Tonalitat (música)
En l'àmbit de la música, el terme tonalitat pot fer referència a dos conceptes diferents, encara que relacionats:
- La tonalitat, entesa com tonalisme o sistema tonal (en anglés, tonality), implica una determinada organisació jeràrquica de les relacions entre les diferents altures en funció de la consonància sonora sobre el centre tonal o tònica, que és una nota, la seua concorde i la seua escala diatònica. El grau de consonància es denomina «funció tonal» o «diatònica», el paràmetro fonamental de la qual és l'interval que cada nota forma a partir de la nota tònica. Este sistema és el predominant en la música d'orige europeu des d'el XVI al XIX.
- La tonalitat, entesa més específicament com a tonalitat o clau d'una obra musical (en anglés, key), és dir, la tònica, junt en els concordes i les escals associats, entorn a la qual giren les frases i progressions musicals. Este concepte «en clau de» se sol amprar per a fer referència a una determinada obra que va ser creada baix les regles del tonalisme anteriorment descrites.
Diferència entre tonalitat i escala
editarEls conceptes de tonalitat (to) i l'escala diatònica (major o menor) expressen abdós el mateix conjunt de sons. La lleu diferència és que el concepte d'escala diatònica es referix al moviment conjunt (ascendent o descendent) dins d'estes notes, mentres que en la tonalitat (d'una obra) es referix a les notes en sí que les formen, junt a les seues relacions: no importa l'orde de presentació: poden presentar-se per moviment conjunt o disjunto, lo que obedix als designis del compositor.
Graus
editarEs diu grau a cada una de les notes de l'escala.[1] Segons el concepte de tonalitat, les sèt notes o intervals d'una escala diatònica (major o menor) tenen cada u una relació predeterminada entre elles. I com s'ha mencionat abans, el punt referencial és la tònica (en anglés key note). Cada nota o concorde d'una tonalitat rep un determinat nom o grau musical, segons la posició que ocupa cada nota en una escala diatònica. El primer grau (I o tònica) és el més important de tots, junt al quint (V o dominant). La combinació d'abdós concordes és la base de la música tonal occidental i la que és capaç de crear efectes de tensió (dominant) i repòs (tònica). Els següents són els noms en els que es designen cada u d'eixos graus de l'escala:
- I (primer grau): tònica
- II (segon grau): supertònica
- III (tercer grau): per mig d'o modal
- IV (quart grau): subdominante
- V (quint grau): dominant
- VI (sext grau): superdominante o submediante
- VII (sèptim grau): sensible (en l'escala diatònica major) o subtònica (en l'escala diatònica menor).
Funcions tonals
editarla funció tonal fa referència a la funció dels concordes dins de la tonalitat. En el sistema tonal, les notes estan organisades al voltant d'una tònica, una nota central soportada d'una forma o una atra, per totes les demés notes d'esta escala. Cada grau d'esta escala té la seua part en l'esquema de la tonalitat, la seua funció tonal. Existixen al respecte coincidències en que els graus I, IV i V representen les funcions bàsiques del Sistema Tonal, és dir Tònica, Subdominante i Dominant, respectivament. En canvi, les diferències de criteri entre teòrics i compositors radica no solament en la classificació dels demés graus, sino en la necessitat d'enquadrar-els sistemàticament.
Armadura de clau
editarl'armadura de clau o simplement armadura en notació musical és el conjunt d'alteracions pròpies (sostinguts o bemolés) que escrites al principi del pentagrama situen una frase musical en una tonalitat específica. La seua funció és determinar qué notas deuen ser interpretades de manera sistemàtica un semitono per damunt o per baix dels seus notes naturals equivalents, a menos que tal modificació es realise per mig d'alteracions accidentals. Els sons que es troben fòra de l'escala bàsica es denominen «notes estranyes a la tonalitat».
