Abies pinsapo

Abies pinsapo (Abies pinsapo)

Abies pinsapo, el pinsapo, és una espècie pertanyent a la família Pinaceae i de distribució restringida a la Serranía de Ronda i de Càdis sistema montanyós situat en l'extrem meridional de la península ibèrica.

Descripció

És un arbre de fins a 30 m d'altura, de porte elegant i piramidal, que en alguns eixemplars vells es torna retortillat o dividit en varis braços (a l'eixemplar que presenta varis braços se li denomina «pinsapo candelabro»). Es caracterisa per una corfa fina, de color gris clar, i en clavills obscurs de poca profunditat en els eixemplars madurs.
Les branques del pinsapo es disponen en verticilos que decreixen en llongitut a mida que s'acosten a l'àpiç.
Té fulls grosses, rígides i punchants, de secció subcuadrangular, de color vert obscur i en bandes estomáticas blanques apreciables en abdós cares. Tendixen a dispondre's de forma helicoidal sobre les ramillas.
Cons masculins en la perifèria de la copa, de color roig púrpura, excepcionalment grocs. Pinyes grans, cilíndriques, assentades i erectas, situades en la part superior de la copa. La pinya madura és plana (la escama tectriz inclusa queda amagada en el estróbilo per les escamas seminíferas), a diferència de la pinya de A. alba en que les escamas tectrices descollen com un chicotet filament entre les escamas seminíferas. Quan maduren, es desfan per a lliberar els piñones, deixant caure al sol unes peces en dos escamas pegades (tectriz i seminífera).

La fusta del pinsapo és blana, en una miqueta de resina i pobres característiques mecàniques, per lo que, unit a les dificultats del seu aprofitament, no s'utilisa en cap activitat concreta en profusió, encara que en temps passats se li va donar alguna utilitat dins de l'indústria del paper. És en lo ornamental a on el pinsapo adquirix el seu major valor, per les seues característiques estètiques de porte i color.

Distribució i hàbitat

L'hàbitat natural d'esta espècie es localisa en Andalusia, en el sur de la península ibèrica.

Les principals poblacions apareixen en varis punts del sistema montanyós conegut com Serranía de Ronda, en l'extrem occidental de la cordillera Bètica, en les províncies de Màlaga i Càdis. La major part dels pinsapares rondeños es troben en àrees protegides: Parc nacional de la Serra de les Neus i Parage Natural dels Reals de Serra Bermeja, en la província de Màlaga, i Parc Natural Serra de Grazalema, en la província de Càdis. La major població natural de pinsapos es troba en la Serra de les Neus, en masses que sumen en total més de 2000 ha (hectàrees).

El pinsapo es presenta com a relíquia dels boscs de coníferes terciarios. És un endemisme estricte de la Serranía de Ronda, estant emparentat en espècies norteafricano. Es troba majoritàriament en la Serra de les Neus (Ronda, El Burgo Tolox i Yunquera), Serra de la Pinada (parc natural de la Serra de Grazalema) i Serra Bermeja (Estepona, Genalguacil i Istán).

Els boscs peninsulars d'esta espècie se situen a 900-1700 m s. n. m. (metros sobre el nivell de la mar). Són formacions pures o mesclades en menor mida en quejigos (Quercus faginea), arces (Acer monspessulanum i Acer opalus subsp. granatense) o pins (Pinus halepensis i P. pinaster). El pinsapo requerix unes condicions de temperatura no molt extremes, en estius frescs i hiverns frets, en elevades precipitacions en primavera i boires freqüents en autumne i primavera, i una certa humitat estival, podent-se classificar este clima com submediterráneo de montanya humit. Els pinsapares es desenrollen en tot el seu esplendor en les zones de umbría, no faltant en solans, encara que en este cas són boscs més clars. Esta espècie és indiferent al substrat, creixent tant en sols calizos com serpentiníticos (de peridotitas).

Existixen alguns eixemplars protegits, com el pinsapo de les Escaleretas, en Parauta.

Existixen dos curioses plantacions de pinsapos, la primera frut d'un repoblament experimental, en Orcajo, poble de la comarca del Camp de Daroca (Província de Saragossa). El bosc se situa en les ales de la Serra de Santa Creu, a 1200 m s. n. m. (metros sobre el nivell de la mar), en una zona de clima mediterràneu continental. Per un atre costat, existix un segon cas de repoblament de pinsapos, situada en el núcleu de Serra Espuña (Espai Protegit en Múrcia). Es tracta d'un chicotet bosquete present a la vora del riu Espuña, just ala avall de l'Àrea Recreativa Font el Fil. Este repoblament es va realisar a partir de l'any 1889 per part del ingenier forestal Ricardo Codorníu junt en atres espècies acometent la restauració completa de Serra Espuña. Actualment, i a pesar de les condicions climatològiques extremes per a esta espècie, alguns eixemplars han conseguit reproduir-se, presentant un bon estat.

