Anar al contingut

Orde de Sant Benito

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Orde de Sant Benito
Per a l'orde religiosa anglicana vore Orde de Sant Benito (Iglésia anglicana).


La Orde de Sant Benito (en latín: Ordo Sancti Benedicti; OSB)[1] és una orde religiosa, pertanyent a l'Iglésia catòlica, dedicada a la contemplació, fundada per Benito de Nursia, dictada per est a principis de el VI per a l'abadia de Montecassino.[2]

Gràcies a l'expansió del monacato benedictino i les seues diferents reformes a través del temps, es pot dir que Benito de Nursia va contribuir decididament a la evangelisació cristiana d'Europa. Raó per la qual, l'Iglésia catòlica ho ha declarat patró d'Europa.[3] Entre les principals reformes de l'anomenada Orde de Sant Benito es troben les de la branca de Cluny i la de Císter.

Despuix de la Reforma protestant, el monacato va ser abolit en les iglésies sorgides d'ella, no obstant, un nou moviment de tornada a les fonts ha permés que es recupere l'herència benedictina en elles. Aixina, a partir de el XIX es va restablir l'Orde benedictina en l'Iglésia anglicana i més vesprada en atres iglésies tradicionals de la Reforma.[4]

Els monasteris benedictinos són autònoms, cada u té el seu propi abad, i es reagrupen en diverses branques o congregació. No obstant, encara que sense perdre la seua autonomia, existix des de 1893 una Confederació Benedictina, la funció de la qual és mantindre la comunió entre els diversos monasteris autònoms, federacions i instituts religiosos que seguixen la Regla de Sant Benito.[5] Actualment són 20 les congregació que conformen l'Orde de Sant Benito, incloent en ella als olivetanos, camaldulenses, vallumbrosinos, i silvestrinos.

Història

[editar | editar còdic]
Sant Benito de Nursia (c. 480-543), d'un detall de la fresca de Fra Angélico, Basílica de Sant Marque, Florencia (c. 1400-1455).

Orige

[editar | editar còdic]
Hàbit dels monges benedictinos.

L'orige de l'Orde benedictina es troba en les fundacions fetes per Benito de Nursia en la localitat de Subiaco. Allí varen sorgir els primers dotze monasteris pròpiament benedictinos, dirigits cada u per un propi abad, el qual tenia al seu càrrec la seua pròpia iglésia per a la recitació de l'ofici llitúrgic en comunitat. Al cap dels dotze cenobios es trobava Benito, qui ademés s'encarregava de la formació dels futurs monges. Més tart, es varen fundar els monasteris de Montecasino i de Terracina, abdós autònoms dels sorgits en Subiaco. En morir Benito, en 547, deixa 14 monasteris masculins i un de femení en Piumarola, a on se supon residia la seua germana Escolàstica.[6]

Reformes

[editar | editar còdic]
Abadia de Cluny, França.
El monasteri benedictino de Sant Cugat del Vallés.
Fundació de l'Abadia de Tegernsee.


Durant el transcurs de la seua història, l'Orde de Sant Benito ha sofrit numeroses reformes, per l'eventual decadència de la disciplina en l'interior dels monasteris. La primera reforma important va ser la feta per Odón de Cluny en el X; esta reforma, cridada cluniacense, nom provinent de Cluny, lloc de França a on es va fundar el primer monasteri d'esta reforma, en el que Odón va ser el segon abad, va aplegar a tindre un gran influix, fins al punt que durant gran part de l'Edat Mija pràcticament tots els monasteris benedictinos estaven baix el domini de Cluny.[7]

Els cluniacenses varen adquirir gran poder econòmic i polític, i els abad més importants varen aplegar a formar part de les corts imperials i papals. Varis pontífexos romans varen ser benedictinos provinents dels monasteris cluniacenses: Alejandro II, 1061-73; sant Gregorio VII, 1073-85; beato Víctor III, 1086-87; beato Urbà II, 1088-99; Pascual II, 1099-1118; Gelasio II, 1118-19; i un llarc etcétera.[8]

Tant poder adquirit va dur a la decadència de la reforma cluniacense, que va trobar una important contraparte en la reforma cisterciense, paraula provinent de Císter (Cîteaux en idioma francés), lloc de França a on es va establir el primer monasteri d'esta reforma. Roberto de Molesmes, Alberico i Esteban Harding varen ser els fundadors de l'Abadia de Císter en 1098. Buscaven apartar-se de l'estil cluniacense, que havia caigut en l'indisciplina i la relaixació de la vida monástica. El principal objectiu dels fundadors de Císter va ser impondre la pràctica estricta de la Regla de Sant Benito i la tornada a la vida contemplativa.

