Sant Lorenzo de l'Escorial
Sant Lorenzo de l'Escorial és un municipi i localitat d'Espanya, en la Comunitat de Madrit. Es troba en el noroest de la Comunitat, en l'alvertent suroriental de la serra de Guadarrama, al peu del mont Abantos i Les Machotas, a 47 km de Madrit. És cap del partit judicial homònim. Rep popularment el nom de l'Escorial de Dalt, per a diferenciar-ho del veí poble de L'Escorial, que, per la seua banda, és designat com L'Escorial d'Avall.
La localitat va ser fundada en temps de Carlos III, en el XVIII, i es va constituir com a municipi en el XIX, quan va tindre el seu primer alcalde. Va sorgir com una escissió de L'Escorial, a on Felipe II va construir a finals de el XVI el Monasteri de l'Escorial i per mig de l'anexió de les finques confrontants, el Real Lloc del mateix nom. En la part segregada es trobaven els principals edificis i parages d'este Real Lloc, inclós el Monasteri, que en l'actualitat es troba, per tant, en el terme de Sant Lorenzo de l'Escorial. D'ahí que el citat monument reba també el nom de «Monasteri de Sant Lorenzo de l'Escorial».
El Monasteri i el Real Lloc varen ser declarats Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco el dia 2 de novembre de 1984, en la denominació de «L'Escorial, Monasteri i Lloc». Al voltant d'este edifici, un dels principals monuments renaixentistes espanyols, s'ha articulat una potent indústria turística i hostelera, que ha convertit a Sant Lorenzo de l'Escorial en un dels principals destins de la comunitat autònoma. Dins del seu terme municipal es troba també el Valle de Cuelgamuros.
Des del 21 de juny de 2006, el seu terme es troba protegit com be d'interés cultural, en la categoria de territori històric o lloc històric, figura en la que també s'inclouen els municipis veïns de L'Escorial, Santa María de la Alameda i Zarzalejo.
Geografia
[editar | editar còdic]Sant Lorenzo de l'Escorial es troba en les ales meridionals del Mont Abantos (1753 m), montanya que ha condicionat històricament el seu traçat urbanístic. El seu caseriu va ser creixent de manera anàrquica al voltant del Real Monasteri, estenent-se montanya dalt. En el XVIII, l'arquitecte Juan de Villanueva va ordenar el seu caixco històric i va proyectar diferents places i carrers, que devien salvar el fort desnivell existent entre la Llonja del Real Monasteri i les empinades costeres d'Abantos. D'esta época daten el carrer de Floridablanca, una de les més importants del poble, i el tancament complet de la Llonja en la construcció de les Cases d'Infants. En els sigles XX i XXI, la localitat ha experimentat una forta expansió urbanística, especialment cap a l'alvertent suroriental d'Abantos.
| Noroest: Peguerinos (Àvila) | Nort: Guadarrama | Noreste: Guadarrama |
| Oest: Santa María de la Alameda | Archiu:Rosa de los vientos.svg | Est: Collado Villalba i Galapagar |
| Suroest: Zarzalejo | Sur: L'Escorial | Surest: L'Escorial |
Relleu i hidrografia
[editar | editar còdic]L'altitut mija del municipi és de 1032 m s. n. m. La major part del caixco urbà se situa per damunt dels 1000 m d'altura, inclós el Monasteri de l'Escorial, l'ubicació del qual supera en 28 m esta cota. La màxima altitut es troba en el cim d'Abantos, en 1753 m.
La seua superfície total és de 56,40 km²,[1] que es distribuïxen per terrenys montanyosos. Cap al sur, el terme sanlorentino discorre pel cridat Circ de l'Escorial, vall flanquejada per les ales meridionals d'Abantos i les septentrionals de Les Machotas. Cap al nort, recorre l'alvertent suroriental de Abantos fins al parage de Cuelgamuros, a on es troba el Valle dels Caiguts, prop de la linde en el municipi de Guadarrama. Cap al suroest, el municipi descendix fins a L'Escorial, a través dels parcs i jardins de la Casita del Príncip —sítia en esta última localitat—.
