten també pel coure i els banys d'argent) i consistix en un tubo cilíndric i obert enrollado sobre sí mateixa.

Durant els periodos barroc i clàssic s'usava molt en la música religiosa, i des de el XIX és imprescindible en la gran orquesta simfònica. També s'utilisa en la música de jazz, a on, ademés de ser un instrument clau per a la big band, interpreta passages solistes. En la família del trombón hi ha moltes variants en distintes tesituras i tamanys. En l'orquesta se sol usar el trombón tenor i a voltes el baix. A estos dos, no li'ls sol considerar instrument transpositor, encara que en els ensambles de metal britànics la seua música està transportada a si bemol.

Atres formes musicals en les que s'ampra són la salsa i el merengue.

Al músic que toca el trombón se li denomina trombonista.

Construcció

Archiu:Trombone.svg

1. Braç de la bomba de afinación.
2. Filtre o embocadura.
3. Pabelló o campana.
4. Clau de desaiguador.
5. Vara principal.
6. Pont de soport.
7. Pont de soport.
8. Roll d'encaix de la vara.

L'instrument es compon de les següents parts:

• Filtre o embocadura: peça chicoteta i hueca que s'adapta al tubo del trombón per a que l'intérpret bufe, de modo que els llavis es recolzen en les vores, vibren i produïxquen el sò primari. El trombón té una filtre que determina el seu timbre.
• Pabelló o campana: eixamplada final del tubo.
• Vara: té forma d'O i es mou en sèt diferents posicions en distinta llongitut del tubo. La vara del trombón no permet grans velocitats quan es toca, pero és perfecta per a interpretar glissandos (escala ràpida entre dos notes).

Tipos

Archiu:Tromboneplayer.jpg

Trombón de vares

Els trombones es poden classificar segons el sò particular de les notes i claus que emeten. L'altura de les notes es modifica utilisant un sistema de vàlvules i pistones. El seu sò és distintiu, i exagera qualsevol imprecisió en l'entonament.

• Trombón soprano o trombón piccolo. És el més chicotet de tota la família dels trombones. Es pot trobar en dos tonalitats, tant en la meua bemol una octava més aguda que el trombón alt o en si bemol una octava més aguda que el trombón soprano. Utilisa la mateixa filtre que una trompeta piccolo, estant en la mateixa tonalitat i sent el seu equivalent.

Archiu:Piccolo Trombone.jpg

Trombón soprano o trombón piccolo

• Trombón soprano o trompeta "slide". És utilisat sobretot per a tocar jazz. Es troba en la tonalitat de si bemol una octava més aguda i el trombón tenor ademés utilisa la mateixa filtre que la trompeta.

Archiu:Slide trumpet player.jpg

Trombón soprano o trompeta "slide"

• Trombón alt. Pot ser o no transpositor. Es troba en una tonalitat de la meua bemol, i és utilisat normalment en conjunts orquestals. Ampra la mateixa filtre que el trombón tenor.

Archiu:Yamaha Alto trombone YSL-871.tif

Trombón alt

• El trombón tenor es troba en la tonalitat de si bemol i no és transpositor.

• El trombón tenor baix és el més utilisat de tots els trombones. És transpositor i es troben en la tonalitat de do, encara que la primera nota és un si bemol. Usa una filtre específica per a ell. Té un total de 7 posicions i és el més conegut.

Archiu:Yamaha Tenor trombone YSL-882OR.tif

Trombón tenor baix

• El trombón baix és un dels trombones més coneguts. Està afinado en si bemol, la mateixa tonalitat que el trombón tenor, pero es caracterisa per ser doblement transpositor: es pot trobar en fa natural (igual que el trombón tenor), o be en fa sostingut. Es pot utilisar qualsevol de les dos transposició o inclús les dos juntes. Si el trombón baix permet utilisar totes les transposició per separat o juntes se li crida transpositor independent, mentres que si solament deixa utilisar les dos juntes se li denomina trombón depenent. També utilisa una filtre especial per a ell.

