Arc (arquitectura)

Un arc (del llatí arcus, derivat del indoeuropeo arkw, és l'element constructiu de directriu en forma curvada o poligonal que salva l'espai obert entre dos pilars o murs transmetent tota la càrrega que soporta als respals, per mig d'una força oblicua que es denomina espente.

En arquitectura sempre s'ha presentat el problema de salvar els vans entre dos respals; abans de l'invenció del formigó armat i dels voltons d'acer, el modo més senzill de fer-ho era per mig d'una sola peça, llindar, que podia ser de fusta o de pedra i, quan no hi havia peces del tamany requerit, per mig de vàries peces menudes, travades de modo que puguen resistir les càrregues que gravitan sobre el va.

Funcionalmente un arc es realisa en el llenç d'un mur com a coronació d'una obertura o va. Tradicionalment un arc està compost per peces, fetes de pedra tallada, rajola o atobó. Denominades dovelas que treballen sempre a compressió i pot adoptar formes curves diverses. Este tipo d'element constructiu és molt útil quan es desija salvar espais relativament grans per mig del aparelle de peces de reduïdes dimensions.

A pesar de ser un element senzill, i que apareix de forma natural en la construcció d'estructures des d'antic, el seu funcionament no va ser estudiat científicament fins al primer terç de el XIX. En anterioritat, per al seu disseny s'ampraven métodos empírics geomètrics que determinaven la gruixa dels estribos, o de la resistència necessària dels ferms machones. Estos métodos constructius carien de fonament científic i es basaven en la capacitat #sobredimensionat de les estructures de soport, generalment els estribos. o l'us de tirants. El naiximent de nous estudis a mitan de el XIX va resoldre en gran medida la teoria de l'arc, del seu treball, i de les causes de la seua desplome. L'ocupació de nous materials constructius, al començament de el XX, com era el ferro, l'acer i el formigó armat va permetre igualment la construcció d'arcs continus de gran tamany, recaent la seua construcció més en l'àrea de l'ingenieria que en el de l'arquitectura.

Característiques

Estructuralment, un arc en dovelas funciona com un conjunt d'elements que transmeten les càrregues, ya siguen pròpies o provinents d'atres elements, fins als murs o pilars que ho soporten. D'esta forma l'arc és un sistema en equilibri. Per la seua pròpia morfologia les dovelas estan someses a esforços de compressió, fonamentalment, pero transmeten espentes horisontals en els punts de respal, cap a l'exterior, de manera que tendix a provocar la separació d'estos. Per a contrarrestar estes accions se solen adossar atres arcs, para equilibrar-los, murs de suficient massa en els extrems, o un sistema de arriostramiento per mig de contraforts o arbotantes (donant lloc als arcs apuntats i a la voltes de crucería). Algunes voltes s'utilisen tirants metàlics, o en algunes ocasions de fusta, per a subjectar les dovelas inferiors.

Un arc des del punt de vista del anàlisis estructural és en definitiva una estructura hiperestática (o estáticamente indeterminada) de tercer grau. Per esta raó tres articulacions farien d'un arc una estructura estáticamente determinada (isoestática). Esta idea permet averiguar el valor de la càrrega de trencament, o desplome d'un arc.

A partir de l'estructura d'un arc es deduïxen atres elements constructius habituals en l'arquitectura com lo són: les voltes i les cúpules. Una volta es genera per mig de superposició d'arcs iguals, adequadament travats, per a obtindre finalment un element constructiu "superficial"; si els arcs són de mig punt la superfície serà semicilíndrica. Una cúpula es pot construir per mig de la conjunció d'arcs iguals que es recolzen en una circumferència; si els arcs són de mig punt la superfície serà semiesfèrica.

