Anar al contingut

Gènero musical

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Un gènero musical és una forma de categorizar sons i/o composicions musicals que compartixen distints criteris d'afinitat,[1] tals com la seua funció (música de dansa, música religiosa, música de cine...), la seua instrumentació (música vocal, música instrumental, música electrònica...), el context social en que és produïda o el contingut del seu text. Mentres que les tradicionals classificacions acadèmiques en gèneros musicals han atés fonamentalment a la funció de la composició musical (per a qué és composta la peça, com en els eixemples anteriors), les classificacions per gèneros de la música moderna, usades per l'indústria discográfica, han atés més a criteris específicament musicals (ritme, instrumentació, harmonia...) i a característiques culturals, com el context geogràfic, històric o social; s'ha assimilat aixina el concepte de gènero musical al d'estil musical, i és habitual que hui es califique com a gènero al flamenc, al roc o al country[2] (eixemple: «el roc és un gènero musical de ritme molt marcat»).[3]

Classificació acadèmica dels gèneros musicals

Tradicionalment s'han separat per gèneros les obres musicals segons per a quin fi han segut compostes, açò és, segons la seua funció social i la seua instrumentació (criteris funcionals o materials).

Classificació per funció

  • Música cinematogràfica: és la música, per lo general orquestada, composta per a acompanyar les escenes d'una película o teatres i recolzar la narració cinematogràfica. Encara que li la pot considerar com un tipo de música incidental, constituïx per sí mateixa un gènero musical.

Classificació per música

  • Música vocal : tota música en que intervé la veu. A la música vocal sense cap tipo d'acompanyament se li denomina “acapella”. Si es tracta d'un conjunt de veus se li crida música coral.
  • Música instrumental: obres interpretades exclusivament per instruments musicals, sense participació de la veu. Dins de la música clàssica, si l'agrupació d'instruments és reduïda es parla de música. Quan l'obra musical és interpretada per una orquesta es parla de música simfònica. Si els instruments que eixecuten l'obra són electrònics, parlem de música electrònica.
  • Música pura o abstracta: és música sense referència a lo extramusical; no tracta de descriure o sugerir alguna cosa concret més allà de lo que l'oyent siga capaç de percebre i sentir
  • Música programàtica: és la que es basa en un programa lliterari, guia o argument extramusical. És música que intenta contar una història o conte, la vida d'un personage, etc. Una derivació d'este gènero és la música descriptiva, que és la que descriu un paisage, fenomen o acontenyiment (una batalla, una tormenta, etc.)

Els gèneros musicals en la música actual

Artícul principal → .


Quan l'expressió "gènero musical" és usada actualment en contexts no acadèmics, com els comercials, en les societats d'autors[4] o per la crítica de música popular, és utilisada com a sinònim d'estil musical. Solen hui distinguir-se tres grans famílies d'estils o gèneros: música culta, música folòrica i música popular.

Música culta

Artícul principal → Música culta.

La música culta és també coneguda com a música clàssica,[5][6] docta o acadèmica. L'apelatiu de música clàssica és un terme moltes voltes imprecís pero profundament arraïlat i institucionalisat en la societat, ademés del modo habitual de referir-se a uns atres vocablos similars, que apareix per primera volta en l'Oxford English Dictionary de 1836.[7] Implica tot tipo de consideracions teòriques, estètiques i estructurals i habitualment comporta una llarga tradició escrita, per lo que les seues intérprets solen tindre anys de formació en un conservatori.

Música folòrica o tradicional

Artícul principal → Música tradicional.

La música tradicional s'ha transmés oralment de generació en generació al marge de l'ensenyança musical acadèmica com una part més dels valors i de la cultura d'un poble. Aixina que, té un marcat caràcter ètnic que normalment la fa difícil de comprendre a escala internacional, encara que existixen excepcions notables com el flamenc, la jota, el samba, la salsa i, en general, tots els ritmes llatins que hagen mantingut certa entitat pròpia en el temps. En els últims temps s'han agrupat en la denominació artificial coneguda com músiques del món (en anglés world music). El fragment que has proporcionat parla sobre la música tradicional i cóm ha segut transmesa a lo llarc de generacions fòra de l'àmbit de l'ensenyança musical acadèmica. Esta música és part integral dels valors i la cultura d'un poble en particular. En ser transmesa oralment, a sovint té un fort caràcter ètnic que pot fer que siga difícil d'entendre o apreciar a nivell internacional. No obstant, hi ha excepcions notables, com el flamenc, la jota, el samba i atres ritmes llatins que han mantingut la seua identitat i han segut apreciats més allà de les seues regions d'orige com/zedlouder . Per a abordar la diversitat musical que existix en el món, s'ha creat el terme "músiques del món" (world music en anglés). Esta categoria comprén una varietat de gèneros musicals tradicionals i folòrics de diferents cultures i països. L'etiqueta de "músiques del món" servix per a agrupar i promoure l'apreciació i comprensió d'estes expressions musicals diverses i riques en les seues tradicions i raïls culturals.

Artícul principal → Música popular.