El principal impulsor d'esta reforma va ser Bernardo de Claraval (1090-1153), discípul dels fundadors de Cîteaux, qui havia ingressat allí cap a l'any 1108. Se li va encarregar la fundació de l'Abadia de Claraval (Clairvaux, en francés), de la que va anar abad durant uns 38 anys, fins a la seua mort. Bernardo de Claraval es va convertir en el principal conseller dels papes, i varis dels seus monges varen aplegar igualment a ocupar la Sèu Pontifícia. Bernardo va predicar també la Segona Creuada. En morir havia fundat 68 monasteris de la seua orde.

La reforma cisterciense subsistix fins a hui com a orde benedictina independent, dividida igualment en dos branques: l'Orde del Císter (O. Cist.) i l'Orde Cisterciense de l'Estricta Observança (OCSO), també coneguts com Trapenses. Se'ls crida també «benedictinos blancs», pel color del seu hàbit, en contraposició als demés monges de l'Orde de Sant Benito, a els qui es diu «benedictinos negres».[9]

Durant l'Edat Mija varen sorgir atres reformes importants de l'Orde Benedictina.[10]

  • La de Romualdo (fl. 1027), qui va donar inici a la reforma camaldulense. Esta reforma subsistix fins a hui en dos branques: la primera forma partix de Confederació Benedictina (benedictinos negres); la segona és independent, pero es rig igualment per la Regla de Sant Benito.
  • Una atra reforma important va ser la mampresa per Juan Gualberto (fl. 1073), qui va fundar els Benedictinos de Valle Umbrosa, pel lloc en Itàlia en que es va construir el primer monasteri d'esta reforma. És igualment hui en dia una congregació de la Confederació Benedictina.
  • La reforma de Selvada (1177-1267), fundador dels Benedictinos de Montefano, que subsistix també hui com a congregació associada a la Confederació Benedictina.
  • La reforma de Bernardo Tolomei (1272-1348), que va donar orige als Benedictinos de Mont Oliveto, hui també partix integrant de la Confederació Benedictina.

Organisació

[editar | editar còdic]
l'abadia de Montecasino, a on Benito de Nursia va establir el seu primer monasteri al voltant de l'any 529.
Monasteri de Sant Dumenge de Siges, en la província de Burgos, Espanya.
Abadia benedictina del Valle dels Caiguts.
Monasteri de Montserrat, vist des de la roca de Sant Jaume.

Els monasteris benedictinos estan sempre dirigits per un superior que, depenent de la categoria del monasteri, pot cridar-se prior o abad; est és triat pel restant de la comunitat. El ritme de vida benedictino té com a eix principal l'Ofici Diví, també cridat Llitúrgia de les Hores, que es resa sèt voltes al dia, tal com Sant Benito ho va ordenar. Junt en l'intensa vida d'oració en cada monasteri, es treballa arduamente en diverses activitats manuals, agrícoles, etc., per al sustente i el autoabastiment de la comunitat.

A nivell internacional, la principal organisació de l'Orde és la Confederació Benedictina, un cos establit el 12 de juliol de 1893 pel papa León XIII en el breu Summum semper, el cap del qual és coneguda com a abad primat.[5]

Esta organisació està dividida en congregació o federacions. Els membres de cada congregació poden agregar als seus noms les inicials "OSB". Les principals congregació, en les seues respectives dates d'orige, són: la casinense de Subiaco (1872), anglesa (1336), hongaresa (1514), suïssa (1602), austríaca (1625), bavara (1684), brasilera (1827), la de Solesmes (1837), americà-casinense (1855), beuronense (1873), helvètic-americana (1881), la de Santa Odilia (1884), la de la Anunciación (1920), l'eslava de Sant Adalberto (1945), la olivetana (1319), la camaldulense (980), vallombrosana (1036), silvestrina (1231) i la del Con Sur (1976).[11]

Dins de cada congregació o federació es troben també numerosos monasteris, independents o confederados, i instituts religiosos i grups de oblatos que s'han agregat a través d'estes, a la gran Confederació Benedictina.