Usos i efectes
editarL'efecte de l'armadura s'estén a lo llarc d'una peça o moviment, exceptuant que este siga expressament cancelat per mig d'una nova armadura o be per mig d'un signe de becuadro. Ademés, si una armadura al principi d'una peça indica per eixemple que la nota si deu ser tocada com si bemol, inclús les notes si d'octavas superiors i inferiors es voran afectades per esta regla. L'única excepció serà que la nota si vaja precedida per una alteració accidental que anule l'efecte de l'armadura. Quan un intérpret llig una partitura per primera volta, solament en vore l'armadura pot fer-se una idea de la tonalitat en que es troba l'obra. En principi, qualsevol peça pot ser escrita en qualsevol tonalitat en la seua armadura específica, utilisant després alteracions accidentals per a corregir individualment cada nota en la que tal armadura no deuria aplicar-se. Encara que, per una atra part, no és estrany trobar una obra musical escrita en una armadura que no coincidix en la seua tonalitat. Per eixemple, en algunes peces barroques o en les transcripcions de melodias modals folòriques.
La convenció per al funcionament de les armadures seguix el círcul de quintes. Cada tonalitat major i menor conta en una armadura associada que adjudica sostinguts o bemoles com a alteracions pròpies a determinades notes en eixa tonalitat. Partint de do major (la menor) que no té alteracions, existixen dos possibilitats:
- Seguir el moviment de les agulles del rellonge al voltant del círcul de quintes per a aumentar successivament la tonalitat per quintes afegint un sostingut cada volta. El nou sostingut es coloca sobre la sensible (VII grau) de la nova armadura per a les tonalitats majors; o be sobre la supertònica (II grau) per a les tonalitats menors. En conseqüència, sol major (el meu menor) té 1 Plantilla:Música en fa; re major (si menor) té 2 Plantilla:Música (en fa i do); i aixina successivament.
- Seguir un moviment contrari a les agulles del rellonge al voltant del círcul de quintes per a reduir successivament la tonalitat per quintes afegint un bemol cada volta. El nou bemol es coloca sobre la subdominante (IV grau) de la nova armadura per a les tonalitats majors; o be sobre la submediante (VI grau) per a les tonalitats menors. En conseqüència, fa major (re menor) té 1 Plantilla:Música en si; si bemol major (sol menor) té 2 Plantilla:Música (en si i la meua); i aixina successivament. Dit d'una atra manera, la seqüència de sostinguts o bemoles en les armadures sol ser rígida en la notació musical actual. Llevat do major (la menor), les armadures es presenten en dos varietats: «armadures de sostinguts» (tonalitats de sostinguts) i «armadures de bemoles» (tonalitats de bemoles), cridades aixina perque contenen solament alteracions d'una o una atra índole. En les armadures en sostinguts el primer es coloca en fa i els següents en do, sol, re, la, la meua i si; en les armadures en bemoles el primer es coloca en si i els següents en el meu, la, re, sol, do i fa.
Aixina que, hi ha 15 armadures convencionals per a tonalitats majors i les seues respectives menors en un màxim de sèt sostinguts o sèt bemoles, incloent l'armadura buida o sense alteracions que correspon a la tonalitat de do major o qualssevol dels seus variacions modals; com la menor, que és la seua relatiu menor. la tonalitat relativa menor està una tercera menor cap a avall contant des de la tonalitat major, independentment de si es tracta d'una armadura de bemoles o de sostinguts.
- Corolaris
- Partint d'una tonalitat en bemoles en l'armadura: en ascendir per quintes successivament es reduïxen els bemoles fins a zero, en do major (la menor). Ademés, dita elevació afig sostinguts com s'ha descrit anteriorment.
- Partint d'una tonalitat en sostinguts en l'armadura: en descendir per quintes successivament es reduïxen els sostinguts fins a zero, en do major (la menor). Ademés, tal reducció afig bemoles com s'ha descrit anteriorment.