Sant Lorenzo de l'Escorial pertany a la conca del riu Guadarrama. Les rieres que naixen en el mont Abantos van a parar al Aulencia —el principal afluent del Guadarrama—, que naix en Les Machotas i travessa el veí poble de L'Escorial. Alguns de les rieres sanlorentinos són continguts en menuts embassaments, situats dins del seu terme.
Clima
[editar | editar còdic]D'acort en la classificació climàtica de Köppen[2] i les senyes de la taula a continuació, Sant Lorenzo de l'Escorial té un clima de tipo Csa (templat en estiu sec i calorós).[3] El règim pluviométrico presenta uns nivells de precipitacions anuals entorn als 855,5 mm. La distribució anual de les precipitacions s'assembla a la del clima mediterràneu, si ben el màxim de precipitació no es correspon en Sant Lorenzo en l'autumne i primavera sino en l'hivern. En estiu les precipitacions són escasses, situant-se entorn als 50 mm.
Les temperatures tenen un règim semblat al de les zones de piedemonte. La temperatura mija anual és relativament inferior als 13 °C. Les màximes apareixen en juliol i agost (24,3 °C i 23, 8 °C respectivament), mentres que les mínimes es manifesten en els mesos decembre i giner (5,1 °C i 4,9 °C respectivament). Estes senyes reflectixen una amplitut tèrmica pròxima als 19,9.º prou elevada respecte a les temperatures miges anuals de la zona, lo que reflectix una important continentalidad en el clima, encara que atemperat per la rodalia de la serra respecte a localitats situades a l'est del riu Guadarrama.
Les temperatures miges de les màximes mensuals es registren entre juliol i agost i se situen entre els 32.8 i 32.4 °C, establint-se les màximes absolutes mensuals en els 38,5.º. Per lo que es referix a les temperatures miges mínimes mensuals els registres més baixos s'arrepleguen en giner (-0.1 °C) i decembre (0.2 °C), registrant-se mínimes absolutes de -5. °C en giner i -4.6 °C en decembre.
Estes característiques reflectixen una de les pautes dels climes de tipo mediterràneu: el periodo de sequia estival. Des de la segona quinzena del més de juny fins a primers de setembre existix un dèficit hídric prou significatiu, en un volum de precipitacions que a penes supera els 50 mm en este periodo i unes temperatures miges pràcticament sempre per damunt dels 20 °C.
Vegetació
[editar | editar còdic]
Per les distintes cotes sobre les que s'assenta el municipi, cal diferenciar varis tipos de vegetació. En el pis inferior, a uns 900 m d'altura, destaquen les fresnedas adehesadas de Fraxinus angustifolia; i, en el bosc de la Herrería, els melojares de Quercus pyrenaica, els castanyers (Castanea sativa) i els arces de Montpeller (Acer monspessulanum).
En les cotes més altes (1000–1200 m), com a conseqüència d'un menor freatismo i una exposició de solà, apareixen pinades de Pinus pinaster i Pinus pinea, aixina com encinares (Quercus ilex), esguitats de ginebreres (Juniperus oxycedrus) i jarales de Cistus ladanifer. Entre els 1200 i 1700 m, es troben pinades de pi selvat (Pinus sylvestris) i pi laricio (Pinus nigra), ademés d'ecosistemes de roquedo, en els blocs granítics dels cims d'Abantos.
Sant Lorenzo de l'Escorial també alberga algunes espècies vegetals alóctonas en els seus monts, com hages (Fagus sylvatica), pinsapos (Abies pinsapo), cedres (Cedrus sp.), làrixs (Larix sp.), ciprers de Lawson (Chamaecyparis lawsoniana) o arces (Acer pseudoplatanus). Estes poblacions d'arbres varen ser plantades per estudiants de l'Escola de Montes, a principis de el XX. El municipi també reunix arbres històrics, cas de les sequoias (Sequoiadendron giganteum), plantades en el XVIII en els parcs i jardins de la Casita del Príncip.
Bona part del seu terme municipal està inclosa dins del Parage Pintoresc de la Pinada de Abantos i Zona de la Herrería, espai natural protegit constituït en 1961, que Sant Lorenzo de l'Escorial compartix en Santa María de la Alameda. En el terme de Sant Lorenzo, es troba el Centre d'Educació Ambiental Arboreto Luis Ceballos, que alberga una colecció de més de 200 espècies d'arbres i arbustos autòctons de la península ibèrica i de les illes Balears.