La música popular s'opon a la música acadèmica i és un conjunt d'estils musicals que, a diferència de la música tradicional o folòrica, no s'identifiquen en nacions o ètnias específiques. Per la senzillea i curta duració de les seues formes, no solen requerir de coneiximents musicals elevats per a ser interpretats i es comercialisen i difonen gràcies als mijos de comunicació de masses.[8][9] Esta última afirmació és discutida des de molts àmbits de compositors i intérprets i cada volta més tendix a pensar-se a la música popular i la música culta com a músiques de pràctiques diferents, si be compartixen moltes característiques del seu llenguage. Existixen músiques populars que requerixen habilitats musicals elevades i per un atre costat músiques cultes extremadament senzilles. En general pot dir-se que la música culta ve de la música escrita en partitures i la popular de la tradició no escrita, siga esta popular o professional. En part, el sorgiment dels mijos massius de difusió i el negoci de la música han contribuït a desdibuixar els llímits entre estes músiques.[10]

Dit breument, pot afirmar-se que la música popular sorgix en Europa en l'arribada de la Revolució industrial en el XVIII, quan la millora tecnològica fa possible que els fabricants puguen escomençar a produir instruments musicals en série i a vendre'ls a un preu raonable, aplegant aixina a la classe mija. Un atre alvanç important en el desenroll d'este tipo de música es produïx en el XIX gràcies al fonógraf d'Edison i al gramòfon de Berliner, que permeten al públic en general gravar la seua pròpia música o escoltar la música composta pels demés sense necessitat d'assistir a un concert en directe. De fet, a finals dels anys vint del sigle següent, molts compositors prestigiosos i intérprets populars ya havien efectuat múltiples gravacions que varen poder difondre a través d'atres invents moderns de l'época com la ràdio i, posteriorment, la televisió. Pero no serà fins a la década dels cinquanta quan la música popular alcanç realment la divulgació que té hui en dia gràcies al desenroll del roc and roll i a la popularitat que varen alcançar les gramolas en els bars, pubs, cafeterias i restaurants. Ademés, no va tindre que passar molt temps ans que aparegueren en el sector nous estils com la música pop, música electrònica, heavy metal, punk, hip hop, i reguetón, fins a tal punt que actualment els estils musicals són tants i tan variats, i les fronteres tan difusas, que és difícil saber quan s'està parlant d'un i quan d'un atre. Actualment existixen multitut d'estils musicals en constant evolució. Des dels que presenten una assentada concepció (tango, blues, salsa, hip hop, entre uns atres); fins a àmplies i difusas categories musicals que comprenen un marc absolutament heterogéneu musicalment, de nova creació per part de les discográfica per a acostar la música al profà i facilitar la seua classificació en els per elles denominats "gèneros": (música roc, música universal o world music, música electrònica, entre uns atres).

Gènero musical: Tango.
Artícul principal → Anexe:Gèneros de la música popular.


Problemàtica de la classificació

  • Categorizar la música es fa necessari per a classificar-la comercial i històricament, ademés de conceptualizarla, distinguir-la i definir-la més clarament. L'us d'etiquetes pot ademés actualment dirigir el desenroll de la nova música a l'extrem d'ajudar a cultivar l'interés i la participació de l'audiència en els estadis inicials d'una tendència. No obstant, un dels inconvenients en agrupar música per gèneros residix que es tracta d'un procés subjectiu que resulta molt influït pel coneiximent personal i la forma de cada u de sentir i escoltar la música. Açò és especialment cert en les "grans categories" que classifiquen a la música en culta o música popular, per l'alt grau d'abstracció que la complexitat del conjunt requerix per a trobar característiques comunes, i -en l'atre extrem- en el cas de subgéneros per especificació detallada que contrasta també en la complexitat d'orígens i influències d'una obra determinada. Un eixemple d'açò últim és la música de Led Zeppelin, que pot ser cridada heavy metal, hard roc, blues roc, en funció de lo que cada u interprete. Algunes persones senten que la categorisació de la música en gèneros es basa més en motius comercials i de mercat que en criteris musicals. Per eixemple John Zorn, un músic l'obra del qual ha cobert una àmplia gama de gèneros, va escriure que estos són ferramentes usades per a «fer més cómoda i comercialisable la complexa visió personal d'un artiste».[11]

Vore també

Referències

  1. ↑ Van der hugo camps Origins of the Popular Style: The Antecedents of Twentieth-Century Popular Music. Oxford: Clarendon Press. ISBN 0-19-316121-4.
  2. ↑ Real Acadèmia Espanyola, rae. es/draeI/SrvltObtenerHtml? IDLEMA=76080&NEDIC=Si Gènero (art), Diccionari de la llengua espanyola, vigésihdusjkajdjnma tercera edició, accés 4 de giner de 2008.
  3. ↑ Real Acadèmia Espanyola, [enllaç trencat], Diccionari de la llengua espanyola, vigèsima tercera edició, accés 4 de giner de 2008.
  4. ↑ http://www. sgae. es/polymitaImages/public/pdf_socios/DeclaracionReg_OM.pdf
  5. ↑ rae. es/drae/? val=clàssic Definició de "clàssic" segons el diccionari de la RAER
  6. ↑ wordreference. com/definicion/clàssic Definició per Wordreference
  7. ↑ Classical, en el Oxford Concise Dictionary of Music, de Michael Kennedy (2007)
  8. ↑ «Popular Music - MSN Encarta». Archivat des d'el original, el 6 de decembre de 2008.
  9. ↑ «Popular art».
  10. ↑ «Carlos Vega i la teoria de la música popular: Un enfocament llatinoamericà en un ensaig pioner».Revista musical chilena.51(188)
    61–74.ISSN 0716-2790.doi:10.4067/S0716-27901997018800003.Consultat el 20 de juny de 2020.
  11. ↑ John Zorn, Arcana: Musicians on Music

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Gènero_musical&oldid=1430687»