Viola

Viola

el violí (a l'esquerra) és llaugerament més chicotet que la viola (a la dreta).
 (🔊 Eixemple del sò d'una viola)

La viola és un instrument musical de corda fregada, similar sobre materials i construcció al violí pero de major tamany i sò més greu. El seu tesitura se situa entre els greus i mijos del violí i els aguts del violonchelo. La viola és considerada com el contralto o el tenor dramàtic de la família de les cordes. Les cordes de la viola estan afinades en intervals de quintes: do, sol, re, la (sent el do la corda més greu). A l'intérpret d'este instrument li'l denomina «viola» o «violista».

Antepassats de la viola

L'aparició de la viola com a hereua directa de la viella de corda (la viella era com un violí que les seues cuerdo es posaven en vibració per mig d'un teclat i l'arc es reemplaçava per una corda polida i fregada en colofonia) supon un alvanç important en l'història dels instruments d'arc. Naixcuda en el XIV, el seu cultiu escomença ya a prendre valor artístic a partir d'el XV. En 1543, Silvestro Ganassi dal Fontego va publicar el primer método, baix el nom de Regola rubertina.

Viola d'amor.

Tenint en conte que en aquella época la majoria d'instruments tenien tres o quatre variants corresponents a l'extensió de les veus humanes (soprano, contralto, tenor i baix), és dir les quatre veus tradicionals del cor mixt, la viola no va escapar a dita costum i per això es va crear la viola quintón (la més aguda, o siga soprano). El nom de quintón prové de les seues cinc cordes en lloc de les sis que tenien les demés violes. La viola a spalla (‘viola de muscle’), la viola dona braccio (‘viola de braç’, que és la més pareguda a l'actual) i la viola dona gamba (‘viola de cama’, de tesitura i modo d'eixecució similar al violonchelo). De la viola dona braccio va sorgir la viola d’amore (‘viola d'amor’). La diferència entre elles consistix únicament en que a la segona se li varen afegir unes cordes de latón que, descansant en el puentecillo baix de les de budell, vibraven per simpatia, ampliant en este procediment la sonoritat de l'instrument, a banda de donar-li també un timbre especial gràcies a esta vibració comuna i a la sonoritat metàlica de les cordes inferiors. En estos instruments s'accelera la transformació que des de sigles anteriors venia fent-se paulatinament. En lloc de la cridada «rosa» (obertura practicada en la mitat de la taula harmònica o caixa de resonància de la mateixa manera que el llaüt, la vihuela, la guitarra, etc., és dir, els instruments que les seues cuerdo es pessiguen o puntean), apareixen unes chicotetes obertures conegudes en el nom d'oïts o efes i en forma d'efe minúscula situades una enfront d'una atra i en sentit invers. També apareixen uns corts laterals curvats per a facilitar el moviment de l'arc. Estos corts varen aplegar a ser en alguns casos molt pronunciats. Com el clavecín, la viola es va utilisar també en els temples per a doblar les veus humanes, particularment les de tesitura greu.

• Wolf, en el seu llibre Història de la Música (Editoriallabor), subralla l'aporte anglés en el terreny de la música per a viola:

Introduït dit instrument en aquell país provablement en la música vocal italiana, servix al principi, com succeïa en Itàlia, per a recolzar les veus del conjunt en obres vocals religioses o profanes. Publícanse madrigals que duen l'indicació apt for viols and voices. En el madrigal es va introduir segurament també la viola en la societat. En cap casa de la bona burguesia faltava el conjunt de violes, que constava casi sempre de sis instruments: contraltos, tenors i baixos, colocats en l'antesala a disposició de les visites que s'aguardaven. Ya s'ha dit que es considerava formar part d'una bona educació el saber encarregar-se a primera vista d'un paper vocal en el conjunt del madrigal; era completament imprescindible de tota educació refinada i distinguida un domini artístic de la viola que permetera en tot moment colaborar satisfactòriament en el conjunt de cambra.

Johannes Wolf (1869-1947)

Atres tipos de violes

Es varen conéixer atres tipos de violes en el nom de viola bastarda, viola vaig donar borbone, viola pomposa, etcétera. Se sol afirmar que la viola pomposa va ser inventada en 1720 per Johann Sebastian Bach i construïda pel luthier de Leipzig, Hoffmann. Era de tamany un poc major que l'actual viola i tenia cinc cordes que es afinaban per quintes, de greu a agut: do, sol, re, la, la meua. Este instrument podia subjectar-se a l'esquena per mig d'una correja i substituïa al violonchelo en les notes altes de la seua tesitura. Pero a mida que la tècnica del violonchelo va ser perfeccionant-se, la viola pomposa ―prou incómoda i difícil de tocar―, va ser caent en desús fins a aplegar a quedar totalment oblidada anys més vesprada.