Transport i comunicacions
[editar | editar còdic]La M-600 comunica Sant Lorenzo de l'Escorial en Guadarrama i en l'autopista A-6 (Madrit-La Corunya). Una atra via d'importància és la M-505, que ho unix en L'Escorial, Galapagar i Les Roces de Madrit i, des d'ací, en Madrit, per mig de la citada autopista. El poble dista aproximadament 47 km de la capital. La M-505 també aplega fins al llímit en la província d'Àvila, a través del Port de la Creu Verda (1251 m), que el municipi compartix en Santa María de la Alameda.
- Transport públic
Sant Lorenzo de l'Escorial conta en 14 llínees d'autobús, quatre són urbanes i dèu interurbanes. De les interurbanes, tres d'elles en capçalera en el Bescanviador de Moncloa. Totes les llínees són operades per l'empresa ALSA.
- Llínees urbanes
- Llínees interurbanes
- Ferrocarril
A pocs quilómetros, en el municipi de L'Escorial, es pot accedir a l'estació de tren a la que presta servici la:
Ademés, des d'esta estació es poden agarrar trens de Mija Distància en destins com Burgos, Àvila, Valladolit, Irún, Sant Sebastià, Salamanca, Palència, etc.
Història
[editar | editar còdic]L'història de Sant Lorenzo de l'Escorial es vincula en la construcció del monasteri homònim i la vila de L'Escorial, de la que va sorgir com a segregació. Les primeres referències històriques d'este edifici daten de l'any 1558, quan Felipe II va designar una comissió per a que buscara un lloc idòneu per al seu emplaçament, integrada per arquitectes, meges i canteros, entre atres gremis.[4]
El chicotet llogaret de L'Escorial reunia les condicions físiques adequades per a portar a terme tal empresa.[5] La seua abundància de boscs, pedreres i vedats de caça, la calitat de les seues aigües i la seua situació en el centre geogràfic de la península ibèrica, als peus del mont Abantos, varen ser factors determinants per a la seua elecció definitiva, que va tindre lloc en 1561.
La primera pedra del monasteri es va posar el 23 d'abril de 1563. Un any abans, Felipe II va escomençar a adquirir les terres confrontants al solar a on s'anava a edificar el monasteri, en l'intenció de crear un territori de realengo, denominat Real Lloc de l'Escorial, per a usos recreatius, cinegéticos i agropecuarios. Entre elles es trobaven les finques de la Dehesa de les Ferrerías de Fuentelámparas (hui cridada de la Herrería), situada en l'actual terme de Sant Lorenzo de l'Escorial, i de La Granjilla de la Fresneda, en el veí poble de L'Escorial.
Les obres varen durar vintiun anys, a lo llarc dels quals l'entorn urbanístic i social de L'Escorial va ser transformant-se. El chicotet llogaret escurialense es va convertir en vila en l'any 1565.[6] Va ser dotada d'alcalde major, que eixercia les seues funcions estrictament sobre el núcleu urbà. No aixina sobre els vedats de caça, administrats directament per la Corona, ni sobre les terres dedicades a usos agropecuarios, gestionats pel Prior del Monasteri. En l'orde eclesiàstic, el lloc va ser desvinculat del poderós Arzobispado de Toledo per a dependre directament del Prior, per mig de dos bulas papals datades en 1585 i 1586.
Esta estructura administrativa es va mantindre fins a ben entrat el XVIII, quan el monarca Carlos III va impondre un nou marc territorial i administratiu. L'edificació de cases, que estava expressament prohibida en els aledaño del monasteri, va anar l'orige d'una disputa, que va enfrontar a les autoritats municipals, que promovien modificar la norma, i a les monacales, que pretenien mantindre-la. L'assunt era especialment delicat en aquells temps, donades les freqüents visites de la família real al Lloc, que varen provocar un increment de la demanda de sol, principalment per part dels funcionaris públics, al servici de la Casa Real.
