L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Monasteri de Sant Dumenge de Siges

El Monasteri de Sant Dumenge de Siges, en anterioritat al sant cridat Monasteri de Sant Sebastià de Siges, és una abadia benedictina ubicada en la part oriental d'una chicoteta vall, que el primer document de l'Archiu de Siges, de l'any 954, ya ho denomina vall de Tabladillo pertanyent al municipi de Sant Dumenge de Siges, en la província de Burgos en Castella i Lleó en Espanya. Es troba comunicat per tres carreteres secundàries que desemboquen, per Aranda de Duero i per Lerma, en la nacional A-1, i per Enfeixes, en la N-234. El seu claustre és una de les obres mestres del romànic espanyol.[1]

Monasteri de Sant Dumenge de Siges

Història

 
Escut de l'Abadia

És un document de l'any 954, que es conserva en l'archiu monástico, el que desvela per primera volta el Monasteri de Sant Sebastià de Siges. Segons una llegenda de el XV el monasteri es remonta a l'época visigótica (VII). En el X, cridat encara Sant Sebastià de Siges, i en especial durant el periodo en que el comte Fernán González governa en Castella (930-970), sembla sorgir la comunitat monástica alcançant un puixant activitat que decau baix les razias de Almanzor. Desaparegut este en 1002 i recobrada la serenitat, el monasteri es troba arruïnat i maltrecho. Pels estralls de Almanzor, el monasteri cau en decadència. Serà en l'any 1041, enviat pel rei Fernando I de Castella, quan aplegue el monge rioixà Dumenge, natural de la localitat de Canyes. És nomenat abat i en el seu ímpetu restaurador i la seua santitat, amplia i reforma  el monasteri. Morirà l'abad el 20 de decembre de 1073. Serà canonizado en el 1076 i, per fama dels seus milacres la seua tomba es convertix en lloc de pelegrinage.

Quan en 1041 Dumenge, prior del monasteri de Sant Millán de la Cogolla, es refugia en Castella fugint del rei de Navarra, és ben rebut pel monarca lleonés Fernando I que li confia la missió de restablir l'antic esplendor i donar nou auge al monasteri de Siges posat baix la advocació de Sant Sebastià. En el decidit impuls de Sant Dumenge com a abat del cenobio es va erigir l'iglésia romànica, magnífic temple de tres naus i cinc àbsits consagrat en 1088 per l'abad Fortunio, el claustre que encara perdura, i el restant de les dependències monacals. A la mort del sant, el monasteri pren el seu patrocini i passa a denominar-se Sant Dumenge de Siges.

Cap a 1170, la dama d'orige noble Juana de Aza, que estava encinta, peregrina a Siges en busca de direcció espiritual. El seu fill, Dumenge de Guzmán serà batejat aixina en honor del sant patró de l'abadia.

En el XVIII es deixa sentir la necessitat d'ampliar les instalacions, principalment la cabuda de l'iglésia. S'encomana al arquitecte Ventura Rodríguez portar a terme les degudes reformes. Es va derribar el temple romàniccita requerida per a substituir-ho per un atre de planta de creu grega inscrita en un quadrat (planta clarament barroca), que és el que hui existix. Del primitiu queda com a vestigi l'ala sur del transepto i la Porta de les Vérgens que obri al claustre. La falta de recursos econòmics va fer que el propi claustre no tinguera un mateix final que l'iglésia. La zona habitacional dels monges va sofrir un pavoroso incendi en 1970, i es va reduir a cendres. Durant 1971 i 1972 es va acometre la restauració de la zona devastada pel fòc, deixant el monasteri pràcticament tal i com podem vore-ho en l'actualitat.

Erro al crear miniatura:
Monasteri de Sant Dumenge de Siges en un dibuix de Mariano Pedrer (1892)

El 17 de novembre de 1835, obedint el decret de exclaustración del govern de Mendizábal, la comunitat es dispersa i s'interromp la vida monástica benedictina de Siges durant quarantacinc anys. Serà el 18 de decembre de 1880 quan un grup de monges benedictinos de l'abadia francesa de Sant Martín de Ligugé, davant l'impossibilitat de seguir en el seu monasteri per les lleis franceses, abandonen la seua abadia i apleguen a Siges. Estos monges estaven dirigits per Don Ildefons Guepin, monge de Solesmes, restauraran la vida monástica en el monasteri castellà i els salvaran d'una ruïna total. cal destacar que, en una visita al monasteri, el poeta Gerardo Diego va compondre el famós sonet El ciprer de Siges, considerat com un dels millors sonets de la lliteratura espanyola.

