Notació musical

Archiu:Chopin Preludium op. 28 nr 7.jpg

Notació musical

La notació musical és un sistema d'escritura utilisat per a representar gràficament una peça musical, permetent a un intérpret que l'eixecute de la manera desijada pel compositor.

El sistema de notació més utilisat actualment és el sistema gràfic occidental desenrollat per monges cristians en l'Edat Mija. Est representa sobre un pentagrama una série de signes o figures musicals. L'element bàsic de qualsevol sistema de notació musical és la nota, que representa un únic sò i les seues característiques bàsiques: duració i freqüència. Els sistemes de notació també permeten representar atres característiques diverses, tals com a variacions d'intensitat, expressió o tècniques d'eixecució instrumental. No obstant, existixen molts atres sistemes de notació i molts d'ells també s'usen en la música moderna.

Durant molts sigles la vora cristiana es va conservar únicament per tradició oral. No existia cap sistema de notació i les vores de l'Iglésia es transmetien pel recort auditiu dels eclesiàstics i dels fidels.

En el parla hispana, els noms actuals de les notes són: do (també cridada ut), re, el meu, fa, sol, la i si.

Notació patró

Pentagrama

<score> elative c' {

 override Staff.TimeSignature.stencil=#f
 
 c1*1/16 d i f g a b c b a g f i d }</score>

La notació musical apareix en un pentagrama, que consta de cinc llínees horisontals, equidistants i paraleles, ademés de quatre espais entre estes llínees. Les llínees s'enumeren d'avall cap a dalt com a llínea 1, 2, 3, 4 i 5, i els espais per igual, des de l'1.º fins al 4.º.

Sobre les llínees i els espais es van anotant les corresponents notes musicals; cada llínea i espai identifica un entonament diferent; des de la nota més greu avall, fins a la més aguda dalt. En el conjunt vertical, ademés, es poden representar els concordes, les notes que sonaran simultàneament.

De manera horisontal el pentagrama representa tempo i melodia (que no és una atra cosa més que una successió de sons en el temps). Es dividix, ademés, en compassos, els quals a la seua volta es dividixen en temps.

El primer símbol que es representa sobre el pentagrama és la clave, la qual indicarà qué nota ve representada per cada llínea i cada espai del pentagrama. Per eixemple, la clau de Sol en segona indica que la nota que s'escriu en la segona llínea del pentagrama és un Sol, i a partir d'esta es poden determinar qué notes representen les demés llínees i espais (L'en el segon espai, Si en la tercera llínea...). A la dreta de la clau trobarem l'armadura, la qual nos mostra les alteracions fetes a certes notes per a agregar-los o disminuir-los mig to i aixina armar l'escala musical sobre la que està la peça, o siga, la tonalitat d'esta.

El conjunt format pel pentagrama i els demés símbols musicals, representant una peça musical, es diu partitura. La duració, altura, expressió, etc., són alguns dels elements que es representen en una partitura.

Representació de les duració

Tempo i compàs: regulen les unitats de temps que deu haver en cada compàs. Els compassos estan delimitats en la partitura per llínees verticals i determinen l'estructura rítmica de la música. El compàs triat està directament associat al gènero musical. Un vals per eixemple té el ritme 3/4 i un roc generalment usa el compàs 4/4.

En una fracció de compàs, el denominador indica en quantes parts es té que dividir una redona per a obtindre una unitat de temps (en la notació actual la redona és la major duració possible i per això totes les duració estan preses en referència a ella). El numerador definix quàntes unitats de temps té el compàs. En l'eixemple d'avall apareix un compàs de «quatre per quatre», o siga, l'unitat de temps té una duració d'1/4 de redona i el compàs té 4 unitats de temps. En este cas, una redona ocuparia tot el compàs.

Figures musicals o rítmiques

Els símbols de les figures s'usen per a representar la duració de les notes. Les figures es mostren en la figura d'avall, per orde decreixent de duració. Són: redona, blanca, negra, corchea, semicorchea, fusa i semifusa.

Antigament existia també la quadrada, com el doble de la duració de la redona; la llarga, com el doble de la duració de la quadrada, i la màxima, com el doble de la duració de la llarga, pero eixes notes ya no s'usen en la notació actual. Cada nota té la mitat de la duració de l'anterior. Si pretenguérem representar una nota d'un temps i mig (per eixemple, el temps d'una negra sumat en el d'una corchea) s'usa un punt, cridat puntillo, que seguix a la nota.

