Salmòdia
La salmòdia és una tècnica de vora específica per als salms que des de l'antiguetat s'ha practicat en la tradició judeua de la sinagoga i posteriorment els primers cristians varen escomençar a incloure-la en la llitúrgia cristiana. Posteriorment es va aplicar esta fòrmula a uns atres texts bíblics.
Història
La salmòdia, que té el seu orige en l'Iglésia oriental, és rebuda per Occident, despuix els testimonis de l'introducció d'esta forma de cantilació se succeïxen des del I al VIII, partint per Filó el Judeu, Basilio de Cesàrea,[1] Sant Agustí, Casiano, Benito de Nursia, fins a aplegar a Sant Isidoro de Sevilla i Amalario.[2] Segons Sant Agustí, San Ambrosio va propiciar: «... la vora d'himnes i salms a l'estil de l'Iglésia oriental.» és dir antifonal, dos cors canten alternadament els versículs dels salms. Este gènero va tindre gran acolliment en Roma a partir del V, quan el poble sancer intervenia en l'interpretació.
Des dels inicis de l'Iglésia, els primers cristians varen adoptar el salteri judeu com a propi, puix ells mateixos, en ser primerament Judeus converso, prenen com a punt de partida el Temple i la Sinagoga. Ells varen vore la figura de Crist dibuixada en molts salms: com a descendent del Rei David, com el Messies esperat, com l'home que sofrix duent sobre sí els pecats de l'humanitat, com el verdader just inocent perseguit, pero, sobretot, com el Fill amat de Deu. En expressions d'esperança, confien en Deu per tots els dons rebuts, pero també per l'oix i desolació, els salms varen entrar a formar part de l'oració Cristiana. Els 150 salms del salteri han segut considerats pels cristians a través dels sigles com un compendio d'oracions i meditacions que acompanyen la fe del Cristià. D'ahí que es puga entendre per qué les comunitats monásticas, que existixen des del tercer sigle, varen adoptar el salteri com el seu llibre d'oracions”.
Estructura
La salmòdia té una estructuració silàbica, segons la qual a cada sílaba del text correspon un sò de la melodia. L'estructura responsorial del recitat dels salms prové de la seua estructura textual: cada salm s'organisa en versículs, i cada u d'ells està compost de dos hemistiquis (seccions iguals). En la forma habitual de la vora salmódico, el primer hemistiqui de cada versícul és entonat pel solista (o primer cor) a qui respon en el segon hemistiqui el cor (o segon cor).
En els ritos cristians, cada u dels huit modos eclesiàstics té el seu fòrmula especial que es repetix en cada versícul.
Fòrmula salmódica
Una fòrmula salmódica completa consta de:
- Initium o entonament: cada salm sol anar precedit d'una antífona que es canta en el mateix modo que el salm. Despuix de l'antífona s'introduïx el initium, chicotet incís de vàries notes, aïllades o formant neumes, corresponents a dos o tres sílabes del principi del salm que unix l'antífona en la corda recitativa o tenor. L'entonament solament es canta en el primer versícul del salm. En els demés versículs es comença en el tenor. Quan es canten varis salms en una sola antífona, es dona l'entonament al principi de cada u d'ells, sempre que terminen en el Gloria Patri.
- Tenor: és la nota dominant de la cuerdo recitativa. A partir d'esta nota fonamental s'organisen les diverses cadència, variants de to per a indicar accentuació al final de cada hemistiqui o puntuació.
- Cadència: poden ser d'un accent (en la fòrmula melòdica del qual s'adapta l'últim accent principal o secundari) o de dos (en la fòrmula melòdica del qual s'adapten els dos últims accents principals o secundaris). Cada cadència pot dur una o vàries notes preparatòries que es desvien de la tònica.
- Flexa: cadència que apareix en el primer hemistiqui sempre d'un to descendent -llevat quan la tenor està immediatament sobre el semitono, i és de to i mig- i sempre d'un accent. En cantar-la, sempre ha de fer-se una pausa, o considerar l'última nota llarga.
- Mediatio o per mig de: cadència que apareix a la mitat del versícul, pot ser d'un accent o de dos.
- Terminatio o terminació: cadència que apareix al final del versícul, pot ser d'un accent o de dos.
Referències
Notes
- ↑ Lo que és previ a l'atribució d'açò a San Ambrosio de Milà
- ↑ De Valois, 1961.
Bibliografia
- Algazi, L.: «Musique juive» en Historie de la musique. França: La pléiade, 1960.
- Cabrol, Dom: Els Livres de la Liturgie latine. 1930.
- Cabrol, Dom: La messe en Occident. 1932.
- Cabrol i Leclerq: Dictionnaire d'archéologie chrétiene et de Liturgie. 1903.
- De Valois, Jean: Li chant grégorien. París: Presses Universitaires de France, 1961.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Salmodia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.