Anar al contingut

Gènero lliterari

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Wall Poem Webcam Quarantaine.jpg
Gènero lliterari

Els gèneros lliteraris són els diferents grups o categories en les que podem classificar les obres lliteràries [1]atenent al seu contingut i estructura. La retòrica els ha classificat en cinc grups importants: narratiu, líric, poètica, dramàtic i gènero didàctic, sent les més noves les categories didàctica i narrativa. En la narrativa està present la figura del narrador, que pot ser intern al relat o extern a ell. Estes denominacions d'estil són un punt de referència per a l'anàlisis de la lliteratura.[2] El gènero lliterari[3] està compost de diferents grups que permeten classificar els texts lliteraris depenent del seu contingut específic. Són models d'estructuració formal i temàtica que permeten establir un esquema previ a la creació d'una obra. La classificació de les obres lliteràries en gèneros i subgéneros s'até a criteris semàntics, sintàctics, fonològics, discursivos, formals, contextuals, situacionals i afins. En l'història hi ha hagut vàries classificacions dels gèneros lliteraris, per lo que no es pot determinar una categorisació de totes les obres seguint un criteri comú.

En l'història, hi ha hagut variades classificacions de gèneros lliteraris, per lo que no es pot determinar una categoria de totes les obres a partir d'un abordage comú. La divisió clàssica occidental està, des de l'Antiguetat, formada per tres grups: el narratiu o épico, el líric i el dramàtic. Esta divisió partix de les propostes fetes per dos filòsofs de la Grècia clàssica, Platón i Aristóteles. Abdós varen iniciar estudis de cuestionamiento i reflexió sobre lo que representaria o que devia ser lliterari i cóm esta representació devia plasmar-se. Estes tres classificacions clàssiques fixades per la tradició comprenen moltes categories menors en l'era actual, comunament designades com subgéneros.[4]

Totes les modalitats lliteràries són frut de l'influència eixercida per personages, per l'espai i pel temps. I, en independència d'açò, tots els gèneros poden ser no ficcionales o ficcionales. Els no ficcionales es basen en la realitat mentres que els ficcionales presenten fets verosímils que a pesar de poder donar-nos una sensació de verosimilitut, no són de llunt reals, pero que, per la seua composició i anàlisis gramatical i semàntic, constituïxen la base sobre la qual es constituïx la lliteratura.[5]


Les #narrativa utilisen diversos llenguages: el verbal (oral o escrit), el visual (per mig de l'image), el gestual (per mig de gests), ademés d'atres llenguages. Sobre l'estructura, el contingut i la seua extensió poden classificar-se en obres narratives de romançades, contes, noveles, poesies èpiques, cròniques, faules i ensajos. Sobre la temàtica, les narratives poden ser històries policials, amor, ficció, etc. Tot text, per la seua banda, du a un foc narratiu, un enllaç, personages, temps i espai, conflicte, #clímax i desenllaç, lo que definix el gènero narratiu.[6]

Inscriure una obra en un o un atre gènero ajuda a encaixar les expectatives del públic llector. Segons el tipo en el que un/a autor/a #present una obra ( novela , ciència ficció , fantasia...), el públic llector es farà una visió més o menys estereotipada que sempre podrà canviar en contrastar-la en la llectura que vaja fent. Per tant, el gènero és, per damunt de tot, una convenció que configura un marc, una forma més o menys precisa. És un primer intercanvi que es produïx entre un/a autor/a.

Classificació dels gèneros lliteraris

[editar | editar còdic]

Gèneros

[editar | editar còdic]

La classificació dels gèneros lliteraris s'inicia en Aristóteles, qui en la seua obra La Poètica distinguix els següents[7]:

  • El gènero narratiu: en el seu orige va ser un gènero lliterari en el que l'autor presentava fets llegendaris, generalment fent-los passar per verdaders o basats en la veritat. La seua forma d'expressió habitual és la narració, encara que poden entremesclar-se també la descripció i el diàlec. En alguns casos, la narrativa no és escrita, sino contada oralment pels rapsodas.
  • El gènero líric: és un gènero lliterari en el que l'autor transmet sentiments, emocions o sensacions respecte a una persona o objecte d'inspiració. L'expressió habitual del gènero líric és el poema. Encara que els texts lírics solen utilisar com a forma d'expressió el vers, hi ha també texts lírics en prosa (prosa poètica).
  • El gènero dramàtic: principalment lligat al teatre, és aquell que representa algun episodi o conflicte de la vida dels sers humans per mig del diàlec dels personages. Les seues traces més característiques són l'us del diàlec i que no apareix la figura del narrador. Este gènero està destinat a ser representat, per lo que comprén tot lo escrit per al teatre. El fi d'una obra del gènero dramàtic, encara que pot ser llegida, és la seua representació en un escenari davant uns espectadors. Eixa tasca és portada a terme pels actors, que encarnen als personages i que són conduïts per un director.
  • El gènero didàctic té com a finalitat l'ensenyança o la divulgació d'idees expressades de forma artística, en un llenguage elaborat i recursos de la filosofia. Es categorizan en este gènero texts com El llibre d'escacs d'Alfonso X l'Sabio, els escrits de mística, i els ensajos com els de Miguel de Unamuno.
  • El gènero poètic o la poètica s'entén com a poètica el «art de compondre versos i obres en vers», aixina com l'estudi que fa un autor sobre la seua pròpia obra.

Cada u d'estos gèneros vindria definit per un modo d'expressió i un estil propi que devia adequar-se a la seua finalitat estètica. Qualsevol d'ells pot expressar-se en vers o en prosa.

Subgéneros

[editar | editar còdic]

Els quatre grans gèneros lliteraris baix la visió moderna (narrativa, lírica, dramàtica i didàctica) comprenen cada u d'ells una varietat de subgéneros, en alguns texts definits com a «formes lliteràries». Fonamentalment són:

Subgéneros narratius

[editar | editar còdic]
  • l'èpica: referida als ardits d'un o més héroes i les lluites reals o imaginàries en les que han participat. La seua forma d'expressió tradicional ha segut el vers, baix la forma de poemes épicos la finalitat última dels quals és l'exaltació o engrandecimiento d'un poble.


  • El conte: una narració breu basada o no en fets reals, inspirada o no en anteriors escrits o llegendes, que la seua trama és protagonisada per un grup reduït de personages, i que té un argument relativament senzill.
  • La novela: una obra lliterària en prosa en la que es narra una acció fingida en tot o en part, i el fi de la qual és causar plaure estètic als llectors en la descripció o pintura de successos o llances interessants, aixina com de caràcters, passions i costums. És la forma lliterària més practicada en l'actualitat. Existix una gran diversitat de tipos o gèneros de noveles. Segons el teòric Michael Bajtín, la novela és el gènero que representa un major grau de complexitat en la construcció de les seues idees.[8]
  • La faula: composició lliterària breu en la que els personages casi sempre són animals que presenten característiques humanes com el parlar. Estes històries inclouen una ensenyança o moraleja de caràcter instructivo que sol figurar al final del text, per lo que es considera que posseïxen un caràcter mixt narratiu i didàctic.

Subgéneros lírics antics

[editar | editar còdic]

Subgéneros lírics moderns i contemporàneus

[editar | editar còdic]
  • Sonet: Composició poètica formada per catorze versos d'art major, generalment endecasílabos, i rima consonant, que es distribuïxen en dos quartets i dos tercets.
  • Madrigal: Poema líric breu, generalment amorós, que expressa un complit elogioso dirigit a una dama, i en el que es combinen versos d'11 i 7 sílabes.

Subgéneros dramàtics

[editar | editar còdic]

Són les distintes varietats del drama o obra de teatre, constituïda per diàlecs entre personages i en un cert orde.[9][10]

  • La tragèdia: obra la que els personages protagónicos es veuen enfrontats de manera misteriosa, invencible i inevitable contra el destí o els deus.
  • La comèdia: una obra que presenta una majoria d'escenes i situacions humorístiques o festives.
  • El melodrama: en la que els aspectes sentimentals, patètics o llacrimògens de l'obra s'exageren en l'intenció de provocar emocions en el públic.
  • La tragicomèdia: en la que es mesclen els elements tràgics i còmics, encara que també hi ha lloc per al sarcasme i la paròdia.
  • La farsa: l'estructura del qual i trama estan basades en situacions en que els personages es comporten de manera extravagant i estranya, encara que per lo general mantenint una quota de credibilitat.