Fàbrica

Vore també: Mampostería

Per regla general s'han amprat materials que resistixen be a la compressió i poc a la tracció. Tals materials són: la pedra tallada en blocs (denominat: arc pétreo), atobó i rajola. La forma més natural de salvar grans vans és per mig de l'ocupació d'arcs. Si la forma de l'arc és la correcta, totes les dovelas treballen a compressió. Les estructures en arc elaborades en aparelle de fàbrica constituïxen una part fonamental del patrimoni arquitectònic del passat. La seua ocupació milenària en la construcció d'arcs ha segut dominant fins que fera en la segona mitat de el XIX aparició el ferro com a alternativa constructiva viable.

En els arcs de pedra, les dovelas tenen la forma d'un sòlit denominat falca truncada. Estes dovelas en molts casos formen part de l'aparelle del mur confrontant. Alguns autors varen crear escola escrivint sobre la construcció d'arcs, com l'arquitecte italià #León Baptista Alberti, que aconsella que les dovelas siguen de gran tamany i molt similars entre sí. La clau deu ser la pedra més pesada de totes. Formant les juntes entre dovelas un pla perpendicular a la llínea curva del intradós. Les pedres solen tindre una molt elevada resistència a la compressió, ademés d'una baixa compresibilidad. És per esta raó per la que s'ampra des d'antic la pedra com a element de fàbrica en la construcció d'arcs. Dites dovelas pétreas es travaven en alguns casos en un morter que proporciona una adherencia extra entre els elements de la fàbrica. La resistència a la compressió de les rajoles és, per regla general, inferior al de les pedres.

Teoria de l'arc

En un arc, les forces de compressió verticals (el pes propi i sobrecàrregues), es transmeten com a forces laterals; per açò, deuen construir-se els arcs junt a algun element que faça d'estrebe, tal i com un murs de contenció. Les dovelas de l'arc, per la seua forma, transmeten les forces verticals convertint-les en dos components: un d'horisontal i un atre vertical. Calcular l'espente d'un arc, i poder decidir qué dimensió deurà tindre l'estrebe, per a que l'arc siga estable, és un dels problemes fonamentals constructius. Alguns ho han definit el "enigma de l'arquitectura".

No tota estructura curva és un arc, un eixemple pot ser el pescante, un voladizo curve o un simple voltó curva empotrada (ménsula): totes elles són falsos arcs. Totes elles sent estructures curves o poligonales, no transmeten espente horisontal i es consideren més be una estructura iso-estàtica. En la majoria dels casos un arc de fàbrica és una estructura hiperestática de tercer grau. La comprensió d'este fenomen va fer que es poguera comprendre els mecanismes de desplome, aixina com la determinació de les carregues llímit que deu soportar un arc.

La definició d'una llínea d'espentes en l'interior de l'estructura de l'arc ha segut des de mediats de el XIX la teoria més habitual en els tractats de construcció. No obstant, donada la laboriosidad d'este procediment matemàtic se solia realisar el càlcul de la llínea d'espentes per mig de l'ocupació de métodos gràfics o, per mig de models realisats a chicoteta escala. En l'actualitat s'aplica en la determinació dels elements d'un arc el denominat método dels estats llímits.

Construcció

Des de l'antiguetat s'elaboraven els arcs auxiliant-se de cimbras: una estructura auxiliar de fusta que oferix el soport inicial de les dovelas abans de la colocació de la clau. Dit soport o armadura té forma de celosía i té com a missió soportar el pes dels elements de l'arc fins que s'encaixa la clave. La colocació de la dovela central que tanca l'arc (denominada clau) genera l'encaix solidari de les dovelas. Per regla general este últim element de l'arc se sol encaixar entre les contra-dovelas de l'arc a martillazos (generalment en un martell de fusta) tancant l'estructura per complet.