- Quan el procés d'ascendir per quintes (agregant un sostingut) produïx més de cinc o sis sostinguts, les tonalitats ascendents successives en general, impliquen un canvi a la tonalitat equivalent enarmónicamente per mig d'una armadura basada en bemoles. Normalment, açò ocorre en faPlantilla:Música = solPlantilla:Música, pero també en doPlantilla:Música = rePlantilla:Música o en si = doPlantilla:Música. El mateix principi s'aplica al procés de reducció successiva per quintes.
| Armadura | Tonalitat major | Tonalitat menor | Eixemple de notes components en piano partint de do |
|---|---|---|---|
| si♭, el meu♭, la♭, re♭, sol♭, do♭, fa♭ | do bemol major | la bemol menor | si-do#-re#-el meu-fa#-sol#-la# |
| si♭, la meua♭, la♭, re♭, sol♭, do♭ | sol bemol major | el meu bemol menor | si-do#-re#-fa-fa#-sol#-la# |
| si♭, la meua♭, la♭, re♭, sol♭ | re bemol major | si bemol menor | do-do#-re#-fa-fa#-sol#-la# |
| si♭, la meua♭, la♭, re♭ | la bemol major | fa menor | do-do#-re#-fa-sol-sol#-la# |
| si♭, la meua♭, la♭ | la meua bemol major | do menor | do-re-re#-fa-sol-sol#-la# |
| si♭, la meua♭ | si bemol major | sol menor | do-re-re#-fa-sola-la# |
| si♭ | fa major | re menor | do-re-el meu-fa-sola-la# |
| do major | la menor | do-re-el meu-fa-sola-si | |
| fa♯ | sol major | el meu menor | do-re-el meu-fa#-sola-si |
| fa♯, do♯ | re major | si menor | do#-re-el meu-fa#-sola-si |
| fa♯, do♯, sol♯ | la major | fa sostingut menor | do#-re-el meu-fa#-sol#-la-si |
| fa♯, do♯, sol♯, re♯ | el meu major | do sostingut menor | do#-re#-el meu-fa#-sol#-la-si |
| fa♯, do♯, sol♯, re♯, la♯ | si major | sol sostingut menor | do#-re#-el meu-fa#-sol#-la#-si |
| fa♯, do♯, sol♯, re♯, la♯, la meua♯ | fa sostingut major | re sostingut menor | do#-re#-fa-fa#-sol#-la#-si |
| fa♯, do♯, sol♯, re♯, la♯, la meua♯, si♯ | do sostingut major | la sostingut menor | do#-re#-fa-fa#-sol#-la#-do |
En la música occidental s'utilisen 24 tonalitats diferents. Les armadures en sèt bemoles i sèt sostinguts rara volta s'utilisen lloc que tenen equivalents enarmònics més senzills. Per eixemple, la tonalitat de do sostingut major, en sèt sostinguts, pot ser representada de manera més simple com a re bemol major, en cinc bemoles. A efectes de la pràctica actual estes tonalitats són lo mateix en el temperament igual, degut a que doPlantilla:Música i rePlantilla:Música són enarmónicamente la mateixa nota. En qualsevol cas, hi ha peces escrites en estes tonalitats extremes de sostinguts o bemoles. Un eixemple, és el «Preludi i fuga n.º 3» dellibre 1 de El clau ben temperado (BWV. 848) de Bach, que està en do sostingut major. Més mostres es troben en el musical modern Seussical de Stephen Flaherty i Lynn Ahrens, que també conta en vàries cançons escrites en estes tonalitats extremes. Per a averiguar la tonalitat major que correspon a cada armadura, sol seguir-se este raonament:
- En armadures de sostinguts, la tònica de la peça en tonalitat major està immediatament per damunt de l'últim sostingut de l'armadura. Per eixemple, en una armadura en un sostingut (fa♯), l'últim sostingut és fa♯, lo que indica que la tonalitat és sol major perque la següent nota per damunt de fa és sol.
- En armadures de bemoles, la tònica de la peça en tonalitat major està quatre notes per baix de l'últim bemol, o lo que és lo mateix, és el penúltim bemol de l'armadura. Aixina per eixemple, en una armadura en quatre bemoles (si♭, la meua♭, la♭, re♭) el penúltim bemol és la♭, lo que indica que la tonalitat és la bemol major.