Des de el XX fins a l'actualitat, la comunitat de Siges ha tingut i té una gran vitalitat: en el seu testimoni, en celebracions llitúrgiques, en les seues aportacions a la cultura i en la seua irradiació, fundant vàries cases noves en Espanya, com Nostra Senyora de Estíbaliz en Àlaba o Sant Salvador Leyre en Navarra, inclús en Hispanoamèrica: Mèxic i Argentina.

Per tant, el monasteri és un testimoni viu de la rica història i cultura de la regió i seguix sent un lloc de gran importància espiritual i artística en l'actualitat.

Claustre

 
Claustre de Siges.

El claustre era el lloc d'evocació i trobada. La seua construcció es va iniciar poc despuix de 1080. Té forma de quadrat regular, les dos pandes tant l'este com la nort tenen catorze arcs per costat. Este número, que és duplo de sèt, fa referència a la perfecció i a lo sagrat. L'objectiu de l'espai monàstic de l'Edat Mija, era crear un lloc de santitat front al món exterior a on es trobava el mal. És per això que el claustre es denominava “paradiso” en alguns monasteris.

En el claustre de Sant Dumenge de Siges les imàgens de capitells i machones accentuaven la relació entre el cel i la terra. Passejant pel claustre el cenobita podia trobar un paraís ya que els capitells tenen figures d'animals reals o imaginaris i elements vegetals. En els machones angulars es troben escenes de la mort, la glorificació i la resurrecció de Crist.

El claustre de Siges és de doble planta, sent l'inferior la més antiga i la de major mèrit. Forma un quadrilàter de costats llaugerament desiguals, dels que el menor medix 30 m i el major 33,12 m. Els costats nort i sur consten de 16 arcs, mentres que els costats este i oest de sol 14. Com les parelles de costats oposts no són d'igual dimensió a pesar de tindre el mateix número d'arcs, les llums d'estos tampoc són idèntiques, variant entre 1,00 i 1,15 m. Els arcs són de mig punt i descansen sobre capitels que, a la seua volta, ho fan sobre columnes de doble fuste monolític d'1,15 m de llongitut; solament els soports centrals de cada galeria estan formats per fustes quíntuples, llevat un d'ells, el del costat nort, que és cuádruple i torsado. Tota la arquería va montada sobre un podi corregut en una obertura per a accedir al jardí interior.

El claustre inferior va deure alçar-se entre la segona mitat de el XI i primera de el XII, mentres que el claustre superior es va construir en els últims anys d'eixe mateix sigle. En l'inferior es perceben clarament dos fases d'eixecució: durant la primera, que correspon a les últimes décades de el XI, es varen portar a terme les galeries nort i est; la segona es va desenrollar en el següent sigle i en ella es varen eixecutar les galeries sur i oest. Cada fase reflectix una forma de fer i un estil diferents atribuibles a dos mestres distints que varen amprar els seus propis tallers. Com a traces diferenciadores, els fustes de les columnes de la primera etapa estan més separats i presenten major éntasis, i les talles són de poc relleu i escàs moviment. Les figures del segon taller són més realistes i posseïxen major volum.


En el pla artístic lo més destacable és la colecció dels 64 capitells de que consta el claustre baix i els relleus que ornamentan les cares interiors de les quatre pilastres que formen els ànguls de la galeria. Al primer mestre serien asignables sis dels relleus en les següents escenes:

  • Àngul surest: L'ascensió i Pentecostés.
  • Àngul noreste: El sepulcro i El descendimiento.
  • Àngul noroest: Els discípuls de Emaús i El dubte de Sant Tomás.

El segon mestre seria l'autor dels dos relleus restants:

  • Àngul suroest: La anunciación a María i L'arbre de Jessé.

Este segon mestre que va realisar els últims machones possiblement procedira de Galícia, ya que la Coronació i Anunciación de María estan tractats al modo de Santiago de Compostela, en molta abundància de plegats i en els cabells acaracolados (similar al profeta Daniel que apareix en les Jambas de Santiago de Compostela). L'arbre de Jessé és molt important des del punt de vista iconográfico, per estar relacionat en la vidriera del mateix nom de Sant Denis, i per tractar-se d'un tema utilisat per a decorar el parteluz de Santiago de Compostela.

Els capitells, i en especial els de el segon artiste, són obres mestres de l'iconografia romànica i és lo que més s'admira i crida l'atenció de tot el claustre. Els seus temes són molt variats: des dels que representen escenes bíbliques o evangèliques, fins als figuratius d'animals quiméricos, aixetes, lleons, arpías, centauros, aus fabuloses i tota classe d'elements vegetals.

Són de destacar també la Porta de les Vérgens, que comunica el claustre en l'iglésia i que constituïx un vestigi del primitiu temple romànic, i la frontera de la desapareguda sala capitular que s'obria a la galeria oriental, aixina com el artesonado mudéjar ricament decorat en prop de 700 figures i escenes de la Castella dels sigles XIV i XV.