Subgéneros didàctics

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Gènero_didàctic#Principals_subgéneros_didàctics.


Actualment també es consideren formes lliteràries aquelles que són didàctiques com:

Subgéneros poètics

[editar | editar còdic]

Gèneros teatrals

[editar | editar còdic]

Els gèneros teatrals s'originen en la Grècia clàssica. Concretament la tragèdia que és el primer gènero en ser creat. S'integrava en les celebracions religioses en honor de divinitats del panteón grec. Es cantaven, ademés, himnes al Deu Dionisio que, a tal efecte, era el motiu central de les tragèdies.[11] Ixen autors destacats com Esquilo, Sófocles i Eurípides, aixina com l'escenificació pròpia dels gèneros teatrals representada per un teatre semicircular, a l'aire lliure en grades construïdes en fusta i despuix adossades en pedra als tossals, lo que permetia donar un efecte d'eco en cada una de les paraules interpretades pels actors. És l'amfiteatre compost per entrades, grades, aire circular i cor, altar dedicat al Deu Dionisio, una antesala, en decorats, i, finalment, el darrere d'escena.[12]

Inicialment, la tragèdia grega contenia únicament un actor que era protagoniste i interpretava a diferents personages. Duya una caraça fins que s'acaba component escenes en varis actors que varen acabar format lo que es diu en gerga més tècnica al cor. La tragèdia grega es componia de parts parlades i d'atres cantades[12]. Un ambient que va permetre inclús l'aparició de verdaders teòrics com Aristóteles que acaba donant els principis bàsics a la tragèdia en la seua concepció d'obra teatral a partir de les tres unitats i catarsis.[12]

En Roma trobem un calc de la tragèdia grega. Va destacar Séneca a pesar de trobar atres autors ben apreciats en les hores com Plauto o Terencio[13]. En l'Edat Mija el teatre conserva la dimensió religiosa, de fet, l'explota en un àmbit molt més popular. En efecte, es monten places exprés una miqueta per totes les viles medievals des d'a on la propaganda eclesiàstica desenrollava escenes de la Bíblia, per un costat, en voluntat de atizar les pors de la població i mantindre-la dins de les creències i dictàmens de l'Iglésia catòlica i, per una atra part, en voluntat didàctica de fer passar a la Bíblia a una població majoritàriament analfabeta. En este ambient sorgix la comèdia plena de farcidures.[14] Històricament, la comèdia naix en Grècia en Aristófanes. Ell va ser el primer qui va convertir en objecte de carcallada a personages d'época com Sócrates, Esquilo o Eurípides.[15] Els romans Plauto i Terencio varen donar tocs molt diferents a la comèdia actual introduint disfrassos i canvis d'identitat.


En l'arribada de la Renaixença i del absolutisme, el gènero s'acosta a l'aristocràcia i els monarques demanen la construcció de teatres privats per al fruïment de la cort. Aixina, per eixemple, Luis XIV impon a partir de 1661 un nou orde polític i social, el de la societat somesa al Rei, paraula de Deu en la terra, estrictament jerarquizada i d'un poder altament centralisat. Esta ideologia, l'absolutisme, es recolza en l'art i, per tant, en els gèneros teatrals, entre uns atres. És aixina perque constituïx una forma de propaganda per a la monarquia. És en este context en el que naixen grans obres clàssiques com les de Molières o Corneille, aixina com el registre barroc. Són ajudats pels monarques que es transformen en verdaders mecenes, inclús en la clau de regrés ya que potencien les llengües vernàcules de la cort, a voltes superant els llímits com l'intent de dotar a les llengües de la cort d'una programació llingüística que a pesar de ser interpretada en l'época per un refine i gust, no varen deixar de mostrar una voluntat de transformar les llengües en un artificio elitiste.