Espècies pròximes

L'espècie marroquina A. marocana, a sovint considerada una subespecie de A. pinsapo, es diferencia que els fulls no són tan fortament glaucas (vert clar, en matís llaugerament azulado) i els cons són llaugerament més llarcs, d'11-20 cm de llarc.

Els pinsapares marroquins presenten un aspecte similar als ibèrics. Formen boscs tupidos, sombreados, en poca distància entre individus, especialment en rodales poc alterats per la mà de l'home o que estan en procés de regeneració. Encara que ocupen preferentment la umbría, hi ha alguns bosquetes en orientació suroest prop de Yebel Lakraa.
Els avets marroquins que apareixen en el parc nacional de Talassemtane pertanyen a dos espècies diferents: A. marocana (echnouch, snuber o avet del Rif) i A. tazaotana (avet de Tazaot), de distribució més restringida. Alguns autors les consideraven subespecies o varietats de A. pinsapo, pero els últims estudis genètics demostren, sense lloc a dubtes, que el pinsapo és una espècie endèmica de les serranías bètiques de Càdis i Màlaga, encara que estretament emparentada en els avets del Nort de Marroc (A. maroccana i A. tazaotana).

En 2005, es varen censar 3174 ha (hectàrees) ocupades per pinsapares en la cordillera del Rif, concentrats en la dorsal calcárea del massiç de Talassemtane i el Yebel Tazaot.

Les zones altes de Talassemtane són bioclimáticamente similars a les zones altes del pinsapar de Grazalema (pis supramediterráneo), encara que hi ha una important diferència d'altitut, sent la cota màxima de 2150 m s. n. m. (metros sobre el nivell de la mar) front als 1650 m s. n. m. de Grazalema. En abdós casos, les boires d'altura per influència del estret, permeten sobrellevar la sequia estival. Ademés, el Atles funciona com a barrera a l'alvanç saharià. El pinsapo aplega en esta cordillera fins als cims, mentres que en la Serra de les Neus troba la seua cota màxima en els 1800 m s. n. m.

Acompanyen als avets marroquins atres espècies com el arce de Granada, teixixc, acebo, ginebrera de la miera, madroño, agracejo (Berberis vulgaris subsp. australis), el rascaviejas, aladierno, durillo, madreselva, peonía, adelfilla i la leguminosa endèmica del Rif Argyrocytisus battandieri.

Usos i conservació

Manuel Vázquez del Riu publica en agost de 1921 en la revista Espanya Forestal (núm. 76, pp. 94-95) l'artícul "La Serra de Tolox". En este artícul descriu la situació del pinsapo en la Serra de les Neus (“...Els pinsapares de Tolox i de Junquera són relativament nous, i el de Tolox, a tot lo llarc de la cañada de les Carniceries, està prou ben conservat; no pot dir-se lo mateix del de Junquera, casi destrossat per les curtes contínues...”) i deixa testimoni de l'impotència en la que treballaven els forestals durant aquells anys i advoca per a que "...algun dia es declaren Parc Nacional les serres de Tolox, Junquera, Ronda i Parauta".

Els treballs forestals de recuperació del pinsapar de Yunquera s'institucionalisen en el decret de 14 de maig de 1956 pel que es declara l'utilitat pública i necessitat i urgència de l'ocupació, a efectes del seu repoblament forestal, de diferents terrenys situats en els térmens municipals d'El Burc, Yunquera i Ronda, de la província de Màlaga, per a evitar que per efectes de l'erosió disminuïxca ostensiblement la capacitat d'embassament del pantà del Comte de Guadalhorce. Tres anys més tarde (1959) es firma el consorci de part del mont de Yunquera, que oficialment es denomina “Monte Pinada”, en el Patrimoni Forestal de l'Estat; en 1.961 este consorci s'amplia a la totalitat de la superfície. En 1959 José Ángel Carrera Morales, del Patrimoni Forestal de l'Estat en Màlaga, crea i dirigix l'equip tècnic encarregat dels treballs, constituït per Miguel Álvarez Calvente, Ángel Camp Morate, Juan Rodríguez de Velasco i Rodríguez i José Pi Rivera (que s'incorpora en 1969).

Entre 1968 i 1983 en el mont de Yunquera es repoblen 768 hectàrees de pinsapo, es realisen clares en 340 hectàrees i desbroces i podes en 1625 hectàrees (Álvarez Calvente, 1996). Ademés es construïx una ret de comunicació formada per 33 km de camins de ferradura i dos pistes forestals, una de 9 km, de Yunquera al pinsapar, i una atra de 12 km, des de la carretera del Burc a la Cova de l'Aigua, i una ret de protecció contra incendis forestals formada per 14 km de faixes tallafocs. Estes llabors de repoblament i el restant d'actuacions forestals han permés la restauració natural del pinsapo i una dinàmica positiva de regeneració (Salmoral Portillo et altres, 2008).