 
Vista aérea del claustre en el seu conegut ciprer.

Dins del pati del claustre, en l'àngul suroest, s'alça un imponent i frondós ciprer que s'ha convertit en l'icon del monasteri. Té més 130 anys i supera els 30 metros d'altura. En ell habiten multitut de pardals que es deixen sentir a la vespradeta trencant en silenci propi del claustre. Se li considera símbol d'eternitat i transcendència i el poeta Gerardo Diego, en el seu poema El ciprer de Siges compost en 1924, ho definix com “Enhiesto sortidor d'ombra i somi”:


En el passadiç este es troba el cenotafio de sant Dumenge, qui va morir en l'any 1073 i va ser enterrat en eixe lloc a on es troba una tomba antropomórfica. Tres anys despuix varen ser traslladats a l'iglésia i en el XIV es va cobrir, deixant a la vista la sepultura, en una laude sepulcral recolzada en tres lleons en la efigie pontifical del sant.

Atres dependències

  • La botica: va nàixer a raïl del mal funcionament de la pròpia botica civil del poble de Siges, per açò l'abad del moment decidix crear una botica en el monasteri, que en els seus inicis va ser dirigida per Fra Gregorio de Clots. Esta botica no funcionava per mig d'un método de pagament normal, sino per “iguales”, que s'estipulava entorn a una cantitat especificada de cereal, i inclús es podia pagar de forma anual. Els parracs que assistien a esta botica tan sol devien dur una recepta firmada pel mege i el boticario et preparava la recepta en l'acte. Quan Fra Gregorio de Clots va morir, va ser substituït per Fra Isidoro de Saracha, un estudiós de la flora espanyola, que va dotar al jardí botànic de moltes noves espècies. Va ser en el XIX quan la botica passa a mans de l'últim boticario, que no era monge, sino civil, Francisco Palomero, que decidix traslladar la botica a una casa fòra del monasteri. Quan este va morir, la botica ya no tenia amo i es va decidir vendre el material. La botica finalment anava a ser venuda a un boticario estranger, pero un empresari, procedent de Bilbao, no estava concort en este fet i va decidir comprar-la la botica el mateix i tornar-li-la al monasteri. La botica es configurava en dos estàncies: per un costat, el laboratori iatroquímico, usat per a posar en pràctica els coneiximents que els monges varen adquirir de l'alquímia, com la fabricació d'ungüents i pócimas. La segona estància es configura com a biblioteca i botamen, a on almagasenaven els diferents pots que utilisaven en els seus remeis i els llibres que arreplegaven tot el coneiximent sobre botànica.
  • El museu: es troba en una sala de l'época medieval, i en ell s'exponen les peces principals que varen sobreviure a les desamortisació de 1835. Entre estos objectes podem trobar: escultures mozárabes i romàniques, testimonis sobre la vida del monasteri, pintures i orfebreria, i atres peces de gran valor com el tímpan d'una de les portes de la ya destruïda iglésia de Siges.
  • La biblioteca: fins a l'invenció de l'imprenta el monasteri tenia, des de el X, un scriptorium i un archiu, a on es produïen i guardaven els manuscrits. Quan en el XV apareix el llibre imprés, la comunitat començarà a guardar estos en la biblioteca, separada de l'archiu. Segons un catàlec que es guarda en l'archiu, en l'any 1810 la biblioteca tenia ya 4962 obres, més 80 prestades. La major part dels fondos de la biblioteca monástica de Siges es va dispersar durant la exclaustración de 1835-1880. Únicament va quedar un reduït número de volums en les estanteries de les estàncies ocupades pel cura retor. L'antiga biblioteca es trobava ubicada, des de el XVII a el XIX, en les plantes primera i segona de la crujir extrema est. En els anys següents a la restauració de 1880 es varen colocar els llibres en l'àrea de l'antiga botica o planta baixa de la crujir oest. Posteriorment es va traslladar al lloc actual, l'argent alt de la crujir oest del monasteri actual. Poc a poc ha anat ocupant zones veïnes, fins a la crujir nort del monasteri actual, en tres nivells, a mida que ha anat aumentant el número de llibres. La biblioteca actual, formada llentament des de 1880, conte en l'actualitat en prop de 190000 volums.
  • L'iglésia: va ser la pròpia comunitat benedictina qui va contractar els servicis de Ventura Rodríguez, que va anar l'arquitecte principal durant el regnat de Fernando VII. En 1751 es va demolir l'antiga iglésia i eixe mateix any va començar la construcció de la nova. Els plans originals encara es conserven en l'archiu, en els quals consten una cúpula i un cimborrio que finalment varen ser suprimits del proyecte per problemes econòmics, també va anar finalment suprimida una de les torres, la del costat nort i el temple es va inaugurar el 8 de setembre de 1792.