El barroc, com a registre, donarà la cara d'un pessimisme prou pronunciat, esclau de les seues passions, l'home apareix exaltat en la seua desgràcia. Davant açò, naix el gènero del drama que encara que pugam considerar-ho actualment com a gènero aparte, llavors era simplement un registre del gènero tràgic. Es tactaba de reaccionar en excés del barroc proponent la natural i l'harmonia, aixina com una gran unitat de to. És llavors quan apareix la noció d'ilusió en el teatre.

Molière, per la seua banda, acaba triumfant en França gràcies a propostes crítiques i subjectives de la seua societat. Posen les pedres per a la construcció del gènero còmic contemporàneu ya que va introduir tota una dimensió satírica que li va valdre, no obstant, les crítiques de la mateixa Cort del Rei com del propi monarca, que no va acabar de vore's molt ben plàcit. La Renaixença veu aparéixer igualment la Commedia dell'Art en la que cada u dels actors du una caraça que definix nítidamente la personalitat dels personages. Arlequí és el personage de ficció més recurrent d'eixa época, que s'acompanya de Pulicinella. En Molière la comèdia entra en la seua edat d'or. Durant el XIX , la comèdia cau en decadència, pese a les obres d'Óscar Wilde i George Bernard.

Shakespeare és qui provoca un brot en l'història de la tragèdia. Si be en el temps la tragèdia no s'altera molt més de lo que va propondre Shakespeare, sí que hi ha hagut noves experiències dins de la llínea de l'escritor anglés en el XVIII i XIX. I és que els gèneros teatrals, sobretot la tragèdia, cauen en desgràcia en l'Ilustració que critica, per eixemple, la sàtira de Molière. L'esperit de les Llums contesta el poder i, per tant, la propaganda que es va vehicular a través dels gèneros teatrals. El teatre es convertix en una tribuna i la comèdia troba un cert èxit. Beaumarchais mescla llavors l'intriga, la comèdia, la moral i la societat.

Diderot, responsable de l'Enciclopèdia, inventa el drama burgués, una comèdia séria que escenifica situacions patètica que, llunt de la tradició absolutista, se situen en el talant de la població.[16] Es extrana puix i verdaderament el drama burgués. S'exalta els bons sentiments, és dir, tindrem sempre una versante molt moralista, derramada pel romanticisme. El drama romàntic de el XIX alcança el seu auge en Víctor Hugo i Shakespeare. Abdós reconcilien la tragèdia i la comèdia, mesclant els registres, de lo sublim i grotesc, en l'espectacularitat.

Cap a finals de el XIX els dramaturcs reprenen les velles pautes de la comèdia en el vaudeville aportant accions extravagants o inextricables. L'esperit és més satíric tornant d'algun modo als clàssics. El públic, per la seua banda, és reeducado paulatinament per a contemplar les obres d'art, lo que fa canviar enormement la forma popular de mirar una obra teatral. En este context es recomencen durant el XX els grans autors de la tragèdia clàssica i es revisen en prou humor i lucidea els mits i personages clàssics. El teatre contemporàneu aporta nous registres com l'absurt.

Gèneros lliteraris contemporàneus

[editar | editar còdic]

En l'actualitat és difícil parlar de gènero, especialment sobre la producció d'obres despuix del modernisme, degut a que no existixen característiques formals per a determinar qué obres pertanyen a determinat gènero. Per eixemple, la novela, despuix d'una certa evolució a finals de el XIX que culmina en Gustave Flaubert, s'ha convertit en el XX i començos de el XXI en la forma lliterària per excelència, a la que s'acullen més propostes diferents d'escritura. El terme novela servix ara de nom a un corpus d'obres de certa extensió, en les que es poden estajar varis discursos i en les que no és necessària ni l'unitat ni la coherència en l'acció fixades pel cànon aristotèlic. Entre estes obres, són freqüents les que fan us de la polifonia, presentant distintes veus narratives, i les que tracten distintes temàtiques o oferixen distints blocs argumentals en la mateixa obra. Des de després, ya no existix un element formal comú que les agrupe.