Presència

[editar | editar còdic]

Actualment, l'Orde està estesa per tot lo món, en monasteris masculins i femenins. En 2016, segons l'Anuari Pontifici, hi havia en el món 6865 benedictinos, dels quals 3587 (el 52,8 %) havien segut ordenats presbíteros; ademés d'atendre 350 parròquies.[12]

Congregació

[editar | editar còdic]

Evolució de les principals congregació benedictinas.[13]

2015

[editar | editar còdic]
Congr. Sacerdos Fratres Totalis
Americà-Cassinensis 456 259 715
Subiaco-Cassinensis 536 704 1240
Ottiliensis 338 588 926
Solesmes 386 219 605

2010

[editar | editar còdic]
Congr. Sacerdos Fratres Totalis
Americà-Cassinensis 523 269 792
Subiaco-Cassinensis 609 641 1245
Ottiliensis 332 637 969
Solesmes 385 199 584

2005

[editar | editar còdic]
Congr. Sacerdos Fratres Totalis
Americà-Cassinensis 602 298 900
Subiaco -Cassinensis 588 572 1160
Ottiliensis 350 641 991
Solesmes 399 228 627

2000

[editar | editar còdic]
Congreg. Sacerdos Fratres Totalis
Americà-Cassinensis 711 306 1017
Subiaco-Cassinensis 627 528 1155
Ottiliensis 353 670 1023
Solesmes 439 223 662

Monasteris benedictinos en Espanya

[editar | editar còdic]

Membres destacats

[editar | editar còdic]

Alguns membres destacats de l'orde varen ser

Membres científicament destacats

[editar | editar còdic]
  • Pedro Abelardo (1107-1142) Teòlec filòsof, compositor, poeta i monge benedictino francés. Impulsor de l'educació escolar en els camps de la llògica, teologia, ètica, apologètica, música.
  • Alcuino de York  (724-804) Teòlec, escritor, filòsof, matemàtic, gramàtic, pedagogo, poeta i sacerdot i beato benedictino anglés.  Va ser columna de l'etapa carolingia.
  • Constantino l'Africà. (1020-1087) Mèdic, traductor, escritor i monge benedictino tunecino. Va traduir 37 llibres de l'àrap al llatí. Reintrodujo la medicina grega clàssica a Europa.
  • Anselmo de Canterbury (1033-1109) Teòlec, filòsof, arquebisbe, i monge benedictino i doctor de l'Iglésia, rellevant com el pare del escolasticismo i defensor de que les idees eren reals.
  • Guido de Arezzo   (992-1033) Músic i monge benedictino italià. Pare de la notació musical moderna, i adopció del tetragrama i organisació i nomenament de notes musicals. Se li atribuïx l'invenció de la mà guidoniana que ajuda a una ràpida llectura als cantants. Incloent l'hexacordo.  
  • Beda el Venerable (672-735) Monge benedictino, anglés. Conegut com el Pare de l'Iglésia Anglesa. Va fer un nou càlcul de l'edat de la Terra. Va escriure que “la terra era redona com una pilota, en oposició a ser redona com un escut". La Semana Santa, es deu celebrar en la primera lluna de primavera, ya que la tradició només coneix la data a partir de la Pasqua judeua. També discutix la possibilitat de fer-ho en la lluna plena o en el dumenge següent; lo que repercutix en les demés festes que deriven de la Semana Santa.
  • Hildegarda de Bingen (1098-1179) Naturaliste, escritora, compositora musical, filòsofa, mística, mèdica, poeta teòloga, monja, doctora de l'iglésia i santa benedictino alemana. Unes 78 obres musicals són de la seua autoria. Una obra de medicina de 9 toms sobre les propietats curativas de les plantes. Uns atres sobre l'orige de les malalties i el seu tractament. També l'alfabet de Hildegarda com la creació de la seua Lingua ignota, que és la primera llengua artificial de l'història, per lo que va ser patrona dels esperantistas.
  • Benedetto Castelli (1577-1643) Físic i matemàtic i sacerdot benedictino. Va aportar la mida del aigua corrent.
  • Benito Jerónimo Feijoo (1676-1764) Polígrafo, feministe i monge benedictino espanyol. Publica Defensa de les dònes en 1726, a on defén l'igualtat intelectual i dignitat i dret en saber científic i cultural.
  • Abón de Fleury (945-1004) Matemàtic, escritor, filòsof, monge benedictino i sant francés. Va aportar a la gramàtica, astronomia, filosofia i matemàtiques.
  • Ugolino de Forli (1380-1457) Músic, compositor, mestre i monge benedictino, Escriu el tractat musical de cinc llibres titulat Declaratio musicae disciplinae. Va inventar el pentagrama.
  • Andew Gordon (1712-1751) Filòsof, teòlec, inventor i monge benedictino escocés. Va fabricar el primer motor elèctric (1740). També el molí elèctric i les campanillas elèctriques.
  • Hucbaldo (840-930) Músic, compositor i monge benedictino francés. En els seus llibres s'observen dos llínees que marcaven una distància d'una quinta. Per a fer-ho més clar, els dona distints colors: roig i groc. Va propondre traçar llínees per a aclarir l'escritura musical.
  • Jean Mabillon (1632-1707) Historiador, teòlec i abad benedictino francés. Pare de la diplomàtica (ciència històrica que estudia documents diplomàtics) i paleografia. (Estudis per a dessifrar i estudiar les escritures antigues). 8 obres li són conegudes de la seua autoria.
  • Eilmer de Malmesbury (980-1146?) Inventor i monge benedictino. Va crear un planejador per a intentar volar, conseguint-ho per 200 metros. Conegut com el Monge Volador.
  • Rave Mauro (776-856) Teòlec, filòsof, escritor, sacerdot benedictino i sant alemà. Va escriure jocs de paraules en vers i prosa en forma d'estreles, creus. A això se li va cridar Caligramas, en el que la tipografia, caligrafia o el text manuscrit es configura per a crear una espècie d'image o poesia visual. Va fundar vàries escoles. Va escriure molts llibres.
  • Pablo el Diácono (710-799) Historiador, músic i monge benedictino. Va escriure Història dels lombardos, dels bisbes de Metz, hagiografia, l'Himne a sant Juan Bautista, pres com a base per a la notació musical.
  • Teófilo Presbítero. (1070-1125) Escritor i monge benedictino alemà. Va aportar historiografia de l'art en 3 llibres.
  • Hermann von Reichenau (1013-1054) Músic, abad benedictino i sant alemà. Va estudiar i va difondre l'us dels astrolabios i la seua aplicació en l'astronomia (gnómonica) i rellonges de sol.
  • Walafrido Strabo. (808-849) Teòlec, filòsof, poeta, botànic i monge benedictino alemà. Escriu tractats de botànica, que testimonia el seu amor cap a les plantes, aixina com el seu poema Hortulus, en que descriu les flors i plantes del jardí conventual, moltes d'elles medicinals.