Archiu:Bass trombone.jpg

Trombón baix de vares

Archiu:Bass Trombone in G.jpg

Trombón tenor baix

• Trombón contrabajo. Pot tindre o be dos vares o be un tubo més llarc que el del trombón baix. Es troba en la mateixa tonalitat en fa que el trombón baix, i utilisa una filtre igual.

Archiu:Contrabass trombone.jpg

Trombón contrabajo

Archiu:Cimbasso in f.jpg

Cimbasso en F

• Cimbasso. És l'instrument de la família que més diversitat té sobre els sons que pot emetre, escomençant en el trombón piccolo (del que té un sò igual o molt similar) o la trompeta piccolo. Aixina mateix, pot emular a un trombón soprano (que té un sò igual o molt similar al de la trompeta comuna); al trombón alt (en un sò més agut que el del trombón tenor pero més greu que el del trombón soprano o el d'una trompeta); o a un trombón tenor (que és molt comú per a les persones que volen escomençar en este instrument). També pot recrear el sò del trombón tenor baix (el més comú de tots, en una filtre concreta i una tonalitat molt assequible) i el d'un trombón baix (que té la mateixa tonalitat que el trombón, solament que en dos transposició possibles i en una filtre més gran) i el trombón contrabajo (en la mateixa tonalitat que una tuba). El cimbasso pot reproduir el sò de la família dels trombones, en la que es troben des d'un instrument en la tonalitat d'una tuba fins a un instrument en la tonalitat d'una trompeta.

Història

Orígens i antecedents del trombón

El trombón, com els atres instruments de vent, va tindre el seu orige en la barra hueca i les banyes dels animals.

En el 3000 a. C., quan el home descobrix els metals, escomença ya a fer instruments musicals. S'ha demostrat que els chinencs, els assiris i els babilonios ya tenien instruments de metal en forma de trompetes rectes en embocadura. Els hindús posseïen també instruments semblats a les trompetes rectes. En la tomba de Tutankamón (1350 a. C.), es varen trobar trompetes: dorat i argent, curtes i de sons aguts. Els hebreus varen prendre les trompetes dels egipcíacs. En l'Antic Testament apareix documentat este fet; és més, es diu que Moisés va establir normes per a la seua construcció. En la marcha cap a la Terra Promesa, relatada també en l'Antic Testament, l'eixèrcit de Josué va deure contar en elles, en concret els shofars, construïdes en banyes d'animal, ya que segons la Bíblia varen derribar les muralles de Jericó.

Grècia i Roma varen heretar la cultura musical i els instruments d'estos pobles. La trompeta metàlica tenia una gran importància per als grecs, que l'usaven en actes religiosos i en els Jocs Olímpics, a on se celebraven també competicions d'intérprets de trompetes. Un d'estos trompetista va ser Herodoro de Megara (III), que es va fer famós tocant dos trompetes al mateix temps, habilitat en la que va guanyar dèu campeonats. Estes trompetes tenien tubo cònic i recte, i provenien de les egipcíaques. Verdi va fer construir reproduccions d'estos instruments per a l'estrena de la seua òpera Aida en motiu de l'obertura del canal de Suez en 1870, encara que per la guerra franc-prusiana i a la llentitut d'est, no va poder representar-se fins a un any despuix en El Caire.

Els romans usaven les trompetes per a acompanyar les seues vores guerreres i en les seues fanfarrias heràldiques. Podien ser de tres tipos: el lituus, curvat i de sò agut, que utilisava la cavalleria; la tuba, recta i de sò més greu, per a l'infanteria; i la bocina, en forma d'espiral i que produïx sons encara més greus.

Per a facilitar el maneig i ampliar el registre de sons harmònics allargant la canonada es va desenrollar la curvatura de l'instrument. Açò apareix documentat en el Epitome Institutorum Rei Militaris, de Vegio Renato Flavio (IV).

