Anar al contingut

Gènero chic

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El gènero chic és un gènero espanyol d'art escènic i lírica. És un subgénero de la sarsuela de format breu típicament en un acte, contrapost al gènero gran, que correspon a obres de major duració.

En ocasions s'ha cridat erròneament «opereta espanyola» com si fora l'equivalent espanyol de l'opereta vienesa i francesa, gènero en el que no guarda parentesc directe, si be algunes sarsuela chiques sí que han segut influïdes per l'estil de l'opereta. La sarsuela chica diferix de la sarsuela gran i de casi totes les formes d'òpera per produir obres de curta duració i per representar a sovint temes llaugers de cort popular.

Característiques i modalitats

El gènero chic es caracterisa pel seu no excessiva duració (una hora o menys), l'escassa transcendència del seu contingut i la senzillea del seu argument, en pocs personages i un sol decorat. La seua temàtica sol ser majoritàriament costumista.

Gerald G. Brown va definir l'essència del gènero chic dient que és la combinació llaugera de tipos populars (en la venerable tradició dels pass o els entremeses) i la visió costumista d'una regió o ciutat. Va tindre la seua gran época en la segona mitat de el XIX i primera de el XX i comprén distintes modalitats:

Orige i desenrolle

Context històric

La sarsuela gran venia evolucionant junt a la política espanyola, ya des de Felipe IV, que va introduir el gènero per a amenisar les seues festes en el Palau de la Sarsuela. En els successius monarques el gènero sarsuela va passar per numerosos periodos en un constant balanceig entre crear una òpera nacional, o copiar l'italiana.


Pero les circumstàncies polítiques del país pronte es tornarien tenses. El regnat d'Isabel II es troba en plena crisis, i acaba caent en la Revolució de 1868, de caràcter lliberal. El país es troba sumit en una crisis a tots els nivells: econòmic, polític, i també ideològic (el lliberalisme i el republicanisme es troben en el seu apogeu). La gent es troba nerviosa per tota l'inestabilitat del país (acreixcuda en l'assessinat del general Prim en 1870, pero en general com a conseqüència d'un llarc procés i de moltes atres causes). Per tot això, amén de la complicada situació econòmica, l'assistència als espectàculs sofrix una forta baixa. Una bona entrada per al teatre ronda els 14 reals, cantitat que el ciutadà mig no es podia permetre pagar per a alguna cosa que ni tan siquiera sabia si seria del seu agrade. L'alt preu sumat a l'incertitut nacional sumix a la majoria dels teatres de sarsuela en una forta crisis, rondant la bancarrota a sovint.

Naiximent

Per a contrarrestar la crisis del teatre, Juan José Luján, Antonio Riquelme i José Vallés, tres actors, tenen l'idea de dividir la vesprada de teatre en 4 parts, a raó d'una hora cada una, creant les cridades sessions per hores, que a penes costaven un real, i s'escenificaven en modests teatres. Aixina es manté l'ocupació del teatre alta, puix la gent acodix més pels preus baixos. Els empresaris en seguida acullen l'idea, necessitats de públic pero les obres són antigues i escomencen a fer-se reformes de qualsevol obra de l'història del teatre.

Per a això intenten repetir l'èxit del teatre bufo, que copiava el model d'òpera còmica d'Offenbach, i va ser dut per l'empresari Arderíus al teatre Varietats de Madrit, a on experimenta un breu pero fulgurant moment d'èxit en Madrit (en El jove Telémaco com a obra de referència). El model del bufo és el d'una obra breu, d'argument sempre desgavellat i impredictible, que tendix a la caricatura i mofa llaugera de tot tipo de temes com els mits històrics, la realea, l'eixèrcit, la política, etc. Per a això recorre a música agradable, intranscendent, i a cert erotisme per a la seua época i exotismo. Els bufos no obstant es voran eclipsats ràpidament per l'expansió del gènero chic i desapareixen en 1873.

Com es necessiten obres breus, que càpien en una hora d'espectàcul, es reprenen en un primer moment obres antigues ya estrenades i en un èxit ya provat entre el públic, com podrien ser El mestre de ball (molt anterior al gènero chic, de Luis Misón), o obres més recents com Una vella (Gaztambide) o El grumete (Arrieta). Estes primeres obres es consideraven secundàries i es programaven com a tals al costat de sarsuela majors, pero en el canvi de gust i la tendència cap als nacionalisme i l'òpera alemana, el gust italià, que copiaven les sarsuela majors, caurà en desús, mentres el caràcter d'estes obritas relluïx per sí mateixa. Ademés, al temps es programen noves obres breus que complixen este esquema sobre llongitut i temàtica alegre, notablement influïda pels bufos (en títuls més be sugerents com El full de parra o Diu el sext manament). Pero realment passen anys fins a crear-se les primeres obres en música pròpia, i el primer gran èxit no aplega fins a 1879, en La salsa de Aniceta en el teatre Apolo, al que seguix poc despuix El lucero de l'alba de Manuel Fernández Cavaller que conseguix un gran èxit per als seus intérprets. Segons "Chispero" est és el verdader naiximent del Gènero chic.


