Sàtira

Erro al crear miniatura:

Sàtira

Erro al crear miniatura:

Edició de 1867 de punch, una innovadora revista britànica d'humor popular que inclou una gran cantitat de sàtira de l'escena contemporànea, social i política.

La sàtira és un gènero lliterari que expressa indignació cap a algú o alguna cosa, en propòsit moralizador, lúdic o merament burlesco. Es pot escriure en prosa, vers o alternant abdós formes (sàtira menipea). S'inspira en la poesia yámbica grega i es va desenrollar sobretot en la lliteratura llatina. Estrictament la sàtira és un gènero lliterari, pero també és un recurs que trobem en les arts gràfiques i escèniques. En la sàtira els vicis individuals o colectius, les locades, els abusos o les deficiències es posen de manifest per mig de la ridiculización, la farsa, la ironia i atres métodos; ideats tots ells per a conseguir una millora de la societat. Encara que originalment la sàtira es va utilisar per a la diversió, la seua pretensió real no és el humor en sí mateixa, sino un atac a una realitat que desaprova l'autor, usant per a este comés l'arma de l'inteligència. És comú i casi característic que la sàtira es trobe fortament impregnada d'ironia o sarcasme; ademés la paròdia, la burla, l'exageració, les comparacions, les yuxtaposicions, l'analogia i les dobleces són usats de manera freqüent en el discurs i l'escritura satírica. Lo essencial, no obstant, és que "en la sàtira l'ironia siga militant". L'ironia militant a sovint declara obertament que accepta les situacions que són blanc de l'atac de la sàtira. La diferència entre la paròdia i la sàtira és que, mentres la paròdia és l'imitació janglona d'una cosa séria, la sàtira és la crítica humorística d'un vici.

Erro al crear miniatura:

Fotograma de la película The great dictator (El gran dictador) de Charles Chaplin

Orígens

Els orígens varen sorgir en Grècia en els yambógrafos Semónides d'Amorgos i Arquíloco de Desocupacions principalment, encara que també el comediógrafo Aristófanes la va incloure en les seues obres, i es varen acostar a ella el poeta Bión i filòsofs de la Escola cínica com Menipo de Gadara a través del gènero lliterari de la diatriba o discurs violent i injurioso per a criticar persones o acontenyiments des del punt de vista moral. Luciano de Samosata va donar un gran impuls al gènero a través dels seus diàlecs (Diàlecs dels morts, Diàlecs dels Deus, Diàlecs de meretrices...) que admeten la sàtira com a element fonamental en la seua font, estructura i intenció; no obstant, el gènero es desenrolla fonamentalment en Roma (Ennio, Lucilio, Varrón, Catulo, Horacio, Juvenal, Persio, Marcial, per orde cronològic). Tant és aixina, que Marco Fabio Quintiliano considerava a la sàtira com un gènero completament romà (Institutiones X, 1, 9: «satura quidem tota nostra est». Aixina que, es tracta d'una composició extensa en la que es critiquen o ridiculisen vicis humans. Pot adoptar les formes més diverses: la invectiva, el diàlec, la prosa, el vers, el epigrama, el artícul periodístic, etc.

Estil

La sàtira se sol valdre del humor, de l'anècdota i de l'ingeni per a ridiculisar defectes socials o individuals, efectuant aixina una crítica social; a voltes adopta per a això la forma més concentrada del epigrama, que expressa un sol concepte i un únic tema de burla; pel contrari, la sàtira sol ser molt més extensa i prolija. Existix una gran varietat de temes, desenrolls i tons, pero són recursos habituals en la sàtira:

• La redacció d'alguna cosa per a fer-la semblar ridícula, o examinar-la en detalle per a fer destacar els seus defectes.
• L'exageració o hipèrbole: es pren una situació real i li l'exagera fins a tal punt que es convertix en ridícula. La caricatura utilisa esta tècnica.
• La yuxtaposició que compara coses disimiles: l'ahir i el hui, la joventut i la vellea, etcétera, de manera que una adquirix menor importància.
• La paròdia o imitació burlesca de les tècniques o estil d'una persona, de manera que es veja ridiculisada. Pot ser utilisat en el gènero lliterari i en arts cinematogràfiques

La sàtira en síntesis és una composició lliterària en la que es realisa una crítica de les costums i de les conductes deshonestas d'individus o grups socials, en un fi moralizador, burlesco o de simple diversió. En ella, els personages estan presentats com a sers de carn i os no com a tipos.