Una volta encaixada esta última pedra es procedix al descimbrado, és dir al desmontage de l'estructura auxiliar de fusta. Just en eixe instant l'arc, ya lliberat del seu cimbra, entra en càrrega. Les cimbras s'elaboraven de fusta i la seua ocupació, per regla general encaria la construcció d'arcs. Gran part de l'estudi d'elaboració d'arcs, consistia en poder fer-los en cimbras senzilles. En ser retirades les cimbras de fusta, les dovelas de l'arc escomencen a entrar en compressió unes en unes atres. És per esta raó per la que el descimbrado es realisava en sum conte, i en un orde precís. D'esta forma no se sometia a l'arc a tensions afegides o descentradas. Existix en la lliteratura eixemples de desplome d'arcs en el procés de descimbrado.

Desplome i fissures

Un arc es derroca quan les dovelas que ho sostenen, passen de ser una estructura en equilibri, a ser un mecanisme. L'ingenier francés Philippe de la Hire és el primer en analisar com es fissura un arc. El procés de descimbrado genera necessàriament fissures en l'estructura d'un arc, pel descens de la clau i a l'assentament de les parts del mateix. La fàbrica tendix a 'baixar' despuix del descimbrado, esta operació fa que apareguen clavills en l'interior de la clau i en els terços del extradós (renyons). Estes fissures de acomodamiento de les dovelas són molt naturals, i donen lloc a una situació d'equilibri distinta de la calculada inicialment. Per regla general el desplome de l'estructura es produïx per un inadequat càlcul dels estribos que deuen soportar a l'arc que, per dèbil, acaba produint el seu desencastramiento.

Dins del anàlisis plàstic de les estructures en forma d'arc, per a l'anàlisis de desplomes es partix de tres hipòtesis bàsiques. En primer lloc se supon que la resistència a la compressió és infinita, lo que supon entendre que realment el material de l'arc és capaç de soportar qualsevol càrrega sense que es desmorone. Pel contrari, la segona hipòtesis és que el material posseïxca una resistència a la tracció nula. I tercer que el desplome per esmonyida de les dovelas siga impossible, lo que supon que la resistència o adheriment entre elles és suficient com per a mantindre l'estructura de l'arc en la seua forma inicialment dissenyada. A partir d'estes tres hipòtesis es formula en una série de principis sobre l'estabilitat i desplome dels arcs. El primer d'ells s'enuncia de la següent forma:

La solsida d'un arc carregat no es produirà, si en cada estat successiu de càrrega que travessa l'estructura és possible trobar un estat d'equilibri estáticamente admissible.

En la teoria de la solsida d'arcs es pot dir que és un arc segur quan existix una llínea d'espentes estáticamente admissible en el seu interior. L'expressió: estáticamente admissible, ve a indicar que l'estructura de càrrega ser en les lleis de l'estàtica. Este principi naix de l'observació d'arcs badats que varen perdurar durant sigles en una configuració d'equilibri, diferent a la dissenyada inicialment. Dins de la mateixa llínea es té un segon principi de la solsida d'un arc:

La solsida d'un arc es produirà si pot trobar-se una configuració de colapse cinemáticamente admissible.

Una configuarción de solsida és una estructura en la que sorgix un cert número de ròtules (o articulacions). És dir, un arc es desploma quan apareixen en ell tants clavills que acaba convertint-se en un mecanisme (cinemàtic o en moviment). L'aparició de clavills causa que l'arc es trobe en equilibri inestable. Este principi va fer que s'estudiara en detall l'aparició de clavills, aixina com la seua relació en el principi dels treballs virtuals.

Història

L'arc es va popularisar en l'época romana i es va estendre principalment en l'influència europea, encara que ya era conegut i ocasionalment utilisat des d'abans. Moltes #arquitectura antigues varen evitar l'us d'arcs, incloses les vikingas i hindús.

L'arc posseïx en la història de la construcció un periodo de sis mil anys. Apareix per primera volta en l'arquitectura de Mesopotamia i es transmet a Europa, per mig del seu us en l'Imperi romà, fins a alcançar el seu màxim esplendor en el XVI. Açò es produïx per l'intuïció bàsica dels constructors medievals, que sense conéixer la teoria de l'arc, construïxen catedralés i ponts que permaneixen edificats fins a hui en dia. L'història es pot dir que passa per tres etapes, una primera en la que s'elaboren arcs seguint l'intuïció i experiència dels constructors, una atra en la que es abstaren propietats empíriques en models geomètrics (alguns d'ells sense inspiració científica) i una tercera en la que els moderns models analítics permeten saber cóm 'funciona un arc'.