És fàcil vore per tant que l'objectiu del gènero chic serà el pur entreteniment i la diversió del públic; en contraposició als temes més sérios o dramàtics, i l'acció complicada de la sarsuela «major», el gènero chic simplifica tot això, per a tractar temes més be costumistes, sobre la vida quotidiana en Madrit, de talant desbaratat sempre i caricaturesco. Per això té tant èxit entre el públic; ademés del seu preu reduït, la gent podia seguir fàcilment l'argument i sentir-se identificada en els personages que tractava, que els reflectien i, en temps complicats, es tendix a buscar l'evasió en l'entreteniment, que permeta no pensar en el «món exterior».

Desenroll

Durant la década de 1870 es va afiançant el gènero que es desenrolla seguint un model similar al de la lliteratura realista de l'época, en forma musical de sainete líric. S'estrenen El gorro Frigio de Miguel Net i Chateau Margaux de Fernández Cavaller, de dos importants autors de sarsuela.

El gènero chic rebrà l'espalada definitiva en La Gran Via (Chueca i Valverde), en l'estiu de 1886. L'obra collirà tant èxit que passarà dels teatres d'estiu a l'Apolo, i serà repetida vàries temporades. Es tracta d'una série de sainetes animats, pero no relacionats, que tracten temes d'actualitat, al voltant d'este carrer de Madrit que en l'época estava encara en proyecte. Federico Chueca és un dels autors més prolífics i més important del chic, colaborant en les seues obres a sovint en Joaquín Valverde. Atres obres seues: L'any passat per aigua, Aigua, azucarillos i aiguardent, potser la més popular en els nostres dies, L'alegria de l'horta, L'arca de Noé, Els descamisados, etc.

Un atre model d'obres molt comuna seria la comparació de 2 llocs: De Madrit a París (Chueca i Velarde) o De Getafe al paraís (Barbieri, encara que en 2 actes), Càdis (Valverde), obra molt popular. Atres autors importants de l'época eren Giménez, Quinito Valverde (el fill de Joaquín), Tomás López Torregrosa (Sant Antón i El sant de la Isidra), el citat Fernández Cavaller (El duo de l'africana, La veta primera, La viejecita, i Jagantes i cabezudos), Jerónimo Jiménez (El ball de Luis Alonso i La boda de Luis Alonso, la seua segona part).

Un autor molt important és Ruperto Chapí, que es passa la vida dubtant entre la seua pretensió de crear una òpera espanyola, i les seues composicions de modest gènero chic. En este últim s'enquadren les seues obres Música clàssica, La revoltosa, ¡Les 12 i mija i seré!, i El tambor de granaders.

Per a terminar, una atra de les obres més conegudes, La verbena de la Coloma, que curiosament està escrita per un autor que no va tindre més èxits, Tomás Bretón. Esta popular composició sorgiria despuix d'alguns anys d'experiments del seu creador.

El gènero chic decaurà en importància ràpidament quan entra el nou sigle.

Vore també

Referències

Bibliografia complementària

  • Alier, Roger i Aviñoa, Xosé: El llibre de la sarsuela. Edicions Daimon. Barcelona, 1982. ISBN 84-231-2677-3
  • Barrera, Antonio: Cròniques del gènero chic i d'un Madrit divertit. Avapiés, 1983. ISBN 84-86280-02-8
  • Bender Bentivegna, Patricia: Parody in the Gènero Chic (Iberian studies). University Press of the South, 2002. ISBN 1-889431-68-0
  • Bersteeg, Margot: De fusiladores i morcilleros: El discurs còmic del gènero chic (1870-1910). Rodopi Bv Editions, 2000. ISBN 90-420-0540-8
  • Del Moral Ruiz, Carmen: El gènero chic: Oci i teatre en Madrit (1880–1910). Aliança Editorial, 2005. ISBN 84-206-4369-6
  • Delecte i Piñuela, José: Orige i apogeu del Gènero Chic, Revista d'Occident, 1949.[1]
  • García Franco, Manuel i Regidor Arribes, Ramón: La Sarsuela, 1997. ISBN 84-483-0111-0
  • Hortes, Eduardo: Teatre musical espanyol en el Madrit ilustrat, 1989. ISBN 84-86280-38-9
  • Neva, Francisco: Essència i paradigma del «gènero chic»: Discurs llegit en abril de 1990, en la seua recepció pública. Comunitat de Madrit, Conselleria de Cultura, 1990. ISBN 84-451-0185-4
  • Romero Ferrer, Alberto: El gènero chic: Introducció a l'estudi del teatre curt fi de sigle (de la seua incidència gaditana). Servici de Publicacions, Universitat de Càdis, 1993. ISBN 84-7786-163-3


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Gènero_chic&oldid=1501903»