Juan de Villanueva
| Juan de Villanueva | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Arquitecte | ||
| Naiximent: | 15 de setembre de 1739 | ||
| Lloc de naiximent: | Madrit, Espanya | ||
| Defunció: | 22 d'agost de 1811 | ||
| Lloc de defunció: | Madrit, Espanya | ||
Juan Antonio de Villanueva y de Montes (Madrit, 15 de setembre de 1739 - † id., 22 d'agost de 1811) fon un arquitecte espanyol, màxim exponent de l'arquitectura neoclàssica en Espanya.
Obra[editar | editar còdic]
El seu estil, de gran severitat i sentit de les proporcions, es caracterisa com una síntesis entre l'estil herrerià i el neoclassicisme. En efecte, es considera que les seues màximes influències són Juan Batiste de Toledo i Juan d'Herrera, artífexs del Monasteri de l'Escorial.
En l'any 1771 construïx la Casa d'Infants en el Real Lloc d'Aranjuez; en 1772, la Casita del Príncip en El Pardo; en l'any 1773, la Casita de Dalt (en una organisació palladiana i una accentuada plasticitat en el tractament del pòrtic d'accés), per al seu us per l'infant don Gabriel, i la Casita d'Avall (o del Príncip), abdós en el Real Lloc de l'Escorial.
En l'any 1768, va ser nomenat arquitecte de la comunitat de monges jerónims del Monasteri de l'Escorial, a on va completar el tancament de la Llonja, un espai que voreja el citat edifici pels seus costats nort i oest. La seua primera gran obra d'envergadura, la Casa dels Infants i de la Reina (situada junt a la frontera septentrional del monasteri), la va acometre en l'any 1769. Setze anys més vesprada, en 1785, va dissenyar la Tercera Casa d'Oficis, en la que va mantindre la llínea austera de Juan d'Herrera, autor de la Primera i Segona Casa d'Oficis (1587).
No obstant, la seua obra mestra és l'edifici del Gabinet d'Història Natural, hui Museu del Prat (en proyectes en els anys 1785 i 1787), que va ser convertit en Museu d'Art en l'any 1814 i és un dels més bells edificis del neoclàssic espanyol. L'ara conegut com a Edifici Villanueva resumix a la perfecció l'estil de Villanueva: el predomini de les llínees rectes i la disposició rigorosament simètrica dels elements arquitectònics. Es tracta d'un edifici de traces monumentals organisat en cinc cossos, dos d'ells com a nexes d'unió del cos central (arrematat en una sala basilical) i els laterals extrems. Els seus materials preferits varen ser el granit i la pedra blanca, en els que va construir edificis d'enorme austeritat ornamental, en els que l'harmonia prové en exclusiva de la combinació de les formes arquitectòniques (columnes, frontons, finestres).
Va ser un arquitecte prolífic, al que es deuen també la Casa del Nou Resat (sèu de la Real Acadèmia de l'Història des de l'any 1837), l'Oratori del Cavaller de Gràcia (un temple neoclàssic de planta basilical, ajustat a un solar estret, arrematat per un àbsit semicircular i una cúpula oval sobre la travessia) i l'Observatori Astronòmic (un edifici de planta central en un gran pòrtic d'accés i un característic templet circular jònic com a coronació) situat en els Jardins del Retir, tots en la capital. També és en gran part obra seua l'image actual de la Plaça Major madrilenya, que va reconstruir despuix de l'incendi de 1790, tancant el vell recint urbà a través de grans arcades i en consonància en l'altura del caseriu. A raïl d'estes obres sorgiran l'Arc de Cuchilleros i el portal de Cofreros.
En l'any 1798 es va inaugurar en Oviedo una obra realisada per Juan de Villanueva, el Monument a Gaspar Melchor de Jovellanos, que va constituir el primer monument públic que es dedicava a un particular en Espanya. El monument ha sofrit diferents trasllats i vicissituts, podent-se contemplar en l'actualitat en un racó lateral del monasteri de Sant Pelayo d'Oviedo, en l'actual carrer de Jovellanos de dita ciutat.
En 1810, un any abans de la seua mort, va ser excavada la Gruta del Camp del Moro, un dels seus últims dissenys. Es tracta d'una passera subterrànea, que es conserva parcialment, per mig del qual es comunicava la frontera occidental del Palau Real de Madrit en els jardins de la Casa de Camp.
Considerat l'arquitecte que, en el seu estil personal no exent d'influències locals, millor va saber traslladar a Espanya els postulats teòrics del neoclassicisme europeu, Villanueva va tindre una intensa activitat arquitectònica en Madrit, ciutat a la que va contribuir a donar el nou aspecte d'urbs moderna i monumental que desijava Carlos III per a la seua capital. Un carrer recorda el seu nom en la capital espanyola.
Referències[editar | editar còdic]
- «La huella del fascismo patrio en la arquitectura de Madrid». www.publico.es
- Uso bibliográfico de "Juan de Villanueva, arquitecto mayor" y "Juan de Villanueva, maestro mayor" en Google books
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Biografías y Vidas. «Juan de Villanueva»
- Moleón Gavilanes, Pedro (1998). AKAL, ed. Juan de Villanueva (Primera edición). Madrid. ISBN 84-460-0732-0
- Saguar Quer, Carlos (1987). «La última obra de Juan de Villanueva: El cementerio general del norte de Madrid». Goya: Revista de arte (196): 213-221. ISSN 0017-2715