Signes

[editar | editar còdic]

Regla de Sant Benito

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Regla de Sant Benito.
Manuscrit de la Regla de Sant Benito(còdex Hatton)

Benito de Nursia va escriure una regla de vida a principis de el VI destinada als monges dels monasteris fundats per ell, no obstant sembla ser que les cenobios de Subiaco no varen estar d'acort en dites lleis per lo que varen conspirar contra el fundador. Benito es va traslladar llavors a Montecassino, a on va poder donar començ a un nou monasteri dispost a seguir la seua regla.[14]

El document es compon de 73 capítuls. El principal mandat és el ora et labora, en una incisiva organisació horària. Sense oblidar-se de l'importància del descans. Aixina que de les 24 hores del dia, Benito regula que huit deuen dedicar-se al treball manual, huit a l'oració, especialment a l'oració de l'ofici diví, i huit al descans dels monges.[15] En la mida que es va ser expandint el monacato benedictino, la Regla de sant Benito es va ser imponent sobre les demés regles monásticas existents. Gràcies a la reforma de Benito de Aniane, en l'imperi carolingio, no es va permetre una atra regla de vida monástica que esta.[16]

Medalla de Sant Benito

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Medalla de Sant Benito.
Medalla Sant Benito

És una medalla cristiana que conté símbols i texts relacionats en la vida de Benito de Nursia, utilisats pels cristians catòlics, anglicans, luteranos, metodistas i ortodoxos occidentals, que pertanyen a la tradició benedictina, especialment utilisada pels oblatos de l'Orde de Sant Benito.


Es desconeix exactament l'orige de la medalla, encara que se sap en certea que la seua aparició en tradició benedictina és tardana. La part frontal del crucifix es remonta a el XI i es diu que el papa León IX l'havia utilisat; mentres que l'el revers, que du la fòrmula Vade retro Satana resale a el XV. El seu us es va estendre a tota la cristiandat especialment durant el pontificat de Benedicto XIV.

Hàbit

[editar | editar còdic]

En l'Edat Mija els monges benedictinos duyen camisa de llana i escapulario. L'hàbit o vestidura superior és negre, per lo que el poble els va cridar els monges negres, en oposició als cistercienses, que duen corfoll blanc i escapulario negre, denominats els monges blancs.