La sàtira

Artícul principal → Sàtira llatina.

Erro al crear miniatura:

"Li sàtira i l'epistole vaig donar P. Orazio Flacco", imprés en 1814.

Els filòsofs grecs ya havien escrit sermones morals o diatribas que tenien el contingut satíric d'atacar vicis morals o socials: Epicteto, Bión de Borístenes, Menipo i Luciano de Samosata; estos autors varen inspirar en freqüència la sàtira, tan característica de la lliteratura llatina, ya que va ser en Roma a on va experimentar un fort desenroll i popularitat; «satira» en llatí significa una espècie de macedonia o gorc podrida de distints i molt diversos elements, per lo que és fàcil acollir continguts i formes satíriques en atres gèneros. De fet, es troba sàtira en alguns "sermones" d'Horacio o «sàtira» de Persio i de Juvenal, certs «carmina» o poemes de Catulo o els «epigrama» de Marcial, inclús en certs passages de Séneca com en el passage sobre l'embaràs de Roma en la Cartes a Lucilio (VI, 56). La noció de gènero lliterari seria, puix, inadequada i caldria parlar més be de registre. Pero, sobre gènero lliterari codificat, deu atribuir-se la seua invenció a Lucilio, de l'obra de la qual només queden alguns fragments de variable extensió, i va aparéixer en el II entre els llatins. Els principals autors de sàtira en la lliteratura llatina són:

• Lucilio, l'obra del qual s'ha conservat de forma fragmentaria, pero al com aludixen numerosos poetes que varen cultivar el gènero.
• Varrón, autor de sàtira menipeas, classe especial de sàtira reconeixible per la seua mescla de vers i prosa, i explícitament colocada en la perspectiva d'una herència grega, ya que fan referència a Menipo de Gádara, filòsof cínic grec del II.
• Horacio, qui, en els seus sermones o conversacions va fer de la sàtira un gènero amable entreverat d'algunes crítiques i sentències.
• Persio, d'estil obscuro i de contingut influït per l'Estoïcisme.
• Séneca, que empapa els seus texts de filosofia moral i d'anècdotes picantes i pròpiament satíriques, pero també com a provable autor d'una sàtira menipea, La Apocoloquintosis (calabazificación) del diví Claudio.
• Juvenal, qui va contaminar en un àcit i amargat humor els seus propòsits morals atacant a la societat en tots els seus vicis: tirania, perversidad femenina, superstició, privilegis...
• Petronio va consagrar una sàtira menipea extensa a criticar la societat en temps de l'emperador Nerón en forma de novela, la seua Satyricon, de la que solament han subsistit alguns fragments.
• Marcial va escriure solament epigrama, a on va atacar elux desordenat, l'ambició i l'hipocresia en la Roma dels emperadors Flavios.