La duració real (mida en segons) d'una nota depén del tempo utilisat (per eixemple, «negra 60» que equival a 60 negres per minut). Açò significa que la mateixa nota pot ser eixecutada en una duració diferent en diferents peces o inclús dins de la mateixa cançó, si hi ha un canvi de andamento (allegro o llent, per eixemple).

<score>{

ew Staff

 {
   override Staff.TimeSignature.stencil=#f
   override Staff.Clef.stencil=#f
   override Staff.BarLine.stencil=#f
   a'1 a'2 a'4 a'8 a'16a'32 a'64
 }
 �ddlyrics { "4" "2" "1" "1/2" "1/4" "1/8" "1/16"}
 �ddlyrics { " redona " "  blanca  " "   negra   " " corchea  " "semicorchea" "    fusa    " "semifusa" }

} </score>

Puntillo

Consistix en un punt darrere de la nota. Aumenta la duració de la nota en la mitat del seu valor. Una corchea en puntillo té una duració d'una corchea més una semicorchea.

La relació del valor que existix entre les figures en un puntillo i les sense puntillo, és la següent:

• La Redona en puntillo val 3 Blanques.
• La Blanca en puntillo val 3 Negres.
• La Negra en puntillo val 3 Corchees.
• La Corchea en puntillo val 3 Semicorchees.
• La Semicorchea en puntillo val 3 Fuses.
• La Fusa en puntillo val 3 Semifuses.

Doble puntillo

Consistix en dos puntillos, un darrere de l'atre. El primer aumenta la duració de la nota en la mitat del seu valor; el segon aumenta la duració de la nota en la mitat del valor del primer puntillo. Una corchea en doble puntillo té una duració d'una corchea més una semicorchea (pel primer puntillo) més una fusa (pel segon puntillo).

Pauses

Representen el silenci, açò és, el temps en que la veu no produïx sò algun, sent cridats valors negatius. Les pauses es subdividen de la mateixa manera que les notes en térmens de duració. Cada pausa dura el mateix temps relatiu que la seua nota corresponent, o siga, la pausa més llarga correspon exactament a la duració d'una redona. La correspondència es fa en el següent orde:

<score> {

ew Staff

 {
   override Staff.TimeSignature.stencil=#f
   override Staff.Clef.stencil=#f
   override Staff.BarLine.stencil=#f
   r1_"4" r2_"2" s16 r4_"1" s16 r8_"1/2" s16 r16_"1/4" s16 r32_"1/8" s16 r64_"1/16"
 }
 �ddlyrics { "4" "2" "1" "1/2" "1/4" "1/16" "1/32"}
 �ddlyrics { " redona " "  blanca  " "   negra   " " corchea  " "semicorchea" "    fusa    " "semifusa" }

} </score>

Representació de les altures

Clave: clau de sol, clau de fa, clau de do. Transponen tota la representació musical a una que s'adeque millor a l'instrument que s'anirà a reproduir. Per eixemple, les veus greus usen generalment la clau de fa, mentres que les més agudes usen la clau de sol. De modo general, és la clau la que definix quina nota ocuparà cada llínea o espai en el pentagrama.

Archiu:All clefs numbered.svg

1. Clau de sol en primera 2. Clau de sol en segona

3. Clau de do en primera 4. Clau de do en segona 5. Clau de do en tercera 6. Clau de do en quarta 7. Clau de do en quinta

8. Clau de fa en tercera 9. Clau de fa en quarta 10. Clau de fa en quinta

Altures

l'altura de cada nota es representa per la seua posició en la pauta en referència a la nota definida per la clau utilisada, com es mostra avall:

Archiu:Claves-es.png

Alteracions

Les alteracions, recalcada o accidents de to són: el sostingut, el bemol, el doble sostingut i el doble bemol. Es representen sempre abans del símbol de la nota l'altura de la qual serà modificada i despuix del nom de les notes, sifres i tonalitats. Un sostingut disloca la nota mig to dalt (en l'escala), un doble sostingut disloca el sò un to dalt, un bemol disloca la nota mig to avall i el doble bemol disloca el sò un to avall. Per eixemple, es pot dir que un fa sostingut (fa#) és la mateixa nota que un sol bemol (sol♭) en el piano, pero en realitat estos es diferencien per menges existents entre ells.