Aixina també existixen monges que usen l'hàbit blanc no per contraposició sino per inspiració, tal és el cas dels monges benedictinos olivetanos. Segons conta la tradició la Santíssima Verge li va oferir l'hàbit blanc i la regla de Sant Benito al seu fundador Bernardo Tolomei. Hi ha també atres congregació que conjuguen l'hàbit blanc en el escapulario negre.

Les 5 promeses fetes a sant Benito

[editar | editar còdic]

Sant Benito va rebre este mensage de Deu segons una antiga tradició:

1. Esta orde continuarà existint fins al fi dels temps.

2. L'Orde de Sant Benito, en la batalla final, oferirà grans servicis a la Santa Mare Iglésia, confirmarà a molts en la fe i donarà molts confesores i màrtirs a l'Iglésia.

3. Ningú morirà en l'Orde, la salvació de la qual no siga assegurada i completament realisada segons el. Si el monge escomença a viure una mala vida i no es corrig, caurà en desgràcia, serà expulsat de l'Orde o la deixarà per la seua pròpia voluntat. Aquells que vixquen en l'Orde tindran assegurada la seua salvació.

4. Qualsevol que perseguixca l'Orde de Sant Benito i no s'arrepenedixca, vorà els seus dies acurtats i sofrirà una mort horrible.

5. Tots els que amen l'Orde de Sant Benito tindran una mort feliç.

Llegat

[editar | editar còdic]

Seguint l'eixemple i l'inspiració de Benito de Nursia, diversos fundadors d'órdens religioses han basat la normativa dels seus monasteris en la Regla deixada per ell, el principi fonamental de la qual és Ora et labora, és dir, Oració i Treball. Este llegat no s'agota en el monacato benedictino de l'Iglésia catòlica, sino que també ha inspirat moviments monásticos en les Iglésies reformades i en els monasteris ortodoxos occidentals. Inclús, a l'intern de l'Iglésia catòlica, ademés de les congregació de la confederació, són numerosos els instituts religiosos (órdens i congregació) masculins i femenins, que beuen de la llegislació i espiritualitat benedictina.[17]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ AP, 2015, p. 1414.
  2. ↑ Mecolaeta, 1733, passim.
  3. ↑ «[1]». Consultat el 4 d'agost de 2017.
  4. ↑ Day, 2001, veu: Order of Saint Benedict.
  5. ↑ 5,0 5,1 Schwaiger, 1998, p. 86.
  6. ↑ Zaramella, 1974, col. 1284.
  7. ↑ «Audiència general». La Santa Sèu. Consultat el 4 d'agost de 2017.
  8. ↑ Schwaiger, 1998, pp. 77-78.
  9. ↑ Schwaiger, 1998, p. 79.
  10. ↑ Schwaiger, 1998, pp. 79-80.
  11. ↑ AP, 2015, pp. 1414-1419.
  12. ↑ «Order of Saint Benedict (Institute of Consecrated Life) [Catholic-Hierarchy]». www.catholic-hierarchy.org. Consultat el 14 de març de 2017.
  13. ↑ Catalogus Monasteriorum O.S.B. Monachorum.- 2000-2015.
  14. ↑ Schwaiger, 1998, p. 69.
  15. ↑ Tagliafico, 2009, pp. 53-54.
  16. ↑ Álvarez Gómez, 1987, pp. 474-484.
  17. ↑ Masoliver, 1994, pp. 165-197.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Álvarez Gómez (1987). Història de la Vida Religiosa, Madrit: Publicacions Claretianas. ISBN 84-86425-25-5.
  • AP (2015). Annuario Pontifici, Città del Vaticà: Libreria Editrice Vaticana. ISBN 978-88-209-8522-6.
  • (2001) A dictionary of Religious Orders (en anglés), London-New York: Burns & Oates. ISBN 0-860-12314-6.
  • de Paolis, Velasio (2010). La vita consacrata nella Chiesa, Venezia: Marciarum Press. ISBN 978-88-6512-020-0.
  • Masoliver, Alejandro (1994). Història del monacato cristià, Madrit: Trobades. ISBN 84-7490-326-2.
  • Mecolaeta, Diego (1733). Vida i milacres del gloriós patriarca dels monges Sant Benito, Madrit: Casa de Joseph González.
  • Schwaiger, Georg (1998). La vida religiosa de la A a la Z, Madrit: Sant Pablo. ISBN 84-285-2033-X.
  • (2009) Història de la Vida Consagrada, Llima: Paulinas. ISBN 978-9972-05-095-4.
  • (1974) «Benedittini», Dizionario degli Istituti vaig donar Perfezzione (en italià), Roma: Edizione Paoline.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Orde_de_Sant_Benito&oldid=1317739»