En el XI, la tuba romana s'allarga i fa més estreta eixamplant el pabelló, com a influència de les trompetes musulmanes que varen aplegar a Europa en les invasions. Un poema de el XI menciona les Trompes i Buisines, com a «llargues trompetes de pabelló eixamplat, en coure o argent». En Espanya, i en les cantigas d'Alfonso X El Sabio (XIII), se cita, entre atres instruments, la anafilos o trompeta recta d'orige romà. Els francesos li cridaven buisine, com apareix en la Chanson de Roland.

Per un encàrrec de Federico II a la vila de Arezzo, en 1240, es varen construir dos tipos de trompetes: la trombetta, chicoteta i de fusta, i la bucina, gran i de metal. En 1783 es varen descobrir entre les ruïnes de Pompeya dos grans trompetes construïdes en bronze en embocadura d'or, una de les quals, sembla ser, pertanyia a la colecció del Rei de Nàpols Windsor. Els turcs usaven una trompeta anomenada surme.

Durant l'Edat Mija els instruments de embocadura varen mantindre els seus noms primitius: lituus (corneta), tuba (trompeta) i buccina (trompeta gran o trombón). En esta época també apareix un instrument cridat serpentón, en forma de "S" (d'ahí el seu nom). Este instrument tenia sis forats, tres per a cada mà, i una filtre metàlica.

En Alemània la denominació buccina va ser convertint-se en busan, pusun i pousane, terme que aplicat al trombón ha aplegat als nostres dies i que es manté en els països germànics i del centre i nort d'Europa. El nom de trombón, de l'italià trombone, o trompeta gran, es va mantindre fins a el XVIII i és l'usat en els països llatins, Anglaterra, Amèrica Llatina i Norteamérica.

La curvatura de les barres que despuix duria a la vara corredera apareix documentada per primera volta en els gravats i pintures de el XIV, en dos làmines de «Àngels músics» (dreta) de el XV pintats per fra Angélico en Itàlia i per Hans Hemling en els Països Baixos. En estes ilustracions es veu un àngel tocant una trompeta la filtre de la qual sosté en els dits, per lo que se supon que s'introduïa i es trea del tubo per a variar els sons. Alguna cosa semblat a lo que es cridaria tromba vaig donar tirarsi, trompeta la filtre de la qual feya de corredera en el tudel, i que possiblement va utilisar Johann Sebastian Bach.

Una obra de Virdung, impresa en Bále cap a 1511, menciona el busaun com a “instrument de tubos que es prolonguen”. En 1590, el francés Guillaume, canonge d'Auxerre, inventa un instrument que crida bucsen a cozilise, lo que vol dir bocina de vares. Consistia en dos tubos llarcs, en forma de grans bombes, que s'allargaven. Tenia una forma rudimentària i un sò asprós, i era usat en fanfarrias i bandes militars, pero pronte va caure en desús.

Entre els sigles XV i XVI apareixen les vares tal com han aplegat als nostres dies. La seua forma actual pot vore's en pintures, relleus, marfil i manuscrits de l'época. En la Biblioteca Nacional de París hi ha un manuscrit de 1457 en una miniatura a on es veuen trompetes greus en forma de sacabuches. Sacabuche prové dels verps francesos saquer, que significa tironear, i bouter, pressionar; és dir, lliteralment significa tirar i pressionar, per a representar el moviment de la vara. Est era el nom que donaven els francesos al trombón de vares. També podria vindre de la semblança de l'instrument en un arma amprada en l'época per a les accions d'assalt, consistent en una espècie de garfio llarc utilisat per a descabalgar al ginet enemic, encara que açò és menys provable. Este instrument era semblat a l'actual trombón de vares, pero de menor tamany.

Al contrari que en el cas dels òrguens o els instruments de corda, la construcció d'instruments de vent no pot localisar-se en cap país en concret, perque apareixen per tota Europa. No obstant, poden destacar-se constructors alemans, flamencs i anglesos. En la construcció de trombones destaca la ciutat alemana de Núremberg, a on varen nàixer els Neuschel, artesans del coure i un tant responsables de l'evolució del trombón en el XVI; de fet, un dels trombones més antics que es conserven va ser construït per Jörg Neuschel (Núremberg 1557). Gràcies a la seua reputació, els Neuschel varen tindre encàrrecs de les corts europees, inclús del papa León X. Núremberg també va ser la ciutat natal d'Erasmus Schnitzer (naixcut en 1551), el constructor d'un atre dels trombones més antics. Entre els flamencs destaca Pieter Bogaerts, de Amberes, i Hemy van der Moer, de Malinas (XV). El Parlament francés registra i reconeix en 1680, la construcció d'instruments de vent, ent ells els Raoux i Courtois. Els Courtois encara se seguixen fabricant. En Anglaterra es menciona a la família Distin (1798), com a constructors de la trompeta de vares, instrument que encara se sol usar en aquell país.