La sàtira en la lliteratura

En la lliteratura castellana i hispanoamericana

Des de la Edat Mija el gènero es va cultivar en Espanya; el primer en usar-ho va ser Juan Ruiz, arcipreste d'Hita, que va atacar el poder igualador del diners al trastocar l'immutable orde social estamental medieval. Lo satíric va entrar inclús en la composició de numerosos gèneros com la novela picaresca, la faula, el artícul periodístic o la peça teatral de costums, el esperpento de Ramón María del Valle-Inclán o la tragèdia grotesca de Carlos Arniches; és més, forma part essencial d'obres tan importants com el Don Quixot de la Taca de Miguel de Cervantes. Autors satírics espanyols varen ser, en la Edat Mija, fòra del ya citat arcipreste d'Hita, Pero López d'Ayala i El Corbacho o reprovació de l'amor mundà d'Alfonso Martínez de Toledo. Cal mencionar ademés a numerosos autors de la cridada lírica cancioneril del XV, entre ells els anònims redactors de les Coples del provincial, de les Coples de Mingo Revulgo i de les Coples de la panadera; va ser especialment fort una sàtira política com Querella de la Governació de Gómez Manrique, autèntica planyença pel desgovern de Castella en el XV. La Celestina, per una atra part, conté dures diatribes contra els senyors en les paraules de la meretriz Areusa. Les seues continuació i imitacions, en especiala millor d'estes últimes, La lozana andalusa de Francisco Delicat, abunden també en components satírics. En el XVI el bufó Francesillo de Zúñiga va pagar cars els seus atreviments en la Crònica burlesca de l'emperador Carlos V sent assessinat; dò Diego Hurtado de Mendoza va cultivar este gènero en vers i potser també en el anticlerical Lazarillo de Tormes que se li atribuïx, el qual va donar orige a la novela picaresca, un gènero a banda de gran component satírica; entre les noveles més importants pel seu contingut satíric d'este gènero cal citar la Segona part delazarillo del manchec Juan de Lluna, una gran sàtira contra l'hipocresia religiosa i la Inquisició que va tindre que publicar-se en França, el Guzmán d'Alfarache (1599) de Mateo Alemà i les seues continuació pròpies o apócrifas, el Buscón de Quevedo, El sigle pitagórico d'Antonio Enríquez Gómez i el Estebanillo González anònim. Una obra propenca a la picaresca i de caràcter davant tot satíric és també El diable Cojuelo de Luis Vélez de Guevara. Ya en 1609 Félix Lope de Vega, en el seu Art nou de fer comèdies en este temps, advertia que en la sàtira no s'anara «clar ni descobert»: «pique sense odi, que si acàs infama / ni espere glòria ni pretenga fama»; ell mateixa en la seua poesia ataca a Góngora i al Culteranisme o Gongorisme sense mencionar-ho directament, enfrontant-se en els seus discípuls i en el seu estil més que en ell mateixa; ya ho recomanava Horacio en el seu Art poètica. És fonamental també el nom de Miguel de Cervantes, i les seues obres El coloqui dels gossos i el Viage del Parnaso, entre unes atres; en ell domina la sàtira lliterària i de l'idealisme renaixentiste sobre qualsevol atra, encara que en els seus sonets satírics també es burla de l'orgull desmesurat. Luis de Góngora va compondre sàtira contra dames pedigüeñas i nobles hipòcrites i Francisco de Quevedo ho va superar en eixe terreny atacant la decadència de l'Espanya del Comte Duc i a lo que ell cridava "vulgacho"; també es va ficar en meges i no solament en els amujerados, sino en les dònes, com misógino que era; el Comte de Villamediana, (Juan de Tassis i Peralta), va ser més gosat que abdós, atrevint-se a atacar frontalment als Grans d'Espanya, les debilitats dels quals coneixia be; per això ( i per varis motius més) tal volta va morir assessinat. Sobre els germans aragonesos Lupercio Leonardo d'Argensola i Bartolomé Leonardo d'Argensola, la seua sàtira és més moral que social i de biaix horaciano. Un contingut satíric molt important és ademés el que acullen noveles bizantí-filosòfic-satíriques com El Criticón de Baltasar Gracián i un poc menys el León prodigiós de Cosme Gómez Tejada dels Reis. En el XVIII destaquen Diego de Torres i Villarroel i Francisco José d'Illa; este últim va criticar la exuberante i pedantesca oratòria posbarroca. Junt a d'Illa, Agustín de Montiano i Luyando va escriure un ensaig titulat "Notes per a l'us de la sàtira" (1758) en l'intenció de reconduir la sàtira que tendia al paper injurioso continuador de l'herència barroca més que a la crítica ilustrada. Des d'estos postulats de la Ilustració José Cadalso, León d'Arroyal, el pare Illa i Leandro Fernández de Moratín varen adoptar este gènero, junt a la faula i el epigrama, per a reformar la societat; en el XIX Sebastián de Miñano, Félix Mejía, Mariano José de Larra, Leopoldo Ales (que presidia el grup satíric del Bilis club), Modest Lafuente, Miguel Agustín Príncip i Juan Martínez Villergas destaquen especialment, estenent-la a l'artícul periodístic d'opinió que va donar cobertura a les distintes polèmiques culturals, religioses i polítiques.

