Transposició (música)

En música, la transposició o el transport significa que un passage musical es trasllada d'una tonalitat (o grup tonal) a una atra. Tècnicament transponer o transportar una melodia o un grup de concordes consistix en dur totes les notes o concordes que la componen cap a dalt o cap a avall en l'escala musical, mantenint en totes les notes el mateix interval entre nota d'orige i nota de destí. És convenient tindre presents tots els semitonos que componen una escala cromàtica. Normalment açò es fa per a acomodar l'acompanyament a un registre de veu dau, facilitant la tasca del cantant.

Archiu:Caps block 0 transp acordes.jpg

Taula bàsica de transposició (els concordes que encapçalen les files són les tòniques de cada escala base de referència relativa respecte a la seua transpuesta)

Transposició en harmonia

Es denomina transposició al procés d'escriure o eixecutar una obra musical a una altura més greu o més aguda que l'original. Encara que la Real Acadèmia Espanyola accepta el terme «transportar» (cf. el Diccionari de la llengua espanyola), és molt més usual el terme «transponer» (en el sustantiu relacionat «transposició»), que la RAE no ha acceptat encara. El transport pot ser major i menor.

A sovint una cançó deu ser transcrita a una tonalitat més aguda o més greu, per a comoditat del cantant.

Schubert es burlava a voltes de les versions que es feyen de les cançons que ell componia para contralto o mezzosoprano, ya que li desagradava la veu massa lluenta de les sopranos. En una ocasió, despuix d'un concert es va dirigir al seu arreglista i li va preguntar: «¿De quí era eixa cancioncilla tan chillona?».

Quan lo que es transporta és una cançó, es deu tindre en conte que en el cas de que hi haja concordes alterats, la modificació solament alcançarà a la seua nota fonamental. Les alteracions (en el cas de que les hi haja) es mantenen constants. Per eixemple, si tenim la següent seqüència de concordes (en la tonalitat de sol major):

• sol7
• sol6
• el meu7
• do7
• la menor7
• do menor7

Si desigem transportar-la a fa major, la seqüència quedarà de la següent manera:

• fa7
• fa6
• re7
• sib7
• sol menor7
• sib menor7

Una obra escrita en algun dels modos antics pot aparéixer, per eixemple, en «modo dòric transpuesto», és dir, en els intervals corresponents al modo dòric, pero començant en un sò diferent de re (que és la nota de baix del modo dòric).

Transposició a primera vista

Des del barroc fins a mediats de el XX, la transposició a primera vista de partitures més o menys senzilles era un ítem pràcticament obligatori dins de l'aprenentage d'un instrument, especialment dels instruments de tecla. L'alumne resolia esta dificultat tècnica per mig de l'adestrament en la llectura de les claves en distintes altures: en lloc de conéixer solament la clau de sol en segona llínea i de fa en quarta llínea, l'alumne també devia deprendre a llegir a primera vista en clau de do en quarta llínea (també cridada clau de tenor, que és la que usen a voltes el violonchelo, el fagot, el contrafagot, el trombón i el bombardino) i en clau de do en tercera llínea (que utilisa la viola).

D'esta manera la primera llínea (contant des d'avall cap a dalt) que correspon al re en clau de do en quarta llínea, equival al el meu en clau de sol, al fa en clau de do en tercera llínea i al sol en clau de fa. Això li donava al músic un gran entrenament per a visualisar distintes nomenclatures de notes en el mateix pentagrama, habilitat bàsica per a transponer a primera vista. Es conta que Franz Liszt (1811-1886) a l'edat de tretze anys podia llegir en qualsevol tonalitat totes les obres del primer llibre de El clau ben temperado de Johann Sebastian Bach.