Sarsuela

Portada de l'edició de Donya Francisquita

La sarsuela és una forma de música teatral o gènero musical escènic sorgit en Espanya que es distinguix principalment per contindre parts instrumentals, parts vocals (solo, duos, cors...) i parts parlades, encara que existixen excepcions en les que estes últimes, les parts parlades, estan completament absents. El terme «sarsuela», aplicat al gènero musical i teatral, procedix del Palau de la Sarsuela, palau real espanyol situat en les proximitats de Madrit i en el que es trobava el teatre que va albergar les primeres representacions del gènero.

De tal forma reductora i errònea s'ha assimilat la sarsuela a l'opereta, gènero d'orige francés, principalment per contindre parts parlades o declamadas, pretenent aixina que «la sarsuela és l'opereta espanyola». Pero la sarsuela és històricament molt anterior i eixa característica ya es trobava en atres gèneros europeus, també molt anteriors a l'opereta i no necessàriament anteriors a la sarsuela. En realitat en eixe sentit la sarsuela seria més be l'equivalent espanyol del opéra-comique francés o del singspiel alemà. Dits gèneros de França i del món germànic es caracterisen per produir representacions teatrals i musicals en les que, a diferència de l'òpera pròpiament dita, s'alterna música en parts parlades o declamadas. La flauta màgica de Mozart, per eixemple, no és una òpera sino un singspiel i, per tant, tant sentit té dir que «la sarsuela és l'opereta espanyola» com dir que «el singspiel és la sarsuela vienesa». A pesar de tot, hi ha hagut sarsuela del gènero gran que per no tindre parts parlades són semblades al grand opéra francés o a l'òpera séria italiana. Per lo tant, la sarsuela es definiria d'una manera més adequada, i més simple, com l'art lírica i escènic pròpiament hispànic, puix encara que naixquera en Espanya, al poc temps de la seua aparició es va estendre a la casi totalitat del món hispànic.

Història

Sembla ser que els primers autors que varen aportar a este nou estil de teatre musical varen ser Lope de Vega i Calderón de la Barca. Segons les investigacions, Calderón de la Barca és el primer dramaturc que adopta el terme de sarsuela per a una obra seua titulada El golf de les sirenes que es va estrenar en 1657 i que representava la vida d'un jove aventurer que mamprenia un llarc viage ple de misteris i perills.

Lope de Vega.

Lope de Vega va escriure una obra que va titular La selva sense amor, comèdia en orquesta. Segons l'autor era «cosa nova en Espanya». En el pròlec de l'edició de 1629 es llig: «Els instruments ocupaven la primera part del teatre, sense ser vists, a l'harmonia del qual cantaven les figures els versos en aquella frondosa selva artificial, fent de la mateixa composició de la música les admiració, queixes, ires i demés afectes…». No obstant, només es conserva la música suficient en l'obra Les celosies fan estreles de Juan Hidalgo de Polanco i Juan Vélez de Guevara, que es va estrenar en 1672. En esta obra es pot tindre una idea de cóm era este gènero en el XVII i com va marcar la diferència per a les següents doctrines del gènero.

Erro al crear miniatura:

Bust de Ramón de la Creu en Madrit (L. Coullaut, 1913).

En el adveniment de la dinastia dels Borbones, des de principis de el XVIII, es varen posar de moda els estils italianos en diverses manifestacions artístiques, inclosa la música i la dansa en els centres de convivència de la plebe. Les sarsuela es varen convertir en obres estilísticamente paregudes a les òperas italianes, com per eixemple les obres d'Antonio de Literes. Pero en aplegar el regnat de Carlos III, amant de les bones representacions teatrals, els problemes polítics varen provocar una série de tumults contra els ministres italians duent el conflicte a la pren d'ajuntaments i disturbis freqüents (com, per eixemple, el gresca de Esquilache), fet que va repercutir en les representacions teatrals i de nou es va tornar a la tradició popular espanyola representada, en esta ocasió, pels sainetes de dò Ramón de la Creu, la primera obra de la qual representada d'este gènero va ser Les segadoras de Vallecas (1768), en música de Rodríguez de Hita.

L'auge de la sarsuela i la seua fama li va aplegar en el XIX, a partir de 1839, en varis músics entre els que destaquen Francisco Barbieri i Emilio Arrieta. Moltes voltes l'èxit de l'obra es devia a una o més cançons que el públic deprén i dona a conéixer oralment als demés per mig de representacions acústiques, com ocorria en els cuplés. L'estructura de l'obra va seguir sent la mateixa: números parlats, cantats, cors, que s'adrecen en escenes còmiques o de contingut amorós que, generalment, són interpretades per un duo. Abundava el gènero costumiste i regionaliste i en els llibrets s'arreplegava tota classe de modismes, regionalisme i gerga popular per a assegurar que l'interpretació fora un èxit.