Periodo intuïtiu

En la naturalea apareixen arcs de forma natural, be siguen els que es formen espontàneament en el passe d'una montanya, que pel desplome de pedres, s'ordenen en disposició estable isoestática d'un arc. O be, en les cavitats del terreny, que per l'erosió de diversos agents (com són el vent i l'aigua), formen vans en forma d'arcs. Tots estos arcs espontàneus, formats en la naturalea, potser anaren l'inspiració als primers hòmens que varen colocar pedres imitant la disposició curvada dels mateixos. Els arcs varen tindre significats màgics per la seua capacitat de sostindre's 'per ells mateixos', en algunes cultures els grans arcs dels ponts s'atribuïen a l'obra del diable. L'us habitual d'arcs en les construccions que s'ampren en algunes cultures, va ser deixant els primers passos d'un coneiximent empíric que es desenrollaria posteriorment en lleis geomètriques. Molts dels tractats de l'antiguetat mostren este coneiximent sobre la construcció d'arcs per mig de l'ocupació de dibuixos geomètrics.

Desenroll empíric

L'arc va aparéixer en Mesopotamia, i en la cultura de la vall del Indo. Es va utilisar en l'Antic Egipte, Asiria, Etruria i més alvance en la Roma Antiga. Els antics romans varen deprendre l'arc semicircular dels etruscs (abdós cultures aparentment varen adoptar de forma independent el disseny en el IV), ho varen perfeccionar i varen anar els primers constructors en Europa en aprofitar tot el seu potencial per als edificis sobre el sol. Els romans varen ser els primers constructors d'Europa, i potser els primers del món, en apreciar plenament les ventages de l'arc, la volta i la cúpula.

L'arc s'utilisava en edificacions auxiliars, estructures subterrànees i de drenage; varen ser els romans els primers en usar-los en edificis monumentals, encara que es pensava que els arquitectes romans varen deprendre el seu us dels etruscs. El denominat arc romà és de forma semicircular i construït a partir d'un número impar de dovelas, per a que hi haja una dovela central o clave. Els romans varen amprar este tipo d'arc semicircular en moltes de les seues estructures tradicionals, com aqüeductes, palaus i amfiteatres. Este arc de mig punt romà va ser considerat pels arquitectes posteriors (fins a aplegat el XVIII) com el més estable dels arcs. Un eixemple de construcció empíric, era la popular "regla del terç" que en els arcs de mig punt bastava en dimensionar un estrebe en la gruixa de la terça partix del seu buit.

En l'Edat Mija, l'us de l'arc en dovelas de pedra va alcançar un elevat desenroll tècnic en la construcció de catedralés; encara s'usa hui en dia en algunes estructures com en els ponts, encara que en variats materials. En el XII l'arquitectura gòtica comença a amprar un tipo d'arc apuntat que deprén de les experiències anteriors: en les estructures romàniques varen observar que els arcs de mig punt, no eren molt perfectes, ya que alguns fallaven pels renyons (part mija de cada semiarco), de modo que varen buscar un arc en que els renyons anaren menys eixints, de lo que va resultar l'arc apuntat. Les regles per a construir arcs es troben en la tradició verbal de les logias de canteros gòtics. En molts casos estes regles eren complexes d'entendre i poques d'estes regles han aplegat directament des d'escrits als nostres dies. En alguns tractats es descriu el tamany dels estribos per mig de traçats d'hexàgons inscrits en l'arc. Este método va ser molt popular i donava resultats exitosos.