Forma

Secció del pont d'una viola.

La viola és similar en material i construcció al violí. El cos d'una viola de tamany normal és entre 25 mm i 100 mm més llarc que el cos d'un violí de tamany normal (és dir, entre 38 i 46 cm) en una llongitut mija de 41 cm. Les violes chicotetes fabricades per a chiquets solen escomençar en 30 cm, lo que equival a un violí de mija talla. Per a un chiquet que necessita un tamany més chicotet, un violí de tamany fraccionario és a sovint encordado en les cordes d'una viola. A diferència del violí, la viola no té un tamany complet estàndart. El cos d'una viola tindria que medir aproximadament 51 cm (20.1 plg) de llarc per a igualar l'acústica d'un violí, lo que fa poc pràctic tocar-la de la mateixa forma que el violí. Durant sigles, els fabricants de violes han experimentat en el tamany i la forma de la viola, a sovint ajustant les proporcions o la forma per a fer un instrument més llauger en cordes més curtes, pero en una caixa de resonància lo suficientment gran com per a conservar el sò de la viola. Abans d'el XVIII, les violes no tenien un tamany uniforme. Les violes grans (tenors) estaven dissenyades per a tocar les llínees de viola de registre més baix o la segona viola en harmonia a cinc parts, depenent de l'instrumentació. Una viola més chicoteta, més propenca al tamany del violí, es denominava viola vertical o viola contralto. Era més adequada per a l'escritura de registres més alts, com en les parts de viola 1, ya que el seu sò solia ser més ric en el registre superior. El seu tamany no era tan propici per a un to ple en el registre baix.

Erro al crear miniatura:

Viola Foja de Roure, Eric Benning, Benning Violins.

Varis experiments han intentat aumentar el tamany de la viola per a millorar el seu sò. La viola alta d'Hermann Ritter, que media uns 48 cm (18.9 plg), estava destinada a ser utilisada en les òperes de Wagner. La viola model Tertis, que té picos més amples i costelles més profundes per a favorir un millor to, és una atra forma llaugerament "no estàndar" que permet a l'intérpret utilisar un instrument més gran. Molts experiments en l'acústica de la viola, sobretot aumentant el tamany del cos, han donat com resultat un to molt més greu, que s'assembla al d'un violonchelo. Ya que molts compositors escrivien per a una viola de tamany tradicional, sobretot en música orquestal, els canvis en el to de la viola poden tindre conseqüències no desijades en l'equilibri dels conjunts. Un dels fabricants de violes més notables d'el XX va ser l'anglés A. I. Smith, que les seues violes són molt buscades i valorades. Moltes de les seues violes permaneixen en Austràlia, el seu país de residència, a on durant algunes décades els violistas de l'Orquesta Simfònica de Sídney varen tindre una dotzena d'elles en la seua secció. Les innovacions més recents (i en formes més radicals) han abordat els problemes ergonòmics associats a tocar la viola fent-la més curta i llaugera, a l'hora que han trobat formes de mantindre el sò tradicional. Entre elles es troba la viola "cutaway" d'Otto Erdesz, que té un muscle retallat per a facilitar els canvis; la viola "oak leaf", que té dos picos adicionals; violes en forma de viola com el model "Evia" de Joseph Curtin, que també utilisa un màstil mòvil i un fondo chapado en fibra de carbono per a reduir el pes: violes tocades de la mateixa manera que els violonchelos (vejau viola vertical); i les cridaneres formes "dalinescas" tant de les violes de Bernard Sabatier en tamanys fraccionarios —que semblen haver-se fos— com de les violes model Pellegrina de David Rivinus.

Han aparegut atres experiments que aborden el problema "ergonomia vs. sò". El compositor nortamericà Harry Partch va adaptar una viola en màstil de violonchelo per a permetre l'us de la seua escala de 43 tons, cridada "viola adaptada". Els luthiers també han creat violes de cinc cordes, que permeten un major ranc d'interpretació.

La viola moderna

La viola que s'utilisa actualment en les orquestes va nàixer entre els sigles XVI i XVII en el nom de viola dona braccio. El seu tamany és un poc major que el violí. Servix de pont sonor entre el violí i el violonchelo, lo mateix en el quartet de corda que en tota formació orquestal. El seu timbre és molt bell encara que en tenyida dolçament opaca. Se sosté en el braç esquerre en posició horisontal, de la mateixa manera que el violí, i es recolza la seua caixa harmònica de la mateixa manera que este, o siga baix de la barbeta. Té quatre cuerdo que es afinan en les notes do, sol, re, la (de greu a agut pujant en intervals de quinta). Per a la seua llectura musical ampra la clau de do en tercera llínea i, quan les notes són molt agudes, la clau de sol. El seu extensió és de més de tres octavas. Com tots els instruments de corda fregada per arc, es poden utilisar harmònics naturals i artificials, per a que la seua àmbit siga major.