Història i desenroll
editarAbans de l'establiment de la tonalitat (sistema tonal), prevalien els Modos Gregorianos (també cridats «antics» o «eclesiàstics»), fonamentals en la vora plana, i que a la seua volta és una herència dels grecs (modos grecs). Este sistema es componia bàsicament de sèt modos, pero des del principi de la música barroca (principis d'el XVII) fins al final del posromanticisme (finals d'el XIX), es desenrolla i preval el sistema tonal, basat en únicament dos modos, el major i el menor, derivats dels modos Jónico i Eòlic, respectivament. Des del començ de la tonalitat, s'incloïen sons que no pertanyien a l'escala bàsica, pero en criteris encara molt conseqüents en l'establiment clar de dit centre tonal. En el temps, i sobretot a partir de la segona mitat d'el XIX, varis compositors varen sentir la necessitat d'anar ampliant més i més la frontera d'este sistema, incloent sonoritat més lluntanes, modulacions i cromatisme, tots recursos o tècniques que alluntaven el sentiment funcional dels concordes i del centre tonal establit. Durant el XX, molts músics comencen a investigar atres formes d'organisació (pantonalisme, modalisme, atonalisme, dodecafonisme, politonalidad, polimodalidad, serialisme, etc.). Pero, mentrestant, la música popular ha seguit usant el Sistema Tonal, els Modos Gregorianos, incloent un en un atre, i valent-se de les ferramentes adquirides en l'expansió de la tonalitat, confluint en un Sistema Tonal-Modal.
Ampliació de la tonalitat
editarA pesar dels intents acadèmics de deixar de costat la Tonalitat com a forma compositiva, este sistema seguix vigent en les noves músiques que s'originaran en l'Amèrica d'el XX, sobretot en el Jazz. Com a música que molt pronte es transformaria en un estil musical en àmplia repercussió mundial, a nivell interpretatiu i compositiu, el jazz crearà escola i els seus propis métodos d'anàlisis i apanys. Encara que basats en la música Europea, el jazz impondrà en molts casos, la seua pròpia visió de l'harmonia i el concepte de Tonalitat es vorà aixina reinterpretat, en incloure elements usats en diferents periodos de la música europea, junt a l'improvisació com a vehícul expressiu i interpretatiu fonamental. Dins de les tècniques empleades per a ampliar la tonalitat -sense abandonar-la- podem mencionar l'intercanvi modal i la tonicalización (dominants secundàries).
Tonalitats i personalitats
editarHistòria
editarEls grecs li adjudicaven una personalitat a cada u dels modos (jónico, dòric, frigio, etc.). Per a un oït entrenat, cada modo és distint i es pot reconéixer pels seus diferents intervals i sonoritat generada. A partir del sistema tonal, s'establixen el modo major i el modo menor en una clara diferenciació sonora, i inclús en la música popular es reconeix les seues personalitats com a alegre i trista, respectivament. Alguns escritors sostenen que el caràcter d'una composició no pot reduir-se al modo ―major o menor― utilisat. Es poden trobar obres musicals en modo major (que deurien ser alegres) que expressen una gran nostàlgia, o obres en modo menor (que deurien ser trists) en una «lluminosa esperança». A partir del Romanticisme es va utilisar una convenció ―impossible de demostrar en la pràctica― que imponia un cert caràcter o personalitat a cada una de les dotze tonalitats. Eixa convenció es va poder utilisar solament fins a fins d'el XIX, quan es va escomençar a popularisar el tipo d'afinación cridat temperament igual (que ―per definició― va fer que totes les tonalitats quedaren iguals, i va acabar en les diferències auditives entre tonalitats). És impossible per a un oyent comú reconéixer en quina tonalitat es troba una obra. (Solament podrien dilucidar-ho les persones en oït absolut ―una de cada dèu mil persones―). Les següents adjudicacions de personalitats a les tonalitats són completament subjectives, un eixemple d'això és el to La bemol major, es troba caracterisada en "Gravetat, mort i putrefacció." quan una de les obres més dolces de l'història "Liebesträume" ("Somis d'amor"), composta per Franz Liszt, es troba en esta tonalitat.