<score>{ umericTimeSignature

elative c { a ais ais a a as8 as as as a4 g aeses fisis r }}</score>

Una volta que un sostingut o bemol haja segut aplicat a una nota, totes les notes de la mateixa altura mantindran l'alteració fins al fi del compàs. En el compàs següent, tots els accidents perden el seu efecte, per lo que en cas de necessitar-los caldrà colocar-los novament. Si desigem anular l'efecte d'un accident aplicat immediatament abans d'una clau de tonalitat, devem usar un becuadro, que torna a la nota el seu to natural. En l'eixemple vist dalt podem notar que la tercera nota del primer compàs també és sostinguda, puix l'accident aplicat a la nota anterior permaneix vàlit i solament és anulat pel becuadro que fa que la quarta nota siga novament un la natural. El segon compàs és similar, en la diferència de que l'accident aplicat és un bemol. En el tercer compàs, un sol, un la doble bemol i un fa doble sostingut. Encara que tinguen nom diferent i ocupen distintes posicions en la clau, els accidents aplicats fan que les tres notes siguen exactament iguals.

La clau o tonalitat

No és més que l'associació de sostinguts o bemoles representats junt a la clau, indicant l'escala en que la música serà expressada. Per eixemple, una representació sense sostinguts o bemoles, serà l'escala de do major. Al contrari dels accidents aplicats a lo llarc de la partitura, els sostinguts o bemoles aplicats en la clau duren per tota la peça o fins que una nova clau siga definida (modulació). En la figura veem la clau de tonalitat d'una escala de la major. En esta escala totes les notes fa, do i sol deuen ser sostingudes, per això els accidents són aplicats junt a la clau.

<score> {

 <<
   

ew Staff {

     override Staff.TimeSignature.stencil=#f
     key a major a'1
   }
   

ew Staff {

     override Staff.TimeSignature.stencil=#f

La successió de sons de l'escala de do major correspon a les tecles blanques del piano. Esta es repetix fins a huit voltes en un piano, encara que dins del nostre sistema musical fem us de successions d'esta classe, cada una cridada octava. D'esta manera, si li solicitem a un pianiste que toc, per eixemple, un do, no podrà saber a quin do, de tots els que es troben en el teclat, nos referim. Per això existixen formes d'identificar sons de diferent entonament en el mateix nom. Per a identificar estos sons es fa us dels índexs, que són números que es coloquen immediatament despuix de la nota..

Els dos sistemes més coneguts d'índex acústic són:

• El sistema de notació internacional ―que s'utilisa en casi tots els països d'Amèrica, Àsia i Europa (llevat Alemània, Bèlgica i França)― assigna el 0 a la nota més greu del orgue, el do₀ (de 16,35 Hz). D'esta manera, el do central del piano (261,63 Hz) seria un do₄, i el la d'eixa mateixa octava (el famós « 440») es cridaria la₄.
• El sistema de notació franc-belga ―que s'utilisa en Bèlgica, França i algunes regions d'Espanya― pren com a referència el do de la segona llínea adicional inferior en clau de fa, donant-li el nom de do₁ (es llig "do un" o "do primera"). El problema és que per a notes més greus es deuen utilisar números negatius; per eixemple, la nota més greu del orgue es diu « menys un» en este sistema.

Expressió

Certs símbols i texts indiquen a l'intérpret la manera d'eixecutar la partitura, incloent les variacions de volum (dinàmica) i temps (cinètica), aixina com la manera correcta d'articular les notes i separar-les en frases (articulació i accentuació).

Dinàmica musical

l'intensitat de les notes pot variar a lo llarc d'una música. Això es diu dinàmica. L'intensitat s'indica en forma de sigles que indiquen expressions en italià baix el pentagrama.

• pp (pianíssimo). S'eixecuta en intensitat molt baixa.
• p (piano). S'eixecuta en intensitat baixa.
• mp (mezzo piano). S'eixecuta en intensitat moderada.
• mf (mezzo forte). S'eixecuta en intensitat moderadament forta.
• f (forte). S'eixecuta en intensitat forta.
• ff (fortíssimo). S'eixecuta en intensitat molt forta.