La resolució del conflicte va aplegar de mans del propi monarca, que el 3 de maig de 1767 va autorisar la construcció de vivendes junt a la Llonja del Monasteri, en lo que constituïx el núcleu fundacional de Sant Lorenzo de l'Escorial i l'inici d'un procés que culminarà en l'emancipació d'este poble sobre L'Escorial. El desenroll d'este nou caseriu va ser molt veloç, fins al punt de contabilisar-se més de mil veïns als pocs anys de la decisió adoptada per Carlos III.
El nou poble sorgit als peus del monasteri no va alcançar una entitat jurídica pròpia fins a prou despuix. L'estructura administrativa dissenyada per Felipe II va ser desdibuixant-se, primer en el nomenament d'un governador del Real Lloc per part de Carlos III –en decadència dels poders de l'alcalde major de L'Escorial i del prior– i, posteriorment, en la privatisació de terres que va tindre lloc en la desamortisació de 1820.
Esta va resultar clau per a la configuració de l'actual municipi de Sant Lorenzo de l'Escorial, ya que varen passar a mans privades pràcticament totes les finques del Real Lloc, llevat La Herrería i les terres que rodejaven al Monasteri i a les Casitas del Príncip i del Infant.
El 26 de setembre de 1836, Sant Lorenzo de l'Escorial va nàixer com a municipi independent. En esta data va tindre al seu primer alcalde i, en 1887, va passar a ser cap del partit judicial del mateix nom, en el que es varen integrar inicialment 22 pobles. Fins a la reforma de la nomenclatura municipal de 1916 el municipi es dia simplement Sant Lorenzo. En dita data el seu nom va ser modificat pel de Sant Lorenzo de l'Escorial.[7]
Durant la Guerra Civil (1936-1939), el poble es va mantindre en territori lleal al Govern de la República i el seu nom es va canviar pel de «L'Escorial de la Serra».[8]
Actualment, el partit judicial de Sant Lorenzo de l'Escorial està conformat per dotze localitats: Colmenar de la Riera, Colmenarejo, L'Escorial, Fresnedillas de l'Oliva, Navalagamella, Robledo de Chavela, Santa María de la Alameda, Valdemaqueda, Valdemorillo, Villanueva del Pardillo i Zarzalejo, ademés del propi Sant Lorenzo de l'Escorial.
Demografia
[editar | editar còdic]El municipi de Sant Lorenzo de l'Escorial, que té una superfície de 56,40 km²,[1] conta en una població de Plantilla:Població habitants, segons senyes de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), relatius a Plantilla:Població. Té una densitat de població de Plantilla:Densitat de població hab./km², similar a la d'atres municipis de la zona (cas de L'Escorial, en 216,18 hab./km²), pero molt inferior a la mija regional (781,82 hab./km²). En relació en el promig espanyol, situat en el 2011 en 91,4 hab./km², la localitat supera àmpliament la senya nacional.
En referència a 2020, el 52 % dels sanlorentinos són dònes i el 48 % restant hòmens. Els estrangers empadronats suponen el 10,07 %. L'edat mija és de 37,8 anys. El creiximent relatiu de la població és d'un 4,2 % anual.
La població flotant de Sant Lorenzo de l'Escorial és molt alta. Es tracta d'un important núcleu residencial, a on han proliferat les segones vivendes, d'us preferent durant les fins de semana i els periodos vacacionals. Ademés, el municipi rep diàriament un elevat número de turistes, atrets pel seu patrimoni històric-artístic i natural.
Economia
[editar | editar còdic]El turisme, l'hostaleria i el comerç constituïxen les principals activitats econòmiques de Sant Lorenzo de l'Escorial. El municipi és un dels destins turístics més importants de la Comunitat de Madrit. Els seus visitants realisen preferentment un turisme de trànsit, en Madrit com a punt de partida. Les pernoctaciones de turistes ocupen un lloc irrellevant, de la mateixa manera que ocorre en atres ciutats monumentals de la regió, com Alcalà d'Henares, Aranjuez o Chinchón.
En els últims anys, la localitat està intentat consolidar un turisme de pernoctación, vinculat a certàmens, convencions i cursos d'índole cultural i educativa. És el cas dels Cursos d'estiu de l'Universitat Complutense, que se celebren en les instalacions de Real Centre Universitari Escorial-María Cristina, creades per a promocionar a Sant Lorenzo de l'Escorial com a ciutat de congressos. El municipi posseïx 10 establiments hotelers, en un total de 611 places (any 2006).