| Tonalitat | Personalitat[2] |
|---|---|
| Do major | Alegre, guerrer, completament pur. El seu caràcter és d'inocència i de simplicitat. |
| Do menor | Obscur i trist. Declaració d'amor i al mateix temps planyença d'un amor no correspost. Anhels i sospirs. |
| [[Do sostingut major|Do Plantilla:Música major]] | Mirades lascives. Pena i èxtasis. No pot riure, pero pot somriure. No pot aullar, solament pot fer una caraça del seu plany, bell, Caràcters i sentiments inusuals. |
| [[Do sostingut menor|Do Plantilla:Música menor]] | Sentiments d'ansietat, oix i dolor profunt en l'ànima, desesperació, depressió, sentiments ombrosos, pors, indecisions, ariçonada. Si els fantasmes parlaren s'aproximarien a esta tonalitat. |
| Re major | Feliç i molt guerrer. El triumfo, Aluyes, goig, victòria. |
| Re menor | Greu i devot. Melancolia femenina. La rencor. |
| [[El meu bemol major|La meua Plantilla:Música major]] | Crueltat, durea, amor, devoció, conversació íntima en Deu. |
| [[El meu bemol menor|La meua Plantilla:Música menor]] | Horrible, espantós. |
| El meu major | Querellant, chillón, crits sorollosos d'alegria, plaure en riure's. |
| El meu menor | Afeminat, amorós, melancòlic. |
| Fa major | Furiós, arrebatat, nostàlgia solemne, maravellós, dolç. |
| Fa menor | Obscur, doliente, depressiu, planyença funerària, gemec de misèria. |
| [[Fa sostingut major|Fa Plantilla:Música major]] | Triumfo sobre la dificultat, llibertat, consol, superació d'obstàculs, l'eco d'un ànima que feroçment ha bregat i finalment va conquistar. |
| [[Fa sostingut menor|Fa Plantilla:Música menor]] | Pessimista, trista, ombrós, obscur, enterc a la passió, resentiment, descontents. |
| Sol major | Dolçament jovial, idílic, líric, calmat, passió satisfeta, gratitut per l'amistat verdadera i l'amor esperançat, emocions gentils i pacífiques. |
| Sol menor | Sério, magnífic, descontent, preocupat pel rompimiento dels esquemes, mal templat, rechinamiento de dents, disgust. |
| [[La bemol major|La Plantilla:Música major]] | Gravetat, mort i putrefacció. |
| [[La bemol menor|La Plantilla:Música menor]] | Queixant-se tot el temps, incomplaciente, insatisfet, cor sofocat, planyences, dificultats. |
| La major | Alegre, campestre, declaració d'amor inocent, satisfacció, l'esperança de tornar lo que li pertany a un de nou en retornar d'una partida, joventut, aplaudiments i creència en Deu. |
| La menor | Tendre, lloroso, pietat femenina. |
| [[Si bemol major|Si Plantilla:Música major]] | Magnífic, alegria, amor alegre, consciència neta, metes i desijos per un món millor. |
| [[Si bemol menor|Si Plantilla:Música menor]] | Obscur, terrible, criatura pintoresca i curiosa, roba de nit, tosco, maleducado, burlesco, descortés, descontent conseguixc mateixa, sons del suïcidi. |
| Si major | Dur, doliente, enlluernant, fortament coloreado, anunciant passions salvages, enfade, odis i resentiment. |
| Si menor | Solitari, melancòlic, ermitaño, paciència, fe i sumissió esperant el perdó diví. |
Hi ha atres factors molt importants que poden donar caràcter a una obra: la llínea melòdica, les seues cèles rítmiques, i principalment l'harmonia (la progressió dels concordes de l'obra). Este intent de simplificació analítica ha segut criticat per compositors com Edgar Varèse, qui afirmava que «explicar la música per mig de l'anàlisis és descompondre, mutilar l'esperit d'una obra».