Paper de la viola

Repertori

Artícul principal → Concerte per a viola.

En el XVII el paper de la viola es llimitava a reforçar la llínea del baix o completar l'harmonia. En el XVIII la viola té un paper més expost (per eixemple en el Sext concert de Brandemburgo, de Bach). En este sigle Telemann compon el primer concert per a viola en 1731 cridat Koncert g - dur (concert en sol major). En els cent anys següents s'alcança l'edat dorada de l'història de la viola. Es componen 150 concerts per varis compositors com Stamitz, Hoffmeister, Benda, Zelter, Rolla, entre uns atres. Alguns compositors violistas el repertori dels quals ha permés el desenroll de la viola com a instrument soliste i virtuós són, entre uns atres: Lionel Tertis (1876-1975); Paul Hindemith (1895-1963); Vadim Borísovski (1900-1972); William Primrose (1904-1982).

Evolució en el disseny

Les violes construïdes en el XVIII tenien unes dimensions de 38 cm per a combinar el seu us en el violí. En esta época apareix la scordatura que es basava en afinar la viola més alt de lo normal. A finals d'este sigle es varen escomençar a construir violes grans encara que eren molt escasses. Estes tenien un tamany de 45 a 47 cm pero eren encara de molt baixa calitat. Actualment, per a designar els tamanys de les violes s'utilisen les polzadas (1 polzada = 2,54 cm). Hi ha violes des de 11" (27,9 cm) fins a 16,5" (41,9 cm). Depenent de l'edat i altura de la persona ejecutante s'elegix un tamany o un atre. Durant el romanticisme compositors com Weber, Berlioz, Wagner i uns atres varen destinar les seues composicions als salons aristocràtics en a on la viola actuava com a protagoniste i intérpret degut a que el seu tesitura dèbillimitada pel seu tamany no li permetia fer front a les orquestes cada volta majors i als auditoris. Posteriorment va haver un periodo d'experimentació per part dels fabricants de viola. En el XIX el model de viola tenia al voltant de 41 cm. Este nou sò i el contrast que tenia en l'orquesta varen inspirar a molts compositors com Antón Rubinstein, Max Reger, Béla Bartók, Benjamin Britten, etc. Nota: La viola és coneguda en França en el nom de alt i en Alemània en el de bratsche (pronunciat brache), l'orige del qual prové de l'italià (viola dona bracchio).

Importància de la viola

La viola és coneguda actualment com un instrument de corda fregada un poc major que el violí; no obstant, en este nom es coneixia en l'Edat Mija a tot cordófono d'arc de vàries peces i va ser esta la primera denominació utilisada per a definir als instruments de corda fregada, tant de braç com de cama. Durant el renaixença, la família de la viola original es va dividir en dos branques: la viola dona braccio i la viola dona gamba. Les violes de braç varen quedar relegades a les tavernes, en a on tocaven músiques populars; mentres que les violes dona gamba eren exclusives de les corts més refinades. Este instrument va acabar caent en desús i el violí va ser substituint-ho per la seua lluentor. Els compositors ho preferien per la seua amplitut sonora i l'agilitat en lloc de la delicadea de la viola dona gamba. En el barroc el violí va cobrar la màxima importància. La viola li guanya en calidea i resonància, i és casi tan manejable i àgil com el violí. El paper de la viola és fonamental en l'orquesta ya que dona profunditat i respal a l'harmonia, la fa rica i aterciopelada. No devem oblidar tampoc la gran varietat d'obres compostes per a la viola solista o les sonates per a viola acompanyada. La viola té una reputació menor dins de la corda pero es tracta d'un prejuí arrastrat des dels orígens de l'orquesta moderna (XIX), quan era assumida per violinistes en decadència.

El seu poder expressiu

La viola posseïx un notable poder expressiu. D'accent més be suau, recollit i alguna cosa melancòlic, es presta més a passages de poc moviment que excessivament ràpits. Entre les obres orquestals que té assignada parts importants figuren la Simfonia concertante de Mozart i el poema simfònic de Richard Strauss Don Quixot, abdós en caràcter soliste, amén de moltes atres la relació de les quals resultaria excessivament prolija. Grans compositors, clàssics. romàntics i moderns, apreciant les qualitats sumament emotives d'este instrument han escrit obres molt importants com a concerts, sonates, suites, etc., que justifiquen per sí soles la presència del concertiste de viola en les sals d'oïments. La viola és un instrument de rellevada importància en l'orquesta actual ya que colabora que el sò entre els instruments greus i els aguts no siga tan destacat, ademés de tindre un sò realment intermig que equilibra els sons de corda de l'orquesta.

