Digitación (tècnica)
La digitación en música determina l'ubicació i les posicions de dits i màs que l'intérpret ha d'adoptar per a tocar una peça en un determinat instrument musical. Esta digitaació sol aparéixer anotada a modo d'indicació en les partituras, la qual cosa pot ser útil per al músic encara que no és estrictament necessari aplicar la digitaació impresa. Les mans de cada persona són diferents i una digitaació que resulta adequada per a un ejecutante pot no ser-ho para un atre. És habitual que la digitaació varie durant el desenroll d'una obra. El desafiu de trobar una bona digitaació consistix en conseguir que el moviment de les mans siga lo més confortable possible, evitant esforços innecessaris. Una volta que s'ha trobat una bona digitaació es deu utilisar sempre per a interpretar la peça de la mateixa manera i que els dits "deprenguen a on deuen anar".
Per eixemple en el piano les melodias i els concordes poden interpretar-se per mig de distintes combinacions de dits. La digitaació en este context consistix en seleccionar qué dit s'ha d'utilisar en cada tecla per a cada nota. En instruments de tecla, aixina com en els de vent i els de corda, la digitaació és part fonamental de la tècnica d'interpretació.
La digitaació es fonamenta en una qüestió anatòmica i fisiomécánica. Per a una bona digitaació s'han de tindre en conte els aspectes tècnics generals de cada u dels instruments, pero també entendre les peculiaritats físiques de cada instrumentiste.
Digitación en instruments de teclat
[editar | editar còdic]
La digitaació dels instruments de teclat sol representar-se en les partituras per mig de menuts números directament sobre les notes que es vullguen senyalar. Encara que alguns compositors com Alessandro Scarlatti han amprat métodos alternatius com a símbols gràfics per a anotar les digitacions. En la música per a piano els números representen els dits de cada mà, contats del 0 al 5 des del polze al garranchet de la següent manera:
- 1 correspon al dit polze, que no s'utilisa en les tecles negres en tocar escales, pero sí en concordes ya siguen majors i/o menors, i obligatòria o necessàriament per a tocar octaves, puix es requerixen del dit polze en el dit anular (dit 4), o be el dit polze en el dit garranchet (dit 5), sent més comú l'us del polze i el garranchet per ser més cómoda esta 2ª digitaació.
- 2 correspon al dit índex.
- 3 correspon al dit mig.
- 4 correspon al dit anular.
- 5 correspon al dit garranchet.
En els instruments de teclat s'utilisen tots els dits. Els números fan referència als propis dits i no a la posició de la mà en el teclat. Notes d'igual tesitura poden tindre una assignació de dits diferent, segons el passage musical.
Els dits no varen ser contats sempre és aixina. El sistema anterior de l'1 al 5 va ser conegut com "digitación continental", en contraposició a la cridada "digitación anglesa", que s'usaven en Gran Bretanya en el XIX i consistia que el polze era anotat en una creu (+) i els demés dits es numeraven de l'1 al 4. No obstant, des de principis de el XX els britànics varen escomençar a utilisar la "digitación continental".
Es deu a Johann Sebastian Bach una de les primeres innovacions en la tècnica de digitaació del orgue i el clave, introduint l'us del dit polze, que era poc freqüent fins a eixe moment. Segons el fill de Bach, Carl Philipp Emanuel, la tècnica del polze va ser proposta també i en forma casi simultànea per François Couperin en el seu llibre «L'art de toucher li clavecin» (1717). Carl Philipp Emanuel Bach en el seu llibre Versuch über die Art wahre, dones Clavier zu spielen (Ensaig sobre el verdader art de tocar instruments de teclat.) va dedicar varis paràgrafs a la qüestió de la digitación.
Una volta que Cristofori en 1700 va inventar el piano a partir del clavicordi i es va fer popular en les décades posteriors a 1740 reemplaçant al clavecín, la tècnica del piano es va desenrollar enormement. A partir de llavors varen córrer paralels el progrés dels constructors de pianos i el desenroll de la pedagogia del piano, dins de la qual una part es dedica a la digitaació de l'instrument i va ser variant. La nova tècnica de Bach va mantindre moltes característiques de la digitaació utilisada fins a eixe moment, incloent el passe d'uns dits sobre uns atres, pero en el protagonisme del polze. La digitaació moderna manté l'us del polze, incloent el seu passe baix els atres dits de la mà, pero rarament utilisa atres tècniques usades per Bach, com la de passar els atres dits uns sobre uns atres. En la década de 1980 Lindley i Boxall varen mostrar que lo anterior es basa únicament en testimoni de Carl Philipp Emanuel Bach. Totes les digitacions existents de Johann Sebastian Bach i el seu círcul utilisaven els antics métodos, en un us molt llimitat del dit polze. Més recentment, s'ha demostrat que totes les seues obres per a clau i la majoria de la producció per a orgue també es poden interpretar aplicant l'antiga tècnica.
