Ilex aquifolium

acebo (Ilex aquifolium)

El acebo (Ilex aquifolium) és un arbust o un menut arbre de la família de les Aquifoliáceas, encara que pot aplegar a medir uns vint metros d'altura i viure sigles. Forma part de la tradició decorativa nadalenca despuix de substituir al muérdago, en la tradició occidental catòlica.

Descripció

Ilex aquifolium en Flora von Deutschland, Österreich und der Schweiz (1885), d'Otto Wilhelm Thomé.

És un arbust o arbolito glabro, funcionalmente dioico, habitualment d'uns 6 a 15 m d'altura, en tronc recte, porte piramidal, i en copa densa i ramosa des de la base. Té la corfa plana durant tota la seua vida. Al principi és d'un color verdoso i a partir del segon o tercer any va prenent un to gris obscur definitiu. Els seus fulls són persistents, simples, pecioladas, alternes, en forma ovalada i, com a qualitat més característica, en una vora fortament espinosa en els eixemplars jóvens i en les branques més baixes en els adults i, ni espinoses lateralment, ni coriáceas i de color molt més clar les jóvens de les branques superiors d'estos últims. Duren uns cinc anys i són de color vert molt lluent pel fes i vert groguenc mate pel envés, totalment lampiñas, molt rígides i coriáceas.

Cim de flors femenines en pre-antesis.

Flores femenines en antesis, detall.

Les florés poden tindre fins a 9 mm de diàmetro, alguna cosa menys les femenines i apareixen soles o en cims més o menys denses. Les femenines són dialipetalas, i les masculines rotáceas (actinomorfas en tubo molt curt i pétals paleses), totes de color blanc o rosat i ocasionalment tacades de púrpura. Tenen quatre o cinc sàpia-hos i igual número de pétals, d'estaminodios soldats al receptàcul baix del ovari les femenines i d'estams soldats a la corola les masculines.

Fruts rojos, in situ.

Els eixemplars femenins produïxen un frut poc carnoso (drupa), globoso/elipsoidal centimétrico, de color vert en un primer temps i després d'un color roig lluent o groc viu, que madura molt vesprada —cap a octubre o novembre— i que permaneix molt temps en l'arbre, a sovint durant tot l'hivern. Conté en el seu interior quatre o cinc llavors (pirenos).

Pot aplegar a viure cinccents anys, encara que normalment no passa dels cent.

Distribució

Es troben acebos en l'oest d'Àsia i Europa formant part, en eixemplars solts, del sotobosque de rouredes i hayedos especialment. Encara que en ocasions pot aplegar a formar una densa xara com a espècie dominant. Com requerix sempre d'ambients humits i umbríos, s'crío en l'interior dels boscs o en les ales de umbría, tajos i hoces de montanya. Ascendix fins a més allà dels 2000 metros i sempre en sols frescs i solts, preferentment silíceos.

En Espanya es donen associats especialment a boscs de roures i en zones de montanya destacant la Cordillera cantàbrica, la Submeseta Nort i les zones montanyoses propenques. El acebal de Garagüeta, en la província de #Soria, és el major bosc de acebos existent en la península ibèrica i d'Europa meridional. Comprén 406 hectàrees de bosc, de les quals 180 són massa pura contínua de acebos que creixen de forma laberíntica formant voltes en les que es refugien tordos, cabirols i zorzales. El conjunt posseïx un extraordinari valor ecològic.^{cita requerida} El acebal més gran del Sistema Central es troba en el municipi segoviano de Prádena.

Usos

Medicina popular

El acebo era ya conegut per Aristóteles. Li cridava "paliuro" en els seus texts. La medicina natural tradicional ha amprat el acebo des de molt antic. Les seues propietats es deuen a la presència en els seus fulls de ilicina (ilixantina), àcit cafetánico, dextrosa, goma, cera i atres substàncies en menor cantitat.

L'infusió dels fulls cuits s'usava com diurético i com laxante. Els fruts són purgantes i, en majors dosis, un vomitivo enèrgic (d'us molt perillós per a chiquets). Aixina mateix, la maceración en vi dels fulls tallats en pedacitos servia com tonificante.

Cinegéticos

La corfa del tronc i de les branques conté hidrocarbur iliceno, #àcit grassos, pectina i viscina. De dita corfa, cuita i fermentada per enterrament, s'obté lliga per a caçar pardals. L'us d'este art de caça és molt antic. Pot trobar-se descrita l'obtenció de lliga de acebo en llibres de plantes de el XVIII.

La lliga o liria és una substància viscosa en la qual es embadurnan les varetas (de esparto, de juncs, etc.) i després colocades en llocs que visiten els pardals, estos queden pegats a elles per les seues plomes. La lliga s'obté també del muérdago (Viscum album) i del ajonje (Andryala ragusina). Actualment es fabrica a partir de productes adhesius sintètics. Amprar lliga per a caçar aus, està prohibit en Espanya per ser un método no selectiu de caça.