Afinación
editarAntigament ―i actualment a l'hora de tocar música antiga―, s'utilisaven atres sistemes d'afinación, com el Kimberger, l'afinación pitagórico i uns atres, que en guardar unes relacions molt específiques d'altura entre cada sò, sí podien ser responsables de diferents "personalitats" de les tonalitats, de modo que un oyent sense oït absolut poguera diferenciar de quin concorde s'estava tractant. A modo d'eixemple, si es afina un instrument de manera no temperada, la quinta do-sol, per eixemple, serà pura. Açò vol dir que no és com la afinación temperada actual i sonarà diferent, ya que acústicament les quintes "pures" són més chicotetes que les temperades. Açò genera una sonoritat diferent en tots els demés intervals, per lo que en este tipo d'afinación no temperada, es poden apreciar clares diferències entre les tonalitats, en el cas de les quals permetien establir les diferents "personalitats" de les tonalitats, sempre des d'un punt de vista subjectiu i en ocasions arbitrari. Una de les raons de major pes per la que es va deixar d'usar esta afinación a nivell general, és perque en un sistema de dotze sons, si afinamos les quintes en forma pura, l'última no aplegarà a donar tancar al círcul. Per eixemple, si escomencem en fa, després afinamos do en forma de quinta pura, després vindran sol, re, la, la meua, si, fa# (solb), do# (reb), sol# (lab), re# (mib), la# (sib), i, per últim, per a que el círcul de les dotze notes del nostre sistema tanque, nos té que donar novament fa. Pero eixe interval sib-fa és més gran que una quinta justa (i per tant més gran que una quinta pura), i va ser cridada històricament la quinta dellop. Al temperar en forma igual (Temperament igual) totes les notes, açò és, dividir l'octava en dotze parts iguals, s'evita eixe interval, pero també es lleva la naturalitat a uns atres, unificant les relacions entre els sons, en les conseqüències (bones i mals) que això du.
Llista de Tonalitats
editarTaula d'armadures de clau
editar| sense alteracions | ||
|---|---|---|
| armadura | tonalitat major | tonalitat menor |
| Erro al crear miniatura: Sense sostinguts ni bemoles |
do major | la menor |
| en bemoles | en sostinguts | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| armadura | tonalitat major | tonalitat menor | armadura | tonalitat major | tonalitat menor |
| Erro al crear miniatura: 1 bemol |
fa major | re menor | Erro al crear miniatura: 1 sostingut |
sol major | el meu menor |
| Erro al crear miniatura: 2 bemoles |
si bemol major | sol menor |  2 sostinguts |
re major | si menor |
 3 bemoles |
el meu bemol major | do menor |  3 sostinguts |
la major | fa sostingut menor |
| Erro al crear miniatura: 4 bemoles |
la bemol major | fa menor | Erro al crear miniatura: 4 sostinguts |
el meu major | do sostingut menor |
| Erro al crear miniatura: 5 bemoles |
re bemol major | si bemol menor | Erro al crear miniatura: 5 sostinguts |
si major | sol sostingut menor |
| Erro al crear miniatura: 6 bemoles |
sol bemol major | el meu bemol menor | Erro al crear miniatura: 6 sostinguts |
fa sostingut major | re sostingut menor |
| Erro al crear miniatura: 7 bemoles |
do bemol major | la bemol menor | Erro al crear miniatura: 7 sostinguts |
do sostingut major | la sostingut menor |
Vore també
editarReferències
editar- ↑ Piston, Walter (1941). Harmonia, W. W. Norton & Company Inc.. ISBN 1-58045-935-8.
- ↑ Schubart, Christian Friedrich Daniel (1806). Ideen zu einer Aesthetik der Tonkunst. ISBN 3487304953.
Bibliografia
editar- De Vaig Candar, Roland. Nou diccionari de la música vol. I i II. Grasindo, 2002.
- Grabner, Hermann. Teoria general de la música. Akal, 2001.
- Michels, Ulrich. Atles de música. Aliança, 2009 [1985].
- Pérez Gutiérrez, Mariano. Diccionariodela música i els músics vol. 1 2 i 3. Akal, 1985.
- Randel, Don Michael. The Harvard Dictionary of Music. Harvard University Press, 2003.
Enllaços externs
editar
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Tonalitat (música).- «Les armadures de clau» en Teoria. com
- [1]:
emissió del 27-10-2019 de El racó de la teoria, programa de Ràdio Clàssica. - [2]: emissió del 03-11-2019 de El racó de la teoria.
- tonalitat»: emissió del 17-11-2019 de El racó de la teoria.
- «L'orige de la tonalitat musical»: en "Blog de música"
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tonalidad (música)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.