Excepcionalment s'ampren atres símbols derivats dels anteriors:

• ppppppp (quasi sine toccare). L'intensitat és tan baixa com li permeta al músic interpretar l'instrument. En notació es coneix un cas, el Concert per a violonchelo de György Ligeti, que comença en esta dinàmica.
• ppppp (molto pianissíssimo o cinc pes). És molt poca l'intensitat.
• pppp (pianissíssimo o molto pianíssimo).
• ppp (pianissimo). Es toca en intensitat més baixa que el pianíssimo.
• fff (fortissíssimo).
• ffff (fortissíssimo o molto fortíssimo).
• fffff (molto fortissíssimo) o cinc efes.
• fffffff (quasi comme un inferno). Indica interpretar l'instrument al nivell més alt possible.

Símbols de variació de volum o intensitat: crescendo i diminuendo

En forma de senyals de major (>) i menor (<), servixen per a sugerir l'aument o la disminució de volum, respectivament. Estes deuen començar a on es deurà iniciar l'alteració i estirar-se fins a la zona a on l'alteració es deurà interrompre. El volum deu permanéixer en el nou nivell fins que una nova indicació siga donada. La variació també pot ser brusca, en que solament una nova indicació (p, ff, etc.) siga donada.

Cinètica musical

La cinètica musical (del grec kine: ‘moviment’) o agógica definix la velocitat d'eixecució d'una composició. Esta velocitat és anomenada andamento i indica la duració de l'unitat de temps. El andamento està indicat en l'inici de l'obra o d'un moviment i està indicada per expressions de velocitat en italià, com allegro (ràpit) o adagi (llent). Junt al andamento, pot ser indicada l'expressió en que la peça deu ser interpretada, com: en afecte, intensament, melancòlic, etc.

Andamentos

Els andamentos més freqüents són els següents:

• Greu: és el andamento més llent de tots
• Llarc: molt llent, pero no tant com el greu
• Larghetto: una miqueta menys llent que el llarc
• Adagi: moderadament llent
• Errant: moderat, ni ràpit ni llent
• Andantino: semblant a l'errant, pero una miqueta més accelerat
• Allegretto: moderadament ràpit
• Allegro: andamento veloç i llauger
• Vivace: una miqueta més accelerat que l'allegro
• Preste: andamento molt ràpit
• Prestíssimo: és el andamento més ràpit de tots.

Alguns eixemples de combinacions de andamento en expressions:

• Allegro moderato: moderadament ràpit.
• Preste en fuoco: extremadament ràpit i en expressió intensa.
• Errant cantábile: velocitat moderada i entonant les notes com en una cançó.
• Adagi melancòlic: llent i melancòlic

Notacions de variació de temps

• rallentando: indica que l'eixecució es deu tornar gradualment més llenta.
• accelerando: indica que l'eixecució es deu tornar cada volta més ràpida.
• A tempo o tempo primer: torna al andamento original.
• Tempo rubato: indica que el músic pot eixecutar en chicotetes variacions de andamento baix el seu criteri.
• Lligam
• Calderón
• Tenuto

Atres notacions

Archiu:Vihuela-Tab Fuenllana 1554.jpg

Tablatura numèrica para vihuela espanyola del llibre Orphenica Lyra, de Miguel de Fuenllana (1554). Els números en roig (en l'original) indiquen la part vocal.

Tablatura

La tablatura de guitarra és una notació que representa cóm colocar els dits en un instrument (en els trasts d'una guitarra, per eixemple) en lloc de les notes, permetent als músics tocar l'instrument sense formació especialisada. Esta notació es va fer comuna per internet, ya que es pot escriure fàcilment en format ASCII. La tablatura de piano és un nou tipo de notació.

Eixemple:

i|-----------------------------|-----------------------------|
B|-----------------------------|-----------------------------|
G|-----------------------------|--------1/4�----------------|
D|-2-----5-5-5/7-7-----8-----|-7/10-------------5h6--------|
A|---------3-3-3/5-5-----6-----|-5/8--------------8h9--------|
I|-----------------------------|-----------------------------|

Les tablaturas estan compostes per tantes llínees com a cordes té l'instrument (en l'eixemple mostrat és una tablatura de guitarra, després està composta per 6 cordes). Cada llínea representa per tant, una corda de l'instrument, i generalment s'especifica el seu afinaació en la part esquerra, utilisant la nomenclatura americana de les notes, encara que si es tracta de l'afinaació estàndar de l'instrument pot ometre's.

