Instrument transpositor

Archiu:Der 100. Psalm Max Reger.jpg

Instrument transpositor

En música, es diu instrument transpositor a un instrument para el qual l'altura de la nota que sona no correspon a l'altura de la nota escrita.

Si es compara l'altura del sò emés per un instrument de corda en l'altura de la nota escrita, es vorà que en el cas del violí, de la viola i del violonchelo coincidixen sempre. No aixina el contrabajo, els sons del qual són tan greus que escriure'ls en la seua altura real en la clau de fa requeriria casi sempre l'us de llínees adicionals, és dir, casi sempre caurien baix del pentagrama, fent incómoda la llectura. Per això la part de contrabajo s'escriu sempre una octava més alta de lo que sona en la realitat. També la guitarra és transpositora, perque sona una octava més greu de lo que està escrit.

Instruments de vent

La majoria dels instruments transpositores pertanyen als instruments de vent, tant de fusta com de metal. La regla general és que en una mateixa família d'instruments (els clarinets, els saxofones, etc.) a una mateixa posició dels dits correspon una mateixa nota escrita, encara que sone diferent. Açò fa que un instrumentiste puga passar d'un instrument a un atre de la família sense tindre que memorisar cap canvi de digitaació. L'us d'instruments transpositores facilita l'eixecució en tonalitats en varis bemolés o en varis sostinguts, com s'explica a continuació.

Família del clarinet

Servixca com a eixemple el cas del clarinet. La seua família està formada per numerosos instruments, casi tots transpositores. El clarinet soprano, que és el que comunament s'utilisa en les orquestes simfòniques i en el jazz, està afinado en SiPlantilla:Música (bemol). Açò vol dir que quan la seua partitura indica un do el sò és un siPlantilla:Música. En les orquestes simfòniques s'utilisa també el clarinet en La. L'elecció d'un clarinet o un atre ya està indicada pels propis compositorés, que indiquen qué instrument volen i, en alguns casos, on cal passar d'un instrument a l'atre. El clarinet en Do, no transpositor, s'usa poc. Existixen clarinets més aguts, en Re i en La meuaPlantilla:Música. També més greus: el contralto en La meuaPlantilla:Música, el baix en SiPlantilla:Música, el contrabajo en SiPlantilla:Música, el corno vaig donar bassetto en Fa.

Família del saxofón

En el cas del saxofón, la família és doble. Per un costat els saxofones de les bandes de música alternen el SiPlantilla:Música en el La meuaPlantilla:Música: sopranino en La meuaPlantilla:Música, soprano en SiPlantilla:Música, alt en La meuaPlantilla:Música, tenor en SiPlantilla:Música, baríton en La meuaPlantilla:Música, baix en SiPlantilla:Música, contrabajo en La meuaPlantilla:Música. Els saxofones que Adolphe Sax va inventar per a l'orquesta reemplacen al saxofón en SiPlantilla:Música pel afinado en Do (no transpositores, salve per octava) i el La meuaPlantilla:Música pel Fa. En el Bolero de Ravel, per eixemple, el saxofón alt està afinado en Fa i el soprano en Do, encara que hui en dia són habituals els saxofones en La meuaPlantilla:Música i en SiPlantilla:Música.

Família vent-metal

També les trompetas, fliscornos i cornetas estan afinadas en siPlantilla:Música o la meuaPlantilla:Música; els cornos francesos o trompes estan en fa/siPlantilla:Música (hi ha una clau que permet que l'instrument funcione com si fora doble).

Família de l'oboe

En la família del oboe, el corno anglés està en fa i l'oboe d'amore en la.

Família de la flauta

El piccolo, ottavino o flautín és transpositor. Sona una octava més aguda de lo que està escrit. Atres tipos de flautes d'orquesta són transpositoras: la flauta contralto en Sol sona una quarta més greu que la soprano en Do i la flauta baixa en Do sona una octava més greu.

Es veu, puix, que la família dels vents és especialment rica en instruments transpositores i que en la majoria dels casos les tonalitats que es poden tocar en més facilitat són les que tenen bemoles. Per eixe motiu les obres per a banda simfònica s'escriuen o s'adapten sempre per a eixe ranc de tonalitats.

Flautes dolces

Les flautes dolces són un cas aparte. Si be la família alterna les afinacions en do i en fa, estes no solen ser considerades com a instruments transpositores (llevat tres eixemples que es mencionaran). Vol dir que quan un ejecutante de flauta dolça canvia d'instrument, per eixemple entre soprano i contralto, deu tindre en conte els canvis de nom que experimenten les posicions dels dits; açò vol dir, que mentres en la Soprano toca un Do, és conscient que en la Contralto tocarà un fa, sense siquiera pensar en do.

Les flautes dolces, no obstant, tenen tres transposició:

• A l'octava: en lo més quotidià, podem trobar açò en les flautes soprano i sopranino, que sonen una octava més alta de lo escrit.
• Flauta dolça contralto en sol: és molt rara, encara que té una obra molt famosa escrita per a dos d'estes (més violí i orquesta): El Concert Brandenburgués n.º 4 de Johann Sebastian Bach. La part de flautes d'esta obra, en l'original, està escrita en fa major, per a ser tocada en flautes en sol, i que sonen en sol major, facilitant els passages sobreagudos.
• Flauta dolça tenor en re. Igual de rara que l'anterior; esta funciona en la digitaació de do. Quan toca un do, sona un re. Es pot escoltar en una gravació de Il Giardino Armonico.

Armadura

Els pentagramas dels instruments transpositores tenen armaduras distintes a la dels instruments no transpositores. Per eixemple, una partitura en la tonalitat de la meua bemol major tindrà tres bemoles en l'armadura d'un instrument no transpositor i un solament en la d'un instrument transpositor en siPlantilla:Música. Això es deu a que l'instrument transpositor ya aporta dos dels tres bemoles requerits.

Vore també

• Transposició (música)