En Hispanoamèrica destaquen en el Sigle d'Or els limeño Mateo Roses d'Oquendo i Juan del Valle Caviedes; en el XIX continuarà el també peruà Manuel González Prada. En el virreinato de Nova Espanya destaca en el XVII la dura sàtira contra el masclisme de sor Juana Inés de la Creu ("Hòmens necis que acuseu...") i en el XIX destaquen les polítiques de José Joaquín Fernández de Lizardi ("El Pensador mexicà"), Pablo de Villavicencio ("El Payo del Rosario" i "El Payo del Sinaloa"), Luis Espino (que el seu pseudónimo era "Spes in Livo") i Rafael Dávila ("La rata güera"). En el Riu de l'Argent la sàtira també va ser amprada per Agustín Cuzzani, un escritor argentí que per mig de la seua obra teatral "El centroforward va morir en amanecer" va combinar la sàtira en la farsa formant un estil que el mateix va cridar "farsátira" el qual -en esta obra- per mig de rics recursos lliteraris expressa queixes i deixa aprenentage als llectors sobre la llibertat en totes les seues formes d'expressió, i Jorge Luis Borges va destacar també les habilitats satíriques de León Bloy en la seua "Art d'injuriar".

En la lliteratura en llengua anglesa

Erro al crear miniatura:

Portada de Una modesta proposició, 1729

En la lliteratura anglesa, la sàtira va ser molt cultivada durant el XVIII, fins al punt de ser cridada la "época de la sàtira". Destaquen principalment Jonathan Swift (Els viages de Gulliver, Una modesta proposició) i Alexander Pope (La dunciada). La tradició va ser continuada en la següent generació per Henry Fielding (Joseph Andrews, Tom Jones, Shamela, Jonathan Wild,...) i Tobias Smollett (Les aventures de Roderick Random), que varen combinar la sàtira en la tradició picaresca i un gran realisme; l'obra de Laurence Sterne també fa us extensiu de la sàtira. A principis del XIX Jane Austen, en el seu L'abadia de Northanger, satirizará la novela gòtica en gran sofisticació. En plena época victoriana, l'obra de Thackeray, de Charles Dickens o d'Anthony Trollope abandona la sàtira tradicional darrere d'un major realisme. Modernamente poden citar-se autors com Aldous Huxley (Un món feliç) o George Orwell (Rebelió en la granja, 1984). En Estats Units destaquen especialment en el XX els humoristes del Realisme Mark Twain (Els inocents en l'estranger, Flores del meu arbre genealògic, etc.) i Ambrose Bierce (El diccionari del Diable, Faules fantàstiques, Esopo esmenat). Ya en el XX, destaca el círcul o Taula redona del Algonquín, Groucho Marx i l'escritor i cineaste Woody Allen entre uns atres.

En la lliteratura francesa

En la Edat Mija destaquen els fabliaux; François Rabelais va escriure dos grans noveles satíriques: Gargantúa i Pantagruel. Nicolás Boileau va escriure algunes sàtira; el major escritor francés satíric del XVIII és, sense dubte, Voltaire, sobretot per les seues opúsculos i contes, dels que poden citar-se per eixemple Les preguntes de Zapata, Els viages de Scarmentado i el seu famós Cándido^{cita requerida}.

En la lliteratura italiana

En la lliteratura italiana la traducció satírica va continuar en vigor a través de figures com Giovanni Boccaccio (Decamerón, Corbaccio). Teófilo Folengo, autor d'un especiallenguage satíric, l'expresse en llatí macarrónico, en els 25 llibres del Opus maccaronicum o Maccheronee, arreplegat en quatre redaccions molt diverses (1517; 1521; 1539-40; 1552, pòstuma), o Pietro Aretino, conegut com "assot de príncips"; destaca també Traiano Boccalini. Ya en el XX, va ser famós Giovanni Guareschi pels seus relats i noveles satíriques entorn a la convivència d'un retor preconciliar, Don Camilo, i un alcalde comuniste, Peppone, en el mateix poble.

En atres països

En Països Baixos, Erasmo de Róterdam es va mostrar satíric en alguns dels seus Coloquis: La opulencia sòrdida, El convit dels gramàtics, El sermón de Merdard... i un gran i irònic discurs satíric, el Elogi de la necedad. En Alemània, Sebastián Brant va escriure Dones Narrenschiff (La nau dels necis) i Erich Kästner va escriure Fabian. Die Geschichte eines Moralisten (Fabián. Història d'un moraliste). Contra el militarisme és una obra mestra de la lliteratura checa El bon soldat Švejk (escrit també com Schweik, Schwejk o Shveik en algunes traduccions i pronunciat [ˈʃvɛjk]), una novela satírica de Jaroslav Hašek publicada en 1921 i 1922.

