Nota (sò)

Archiu:C7M.png

Nota (sò)

Archiu:Ut queant.jpg

L'himne a sant Juan Bautista, a partir del com sorgixen les actuals notes musicals.

Les notes musicals s'utilisen en la notació musical per a representar l'altura d'un sò. Varen ser inventades pel monge benedictino Guido de Arezzo.

Nom de les notes i els intervals

Despuix de vàries reformes i modificacions, les notes varen passar a ser estes, que es coneixen actualment:

Archiu:C Major scale (up and down).svg

Escala de do major. Archivo de audio "Les_notes_Musicals.MID" no encontrado

• do
• re
• la meua
• fa
• sol
• la
• si

L'eixemple anterior mostra una escala de do major. Actualment l'escala musical diatònica (sense alteracions ni canvis en la tonalitat) està composta per sèt sons. En el cas de la mencionada escala major de do, les notes són les següents:

• do, re, el meu, fa, sol, la, si (segons el sistema llatí de notació).
• C, D, I, F, G, A, B (segons el sistema anglés de notació musical, també cridat denominació lliteral).
• C, D, I, F, G, A, H (segons el sistema alemà de notació musical. La B equival al si bemol).

Els intervals musicals corresponents a cada una de les sèt notes diatòniques són:

Nota musical	Segona	Tercera	Quarta	Quinta	Sexta	Sèptima
do	re: segona major	la meua: tercera major	fa: quarta justa	sol: quinta justa	la: sexta major	si: sèptima major
re	el meu: segona major	fa: tercera menor	sol: quarta justa	la: quinta justa	si: sexta major	do: sèptima menor
el meu	fa: segona menor	sol: tercera menor	la: quarta justa	si: quinta justa	do: sexta menor	re: sèptima menor
fa	sol: segona major	la: tercera major	si: quarta aumentada	do: quinta justa	re: sexta major	la meua: sèptima major
sol	la: segona major	si: tercera major	do: quarta justa	re: quinta justa	la meua: sexta major	fa: sèptima menor
la	si: segona major	do: tercera menor	re: quarta justa	la meua: quinta justa	fa: sexta menor	sol: sèptima menor
si	do: segona menor	re: tercera menor	la meua: quarta justa	fa: quinta disminuïda	sol: sexta menor	la: sèptima menor

Altura

La convenció de nomenclatura de nota especifica un monosílap o be una lletra, qualsevol alteració i un número d'octava. Qualsevol nota està a una distància d'un número entero de semitonos del la central. (la₄) Esta distància es denota n. Si la nota està per damunt de la₄, llavors n és positiu, i si està per baix de la₄, llavors n és negatiu. En el temperament igual la freqüència de la nota (la) és:

$f=2^{n/12}\times 440\text{Hz}$

Per eixemple, es pot trobar la freqüència de do₅, el primer do per damunt de la₄. Hi ha tres semitonos entre la₄ i do₅ (la₄ → laPlantilla:Música₄ → si₄ → do₅), i la nota està per damunt de la₄, per lo que n = 3. La freqüència de la nota serà:

$f=2^{3/12}\times 440\text{Hz}\approx 523.2\text{Hz}$

Per a trobar la freqüència d'una nota que està per baix de la₄, el valor de n és negatiu. Per eixemple, el fa per baix de la₄ és fa₄. Hi ha quatre semitonos (la₄ → laPlantilla:Música₄ → sol₄ → solPlantilla:Música₄ → fa₄), i la nota està per baix de la₄, per lo que n = -4. La freqüència de la nota serà:

$f=2^{-4/12}\times 440\text{Hz}\approx 349.2\text{Hz}$

Finalment pot observar-se a partir d'esta fòrmula que les octaves automàticament produïxen potències de dos voltes la freqüència original, ya que n és un múltiple de 12 (12 k, a on k és el número d'octaves cap a dalt o cap a avall), i per lo que la fòrmula es reduïx a:

$f=2^{12k/12}\times 440\text{Hz}=2^k\times 440\text{Hz}$

produint un factor de 2. De fet, est és el mig pel que s'obté esta fòrmula, combinat en la noció d'intervals igualment espayats.

La distància d'un semitono en el temperament igual es dividix en 100 cents. Aixina 1200 cents equivalen a una octava, una relació de freqüències de 2:1. Açò implica que un cent és precisament igual a la raïl 1200.ª de 2, que és aproximadament 1,000578.

Per a l'us en l'estàndart MIDI (Musical Instrument Digital Interface), una assignació de freqüències es definix com:

$p=69+12\times {\log }_2\frac{f}{440\text{Hz}}$

A on p és el número de nota MIDI. I en sentit contrari, per a obtindre la freqüència a partir d'una nota MIDI p, la fòrmula es definix com:

$f=2^{(p-69)/12}\times 440\text{Hz}$

Per a les notes en temperament igual del la440, esta fòrmula proporciona el número de nota MIDI estàndart (p). Qualsevol atra freqüència ompli l'espai entre els número entero de manera uniforme. Açò permet que els instruments MIDI siguen afinados en gran precisió en qualsevol escala microtonal, incloses les afinaciones tradicionals no-occidentals.

Enarmonía

Ademés dels sòs representats per estos sèt monosílaps o notes, existixen atres cinc sons que s'obtenen pujant o baixant un o més semitonos. Per a pujar o baixar els sons s'usen alteracions com el bemol, el sostingut, el doble bemol, el doble sostingut i el becuadro. El bemol (Plantilla:Música) baixa un semitono la nota a la que acompanya, mentres que el sostingut (Plantilla:Música) la puja un semitono. Per a nominar-los, s'usen les sèt notes acompanyades o no, segons corresponga, del nom de l'alteració. D'esta forma, cada u dels dotze sons posseïx tres nomenclatures, llevat en els casos com a do, rePlantilla:Música i siPlantilla:Música, que són el mateix sò, de la mateixa manera que fa, solPlantilla:Música i la meuaPlantilla:Música. A este fenomen se li denomina enarmonía. En l'actual sistema de afinación (el temperament igual), no hi ha diferència entre les notes enarmòniques: per eixemple, do sostingut sona exactament igual que re bemol. En els variats sistemes de afinación antics entre abdós notes hi havia una diferència audible que es denomina la menge.

Vore també

• música
• Figura musical
• Escala musical
• Grau musical
• Història de la notació musical
• To (interval musical)
• Semitono
• Octava
• Afinación
• Entonament
• Guido de Arezzo
• Hucbaldo

Referències

• De Vaig Candar, Roland: Nou diccionari de la música vol. I i II. Grasindo, 2002.
• De Pedro, Dionisio: Teoria completa de la música. Real musical, 1990.
• Grabner, Hermann: Teoria general de la música. Akal, 2001.
• Michels, Ulrich: Atles de música. Aliança, 2009 [1985].
• Pérez Gutiérrez, Mariano: Diccionari de la música i els músics vol. 1 2 i 3. Akal, 1985.
• Randel, Don Michael: The Harvard Dictionary of Music. Harvard University Press, 2003.
• Zamacois, Joaquín: Teoria de la música. Idea, 2002 [1949].