Un dels desafius de la digitaació pianística és resoldre l'interpretació d'escales i arpegios en continuïtat i fluïdea. A diferència d'atres instruments de corda pulsada o percutida a on es pot transportar més fàcilment un passage musical mantenint la digitaació, els instruments teclats tradicionals donen un acomode desigual a les notes basat específicament en l'escala diatònica major de do (tecles blanques); lo que comporta deprendre i utilisar digitacions diferents segons la tonalitat de l'obra. Existixen teclats alternatius com el Jankó que pretenen crear digitacions més regulars. Les idees sobre digitaació han canviat durant la història de la música. En la producció musical dels compositors barrocs francesos para clavecín, els passages d'escales solien digitarse com 2 3 2 3, etc. de manera que les notes s'agrupaven de dos en dos per mig de lligam d'expressió. Més vesprada, esta idea va passar de moda. En el XIX Carl Czerny va escriure gran cantitat d'estudis para piano, que varen ajudar a eixercitar tots els dits per igual. Esta és la manera de deprendre a tocar el piano en l'actualitat.
La resolució d'escales sobre un teclat utilisa dos métodos bàsics de digitaació:
- «Polze avall»: és el método més conegut, en el que el dit polze es passa per baix de la palma per a permetre que el dit mig o l'anular permeten continuar la seqüència. Esta tècnica és un dels components bàsics del método publicat per Charles-Louis Hanon en el XIX, encara en us en molts conservatoris de piano, i sol ser l'única utilisada per una gran majoria de pianistes novells o en desenroll.
- «Polze dalt» o paralel: és l'atre sistema, que consistix en ignorar la peculiar disposició del polze en la mà, utilisant-ho d'igual forma que els atres quatre dits, lo que permet la millor interpretació de passages ràpits i de tècnica difícil.
Orgue
[editar | editar còdic]La digitaació per al orgue és similar a la digitaació de la piano. No obstant, els organistes utilisen una gran cantitat de "dits de substitució", que significa: canviar d'un dit a un atre, mentres que una nota es manté pressionada. Açò resulta útil en música com les melodies dels himnes que tenen molts concordes. Facilita l'interpretació del legato. Un pianiste pot utilisar el pedal dret per a fer concordes legato. Un organiste tocant en els pedals també té que decidir qué peu va a utilisar per a cada nota. Açò es denomina "footing". Un signe de «v» significa que ha de tocar en la punta del peu, mentres que un signe de «o» quadrat significa que deu tocar en el taló. Quan estos signes es coloquen sobre la nota significa que toca el peu dret i per davall significa que el peu esquerre és el que toca.
Digitación en instruments de corda
[editar | editar còdic]La digitaació dels instruments de corda mostra la posició en la que tocar, és dir, fins a quin punt cap a avall pel màstil cal desplaçar i mantindre la mà. Els instruments d'arc com el violí no tenen trasts ni marques sobre el diapasón, per lo que l'intérpret deu habituar-se a trobar el lloc exacte per a colocar els dits, de lo contrari lo que toque no estarà afinado. Per la seua banda els instruments de corda pulsada, com guitarras i banjos conten en trasts, menuts bultos en el màstil, que mostren on han de colocar-se els dits.
Corda fregada
[editar | editar còdic]En els instruments de corda fregada els dits es numeren de l'1 al 4, començant en el dit índex perque el polze està darrere del màstil de l'instrument. En este tipo d'instruments solament es digita la mà esquerra, els dits de la qual pressionen les cordes per a determinar les altures de les notes, ya que la mà dreta es dedica a pulsar les cordes o be a efectuar moviments d'arc. Per al violí, la viola i el violonchelo la digitaació s'organisa de la següent forma:
- 0 correspon a la corda a l'aire, és dir, sense dits pressionant les cordes.
- 1 correspon al dit índex.
- 2 correspon al dit mig.
- 3 correspon al dit anular.
- 4 correspon al dit garranchet.
- Archiu:Thumbsymbol.svg solament en el violonchelo i en el contrabajo, indica l'us del polze com cejilla.
El polze no es conta en el cas del violí i la viola, ya que no s'ampra per a tocar les cordes. En aquells casos d'instruments de corda en els que el dit polze s'utilisa (per eixemple, la posició del polze en les notes altes d'un violonchelo) està representada per un símbol en forma de 0 en una plica vertical per davall (Archiu:Thumbsymbol.svg).
