Anar al contingut

Tradició oral

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Un manaschi de l'ètnia kirguís recitant el poema épico de Manes

Es definix la tradició oral com totes aquelles expressions culturals que es transmeten d'un generació a unes atres i que tenen el propòsit de difondre coneiximents i experiències a les noves generacions. Forma part del patrimoni immaterial d'una comunitat i es pot manifestar a través de diferents formes parlades, com vores populars, contes, mits, llegendes, poesia. Depenent del context estos relats poden ser antropomórficos, escatológicos, teogónicos, etc.

Característiques

La tradició oral té dos elements principals:

  • l'identitat cultural, que és cóm es concep una comunitat en respecte de atres comunitats;
  • la memòria colectiva, acontenyiments que són part de l'història d'una comunitat i que ajuden a definir-se davant atres comunitats. Té la finalitat de ser transmesa per a reafirmar la seua identitat comunitària.

Els mensages o els testimonis es transmeten verbalment, a través del parla o la cançó i poden prendre la forma de contes populars, refrans, romançades, cançons o vores. D'esta manera, és possible que una societat puga transmetre l'història oral, la lliteratura oral, la llei oral i uns atres coneiximents a través de generacions sense un sistema d'escritura.[1][2]

Atres característiques són:

  • Senzillea: Els mensages solen ser senzills en el fondo i la forma. No presenta massa convencionalisme ni artificios, perque sorgixen espontàneament com a expressió d'un sentir general. Pese a açò solen presentar una curiosa efectivitat poètica.
  • Brevetat: Les composicions tendixen a ser breus per a que es puguen captar fàcilment i per això a voltes s'aplega a una condensació potser excessiva, en l'afany de reduir i eliminar lo superfluo.
  • Anonimia: Hi ha un creador inicial, un individu especialment dotat que interpreta i expressa el sentir del poble. Atres individus a través del temps van refent l'obra que es considera un ben comú a disposició de la comunitat.
  • Variants: És freqüent que este tipo de narracions o expressions orals, en ser reproduïda en infinitat d'ocasions, es vagen modificant o deformant en el pas dels anys. Com a conseqüència apareixen variants d'una mateixa història.

També existixen les tradicions orals regionals, nacionals i universals

  • regionals: són totes aquelles que pertanyen a una regió, comunitat o estructura especifica
  • nacionals: són aquelles que són originàries d'un país en específic
  • universals: són aquelles que no tenen fronteres i poden transmetre's en diferents països

Postures sobre la tradició oral

Carnestoltes de Oruro, declarat Obra Mestra del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat


l'Unesco classifica a les tradicions i expressions orals[3] com una categoria dins del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, les quals «són fonamentals per a mantindre vives les cultures».[4]

S'utilisen proverbis, adivinanzas, contes, cançons infantils, llegendes, mits, vores i poemes épicos, sortilegios, pregàries, salmòdia, cançons, representacions dramàtiques, etcétera.[4] La UNESCO considera que la tradició oral constituïx en freqüència una part important de les celebracions festives i culturals.[4]

Per a l'antropologia, la tradició oral implica el predomini de l'objectivació espacial iconográfica, intelectual, ritual i gestual de la memòria; la seua reactivació permanent per mig de «portadors de memòria» socialment reconeguts (vells, trobadors, «testics» calificats); i la seua transmissió per comunicació de boca en boca i de generació en generació.[5]

Existix també una preferència en la majoria dels pobles per l'us del octosílap —ya que du el mateix ritme de la respiració—, aixina com dels estribillos, la vora, etcétera. No obstant, estos mecanismes no eixerciten una funció estètica; la seua funció principal és facilitar de l'eixercici de memorisació.

Per al sociòlec Gilberto Giménez Montiel, la memòria i l'identitat són factors importants per a la memòria colectiva, puix esta última recopila no sol acontenyiments passats, sino també tots els sabers de la comunitat que la doten de certa identitat.

Ademés, s'entén que la tradició oral és inerente a les societats tradicionals, ya que tenen una cosmovisió i que es troba dominada per mits fortament arraïlats dins de les creències colectives, en a on l'ampara i transmissió recauen en una capa social ben definida.

Estudis sobre la tradició oral

Història

La tradició oral com a camp d'estudi té els seus orígens en els treballs de l'acadèmic serbi Vuk Stefanović Karadžić (1787-1864),[6] contemporàneu i amic dels germans Grimm. Vuk es dedicava a proyectes de «rescat del folclor» (similar a la disciplina coneguda com arqueologia de rescat) de les tradicions comunes de les regions eslaves del sur que posteriorment varen ser agrupades com Yugoslàvia; proyectes que realisava en una mescla d'interessos romàntics i nacionalistes (per eixemple, va considerar a tots els que parlaven serbocroata com a serbis). Una miqueta despuix, pero com a part de la mateixa iniciativa acadèmica d'estudis nacionalistes sobre folclor,[7] el turcólogo Vasily Radlov (1837-1918) va estudiar les cançons de Kara-Kirguís (territori d'Àsia Central posteriorment anexionado a l'Unió Soviètica), i Karadzic i Radloff varen proporcionar models dels treballs de Milman Parry.

Milman Parry i Albert Lord

Vore també l'apartat "Teoria oral" de l'artícul "Qüestió homérica".

