Els instruments de corda tenen un o orde habitual o estàndart en el to de cada corda. En el violonchelo, per eixemple, es estila aixina:
1.ª corda: la3
2.ª corda: re3
3.ª corda: sol2
4.ª corda: do2
No obstant, hi ha gran varietat de peces, estils i músiques que —per qüestions de digitación o de registre— necessiten canviar eixes afinaciones habituals; és dir, requerixen una scordatura. Seguint en l'eixemple del violonchelo, pot vore's que en obres com la Suite n.º 5 per a violonchelo sol, de Johann Sebastian Bach, el compositor ha requerit una scordatura:
Una scordatura pot utilisar-se per varis motius. Entre ells:
Per a facilitar la digitación: d'esta manera, es poden eixecutar en major facilitat passages que en un instrument en afinación estàndar serien molt difícils de realisar. Paganini va ser un mestre d'esta tècnica.[2]
Per a conseguir atres possibilitats sonores, ya que, en açò, es pot:
ampliar el registre o la tesitura habitual d'un instrument (per eixemple, en transcripcions per a guitarra és comuna utilisar en ocasions una scordatura a on es baix la corda més greu en un semitono o un to);
conseguir atres possibilitats harmòniques com concordes i arpegios, unísonos, octaves, etcétera, que habitualment no poden realisar-se o són d'extremada dificultat;
conseguir atres possibilitats espectrals, sobretot en les scordaturas de variacions microtonales. Per eixemple, es poden fer scordaturas en un piano o en un arpa per a poder tocar escales de més de 12 notes o inclús aplegar a les cridades scordaturas espectrals, que permeten escales de 36 notes o més. Un resultat semblat al de la scordatura espectral pot obtindre's en grups d'instruments de corda a on subgrups tinguen scordaturas distintes entre sí, garantisant aixina que s'òmpliguen certes zones de l'espectre.
No deu confondre's scordatura en afinación (o freqüència de afinación), a pesar de que la scordatura és, en sí, un tipo de afinación. Es pot tocar en una mateixa scordatura en distintes afinaciones. Seguint en l'eixemple anterior de la Suite n.º 5 per a chelo solament, de Bach, esta té una scordatura particular pero es toca tant en afinación estàndar actual (la4 = 440 Hz) com també en afinaciones pròpies de la música antiga (com la4 = 415 Hz).
Destaca l'us de la scordatura en el barroc mig alemà. El compositor alemà Franz Biber va ser el màxim representant de la música austríaca per a conjunt instrumental d'este periodo.
En la guitarra peruana, la scordatura du el nom de temple. Hi ha diversos temples per a les distintes expressions andinas i per als estils que es toquen en cada una d'estes regions.
En la guitarra chilena, a la scordatura se li denomina finar i a la guitarra afinada aixina, distinta de l'espanyola, se li coneix com guitarra trasponer. En forma similar a atres països d'Amèrica Llatina, es coneixen molts finares, els que varien de zona en zona i reben diversos noms. Aixina, s'entén que existixca una guitarra trasponer per tercera alta, per transport o per la vora, per eixemple.