En Espanya va haver teòrics que varen desenrollar idees sobre la seua construcció en el XVI, entre ells destaca Rodrigo Gil de Hontañón i posteriorment Tomás Vicente Tosca. No obstant, el sorgir de l'anàlisis de les estructures abovedadas de fàbrica es produïx a finals de el XVII. Es pot afirmar que en la segona mitat de el XVIII, l'estabilitat de l'arc construït en fàbrica estava ya suficientment resolt a efectes pràctics i existien diversos métodos suficientment desenrollats i taules publicades d'us relativament senzill. Va ser el físic italià Galileo Galilei un dels primers en averiguar que els fonaments empírics en el disseny d'arcs podria tindre una causa física, fent vore que la teoria de l'arc podria explicar-se per mig de les lleis de l'estàtica.

Teories científiques

Vore també: Arc catenario

L'atribució de ser el primer en determinar una teoria sobre cóm funciona un arc, recau sobre Leonardo dona Vinci, pero fins a 1670, no es formula el problema en térmens científics, pel físic Robert Hooke que menciona al final d'un dels seus llibres, en forma de #anagrama, cóm s'assembla l'arc a la catenària invertida. El #anagrama dessifrat, resava en llatí:

Ut pendet continuum flexile, sic stabit contiguum rigidum inversum

Robert Hooke menciona esta conclusió, just despuix d'haver colaborat en Christopher Wren en la realisació de la Cúpula de la catedral de Sant Pablo. Es dona conte de que un arc se sosté si en la seua gruixa hi ha continguda una catenària invertida. De la mateixa forma anys despuix el matemàtic Greqory proporciona una forma de dimensionar un estrebe, demostrant que si en la catenària les forces espenten cap a l'interior, en l'arc d'una catenària invertida ho fan cap a fòra. El matemàtic francés Philippe de la Hire realisa una aproximació distinta en la seua Traite de Mécanique intentant averiguar quin és el pes apropiat de les dovelas en l'objecte de millorar l'estabilitat de l'arc. Amprant per primera volta un polígon funicular en la descripció d'un arc, en l'hipòtesis inicial de no existir resistència entre les dovelas. Posteriorment en l'any 1712 publica la seua memòria Sur la construction dones voütes dans els edifices que influïx a les generacions posteriors de constructors europeus com en les taules constructives d'arcs de ponts elaborades per Perronet. Taules populars en la construcció empíriques de ponts europeus fins a la mitat de el XIX. En l'últim quarto de el XVIII, en l'arribada de la revolució industrial apareixen alguns eixemples d'arcs continus elaborats en ferro fos. Un dels primers és un arc de pont construït en 1779, i denominat Iron Bridge que creua el riu Severn (Regne Unit) en trenta metros de llum. El ferro fos obri pas a l'ocupació posterior, ya en el XIX, del ferro i en això s'aumenta considerablement la llum dels ponts. Va ser Poncelet un dels primers en comprovar que els arcs eren estructures hiperestáticas (o redundantes) para la solució de les quals es requerix la solució d'equacions de compatibilitat i una llei que relacione les deformacions en les tensions.

L'ingenier Pierre Couplet seguint una hipòtesis diferent que la de la Hire conseguix de forma analítica donar en un valor mínim per a la gruixa d'un arc. Per baix d'eixe valor l'arc colapsa. La descripció més amprada posteriorment sobre l'estabilitat d'un arc la realisa Coulomb en l'any 1773. En el seu treball mostra sèt formes possibles de fer colapse un arc. Entre 1830 i 1840 es desenrolla simultàneament per diversos ingeniers investigadors la teoria de la llínea d'espentes. Un d'ells és H. Moseley que descriu l'estabilitat d'un arc. Resultats que varen ser perfeccionats per Jules Carvallo, i Durand-Claye. Les investigacions que es fan en les noves teories, comprovant l'eficiència dels antics métodos empírics, mostren com a pesar de ser bàsicament incorrectes els resultats constructius foren tan sorprenentment bons.