Dins del seu terme municipal es troben dos dels monuments més visitats entre els gestionats per Patrimoni Nacional. El Monasteri de l'Escorial és el segon conjunt monumental en major número de visites (504 238 turistes en 2004), per darrere del Palau Real de Madrit (720 710 en el mateix any). El Valle dels Caiguts, localisat en els voltants del seu caixco urbà, és el tercer en la llista de Patrimoni Nacional (407 578).
La construcció és una atra activitat econòmica en alça en Sant Lorenzo de l'Escorial. Encara que bona part del seu terme està protegit, com els boscs de la Herrería, la localitat ha experimentat un fort creiximent urbanístic en els últims anys, en la creació de noves urbanisacions en les zones que carixen de figures llegals de protecció. És el cas de l'ala suroriental del mont Abantos, a on han proliferat numerosos barris, especialment despuix de l'incendi del 21 d'agost de 1999, que va calcinar 450 hectàrees de pinades.
Símbols
[editar | editar còdic]l'escut heràldic que representa a la ciutat va ser aprovat per decret el 15 de febrer de 1968 en el següent blasón:
La barbacoa del primer quarter aludix a Sant Lorenzo, mentres que les armes dels atres dos quarters són les pròpies de la Casa d'Àustria i de la de Borbón.[10]
La bandera que representa al municipi va ser aprovada l'1 d'octubre de 1987. La seua descripció textual és la següent:
Administració i política
[editar | editar còdic]Carlota López Esteban (PP) va ser proclamada alcaldesa de Sant Lorenzo de l'Escorial en la sessió celebrada el 17 de juny de 2023 en el saló de plens municipal per majoria absoluta en el respal de Vox.[12]
En les primeres eleccions democràtiques, en 1979, va guanyar el PSOE.
En les eleccions de 1983 va guanyar el PSOE. En un primer moment va governar Isabel Mayoral del CDS en el respal de Coalició Popular, pero una moció de censura de 2 trànsfugues del PSOE i recolzada per AP va donar l'alcaldia als populars.
En les eleccions de 1987 va guanyar el PSOE en majoria simple.
En les eleccions de 1991 va guanyar el PSOE en majoria absoluta.
El PP va tindre majoria absoluta des de l'any 1995 fins al 2015.
En 2015 Veïns per Sant Lorenzo de l'Escorial obté l'Alcaldia gràcies al respal d'investidura en el PSOE, IU, Sí Es Pot i Ciutadans
En 2019 Partit Popular obté l'Alcaldia gràcies al respal en l'investidura de Ciutadans i Vox
En 2023 Partit Popular obté de nou l'Alcaldia gràcies al respal de Vox en l'investidura.
Patrimoni
[editar | editar còdic]El poble posseïx un important patrimoni històric-artístic, urbanístic i cultural, frut de la seua vinculació en la Corona espanyola. A això s'afigen rellevants valors ecològics, geològics i arqueològics.
Part del seu conjunt monumental es troba inscrit en la llista del Patrimoni de la Humanitat de l'Unesco.[14] Ademés, el seu terme ha segut declarat be d'interés cultural, en la categoria de territori històric, en el nom de "Escorial: Monasteri, Lloc i Entorn Natural i Cultural", per part de la Comunitat de Madrit.[15]
Dins d'esta última figura llegal, aprovada per mig de decret 52/2006 (21 de juny), també s'inclouen les localitats de L'Escorial, Zarzalejo i Santa María de la Alameda. Es tracta de l'àmbit que va quedar dins de la cridada Prop de Felipe II, en la que el monarca va delimitar el perímetro del Real Lloc sorgit al voltant del Monasteri.[16]
Patrimoni de la Humanitat
[editar | editar còdic]El 2 de novembre de 1984, coincidint en la celebració de el IV centenari de la colocació de l'última pedra del Monasteri, el Comité del Patrimoni Mundial (World Heritage Committee) de l'Unesco, reunit en Buenos Aires (Argentina), va incloure a «L'Escorial, Monasteri i Lloc», en la llista del Patrimoni de la Humanitat (World Heritage List).