Domèstics

El acebo té, des de molt antic, un us important en jardineria per la seua especial bellea en els fulls i fruts, ademés de ser una excelent bardiça perque tolera be la poda, lo mateix que el boj. Existixen molts jardins en bardices de acebos modelats, especialment en el Regne Unit.

La planta del acebo és igualment usada, junt en el muérdago (Viscum album), com a adorn en les cases durant les dates nadalenques. S'usava tradicionalment en hivern en el nort i centre d'Europa, ya que sol tindre fruts en eixa época. Posteriorment esta costum es va estendre a atres països a mitan de el XX, entre ells Espanya en 1930.

Ebanisteria

El acebo té una fusta molt apreciada en ebanisteria. És molt dura i compacta, tant que no sura en l'aigua de la mateixa manera que la fusta de boj (Buxus sempervirens) i de palosanto (Bulnesia sarmientoi), entre unes atres. No té dibuix i és difícil de treballar. S'usa en marqueteria, torneria, ferramentes de carpintero, culatas d'armes de fòc, etc. Pren molt ben les tenyides, per lo que es fan perfectes imitacions del ébano (Diospyros ebenum).

Com a senya curiosa, en la reconstrucció del Palau Real de Madrit (any 1738), es va amprar fusta de acebo en les seues finestres, per la seua bona calitat i resistència a la podrimenta.

Espècie protegida

La recolecció del acebo per a usos medicinals, ornamentals, cinegéticos i en ebanisteria, li ha carrejat no pocs danys, fins al punt d'estar en perill d'extinció en molts llocs. Actualment és una espècie protegida en àmplies extensions de varis països europeus. En tot el territori espanyol també està protegida.

El fet de que els seus fruts maduren en hivern li dona a esta planta un valor ecològic molt important, per ser una font singular d'aliment per a moltes espècies, en particular de pardals, durant l'estació més dura per l'escassea de recursos. El urogallo (Tetrao urogallus), un au també protegida en Espanya, s'alimenta en ple hivern de les drupes i, a falta d'estes, dels fulls del acebo.

Per al consum nadalenc, els vivers de plantes cultiven els acebos en tests i els venen durant les festes. També existixen actualment plans experimentals de reforestació de boscs per mig de acebos.

Actualment la província de #Soria té més de 1500 ha en acebales purs d'orige natural i en el seu municipi de Oncala se celebra el 9 de decembre de cada any la seua tradicional Festa de l'Acebo.

Desambiguación

Tal volta per la similitut d'usos, en freqüència es confon el muérdago (Viscum album) en el acebo (Ilex aquifolium). Curiosament, abdós s'utilisen per les seues propietats medicinals, s'ampren com a adorns nadalencs i són matèria primera per a fabricar la lliga per a caçar. No obstant abdós plantes no tenen res més en comuna i són ben diferents.

El acebo és un arbre de gran porte que pot superar els 10 m d'altura, té els fulls verts, perennes i els fruts en forma de drupes roges.

El muérdago és una planta paràsita que els seus tallos, de fins a uns 50 cm de llarc, trepen pels troncs i branques dels seus arbres hostes. Els fruts, en forma de bayas, són semblats als grans de raïm blanc, encara que més menuts i translúcidos. A sovint és una amenaça per a la vida de les espècies forestals que parasita perque es convertix fàcilment en una plaga.

Existix un municipi en Extremadura cridat "Acebo".

Taxonomia

Ilex aquifolium va ser descrita per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum 1: 125. 1753.

Etimologia

ilex: nom genèric que era el nom designat en llatí per a una espècie de Quercus (Quercus ilex) comunament cridada carrasca, que té un fullage similar al acebo europeu, i ocasionalment es confon en ell.

aquifolium: epítet latino compost per aqui, de acus, -uus, agulla, i folium, -ii full, en el sentit de "fulls picantes". Empleat per Plinio el Vell en Història naturalis (27, 63), i per Catón el Vell en De Agri Cultura (31, 1), en el significat de "acebo".

Sinonímia

Noms comuns

Castellà: aceba (5), acebeo, acebiño, acebo, congorosa (62), acebo femella, acebo mallorquí, acebo que du com a cireres, acebo-cerezo, acebro (3), acebu, aceo (3), acibu, acibuche, adebo, agrifolio (8), alcebo (2), alebro (2), aquifolia, aquifolio (5), arcebo (3), azabuche, bollitera, bolostios, penca blanca, cardón, cardonera (9), cardón (8), carrasca, carrasco (2), carrascu, cebor, cebro (4), cebro que solen cridar cedre, chaparro, colostios, crebol, crébol, crévol, escardamudos, grebolé, grévole, hereu, muérdago, sardón, xardón. Entre paréntesis, la freqüència del vocablo en Espanya.

Bibliografia

• Hickman, J. C. 1993. The Jepson Manual: Higher Plants of Califòrnia 1–1400. University of Califòrnia Press, Berkeley.

Enllaços externs

• Ilex aquifolium en Arbres Ibèrics