En les llínees de la tablatura apareixen uns números que indiquen el trast que s'ha de "chafar" en tocar la corda (un 0 indica que s'ha de tocar la corda a l'aire). En la tablatura també poden aparéixer lletres o atres símbols ASCII com:

• h (de l'anglés hammer on, ‘lligat ascendent’),
• p (de l'anglés pull off, ‘lligat descendent’),
• (vibrato),
• / o (slides),
• b (bending)
• T (Tapping) que és un derivat dels lligats pero en esta tècnica no s'utilisa el colp de púa
• x (muteo) és un efecte que es produïx en roçar l'els dits en els trasts
• P.M. (Palm Muting) es coloca la mà roçant el pont i les cordes provocant un muteo.

i uns atres, depenent de la complexitat de la peça musical.

Sifres

Vore també: Criptografia musical

La sifra és un sistema de notació musical usat per a indicar a través de símbols gràfics o lletres els concordes per a ser eixecutats per un instrument musical (com per eixemple una guitarra). En la música acadèmica o "clàssica" es va usar el sistema de notació tradicional empleat des del barroc a partir de sifres. Per eixemple, el 5 indica el concorde en estat fonamental (en la primera nota del concorde en el baix), el 6 la primera inversió, el 7 per al concorde de sèptima... i atres sifrats més complexos que expressen exactament cada tipo de concorde i el lloc de les notes que devia establir-se.

Les lletres s'utilisen principalment en la música popular i en el harmonia moderna, damunt de les lletres o partitures d'una composició musical, indicant el concorde que deu tocar-se en conjunt en la melodia principal o per a acompanyar a la vora.

Les figures principals s'expliquen:

• A: nota la o concorde de la major
• B: nota si o concorde de si major
• C: nota do o concorde de do major
• D: nota re o concorde de re major
• I: nota el meu o concorde de la meua major
• F: nota fa o concorde de fa major
• G: nota sol o concorde de sol major

Els concordes menors s'escriuen damunt de les lletres, acompanyats de les lletres "m", "el meu" o "min" minúscula. Ej: Cm, Cmi o Cmin (concorde de do menor). També és possible posar explícitament la calitat del concorde major juntant a la dreta de la sifra la lletra "M" (mayúscula) o l'abreujament "May", aixina: CM o CMay (do major). Ademés, es poden escriure els símbols # (representa un to sostingut), 6 i 7 (representen un to sext o sèptim) i el símbol ° (per a un to disminuït). Dits símbols poden ser usats en combinació per a representar tons composts, per eixemple Fm7 representa fa sostingut menor en sèptima.

Sifrat anglés

El sifrat anglés o sifrat nortamericà és un sistema d'abreujament del nom de les notes en el qual estes es representen en lletres.

Esta és la relació entre les diferents nomenclatures utilisades per al nom de les notes:

• Italià: do re el meu fa sol la si.
• Espanyol: do re el meu fa sol la si.
• Francés: do/ut re el meu fa sol la si (encara es fa us de la sílaba ut en lloc de do en alguns casos: per eixemple la "clau de do" es diu "clef d'ut").
• Inglés: C D I F G A

B * Alemà: C D I F G A H (el si bemol es diu B).

Vore també

• Guido de Arezzo, inventor de la notació musical moderna
• Història de la notació en la música occidental
• Índex acústic (convenció per a nomenar les octaves)
• Notació musical Abc
• Signes musicals
• Nota de defecte

Bibliografia

• De Vaig Candar, Roland: Nou diccionari de la música vol. I i II. Grasindo, 2002.
• De Pedro, Dionisio: Teoria completa de la música. Real musical, 1990.
• Grabner, Hermann: Teoria general de la música. Akal, 2001.
• Michels, Ulrich: Atles de música. Aliança, 2009 [1985].
• Pérez Gutiérrez, Mariano: Diccionari de la música i els músics vol. 1 2 i 3. Akal, 1985.
• Randel, Don Michael: The Harvard Dictionary of Music. Harvard University Press, 2003.
• Zamacois, Joaquín: Teoria de la música. Idea, 2002 [1949].