El XVIII

L'auge modern del trombón en l'orquesta escomença a partir de 1767 en l'òpera de Christoph Willibald Gluck, Alceste.

Durant el XVIII el acampanamiento del pabelló del trombón es va fer més pronunciat i els soports mòvils es varen substituir per abrazaderas fermament soldadas. La primera part del sigle va ser també testic d'un decliu general en l'utilisació de l'instrument. Pero esta tendència es va invertir a finals del sigle, quan les bandes militars varen trobar útil el trombón i quan les seues associacions eclesiàstiques i sobrenaturals ho varen introduir en les òperes de Gluck i Mozart.

Mozart utilisa els trombones per a produir certs efectes dramàtics en les seues òperes La flauta màgica i Don Juan i ho va utilisar en vàries de les seues obres sacras, com per eixemple en la Missa solemnis, Missa en do menor o en el Rèquiem. Beethoven només ho utilisa en les simfonies quinta, sexta i novena. Schubert ho va amprar en les seues últimes simfonies i Weber, en les seues òperes, mostrant l'efecte maravellós dels trombones en una harmonia molt suau. Georg Friedrich Händel (1685-1759) li va donar una especial importància en els oratorios Israel in Egypt (1738) i Saúl (1738) i és possible que en El Mesías. El seu contemporàneu Johann Sebastian Bach (1685-1750) ho va amprar en moltes de les seues composicions, especialment en cantata, encara que mai li va assignar un sol, cosa que va fer en casi tots els instruments, i ho va amprar sempre per a reforçar les veus doblant les seues parts. Com Händel ho va usar en cautela i sense apartar-se de la rutina. Johann Mattheson (1713) va fer recalcament en la seua gran sonoritat, encara que reconeixia que fòra de la música sacra era de poc us. Franz Joseph Haydn (1732-1809) ho va destacar en Die Schöpfung (1798).

En el XVIII es varen escriure els primers concerts per a trombón, pero estos concerts no eren per al trombón tenor que s'usa hui en dia sino més be se semblaria al trombón alt. Alguns atres compositors d'esta época varen ser Leopold Mozart, Michael Haydn i Johann Georg Albrechtsberger.

En Alemània els sacabuches es varen usar en algunes ocasions en l'acompanyament de corals. El seu registre cromàtic els feya perfectes per a estes funcions, lo que les trompetes i trompes no podien realisar per no poder variar les seues notes fonamentals, circumstància que els impedia omplir els clars de les séries harmòniques.

En la zona alemana el trombón perdura per a la música religiosa. La Cort dels Habsburgo contractava a compositors tant alemans com a italians (Fux, Caldara, Ziani) en les obres dels quals sacras, destacaven molts i bonicos solo per a trombón.

Per açò, des d'Alemània va haver veus en contra d'esta utilisació del trombón fora de l'àmbit religiós, ya que era considerat com una profanació.

En el XVIII en la música austríaca el trombón va tindre un important paper. Quan els alts i els tenors del cor no cantaven, es tocaven llarcs solo. Estos passages que tenien igual importància que les veus eren trets d'una gran varietat de música trobada entre la Llitúrgia romana de l'Iglésia catòlica. El trombón d'usava en misses, oratorios, el “Salzburg Schuldramen”, vespers, lletanies i antífones.