En esta inscripció, es definix un espai territorial de protecció circumscrit principalment al Monasteri de l'Escorial, a la Casita de l'Infant (o de Dalt) i a la Casita del Príncip (o d'Avall), palauet, este últim, que es troba dins del terme de L'Escorial:
- Monasteri de l'Escorial. Este edifici, un dels principals monuments renaixentistes d'Espanya, va ser erigit en l'últim terç de el XVI, sobre l'ala del mont Abantos, a 1028 m d'altitut. Es deu a un proyecte original de Juan Batiste de Toledo, que va ser culminat, despuix de la seua mort, per Juan d'Herrera, qui va impondre un nou estil arquitectònic, batejat en el seu llinage.[17] Ocupa una superfície de 33 327 m² i conta en 16 patis, 88 fonts, 13 oratorios, 15 claustres, 86 escales, 9 torres, 1200 portes, 2673 finestres i 4000 habitacions. La seua frontera principal té una llongitut de 207 metros. Entre les parts més destacades de l'edifici, figuren el Panteón de Reis, la Real Basílica i la Real Biblioteca. Des de el XVI, el Monasteri de l'Escorial ha segut calificat com la octava maravella del món.
- Casitas del Príncip i del Infant. Es tracta de dos palauets neoclàssics de el XVIII. Abdós varen ser construïts per Juan de Villanueva, com a pabellons de recree para Carlos IV, per llavors Príncip d'Astúries, i el seu germà l'Infant Gabriel de Borbón, respectivament.
L'àmbit territorial de protecció arreplegat en la llista del Patrimoni de la Humanitat es troba actualment en tràmit d'ampliació. Les autoritats espanyoles pretenen que l'Unesco estenga la declaració de Patrimoni de la Humanitat a tot l'espai que va estar inclós dins de la Prop de Felipe II.
Be d'interés cultural en la categoria de territori històric (lloc històric)
[editar | editar còdic]Ademés dels monuments senyalats en l'epígraf anterior, el municipi de Sant Lorenzo de l'Escorial reunix atres conjunts històric-artístics, que, com aquells, han segut integrats en la figura llegal del Territori Històric (Lloc Històric) de "L'Escorial: Monasteri, Lloc i Entorn Natural i Cultural", segons decret 52/2006 (BOCM, 21 de juny) de la Comunitat de Madrit.
Ací figuren distints edificis i enclavaments naturals situats dins del seu terme municipal, ademés d'atres ubicats en L'Escorial, Zarzalejo i Santa María de la Alameda. A continuació es destaquen els conjunts monumentals i paisagístics sanlorentinos:
- Cadira de Felipe II,[18] a on, segons la llegenda, s'assentava el monarca per a vore l'alvanç de les obres del Monasteri, encara que es creu que, en realitat, va anar un altar d'ofrenes vetón.[19]
- La Herrería, finca històrica, coneguda antigament com la Dehesa de les Ferrerías de Fuentelámparas, que posseïx un gran interés ecològic. Està poblada per boscs de fresnos i roures.
- El Castañar, finca històrica en importants atractius migambientals.
- Parc de la Casita del Príncip. Els parcs i jardins construïts en l'entorn d'este palauet neoclàssic són compartits pels municipis de L'Escorial i Sant Lorenzo de l'Escorial. No aixina l'edifici, que es troba en la primera localitat.
- Cases d'Oficis. Les dos primeres varen ser construïdes per Juan d'Herrera en el XVI i la tercera, obra de Juan de Villanueva, data de el XVIII. Actualment són sèu d'una menuda iglésia i de diferents instalacions gestionades per l'Ajuntament de Sant Lorenzo de l'Escorial. És el cas de la casa de la cultura, de la biblioteca municipal, de l'oficina de turisme, del Conservatori Professional de Música Pare Soler i del Real Centre Integrat de Música i Ensenyances Plàstiques i Artístiques. Per la seua banda, la Primera Casa d'Oficis és sèu provisional de l'Institut d'Estudis Herrerianos, que acollirà el llegat de l'arquitecte i investigador Luis Cervera Vora.
- Cases d'Infants. Es deuen a Juan de Villanueva, qui les va alçar en el XVIII.
- Real Coliseu de Carlos III, teatre edificat en el XVIII, conegut popularment com La Bombonera.[20]
- Casa de la Compaña. Traçada en el XVI per Francisco de Mora, hui servix de sèu a l'Universitat María Cristina.