Al contrari que les escenes espanyoles, ambientades en la Cort o en llogarets, la sarsuela cubana descrivia imàgens i costums colonials, utilisant les suaus cadència musicals que donen a Cuba tant reconeiximent mundial. Tema popular era el senyoret ric, fill de l'amo de l'ingeni, que encara que compromés en una jove de la seua classe, cortejava a la jove mulata, zalamera i atrevida, en qui tenia amors prometent-li matrimoni. El final era per lo general truculento, en desenganys, passió, celosies i llàgrimes. Estos impressionants finals no restaven un àpiç a la bellea de la música, abans be posaven émfasis en les habilitats i talents histriónicos i musicals dels artistes de l'interpretació teatral i musical del Diví Mestre.

Erro al crear miniatura:

Pa i bous, sarsuela de Barbieri (1864). Relleu del Monument als Saineteros Madrilenys (Madrit, L. Coullaut, 1913).

Cap a mediats del sigle s'adopten temes costumistes, populars, còmics i balls espanyols; alguns músics respectats d'este periodo són Emilio Arrieta, Federico Chueca, Fernández Cavaller, Tomás Bretón i Ruperto Chapí.

Despuix de la Revolució de 1868, el país va entrar en una profunda crisis (sobretot econòmica) que es va reflectir també en el teatre: l'espectàcul teatral es va convertir en un entreteniment car, a l'alcanç de poques bojaques. Va ser llavors quan el Teatre Varietats de Madrit va tindre l'idea de reduir la duració de la representació, per a abaratir el preu de l'espectàcul: la funció teatral, que fins a llavors durava unes quatre hores, es va reduir a una hora, lo que es va cridar teatre per hores. L'innovació va tindre un gran èxit i els compositors de sarsuela es varen acomodar al nou format, creant obres molt més curtes el verdader triumfo de les quals va tardar dèu anys, fins a 1879. A les sarsuela d'un sol acte li les va classificar com gènero chic i a les de dos o més actes, gènero gran. La sarsuela gran es va mantindre en el Teatre de la Sarsuela de Madrit, encara que en poc èxit i poc públic. A pesar d'açò, en 1873 es va obrir un nou teatre Apolo de Madrit, que va compartir els fracassos en l'anterior, per voler fer-li un lloc per al drama i la comèdia, fins que no va tindre més remei que canviar l'espectàcul al gènero chic en el que va triumfar durant decenis.

Sigle XX

Erro al crear miniatura:

Interior del Teatre de la Sarsuela de Madrit.

En els primers anys de el XX es componen obres de major calitat musical com El puñao de roses, L'alegria del batalló, El trust dels tenorios en el gènero chic i Donya Francisquita d'Amadeo Vives, La calesera o, una miqueta abans (en 1898), Jagantes i Cabezudos del mestre Manuel Fernández Cavaller, que va saber guanyar-se molt be a la crítica component una obra molt del «gust popular».

Paralelament, s'escomença a donar l'apelatiu de gènero ínfim a les representacions conegudes com revistes. Són obres musicals en conexió a algunes idees de la sarsuela pero més llaugeres i atrevides, en números escènics que, en l'época es varen calificar de «verts», és dir, pícaro per als temps de hui, que parlaven o posaven sobre la taula l'evolució de la societat sobre temes sexuals i en lletres de doble intenció, en casi totes hi ha «cuplés». Una d'estes obres va ser La cort de Faraó, basada en l'opereta francesa Madame Putiphar. La música es va fer tan popular que alguns dels seus números varen acabar sent verdaders cuplés difosos pel públic.

En el primer terç del sigle, la sarsuela es va mantenint en produccions que, a voltes, s'ajusten a l'estructura musical d'una òpera italiana, gràcies a autors de la talla de Francisco Alonso, José Padilla, Pablo Sorozábal, Federico Moreno Torroba, Tomás Barrera Saavedra, Rafael Calleja, Pablo Lluna, José Serrano Simeón i Jacinto Guerrero.

La Guerra Civil obri un paréntesis nefast que acaba per agravar el mateix problema dels anys anteriors, i en la posguerra la decadència és casi total. No existixen a penes nous autors d'este gènero i no es renoven les obres per no quallar les estrenes com ho varen fer en atres époques. Per un atre costat, la sarsuela preexistente és difícil i costosa de representar i només apareix de forma esporàdica, per temporades, durant uns pocs dies o semanes.

La sarsuela fòra d'Espanya

La sarsuela es va cultivar en molts encerts en traslladar-se a Cuba, a on varen destacar els compositors Gonzalo Roig, Ernesto Lecuona, Rodrigo Prats i Eliseo Grenet; a Argentina, en la capital del qual es va representar La verbena de la Coloma fins a en tres teatres l'any de la seua estrena i a Veneçuela, en José Ángel Montero i Pedro Elías Gutiérrez.

En Argentina, la sarsuela, el sainete i el tango varen conformar un nou gènero peculiar de gran èxit popular conegut com sainete criollo.