Varen existir tres grans trombonistas en el XVIII: Thomas Gschlatt de Salzburc, Anton Bachschmidt de Melk i Leopold Christian de Viena, que era el més jove dels tres. Els tres varen viure en la mateixa época. La Stadtpfeifer tradició en Àustria encara produïa trombonistas que inspiraven a compositors com Leopold Mozart, Johann Michael Haydn, Johann Georg Albrechtsberger, Georg Christoph Wagenseil, i inclús Wolfgang Amadeus Mozart.

Thomas Gschlatt (1723-1806) tocava el trombón alt. Compositors com Leopold Mozart, Michael Haydn i Johann Georg Albrechtsberger. li varen escriure composicions exclusives per a ell.

Anton Bachschmidt (1728-1797) va ser un músic capaç de tocar el violí i el trombón en el monasteri de Meltz, Àustria. Va ser l'últim de tres generacions de Bachschmidts tots ells Thurnermeisters. Un Thurnermeister (lliteralment mestre de la torre) era l'encarregat d'un chicotet grup de músics (Stadtpfeifer). Compositors com Melk varen fer composicions per a ell.

En la Capella de la Cort de Viena apareixen, en les nòmines de 1680 a 1770, els noms de cinc trombonistas en el llinage Christian. En concret, dos d'ells —Leopold Christian Jr. i Leopold Christian— estaven molt ben pagats i eren molt coneguts per la seua habilitat com a solistes. Dos Mestres de Capella de la Cort, Johann Georg Reuter (1708-1772) i Georg Christoph Wagenseil (1715-1775) varen escriure composicions inspirant-se en el talent de Leopold Christian Jr., incloent un concert de Wagenseil.

El trombón va ser un importantíssim instrument en la música sacra de el XVIII. Açò va dificultar el seu major alcanç i us en la música profana fins a l'arribada de les bandes militars en el XIX. La contribució del trombón com a instrument melòdic en la música sacra de el XVIII ha segut passada per alt durant molt temps; en els nostres dies açò ha canviat i s'ha reconegut l'importància del trombón en dita época.

Es creu que alguns trombonistas d'Alemània i d'Àustria varen passar a França i a Anglaterra durant els últims 20 anys de el XVIII per a introduir de nou este instrument en eixos països, pero ya no únicament en finalitat religiosa si no en una finalitat militar, d'orquestes de danses...

En Alemània, ademés del trombón tenor era representatiu el trombón alt, com s'aprecia en algunes de les composicions de Albrechtsberger (mestre de capella de l'abadia de Melk), en concret el seu famós Concert per a trombón alt aixina com la participació d'este instrument en atres obres com en l'antífona Ànima redemptoris mater en la que en un dels seus tres moviments comprén solo de trombones alts i tenors. Ademés en la propenca abadia de Gottweig, va ser nomenat en 1736 organista i compositor Zechner qui va escriure numeroses composicions que incloïen als trombones.

El XIx

Berlioz i Wagner, més que ningú, varen contribuir a donar al trombón una posició estable; i despuix de 1860 la popularitat d'este instrument va aumentar enormement. Berlioz es llamentava en 1843 de que només s'usara el trombón tenor i no se li donara importància al trombón baix.

Al començ de el XIX la majoria dels instruments de vent-metal varen sofrir una important transformació en l'invenció del sistema de vàlvules. El trombón va permanéixer en la seua forma original i no va ser modificat. Açò va supondre que no es componguera música per a ell i llevat en alguns casos (Rimsky-Korsakov, Weber, Guilmant, David) va ser utilisat exclusivament en música per a orquesta simfònica.

En eixa época la majoria dels instruments de vent metal varen ser somesos a importants canvis en l'invenció de les vàlvules. El trombón de vares va ser considerat un instrument tosco, terramaner i la majoria dels instrumentistes ho varen abandonar en favor de la trompa, el trombón de pistones, o la corneta per lo que obres com la Romanza per a trombón i piano de Weber va ser oblidada durant més d'un sigle.

Per l'invenció de les vàlvules, en el principi de el XVIII, el trombón va perdre importància.