Els pinsapares tenen un elevat valor paisagístic i científic. A pesar de la protecció de que gogen estos boscs i dels repoblaments, encara són moltes les amenaces que es ciernen sobre ells: incendis, proyectes urbanístics, erosió, falta de regeneració per sobrepastoreo, excés de visitants incontrolats, etc.

La major amenaça en la península ibèrica són els incendis. Plagues i malalties poden afectar als pinsapares, especialment en anys de sequia en que els arbres sofrixen estrés, com va ocórrer durant els anys 1990, i es va observar una major mortalitat associada a la sequia per baix dels 1100 m s. n. m. (metros sobre el nivell de la mar).

En la Serra de les Neus, els pinsapares dels parages coneguts com El Caucón i Port Saucillo estan sofrint un procés de decaiguda degut a que l'alta competència entre arbres els fa ser més vulnerables front als efectes del canvi climàtic, especialment les sequies. Esta vulnerabilitat és aprofitada pel fongo Heterobasidion abietinum, un fongo específic del pinsapo que aprofita la decaiguda per a generar una gran afecció en estos parages. Es produïxen, per tant, buits de mortalitat que són invadits per xara densa, aumentant aixina el risc d'incendi en aumentar la inflamabilidad d'estes zones en condicions típiques d'estiu. No obstant, recentment s'ha descoberta una major resiliencia del pinsapar als events de sequia, aumentant la seua cobertura arbòrea i activitat fotosintética en els últims anys del periodo 1985-2020. Si ben sembla ser que el pinsapar pot tolerar events de sequia cada volta majors, el risc d'incendi és cada volta major.

En l'avet marroquí, també és el fòc la major amenaça, encara que també ho són la deforestación i degradació de l'hàbitat associades al cultiu de Cànnabis en les zones propenques.

Hi ha varietats de pinsapo d'arbres nanos de creiximent molt compacte, que admeten ser plantats en chicotets jardins, ya siga formant part d'una rocalla o vestint de modo permanent qualsevol bancal, arriate, vora o aterrazamiento.

Taxonomia

Abies pinsapo va ser descrita per Pierre Boissier i publicada en Bibliotheque Universelle dones Sciences, Belle-Lettres, et Arts,... Sciences et Arts 13: 406. 1838.

Boissier la va incloure en el tom I de la seua obra Voyage botanique dans li Midi de l´Espagne ("Viage botànic pel sur d'Espanya"), 1838.

Etimologia

Existixen vàries hipòtesis sobre el nom específic d'este avet. Recentment s'ha publicat l'hipòtesis de que es tracta d'una localisme geogràfica originada despuix de la conquista de la Serranía de Ronda a finals del sigle XV, resultat de l'hibridació del terme llatí/romançada pinus i del terme àrap/andalusí Šūḥ o alguna de les variants (Šāḥ, Šāḥa o Šoāḥ), en el que els àraps/andalusíes denominaven a este arbre, apuntades per Martínez Enamorat, López García i Becerra Parra (2013).

En 1553 apareix el primer tractat de coníferes, P. Bellonii cenomani De arboribus coniferis, resiniferis, aliis quoque nonnullis sempiterna fronde virentibus: cum earundem iconibus ad virum expressis: item de melle cedrino, cedria, agarico, resinis, & iis quae ex coniferis proficiscuntur… El seu autor, Pierre Belon, dibuixa i descriu profusamente com a arbres distints els següents: cedres, ginebreres, thuia, sabina utraque, picea, pinus, pinaster, larix, sapinus, abies i cupressus. Tots ells d'Europa Central i de la Conca Mediterrànea. José M. Valderas, en el seu artícul Gimnosperma en la renaixença, Pierre Belon (1993), publicat en Collectanea Botanica (vol. 22), sugerix que, segons la descripció i el gravat que Belon fa en el tractat, el sapinus és la Picea excelsa subsp alpestris; espècie originària de les montanyes d'Europa central, Alps, Jura i Vosges. És provable que, en el terme llatí sapinus es coneguera en la Roma clàssica un arbre que no era ni pinus ni abies. Les diferències entre ells són detallades en el tractat de Belon, a on apareixen dibuixats i descrits com a arbres distints. Segons açò, la primera referència escrita coneguda del terme pinsapo que apareix en el Dictionarium llatí hispanicum (1492) seria inexacta. En el diccionari bilingüe de Nebrija es traduïx el terme del llatí clàssic sapinus pel terme «hispà» pinsapo, seguit de l'aclariment «espècie de pi».