L'aparició del formigó i del ferro al començament de el XX va fer que la forma constructiva dels arcs deixara de basar-se en la trabazón de peces contigües, per a aplegar a construir arcs continus. Pronte s'alcancen els centenars de metros en la llum dels ponts, per l'us d'este material constructiu en els arcs, aplegant-se anys despuix al miller de metros (com en el cas dels ponts atirantados). En este punt les teories elaborades sobre arcs necessitaven de noves investigacions científiques. En esta llínea varen treballar Kooharian (1952), i Heyman (1966). Els arcs continus no posseïxen les propietats mecàniques i estructurals dels vells arcs de fàbrica, la seua teoria era molt més senzilla de tindre en conte.

Elements i dimensions en arcs de fàbrica

Tradicionalment s'ha posat denominació a certs elements constituents dels arcs. En el cas dels arcs construïts en elements de fàbrica existixen algunes denominacions amprades en la majoria dels tractats de construcció.

Elements

Fins a l'aparició en el XX dels arcs continus els arcs estaven composts de diversos elements. Alguns d'ells posseïen denominacions pròpies que s'han anat comunicant en els diversos tractats de construcció. Els elements principals que componen un arc de pedra són:

• Les dovelas, són les peces en forma de falca que componen l'arc i es caracterisen per la seua disposició radial. Les dovelas dels extrems i que reben el pes de l'arc, es diuen salmer (és la primera dovela de l'arrancada). La part interior d'una dovela es diu intradós i el llom que no es veu per estar dins de la construcció, trasdós. El despiece de dovelas és la manera com estan dispostes les dovelas en relació en el seu centre. Quan les dovelas seguixen els radis d'un mateix centre es diu arc radial encara que eixe centre no sempre coincidixca en el centre de l'arc: és l'arc visigótico. Quan les dovelas es coloquen horisontals fins a certa altura es diu arc enjarjado: és l'arc mozárabe.
• La clave (a voltes denominada també com a corona o dovela central) és la dovela del centre, que tanca l'arc. És l'última que es coloca en la cimbra, completant el procés constructiu de l'arc. La clau sol ser la dovela de major tamany, i per a proporcionar estabilitat a l'arc és la més pesada. Les dos dovelas adjacents a la clau es denominen contraclaves.
• La imposta (o arrancada) és una moldura o saledizo sobre la qual s'assenta un arc o una volta. A voltes transcorre horisontalment per la frontera o els murs de l'edifici, separant les diferents plantes. Al conjunt de dovelas des de l'arrancada fins a la clau se li denomina renyó.
• La carcanyol és la part de fàbrica que cobrix el extradós de l'arc (és dir descansa sobre els renyons de l'arc); per regla general es denomina a la fàbrica entre dos arcades successives.
• El roll és faixa de material de fàbrica que, sola o en atres concèntriques, forma un arc o volta. Es considera roll a la porció de material constructiu entre l'intradós i extradós de l'arc.

Dimensions

En molts casos, el disseny d'arcs necessita d'un conjunt de definicions que permet descriure les distàncies relatives entre elements. Ademés en la descripció dels arcs de pedra s'usa la següent nomenclatura en la definició de certes parts dels arcs:

• Centre. Pot estar per damunt o per baix de l'imposta. Pot haver més d'un centre.
• Flecha. Altura de l'arc que es medix des de la llínea en que arranca fins a la clau.
• Llum. Esgambi d'un arc. En algunes ocasions es denomina també intercolumnio.
• Semiluz. Mitat de l'esgambi d'un arc.
• Esbeltez. Relació entre la flecha i la llum. S'expressa generalment com a fracció (1/2, 1/4, etc.)
• Vèrtiç. Punt més alt de l'arc.
• Llínea d'arrancada. Punt de transició entre la jamba o imposta i l'arc.