Galeria d'imàgens

En la lliteratura

  • El poeta Gerardo Diego va visitar Siges en juliol de 1924, va dormir en la seua hospedería i allí va escriure en l'àlbum de visites el sonet «El ciprer de Siges», inclós després en el seu llibre Versos humans, premi nacional de lliteratura de 1925.[2][3]
  • En El nom de la rosa de Umberto Eco s'afirma que la còpia del segon llibre de la Poètica d'Aristóteles va ser presa del monasteri de Sant Dumenge de Siges i duta a l'abadia italiana de la novela d'Eco.

En la música

El monasteri de Sant Dumenge de Siges és mundialment conegut per la seua cor de veus masculines. En un principi, els monges cantaven el vora mozárabe. En algun moment, cap al sigle XI, varen bascular al vora gregoriano. En 1880, l'abadia es va incorporar a la Congregació de Solesmes, que conta en una sòlida tradició en dit vora i l'estil interpretatiu de la qual ha influït notablement en la música llitúrgica del monasteri burgalés.


Els monges de Siges varen alcançar fama internacional per les seues interpretacions de la vora gregorià gràcies a l'èxit del seu àlbum Chant, publicat en 1994, una de les numeroses gravacions del cor que s'han comercialisat pel món sancer.[4] Chant va alcançar la tercera posició en la llista Billboard 200 i va ser certificat com disc triple platí, convertint-se en l'àlbum de vora gregorià més venut de l'història.[5][6][7] Li varen seguir Chant Noël: Chants for the Holiday Season (també publicat en 1994) i Chant II (1995).[8]

No obstant, la vora mozárabe seguix sent practicat per part dels monges i és, junt a l'agrupació francesa Ensemble Organum,[9] un dels pocs cors que han gravat vora mozárabe, en la publicació d'àlbum en 1970 distribuït per la companyia discogràfica alemana especialisada en música antiga i barroca Archiv Produktion.[10]

Vore també

  • [[Archiu:{{#switch:Burgos|20px|Vore el portal sobre Burgos]] Portal:Burgos. Contingut relacionat en Burgos.


Referències

  1. ↑ Congrés internacional sobre l'Abadia de Sant Dumenge de Siges (2003). Siges: un mileni actes del Congrés internacional sobre l'Abadia de Sant Dumenge de Siges, [octubre 2001, Burgos i Sant Dumenge de Siges], Universitat de Burgos Abadia de Siges. ISBN 978-84-95211-66-8.
  2. ↑ «El ciprer de Siges» (en és). www.poesi.as. Consultat el 5 de maig de 2019.
  3. ↑ Ibáñez París, César, «Cartes a Gerardo Diego en Soria», Celtiberia, 57, 101 (2007), p. 397.
  4. ↑ Selective Chant Discography [1] archivat en Wayback Machine.. The Gregorian Association (anglés)
  5. ↑ «L'èxit del disc de vora gregoriano altera la vida monacal de Siges». Consultat el 28 d'abril de 2025.
  6. ↑ Botí, Gonzalo. «El gregoriano de Siges conquista el món». Consultat el 28 d'abril de 2025.
  7. ↑ Calvo, Miguel. «El cor dels monges de Siges alcança les llistes d'èxits en 160.000 discs venuts». Consultat el 28 d'abril de 2025.
  8. ↑ Grow, Kory. «Flashback: Spanish Monks Ignite Gregorian ‘Chant’-Mania» (en en). Consultat el 28 d'abril de 2025.
  9. ↑ «Chant mozarabe. Cathedrale de Tolède XVe siècle. (Mozarabic Chant. Toledo Cathedral 15th century)» (en fr).
  10. ↑ Altspanische Liturgie (Ancient Spanish Liturgy); Missa Mozarabe (alemà)

Bibliografia

  • Nascués Palau, P. (2006). Monasteris en Castella i Lleó. Lunwerg Editors.
  • Abadia de Siges – Monges de Sant Dumenge de Siges. (s/f). Abadiadesilos.és. Recuperat el 23 de novembre de 2023, d'https://www.abadiadesilos.es/
  • La botica de Siges – Abadia de Siges. (s/f). Abadiadesilos.és. Recuperat el 23 de novembre de 2023, d'https://www.abadiadesilos.es/la-botica-siges/
  • Iglésia abacial – Abadia de Siges. (s/f). Abadiadesilos.és. Recuperat el 23 de novembre de 2023, d'https://www.abadiadesilos.es/iglesia-abacial/
  • Ruiz Montejo, I. (2022). El món animal, reflex de la ventura eterna. Els capitells del claustre de Sant Dumenge de Siges.

Enllaços externs


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Monasteri_de_Sant_Dumenge_de_Siges&oldid=1537656»