Existixen atres hipòtesis sobre l'orige terminològic de pinsapo, defeses en anterioritat: Ceballos i Ruíz de la Torre (1979), en Arbres i arbusts, han expost que el terme vulgar pinsapo és de Boissier, de pinus-sapinus, és dir, pi-avet; en canvi, Calero González i Montilla Castell (1991) consideren que el terme pinsapo fa referència a la forma de les seues pinyes, en àrap Zubb.

El terme pinsapo, localisme de la Serra de les Neus, va ser arreplegat per cronistes i geógrafos en els sigles posteriors. Com a eixemples d'això valguen els següents:

• En 1655, l'historiador de l'Orde dels carmelitas descalzos Fra Fco. de Santa María (O.C.D.) en el segon tom de la seua obra coneguda com a Reforma, en el capítul LXIII, titulat Antiguetat de la Santa Iglésia de la nostra Senyora de les Neus i orige dels seus ermitaños, escriu sobre la fundació del Convent de les Neus i descriu com en les enaltides i casi inaccessibles terres de Ronda es troba un arbre que els Serrans criden Pinçapo que no es troba en cap un atre lloc d'Espanya (...no se si en una atra part d'Espanya ai un atre semblant...) i realisa la que podria ser la primera descripció documentada del pinsapo. Descriu el seu porte (les branques, que del comun tronc ixen, creixen en manera de Cruz ... el tronc camina dret cap al cel, i arremata en punta, com el Cipres), la seua corfa (en lo mes antic, és de sanc descolorida: En lo tendre dels cogollos és més clara, i viva), els seus fulls (són espines, com les del Henebro), la seua fusta (que debaxo de la corteça té, és blanquisima) i l'us que els ermitaños fan d'ell (trauen Creus, que mouen a devoció).
• En 1789, el retor del Burc, Fco. Martínez Riscs, en una carta dirigida al geógrafo Tomás López, escriu: […] una serra anomenada la de la neu, […] poblada d'arborat de pins i alcornoques i una atra espesie que per estos paises criden pinsapos demasiadamente grossos i alts […]; i, per últim,
• Pascual Madoz, en 1848, escriu que […] els pins per a la construcció naval en Júscar, Benahavis, Estepona, Manilva, Villanueva de Tàpia [?] i Yunquera, a on se'ls denominen Pinzapos, […]
• En setembre de 1809 Simón de Rojas Clemente va visitar la Serranía de Ronda. Segons la transcripció de Quesada Ochoa, Clemente escriu en el seu diari de viage que aplega a Ronda procedent de Grazalema el 4 de setembre i que el 5 de setembre inicia la ruta cap a Tolox. "... Entrem després en la Pinada [es referix Simón de Rojas al Pinsapar de Ronda] en que hi ha alguns quejigos i tot lo demés Pinsapos. S'assemblen alguna cosa estos vists de certa distància al ciprer per lo obscuro del seu color i per la seua forma cònica, be que el con és de base més ampla i molt poc prolongat. Les seues branques ixen casi horisontals i pengen per la punta estovant-se alguna cosa. Ací es crían més alts (fins a de més de 40 vares) que en la Pinada [es referix l'autor al Pinsapar de Grazalema], segons pareix perque a estos de la Pinada els tallen la guia de jóvens per a #pala de forns i atres usos, i els hi ha prou grossos. Un d'ells que criden de les 7 voltons té en efecte sèt branques que pugen molt altes i casi iguals molt perpendiculars, partint en sege i en simetria al voltant del centre del tronc que està ilés. Fenomen bell, que no deixa de ser notable i i que crida l'atenció a quants passen este camí, trobant-se per fortuna junt a l'a l'esquerra, poc abans d'aplegar al Puertecillo de les Ánimas". El 10 de setembre, des del camí de Tolox a Coín, de tornada a Màlaga, realisa un bosqueig de la vista de les serres de Tolox i Yunquera, en el que senyala, sombreadas a llapis, les zones ocupades per pinsapos. "...Lo senyalat en llapis és pinada d'avets".

Segons lo anterior, no cap dubte de que, quan Boissier va descriure, va classificar taxonómicamente i va donar nom a la nova espècie com Abies pinsapo Boiss, va prendre el nom vulgar en el que este arbre era conegut en la zona.

Bibliografia

• Bailey, L. H. & I. Z. Bailey. 1976. Hortus Third i–xiv, 1–1290. MacMillan, New York.

• Killeen, T. J., I. García Estigarribia & S. G. Beck. (eds.) 1993. Guia Arb. Bolívia 1–958. Herbario Nacional de Bolívia i Jardí botànic de Misuri, La Pau.

Enllaços externs

• Abies pinsapo en Arbres Ibèrics
• The Gymnosperm Database
• L'avet prehistòric recupera els seus furs al sur d'Espanya