No obstant, en Leipzig, es va iniciar una época que va tornar al trombón de nou la seua gran popularitat. En 1815 un trombonista cridat Friedrich August Belcke estava amprat en la Gewandhaus Orchestra i el seu debut en eixe mateix any va ser aclamat d'en l'Allgmeine Musikalische Zeitung pel seu virtuosisme i coneiximent de l'instrument. Eixe any Belcke va deixar Leipzig i va conseguir treball en Berlín. Des d'ací va començar la seua carrera com a solista en gires que li varen dur per tota Europa.

Encara que Belcke va abandonar Leipzig, el trombón va seguir guanyant gran importància allí. En 1817 un jove de 17 anys va aplegar a la ciutat en conseguir un treball com a violiniste i trombonista en la Leipzig Stadtmusik. Es dia Carl Traugott Queisser. Durant alguns anys va ser violiniste en el Matthäi Quartet i va estar com a líder en l'orquesta Euterpe, pero la seua gran contribució a la música la va fer com trombonista en la Gewandhaus Orchestra, a on va treballar des de 1820 fins a 1843. El debut de Queisser com a soliste no va ser menys exitós que el de Belcke.

Despuix d'este gran debut, Queisser va aparéixer com a soliste en la Gewandhaus Orchestra en moltes ocasions, i va créixer la seua fama en Alemània.

Per la seua gran popularitat i per quedar impressionat en escoltar a Queisser, Mendelssohn (que es va convertir en director principal de la Gewandhaus Orchestra en 1835), li va prometre un concert per a trombón, que no va compondre en enamorar-se de Cécile Jeanrenaud i casar-se en ella en 1837, oblidant-se del tema. Afortunadament Mendelssohn no va ser l'únic compositor de Leipzig d'eixa época. En el primer any en l'orquesta, Mendelssohn tenia com a mestre al seu colega i amic Ferdinand David. Queisser i David es varen conéixer i este últim va prometre a Queisser compondre lo que Mendelssohn no va tindre temps per a realisar: un concert per a trombón. David va acabar el seu concert per a trombón Op.4 en 1837. L'estrena de l'obra es va convertir en un gran acontenyiment i va ser tocat en vàries ocasions, no solament en Alemània sino també en l'estranger. Este concert va ser considerat el seu millor treball.

Despuix de la mort de Queisser en 1846, el trombón va passar desapercebut en Alemània per al públic de música séria durant llarc temps. Els successos de Leipzig , no obstant, no varen passar desapercebuts per al restant d'Europa. Açò va fer que en França creixquera l'interés per este instrument a el hora que en Alemània disminuïa. En el Conservatori Superior de París es va crear un ambient molt favorable per al trombón.

Pero a banda de la presentació de Belcke lo que va aumentar la popularitat del trombón va ser la revolucionària invenció del trombón en F en 1816. Açò va ser provablement lo que va inspirar a Carl María von Weber a compondre el seu Romanza per a trombón i piano escrita poc despuix.

La creació de la classe de trombón en el Conservatori Superior de París va fer aumentar considerablement el repertori per a trombón. Esta classe es va introduir experimentalment per Cherubini en 1833 en Félix Vobaron com a professor, la classe es va fer oficial en 1836 sent dirigida per Antoine Dieppo (1808-1878) fins a 1871. Dieppo, que va ser admirat per Berlioz, va ser Trombón Soliste de l'Òpera i Societat de Concerts del Conservatori. Junt a Frédéric Berr va escriure un dels primers métodos per a trombón. Els seus successors varen ser Saúl Delisse (1817-1888) des de 1871 fins a 1888, seguit de Louis Allard (1852-1940) des de 1888 fins a 1925.

La classe de trombón de pistones es va sumar a la de trombón de vares entre els anys 1857 i 1870. Els primers Solo de Concurs per a exàmens del Conservatori varen ser escrits en 1838. Són peces importants per a l'evolució del repertori. Els seus autors no varen ser coneguts fins a 1842, sent alguns dels primers Dieppo, Verroust, Gounod o Bazin. Una important part d'estos treballs s'ha perdut.