Durant el periodo històric que va des de l'Edat Mija fins a finalisat el periodo d'arquitectura gòtica s'han amprat estes dimensions en els dissenys d'arcs. En molts casos per mantindre una proporció estètica, en uns atres com una espècie de regla empírica que permetia el disseny dels mateixos, aixina com la transmissió del coneiximent en successives generacions d'arquitectes.

Tipos d'arcs

Vore també: Anex:Tipos d'arcs

Depenent de la forma geomètrica del intradós en el front de l'arc, existix una numerosa cantitat de denominacions d'arcs. Cada estil arquitectònic s'ha caracterisat per un tipo propi d'arc, cada época o cultura. Inclús per cada arquitecte. Cap la possibilitat de que el primer arc anara l'arc de mig punt (semicircunferencia), i a partir d'ell s'anaren configurant els demés. Per eixemple, aquells arcs en els que la clau es trobe per damunt de l'arc de mig punt es denominen apuntats. Mentres en els que la clau es trobe per davall es denominen rebaixats. Per la funcionalitat de l'arc a voltes existixen atres possibles clasificiaciones, arcs estructurals en capacitat tectónica en l'edificació (com són els arcs botantes, els arcs cegos), monumentals (com els arcs de triumfo), etc.

Arcs commemoratius

Vore també: Arc de triumfo

Els arcs commemoratius són els monuments erigits per a celebrar un acontenyiment de gran rellevància històrica, generalment una important victòria militar. D'orige en l'Antiga Roma, la seua ocupació s'ha perpetuat fins a l'actualitat. Normalment, són grans monuments pétreos prismáticos, conformats a modo d'una gran porta arrematada en forma estovada. La missió de l'arc en este cas és merament ornamental, carint de significació. Este tipo d'arcs s'ubica per regla general a l'entrada de ciutats importants, o de capitals. En molts casos fan de porta d'accés.

Arcs continus

Artícul principal → arc continu.

Els arcs metàlics es dissenyen segons principis totalment diferents als arcs de pedra. Açò es deu a que els metals són materials que poden resistir adequadament tant tracció com compressió a diferència de les construccions en pedra i atres materials ceràmics que solament poden resistir #compressió d'importància. La complexitat de coneiximents i tècniques constructives han anat creixent en el temps per lo que ha segut necessària l'especialisació. D'esta manera, els arcs que s'inclouen en grans obres públiques, com els ponts, es consideren arcs d'ingenieria i inclús en certes obres, tradicionalment arquitectòniques, com en alguns estadis, la gran llum dels arcs, fa necessari aportar solucions, tant d'arquitectura, com d'ingenieria. Existixen bàsicament dos tipologies d'arcs metàlics:

• Els arcs metàlics rígits en celosía, format bàsicament per multitut de barres unides en els seus extrems que treballen someses a esforços axials de tracció o compressió a lo llarc de l'eix llongitudinal de les barres.
• Els arcs metàlics flexibles, format per una peça prismàtica curva que treballa predominantment en flexión.

Usos

L'us més tradicional d'un arc ha segut, ya des d'antic com una forma de salvar un va o obertura en el parament d'un edifici. Per la seua particular capacitat per a transformar els espentes verticals del pes de l'edifici, en components més 'horisontals', s'ha amprat com a soport, al mateix temps que forma d'obertura de murs. En molts casos la seua existència dona lloc a una finestra, a una porta o accés en general. Tal és el cas de la funció dels arcs com a elements de soport en els contraforts de les catedrals. El seu us en la construcció de ponts (en els denominats arcs de ponts) ha segut fonamental. L'ocupació de conjunts d'arcs encadenats en una seqüència: pòrtics.

Poc a poc en l'aparició de nous materials constructius l'arc va ser reduint el seu us exclusiu en certes obres d'ingenieria civil. Els arcs en l'actualitat s'ampren en contades ocasions, molts dels casos són elements decoratius i ornamentals alluntats de la seua funció primordial. En alguns casos amprats com a monuments commemoratius.

Vore també

• Volta
• Cúpula

Enllaços externs

Commons

• Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Arc (arquitectura).