- Valle dels Caiguts. Per extensió, queda inclós dins del Territori Històric de el "L'Escorial: Monasteri, Lloc i Entorn Natural i Cultural" este monument funerari de el XX. Construït a iniciativa de l'últim dictador espanyol Francisco Franco, s'alça sobre el Risc de la Nava, a 1390 m d'altitut, en el parage conegut com Cuelgamuros. Una creu de 150 metros presidix el conjunt monumental, que consta d'una basílica, excavada sobre la pedra, una abadia, i una hostería.
- Monasteri
Situat en el noreste del municipi, i actualment en l'interior d'una finca privada, este poblat va cobrar importància des de el XII. Va pertànyer al Real de Manzanares, del que se segregaria en 1370, i despuix de distints avatars, va ser comprat per Felipe II al duc de Maqueda en l'objecte de dispondre de nous vedats de caça.[21] Als seus veïns, ademés del pagament de les propietats, se'ls va concedir una protecció especial en garantisar el seu trasllat a atres zones. Es varen derribar totes les construccions llevat alguna vivenda principal com la Casa Real, manada construir per Isabel I en 1502 i que solament va sofrir obres de millora que varen finalisar en 1598. Tot el terreny va quedar inclós dins de la Prop i es comunicava en El Campillo a través d'una avinguda d'arbres.
Entre els vestigis existents es troba un arc de mig punt que va poder ser part d'una construcció anterior a la Casa Real, com a porta d'accés a un recint tancat. Junt al mateix estan els restants del molí de paper; els monges del Monasteri contaven en el privilegi d'impressió de nous llibres d'oració i en resposta a eixa demanda es va construir un edifici que oferira instalacions adequades per a la producció del material, estant en funcionament en 1628. A pesar del seu estat de ruïna, en coberta afonada i murs semicaídos, són destacables encara els fumerals circulares de granit.[22]
Actualment el Palau està en abandó, i havent-se derrocat la seua frontera nort[23]
Cultura
[editar | editar còdic]Educació
[editar | editar còdic]En Sant Lorenzo de l'Escorial existixen 5 guarderies (2 públiques i 3 privades), 2 coleges públics d'educació infantil i primària, 1 institut d'educació secundària, un centre públic d'educació d'adults, 2 coleges privats (en i sense concert, un important centre integrat d'ensenyances musicals (Pare Antonio Soler) i 1 centre universitari adscrit a l'Universitat Complutense (Universitat María Cristina).
Ademés, el municipi conta en el centre d'educació ambiental Arboreto Luis Ceballos, dependent de la Conselleria de Mig ambient de la Comunitat de Madrit, una escola oficial d'idiomes (secció de la EOI de Villalba) i la sèu d'una de les dos seccions de l'Acadèmia d'Oficials de la Guàrdia Civil.
Festes i tradicions
[editar | editar còdic]El poble celebra les seues festes patronals el 10 d'agost, dia de Sant Lorenzo, sant al que Felipe II va advocar el Monasteri de l'Escorial i del que, per extensió, el municipi pren el seu nom. Este edifici va ser construït per a commemorar la victòria de la batalla de Sant Quintín, que va tindre lloc el 10 d'agost de 1557.
La Romeria de La nostra Senyora la Verge de Gràcia és, sense dubte, la tradició més important de Sant Lorenzo de l'Escorial. Té lloc el segon dumenge de setembre i es troba entre les més multitudinàries d'Espanya.[24] Es remonta a 1948 i està declarada d'interés turístic per la Comunitat de Madrit.
La Semana Santa sanlorentina destaca com una de les de major riquea visual de la comarca guadarrameña. Conta en cinc confraries i dos germandats integrades dins de la Junta de Confraries i una dotzena de processons.[25] Es remonta a 1945 També se celebren San Antón, el 17 de giner, i Sant Sebastià, el 20 de giner, la festa del qual es trasllada a la fi de semana següent i se celebra conjuntament en la Vila de l'Escorial.[26]
En Nadal, el poble instala en els seus carrers un belén de grans proporcions, com a reclam turístic.
Persones notables
[editar | editar còdic]- Artícul principal → .
.jpg){kind=link}
-2.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