Temps despuix Milman Parry (1902-1935), cursant estudis de Filologia Clàssica en l'Universitat de Califòrnia en Berkeley, va començar a bregar en lo que es dia en eixe llavors la qüestió homérica. Açò s'emmarcava habitualment en les preguntes «¿Quí era Homero?» i «¿Qué són els poemes homéricos?».[8] La qüestió homérica en realitat consistia en una série d'indagacions relacionades entre sí. La contribució de Milman Parry, una síntesis d'idees basades en els treballs previs d'acadèmics com Marcel Jousse, Matija Murko i Arnold van Gennep, va ser la de reconsiderar els supòsits inicials en que estaven emmarcades les investigacions. Este reordenamiento va tindre conseqüències sobre una àmplia cantitat de bibliografia i de disciplines.[9]


Els treballs de Parry baix la direcció d'Antoine Meillet en la Sorbona ho varen conduir a una visió revolucionària de la «dicció formular», que va definir originalment com «un grup de paraules que són amprades en regularitat baix les mateixes condicions de mètrica per a expressar una determinada idea essencial».[10] En el vers homérico, per eixemple, expressions com eos rhododaktylos ('aurora de dits rosats') o oinops pontos ('mar obscura com el vi') ocupen un cert patró de mètrica que s'ajusta, en forma modular, dins del hexàmetro grec de sis punts, i ajuden al aedo o poeta líric en la composició improvisada. Ademés, les expressions d'este tipo serien objecte de substitucions internes i adaptacions que permeten flexibilitat en resposta a necessitats narratives i gramaticals: podes okus Achilleus ('Aquiles, de peus ràpits') és un equivalent mètric de koruthaiolos Hektor ('Hector, el de caixco vistós'). Parry i Lord varen observar que el mateix fenomen apareixia en llínees aliteradas de l'anglés antic com:

Hrothgar mathelode helm Scildinga ('Hrothgar ha parlat, protector dels Scildings')
Beowulf mathelode bearn Ecgtheowes ('Beowulf ha parlat, fill de Ecgtheow')

i en el junacki deseterac (decasílap heròic) de la poesia oral manifesta dels serbis:

a besjedi od Orasca Tale ('pero parlat del relat de Orashatz')
a besjedi Mujagin Halile ('pero parlat del Halil de Mujo')

Segons senyala Parry, les fòrmules no eren mecanismes individuals i idiosincrático d'un artiste en particular, sino l'herència compartida d'una tradició de cantores. Estes fòrmules eren recordades en facilitat, fent possible per al cantor realisar una composició improvisada. Posteriorment un atre acadèmic va comentar sobre la possibilitat de que el concepte de Parry siga denigrante del geni homérico: «El significat del terme grec rapsodizar, rhapsoidein, 'unir cançons' podria llavors adoptar un sentit negatiu: Homero va unir parts prefabricar».[11]

Vore també

Referències

  1. ↑ Vansina, Jan: "La tradició oral és història" , 1985, Editorial James Currey, ISBN 0-85255-007-3, 9780852550076; en les pàgines 27 i 28, a on Vasina definix la tradició oral com a «mensages verbals que reporten coneiximents del passat al moment present», s'especifica que el mensage deu ser declaracions orals parlades, cantades o expressades en instruments musicals solament. Senyala que la seua «és una definició de treball per a l'us dels historiadors. Sociòlecs, llingüistes o estudiosos de les arts verbals propondre la seua pròpia visió, per eixemple, la sociologia, fa recalcament en el coneiximent comú. En la llingüística, les característiques que distinguixen a la llengua de diàlec comú (els llingüistes), i en les característiques de les arts verbals de forma i contingut que definixen l'art (folcloristas).»
  2. ↑ Ki-Zerbo, Joseph: "Methodology and African Prehistory", 1990, UNESCO International Scientific Committee for the Drafting of a General History of Africa; James Currey Publishers, ISBN 0-85255-091-X, 9780852550915; see Ch. 7; "La tradició oral i la seua metodologia "en les pàgines 54-61; en la pàgina 54: «La tradició oral pot ser definida com un testimoni transmés oralment d'una generació a una atra. Les seues característiques especials són que és verbal i la manera en que es transmet.»
  3. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 «Tradicions i expressions orals, inclós l'idioma com a vehícul del patrimoni cultural immaterial - patrimoni immaterial - Sector de Cultura - UNESCO». www.unesco.org. Consultat el 20 de novembre de 2015.
  5. ↑ Giménez Montiel (2005). Teoria i anàlisis de la cultura, Mèxic: CONACULTA.
  6. ↑ L'història de la teoria de la tradició oral va ser reportada primerament per John Mills Foley; la següent descripció general es basa en Oral-Formulaic Theory and Research: An Introduction and Annotated Bibliography, (NY: Garland Publishing, 1985, 1986, 1989). El material adicional està resumit a partir dels prefacios superposts dels llibres The Theory of Oral Composition: History and Methodology (Indiana University Press, 1988, 1992), Immanent Art: From Structure to Meaning in Traditional Oral Epic (Bloomington: Indiana University Press, 1991), The Singer of Tals in Performance (Bloomington: Indiana University Press, 1995) i Comparative Research on Oral Traditions: A Memorial for Milman Parry (Columbus, Ohio: Slavica Publishers, 1987).
  7. ↑ "Early Scholarship on Oral Traditions" [1] archivat en Wayback Machine.: Radloff, Jousse i Murko Oral Tradition 5:1 (1990) 73-90
  8. ↑ Foley, John Mills. The Theory of Oral Composition. Bloomington: IUP, 1991, capítuls 1 i 2
  9. ↑ Milman Parry. "Studies in the epic technique of oral verse-making. I: Homer and Homeric style". Harvard Studies in Classical Philology, Vol. 41 (1930), p. 118 i ss.
  10. ↑ Adam Parry (ed.). The Making of Homeric Vore's: The Collected Papers of Milman Parry. Clarendon Press, Oxford, 1971, p. 272.
  11. ↑ Walter J. Ong. Orality and literacy: the technologizing of the word. Routledge, London & New York, 1982, 2002; p. 22.

Enllaços externs

En anglés:


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Tradició_oral&oldid=1412935»