La sàtira en el XX

En el XX, la sàtira és utilisada per autors com Aldous Huxley i George Orwell per a fer greus i pavorosos comentaris sobre els perills dels canvis socials generalisats que s'estenen a per els Estats Units i Europa. En la película El gran dictador (1940), Charles Chaplin realisa una sàtira d'Adolf Hitler. Molts crítics socials d'este temps, tals com Dorothy Parker i H. L. Mencken utilisen la sàtira com a arma, este últim va afirmar que "una carcallada val més que centenars de silogismes" per a que el públic accepte la crítica. Joseph Heller satiriza la burocràcia i el militarisme en la seua millor obra, Catch-22, que és freqüentment citada com una dels grans guanys lliteraris del XX. El noveliste Sinclair Lewis és conegut pels seus relats satírics, tals com Babbitt, Main Street and Ii Ca't Happen Here. Els seus llibres investiguen i satirizan els valors americans contemporàneus. La película Dr. Strangelove (1964) es va convertir en una popular sàtira sobre la Guerra Freda. Un dels més divertits subgéneros de la sàtira naix en Regne Unit en els primers anys xixanta en The Satire Boom, en Peter Cook, John Cleese, Alan Bennett, Jonathan Miller, David Frost, Eleanor Bron i Dudley Moore, i el programa de televisió That Was The Week That Was. Més recentment, la película mexicana L'Infern, dirigida per Luis Estrada, pot ser considerada una sàtira cap a la problemàtica actual del narcotràfic i crim organisat en Mèxic. Com cultivadores assidus de la sàtira contemporànea cal destacar en Espanya a revistes de llarga trayectòria com El Dijous, aglutinadora de gran cantitat d'humoristes gràfics, a dibuixants com El Trencat, a escritors com Ramón Ayerra, a poetes com José Aguilar Jurat ("Fra Josepho"), als periodistes Jaime Campmany i Alfonso Ussía o a la companyia teatral Els Joglars en Espanya i a Leo Bassi i Dario Fo en Itàlia.

Música satírica

La música satírica descriu la música que ampra la sàtira o que ha segut descrita com a tal. Tracta temes d'estructures socials, polítiques, religioses i culturals, proporcionant comentaris o crítiques sobre elles, generalment baix el disfràs d'humor obscur o gèneros musicals respectius. Els temes inclouen sexualitat, raça, cultura, religió, política, institucions, temes tabú, moralitat i la condició humana.

Història

La ruta satírica en la música ha segut explorada innumerables voltes; des de balades premodernas com el Cantar dels Cantares del IV fins a la música clàssica, de vanguarda i popular moderna. Alguns eixemples són:

Clàssica

1. Ballet, òperes, balades i obres teatrals satíriques inclouen Li Bourgeois gentilhomme (1670), **Il Girello (1682) d'Alessandro Melani, L'Europe galant (1697), **Poly (1729), Li carnestoltes dones revues (1860) de Jacques Offenbach, La belle Hélène (1864), **Ariadne auf Naxos (1912), tercer moviment de **Lieder eines fahrenden Gesellen (1897), **Die Dreigroschenoper (1928), **Neues vom Tage (1929), L'amour dones trois oranges (1921), **The Rake's Progress (1951), el compositor del XVII Molière i el compositor del XX György Ligeti.

Popular

El cantant folk nortamericà Bob Dylan (1961–), el músic de soul Gil Scott-Heron (1969–2011), l'humoriste i músic de roc Frank Zappa (1955–1993), els músics de funk surrealiste George Clinton (1955–) i Parliament Funkadelic, la banda d'hardcore punk Dead Kennedys (1978–), la banda de grindcore Anal Cunt (1988–2011) i la banda de punk roc The Kominas (2004–).

De vanguarda

Els músics que varen combinar sàtira i vanguarda inclouen a Throbbing Gristle (1975–), Negativland (1979–), Culturcide (1980–), i el cridat moviment Americana absurdum, que comprén als monges (1964–1967), The Residents (1969–), especialment els seus àlbums **The Residents Present the Third Reich and Roll (1976) i **Commercial Album (1980), DEVO (1973–) i Talking Heads (1975–1991). Un atre eixemple és l'àlbum de digital hardcore **Alec Empire vs. Elvis Presley (1998).