La novela com a gènero lliterari

[editar | editar còdic]

El tractament de la novela com a gènero escrit solament va vindre despuix de 1934, quan Mijaíl Bajtín va diferenciar la novela de la prosa novelesca i la poesia lírica. Els antecedents d'esta discussió dels anteriors crítics és que ells no havien trobat en la novela la mateixa forma-estilística de la poesia i, per tant, se li havia negat qualsevol significació artística, per a solament tractar-la com un document. A partir dels anys vint, s'havia plantejat estudiar la prosa novelesca i definir-la per la seua especificidad. D'acort en Bajtín, fon un error dels crítics dels anys vint el de calcar els anàlisis dels gèneros poètics per a ser un estudi monoestilístico. Rebujant aixina a l'estilística l'estatus d'estudi de la novela per solament reduir-se a les #destrea individuals i de l'artiste, i deixant al costat les evidències del parla de les ciutats, dels registres socials, de les generacions i les époques (Francisco Abad, "Bajtín davant la llengua lliterària").

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Revista de Filosofia.16(1-2)
    159–161.ISSN 0718-4360.doi:10.5354/0718-4360.1978.44452.Consultat el 2026-04-29.
  2. ↑ (1993) Teoria lliterària, Chile: Sigle XXI, p. 96. ISBN 968-23-1855-6.
  3. ↑ Rilce. Revista de Filologia Hispànica.15(2)
    467–469.ISSN 2174-0917.doi:10.15581/008.15.27307.Consultat el 2026-04-30.
  4. ↑ Fletcher, John. (2004). The Literary Genre. Oxford University Press. ISBN: 978-0198183055
  5. ↑ Murray, John. (2003). Genres in Literature: Classification, Identity, and the Question of Purpose. Cambridge University Press. ISBN: 978-0521452155
  6. ↑ Benton, M. (2005). The Philosophy of Literature. HarperCollins Publishers. ISBN: 978-0061183490
  7. ↑ Nünning, Ansgar, & Nünning, Vora. (2011). Introduction to the Study of Literature: Concepts, Methods, Approaches. Routledge. ISBN: 978-0415447976
  8. ↑ Universitat Complutense de Madrit.
    143-158.Consultat el 14 de decembre de 2015.
  9. ↑ Sonhar com peças de teatre: significats i interpretaçõés [1] archivat en Wayback Machine. Sonhar com....
  10. ↑ Definició de «obra teatral» Sitie web definició.de
  11. ↑ Hegel, G.W.F. Aesthetics: Lectures on Fine Art (1975) Oxford University Press 1200 pag. ISBN: 978-0198246037
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Griffiths, A. (ed.) The Cambridge Companion to Greek Tragedy (1997) Cambridge University Press 400 pag. ISBN: 978-0521424644
  13. ↑ Knox, B.M.W. The Heroic Temper: Studies in the European Tradition (1964) University of Califòrnia Press 340 pag. ISBN: 978-0520023903
  14. ↑ Barish, J. The Antitheatrical Prejudice (1981) University of Pennsylvania Press 384 pag. ISBN: 978-0812278703
  15. ↑ Bentley, Eric- The Life of the Drama (1964) Drama Book Specialists 559 pag. ISBN: 978-1566633159
  16. ↑ Diderot, Denis. The Paradox of Acting (1991) University of Nebraska Press 116 pag. ISBN: 978-0803264856

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Comfort, Philip i Rafael Serrano. L'orige de la Bíblia.

Garrido Gallardo, Miguel Ángel, Diccionari Espanyol de Térmens Lliteraris (DETLI), Buenos Aires, AAL/UAI, 2009. .(on line). ISBN 978-950-585-116-4

  • Mestre, Jesús G. Crítica dels gèneros lliteraris en el "Quixot". Idea i concepte de "gènero" en l'investigació lliterària, Vigo, Editorial Acadèmia del Hispanismo, 2009, 544 pp. ISBN 978-84-96915-41-1
  • Bakhtin, Mikhail M. (1983). «Epic and Novell», The Dialogic Imagination: Four Essays, University of Texas Press. ISBN 978-0-292-71527-1.
  • Derrida, Jacques. “On Narrative: The Law of Genre”. Critical Inquiry 7 (1): 55-81. The University of Chicago Press.
  • Dorst, John D.. “Neck-Riddle as a Dialogue off Genres: Applying Bakhtin's Genre Theory”. Journal of American Folklore 96 (382): 413-433.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Gènero_lliterari&oldid=745513»