Violistas rellevants

• Vore Intérprets de viola.

Selecció d'obres per a viola

• Sext Concert de Brandeburgo (Johann Sebastian Bach).
• Suites per a viola sola (J. S. Bach) (originals per a violonchelo).
• Concert per a viola (Bela Bártok).
• Concert per a viola en do menor (Johann Christian Bach).
• Harold en Itàlia (Hector Berlioz).
• Sonates per a viola o clarinet (Johannes Brahms).
• Dos peces (Bridge).
• Sonata n.º 12 «La follía», op. 5, n.º 2 (originalment per a violí) (Arcángelo Corelli).
• In nómine (homenage a J. S. Bach) (Pascal Dusapin).
• Peça de concert per a viola i piano (George Enescu).
• Elegia, op. 44 (Glazunov).
• Sonata per a viola i piano en re menor (Glinka).
• Els espaces acoustiques: pròlec (Gérard Grisey).
• Sonata per a viola dona gamba (Haendel).
• Concert en si menor (Haendel).
• Der Schwanendreher, per a viola i orquesta (Paul Hindemith).
• Meditació (Hindemith).
• Trauermusik (Hindemith).
• Tres sonates per a viola sol i tres en piano (Hindemith).

• Concert en re major (Hoffmeister).
• Concert en si bemol major (Hoffmeister).
• Fantasia per a viola i piano (Hummel).
• Concerte-Rapsòdia per a viola sol i chicoteta orquesta, 1996-1997 (David Johnstone).
• Elegia per a viola en piano o orquesta de cordes, pub.2008 (David Johnstone).
• Sonatango, Sonata en influències de tango, per a viola solament, pub.2007 (David Johnstone).
• Sis nocturns, op. 186 (Kalliwoda).
• romanç oubliée (Liszt).
• Cinc danses antigues franceses (Marin Marais).
• Trio per a viola, clarinet i piano (Mozart).
• Simfonia concertante, per a violí, viola i orquesta (Mozart).
• Tres suites, op. 131 (Max Reger).
• Sonata per a piano i viola, op. 147 (Shostakovich).
• Sonata arpeggione (Schubert) (originalment per a arpeggione).
• Concert en do major (Schubert).
• Märchenbilder (Estampes de conte de fades) per a viola i piano, op. 113 (Robert Schumann).
• Adagi i allegro, op. 70 (Schumann).

• Concert per a viola (Stamitz).
• Don Quixot (Richard Strauss. Té un important solament de viola).
• Trenodia (1989), Hypnosis (in another room) (2004) i Astat (Haiku Nr. 7) (2008) per a viola sola (Juan María Solare).
• Concert en sol major (Telemann).
• Sonata per a la gran viola (Paganini).
• Concert per a viola (Walton).
• Sonates per a viola (Vivaldi).
• Capriccio viola sola (Henri Vieuxtemps).
• Concertpiece (Hans Sitt).
• Fantasia Cromàtica (J. S. Bach).
• Concert per a viola (Sofia Gubaidulina).
• Nocturn per a viola i piano op. 42 (Beethoven).
• Romanza en fa major, sol major op. 50 (Beethoven).
• Dueto en dos ulleres obligades per a viola i violonchelo (Beethoven).
• Sonata per a flauta, viola i arpa (Debussy).
• Sonata per a viola i piano (José Pablo Moncayo).
• Concert per a viola i orquesta en la meua bemol major (Carl Friedrich Zelter)

Bibliografia

• Chapman, Eric: «Joseph Curtin and the Evia» en Journal of the American Viola Society, 20 (1): págs. 41-42, primavera 2004.
• Curtin, Joseph: «Otto Erdesz Remembered», artícul en The Strad, novembre de 2000. Consultat el 30 de juliol de 2006.
• Curtin, Joseph: «Project Evia» en American Lutherie Journal, 60, hivern de 1999. Consultat el 8 d'octubre de 2006.
• Dalton, David: «The viola & violists» [2] archivat en Wayback Machine. en Primrose International Viola Archive. Consultat el 8 d'octubre de 2006.
• Maurice, Joseph: «Michael Balling: Pioneer German Solament Violist with a New Zealand Interlude» en Journal of the American Viola Society, estiu 2003 (consultat el 31-07-2006).