El perfeccionament del sistema de vàlvules va ser lo que va causar una revolució en la fabricació d'instruments musicals. Adolphe Sax (1814-1894) va utilisar estos sistemes de vàlvules per a modificar i crear nous instruments. El trombón de vàlvules va supondre en un principi una important revolució pero progressivament va caure en desús. Este trombón posseïa sis vàlvules independents que representaven les posicions de la vara. La complexitat de la seua tècnica i l'exageració que feya de les imprecisions de l'entonament va provocar que ràpidament es deixara d'utilisar.

A finals de el XIX molts músics es varen donar conte de que l'estrany i bonico timbre dels instruments de metal s'havia perdut en els instruments de vàlvules i que les vàlvules no milloraven la tècnica dels instruments per lo que la popularitat del trombón va ser en aument i l'interés per este instrument va créixer des de llavors.

Durant el XIX el trombón va entrar a formar part de les orquestes simfòniques. A partir de Berlioz l'us del trombón es va fer necessari per a la gran orquesta simfònica i els compositors més importants escriuen per a ell. Wagner va contribuir a donar-li una posició estable.

El XX

Archiu:Trombone Quart Bass Posaune.jpg

Trombón de cilindres

És en este sigle quan els compositors varen explotar totes les possibilitats del trombón, no solament en l'orquesta (confiant-li importants solo), sino també en el seu paper com a instrument soliste, ya que la lliteratura per a trombón solista ha aumentat considerablement.

La majoria de la música composta per a trombón s'ha produït entre 1940 (data en que es va escriure la Balada de Martin) i el començ de el XXI.

Es podria afirmar que la renaixença del trombón va començar en els Estats Units al començament de el XX. El trombonista de jazz Jack Teagarden i Arthur Pryor, cada u en el seu tipo de música, varen dur el trombón a uns llímits abans no conseguits.

No va ser fins a mediats de sigle quan els compositors clàssics d'Estats Units varen començar a escriure formalment música per a trombón com a instrument soliste. Els pensaments dels solistes encara no influïen en els compositors de música séria: la música de Teagarden o de Pryor estava infravalorada. El jazz era una música per a negres, la música de Pryor estava dedicada a la classe obrera mija-baixa, mentres que els compositors de música séria componien per a grups d'intelectuals.

És per açò prou natural que la primera volta que es va escriure de manera formal per a trombón com a instrument soliste ho fera un compositor que estiguera interessat en la tècnica de la música de jazz, de la música llaugera i de la música clàssica.

Repertori destacat

• Beethoven, Ludwig van - Trios Iguals
• Berio, Luciano - Sequenza V, per a trombón sol (1966)
• Bozza, Eugène - Ballade, per a trombón i piano (1944)
• Chávez, Carlos - Concert per a trombón i orquesta (1978)
• David, Ferdinand - Concertino Op. 4, per a trombón i piano (1837)
• Debussy, Claude - Romançada per a trombón i piano
• Dewanger, Anton - Humoresque, per a trombón i piano (1954)
• Dubois, Pierre-Max - Cortege, per a trombón i piano (1959)
• Dutilleux, Henri - Coral, Cadència i Fuga, per a trombón i piano (1950)
• Fiévet, Paul. - Légende Celtique, per a trombón i piano (1965)
• Françaix, Jean - Concert per a trombón i 10 instruments de vent (1983)
• Grøndahl, Launy - Concert per a trombón i orquesta (1924)
• Lieb, Richard - Concertino Basso, per a trombón baix i piano (1970)
• Oblitas Bustamante, Miguel - Brass Concert Op. 9, per a dos trombones
• Pryor, Arthur - Bluebells of Scotland (1899)
• Rimsky-Korsakov, Nicolai - Concert per a trombón (1877)
• Ropartz, Guy - Peça per a trombón i piano (1908)
• Trencada, Nino - Concert per a trombón i orquesta (1966)
• Sain- Saëns, Camille - Cavatina-concerte per a trombón i piano (1915)
• Tomasi, Henry - Concert per a trombón i orquesta (1956)
• Weber, Carl Maria von - Romanza para Trombón i piano

Trombonistas

• Vore la categoria trombonistas

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Trombón.