En Filipines, la popularitat de les sarsuela va cedir a la indigenisació d'este gènero. Durant la colonisació nortamericana, les sarswelas (la forma indígena) varen ser una forma major de mostrar resistència a forces estrangeres. Honorata 'Atang' de la Branca va ser coneguda com la Reina de la Sarswela Filipina. Esta forma d'art es diu també zarzuelta en varis llocs del país.

Expansió en Hispanoamèrica

Els sigles XIX i XX varen ser époques de gran producció de sarsuela en l'Hispanoamèrica, en especial en Veneçuela, Cuba, Mèxic i Argentina, d'a on varen eixir grans obres que encara són presentades internacionalment com El natalici de Leonor, de Montero que era l'història d'una dòna major que en descobrir la traïció del seu marit buscava una vida millor en la gran ciutat; La quarta plana de Carlos Curti en la participació d'Esperanza Iris; María l'O d'Ernesto Lecuona i La mija taronja del íberoargentino Antonio Reynoso.

Argentina: sarsuela, sainete criollo i tango

En Argentina la sarsuela va començar a difondre's en la segona mitat de el XIX en el mateix moment en que es generava el tango, a partir de la fusió de diversos estils locals, d'orige africà, gaucho i indígena, i atres aportats per contingents inmigratorios de diferents parts del món que estaven aplegant en gran cantitat al país.

En Espanya, com a gènero específic, va tindre molt èxit popular fins a la segona mitat de el XX. Varis músics espanyols varen compondre sarsuela, com Lópe de vega en Amalia, La Pericona i Madame Lynch. Antonio Videgain García que va viure allí va compondre alguna obra d'este tall i Francisco Alonso, per la seua banda, va compondre Manuelita Roses (1941), una sarsuela ambientada en Argentina.

Pero la sarsuela ademés va ser una important influència en la gestació del tango. De fet, la primera volta que es va usar la paraula «tango» per a nomenar al gènero musical, va anar en una sarsuela, Justícia Criolla d'Ezequiel Soria.

Pero ademés la sarsuela va ser una de les fonts del tango, donant lloc al tango «azarzuelado», al mateix temps que va influir en la creació d'un gènero dramàtic-musical d'Argentina, que va adoptar el nom de «sainete criollo», designat a excepcionalment també com a «sarsuela criolla», que va tindre enorme èxit popular, en obres destacades com El conventillo de la Coloma d'Alberto Vacarezza.

Les sarsuwelas de Filipines

Es proposa que este artícul o secció siga fusionat en Sarsuwela.
Per favor, discutix este tema en la pàgina de discussió abans de procedir.

Artícul principal → Sarsuwela.

La sarsuela va aplegar a les Filipines en 1879 o 1880, quan el grup de Dario d'Herbes va presentar Jugar en fòc en Manila. Des de llavors, varis grups filipins varen començar a fer les seues pròpies sarsuela en varis idiomes indígenes. Les més populars varen ser escrites en tagalo, pampangueño, ilocano, cebuano, panayano i samareño.

La primera sarswela coneguda en samareño és An Pagtabang ni Sant Miguel (L'Ajuda de Sant Miguel) de Norberto Romualdez, mentres Ing Managpe de Mariano Processe Pabalan Byron és la primera en pampangueño. L'héroe nacional José Rizal, músic ademés de lliterat, és autor de la sarsuela anomenada Junt al Pásig.

A l'arribada del vodevil, les sarswelas varen perdre la seua popularitat, pero varen renovar el seu èxit en l'arribada del cine. Moltes sarswelas, principalment les tagalas, es varen filmar per al cine.

Vore també

• Manuel Castro Padilla

• Història de l'òpera
• Zarzuelita
• Sarsuela en català

Bibliografia

• Webber, Christopher (2002). The Sarsuela Companion. Scarecrow Press, 2002, ISBN 0-8108-4447-8.
• Serna, Pierre-René (2012). Guide de la Sarsuela - La sarsuela de Z à A, Bleu Nuit Éditeur, París, novembre de 2012, 336 p., 16,8 x 24 cm, ISBN 978-2-913575-89-9 (Prix du Syndicat de la critique 2013 dans la catégorie «Meilleur Livre de Musique»).
• Alier, Roger i Aviñoa, Xosé (1982). El llibre de la sarsuela. Edicions Daimon. Barcelona, 1982, ISBN 84-231-2677-3.
• Pizá, Antoni, Literes, Antoni (2002). Introducció a la seva obra. Edicions Documenta Balear, Palma de Mallorca, 2002, ISBN 84-95694-50-6.
• Cincotta, Vincent J. (2005). Sarsuela — The Spanish Lyric Theatre. University of Wollongong Press, 2005 (revised ed.), ISBN 0-86418-700-9, pp. 766.
• Berenguer González, Ramón T. «Jagants i Cabezudos» . Publicat en el permís del propietari de la versió; ISWC T-0425363558.
• Quatre sigles de Teatre en Espanya Consorci europeu de la cultura Madrit 1992.