En ocasions, pot requerir-se que la digitaació impresa o escrita en la música també mostre qué cuerdo cal tocar. La corda es pot indicar per mig de números romans, a sovint I - IV. La posició pot indicar-se a través de números ordinals per eixemple, 3º. Una modificació en les posicions es denomina canvi o shift. Una melodia que podria interpretar-se en primera posició en la corda de re en el violí també pot ser tocat en la corda de sol en quinta posició (en la mà molt més dalt en el màstil). Açò és més difícil de fer, pero un bon músic pot conseguir que sone especialment càlit i bell. A voltes les notes poden ser digitadas com harmònics, en lloc de com a notes comunes; açò fa que sonen molt llaugeres i etéreas.
Els violonchelistes també poden tocar en la cridada "posició del polze", si tenen vàries notes que són agudes i prou propenques unes d'unes atres. Açò implica que cal situar el polze en la part alta del màstil, a sovint a través de dos cuerdo.
El contrabajo és tan gran que les distàncies entre les notes són molt grans també. Per a pujar d'una nota a la següent, en semitonos, s'utilisen el dit 1, despuix 2 i després 4. El dit 3 s'usa simplement per a ajudar al dit 4 en pressionar cap a avall sobre la corda. Alguns músics apliquen un sistema de digitaació diferent: en els dits 1, 2, 3, 4. Açò significa que la mà té que estirar-se molt. És difícil tocar afinado en este método, a pesar de que aforra tindre que canviar tant la posició de la mà.
Guitarra
[editar | editar còdic]
1 al 4 indiquen els dits a pulsar,
0 és una nota a l'aire,
els números en un círcul, les cordes i
els números en guion, esmonyida.
La música de guitarra indica la posició en números romans i denominacions de cordes en els números rodejats en un círcul. Per a la digitaació de la mà esquerra en guitarra s'utilisen números de la següent forma:
- 0 correspon a la corda a l'aire.
- 1 correspon al dit índex.
- 2 correspon al dit mig.
- 3 correspon al dit anular
- 4 correspon al dit garranchet.
El polze no apareix ya que en la tècnica guitarrística clàssica mai s'utilisa. Quan apareix el mateix número sobre diferents cuerdo pero en el mateix trast significa que es deu eixecutar una cejilla o mija cejilla, depenent de si es pressionen totes les cordes o no. L'indicació de cejilla sol indicar-se en la lletra c seguida del número (normalment en números romans) de trast a on s'eixecuta. Si la cejilla és mija la lletra sol anar creuada en una barra ¢. En ocasions podem trobar la lletra B (del francés barré).
Per a la mà dreta, és dir, la mà de la pulsació, la guitarra clàssica també conta en un sistema de notació de digitaació conegut com pima, o menys freqüentment pimac. En ell s'utilisen una série de lletres en les següents correspondències:
- p correspon al dit polze.
- i correspon al dit índex.
- m correspon al dit mig.
- a correspon al dit anular.
- c correspon al dit chic o garranchet, encara que molt rara volta s'utilisa.
Per lo general, només s'anota en les partitures quan hi ha un passage particularment difícil o requerix de digitaació específica per a la mà del punteo. De lo contrari digitaació de la mà del punteo generalment es deixa a discreció del guitarriste.
Arpa
[editar | editar còdic]La música d'arpa s'assembla a la música de piano. En les seues partitures hi ha dos pentagramas, un d'ells per lo general conta en una clau de sol per a la mà dreta i l'atre en una clau de fa per a la mà esquerra. Algunes peces escrites per a piano es pot tocar en l'arpa, pero no es pot aplicar la digitaació del piano. En el piano, es comença a contar pel dit polze fins a aplegar al dit garranchet, la qual cosa significa anar cap a notes més agudes en la mà dreta i en notes més greus en la mà esquerra. Mentres que en l'arpa és justament a l'inversa. El arpista se senta en les notes agudes més propenques al seu cos. La digitaació de l'arpa conforme a les següents correspondències:
- 1 correspon al dit polze.
- 2 correspon al dit índex.
- 3 correspon al dit mig.
- 4 correspon al dit anular.
El dit garranchet no s'utilisa en l'interpretació de l'arpa.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- De Vaig Candar, Roland. Nou diccionari de la música vol. I i II. Grasindo, 2002.
- Grabner, Hermann. Teoria general de la música. Akal, 2001.
- Lafarga Marqués, Manuel et al. «Sobre la respiració i la digitación en els músics». Música i Educació, 10 (32):41-52, 1997.
- Matthay, Tobias. The Principles of Fingering and Laws of Pedaling. Bosworth, 1908.
- Michels, Ulrich. Atles de música. Aliança, 2009 [1985].
- Pérez Gutiérrez, Mariano. Diccionari de la música i els músics vol. 1 2 i 3. Akal, 1985.
- Randel, Don Michael. The Harvard Dictionary of Music. Harvard University Press, 2003.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Digitación (técnica)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.