• • Sàtira en la contracultura**

Les escenes musicals de contracultura i vanguarda, caracterisades per ser "agressives en sò, desafiants en contingut", que varen donar lloc a la música popular com el hip hop i el heavy metal, mostren transgressions satíriques dels tabús. Segons el sociòlec britànic Keith Kahn-Harris, la "actitut irònica" ha segut una part fonamental de la "escena extrema del Regne Unit", adoptant elements còmics i de **camp per a transgredir lo que els aliens a l'escena consideren "acceptable"; per eixemple, apropiant-se de l'imagineria de l'Holocaust per a promoure una postura relacionada en l'abort o els drets dels animals. Atres voltes, com en el cas del black metal, exagerant els tropos i comportaments dins de les cultures musicals o la societat. En la cultura hip-hop, especialment en el gangsta rap i els rapers dels anys 90 com Missy Elliot, l'humor transgresor del rap "gira al voltant dels moviments establits del realisme del gangsta i el afrocentrisme progressiu" fins al punt d'una autodepreciación exagerada, encara que crítica. El vaporwave, un gènero musical d'Internet, pren mostres del treball de video corporatiu, vells jingles publicitaris i música del cridat periodo d'auge econòmic dels anys 80, com el smooth jazz o el R&B contemporàneu, i els distorsiona per a produir una espècie de música repetitiva ralentisada, en canvi de to i deliberadament de baixa calitat, que va ser elogiada com un comentari sobre "les cultures corporatives del capitalisme" o el consumisme pel seu to musical ambivalent i satíric. Un dels àlbums de vaporwave que utilisa sàtira és l'àlbum **FARSIDEVIRTUAL (2011) de James Ferraro.

Sàtira en la música popular

L'ambigüitat de la sàtira ha contribuït a mals interpretacions populars de la música que la va adoptar. Per eixemple, la cançó **Born in the O. S. A. (1984) de Bruce Springsteen, inclosa en la llista de Rolling Stone de "Les 500 millors cançons de tots els temps" i en les **Songs of the Century de la RIAA, va ser escrita com una sàtira pero canonizada com un "himne patriòtic de roc", una designació que ignora el mensage de "qué tan llunt els líders polítics s'havien desviat dels valors sobre els que es va fundar el país", criticant l'establiment en el memorable estribillo. Com afig Springsteen, es tracta de l'home de classe treballadora travessant

[A] una crisis espiritual, en la que l'home queda perdut. És com si ya no tinguera res que ho conectara a la societat. Està aïllat del govern. Aïllat del seu treball. Aïllat de la seua família... fins al punt en que res té sentit.

• • Sàtira populars**

• • Parodia**

Artícul principal: Música de paròdia Vore també: Paròdia en la música popular La música de paròdia en el sentit més verdader és un tipo d'obra que imita sériament un original conegut i, al mateix temps, satiriza de manera encoberta l'entorn del com eixe original és part (comparar en el pastiche, que no realisa lo últim i es confon en "homenages"), mentres que en el pijor dels casos, solament copia una composició original per a obtindre un "efecte paródico".

• • Sàtira còmica**

Artícul principal: Música de comèdia Vore també: Roc de comèdia i hip hop de comèdia Les corrents còmiques de sàtira inclouen música còmica i de novetat, típicament centrades en bromes d'ampli atractiu i caricatures. Abdós varen aplegar en la música popular en les décades de 1940 i 1950, i les parodies còmiques de gèneros musicals i artistes varen contribuir a una corrent popular de sàtira en el mainstream. La contribució satírica de Stan Freberg va ser Green Chri$tma$ (1959), que atacava i ofenia als anunciants, pero ell no estava en contra de la publicitat i personalment va crear una campanya efectiva de Coca-cola. El popular còmic satíric Weird Al Yankovic va contribuir en Frank's 2000 TV (1992), una cançó sobre una relació d'amor/odie en la cultura pop i la tecnologia, i Young, Dumb & Ugly (1993), una cançó sobre l'actitut dels jóvens rebels. La banda de punk de Califòrnia The Offspring va expressar un estil de sàtira humorística en Menja Out and Play (1994), una cançó sobre la violència jovenil en colles, i **Pretty Fly (For a White Guy) (1998), una cançó sobre els jóvens pobres dels 90 adoptant una actitut de subcultura per part d'un jove suburbà de classe alta. Per un atre costat, Tom Lehrer és conegut pel seu estil de yuxtaposicions còmiques mórbidas i crítiques satíriques de la cultura, com en **Poisoning Pigeons in the Park, que emparella una melodia inofensiva en lletres a l'estil de Charles Addams:

• Els matarem a tots, en mig de rialles i alegria

Llevat a uns pocs que duem a casa per a experimentar

Mentrestant, **My Home Town descriu la prostitució, la pornografia, l'assessinat, l'incendi provocat entre la gent comuna utilisant un to nostàlgic. La música humorística de Lehrer en matisos de sàtira social i política va atraure censura i prensa negativa que ell va tornar a imprimir en la portada dels seus àlbums. Per reputació de boca a boca, va vendre 370,000 còpies a finals de la década de 1950 i va desenrollar un seguiment en Austràlia, Dinamarca i Anglaterra. Lehrer va contribuir en **The Folk Song Army, **National Brotherhood Week, I Wanna Go Back to Dixie, Baix Long, Mom (I'm Off to Drop the Bomb) i **We Will All Go Together When We Go, que examinen la societat i els fracassos tant de l'esquerra com de la dreta. Randy Newman, un humoriste d'estil americana, va fusionar música d'estil antic en lletres sardónicas i ha contribuït a la sàtira en 12 Songs (1970), **Sail Away (1972) i **Good Old Boys (1974). La cançó de Newman **Rednecks (1974), prohibida en Boston, Massachusetts, i en la seua emissió restringida per contindre la paraula 'nigger', comença com una representació estereotipada dels "racistes meridionals" i termina ilustrant un racisme menys evident en el nort dels Estats Units:

Ara el nigger del nort és un Negre Veus, ell té la seua dignitat Ací baix som massa ignorants per a donar-nos conte De que el nort ha lliberat al nigger Sí, ell és lliure de ser ficat en una gàbia En Harlem en Nova York I és lliure de ser ficat en una gàbia en el costat sur de Chicago I en el costat oest I és lliure de ser ficat en una gàbia en Hough en Cleveland I és lliure de ser ficat en una gàbia en East St. Louis I és lliure de ser ficat en una gàbia en Fillmore en Sant Francisco I és lliure de ser ficat en una gàbia en Roxbury en Boston Els estan reunint des de milles entorn Mantenint als niggers avall

Vore també

• Rialla
• Burlesque
• Caricatura
• Chirigota
• Diatriba
• Epigrama
• Faltes ortogràfiques satíriques
• Humor
• Humor negre
• Ironia
• Lliteratura d'humor
• Paròdia
• Sarcasme
• Sàtira augusta
• Sàtira llatina
• Sàtira de la religió

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Sàtira en el Viccionari. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..

• Revista satíric cultural mexicana com/lanzamientos/index/113 L'Avespa Roja com/lanzamientos/index/113 archivat en Wayback Machine. (nou números), LGPolar Publishing Society, Canadà, 2006.
• bne. es/bnesearch/Search. do? doctype2=Grabados&tipomaterial3=Grabados+sat%C3%ADricos Colecció de gravats satírics en la Biblioteca Digital Hispànica de la Biblioteca Nacional d'Espanya
• COMPTON, Todd M.: “Wounded by Tooth that Drew Blood”: The Beginnings of Satire in Rome ("Ferit per la dent que va fer sanc": els començos de la sàtira en Roma), en Victim of the Muses: Poet as Scapegoat, Warrior and Hero in Greco-Roman and Indo-European Myth and History (Víctima de les musas: el poeta com chivo expiatorio, guerrer i héroe en el mit i en l'història grecorromanos i indoeuropeos), 2006.
  • harvard. edu/CHS/artícul/display/4931. part-iii-rome-20-%20wounded-by-tooth-that-drew-blood%20-the-beginnings-of-satire-in-rome Text harvard. edu/CHS/artícul/display/4931. part-iii-rome-20-%20wounded-by-tooth-that-drew-blood%20-the-beginnings-of-satire-in-rome archivat en Wayback Machine., en anglés, en el harvard. edu lloc del Centre d'Estudis Helènics (CHS o Center for Hellenic Studies), institució de Washington afiliada a la Universitat d'Harvard i dirigida per Gregory Nagy.
    • Todd M. Compton (Todd Merlin Compton, n. 1952): historiador nortamericà, especialiste en el món clàssic i en el mormón.
      • Per a les cites: Compton, Todd M. 2006. Victim of the Muses: Poet as Scapegoat, Warrior and Hero in Greco-Roman and Indo-European Myth and History. Hellenic Studies Séries 11. Washington, DC: Center for Hellenic Studies.